Al-Andalus y reinos medievales hispánicos examen 1, Resúmenes de Historia

¡Descarga Al-Andalus y reinos medievales hispánicos examen 1 y más Resúmenes en PDF de Historia solo en Docsity! REGNES HISPÀNICS MEDIEVALS I AL-ANDALUS Tema 1: LA MONARQUIA VISIGODA (VI-VIII) Exigència per estudiar i entendre la formació de Al-Àndalus. Hi ha diversos corrents historiogràfics medievals que plantegen connexions entre la manera d'organitzar la societat visigoda i la forma organitzativa inicial de Al-Àndalus. Gràficament, entre el final del segle VI y el 711, primerament hi hauria un poder més alt del rei i després més baix, és a dir, durant el segle VII el poder reial va baixar moltíssim. En canvi, el poder de les aristocràcies es el contrari: a finals del VI es molt baix i al 711 molt alt: per tant, podem dir que hi ha un traspàs de poder polític dels poders monàrquics als aristocràtics. Per què hi ha aquest sorpasso? Perquè l’estat visigot pagava els serveis militars amb el lliurament de terres (causa stipendi), a diferencia d’altres monarquies, que ho feien amb diners. Amb el pas del temps, tant les terres com la gent que hi havia en elles, passarien del poder reial a aquests serveis militars, normalment aristocràtics. Aquest procés de sor passo es definit com pre-feudalisme visigot. Altres elements que reforçarien aquesta idea de pre- feudalisme serien el fet que aquestes aristocràcies tenien atribucions tant militars com fiscals (impostos a les persones que venien “incloses” en aquestes terres), i el fet que les relacions de domini s’expressaven de forma de vincles personals de submissió. Hi ha molts altres historiadors que no estan d’acord amb aquests corrents historiogràfics i diuen que per ells el poder del rei no va caient des de finals del segle VI, sinó que va fluctuant: va pujant i baixant. Quins sons els símptomes d’aquesta fluctuació del poder dels reis? Les rebel·lions contra ells, qüestionant el seu poder, algunes vegades aconseguint interrupcions dinàstiques fins i tot. Aquesta fluctuació en el poder del rei es devia a la dificultat de consolidar línies estables de transmissió dinàstiques, doncs aquestes rebel·lions les trencaven a vegades. El rei el que feia era negociar i delegar la seva autoritat a traves de la recaptació de tributs, normalment a potentes, que més tard passaven comptes amb el rei. Quan algun d’aquest potentes no volia passar comptes, es quan el poder del rei decreixia. Això te efectes com la evasió fiscal. Aquesta tensió es resolia amb la exempció del pagament d’impostos per part dels potentes. El trencament d’aquests vincles, d’aquestes delegacions, donava força als potentes per intentar imposar la seva línia successòria al regnum. Si els hi sortia malament, serien coneguts com tirans. La moneda visigoda no tenia un paper organitzador, doncs havia poques monedes visigodes, comparades amb les altres societats. Era utilitzada com element de dominació política: no era utilitzada massivament pels pagesos, sinó en un rang restringit (entre els reis i els potentes). Aquesta delegatio fa pensar que la manera d’organitzar el poder polític no va comportar la utilització de la moneda per part dels pagesos. 1.1 Reis Gots El Regnum es vist com una manera de construir un poder polític format per relacions entre els que generen jerarquia. El regnum visigot va adquirir una consistència notable al llarg del final del segle VI., sobretot durant el regant de Leovigild, que va regnar associat amb Liuba, el seu germà. Ell va governar la Septimania i Leovigild la Península Iberica (569-586). Com va consolidar el seu regne a la dècada dels 70 i 80? Conjunt de noticies que fan pensar en una construcció notablement contundent del Regnum: - Crònica sobre aquest període que relata la vida del rei. Tenia unes característiques: s’expliquen els fets relacionats amb la dinastia regnant, il·lustra els fets d’aquesta dinastia que provenen d’un passat el més remot possible, etc. El fet que hi hagi una crònica significa que la dinastia es converteix en un focus d’atenció, encara que el fets narrats que poden ser falsos, manipulacions, etc. - La crònica denota que Leovigild es un rex itinerant, que fa campanyes por tota la península. També hi ha noticies sobre els conflictes successoris (Hermenegild, per exemple). Un successor seu, Recared, va ser un rex visigot que es va “convertir” i la religió catòlica va quedar lligada a la monarquia. - Va haver una sofisticació del cerimonial cortesà en la època de Leovigild: ho veiem en les monedes. Ell seia en un tro i vestia de manera diferent palludamentum, era com una manera de distinció. Un altre element que denota l’enfortiment del Regnum de Leovigild es el fet de posar el seu nom en les monedes, doncs no ho havia fet gairebé ningú abans apart dels emperadors romans (el seu fill Hermenegild va ser el primer). Leovigild va introduir una nova moneda: el tremis, que substituïa al solidus - La construcció de 2 ciutats palatines va ser també un fet que denota la potencia del regne de Leovigild: Victoriatum (dècada dels 80) i Reccopolis. 1.2 Relació Rex-potentes Tot i aquesta consistència del Regnum, les diferents dinasties governants van estar sotmeses a fluctuacions continues de la seva capacitat d’estendre el seu domini. Pot ser perquè el poder del Regnum era una construcció sotmesa a fluctuacions del propi poder? Per això no generaven domini polític estable? La manera de construir el Regnum estava condicionada per les relacions entre els potentes i el rex i les sublevacions dintre de l’entramat autoritari que es el Regnum. Un dels símptomes de com la construcció del Regnum es inestable es que sempre hi va haver sublevacions. Però eren inevitables, tal i com estava construït el Regnum, la vinculació entre rex i potentes, doncs la seva submissió era personal. Tenien que prestar serveis al rex (recaptació tributaria, organització milotar, etc.). Amb aquesta delegatio la temptació de trencar el vincle era molt gran. En aquestes societats, el poder polític o hi es físicament o es com si no existís. Per tant, el poder polític ha de ser actiu i efectiu, i això ho feien els potentes, no el rex. Un altre factor era que es nodrien de la capacitat que tenien d’arribar a produccions que tenen altres. Un cop el producte esta produït, arriben i demanen una part d’aquesta producció. Es una captura violenta al principi, però que després es legalitza i s’institucionalitza. Encara així, no deixa de ser una captura d’algú que ve des de fora a treu-te les teves coses. Hi haurà poders polítics que seran capaços de dominar e imposar-se des de dintre, no des de fora. Independentment de la seva qualitat i del tipus de producte que es recaptava, utilitzaven una unitat de mesura adequada a les característiques físiques dels productes i després ho reflectien en un llenguatge monetari. 1.3 Els visigots en l’arqueologia Els estudis arqueològics van molt en la línia de buscar les elits dels període, tot i que no hi ha un gran rastre de les aristocràcies (potentes). La zona on s’ha estudiat més la qüestió es la zona de Castella i Lleó i algunes zones tocant a Portugal. Pel que fan les construccions, l’únic que fa denotar la presència dels visigots es la construcció de muralles, que eren poc sòlides (Yecla la Vieja, Salamanca). En algun cas s’han trobat monedes i es habitual trobar pissarres amb inscripcions, sovint impossibles de desxifrar. Moltes d’aquestes pissarres tenen anotacions numèriques, en alguns casos associades a un producte. Si en un lloc es troben pissarres i monedes, es creu que es un reflex d’una zona on hi havia aristocràcia visigoda. Un altre tipus de registre que es comença a estudiar son llocs elevats, que no són llocs religiosos, sinó zones d’aristocràcies laiques. Es un intent de trobar en les tombes el rastre La teoria de Olagüe té un gran inconvenient per la historiografia tradicional de l'edat mitjana espanyola perquè desarma el terme reconquesta si no hi ha hagut invasió, que s’ha de re- conquerir? D’una banda tenim la visió tradicional, d’entre altres, Sánchez Albornoz, que presenta una continuïtat entre els visigots i l'espanya musulmana i diu que “pocs” van envair a “molts”. Aquesta visió encara és vigent. Una altra visió consisteix en una elaboració que va fer John Haldon, el qual va formular una teoria per explicar les societats medievals en general. Va equiparar les societats feudals amb les no-feudals mitjançant el fet que totes aquestes societats compartien una característica: la extracció de excedents per mitjans extra-econòmics. Això permetia homologar totes les societats medievals, segons Haldon. Hi ha uns poders que estan en la capacitat de reclamar tributs mitjançant la força. Aquesta teoria fa + fluida la equiparació entre els visigots i Al- Andalus, i permet homologar la societat d’Al-Àndalus amb les societats feudals espanyoles. Per exemple, permet equiparar el Regne nazarí de Granada amb el regne de Castella Resumint, la teoria de Haldon permet relacionar, equiparar i homologar les diverses societats andalusines, visigodes i feudals en general, en allò essencial: la forma de extreure l’excedent. Això va ser molt ben rebut per bona part de la historiografia espanyola alhora d'interpretar les relacions entre les societats visigodes. Encara així, lògicament hi ha diferències entre els 3. Que es el que fa trontollar l’equiparació Al-Àndalus- societats feudals espanyoles? Si en l'essència son el mateix, perquè es va destruir Al-Àndalus? Per exemple, la conquesta de València per Jaume no va comportar només un canvi en la religió o la llengua, també es va produir un canvi en allò essencial. Quin es el canvi fonamental després de les conquestes? El fet que es va produir al llarg dels segles, i en diferents ritmes, la substitució d’una població per una altra. Llavors, la forma d’extreure l’excedent no es un argument correcte per d’homologar Al- Àndalus i les societats feudals. És en la pròpia base de les societats on hem de trobar les respostes a la pregunta de perquè es va destruir Al-Àndalus, i es que la matèria de que estan fetes aquestes societats no son iguals. Les cròniques del 711 més properes escrites en àrab son del segle IX o X. Les més properes en general son escrites en llatí, al mateix segle VIII. Crónica mozárabe visió del 711 com uns fets catastròfics, de destrucció i de dolor. Però també es connecta la idea de la destrucció amb la idea de redempció. Això es va incorporar a la literatura romàntica del XIX. Aquesta visió de redempció està implícita en la paraula reconquesta. Hi ha una altra línia d’interpretació que veu el 711 i la posterior formació d’Al-Àndalus no com una conquesta o una imposició, sinó com a resultat de la seva construcció a través de pactes de submissió. El poder visigot va caure enseguida al 711 i de seguida es comença a construir un poder polític nou, encara que té algunes relacions a traves de certs personatges amb el poder polític visigot. L’extensió d’aquest nou poder polític es va fer a través de pactes. Al-Àndalus comparteix amb el Dar el-Islam algunes característiques, com la velocitat d’expansió de l’islam i la llengua àrab. Quan parlem de islam no ens referim a la religió com pensem actualment, sinó com el reconeixement d’un vocabulari que justifica el reconeixement d’un ordre polític i una manera d’organitzar pautes de comportament. No es un producte que es difon, sinó que es va fent mentre es va expandint. La primera fitna va donar lloc a la separació de sunnites i xiïtes, i provoca un problema successori en el califat, en el imperi. Al-Àndalus té unes particularitats en l’arribada de contingents, molts d’ells no parlaven àrab, ja que molts provenien del Magreb (berbers). Com era la composició d’aquest grups? Eren un exèrcit, un grup militar al servei d’un Imperi. Per tant, eren majoritàriament homes entrenats i armats. Aquests son el que construeixen l’ordre polític nou. S’ha de pensar en la potència d’aquest grup minoritari armat capaç d’imposar aquesta interpretació i construir un ordre social nou. A part, van tenir la capacitat de fixar vincles amb les aristocràcies de tradició visigodes (casaments, etc.). Tenim diverses posicions historiogràfiques sobre la invasió islàmica: no va haver conquesta, va haver una continuació o va haver-hi una ruptura. Aquesta última teoria es defensada per Pierre Guichard, qui en la seva obra “Al-Andalus” diu que el que es va construir a partir del 711 va ser un ordre social molt diferent al visigot que ja hi havia. Andrew Watson publica una obra que presentava les plantes i conreus introduïdes a la península durant l’època de la implantació de l’islam. La llista de Watson es una llista imperfecta però encara així planteja que en la formació de al-Àndalus també s’havia de tenir en compte les noves formes de producció i noves formes d’agricultura com la irrigació. El predomini de la irrigació en les societats andalusines es innegable. El que es qüestiona es de qui va ser la obra del desenvolupament tècnic de la irrigació: les dinasties o les practiques pageses, que ja venien del nord d’Àfrica. Miquel Barceló fa una investigació dels grups i espais pagesos sobre els quals es va sostenir la generalització de l’agricultura irrigada. Segueix la línia de Guichard. Les dinasties acostumen a desenvolupar espais agrícoles propis, així com la difusió i la organització de certes tècniques agrícoles. Però això no explica la generalització de la irrigació. Les dinasties reprodueixen i milloren les tècniques agrícoles pageses? La veritat es que cap poder andalusí va tenir la capacitat de suscitar un canvi de dalt a baix. Algunes corrents diuen que tant la islamització com la arabització de la península es va fer perquè no tan sols era la forma de vida de les dinasties governants, que a mes, van generalitzar diverses formes productives. Els poders polítics son els responsables, els únics amb capacitat, per crear les condicions possibles per la vida agrícola. La irrigació es resultat de la influencia o la organització que van fer les dinasties governants, de dalt a baix. D’on surt aquesta corrent i aquesta creença? De les formulacions de Karl Wittfogel. Publica una obra anomenada “Oriental Despotism” on diu que tots els sistemes d’irrigació només podien ser resultat de la planificació, la construcció i la gestió d’un poder polític molt fort i centralitat, de dalt a baix. El fet que el poder polític fos el responsable d’això feia que adquirís un grau de domini il·limitat sobre els seus súbdits. Això ho denomina despotisme oriental perquè encabeix totes les experiències organitzatives fora de l’experiència occidental europea, que eren les úniques que van posar límits a aquest domini il·limitat. Quin és aquest límit? La propietat privada. Aquesta es la manera de protegir la llibertat. 2.1 El període de conquesta i primers governadors omeies Hi ha una quantitat substancial de noticies sobre el que feien el que s’anaven desplaçant cap a l’oest des d’Aràbia. CRONOLOGIA CAMPUS. Les noticies consistien en capturar gent, sobretot dones i nens. Com es pot explicar aquesta activitat? - Per vendre la gent o demanar un rescat - Per engrandir els grups humans que es desplacen. Així també creen nous membres de la societat. Però hi ha més maneres de engrandir els grups: aliances amb altres grups o contractes d’integració a gent que no formava part del grup però que es consideraria com si ho fossin Mawalis. Aquests adopten el mateix nom, les mateixes costums, etc. Aquesta vinculació fa crear gent associada al teu grup hegemònic. Perquè un grup vol engrandir-se numèricament? El poder polític te molt a veure en la capacitat de mobilitzar i integrar gent. Per tant, la força numèrica es una condició fonamental alhora de construir un poder polític hegemònic. Les aliances entre diferents grups segons unes practiques determinades s’anomenaria societat tribal. ES COMO LO DE LAS POLIS GRIEGAS (LIGA PELOPONESO, LIGA CORINTO, ETC.) DEPENDE DEL MOMENTO O LA ACTIVIDAD QUE SE VAYA A HACER, SE JUNTABAN CON UNOS O OTROS. EN QUALQUIER MOMENTO, SE PUEDEN VOLVER A SEPARAR O FRAGMENTAR Y DEFIENDEN SUS INTERESES PROPIOS). Això passa igual a la societat d’Al-Àndalus. Quins efectes té això? L’aparença d’inestabilitat en la composició dels grups i del poder polític. Cap dinastia andalusina va ser capaç d’anular aquesta manera organitzativa al voltant de les activitats. Van haver-hi dos moments de crisi: la fitna i la resistència dels àrabs a l’arribar al Magreb. La invasió del 711 era feta per grups nord-africans. El líder va ser un berber anomenat Tariq. Era el governador de Tànger. Pocs mesos després va desembarcar amb més contingents Musa, governador de la nova circumscripció que s’anomenaria Al-Àndalus, inclosa el nord d’Àfrica. La progressió de la conquesta va ser increïble i en 10 anys van arribar a Narbona. La velocitat va ser increïble. Perquè? Degut al context d’una de les crisis successòries de la dinastia visigoda. La derrota de Roderic a Guadalete suposa una desfeta de la capacitat organitzativa de la dinastia visigoda. Va ser una derrota fulminant. Hi ha poblacions que no es van sotmetre als nous contingents, però la majoria si. Més que un procés de conquesta, va ser una historia de capitulacions i pactes. El registres que informen del 711 estan format per textos, monedes, ploms, estudis antropològics de cementiris (com els de Pamplona). El text + proper al 711 es una crònica de mitjans del segle VIII crònica mossàrab. La primeres cròniques àrabs van ser unes compilacions fetes a partir del segle IX, X, que recullen les transmissions orals. Es sap que son fonts una mica alterades o exagerades, però no per això s’han de deixar de banda i considerar que no tenen validesa. Al- Udri, cronista àrab del segle XI, es qui descriu el setge d’Osca. Descriu la resistència de la ciutat. Els àrabs van arribar i es van establir allà, en un assentament que van muntar al costat de la ciutat, no van plantar 5 tendes i van estar assetjant la ciutat cada dia, com es pot imaginar. Eren un exèrcit disciplinat al servei d’un Imperi. No es només un exèrcit i ja està, es més complex. No tan sols la dimensió militar es la que s’ha de destacar, s’han de considerar altres aspectes. En el text referent al setge de Narbona, es veu la incorporació de gent de forma selectiva: dones i nens; als homes els maten. Son grups que tenen la lògica de engrandir-se. A diferència del setge d’Osca, que es va prendre per la força, aquí es va fer una capitulació. Una part del botí es rebutjada (homes) i una altra incorporada (nens i dones). El que han de pagar el que no es converteixen a l’islam es molt més passat que el que paguen el que si es converteixen. No està tot explicat en el Alcorà, no tot està dit per Déu. Per tant, com es sap si es legítim o no les coses que es volen fer si no surt a l’Alcorà? No hi ha una jerarquia eclesiàstica per decidir-ho. Els dubtes es solucionen acudint a entesos del Alcorà, que coneix la jurisprudència elaborada a partir de les paraules del profeta. Però el que et diuen no es preceptiu, es una fàtua (un dictamen no vinculant). L’Alcorà no diu com es tenia que organitzar el poder polític, una dinastia. Per tant, si la dinastia vol fonamentar sobre les paraules de l’Alcorà el tema de les tributacions, no podrà perquè no hi posa res d’això. Tan sols posa fer almoines però una dinastia no es pot sostenir sobre almoines. Els governants han d’apel·lar a l’islam per legitimar-se. Però l’islam també qüestiona aquesta legitimitat. Les causes de la rebel·lió. Els berbers que es consideraven musulmans no es sentien tractats com a tal això, volia dir que els van imposar uns tributs impropis dels musulmans. Això va ser el missatge que va acompanyar a la gran rebel·lió. CAMPUS: DES DE L’ARRIBADA DELS JUDND Hi ha setges, enfrontaments, canvis d’aliances, etc. Es un període molt enrevessat que destaca per les pugnes entre grups fins que trobem al 747 la proclamació d’un nou governador, amb el suport dels àrabs del nord i, es dona la circumstàncies que un cosí del governador era governador del Magreb i, durant un temps, va estar a punt de succeir un trencament entre el govern d’orient i el d’occident. El fet de que dos membres d’un mateix grup governessin, rebel·la la intenció de crear un nou espai polític desvinculat del califat. Del 739 al 441 revolta. Aquesta va ser tant gran que des de Damasc va haver d’enviar exercits per pal·liar la revolta. Finalment, va ser la revolta la que va esclafar a l’exèrcit. Jund era exèrcit en àrab i els jundites eren els integrants del jund. Aquests jundis que arriben refugiats a Al-Àndalus, amb tota la reticència del governador, que en ultima instància va deixar-los passar quan la revolta esclata a Al-Àndalus. Els jundis finalment van contribuir a la península a acabar amb la revolta. Aquesta presència militar i armada, van tenir molta influència política i van tenir molta participació en la formació de Al-Àndalus. Segurament la cosa els hi hauria sortit bé, si no hagués estat perquè des d’orient va arribar un omeia que va ser dels pocs supervivents que va sobreviure a la massacre de Damasc (va haver-hi una massacre dels Omeies a Damasc per part dels Abbàssides). Després de la massacre els abbàssides van establir una nova dinastia i van crear, fundar una ciutat palatina nova a Bagdad. Aquest trencament de la dinastia Omeia es va fer mitjançant una massacre però, un d’ells va sobreviure i es va refugiar al nord d’Àfrica (en el grup originari de la seva mare) i des d’allà va ser capaç de produir aliances de grups berbers, grups àrabs, tant al nord d’Àfrica com a la Península. Per tant va generar l’associació de diferents grups, un dels grups que li van donar suport van ser un grup de Mawali (grup decisiu). Amb l’arribada de Abd al-Rahman els jundis van posar-se de la seva part. Els mawali van ser cridats, en aquest context, per pal·liar una revolta a Saragossa, aleshores, el governador va tornar a enviar missatgers. Els mawali van contestar una excusa per no anar a Saragossa (excusa: estaven ocupats amb la collita de l’ordi) perquè sabien que acabava de arriba Abd al- Rahman i eren els seus aliats. Es un text debatut perquè, normalment, hi ha una visió exclusivament militar dels grups que arriben a Al-Àndalus i, aquesta visió, s’ha de debatre la interpretació. Una interpretació més immediata es que estan ocupats per que han de treballar com agricultor (segar, etc.) però, els qui presenten els mawali com una espècie d’elits militaritzades que composen l’aristocràcia diuen que estan ocupats perquè han de recollir els tributs. En aquest context, els grups jemenites, qurays i berbers van ser els que van dur a terme el setge a Saragossa, el setge al que els mawali no van voler anar. El desembarcament de Adb al-Rahman I, segons estudis actuals, va produir-se a una cala de Néjar. Hi ha datacions que parlaria de que va arribar suports berebers i va anar sumant suports a mesura que recorre el sud de Al-Àndalus. Fa, aleshores, el procés típic de formació de dinasties a Al-Àndalus, va generar alguna cosa que tenia la capacitat de fer adherir al voltant del grup principal, altres grups, de tal manera que es crea una aliança que tota la força fa que a l’interior del grup director, es converteixi en una dinastia nova. Totes les dinasties comencen amb la força de les aliances, tot i que continuen havent fractures. Aquesta capacitat d’agregar es l’impuls numèric que acaba provocant que un grup es converteixi en dinastia. El cas Adb al-Rahman I, es un procés típic d’aquest procés. Aquest procés qui millor el va explicar va ser un home d’estat, un personatge que va viure entre els segles XIV i XV que es deis Ibn Khaldún. Ibn Khaldún explica que en cas de que hi hagi o no hi hagi govern o, que hi hagi un govern que es consideri il·legítim, quan s’organitza una oposició a dit grup, hi ha un grup director en oposició al govern il·legítim. Aquesta oposició genera un missatge polític nou o un missatge que te la capacitat d’unir a altres grups que també formen part de la fragmentació i utilitzant la capacitat de captació fan una gran aliança. L’autor o denomina la “força numèrica”. Per ell el poder de las dinasties sorgia d’aquesta força numèrica. I, aquesta força numèrica, pot arribar a acabar amb aquell govern que es considera il·legítim. Però, de vegades, la cosa no acaba aquí. De vegades, la força numèrica no només te la capacitat d’acabar amb el govern il·legítim, sinó que te la capacitat de convertir al grup principal de la oposició en una dinastia nova. Això no passa sempre. El que sempre es comú en la formació de totes les dinasties andalusines es que totes es sustenten en la força numèrica i, per tant, en els pactes. Aquest procés de suma d’agregació i de conversió del grup principal en dinàstic, aquest procés te un nom, una paraula àrab que es intraduïble: asabiya. El grup asabiya es el que te la capacitat d’acabar convertint- se en dinastia. Aquest grup dinàstic utilitza un vocabulari religiós i polític (l’islam). No existeix capacitat no separar vocabulari polític del vocabulari religiós, tot esta explicat en termes religiosos. De manera que l’islam es converteix en el missatge legitimador de la dinastia, però, a més l’islam es el llenguatge utilitzat per qüestionar la dinastia. L’islam es el llenguatge de la legitimitat i l’utilitzat per qüestionar la legitimitat. Adb al-Rahman aconsegueix mitjançant les aliances i el prestigi de ser Omeia, aconsegueix Cal tenir en compte que aquest període d’inestabilitat només acaba en certa manera L’exemple per excel·lència es la formació de la dinastia almoràvit. Es diferent a l’Omeia perquè utilitzen un llenguatge religiós nou. Tenen la capacitat de convertir-se en un director de dissidència sobre el que es considera un govern il·legítim, sinó que acaba sent impulsat per crear una dinastia nova (es repeteix la història). Els almoràvits que, es troben enmig de desert, en una vall amb 3 oasis, engendren una dinastia i acaben governant tota la península. L’origen de les dinasties andalusines estan sempre en medis insospitats. Abderraman I (756-788) emir de l’emirat de Cordova—> Al 750 canvi en la dinastia omeya per abbàssides a ARabia. Elements que permeten mesurar fins a quin punt es consolida el domini polític de l'emirat omeya de cordova:  Programa constructiu molt gran. EN la epoca de Abderraman I es cosntruiex la priemra planta de la mesquita de Cordova. També construcció de fortificacions.  Utilització d’una força armada independent. El poder polític es dota d’una força al marge d'aquest pactes, que poden arribar a ser inestables, que es van fer a l’arribar a la península—> mercenaris.  Represa de l’emissió monetària. Factors de desestabilització e indicis pel qual veiem elements de crisis que no es van tancar amb l’emirat omeya cordovès:  Conflictes per la succesió  Revoltes i disidències contiinues, també per part d’aliats. Aqeustes revoltes no tan sols es donen amb Abderraman I, també en els seus successors. Al voltant de que s’imposa aquesta dissidència? De les rutines de la recaptació de tributs. Les aliances es fan al voltant i es desfan al voltant d’aquestes cuestions fiscals, que també inclouen les formes de pagaments, participació militar, etc. En el “regnat” de Al-Hakam (796-822) es dona la revolta al raval de Saqunda al 818 per la negativa a apgar uns certs tributs. L’emir va esclafar la revolta, va ordenar que no es tornes a cosntruir en aquest espai. ELs supervivents van fugir de Còrdova cap al Magreb i al Fez van cosntruir una ciutat andalusina. Un altre grup de fugits es va desplaçar a Alexandria i desde allà a Creta i allà es van establir i van constituir una nova dinastia. L’epoca de Abderraman II (822-852) es l’època de mes esplendor per l’emirat. Moltes maneres de fer que es desenvolupen a l’emirat abàssida de Bagdad arriben a COrdova. Orientalització dels cosntums, les practiques, etc. Atac normand al 844 a Sevilla. Sinó sabessim el que va passar després, tan sols seria un episodi de pillatge més. Es una de les primeres manifestacions d’una interveneció armada de regnes del nord en l’ambit mediterrani. Es com un proto precedent de les croades. Domini sobre les Illes Balears del califat omeya—> La incorporació de les illes a AL-andlaus es va donar a partir del segle X. Però a l’epoca de Abderraman II ja hi havia connexions, a aprtir d’una revolta que va ahaver a les Illes degut a la resistencia dels habitants que van trencar un pacte antic. L’emir envia una expedició per reestablir aquest pacte, que era que els habitants estaven obligats a pagar ⅓ de les seves riqueses i ⅓ de les seves animes. HI havia una pressió dura del califat sobre els dhimmis de les Illes. El moviment dels màrtirs de Cordova van formar part d’un moviment a la segona meitat del segle IX, que busca el amrtiri voluntari cristià. Son un grup minoritari a Cordova que es troben en un context de pressió tributaria forta per no haver-se convertit a l’islam. Hi havia un ambient molt crispat a Cordova, molta tensió, degut a la pressió tributaria, la poca relació de l’esglesia cristiana amb el poder, etc. AMb això es crea un medi propici perque existeixi una practica cristina a aprtada de les jerarquies cristianes d ela esglesia, perque no té una capacitat de disciplinar les practiques religioses, que s’apartaven del dogma—> aparició de heretgies, com per exemple l’adopcionisme (disminueixen la qualitat divina de Crist). En aquest context de criispació propia de la reducció al mínim del paper polític de l’esglesia, apareix una figura molt important: Eulogi de Cordova, ideoleg del moviment martirial. Ell havia fet un viatge pel nord de la penisnula (Pirineus, Navarra) on va llegir uns escrits i uns pampfelts anti islàmics i anti musulmans. Eulogi es va endur aquesta experiencia literiaria cap a Cordova, on es difon per les comunitats minoritàries d’allà. Una part de la ideologia de combat contra l’islam que acompaña l’expansió dels regnes del nord de la península (Astúries, Lleo) és gràcies a aquesta visió que expàn Eulogi a Cordova. Els moviments de dissidència i qüestionament emiral van ser més importants a partir de Muhammad I (852-886) i fins la proclamació per part d’Abderraman III (929) de l’emirat independent de Cordova. Com va restablir el poder de la dinastia i amb la proclamació d’un califat independent Abderraman III? La dinastia omeia duranta quest anys intermedis fins Abderraman III va ser capaç d’acabar amb els rebelions, amb les organitzacions polítiques que queden al marge del seu domini. Banu Qasi y Bahriyyun van ser les organitzacions més importants.  Els bahriyyun eren mariners que van organitzar xarxes de navegació i intercanvis per tota la mediterrània fins que van desaparèixer quan la dinastia omeia va poder construir una marina propia al segle X. Grups majoritàriament berber, que fins i tot van crear assentaments al nord d’Àfrica, sud oest de la Peninsula i illes Balears.  Un altre que queda fora, es més, queda en contra dels omeia. El personatge central de la segna meitat del IX es ibn Hafsun. Tenia unes ideologies molt diferent en el seu llenguatge politic que el diferenciaba dels omeia, peri a la vegada similar a ells. Historiograficament fins al segle XX era el representant d’un llinatge rebel cristià que s’oposa al emirat cordovés. Virgilio MArtinez va dir que la connexió de Ibn Hafsun amb les moanrqueis visgodes era fals, no tenia anteppassats visigots. També questiona la denominació de rebel. Hafsun va intentar crear una dinastia pròpia i això no es el que faria un senyor feudal visigot. Va acabar al nord d’africa, zona berber, on hi havia una dissidència molt gran contra els omeies. En aqeust medi, es va refugiar. Això tampoc es tipic dels visigots.