Análisis competencia UE y aplicación Decisión Comisión sobre Directiva 2000/13/CE - Prof. , Exámenes de Administración de Empresas

¡Descarga Análisis competencia UE y aplicación Decisión Comisión sobre Directiva 2000/13/CE - Prof. y más Exámenes en PDF de Administración de Empresas solo en Docsity! I. Anàlisi de la Decisió a) Quin és el seu objecte? Té competència la UE en la matèria? De quin tipus? En primer lloc, l’objecte de tal decissió consisteix en la prohibició d’aplicació d’un precepte concret d’una normativa nacional. Tal precepte es correspon amb l’article 2.1 del Decret d’Itàlia, en desenvolupament de les mesures previstes en la Directiva 2000/13/CE, concretament en el seu article 19. La matèria que tracta tal decissió (fruit de la Directiva 2000/13/CE) va enquadrada en el previst a l’article 114 TFUE (antic article 95 TCE), d’acord amb la lectura superficial de la Directiva (que donà lloc al Decret i a la posterior Decissió de la Comissió). Tal àmbit competencial es circumnscriu a les mesures necessàries en garantia del mercat interior, mitjançant l’harmonització o aproximació de les mesures reglamentàries dels Estats Membres (ja que tal precepte és una remissió a l’article 26 TFUE). Per tant, observam que l’àmbit competencial concret es correspon a les competències de caire compartides. Tals competències estan regulades i previstes a l’article 4 TFUE, i se’ls defineix com aquelles en les quals tant els EM com la UE hi poden entrar a legislar, els primers en defecte de legislació de la UE. En l’exercici d’aquestes competències, la UE haurà de respectar una sèrie de principis. En primer lloc, haurà de vetllar pel compliment del principi de subsidiarietat, és a dir, determinar si l’actuació o intervenció és necessària, i en cas afirmatiu, determinar els criteris per dur-la a terme. Està definit en els Tractats Constituitus, concretament, en l’article 5.3 TUE. D’altra banda, també s’haurà de respectar el principi de proporcionalitat, que consisteix -bàsicament- a la limitació de l’actuació de la UE -en el seu contingut i la forma- a les mesures necessàries per acomplir l’objectiu perseguit (raó de ser de l’atribució de l’exercici de competècies a la UE per part dels EM). b) Per què la Comissió ha optat per aquest tipus d’acte? Aquest acte, el podria haver adoptat alguna altra institució de la UE? Quines són les característiques d’aquest tipus d’acte? És necessari destacar que -per a la ressolució de tal pregunta- haurem d’estudiar davant quin tipus d’acte ens trobam. En primer lloc, hem de comentar que l’acte jurídic pertany al Dret derivat, en contraposició a l’originari. Tal Dret derivat inclou els actes adoptats per part de les institucions de la UE en desenvolupament dels Tractats Constitutius i en base als mateixos. Dintre d’aquesta categoria normativa trobam una gran varietat d’actes, atenent a la seva vinculatorietat, regualció en els Tractats Constitutius i origen institucional. Pel que fa a la seva regulació en els Tractats Constituitus, podem definir-lo com un acte típic, és a dir, regulat i contemplat en els Tractats Constituitus. Concretament, això es plasma en l’article 288.4 TFUE. Pel que fa el seu origen institucional, el podem definir com un acte no legislatiu, i concretament, com un acte d’execució d’altres actes legislatius. En el cas concret, es tracta d’una decissió adoptada en l’execució de les mesures contemplades en la Directiva 2000/13/CE (que en aquest cas seria l’acte legislatiu). Finalment, ens referim a la seva vinculatorietat. D’acord amb l’article 2 de la present Decissió, es tracta d’un acte vinculant, però només pel destinatari que s’hi contempla, que en el cas concret és Itàlia. Ens recolzam també en la redacció de l’article 288.4 TFUE: Cuando designe destinatarios, sólo será obligatoria para éstos. !1 Aleshores, l’acte que es perseguia adoptar era precissament aquell que cercàs o perseguís destinataris concrets, ja que era una resposta a unes mesures de legislació nacional d’un EM concret: Itàlia. D’altra banda, l’article 19 de la Directiva 200/13/CE assignava a la Comissió la tasca de vigilar i vetllar per l’adequació de les legislacions dels EM a les seves pròpies disposicions. Això ens pot conduir a afirmar que l’acte l’havia d’adoptar forçosament la Comissió i havia de perseguir -també- subjectes particulars i ser vinculant o obligatori en els seus elements. Per tant, respecte de la segona qüestió, conclourem que no l’acte no podia ser adoptat per cap altra institució que no fós la Comissió. II. Aplicabilitat de la Decisió a) En el seu recurs contra la multa, Italat podria invocar en el seu favor la Decisió esmentada? I algun altre acte de la Unió en la matèria? Efectivament, la decissió empara a l’empresa Italat. En base a l’article 2.1 del Decret, Itàlia establia que s’havia d’indicar d’on provenia la llet (amb unes característiques concretes), cosa que Italat no feia. Ara bé, la decissió ha anulat tal article, i ha ordenat a Itàlia que no l’apliqui. En base a l’article 288.4 TFUE, tal decissió vincularà i serà obligatòria en els seus elements per al destinatari concret (en base a l’article 2 de la Decissió, és la pròpia Itàlia). Per tant, aquesta decissió està creant un dret a favor dels particulars (per a Italat), i les autoritats italianes l’han de preservar, en base al principi d’eficàcia directa i jurisprudència que n’existeix (com la sentència del TJUE, en l’assumpte Leonesio). Tal decissió, a la seva vegada, radica en la Directiva 2000/13/CE. Concertament, en el seu article 19 tornam a trobar un precepte que empara -encara més- a l’empresa Italat. En ell s’estableix que els EM -quan adoptin legislació en matèria d’etiquetatge- ho hauràn de comunicar a la Comissió i als EM, i en tot cas, fins als tres mesos no podràn tenir efectes (si la Comissió no s’oposa a l’aplicació de la legislació nacional). En el supòsit de fet concret, Itàlia no ha respectat aquest termini, ja que - al dia següent de la seva publicació- ja va entrar en vigor i produir efectes -perjudicials- cap a Italat. b) Quina opinió (jurídicament raonada) et mereixen els arguments del tribunal italià? Com creus que hauria d’actuar? En primer lloc farem referència al primer dels arguments exposats en l’enunciat del cas pràctic. Amb una lectura superficial del mateix, podem afirmar que no és motiu suficient per a l’incompliment del DUE, concretament, de la Decissió estudiada. Tal justficació la trobam en base al principi d’eficàcia directa del DUE, en virtut del qual la publicació de l’acte provocarà la vinculació dels EM citats com a destinataris, i per tant, n’obligarà el seu respecte i compliment. D’altra banda, si aquest jutge considera que l’acte adoptat va en contra dels Tractats Constitutius, pot interposar una qüestió prejudicial (específicament, un recurs d’apreciació de validesa) davant el TJUE. En cap cas, pot deixar inaplicat un acte de Dret derivat de la UE per anar en contra del DUE, per iniciativa pròpia, sinó que ha de ser el propi TJUE el que ho determini, ja que és l’òrgan judicial competent per a fer-ho, i no el jutge italià. ! !2