Al-Andalus y reinos medievales hispánicos examen 3, Resúmenes de Historia

¡Descarga Al-Andalus y reinos medievales hispánicos examen 3 y más Resúmenes en PDF de Historia solo en Docsity! 1. REGNES CRISTIANS DEL NORD 1. 1 Regne Astur En els regnes del nord peninsulars, les crisis successòries no van ser un impediment per la consolidació de una dinastia, como si ho va ser a Al-Àndalus. La preocupació d’aquests regnes era com fer avançar els seus dominis cap al sud. Regne astur Dinastia que comença amb Pelai (718-737) al segle VIII. Cangas de Onis es el lloc inicial d’aquest poder polític. Pelai es el cap d’un grup que aconsegueix fixar una línia successòria que va perdurar en el temps. Un dels successors de Pelai es Alfons I, encara que no era de la línia directa de Pelai, sinó que era el seu gendre. Alfons es diu que era descendent dels visigots, però això és fals. Com s’organitzava la transmissió de poders d’una línia a una altra? El més habitual era que el poder vagi a parar als homes que estiguessin vinculats amb la sang de Pelai. Per tant, es éll qui dona la legitimitat per ser el successor. Això es va trencar al 850, amb la mort de Ramir I. Es va introduir una nova manera per atorgar legitimitat a la successió: aquesta provindria ara del “ex semine regio”, per tant, la descendència directa del rei era la única que tenia legitimitat. Aquesta reforma s'emmarca en un moment de consolidació de la dinastia. Quins son les fonts que informen sobre els esdeveniments? La crònica d’Alfons III (finals IX- X), la Crònica Albeldense (segle IX), textos francs, etc. Ens trobem amb uns textos de caràcter tardà i que insisteixen en la presentació dels reis asturs com a descendents dels visigots. Però això era fals, perquè Pelai no ho era. Barbero i Virgil van qüestionar la visió d’una reconquista des del nord, connectant els asturs amb els gots. Ells diuen que els asturs no estaven connectats amb els visigots, es van desenvolupar a part d’ells i de la seva dinastia. I perquè a les cròniques si es posa això? Perquè tenien molt interès en enaltir la dinastia, presentant-los com a continuadors dels gots. D’on procedeix aquesta idea? Dels màrtirs de Còrdova, anomenats hispanii. Ells van portar una ideologia de combat contra l’Islam, contra qui els ha pres el territori i la influència de la fe cristiana: per tant, es busca una restauració. Encara que el cristianisme del sud no era el que es practicava al nord la influencia dels màrtirs de Còrdova va ser notable però no l'únic important per la fixació d’aquest pensament en els regnes del nord. Un altre seria una aliança clau amb els comites (compte). Aquests eren els representants d’un poder local inestable, que entren amb contacte amb la dinastia astur i queden enquadrats en la seva ordenació política per així consolidar la seva hegemonia local. Una altre seria la relació entre la dinastia amb la Església, entre el palatium i la ecclesia. Es dona un desenvolupament d’una religiositat nova i una plasmació arquitectònica d’això en els monestirs. A la zona del regne astur s’han trobat gerres, sivelles i monedes romanes, pel que es creu que es explicacions de Virgil i Barbero poden estar equivocades. Es creu que si hi ha una connexió amb la dinastia visigoda, però tardana (a partir del segle IX) i no biològica. · Text 2 Alfons I Enumera els territoris de l’extensió del regne astur durant el regnat d’Alfons I. Però es una informació falsa ja que va ser durant el regnat d’Alfons III, que va ser quan es va redactar aquesta Crònica Asturiana. Es fa així per fer com una projecció de considerar una cosa que s’està fent ara com que ja estava feta, perquè es creu que quan més antiga es una cosa, més legitimitat té. El text diu “va poblar”, no va conquistar, per referir-se a la expansió astur. Albornoz va interpretar les cròniques literalment, i va dir que la vall del Duero la van buidar expressament els reis asturs per evitar que les expedicions de saqueig musulmanes triomfessin, creant un desert estratègic. Després d’això, vindria la “populatio”, el poblament de la zona. En la actualitat, això es ridícul entendre-ho així. Llavors com es pot interpretar aquest concepte de “populare”, de poblar? Des de la perspectiva historiogràfica darrere de la interpretació d’Albornoz hi ha un mite: el de la frontera. Això ho va desenvolupar un historiador anomenat Turner. Diu que, normalment, la frontera es un espai nou i de llibertat, i que aquest mite es la consideració d’un espai buit, en el qual es desplacen homes lliures armats. Per tant, “populare” no es només portar una població nova. Seguint això, Albornoz interpreta que la ocupació no es per l’impuls de la dinastia astur, sinó que és per l’impuls lliure de la gent, que busca un espai on no hi hagi un espai polític opressor i on hi hagi llibertat: això seria la frontera (aquesta idea s’acabarà al segle X quan els reis institucionalitzen el domini sobre aquest espai). Aquests homes lliures armats s’aventuren a una nova frontera, buscant llibertat cap al sud, cap als extrems-durs Extremadura. S’anomena “populatio” a la creació d’un ordre polític nou, que eventualment pot incloure un desplaçament de població. La fixació del domini astur es considera una “populatio”. De manera similar, es considera que el lloc on es funda un monestir es un lloc desert també, un espai on no hi ha res, i es presenta als monjos com uns pioners que creen un ordre humà. Això es el que expliquen les cròniques de fundació dels monestirs. Perquè a un desert? Perquè es un lloc que reprodueix les condicions on es van crear les primeres connexions monàstiques en la crònica de la fundació dels monestirs es feia servir aquesta consideració. També es diu que al presència del monestir es l’únic que pot crear un ordre humà acceptable. Es presenta com que abans hi ha un ordre social inacceptable, que no s’ajusta al ordre establert i, per tant, es considera una terra buida “terra nulius”. Amb això, queda justificada la necessitat d’un ordre de legitimitat nou. · Text Alfons II Seqüencia de llocs on es va instal·lar la seu de la dinastia astur. A la època d’Alfons II s’instal·la a Oviedo. També es parla de la connexió ecclesia-palatio. Ideologia goticista entre gots i asturs: no es una connexió biològica, sinó la incorporació del regne de Toledo com allò que ha de ser restaurat, aquesta vegada a Oviedo. Com es construeix aquesta ideologia goticista al regne astur? En la fusió entre palatium i ecclesia, acaba dominant aquesta religiositat, el que crearà una manera organitzativa cristiana nova, que es cristal·litzarà d’una manera clara: pes molt potent de la organització monàstica, vinculats al regnum que es superposarà a un cristianisme anterior, de base eremítica. 1.2 Regne Astur-lleonès El regne de Castella naixerà a la vall inicial de l’Ebre, una zona repoblada pels reis asturs entre el segle VIII i IX. El regne astur acaba consolidant-se com el regne astur-lleonès entre el segle IX i X. És un procés ràpid d’expansió i de populatio de la vall del Duero. Com es consolida aquesta extensió del poder polític? Per la inclusió dels poders locals (comites) i per la connexió entre ecclesia i palatium amb la fundació de monestirs en aquesta vall inicial de Castella. Des d’aquesta vall inicial de l’Ebre, s’expandeix fins el Duero, en dos fronts en paral·lel: un cap al sud i un altra cap al sud-oest, cap a PT. · Text San Emeteri, segle IX fundació ecclesia feta en unes sernes i on després es fan conreus. Sernes es un espai agrari, conreat eventualment que forma part de l’erm. Els espais conreats s’anomenen ager i els que no, estan dividits en saltus (espais de pastura, més nou, bosc baix) i silva (zona de bosc més vell, més remot). Els espais incultivables son pel bestiar i això es important pels fems, que adobarà la terra. Els animals grans, a més, també serveixen per treball físic i es una font d’aliment a la mateixa vegada. Son transformadors d’herba i fulles en fems. El bestiar es el vincle entre els dos espais. Les assemblees de veïns s’anomenaven Concilium, i estaven obertes a tots els veïns de la vila. Veí, en aquest context, es entés com la part privilegiada de la comunitat, ja que per ser-ho havies de tenir propietats a la vila i tenies obligacions en forma d’impostos i militars. Els que no son veïns no tenien capacitat de tenir càrrecs polítics ni de participar al Concilium. Per tant, bàsicament qui participaven al Concilium eren els infanzones. La residència també importava. Si eres veí, havies de viure a la frontera almenys 6 mesos a l’any perquè eres un cavaller i havies de defensar el territori. Si no complies amb les obligacions i amb la residencia a la frontera, el Conclium et podia treure possessions. El Concilum es pot entendre de 3 maneres: localitat regulada per furs, assemblea de veïns en aquesta localitat i les magistratures, els càrrecs elegits per l’assemblea. Colacion era una parròquia. Cada vila estava dividida en districtes interns, on cada un tenia una colacion. Cada colacion tenia un vot i un representant en l’assemblea de veïns. El iudex cada any havia de ser d’un districte diferent, així s’evitava el monopoli del poder. El jutge era el poder executiu, representa la vila davant del rei i dirigirà la comunitat (alcalde modern). En canvi, els alcaldes en aquella època eren el poder judicial, els jutges moderns. També eren els capitans de cada un dels districtes en la guerra. L’escrivà era nomenat per la vila i posava per escrit les decisions del Concilium. Era un càrrec amb molt poder. Alfons X va passar a nomenar els escrivans de les viles, en comptes de la vila. Els representants del rei eren el palatium, però a partir de Sepúlveda van quedar marginats o subordinats al iudex i alcalde. 7. “Comunidades” de Villa y Tierra Las colaciones s’estenien per tot el territori de la vila, fins la seva última frontera. Aquí és on estaven les aldees, que depenien de la població de la vila. Els veïns de les aldees solien pagar mes impostos que els de la zona urbana. El fet de distingir entre viles i aldees fa pensar que hi ha una diferencia de població o urbanització, però no, totes es regeixen pel mateix fur. Les viles imposen els furs sobre les aldees. A partir del segle XII, els rics de la vila seran qui integraran el Concilium, per tant les assembles ja no seràn obertes i els rics acumularan tot el poder polític. 3. LES MILICIES VILATANES 3.1 La funció colonitzadora dels concilia Al 1085 Alfons VI conquesta Toledo a al-Àndalus. Això fa que els musulmans cridin als almoràvits per lluitar contra els cristians i Alfons VI es derrotat a l’any següent a Zalacas. Però els almoràvits no van poder reconquistar Toledo. Per tant, la línia de frontera no va canviar. La representació en colaciones també servia per tenir cada una el seu servei militar, dirigit pel iudex, i per sota, els alcaldes. Totes les colaciones d’Àvila, per exemple, s’ajunten i s’anirien a trobar amb les tropes reials en cas de guerra. També llençaven cavalcades (expedicions de saqueig) que podien ser molt diverses: des de 10 atacants a centenars i des de al poble del costat fins a la frontera andalusí. 3.2. Les obligacions militars de les viles El “fonsado” són expedicions militars on la monarquia reclama l’ajuda de les viles. ⅓ o ⅔ dels cavallers de la vila han d’acudir i els que no van, han d’assumir la defensa de la vila i han d’aportar diners a la causa. Els peons només havien d’acudir als fonsados en el cas de batalla campal o si el rei estigués en perill. Estaven obligats pel fur a complir amb això. La “fonsadera” es la voluntat que has de pagar si no vas al fonsado o l’apellido. L’”apellido” o crida es una alarma general enfront un atac a la vila. No hi ha excepcions possibles: si no acudeixes, pots perdre les possessions. La “castellaria” es la obligació de tenir guarnides les muralles i castells. 3. La cavalleria popular Si complies algunes condicions elevades, havies de comprar un cavall i fer-te cavaller, segons el fur. No eren nobles: eren artesans rics, burgesos, etc. Hi ha gent que té capacitat per ser cavaller, però no vol, perquè les obligacions no els hi interessa, encara que també es tinguin + privilegis. El moment de consolidació de les milícies vilatanes es al segle XII. Al 1108 els almoràvits tornen a ser derrotats a Volés i mor el hereu. L’any següent, mor Alfons VI sense descendència masculina, pel que recau en la seva filla Urraca inestabilitat política. Tindrà un fill, que serà el futur emperador Alfons VII. El marit d’Urraca (Raimon de Borgonya) mor i llavors es casa amb Alfons I d’Aragó, que volia que el seu fill sigues l’hereu de Lleó, i no Alfons VII. Es aquí quan les milícies vilatanes passen a primera línia de la política ja que els dos Alfons que barallaven pel tro volien aconseguir les viles de la frontera per la seva causa. Es parla dels cavallers com “pardos”. El concepte va arribar fins el segle XVI, on tindrien el significat de grups de gent autònoma que s’arma i organitza expedicions per obtenir botí. 4. Viure del botí Les quadrilles de saqueig tenien un líder, que solia ser un veí amb experiència militar. El quadrillero organitzava l’expedició i després supervisava el botí, ja que inicialment era un bé comunal, fins que no es repartia. Es repartia per mantenir la jerarquia i per pagar impostos a la vila i al rei. El botí primer es subhastava a canvi de diners. Amb això es pagaven indemnitzacions, estipendis, recompenses, el cinquè reial, donacions per l’església i als combatents i veïns (segons status), en aquest ordre. El boti + important era el bestiar i els captius, perquè tenien un benefici comercial directe. 5. Excepcions Els furs sorgien de la capacitat de negociar amb el rei. Per això el que feien els cavallers era negociar millors condicions que altres viles, això es traduïa en la intenció de rebaixar els impostos. El que feia el rei era concedir franqueses (excepcions d’impostos) als nous colonitzadors del sud, sobretot als cavallers. Per exemple, el fur de Toledo (1118) establia que els cavallers no havien de fer la anubda i només havien d’anar al fonsado un cop l’any. Les exempcions militars de la primera línia de la frontera s’explicaven per la perillositat al camp de batalla. 6. La vida a la frontera Les viles frontereres normalment estaven poc poblades perquè era difícil portar colons que es quedessin degut als constants saquejos per part dels andalusins i cristians. En temps de pau, les viles frontereres saquegen i son saquejades constantment, però això no trencava la pau entre dos pobles, ja que formava part del dia a dia l’economia del saqueig. Es donaven grans robatoris de gent. També s’aplicava el cobrament de terres a la frontera a viles que es troben a rereguarda, que es llogaven perquè pastores el ramat en temps de pau. La vida a la frontera era precària i dura, havien de fer-se inversions importants amb l’objectiu d’aconseguir beneficis majors. Quan els colons no obtenen beneficis comencem a veure moltes situacions de crueltat. 3.7. Els repartiments de terres A partir del segle XIII trobem els llibres de repartiment, encara que se sap que ja es van produir abans. Les monarquies van començar a realitzar llibres de repartiment en els quals es representava tot allò que s’havia capturat i com es produïa el repartiment. Amb les terres es seguia el mateix guió que amb el botí. Fins i tot l’estament dels cavallers estava dividit en subdivisions. En el cas de la ciutat de Murcia hi havia sis tipus de pobladors: cavallers majors, mitjans i menors i peons majors, mitjans i menors. Aquest exemple es bastant equitatiu degut a que per sobre dels cavallers majors i per sota dels peons menors hi havia molta gent. Els que es trobaven per dalt rebien terres directament del rei i no havien de passar pel repartiment. Aquestes persones rebien donadíos (grans extensions de terra), posteriorment, senyorius. Malgrat les desigualtats internes, predominen els mitjans i petits camperols i es la jerarquia de veïns els que es reparteixin les terres. Però, el que succeeix es que aquest model en moltes zones fracassa molt aviat, degut a que els petits propietaris de terres son absorbits pels grans propietaris, tant els que entraven en el repartiment com els que rebien les terres directament del rei. Cal tenir en compte que els peons menors i mitjans s’havien endeutat per tal d’anar, però si les condicions agrícoles no eren ideals, no aconseguien arribar a l’any següent i eren absorbits per grans propietaris. Per això, cada nova generació de viles de frontera estaran cada cop més jerarquitzades, perquè els peons perdran les terres de manera molt ràpida. Cal tenir en compte que aquests colons son pressionats constantment pels grans propietaris i les terres eren molt petites, a vegades, impossible perquè funcionessin. Tot això va portar a un fracàs en els repartiments, buscat pels grans propietaris. Molts cops, els colons que eren propietaris passaran a ser treballadors del donadío. Els colons desposseïts iniciaven un nou procés de colonització. Els fills dels colons que estaven endeutats anaven a una nova conquesta. Però aquest es un cicle que afecta a tothom, fins i tot als rics, els nobles feien inversions molt grans que, de vegades, l’única manera d’aconseguir beneficis era tronar a realitzar una nova conquesta. Es aquesta la raó per la qual era important ser de la primera generació d’una conquesta. Es a dir, arribar dels primers en arribar a una nova conquesta amb l’objectiu d’aconseguir un major benefici. 3.8 La batalla de Navas de Tolosa (1212) Les batalles campals eren minoritàries, es tractava de duels i tenien un caràcter d’ordalia, a partir del qual s’aconsegueix una victòria simbòlica. Déu es qui ha permès la victòria. Es important perquè al 1195 l’exercit real encapçalat per Alfons III va ser derrotat a Alarcos pels almohades. En bona mesura, la seva derrota va ser producte de la poca organització dels vilatans i això va tenir-se en compte per la Batalla de Navas de Tolosa de després. La poca organització va canviar al 1211 a Sevilla quan al-Nasir va dur a terme una expedició al nord amb la intenció de expulsar als cristians del Guadiana. Però al mateix temps, Alfons VIII volia venjança i prepara una expedició, per la que aconsegueix una butlla de Croada. Aquesta serveix per consolidar un suport molt ampli, amb Pere II d’Aragó i Sancho VII de Navarra i els francesos. Per això es important el discurs religiós, perquè en el cas de no existir, no hagués aconseguit tant suport. En aquest context, els almohades estaven conformant a Jaén el seu propi exercit i això comportava portar a molta gent del nord 4.5. Els furs extensos (1272-1325) Revoltes contra Alfons X. La noblesa esta enfadada perquè paguen mes impostos i s’estàn vulnerant els seus drets tradicionals (privilegis i negociació amb la monarquia). Alfons X vol que tothom estigui integrat en una jerarquia única, on el Rei seria el cap de la societat. Alfons tenia un principal enemic internacional: els francesos, que volien assegurar-se que no hi hagués un castellà al tro del SIRG per no quedar envoltats. Els Consells també estaven en contra seva. Per tant, Castella es un polvorí i Alfons tindrà que començar a parar les reformes o a modificar-les. Amb Alfons X la càrrega fiscal es multiplica x4. Granada, tot i ser vassall, busca aliances per fer front a Castella Navarra+ França. Al 1272 els Lara i Felip, germà d’Alfons X, lideren una revolta nobiliària contra ell. Els Lara passen a ser vassalls de l’emir de Granada per lluitar contra Castella. Al 1274 es posa fi a la revolta degut a que el nou Emperador del SIRG no va ser escollit Alfons X, llavors aquest necessita nous suports, pel que va paralitzar les reformes perquè viles i nobles no se li posessin del tot en contra es torna als furs originals de Castella. Hi haurà una nova revolta pel tema de la successió. Hi havia dos candidats: infant de la Cerda i Sanç IV, que serà l’escollit, amb suport de viles i nobles. Quant el rei reformador falla, s’aturen les reformes. Entre 1269 i 1325 la monarquia castellana perd la capacitat de fer reformes. Sanç IV deixarà al seu fill Ferran IV com a hereu, però era menor quan ell seu pare mor. El fill d’aquest seria Alfons XI, que també va heretar el tro menor d’edat, per tant durant bastant no va haver-hi una figura forta al tro, per tant, no tenia poder per fer res legislatiu. Tant el monarca com l’hereu han de ser forts, perquè sino apareixen els que volen oposar-se i ocupar el poder. Inestabilitat i monarquia dèbil=no reformes Els Consells tenen ara molta llibertat fins el 1325 per intentar desfer les reformes d’Alfons X. Neixen els furs extensos. Els consells volen fer uns drets que surtin de les viles. Van anar agafant punts de furs d’aquí i d’allà per fer un fur complet gran. Per exemple, el de Soria. La seva principal inspiració va ser el fur de Conca del 1200, el mes complet que hi havia. La segona font d’inspiració es l’anterior fur de Soria, del 1120, encara que agafen molts pocs punts. ⅓ els punts del nou fur de Soria venen del Fuero Real d’Alfons X, ja que aquest estava fet per especialistes en dret humà. 4.6 El contraatac de la monarquia. Alfons XI Al 1312 mor Ferran IV i el seu fill Alfons XI es coronat rei, però com que era menor, s’han d’esperar a que sigui major per governar amb tots els poders. Es una època molt convulsa. Moltes viles estaven en guerra civil interna per els privilegis que Alfons X havia donat a les elits de les viles (els “caballeros del rey”), amb els quals s’assegurava que ells manessin al Concilium i no els nobles. Per això esclata aquesta lluita entre elits noblesa vs. Elit cavalleresca en les viles. Al 1325 Alfons XI es proclamat major d’edat i la situació canvia. Era molt intel·ligent i bon líder militar. Al 1327 organitza una gran campanya contra Granada, per cohesionar a les viles i la noblesa al voltant de la monarquia. També inicia reformes. En comptes de fer grans codis jurídics com Alfons X, fa petites reformes que, al cap de molts anys, van fer que canviés moltes coses. Inicia una dinàmica reformadora que ja no s’aturarà ni tan sols amb la seva mort. La reforma mes important va ser la de les viles. Ell optarà per acabar amb els Consells. Crea els “regimientos de hombres buenos”, els ajuntaments moderns. Estarien formats per cavallers, pecheros (artesans) i “omes buenos”, tots escollits per ell, i que provindrien de 3 o 4 famílies tan sols. Entre els 3 grups serien 15 persones, que triarien els càrrecs públics. D’aquesta manera Alfons s’assegura que no tornarà a haver Consells en els quals hi hagués famílies que poguessin provocar lluites pel poder. Converteix les viles en una dictadura vinculada amb la monarquia. Al 1348 decideix establir la jerarquia de lleis. Les lleis del rei i la cort van per sobre de les demés lleis i furs. En segon lloc d’importància estarien els furs i en tercer les partides. Els furs es van anar substituint per les ordenances municipals, però tenien dues diferencies: els consells ara ja no tenen capacitat legislativa ni capacitat judicial. 4.7 L’organització dels pecheros Els pecheros de les viles i aldees es queixen molt durant les reformes d’Alfons X i XI, perquè s’han quedat totalment apartats del poder. Per això, es dona una aliança entre pecheros (artesans) i la gent rica de les aldees. Fan les “Juntas del común”, que segueixen l’estructura i reglament dels Consells d’Extremadura. Alfons XI no volia més problemes, així que s’erigirà protector dels pecheros i donarà càrrecs a gent de les aldees, a part de ratificar Juntes com il·legals. 4.8 La cavalleria de cuantia Al segle XV a la majoria de cavallers ja no els hi compensa ser-ho, perquè els privilegis només els tenen 10 o 15 famílies de cavallers que s'havien assentat en el poder gràcies a les reformes d’Alfons XI. A ningú interessa ja estar en la frontera i mantenir els cavalls. Per tant, hi ha gent que deixa de complir les seves obligacions com a cavaller. Alfons XI introdueix la reforma de cavalleria de cuantía: estableix que una certa quantitat de diners suposarà la obligació de tenir tenir un cavall. Per exemple, a Sevilla si tenies 50k maravedís, havies d’enviar 3 cavalls amb 3 cavallers al combat. Aquesta cavalleria de cuantia deixarà de tenir sentit després de la caiguda de Granada a final del XV.