La construcción de la personalidad durante la adolescencia: principios y procesos - Prof. , Apuntes de Psicología

¡Descarga La construcción de la personalidad durante la adolescencia: principios y procesos - Prof. y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity! LA CONSTRUCCIÓ DE LA PERSONALITAT 1. PERSONALITAT I ADOLESCÈNCIA Els principis que regeixen els comportaments canvien a mida que el subjecte es va construint com a persona i amb el llarg de l’edat s’aconsegueixen integrar diferents actituds, formes de pensar i tendències. El tipus de persona en que ens convertim es defineix quan s’assoleix un cert equilibri entre : • les emocions i el món de la raó, • les relacions familiars i les de l’univers dels companys i amics, • les demandes de la societat i els desitjos personals Adolescència: és una etapa essencial per la construcció de la personalitat, perquè en ella culminen diferents processos evolutius de caire físic i intel·lectual, alhora que emergeixen noves i importants tasques psicosocials relacionades amb l’adultesa. Construcció de la personalitat Consisteix en un procés que transcorre al llarg del temps, depèn de l’edat. A partir de les pressions internes i les seves expressions externes, es va construint la personalitat amb les seves característiques morals, les seves pròpies actituds, la forma de relacionar-se amb els altres..., que es combinen amb els trets físics i intel·lectuals de cada subjecte. Encara que la societat influeix en l’individu , arriba un moment en que aquest sap el que esta bé o malament en diferents situacions i ja és capaç d’autoregular-se en funció del que vol aconseguir. Aquest moment coincideix amb l’entrada a l’adultesa. Les persones passen per un llarg procés en el que un caràcter (o personalitat primària), fins a cert punt innat i regit per principis biològics de tipus genèric, va prenent forma i, per tant va canviant. La conducta és un resultat de certes pressions internes o instintives característiques de l’espècie (amor, odi, defensa, sexualitat, alimentació, exploració), contingudes en la seva expressió externa per efecte de la societat. Allp rt: destaca el f t que la transformació o és total i que allò que roman, és el propium o nucli central del sí mateix, mentre els altres as ectes van ca viant. Seguint la idea de Allport per més profunds que siguin els canvis, el subjecte sempre posseeix uns conjunts de referències bàsiques que ha anat construint des de la infància i que li permet seguir una línia coherent en construir la seva personalitat al llarg de tota la vida. La construcció de la personalitat consisteix en un procés d’individualització, però la individualització suposa un conjunt d’actituds, motius i conductes molt diferents, inclús oposades o paradoxals en funció de la situació i el propi subjecte. La personalitat es construeix mitjançant una diferenciació dels altres, a partir de les pròpies experiències en diferents àmbits, que s’organitzen formant un sistema intern que influencia la conducta. El marc social és un referent indispensable per diferenciar-se i esdevenir una personalitat única. Assumim que la persona a l’hora que es socialitza, s’individualitza; i individualitzant-se, se socialitza (Damon,1988). És el moment en el qual es produeix la identificació de la pròpia individualitat. 2. TERMINOLOGIA REFERENT AL CONSTRUCTE PERSONALITAT La problemàtica de la personalitat adolescent des de diferents punts de vista utilitzant la pròpia terminologia per estar sempre dins el constructe de la personalitat. La perspectiva psicoanalítica més clàssica és el terme jo. El jo és el mediador entre les tendències insistives i les exigències socials, i la seva funció consisteix a buscar una solució de compromís entre ambdues instàncies. La perspectiva sociològica es refereix al mateix constructe central amb el terme de si mateix (self) i fa una distinció entre el self com a objecte (de coneixement) i el self com a subjecte (coneixedor). El terme de si mateix es refereix al nucli que conté els elements essencials de la nostra forma de ser. És un objecte de coneixement sobre el que actuen els nostres sentits i que desperta els nostres sentiments, susceptible de ser avaluat i implicat en el procés de canvi que es produeix en la vida dels éssers humans. El conjunt d’idees de les persones sobre si mateixes configura l’autoconcepte o una conceptualització del sí mateix. A partir dels processos d’autoobservació es construeix una autoimatge, producte d’allò que és percebut en termes físics i psicològics. Llavors es produeix la valoració del subjecte a sí mateix, el subjecte pren el punt de vista dels altres sobre si mateix. El resultat del procés d’autoavaluació dóna lloc a l’autoestima, que és el resultat de la coincidència o discrepància entre un hipotètic estat actual (jo real) i un pretès estat futur (ideal del jo). persones i facilita el procés de comparació. Un nen es considera alt, intel·ligent o ric, depenent de la resta de grups de companys. L’autoimatge i la pròpia valoració pot canviar ràpidament si canvia d’escola o barri, principalment en les edat en què certes característiques de la personalitat no es troben consolidades. El jo ideal és una espècie de guia del procés de construcció de la pròpia personalitat, per la qual cosa és convenient que l’objectiu no es trobi massa allunyat, que hi hagi certa possibilitat d’anar aproximant-se al si mateix ideal. L’autoestima resulta de l’avaluació que el subjecte fa de l’autoconcepte o de la representació que fa de si mateix. El concepte elaborat consisteix un complex sistema que conté els rols exercits, els trets de personalitat, l’esquema corporal i el si mateix ideal. Aquest sistema és susceptible de ser avaluat pel propi subjecte i normalment l’avaluació resulta positiva. L’avaluació de si mateix afecta a tota una sèrie d’aspectes importants (capacitat intel·lectual, forma de vestir-se i pentinar-se...) que es consideren adients o correctes o, pel contrari, inadequats i erronis en funció de les pròpies expectatives. Quan la resposta a aquesta avaluació resulta negativa el subjecte pateix ansietat i estrès. Davant d’avaluacions negatives es donen processos estabilitzadors: • Interacció selectiva: amb els que s’acosten més a la pròpia autoestima o amb els que proporciones un alt estatus. • Canviar de grup: perquè els elements de comparació no siguin ni molt alts ni molt baixos respecte a si mateix. • Rebutjar o fer-se una opinió menys favorable de les persones en qüestió : el seu judici ja no ens importa. • Ignorar o rebutjar les respostes desfavorables dels altres: un recurs extrem que es dóna en alguns casos i porta a refugiar-se en el món de la fantasia. • Canviar l’autoimatge: que consisteix en un procés penós, però a vegades necessari i que pot donar lloc a tractament terapèutic. L’autoestima està influenciada per l’èxit de convèncer els altres de que t’acceptin en el rol i sota la imatge que tu has decidit adoptar en les interaccions socials. Com que les relacions socials són complexes i prou difícils de controlar, el subjecte ha de preparar estratègies per afrontar una possible avaluació negativa. Experiment (Bariaud i Bourcet, 1998): Avaluar el grau d’autoestima en nois i noies que no havien presentat problemes amb les notes durant l’escolaritat. 1 anys més tard, coincidint amb el primer any d’institut, es va observar com reaccionaven davant d’alguns suspensos. • Elevada autoestima: reaccionaven amb modalitats d’ajustament funcionals (eficaces) tant de tipus emocional, cognitiu i comportamental. • Baixa autoestima: reaccionaven amb modalitats d’ajustament disfuncionals, maladaptatives com la tristesa. 3. ASSOLIR LA IDENTITAT Es produeixen una sèrie de fets importants per assolir la identitat ✓ El creixement ✓ El desenvolupament de la maduresa sexual Impliquen un canvi en l’estructura corporal que és clarament observable pel propi subjecte i també pels altres, que genera un interès especial i desencadena diverses reaccions i noves formes de relació. Apareix un intens desig d’independència dels pares i de convertir-se en un individu emancipat. D’altra banda, existeix una pressió social perquè l’individu s’ajusti a la identitat estàndard, perquè sigui com “ha de ser”. Erikson (1971): Els canvis en les demandes psicosocials, producte de les transformacions que informen de la condició d’adolescent, impliquen una època de crisi que s’ha de solucionar durant l’adolescència tardana i que consisteix en aconseguir la identitat del jo. Les tasques de desenvolupament Havighurst (1972): Desenvolupà una teoria psicosocial de l’adolescència considerant simultàniament les demandes socials amb les necessitats de l’individu. 8 tasques psicosocials: 1. Acceptar el físic propi i usar el cos de manera efectiva. 2. Aconseguir la independència emocional dels pares i altres adults. 3. Aconseguir un rol social-sexual masculí o femení. 4. Formar relacions noves i més madures amb companys de la mateixa edat d’ambdós sexes. 5. Desitjar i abastar una conducta socialment responsable. 6. Adquirir un conjunt de valors i un sentit ètic que guiï la conducta. 7. Preparar-se professionalment. És important arribar a analitzar les limitacions amb què es podria trobar i actuar en conseqüència. 8. Preparar-se pel matrimoni i la vida familiar. El domini de les tasques en cada etapa dóna un ajustament, una preparació per abordar tasques posteriors més dificultoses i una major maduresa; en canvi, el fracàs per dominar les tasques produeix desaprovació social, ansietat i incapacitat per funcionar com una persona madura. La identitat en la proposta evolutiva d’ Erikson Per Erikson, la identitat s’aconsegueix al llarg d’un procés de continuïtat que vincula passat, present i futur (l’experiència passada connectada amb fites i compromisos futurs). La identitat constituiria una integració dels impulsos bàsics de l’individu amb les seves dots i les seves oportunitats. La identitat és un concepte que al·ludeix a la vessant individual de la persona, però això no significa que no tingui un caràcter col·lectiu, que no s’integri tant el jo com el nosaltres, és a la vegada única i compartida. Algunes persones comparteixen una identitat grupal i donen poca importància a la pròpia individualitat (en els soldats es potencia la identitat grupal a expenses de la identitat personal). D’alguna manera, en l’adolescència, aquesta identitat social precedeix la identitat personal. Quan comença l’etapa adolescent, el subjecte posseeix alguns trets personals, però no és independent a nivell físic, mental ni afectiu. Els adolescents d’ambdós sexes miren de desfer-se de la seva identitat familiar i la canvien per la del grups de companys, que és un identitat compartida que els proporciona un nou estatus social ( hippies, skins...). En la teoria psicosocial del desenvolupament de Erikson, la crisi d’identitat és la que correspon a l’edat adolescent. Com la resta d’estadis, pot significar un moment de transició que permet una major integració o, en el cas que no se solucioni convenientment, una desintegració personal (l’adolescent no aconsegueix una referència clara sobre qui és, quin és el seu paper a la vida, com ha de plantejar-se el futur). Per Erikson, en l’adolescència s’ha d’aconseguir un “sentiment d’identitat” que descriu com un sentiment de similitud amb si mateix (self-sameness) i de continuïtat existencial. El sentiment conscient de tenir una identitat personal es fomenta en 2 observacions simultànies: ✓ La percepció de ser el mateix i de ser continu en el temps i l’espai. ✓ La percepció de que els altres reconeixen aquesta similitud i aquesta continuïtat. Per tant, la identitat és intrínseca i extrínseca. Concep l’adolescència com una etapa de conflicte (crisi) entre l’aconseguiment de la identitat i la identitat difusa (no aconseguida). 4. LA IDENTITAT SEXUAL I DE GÈNERE Components de la identitat del jo: • Identitat sexual: reconeixement en si mateix de les característiques físiques i biològiques que defineixen la condició d’home o dona. • Identitat de gènere: d’origen cultural i consisteix en un sentiment d’ajustament als estàndards de comportaments masculins i femenins que funcionen en una societat determinada. Les dos identitats es comencen a formar en la infància. En l’adolescència es produeix una intensificació del gènere, que es refereix al fet que els adolescents distingeixen clarament entre el que constitueix la masculinitat i la feminitat (Kimmel i Weiner, 1998). IDENTITAT SEXUAL La nova fisiologia de l’individu desperta tendències instintives de tipus sexual, que en la majoria de casos es dirigeixen cap a individus de l’altre sexe (heterosexualitat). D’altres individus presenten una orientació cap als dos sexes (bisexualitat). En altres persones, l’interès sexual s’orienta cap a individus del mateix sexe (homosexualitat). Homosexualitat: • Explicació a partir de la psicoanàlisi: és el resultat d’una relació inadequada en el marc familiar que fa que el nen o la nena s’identifiquin amb el pare del sexe contrari ( la filla vol arribar a ser com el pare i el fill com la mare). • Explicació a partir de les teories de l’aprenentatge social: s’aprèn a partir de les experiències positives amb les persones del mateix sexe combinades amb d’altres negatives, amb persones de l’altre sexe. En l’actualitat cap de les diferents propostes s’accepta com explicació de la pràctica homosexual. IDENTITAT DE GÈNERE Diverses investigacions coincideixen en indicar que el sexe del nadó dóna lloc a expectatives i conductes diferenciades en els pares i en els adults en general. Per exemple, poc després del part (quan no hi ha diferències significatives en els bebès) els pares descrivien el bebè del sexe femení com més suau, petit i delicat i el bebè del sexe masculí com més fort, dur i robust. Darrerament s’han suavitzat les diferències tan marcades que tradicionalment s’havien associat a ambdós sexes i els rols que cadascun havia de desenvolupar. Degut a les transformacions socials recents en el món occidental i, en particular, a les referides a l’esfera del treball, s’està produint un canvi en la distribució de les tasques tradicionalment masculines o femenines. Androgínia: s’aplica a l’individu que és capaç d’incorporar a la seva personalitat una mescla de trets considerats en d’altres èpoques exclusivament característics de la masculinitat o la feminitat. 5. LA IDENTITAT LABORAL Per aconseguir una identitat professional és necessari: • Conèixer les pròpies capacitats i interessos. • Tenir en compte les informacions que provenen de diferents àmbits (familiar, acadèmic...). • Familiaritzar-se amb allò que exigeix una determinada feina. • Ser capaç de prendre decisions difícils. • Escollir entre diferents professions. Super (anys 50): Descriu una sèrie d’etapes de la vida profesional: 1. Etapa de creixement (del naixement als 16 anys). Els nens i nenes practiquen jocs de diverses activitats. Comencen a tenir interès en temes que poden influenciar la seva decisió professional futura. 2. Etapa d’exploració (dels 17 als 24-30 anys). Els adolescents comencen a explorar i a reaccionar a les seves necessitats, interessos, capacitats, valors i oportunitats. Realitzen les primeres eleccions vocacionals temptatives. Al final de l’etapa s’ha identificat la carrera apropiada i s’ha començat a treballar en ella. 3. Etapa d’establiment (dels 25-31 als 44 anys). Establiment en una posició permanent en el camp escollit per l’adult treballador, especialment en la segona part de l’etapa. Anys de major creativitat i satisfacció amb la feina. 4. Etapa del manteniment (dels 45 als 64). Època d’esforç per mantenir l’estatus i el prestigi aconseguit en l’etapa prèvia. 5. Etapa de declinació (des de 65). Declivi que afecta al món laboral. La naturalesa de la tasca a desenvolupar s’ha d’adaptar a les minvades capacitats del treballador. Depenent de les professions, el treballador no pot seguir en actiu. La jubilació acostuma a ser l’estatus més habitual en aquesta darrera etapa laboral. A l’etapa d’elecció vocacional, es donen 3 períodes: 1. Fantasia: el que ens agradaria com a professió no té relació amb la realitat. 2. Es buscarà un ajust entre les capacitats de la persona per realitzar determinats treballs i la conseqüent elecció. 3. El treball s’enfoca com un aspecte més de la construcció de valors, mitjançant el qual s’aconsegueixen uns determinats objectius personals. 6. LA CONSTRUCCIÓ D’UN SISTEMA DE VALORS El sistema de valors és un element fonamental de la personalitat. L’adolescència és l’edat en què la persona s’implica fortament en l’adopció de valors, ja que són part important de la identitat personal. Regnier: en el context de noves relacions del subjecte amb si mateix, els altres i el món, els valors constitueixen pols d’organització de la identitat: el subjecte afirma el que és a partir del que creu i el que desitja. L’essència d’un valor és que s’ha escollit lliurement. L’adolescent examina a fons les actituds i les creences de la societat, la forma de pensar (idees) i actuar de la gent (comportaments), les reaccions dels éssers humans davant determinades situacions, etc.. Per l’elaboració d’un sistema de valors és necessari haver arribat a pensar de forma abstracta, de tenir en compte diferents probabilitats sistemàticament; en definitiva, d’haver assolit el pensament formal. Conseqüentment, en etapes prèvies no és possible arribar a construir tal sistema per manca d’aquest requisit intel·lectual. La capacitat de raonament aplicat als fets socials i el judici moral també és fonamental en la construcció d’aquest sistema. Distingim entre: • Valors terminals: representen finalitats idealitzades i marquen formes d’orientar la vida personal i social (ex: amistat). • Valors instrumentals: són formes de conducta idealitzades (ex: ser comprensiu). Factors que integren el sistema de valors (Regnier, 1994): • Solidaritat. El més important, factor fa referència a que l’individu se sent lligat als altres i responsable de la seva situació. Els següents valors formen part d’aquesta estructura: cooperació internacional, dignitat humana, igualtat, justícia social, ... • Seguretat. fa referència a valors encaminats a l’adequació a regles que mantenen l’equilibri social i la pròpia existència (ideals socials). Agrupa habilitats i formes de funcionament juntament amb desitjos més generals: reflexivitat, lògica, formar-se a si mateix, ... • Aconseguiment. Les fites idealitzades sobrepassen el propi individu. L’autorealització s’aconsegueix recorrent un camí per arribar a posseir certes mancances; en aquest trajecte personal el subjecte posa en joc els valors propis de la societat a la que pertany. Aquest factor aglutina els següents valors: coneixença de si mateix, progrés personal, relacions de poder-autoritat,... • Hedonisme. És un àmbit que sobrepassa l’esfera estricta de la recerca de plaer per referir-se a l’aconseguiment de satisfacció. Naturalment, l’adolescent associa a l’obtenció de plaer certs elements de benestar material. Aquest factor aglutina els següents valors: amor, suport personal, plaer sense preocupació, ... Són aspectes importants les característiques pròpies del subjecte, l’estatus de les persones significatives (pares i amics) i la qualitat de les relacions que mantenen. Havighurst (1972) parla de tres grans tipus d’adolescents: • Vanguardistes. Que funcionen com animadors i promotors del canvi social o cultural. • Marginals. Que se situen fora de la corrent social dominant, amb una orientació contracultural.