Independencias en América Latina: Consolidación y Reconstrucción de Estados - Prof. Alcara, Apuntes de Historia de los Estados Unidos

¡Descarga Independencias en América Latina: Consolidación y Reconstrucción de Estados - Prof. Alcara y más Apuntes en PDF de Historia de los Estados Unidos solo en Docsity! 1 HISTORIA D‘AMÈRICA CONTEMPORÀNIA. PART JOAN ALCAZAR • 1) Les independències de les 13 colònies i de les colònies hispàniques. Els EUA a les pp. 29-42 del manual de l’assignatura. • 2) La consolidació i la reconstrucció dels diversos estats. Els EUA a les pp. 97-120 del manual de l’assignatura. • 3) L‘època oligàrquica i els orígens de l‘hegemonia dels EUA. Els EUA a les pp. 188-207 del manual de l’assignatura. • 4) Amèrica entre la guerra i la revolució. Els EUA a les pp. 260-273 del manual de l’assignatura. • 5) De l‘Aliança per al Progrés al Xoc d‘ignoràncies, també dit de Civilitzacions. Els EUA a les pp. 353-360 del manual de l’assignatura. (El total de lectura sobre els EUA al manual són 75 pàgines) 2 L‘època contemporània, 1808-2001 • Les guerres d‘independència i les seues conseqüències al nord del Riu Gran (Guerra de Seccessió i abolició de l‘esclavatge) i al sud del Riu Gran (guerres civils o dels cabdills). • Integració de les economies del sud en el sistema capitalista com a economies d‘exportació durant l‘època oligàrquica. • La constitució dels Estats Units com a gran potència hemisfèrica i mundial, i singularment la seua relació amb l‘Amèrica Llatina. • L‘evolució interna dels EUA des de la crisi de 1929. • Els populismes a l‘Amèrica Llatina. • El continent americà des de la finalització de la II Guerra Mundial. • La lluita pels drets civils i les repercussions internes de la Guerra de Vietnam. Le revolució conservadora de Reagan i el retorn dels demòcrates amb Clinton. • La Revolució Cubana com un abans i un després continental, les dictadures de seguretat nacional i les violacions massives dels Drets Humans, la Dècada Perduda i les transicions a la democràcia. • 2001 un punt d‘inflexió històrica: el xoc d‘ignoràncies. • L‘actual conjuntura d‘Amèrica Llatina: democràcia de baixa qualitat, amb extrema desigualtat i inseguretat. La història d‘Amèrica contemporània en cinc blocs • 1) Les independències de les 13 colònies i de les colònies hispàniques. Els EUA a les pp. 29-42 del manual de l’assignatura. • 2) La consolidació i la reconstrucció dels diversos estats. Els EUA a les pp. 97- 120 del manual de l’assignatura. • 3) L‘època oligàrquica i els orígens de l‘hegemonia dels EUA. Els EUA a les pp. 188-207 del manual de l’assignatura. • 4) Amèrica entre la guerra i la revolució. Els EUA a les pp. 260-273 del manual de l’assignatura. • 5) De l‘Aliança per al Progrés al Xoc d‘ignoràncies, també dit de Civilitzacions. Els EUA a les pp. 353-360 del manual de l’assignatura. (El total de lectura sobre els EUA al manual són 75 pàgines) Quadre de conjuntura en 2010 Quadre de conjuntura. América Latina 2010 Democrácia Actors tradicionals a la baixa. Sistema partts, Social Pobresa/Desigual- dat-— Aparheid Violencia Corrupció ananerat Í E Y Garantitza ¡libertats, peró no millores socials ¡ económiques. a A. Llatina Dels 15 paisos més desiguals, 10 estan Droga i narcotráfic Indústria del crim Emergeixen nous Democrácies de EN Social de líders (ME-O, Mockus. mala qualitat la Demo- M. Silva) crácia Emergexen neo- Informalització de la populismes. política y Veure Latinobaró- metro 2010 Extrema violencia urbana Desconfianca de la policia ¡ la justicia Esquerra autoritária neopopulista 1 Esquerra democrática pragmática 6 Un parell d‘acotacions sobre Amèrica Llatina • Com anomenar allò que va descobrir Colón. Hispanoamèrica, Iberoamèrica o Amèrica Llatina. Dues desenes de països que van des de la zona tropical de l'Hemisferi Nord a la zona polar de l'Hemisferi Sud. Podem parlar, malgrat tot, d'Amèrica Llatina per les transversalitats. • Hispanoamèrica és una denominació utilitzada sense problemes fins al segle XIX, ja que al·ludia a la Hispania Romana (tota la Península), per la qual cosa comprenia també a Brasil. Des d'una perspectiva actual, aquest concepte designa al conjunt de països que tenen al castellà com a llengua oficial. • Iberoamèrica sorgeix a la fi del segle XIX i és considerada com una expressió més apropiada en entendre's que ―ibero‖ era un concepte que incloïa clarament a Portugal i Brasil i, a més, incloïa també el concepte de mestissatge. El concepte és acceptat en cercles acadèmics i diplomàtics, i fins i tot l'esquerra espanyola parlarà d'Iberoamèrica, mentre que els conservadors se senten més identificats amb la denominació Hispanoamèrica. • Alguns intel·lectuals faran èmfasis en el nom d'Iberoamèrica per a mostrar la seua oposició a un panamericanisme afavorit pels Estats Units. El nom • El concepte d'Amèrica Llatina és una creació francesa de 1860 pera donar cobertura a la política de Napoleon III a Mèxic, si bé alguns intel·lectuals continentals ja l'havien utilitzat: el xilè Bilbao, el colombià Torres Caicedo i, després, l'argentí Alberdi. • No obstant això, són els francesos els qui divulguen el nom. Segons Michel Chevalier, l'ideòleg de Napoleon III, Europa estava dividida en tres blocs: el sajón (Anglaterra), el llatí (França) i l'eslau (Rússia). • Per a ell, la unitat del bloc llatí descansava en la tradició cultural comuna, que venia del catolicisme romà. El món llatí estava amenaçat per l'expansió del món sajón, i només França podia impedir que l'amenaça es materialitzara. • El complex problema de la identitat dels habitants de l'Amèrica Central, del Sud, del Carib i de Mèxic (―No som indis, no som espanyols, que som?‖, en paraules de Leopoldo Zea), ha generat molta polèmica. • Fa ja dècades que la major part dels millors intel·lectuals i de la ciutadania en general han acceptat que són llatinoamericans, és a dir, habitants de l'Amèrica Llatina. • ―...lo latinoamericano se ha convertido ahora en una denominación política, porque hay países como en el Caribe, que no son ni de habla hispana ni portuguesa, ni siquiera latina: los países que vienen del colonialismo inglés, que 7 por razones políticas están un poco más cerca de lo latinoamericano que del resto de América. Pienso que lo latinoamericano es lo no norteamericano o no estadounidense, porque México es América del Norte también; sin embargo, es Latinoamérica. Lo latinoamericano sería lo no estadounidense que, claro, es una cosa rara, ya que no podemos decir países no estadounidenses; entonces se dice latinoamericano y ya es como una convención y todos sabemos qué decimos cuando decimos latinoamericanos‖ (Mario Benedetti). Els elements de diversitat. 1) Els orígens espanyols provoquen efectes diferents als portuguesos o als d'altres països europeus. 2) La influència de l'indígena no és la mateixa que la de l'africà i els seus descendents. A més, el pes quantitatiu de la població indígena o negra varia substancialment entre uns països i uns altres -i també a l'interior d'alguns d'ells-, la qual cosa determina diferències substancials quant a les diverses realitats socials, culturals i polítiques. Un altre tant podem dir dels percentatges de població mestissa, bé prenguem les referències nacionals o les regionals. 3) La immigració europea no va afectar per igual a tots els territoris continentals, la qual cosa, òbviament, ha provocat històricament i provoca en l'actualitat realitats socials divergents de llarg a llarg del Continent. 4) Són constatables els efectes derivats de les característiques singulars de regions quant a tipus de cultiu, estructures de la propietat de la terra o vinculació de la seua producció amb el mercat exterior. Els elements transversals. 1) Els processos d'independència 2) La relació asimètrica amb els centres dinàmics mundials 3) La difícil i complicada relació amb els EUA 4) El pes agrari i la tendència primari-exportadora 5) L'omnipresència del militarisme 6) La forta presència del populisme com a forma de govern 7) Les conseqüències de la dicotomia reforma/revolució 8) La complexa situació econòmica de les últimes dècades del segle XX 9) Els processos de democratització 10) La pervivència populista 10 Independència: raons de caràcter polític i social • Respecte a les primeres, pel grau de maduresa política que assoliran amplis sectors de les classes dirigents criolles, que s‘havien vist afavorides durant els anys de bonança econòmica sense que la seua creixent rellevància econòmica haguera tingut una traducció política. • Aquest malestar s‘aguditzarà arran la dècada dels noranta, en sentir-se ofegats políticament i perjudicats econòmicament per Espanya. • D‘altra banda, la crisi política oberta en la Monarquia espanyola per la invasió francesa de 1808, provocarà a les colònies un debat sobre la sobirania i la representació en absència del rei, la qual cosa donarà pas -arran 1810- a un procés revolucionari amb objectius independentistes. • Pel que fa a les raons socials, aquestes classes dirigents es senten amenaçades per les majories no blanques (el procés haitià els horroritzarà, especialment després d‘haver viscut les insurreccions indígenes de la dècada dels vuitanta) i entenen que sols compten amb les seues pròpies forces per a mantindre l‘status quo. Independència: raons de caràcter ideològic • Venen donades, en primer lloc, per la influència de la Il·lustració, que donaran una certa base teòrica a les reivindicacions criolles. • Aquest és un punt polèmic en la historiografia, ja que s‘ha exagerat la suposada influència de les Llums (especialment per aquells que volien veure grans paral·lelismes amb l‘evolució estadunidenca, la qual cosa darrerament es matisa molt, fins al punt que Lynch (1976) afirma que suposar que la Il·lustració va fer revolucionaris als americans és confondre causa i efecte. • En segon lloc, dins les raons ideològiques, és necessari incloure les repercussions que en Amèrica Llatina tindran tres fets històrics: la independència de les Tretze Colònies, la d‘Haití i la Revolució Francesa. Els processos de independència • Menys barreres entre colons i autòctons, més mestissatge i barreja de cultures. • La ruptura amb les metròpolis és obra dels criolls. Indis i negres, empitjoren. • Independència, revolució política en la qual una elit substitueix a una altra. • Es creen vincles onerosos amb altres potències. • Ruptura del jou polític: formació noves nacions; supressió parcial tribut indígena; restriccions contra esclavisme (relació inversa); llibertat de comerç; entrada immigrants; endeutament exterior. 11 • Canvis no beneficien a les capes populars. Llibertat de comerç, perjudica artesans i beneficia comerciants i latifundistes. Comença la dependència d'Europa. • Fragmentació nacional: la unitat no convencia a les oligarquies locals. • Creix la inestabilitat política. El poder colonial ha desparegut, però no se sap com substituir-ho. Naixen els cabdills regionals. • L'oligarquia criolla venç la repugnància i pacta amb ells en la mesura que no qüestionen els seus privilegis. • No són militars, sinó homes armats; però parlem d'omnipresència militar. • L'emancipació va destruir una mica més que l'entramat regional administratiu. • Es va trencar l'articulació de regions i activitats productives, sense que fóra substituïda per una altra igualment eficaç entorn d'altres centres dinàmics situats ara en les zones perifèriques. • Pràcticament cap dels fruits de la victòria sobre Espanya van ser agradables, les amargues paraules de Bolívar són explícites: ―Em ruboritze en dir-ho: la independència és l'únic bé que hem aconseguit a costa de tota la resta‖. 2.- RELACIONS ASIMÈTRIQUES AMB ELS CENTRES DINÀMICS MUNDIALS • L'endeutament exterior és primerenc: Bolívar, Sant Martín i O‘Higgins van demanar diners a Europa per a donar impuls a les economies de les joves repúbliques i per a fer front a les despeses militars. • La il·lusió d'obrir les portes al desenvolupament es va fer miques amb la primera crisi financera europea de 1825-1826, que va ser seguida per un rosari de suspensions de pagaments. • Més tard vindrien altres crisis del deute (1873, 1890, 1931), i cap d'elles pot entendre's a la llum de l'experiència de només un país, sinó com a expressió de tendències comunes de la regió. • A més, el patró dels cicles crediticis -increment dels préstecs estrangers i crisi subsegüent del deute- no és circumstancial, sinó que és el resultat de la interacció entre els cicles econòmics de les nacions capitalistes més avançades i els processos de canvi econòmic a Amèrica Llatina. • El problema del deute. Cal analitzar les complexes aliances formades entre els capitalistes estrangers i les diferents elits nacionals (polítics, financers, comerciants, latifundistes), ja que aquests consideraven que l'arribada de capitals forans estimularia les economies nacionals i beneficiaria a les seues pròpies empreses. 12 • S'utilitzaven els préstecs internacionals per a promoure l'acumulació privada. • El ferrocarril, per exemple, beneficiava als banquers per la venda de bons, als contractistes per la construcció, als comerciants per les comissions dels equips requerits per a l'estesa de les línies fèrries, als terratinents per l'increment del valor de les terres pròximes al ferrocarril i per la facilitat per a transportar la seua producció, i als polítics perquè obtenien beneficis econòmics o directament polítics. 3.- LA DIFÍCIL I COMPLICADA RELACIÓ AMB ELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA • Des dels seus orígens com a país independent els Estats Units van assumir que ells representaven al continent. • De fet, la primera Assemblea que va reunir a les Tretze Colònies per a proclamar la seua independència s'autonomenà Congrés Continental. Mancant un nom que aglutinara a totes les colònies, geloses de les seues particularitats, van optar per apropiar-se el nom del continent. • Washington considera al continent americà com un hemisferi al que en diuen hemisferi occidental. • En el segle XIX l'anomenada Doctrina Monroe (Amèrica per als americans) aspirava a evitar la ingerència de les potències europees. • En el segle XX la concepció unitària es manifesta en la creació d'una Organització que reagrupa a tots els estats americans (OEA) i la seu de la qual és Washington. • El continent es pluralitza i llavors es parla de les Amèriques, una de les quals ineludiblement és la coneguda com Llatina. • El pitjor problema per a AL, que EUA l‘ignore. • Després de la guerra de 1898, els Estats Units queden com el gran àrbitre de la regió. • En 1901, les forces nord-americanes d'ocupació van aconseguir incloure en la constitució de la jove república cubana la famosa ―Esmena Platt‖, gràcies a la qual els EUA tenien la facultat d'intervenir en els assumptes de l‘illa quan ho estimaran pertinent. Cuba va ser obligada també a arrendar de manera perpètua la base naval de Guantánamo. • La intervenció política i militar no es va limitar a Cuba. En 1903, els EUA van estimular el que una part de Colòmbia s'independitzara formant la República de Panamà sota el patrocini de Theodore Roosevelt 15 agrícola, i en alguns casos indiscutiblement superior. La situació actual en aquella en la qual destaca la clara privatització del desenvolupament agrari. Els elements transversals 1) Els processos d'independència 2) La relació asimètrica amb els centres dinàmics mundials 3) La difícil i complicada relació amb els EUA 4) El pes agrari i la tendència primari-exportadora 5) L'omnipresència del militarisme 6) La forta presència del populisme com a forma de govern 7) Les conseqüències de la dicotomia reforma/revolució 8) La complexa situació econòmica de les últimes dècades del segle XX 9) Els processos de democratització 10) La pervivència populista 11) El segle XXI i els efectes de la reducció de l'Estat 5.- L’OMNIPRESÈNCIA DEL MILITARISME El militarisme a Amèrica Llatina • Militarisme és la presència desmesurada, la preponderància, dels militars en l'escenari polític. • El militarisme ha jugat històricament un paper de primer ordre en la història contemporània de l'Amèrica Llatina. • L'aparició de veritables exèrcits nacionals, regulars i permanents, va ser un dels factors d'estabilitat política en alguns països. D'homes armats a exèrcit. • Cap a final del segle XIX es produirà una evolució important en les forces armades mercè el sorgiment del professionalisme militar. • L'Exèrcit és, pràcticament, la primera institució estatal que cerca afanyosament la modernització, la qual cosa condueix a una supervaloració dels propis militars, atès que els oficials es transformen en una elit qualificada intel·lectual i tècnicament. No existeix uniformitat continental • Alain Rouquié, per exemple, distingeix entre el militarisme quasi institucionalitzat i el militarisme cataclísmic. 16 • El primer tipus, al que també anomena pretorià és el d'Argentina o Brasil, mentre que l'altre, al que qualifica de catastròfic, és el que podem trobar a Xile o Uruguai. • Pel que fa a la presència militar en països de l'àrea centre-americana i del Carib (Trujillo, Somoza, Batista), aquest especialista prefereix parlar de que no de militarisme, atès que encara que els dictadors s'emparen sota la protecció d'una guàrdia militar, estan més prop de l'antic cabdillisme que del militarisme modern. • La presència política dels militars va ser una constant continental. L'expressió màxima d'aquesta presència ha estat la dictadura militar. Hem de destacar dos models de dictadura militar: la dictadura tradicional i la dictadura de nou tipus. • Hi ha un tercer model, minoritari però gens menyspreable, que és aquell que podríem dir dictadures reformistes-nacionalistes, amb connotacions populistes però sense participació de les masses, com les que trobem al Perú del general Velasco o al Panamà del general Torrijos Els efectes de la Revolució cubana. • Ja a principis dels seixanta començaran a implantar-se una sèrie de colps militars de nou tipus, sota el mantell de la nova política nord-americana decidida a impedir l'avanç del comunisme al seu hemisferi. • Començarà en 1962 a l'Argentina, amb l'enderrocament d'Arturo Frondizi i a Perú amb el colp contra Manuel Prado. • A aquests colps seguiran en 1963 a Guatemala contra Manuel Ydígoras, a Equador contra C. Julio Arosamena, a Hondures contra Ramón Villeda i en la República Dominicana amb el colp contra el president Juan Bosch. • Poc després vindran el de 1964 contra Joao Goulart a Brasil, el de Bolívia contra Víctor Paz Estensoro i el d'Argentina de 1966 contra Arturo Illia de la mà del general Juan Carlos Onganía (fins a 1970). La Guerra Freda i la revaloració dels militars. • Quant a la seua formació, constitueixen una elit, especialment en el vessant tècnic, la qual cosa els facilita, permet i potencia l'ocupació d'alts càrrecs dins de l'Administració de l'Estat. • Així, en el context internacional definit pel conflicte entre els Estats Units i la Unió Soviètica es produeix una revalorització del paper dels militars i dels exèrcits a Amèrica Llatina. • A la llum del que en 1947 s'havia establert al Tractat Interamericà d'Assistència Recíproca (TIAR), i al caliu dels efectes de la victòria castrista, els diversos 17 comandaments militars de l'àrea arrodoniran una relació especial amb el Departament de Defensa i amb la Central d'Intel·ligència nord-americana. La consigna serà Seguretat Nacional. • Per a entendre l'actuació militar des dels anys seixanta convé acceptar que els Exèrcits llatinoamericans són molt professionalitzats i moderns. Els militars i el seu autopercepció. • Els militars han adquirit una mentalitat pròpia, autònoma i diferent a la de la major part de la societat civil. • Malgrat açò, el militarisme també actua socialment, ja que atrau a aquells que desitgen un Estat fort, però que no tenen els instruments necessaris per a aconseguir-ho. • Cal no oblidar que el militarisme implica l'acceptació d'una societat tancada, a la qual les discrepàncies i els problemes socials troben la seua solució mitjançant la utilització de la força. Amb aquests paràmetres es produeix la identificació de la destinació nacional amb les esperances de l'Exèrcit. La dictadura militar • a) L'accés en Poder es produeix mitjançant un colp d'estat, el qual no es fa per definició contra un civil, sinó que pot fer-se també contra un altre o altres militars; • b) L'objectiu del colp, quan es fa contra un altre militar, pot significar l'inici d'un procés més o menys democràtic, si bé, generalment, l'objectiu dels colpistes és establir una dictadura militar políticament reaccionària; • c) Utilitzen la violència com a element clau per eliminar tota dissidència política o social que atempte contra la perpetuació en el poder que desitgen; • d) Aquesta intenció de perpetuar-se en el poder condueix a l'assumpció d'una identificació plena entre els interessos militars i els interessos nacionals. Las justificacions castrenses • Diferents i variades són les justificacions que ofereixen els militars respecte de la seua intervenció en tasques de govern: nacionalisme, modernització tècnica, necessitat d'industrialització, necessitat d'eliminar les contradiccions partidistes en benefici del desenvolupament nacional i, sobretot, la seguretat nacional. • Per a M.A. Garretón, més enllà de les característiques purament descriptives d'aquestes dictadures, el seu sorgiment apareix associat a certs processos històrics específics. 20 • Aquesta decisió suposa el reconeixement explícit del seu fracàs i pot estar determinada per diverses raons. Els horrors de la repressió, especialment els de la fase reactiva apareixen ara com a obstacles insalvables, com a ferides terribles en un cos social que ha de saber sobreposar-se per a poder seguir vivint junts una vegada recuperada o instaurada la convivència democràtica. 6.- LA FORTA PRESÈNCIA DEL POPULISME COM A FORMA DE GOVERN Consideracions prèvies  Tots sabem què és, encara que no sapigam definir-lo.  El populisme, una pràctica política habitual ara.  Un efecte de la informalització de la política. De la política de l'antipolítica.  La degradació de la vida polític partidària. El populisme • Després de la crisi de 1929, la proposta populista serà, amb major o menor rapidesa, la que domine en el panorama polític llatinoamericà. • Amb un primer exemple en el varguisme brasiler, sorgit en 1930, que serà posteriorment acompanyat pel cardenisme mexicà i el peronisme argentí, entre altres. • El seu fracàs, que serà el fracàs d'un primer intent de constituir un Estat social, redistributiu, a Amèrica Llatina, obrirà pas als projectes desarrollistes, impulsats després de la IIWW i condemnats a desaparèixer a partir dels anys seixanta, davant la força de les dictadures militars i les polítiques neoliberals en tota la regió. La polisèmia del concepte En dir Populisme podem estar parlant de: 1) Formes de mobilització sociopolítica en les quals les "masses retardades" són manipulades per líders demagògics i carismàtics; 2) Moviments socials multiclassistes amb lideratge de classe mitjana o alta i amb base popular obrera i/o camperola. 3) Una fase històrica en el desenvolupament depenent de la regió o una etapa en la transició a la modernitat; 4) Polítiques estatals redistributives, nacionalistes i incloents, oposades a les polítiques excloents que beneficien al capital estranger, concentren l'ingrés i reprimeixen les demandes populars. 21 5) Un tipus de partit polític amb lideratge de les classes mitjana o alta, amb base popular i sense definició ideològica precisa; 6) Un discurs polític que divideix a la societat en dos camps antagònics: el poble contra l'oligarquia; 7) L'intent de les nacions llatinoamericanes de controlar processos de modernització determinats des de l'exterior, fent que l'Estat adopte un lloc central en la defensa de la identitat nacional i en la promoció de la integració nacional mitjançant el desenvolupament econòmic. Els populismes llatinoamericans • El populisme clàssic, el de més difícil definició, es desenvoluparia durant els anys trenta i quaranta, de la mà, entre altres, de Getulio Vargas a Brasil; Juan Domingo Perón en Argentina; Lázaro Cárdenas a Mèxic; Víctor Raul Haya de la Torre i el seu partit, l'APRA, a Perú; Rómulo Betancourt i la seua Acció Democràtica veneçolana o Jorge Eliécer Gaitán a Colòmbia. • Tots ells s‘autodefinien com a promotors del canvi social a favor dels treballadors, la democràcia electoral i el nacionalisme continental i van aconseguir mobilitzar a gran part de les masses urbanes, encara que el seu caràcter policlassista és molt visible. • Tot i que apareixeran altres exemples de proposta populista en els anys seixanta, com la de Goulart a Brasil o la de Velasco Ibarra en Equador, diverses circumstàncies, fonamentalment lligades a les limitacions del model substitutiu d'importacions i a la crisi que van provocar, van frenar el seu avanç. • El populisme clàssic, el de més difícil definició, es desenvoluparia durant els anys trenta i quaranta, de la mà, entre altres, de Getulio Vargas a Brasil; Juan Domingo Perón en Argentina; Lázaro Cárdenas a Mèxic; Víctor Raul Haya de la Torre i el seu partit, l'APRA, a Perú; Rómulo Betancourt i la seua Acció Democràtica veneçolana o Jorge Eliécer Gaitán a Colòmbia. • Tots ells s‘autodefinien com a promotors del canvi social a favor dels treballadors, la democràcia electoral i el nacionalisme continental i van aconseguir mobilitzar a gran part de les masses urbanes, encara que el seu caràcter policlassista és molt visible. • Tot i que apareixeran altres exemples de proposta populista en els anys seixanta, com la de Goulart a Brasil o la de Velasco Ibarra en Equador, diverses circumstàncies, fonamentalment lligades a les limitacions del model substitutiu d'importacions i a la crisi que van provocar, van frenar el seu avanç. • Seguirem bàsicament la proposta de Kenneth M. Roberts, que tractant d'evitar els problemes que genera trobar-se davant d'interpretacions radicalment distintes 22 del populisme, suggereix conceptualitzar-lo de forma sintètica a partir de cinc trets, que permeten la comparació entre fenòmens i identificar "subtipus" populistes que comparteixquen "un paregut de família". Aquests cinc traços són: 1) Un patró personalista i paternalista, encara que no necessàriament carismàtic, de liderat polític; 2) Una coalició política policlassista heterogènia, concentrada en els sectors subalterns de la societat; 3) un procés de mobilització política de dalt cap avall, que passa per alt les formes institucionalitzades de mediació o les subordina a vincles més directes entre el líder i les masses; 4) una ideologia amorfa o eclèctica, caracteritzada per un discurs que exalta els sectors subalterns o és antielitista i/o antiestablishment; 5) un projecte econòmic que utilitza mètodes redistributius o clientel.listes àmpliament difosos amb el fi de crear una base material per al suport del ―sector popular" 7.- LES CONSEQÜÈNCIES DE LA DICOTOMIA REFORMA/REVOLUCIÓ La cubana, una revolució seductora • La Revolució cubana, va seduir durant els anys seixanta i setanta a tots els sectors progressistes no solament d'Amèrica Llatina, també d'Europa i, fins i tot, del món. • DSV ―Fiel‖ Castro, De Ricardo Vega. 51‘ • Pel que al continent americà respecta:  Perquè connectava amb les arrels catòliques de la regió en fer una crida a una acció política de caràcter épic que implicava un sacrifici personal de lliurament a la causa.  Al mateix temps, perquè oferia una eixida a l'asfixiada economia continental: el socialisme.  Finalment, pel convenciment quasi generalitzat que el capitalisme era d'una debilitat cultural extrema vist des dels països perifèrics. • Després de la victòria de Castro i els seus, a Amèrica Llatina es van posar en escac totes les estratègies polítiques de l'esquerra: des de l'etapisme revolucionari i el col·laboracionisme de classe a les formes tradicionals de la lluita de masses en fronts clàssics com el sindical i l'estudiantil. 25 • Se recurrió a la financiación heterodoxa, lo que provocó el incremento de la oferta monetaria que unida al no incremento del producto devino en inflación. • Los acreedores no aceptaban el pago de la deuda sino en dólares, por lo que los estados había de convertir en divisas norteamericanas la recaudación en moneda nacional. • Era necesario comprarlas a quienes tenían, los exportadores. Esto es lo que los economistas continentales llamaron la transferencia interna. Algunos países, como Chile con el cobre y México, Venezuela o Ecuador, con el petróleo, disponían de dólares lo que les permitió convertir sus monedas nacionales en moneda norteamericana al cambio oficial, lo cual redujo sensiblemente los efectos del problema. • El Plan Brady afrontó el drama de la Deuda a dos bandas: apoyando a los acreedores pero exigiendo una reducción de la distancia entre el valor nominal de los títulos y su valor real. Paralelamente, se exigía a los deudores la adopción de reformas estructurales que hicieran más competitivas sus economías, reconociendo que estas reformas habían de aplicarse en un contexto de crecimiento económico. • La década de los noventa supuso un nuevo clima de estabilidad y crecimiento, lo que ha significado una sensible mejora de las cifras macroeconómicas, si bien con unos perversos efectos sociales que se concretan en un incremento de las cifras absolutas de población latinoamericana por bajo de la línea de pobreza. • Período 1960-1990: • 1980 se produce una clara quiebra de los avances alcanzados en la reducción de la pobreza. • Mientras que en 1960 ésta afectaba al 51 por ciento de los hogares latinoamericanos, en 1980 la cifra se había reducido al 35 por ciento. • Esto se refiere tanto a los pobres en general como a los que se encontraban en estado de indigencia, es decir que no podía ni asumir su alimentación. • No obstante la reducción porcentual, en cifras absolutas la población afectada había pasado de 110 millones en 1960 a 136 millones en 1980. • En términos relativos y en cifras absolutas: • La crisis de la década perdida y las políticas de ajuste duro provocaron un incremento de las magnitudes de pobreza latinoamericana. 26 • Los latinoamericanos pobres de los años finales del siglo no son mayoritariamente desempleados, pero son trabajadores con empleos inestables, mal remunerados, principalmente urbanos, que viven en los cinturones de miseria de las grandes ciudades y son poco visibles para aquellos sectores que se modernizaron. • Esos pobres no ofrecen rentabilidad política inmediata para las opciones políticas tradicionales, como la que garantizan los sectores medios con más conciencia y mayor capacidad de demanda. Desde una estructura político partidaria clásica, son excedentarios son, ciertamente, actores no ya secundarios, sino marginales. • Son, sin embargo, el público más sensible a las propuestas neopopulistas • ―De forma casi general los sectores bienestantes han comenzado a percibir que son una amenaza. Hoy, ―los grupos más acomodados tienen que pagar facturas muy altas para poder vivir en modernos castillos feudales, incluso lejos de todas las ventajas de calidad de vida. En Río de Janeiro, y también en Sao Paulo, los departamentos más caros son los que tienen fosos, puentes levadizos, dispositivos electrónicos y circuitos de televisión desde los cuales se puede controlar que nadie sea invadido en su intimidad por la criminalidad de las bandas de asaltantes. Los ejecutivos colombianos y mexicanos tienen que pagar elevadas facturas de rescate por los frecuentes secuestros que ellos y sus familiares padecen‖ (Luis Maira). • Hablaremos de la violencia fundamentalmente urbana. 9.- LOS PROCESOS DE DEMOCRATIZACIÓN TRAS LAS DSN La democracia • La democracia es un régimen político que resuelve quién y cómo se gobierna, cómo se relacionan las personas con el Estado y cómo se canalizan los conflictos y las demandas sociales. 27 • Todo ello se aborda desde la soberanía popular, el Estado de derecho, las elecciones libres, las libertades públicas, la igualdad de los ciudadanos ante la ley, la solución pacífica de los conflictos y el control legítimo de la violencia que, entre otras cosas, incluye el hecho de que los militares están sometidos al poder civil democráticamente elegido. • Además, la democracia ha de asegurar los principios de la mayoría y el respeto a las minorías y la separación de poderes del Estado. • La democracia puede darse en contextos socioeconómicos y culturales diversos, pero es innegable que si bien los factores sociales, económicos o culturales no determinan la existencia de un régimen democrático, no es menos cierto que mientras que unos la favorecen otros la dificultan. • América Latina es una región en la que estos factores presentan grados de heterogeneidad elevada por razones históricas. Es por ello que la ola democratizadora que el área vivió durante la década de los ochenta y los noventa presenta asincronías importantes. • No es lo mismo recobrar la democracia en un país donde ya existía y fue bruscamente interrumpida, que instaurar la democracia en otro en el que nunca se ha dado un régimen democrático. • Paralelamente, hemos de entender que democratización y transición no son sinónimos. • Por democratización debemos de entender la constitución de una base de instituciones democráticas a partir de un régimen no democrático; mientras que la transición comienza antes, desde el momento en el que actores políticos relevantes deciden poner en marcha un proceso de cambio de régimen. Las transiciones • Durante las décadas finales del siglo XX se han dado en América Latina tres tipos de democratización: • 1) la que debemos considerar fundación de una democracia, tras guerras civiles, dictaduras oligárquicas o dictaduras que han practicado el terrorismo de Estado, en países en los que no ha existido antes un régimen democrático. Centroamérica, por ejemplo. • 2) la recuperación de un régimen democrático que había sido destruido por un régimen dictatorial. El caso de Chile. • 3) aquellos países en los que se produce un conjunto de reformas democráticas, que se realizan desde un régimen semidemocrático o semiautoritario, y es el propio régimen el que las impulsa para eliminar los componentes autoritarios. El caso paradigmático es México. 30 • Una conexión y convivencia, la de neopopulismo y neoliberalismo, que se explica por la tendencia recíproca a provocar e incrementar la desinstitucionalización de la representación política. • Se caracterizan en buena medida por lo que niegan: la pluralidad y los contrapesos del poder. • Se presentan como demócratas y defensores de la democracia, pero no solo no definen el modelo de democracia que defienden, sino que en sus pautas de actuación hay mucho de antidemocrático. • Un ejemplo: si creemos lo que el régimen castrista dice, la más perfecta democracia latinoamericana es la que evidencia Cuba. • En el ámbito continental la debilidad de los partidos políticos es el escenario más propicio para los neopopulismos. • Se desarrollan entre los sectores descontentos de la democracia y de la gestión de los políticos tradicionales, que caen en el error de creer que la democracia es la solución de los problemas y no lo que realmente es: la mejor forma de afrontarlos. Según Evans • Para Nicmer N. Evans, un sociólogo chavista: • El ―Chavismo‖ nace como una expresión que vincula una inclinación o preferencia política hacia el liderazgo de Hugo Chávez Frías, y a través de él se expresa una forma particular de concebir la política y lo político. • El ―Chavismo‖ por tanto aún no es una ideología estructurada sobre principios, concepción paradigmática y teoría sobre la naturaleza del hombre, el Estado , las relaciones económicas o sobre la realidad cultural, aunque claramente tiende a un desarrollo narrativo sobre estos planos del pensamiento. • Es entonces el ―Chavismo‖ un sentimiento, una profunda identificación con un estilo y forma de liderazgo, y aunque en principio se alimenta del personalismo, trasciende a una forma de concebir la política que va más allá de este liderazgo y tiende a poseer cuerpo y doctrina propia. • El ―Chavismo‖ es marxista y cristiano, y sin ser contradictorio, se alimenta del sincretismo latinoamericano, la concepción socialista de Abreu De Lima, y de la Teología de la Liberación; es moderno y postmoderno; posee en su caracterización el pensamiento de Bolívar que va desde el pensamiento del socialismo utópico hasta el pensamiento liberal rousseauniano más radical; rescata al pensamiento de Mariategui y Ludovico Silva, pero al final termina siendo profundamente socialdemócrata en una línea más cercana a la de Kaustky y bastante distante de la Bernstein. 31 • Toda esta caracterización lo hace único; así nace el ―Chavismo‖ que ya existe en el imaginario colectivo desde mucho antes que fuese nombrada por los más recalcitrantes intelectuales de la derecha venezolana para tratar de comprenderlo y descalificarlo. • El ―Chavismo‖ es praxis política en plena construcción. El ―Chavismo‖ no describe ni un pensamiento único ni un personalismo mesiánico, nace de la necesidad de generar un paradigma venezolano de la realidad, pero aún no está acabado, y de hecho, apenas nace en el plano de la construcción social. • Para M.A. Bastenier, sin embargo, Chávez está más cerca de Santa Klaus que de Lenin. El nuevo régimen constituye una petrocracia, en la que casi todo depende del precio internacional del barril de crudo. • Así pues, el chavismo es un populismo de izquierdas inspirado por el militar Hugo Chávez, que fue presidente de Venezuela entre 1999 y 2013. • El origen del chavismo está en el fallido golpe de Estado de 1992 contra C.A. Pérez, cuando el Tte. Coronel H. Chávez apareció en TV asumiendo la responsabilidad. Chávez fue encarcelado hasta 1994 y expulsado del ejército. • Sus raíces ideológicas son Simón Bolívar; Simón Rodríguez, (tutor y mentor de Bolívar) y Ezequiel Zamora (político y militar venezolano del XIX); y el llamado Socialismo del siglo XXI. Incorpora, además, a F. Castro, E. Guevara y A.C. Sandino. No puede olvidarse la condición de militar de su impulsor. • Tras su presidio, una vez libre, Chávez comenzó a ganar adeptos. Razones: el hartazgo del bipartidismo Acción Democrática y COPEI, la pobreza, la corrupción, y los efectos de la Década Perdida. • El "paquete" de medidas económicas neoliberales del Fondo Monetario Internacional aprobadas por el entonces presidente Carlos Andrés Pérez, la devaluación del bolívar (1983), los procesos de privatización que se iniciaron luego, la creciente pobreza, el desempleo, el desabastecimiento, entre otros, llevaron a la revuelta popular de febrero de 1989. • En 1996 Chávez creo el Movimiento Quinta República (MVR) y con él ganó las elecciones nacionales en 1998. Alcanzará su nivel más alto de popularidad en el año 2006. Según Joaquín Villalobos: • Chávez era el primer gobernante de izquierdas con pretensiones revolucionarias que disponía de una enorme masa de efectivo. Otras experiencias populistas no gozaron de una bonanza tan prolongada y los países comunistas nunca fueron ricos; regalaba armas, tractores, becas, entrenaban militares o proponían trueques. No había existido un gobierno de izquierda que hiciera política con 32 abundancia de dólares americanos como lo hizo Chávez. La renta petrolera venezolana ha alcanzado lo mismo a barrios de Caracas que a Cuba, Bolivia, Nicaragua. • Hace medio siglo los principales destinos de los militantes de izquierda en Latinoamérica eran el exilio, la cárcel y el cementerio. La liberalización política y económica iniciada hace treinta años trajo democracia y estabilidad macroeconómica; sin embargo las grandes masas de pobres que habían permanecido social, económica y políticamente excluidos siguieron igual. Latinoamérica se convirtió así en la región con más progresos democráticos, pero permaneció como la más desigual del planeta. • Si bien hay razones para cuestionar la vocación democrática de los ―bolivarianos‖, en realidad se trata de gobiernos que intimidan, pero no matan ni torturan, que ejercen una represión limitada y se sostienen en incuestionables mayorías electorales. • Estos gobiernos repiten lo que hicieron durante décadas los gobiernos conservadores de aprovecharse del Estado para fortalecer económica y políticamente a grupos de poder propios. No importa si a esto se le llama corrupción, cambio de turno o tradición; en esencia, son las debilidades institucionales heredadas las que les han permitido hacerlo. • En efecto, la sostenibilidad o no sostenibilidad en el largo plazo de las políticas sociales no puede depender de los precios del petróleo, sino de si a futuro será posible o no elevar la tributación, y esto es precisamente lo que mantiene a Latinoamérica como la región más desigual. • Mientras la media de recaudación fiscal de los países de la OCDE es 35% del PIB la de Latinoamérica es 19%. La ―revolución fiscal‖ que necesita el continente no surgirá de la sensibilidad de las clases altas, sino de la competencia democrática y la demanda ciudadana. • En ese sentido, el impacto político más estratégico del llamado ―populismo‖ es que está modificando positivamente la demografía electoral. En el proceso histórico de valoración del voto popular podemos hablar de quienes no existen como electores, de quienes no votan porque no saben que votar es importante, de quienes votan manipulados y de quienes aprenden a vender el voto. • Esto concluye cuando se convierten en mayoría quienes descubren que votar les permite ser representados y tener beneficios. • Este proceso civilizatorio lo vivieron los europeos en el siglo pasado y condujo a mayor equidad y desarrollo. • En otras palabras, quien quiera gobernar tiene que pensar seriamente que los pobres importan, por ello la inclusión y la generación de una identidad política 35 • América Latina está su mejor primavera en un momento que el mundo pasa por momento complejo e incierto, incertidumbre que la región no siente como amenaza sino más bien como una oportunidad. • El apoyo a la democracia se puede medir de múltiples maneras, otra de las variables más usadas es la llamada democracia churchiliana, que entiende la democracia como el menos malo de los sistemas de gobierno. • EL PROBLEMA MÁS IMPORTANTE POR PAÍS • La corrupción está en casi todos los países: en Costa Rica alcanza el 20% y está en primer lugar, confirmando la razón por la cual este país ha bajado en sus índices de democracia en los últimos años perdiendo el lugar privilegiado que tenía en la década de los ‗90 del siglo pasado. En Honduras alcanza el 11% y en Brasil y Colombia la corrupción alcanza el 10% como problema principal. Se ubica en tercer lugar después de los problemas económicos y la delincuencia. • En México aparece sólo con 6% en el quinto lugar, sabiendo que es un país con altos problemas de corrupción, pero sus ciudadanos no lo externalizan. En Argentina de la misma manera aparece con sólo el 8% también en quinto lugar. Pero, en realidad, en esos países es el tercer lugar porque los primeros los ocupan la delincuencia y los problemas económicos. • En Chile, El Salvador, Uruguay y Venezuela no aparece el problema de la corrupción como problema principal. En los otros países aparece con menores menciones en una posición intermedia como problema. • Da la impresión de que el problema de la corrupción no es tan importante como denotan los expertos y los informes de transparencia. La transparencia primera que se necesita para combatir la corrupción es el reconocimiento de su existencia. Eso aun esta por ocurrir en muchos lugares de la región. • De la misma manera en que el problema de la delincuencia permaneció oculto durante mucho tiempo en la región, el problema de la corrupción permanece parcialmente oculto también de manera significativa, en México por ejemplo. Tabla 24: Promedio 1995 -2013 Apoyo a la democracia Venezuela 7 Costa Rica 69 Argentina 68 Rep. Dominicana | 65 9 8 Bolivia 356 15 15 Chile 55 26 Panamá 35 16 Perú. 54 18 "Nicaragua 53 19 El Salvador ET 20 Ecuador 49 19 México. 49 25 Colombia. 48 23 Honduras 47 21 Paraguay 45 17 Brasil 44 24 Guatemala 38 22 Fuente: Latinobarómeto 1952013 APOYO A LA DEMOCRACIA ¡DEMOCRACIA CHURCHILIANA TOTALES POR PAÍS 2013 APOYO DEMOCRACIA CHURCHILIANA La democracia es preferible a cualquier otra forma La democracia puede tener problemas, de pero es el mejor sistema de gobierno or E 67 Venezuela Argentino E 7 Argentina Uruguay E 7 3 Uruguay Cri E ES Paraguay Ecuador 62 Rep Domincana Bolivia. II + Cie Rep. Dominicana: MI co Brasil Ecuador Ncaragua Panama Costa Rica Bolia Guetemaia Colombia Honduras Perú Méxco El Salvador Latinoamérica 382 3 8 Fuente: Latrobarámetro 2013 LA ECONOMÍA DE MERCADO ES EL ÚNICO SISTEMA PARA SER DESARROLLADO TOTAL AMÉRICA LATINA 2003 -2013 -TOTALES POR PAÍS 2013 Fuente: Latrabarómeto 200-2013 Tabla N? 31: Estatus de clase, Latinobarómetro versus Banco Mundial Banco Mundial 2009 Latinobarómetro 2013 DIFERENCIA Diferencia Diferencia Da Pobre/ Clase Clase Clase Clase Clase dnwo des Vulnerable Media — Alta Baja Media Alla baiB medias BM LB-BM Bolivia $2 17 1 39 53 5 43 36 Ecuador 79 21 1 44 51 5 35 30 Peru 75 25 1 49 43 4 26 18 Venezuela 8! 18 o 54 38 7 21 20 Paraguay 75 24 1 50 41 6 25 17 Costa Rica 60 37 3 40 49 10 20 2 Panama 68 30 2 39 49 " 29 19 Ea 77 2 1 62 33 s ” 7 26 1 58 36 4 10 América Latina 67 30 2 54 38 5 8 Colombia 67 30 3 57 34 8 4 Honduras 83 17 1 74 20 4 3 El Salvador 83 16 1 76 16 2 o 51 46 a 46 so 4 4 66 32 3 62 28 8 4 40 56 4 46 48 5 8 53 42 5 68 30 2 12 Fuente: Banco Mundial 2009, Latincbarómetro 2013. 36 37 Los efectos del adelgazamiento del Estado. • La violència. • Els EUA són el principal mercat del planeta.