Origen del Llenguatge: Teorías y Desarrollos Evolutivos, Apuntes de Psicología

¡Descarga Origen del Llenguatge: Teorías y Desarrollos Evolutivos y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity! TEMA 1: FILOGÈNESI DEL LLENGUATGE I LA COGNICIÓ Desenvolupament filogenètic del llenguatge i de la cognició Taxonomia dels primats. Origen, evolució i comportament dels primers homínids. bipedisme, construcció d’eines i transmissió cultural. Teories sobre l’origen del llenguatge. Cronologia dels esdeveniments evolutius més significatius en el procés de l’hominització. Etologia dels grans primats. Classe MAMÍFERS Subclasse THERIA Infraclasse EUTHERIA Ordre PRIMATS Subordre ANTROPOIDEA Superfamília HOMINOIDEA Família HOMINIDAE Subfamília HOMININAE Gènere HOMO Espècie SAPIENS Segle XVII → James Ussher, va fixar la data de creació de la Terra comptant les generacions que es reflecteixen en la Bíblia. “La Terra es va crear el 22 d’octubre de l’any 4.004 a.C. a les 18.00h” Segle XVIII→ Carl Linnaeus va idear un sistema de classificació per a tots els éssers vius. Plantes i animals van ser endreçats segons l’aparença física a partir del grau de similitud. Ell va ser qui ens va enquadrar e l’espècie Homo sapiens. … polèmica que significava que les persones formaven part de la natura, juntament amb altres animals i plantes i no eren una creació divina. Segle XIX → Lamarck és un dels primers a defensar les tesis evolucionistes (pero incorrectes). En 1859 Darwin publica “L’origen de les espècies”, aportant dades definitives que confirmen la teoria de l’evolució. s. XX-XI→ Ximpanzé, una caricatura dels humans? CLIMA I EVOLUCIÓ L’evolució està molt condicionada pels canvis climàtics. En ambients estables com els fons marins podem trobar espècies que a penes han variat En ambients continentals, sotmesos a canvis continus, la mitjana de vida d’una espècie és d’un milió d’anys. En l’evolució humana hi ha dos esdeveniments trascendents: - La fractura geològica de la Gran Vall del Rift (30 milions d’anys). Grans cadenes muntanyoses can condicionar el clima de l’est africa. - Fa poc més de 2.5 milions d’anys comença una alternança de fases glacials i interglacials, amb una periodicitat de 41.000 anys, degudes a les variacions de l’eix de rotació de la Terra. Distribució del gènere Homo: Nord: Homo georgicus Sud: Homo habilis, Homo rudolfensis i Homo ergaster (domini del foc) → O bé les 3 espècies cohabitaven en les mateixes zones però teninen nínxols ecològics diferents sense competir entre ells, o bé ocupaven hàbitats diferents. La reducció dels boscos i l’augment de la sabana van proporcionar l’extinció del Homo habilis i rudolfensis. L’homo ergaster s’adapta perfectament a la sabana i es converteix en caçador social. Evolució 20 milions d’anys→ Procònsol (avantpassat dels humans, els grans simis i els hylobatidae -superf. hominoidea-) 12 milions d’anys → Dryopithecus (possible ancestre dels humans i els grans simis -família Hominidae-) 6-7 milions d’anys→ Sahelanthropus tchadensis (Toumai, descobert al 2001) 6 milions d’anys → Orrorin Tugenensis (descobert 2001) 4’5/5’5 milions d’anys→ Ardipithecus ramidus / Ardipithecus Kadabba (desc. 1994 i 2001) Actualment es considera més proper als Paninos que els homínids. Si abans es considerava l’ancestre dels australopithecus, ara es creu que potser sigui una línia extinguida. Lucy: es van trobar molts ossos seus, especialment de la cara. 4 milions d’anys→ Australopicecins 2.5 milions d’anys→ Homo habilis (desc. 1964). Primer representant del gènere Homo, primer que utilitza eines. 1,5 milions d’anys→ Homo erectus (deixa Àfrica i se’n va a voltar per tot el món, evoluciona) el que es queda en el continent es diu Homo Ergaster. llenguatge. També la lateralització hemisfèrica (la dominància manual i la dominància per al llenguatge no és clar que correlacionin perfectament) existeixen evidències de dominància manual dretana i apunta, a més, que la lateralització cerebral devia produir-se fa ja entre 1,9 i 1,4 milions d’anys. • L’aparell fonador: El descens de la laringe factor decisiu per a l'articulació de sons, va començar en l’Homo ergaster/erectus. • Indicis de bipedestació: La bipedestació deixa les mans lliures per fabricar i transportar eines. Indústria lítica → A falta d’indicis directes sobre l’origen del llenguatge, sovint s’ha fet referència a la indústria lítica per inferir com es comunicaven els primers homínids, entenent que existeix una relació directa entre l’elaboració d’instruments i el llenguatge. L’evolució lítica proporciona indicis clars sobre el desenvolupament de la ment humana. Les capacitats cognitives involucrades són alhora prerequisits necessaris per al sorgiment del llenguatge (si bé no ens informa explícitament sobre com va aparèixer). Capacitats que requereix la construcció d’una eina: • Planificar una tasca • Buscar i seleccionar la matèria primera adient • Saber escollir els millors trossos, si escau amagar-los, i després recordar allà on s’han deixat • Seguir una tècnica adequada amb moviments precisos que s’ha hagut d’aprendre • Transmetre aquests sabers i habilitats a través d’un sistema de comunicació eficient La comunicació s’estableix a un doble nivell: d’una banda hi ha el que els seus gestos signifiquen per a l’observador-aprenent; de l’altra, les seves mirades cap a aquest, la postura, el ritme de copejament estan delatant la disposició a transmetre-li detalls de la seva habilitat.. Les habilitats mimètiques devien jugar un paper decisiu a l’hora d'ensenyar» l’execució de les «cadenes operatòries». Arribats a aquest punt, resulta molt interessant l’aportació que fa la neurobiologia sobre les neurones mirall. Donald (1991) conclou que és summament probable que la mimesi fos la base d’aquesta nova forma de cooperació social. → Els arqueòlegs classifiquen les eines en 6 tipus diferents: Mode 1. Eina més simple. Pedra (normalment és un còdol) trencada per un cantó. Pedra unifacial. 1 milió d’anys per passar a la següent eina. Mode 2. Bifaç. Pedra tallada pels dos cantons. Mode 4. Comencen a ser fulles llargues amb percussions molt més clares i precises, que permeten fer talls molt més clars. Mode 5. Micròlis. Es podien incrustar en fustes per fer mànecs. Mode 6. Forma part del neolític. Més evolucionat, és llisa, està polida Estadis tecnológics en l'evolució humana 4 TIPO Esto es el tipo más simple dl nta Tercer estadi tecnológic (Mode 3) La cultura més antiga descoberta és la Facies Shungura fa Facies Shungura | uns 2,4 milions d' anys (Homo habilis). 2,4Ma (Els primers estris de códols tallats a 1' África apareixen fa (Preolduvaia) — | uns 2,5 milions d' anys; a Europa,1 milió d' anys.) Primer estadi tecnológic (Mode 1) Olduvaiá Homo habilis talla códols i blocs de pedra de manera 1,9Ma-500.000a | unifacial (choppers). Les eines s' utilitzen ¡ es llencen al o mateix lloc. Paleolític inferior Més endavant es creen eines bifacials (chopping-tools) 2.5Ma-300.000 peró abséncia de bifagos en el període olduvaia més e Snca estridte. En l' olduvaia evolucionar, protobifagos. fa 2Ma, moment cn dl Segon estadi tecnológic (Mode 2) que comencen les o malo, | Alxelió Parallelament a l olduvaid aparex la indústria aixeliana fa uns 12.000 a, final | (St. Acheul) cap els 1,4 Ma. (?Homo ergaster/erectus). Creació d eines bifacials multifuncionals i versátils. Les ascles resultants de la seva fabricació es treballen ¡ s' aprofiten ¡com a puntes, rascadores, burins ¡ osques. L' eina acompanya al seu amo fins a fer-se malbé. En 'aixeliá més evolucionat s' inventa la talla Levallois. (Primers bifagos descoberts a 1' África, 1,4 milions d' anys, a Europa, 700.000 anys.) Peleolític mita | Masteriá Homo sapiensi Homo neanderthalensis teducixen la 300.000-40.000 | (Covadele — | creació de hifacos a favor d' eines de format més petit: puntes, Moustier) rascadores, gratadors, denticulats, burins ¡ osques, ete. Ús de la técnica de Levalloís. S' utiliza l os com a eina o per fabricar eines. Quart estadi tecnológic (Mode 4) Peleolitic superior | Aurinyacá | Homo sapiens disminteix la mida de les eines i augmenta la 40.000-12.000 — | Chapelperronia | seva eficiencia. Major cura de la selecció de la materia primera. Gravetia Obtenció ce lámines (ascles llargues ¡ estretes). Retoc molt Solutriá acurat. Puntes de flebxa. Magdeleniá_| Eines molt treballades amb gran nombre de percusions (fules). Epipalcolític/ Cinqué estadi tecnológic (Mode 5) Mesolític 10.000-5.000 Talla laminar. Les lamines es fragmenten per obtenir eines de (fins any 0) formes noves triangulars i semicirculars. Microlits. Técnica de fabricació: preforma a través de la percusió ¡ acabat Neolític amb poliment (tot ¡ que no és imprescindible). Es 5.000-2.200 descobreixen maneres complexes d' extraure llarguíssmes (fins any 0) fulles generalment de sílex, obsidiana i altres. (A més: figuretes femenines i zoomorfes, sitges per a guardar-hi els cereals, etc.) Aportacions de la paleoantropología. (Sistemes de representació simbòlica→ primeres mostres de sorgiment comunicació) Altres progressos importants en l ’hominització que poden estar relacionats amb el sorgiment d'un sistema de comunicació eficient: • Domini del foc aprox. mig milió d'anys, per part de l ’Homo ergaster/erectus. Va permetre escalfar -se, protegir -se i coure els aliments. La cocció, a més de les millores en la nutrició, va convertir el menjar en un acte social i també ritual. La llar de foc, amb l’escalfor i la llum que irradiava, va esdevenir un punt de reunió comunitària; el lloc per evocar records, persones absents, narrar llegendes i mites. • Enterrament dels morts primers vestigis de rituals funeraris es remunten a 200.000 o 300.000 anys. En el moment en que una població enterra els difunts, accedeix a un sistema de representació simbòlic que implica funcions narratives i creatives pròpies del llenguatge. Els rituals funeraris evoquen una forma d’espiritualitat, exigeixen compartir una visió del món, el record d'un difunt i una creença en un més enllà. Mostra clara que hi habia consciència d’alguna cosa, expresion simbolica→ una de les primeres basiques de representació mental. Passa durant 18-24 mesos on som capaços de simbolitzar. • Vestigis arqueològics que evidencien una expressió simbòlica. Apareixen fonamentalment en els darrers 100.000 anys: pintures rupestres, peces ornamentals com l’home -lleó d'Hohlenstein de 32.000 anys, objectes cerimonials, objectes d ’utilitat pràctica com les vares de comptar, et. Es una mostra de manifestació artística a través de símbols o signes abstractes semblants, i idèntics tipus d’associació entre ells. Les ressonàncies signifiquen quilòmetres de distància que remeten a «l’existència de caràcters universals en la nostra memòria i a un funcionament elemental del procés d’associació d’idees». El nivell de simbolització que comporta aquestes conductes possibilita l’aparició del llenguatge o justament és el llenguatge qui contribueix al desenvolupament d’aquestes conductes i en definitiva al desenvolupament cognitiu de l'espècie humana? No se sap. Segons Vigotski hi ha una mútua interacció que depenen entre el llenguatge i el pensament 2. Cridar l’atenció. Picar de mans al terra i llançar objectes per atreure l'atenció del receptor per exemple per jugar. Fer soroll amb les dents tallant fulles perquè mirin al seu penis erecte i copular. Oferint una part del cos per convidar al grooming. “ Si t’assenyalo un arbre no vull només que paris atenció a l’arbre; vull a més que paris atenció al meu desig que paris atenció a l’arbre” (Tomasello, 2013) → INTENCIÓ DE SENYALAR ÉS MÉS IMPORTANT QUE EL QUE ASSENYALA + el fet de compartir amb els altres + senyal imperatiu en els homínids ( diferent per els humans) Captar que els altres tenen intencions Quan un humà li fa arribar aliment a un ximpanzé i deixa de fer-ho, reacció de frustració si el motiu és gratuït. En canvi reacciona amb paciència si és perquè no pot per algun motiu evident. Captar que els altres tenen percepcions Quan demanen menjar tenen en compte que l’humà pot veure el gest que fa. Quan competeixen entre si per aconseguir menjar, tenen en compte si l'altre pot veure o no el tros en disputa. Motius de comunicar: 1) Demanar 2) Informar (oferir ajuda) 3) Compartir 1, Ximpanzés; 1,2,3 Humans Comunicació en Ximpanzés Vocalització 10-20 Emoció i referència. Producció inflexible Expressions facials 6-10 Càrrega emocional. Producció inflexible Gestos 20-60 Dependència contextual. Producció flexible. Poden inventar gestos nous. Estendre la mà (gest de REACH) per fer les paus. Però pot tenir altres significats segons el context com per exemple “vine”. Gest d’apaivagar oferint el canell a la boca. Però quasi sempre imperatiu. No són però gestos icònics com “beure”. L’emergència del llenguatge: del gest a la paraula - Gest, embrió de la comunicació oral. → Estudiant els inicis de la comunicació en els infants, podem identificar algunes pautes evolutives que, amb molta cautela, poden impulsar hipòtesis suggerents sobre l’origen del llenguatge en els homínids. En l’etapa preverbal, és evident que els infants, encara que no enraonin, es comuniquen amb una eficiència creixent. Al principi es produeixen protoconverses i, progressivament, augmenta la sintonia amb el seu entorn social, avançant cap a una intersubjectivitat entre ments comunicants. L’infant s’introdueix en la parla barbotejant. No entén les paraules, però, a través de les melodies de les frases, la corba d’entonació i la comunicació no verbal, la mirada, etc s’introdueix en la significació. (podria haver-hi funció de les neurones mirall) - Les primeres formes de comunicació humana van ser gestuals. ORIGEN DEL LLENGUATGE: Hi ha qui postula que el llenguatge va ser una “invenció sobtada i improvisada”, fruit potser d'una reorganització genètica que va fructificar en la nostra espècie. Però la hipòtesi que té més força és que les formes comunicatives gestuals van fer un “traspàs convingut” vers les sonores. La substitució mai ha estat total com ho demostra tot l'embolcall paralingüístic i no verbal de la parla. En l’actualitat, possiblement una de les propostes més ben desenvolupades i justificades sigui la de Corballis (2010), que ve a plantejar que els gestos poden organitzar-se en un estructura equivalent al llenguatge. Les principals dades que sustenten la seva tesi són: a) Els llenguatges de signes creats en comunitats de sords segueixen les característiques essencials de la llengua, incloses propietats com la referència, la generativitat, la gramàtica i la prosòdia. Corballis explica que, mancats de la possibilitat d’expressar-se oralment, les persones desenvolupen ràpidament la llengua de signes. b) Els grans simis en captivitat són molt més capaços d’aprendre a utilitzar sistemes de comunicació intencional sobre la base de gestos manuals que de sistemes orals. c) Els gestos manuals dels ximpanzés en el seu hàbitat natural són més flexibles i independents del context que les seves vocalitzacions. d) Les neurones mirall en el cervell dels primats proporcionen una plataforma natural per a l'evolució del llenguatge. En els simis, el sistema mirall respon a gestos manuals i a alguns moviments orals no vocals, però no a vocalitzacions. De fet, les vocalitzacions dels primats semblen ser principalment sota control límbic més que sota control cortical. El model teòric de Corballis se sustenta en el sistema de neurones mirall i la lateralització hemisfèrica, que representa un pas evolutiu importantíssim. La dominància de l’hemisferi esquerra per al llenguatge hauria emergit amb l’ús de la comunicació gestual. Amb el temps, l’ús cada cop més freqüent de les mans per a la fabricació i manipulació d’eines podria haver entrat en conflicte amb la comunicació manual facilitant, d’aquesta manera, el sorgiment del sistema vocal. La teoria gestual va ser novament reimpulsada en la dècada dels 90 amb motiu del descobriment de les neurones mirall (Rizzolatti i Arbib 1998; Rizzolatti i Sinigaglia 2008). Aquestes han estat considerades precursores de l’evolució del llenguatge, pel fet que són a la base de la imitació, l’empatia i la Teoria de la Ment. A més, han estat preses també com una evidència que la conducta gestual manual és en els orígens del llenguatge més que no pas la vocalització. Així s’aniria imposant un sistema bimodal amb la progressiva inserció de vocalitzacions intencionals dintre del sistema gestual fins arribar a una predominància de la modalitat vocal (parla) sobre la gestual en els humans (Corballis, 2002). COMPARTIR ESTATS PSICOLÒGICS → ENS AGRADA COMPARTIR CAPACITAT RECURSIVA - CONECTAR DIFERENTS IDEES, PARAULES, GESTOS. FACTOR CRÍTIC de la COMUNICACIÓ: → Per entendre’ns hem de: - Compartir Terreny conceptual comú - Hi ha d’haver Sintonia/Intersubjectivitat - Hi ha d’haver Captació mútua d’intencions Anècdota Watzlawick Definició situació (immigrant, pobre, sense sostre: refugiat vs delinqüent) 2a PART: CONTEXT DE LABORATORI Sistemes de comunicació: textuals, llenguatge de signes, amb sintetitzador de veu *els asteriscos volen dir que tots aquests són parella: Gardner noi i Gardner home. SAVAGE-RUMBAUGH - Kanzi (=tresor amagat) Des de punt de vista psicològic: - Entren com funcionen les coses i enten perquè serveixen les coses → A partir de diferents proves de llenguatge ACCIONS: - Cuina: renta la patata amb la cullera abans que amb l’aigua. Si entén la comprensió verbal pero no entén la comprensió contextual. - Pilota: enraona sobre un objecte no present, pero que sí que había vist abans. Permanencia de l’objecte - Cotxe: ho feia per pràctica, pero no entenia realment com funcionava. - Pastanaga→ utilitza la propia lógica (no entén la intencionalitat de les paraules) → renta la pastanaga- la llença per la finestra mentres plovia - agafa la literalitat de les paraules - Última escena → on fa ús de la memòria i fa una imatge mental del que vol (que vols que et porti? pilota - se'n recorda com es una pilota i perquè serveix→ no ho veu però ho sap) És un exemple de desenvolupament màxim de les capacitats cognitives superiors. RESUM: ÚS DE LA MEMORIA + Entra en estadi de representació - representativitat mental (te la idea del que és una pilota) + ús de les capacitats bàsiques mentals (comprensió verbal, enraonar, permanencia de l’objecte (no ho veu pero sap que esta) +iniciativa (vull la pilota) + icones figuratius (ús de les figures de les fitxes x dir el que vol) ELS GARDNER Noam Chomsky: “dir que els micos poden adquirir un llenguatge perquè aprenen alguns signes senzills és com dir que l’ésser humà pot volar perquè pot saltar”. - Una cosa es comunicarse en gestos i una altre enraonar sobre un tema. Consideracions • Sistema de comunicació que ha arribat molt més enllà que el llenguatge oral (en cas de primats, ximpanzés). • Modalitat d’adquisició basada en el modelatge → creació d'una representació o imatge (el model d'un objecte real). Modelatge - canviar la conducta x tindre la resposta que es vol. • El llenguatge gestual està més estretament enllaçat a l’acció i l’expressió afectiva. Hi ha menys arbitrarietat. • Autocorrecció en llenguatge privat. Espontaneïtat i creativitat. (els nens petits comencen abans a corregir que a autocorregir-se). PREMACK Sistema lingüístic creat per PREMACK • Sistema de fitxes (enunciats persistents – control de la variable, memòria, arbitrarietat). Va idear un sistema de fitxes quan et comuniques amb gestos. Són gestos que apareixen i desapareixen de la teva memòria, en canvi si poses unes fitxes en un plafó, la seva existència és persistent. És exactament la mateixa diferencia entre el llenguatge escrit (persistent) o oral. Jo puc inventar-me fitxes que assegurin la màxima arbitrarietat possible. • Referents no sempre concrets (igual/diferent, quantificadors, colors) • Fitxes peculiars (interrogació, nom de) • Enunciats del tipus S-V-O-D (subjecte, verb, objecte, destinatari) → Premark es proposa descompondre el llenguatge en constituents elementals. Es poden ensenyar aïlladament? Les fitxes permeten transportar les característiques lingüístiques al pla de la manipulació. En definitiva: quines capacitats intel·lectuals són necessàries per a l’aprenentatge i ús del llenguatge? La recerca que s’inicia en la comunicació acaba en com pensen els animals? (relació llenguatge – pensament). → Puc arribar a saber com pensa a partir de…(fitxes substitutes de paraules) Etapes de l’aprenentatge del llenguatge de fitxes (amb Sarah – ximpanzé) 1. Distingir entre mots de la fitxa i objectes 2. Associar un mot de plàstic específic a un objecte determinat 3. Aprendre relacions entre mots i objectes 4. Aprendre que les peces de plàstic serveixen per anomenar objectes. Se li introdueix el mot de la fitxa NOM DE per a que prengui consciència que amb el llenguatge pot designar coses (funció metalingüística) La fitxa= la paraula de l’objecte Punt 5. Columna horizontal → 1. color, 2. forma, 3. diferenciación, etc. Després se li ensenya un triangle blau→ és vermell o verd? Rodó o quadrat? etc. Esta caracteritzant una fitxa blava y triangular amb un objecte (ex: poma) → té una imatge mental de les coses. → D’aquesta manera no ho fa per assimilació o similitud → D’aquesta manera desenvolupa capacitat cognitiva més superior. → Amb les investigacions de Premack va començar la Teoria de la Ment EX: La llengua xinesa Algunes particularitats del xinès: - El to o inflexió és decisiu en la pronunciació de les paraules xineses. - En català, el to canvia en funció de l’oració. En xinès, tant si preguntes, exclames o afirmes, etl to sempre és el mateix. El mode d’una frase ve donat per l’èmfasi en certes paraules i no per la inflexió tonal. - La variació tonal incideix en el significat. El mal ús dels tons equival a canviar la paraula. - De vegades el to de les paraules depèn de la paraula que segueix ---- - Putonghuà: xinès estàndard (mandarin) basat en un dialecte del nord del país, similar al de Pequín. - Pinyin: transliteració oficial del xinès estàndard. - Hànzi: caràcters escrits. Cadascun representa una paraula d’una síl·laba. Moltes paraules xineses són composicions de dos o més hànzis (ex de paraula nova: làser-tub, de llum estimulada) → Podriem funcionar sense articulació (xinesos). Això comporta que cada canvi de to, canvi la paraula. Ex: shie shie → dit diferent a diferents zones, l’articulació és diferent. Cada cop de veu és diferent. Espanya Universitat→ A la Xina potser és una composició de 2 o més paraules xineses. - El tó cada síl·laba consta d’un so inicial un so final i un to. Existeixen 4 tons: 1. alt i sostingut, 2. ascendent, 3. descendent-ascendent, 4. descendent. TEMA 3: LLENGUATGE I PENSAMENT CLASSIFICACIÓ DE SIGNES (Mounin, 1968) → Signes: Una cosa que està en lloc d'una altre (està substituint una realitat), és una representació d’una altre cosa. Segons la distància entre el que està substituint i el substitut trobem ( la cosa substituida (significat) i la cosa amb la que es substituida (significant)): (de menys distancia a més) - INDICI (poca distancia): Fets immediatament perceptibles que ens fan saber alguna cosa d'altres fets no perceptibles. (Cel amenaçador, 39º de febre, fum llunyà, colors aposemàtics dels amfibis...) El significant no es diferencia del significat. No hi ha cap intenció comunicativa. - SENYAL: Un fet que s'ha produït artificialment per servir d'indici. (En el condicionament pavlovià, so campana-menjar; en estat natural, xiulet marmotes-perill; la manera de vestir...) En certa manera és com si fos un indici controlat. Ja podem començar a parlar d‘una certa intencionalitat comunicativa (es pot controlar la intenció). ----------------- 18-24 mesos passem frontera - SÍMBOL:El significant es diferencia del significat, encara que segueixen mantenint una estreta relació -el significant guarda semblança amb l'objecte que evoca.- (Senyals de tràfic -no totes-, signes informatius -restaurant-; per Piaget imitació diferida, imatge mental, joc simbòlic, imatge gràfica...) (de manera directa com imitar a un home i osar-se bigoti amb el dit) - SIGNE LINGÜÍSTIC: La relació entre significant i significat és extrínseca, arbitrària i convencional.(Les paraules del llenguatge verbal, el morse, el braille, el llenguatge de signes dels sords -en gran part-, la dactilologia dels sords, etc.) (Altres SIGNES on la relació entre significant i significat és totalment arbitrària i convencional: semàfor, senyal de prohibit el pas, etc.) → Els animals només son capaços de entendre els senyals i els indicis (excepcions: Kanzi) PIAGET: Evolució dels esquemes → Els esquemes sempre són accions. 1. Esquema reflex (punt de partida) 2. Esquema d’acció (raonament sobre el que veu) 3. Esquema representatiu (raonament sobre el que no veu, esquemes d’acció interioritzada) 4. Proposicions (raonament sobre coses fins i tot irreals) (ESTRUCTURES: totalitat organitzada d’esquemes) ESTADIS → Cada cop que canvia la forma d’organitzar els esquemes. - PRIMER ESTADI: Sensoriomotor Des del naixement fins als 18/24 mesos. - SEGON ESTADI: Intel·ligència representativa**** Des dels 18/24 mesos fins als 10/11 anys. Comencen a raonar sobre el que no veuen Culmina amb la construcció de les estructures operatòries concretes. Període de la funció semiòtica o període intuïtiu (2 a 6 anys). Període de les operacions concretes (dels 7 a 11 anys) - TERCER ESTADI: Estadi de les operacions formals Des dels 11 fins als 15/16 anys. Culmina amb la construcció de les estructures intel·lectuals pròpies del raonament hipotètic deductiu. Els inicis de la intel·ligència representativa **** PERÍODE DE LA FUNCIÓ SEMIÒTICA (18/24 mesos-6 anys) Als 18/24 mesos apareixen una sèrie de conductes que impliquen l’evocació representativa d’un objecte o esdeveniment absents: • Imitació diferida: Imitar sense tenir al model al davant • Joc simbòlic • Dibuix o imatge gràfica: qualsevol gargot que fa el nen, per ell representa alguna cosa, allò també és imatge gràfica (cotxe). • Imatge mental • Evocació verbal: construccions de paraules. (La construcció de la funció semiòtica consisteix en un esqueixament progressiu dels significants i els significats) Algunes consideracions sobre el període de la funció semiòtica - Abans dels 18/24 mesos no s’observa cap conducta que impliqui l’evocació d’un objecte absent. Quan als 9-12 mesos es constitueix l’esquema d’objecte permanent, l’infant cerca l’objecte desaparegut, però aquest acaba de ser percebut (acció en curs). - Els mecanismes d’imitació permeten la transició entre el raonament sensoriomotor i la representació mental. Imitació directa —> Imitació diferida (actues, fas una acció) —> Imitació interioritzada (imatge mental —> t’influencia a la conducta) - Tipus de raonament bàsic utilitzat: la intuïció (no entén transformació) - Malgrat la progressiva descentració, l’infant és plenament egocèntric (li costa adoptar una perspectiva que no sigui la seva) Exemples: conservació / concepció del món com fet a la seva imatge i semblança. PIAGET: El llenguatge en la teoria genètica Piaget analitza el llenguatge com un objecte més del coneixement. La seva reflexió es dirigeix a relacionar-lo amb el desenvolupament cognitiu. Arriba a dues conclusions fonamentals: 1. Primacia del desenvolupament cognitiu respecte el llenguatge. El llenguatge no pot ser considerat la font del pensament, encara que sigui una condició necessària per al seu desenvolupament. Llenguatge i pensament estan íntimament relacionats, però tots dos depenen de la intel·ligència, la qual arrela en l’acció. 2. Oposició llenguatge egocèntric-llenguatge socialitzat. El llenguatge evoluciona de l’egocentrisme a la socialització (2/3-6/7 anys). A partir dels 6/7 anys el llenguatge egocèntric va desapareixent i el nen tendeix a adaptar-se al context i a l’interlocutor. Llei De La Doble Formació V. diu que això que passa amb el llenguatge passa amb totes les habilitats psicològiques superiors com per exemple la memòria. - El signe és inicialment un mitjà de relació social, una manera d'influir en els altres, però després adquireix una nova funció, esdevé una manera d'influir en un mateix. El procés d'interiorització és un canvi d'orientació en l'ús dels signes. De reguladors de la conducta social passen a ser reguladors de la conducta individual. Llei genètica general del desenvolupament cultural: “Qualsevol funció del desenvolupament cultural de l'infant apareix dues vegades en escena, en dos nivells, primer en el nivell social i després en el psicològic, primer entre la gent com una categoria INTERMENTAL, i després a l'interior de l'infant com una categoria INTRAMENTAL” (Vigotski, 1988. Pàg. 91). VIGOTSKI: El llenguatge en la teoria històrico-cultural 1. Relació entre llenguatge i pensament. La connexió entre llenguatge i pensament no és primària i invariant. Ambdós tenen arrels genètiques diferents i després se sintetitzen dialècticament en el desenvolupament. En un procés d’interconnexió funcional, el llenguatge esdevé pensament i el pensament esdevé llenguatge. 2. Procés d’interiorització del llenguatge. El llenguatge, en els seus orígens, serveix per comunicar-se. Progressivament adopta una nova funció, regular la pròpia conducta i el pensament. El llenguatge egocèntric, més que expressar la incapacitat per situar-se en el punt de vista de l’altre, és un llenguatge privat que té la funció de planificar, orientar i regular l’activitat infantil. Amb el temps aquest tipus de llenguatge se simplifica, s’esquematitza i aparentment desapareix. En realitat s’ha interioritzat convertint-se en un instrument fonamental per al pensament. RELATIVISME 1 DETERMINISME LINGUÍSTICS Hipótesi de Sapir-Whorf = El llenguatge serveix per comunicar, peró abans que res és la forma vocal de traduir la realitat. = Veiem, sentim, experimenten... tal com ho fem perqué els habits lingúístics de la nostra comunitat ens hi predisposen. = La llengua influeix en tota l' experiencia. La llengua determina el pensament. El pensament depen de la llengua en la que es pensa. (Versió radical de la hipútesi) Llengua catalana ¡ castellana Cu |] ae [en Juana Llengua shona (Zimbabwe) CAC Llengua bassa (Liberia) hui ziza l Divisions de l' espectre cromátic comparat entre les llengúes: anglesa - valid també pel catalá ¡ el castellá-, shona i bassa segons Gleason (1961). TEMA 4: LA COMUNICACIÓ NO VERBAL Les paraules són només el començament, perquè darrera d’elles hi ha la base sobre la qual es construeixen les relaciones humanes: La Comunicació No Verbal - CNV-. Els mitjans utilitzats per COMUNICAR poden classificar-se segons dues oposicions: vocal-no vocal (emissions fòniques enfront gestos) i verbal-no verbal (paraules enfront no paraules). En funció d’aquests dos eixos tindríem: - Vocal-verbal: La paraula oral. - Vocal-no verbal: Entonació, qualitat de la veu, accent, etc. - No vocal-verbal: La paraula escrita. - No vocal-no verbal: Expressió facial, mirada, gest, etc. La comunicació se situa en el continuum següent: 1. Llenguatge verbal 2. Parallenguatge: Aspectes no lingüístics del discurs. Elements vocals-no verbals de la parla. (No què es diu sinó com es diu) 3. Llenguatge corporal: Elements no verbals i no vocals de la comunicació. - Podem captar les intencions a partir de la comunicació no verbal El parallenguatge - aspectes no lingüístics del discurs - CNV Vocalització-No verbalització 1. Qualitat de la veu (to, intensitat, timbre) 2. Prosòdia (entonació, accentuació, durada, unitat melòdica) 3. Fluïdesa (velocitat, ritme, pauses, silencis) 4. Segregats vocals (humm i variants, sons extranys, etc.) 5. Caracteritzacions vocals (riure, plor, badall, etc.) 6. Indicadors vocals i torns de conversació → Comparació amb els altres / amb un mateix → Circumstàncies contextuals / trets personals Regles interioritzades: ● Sol·licitud del torn - Inspiració - Interrupció (parlar simultàniament) - Inicis quecs (dic, dic, dic…), taps vocals (ah, això…) - Ajudar a finalitzar (rapidesa de respostes, cops de cap seguits d’assentiment) - Segregats vocals (ejem ejem) ● Conservació del torn - Augment del volum i velocitat - Increment de pauses farcides - Disminució de la freqüència i duració de pauses silencioses ● Cessió del torn - Formular una pregunta - Deixar caure la veu - Si no és suficient, remolcadors (en fi! ja ho saps) ● Renúncia del torn - Reforçar el que l’interlocutor diu - Silenci i pauses - No mirar El llenguatge corporal CNV No vocalització- Vocalització 1. L’aspecte extern (aparença, modals, cara, atractiu físics, estereotips, autopresentació). 2. La mirada (funcions de la mirada). 3. L’expressió facial (regles d’exhibició de les expressions facials, FAST, el somriure). 4. El gest (il·lustradors, emblemes, indicadors de l’estat emotiu, reguladors, adaptadors i moviments amb el cap). 5. Comportament espacial (territorialitat, dinàmica interpersonal de l’espai). 1. L’ASPECTE EXTERN - Aparença: Elements personals que identifiquen a un subjecte (vestimenta, insígnia, títols, etc.). En el cas del metge: bata blanca, maleta negra, títol de doctor). L’aparença esta subjecta a l'influència social. - - Modals: Revelen un estil de conducta. - Cara: Ens informa d’aspectes objectius (identitat de la persona, edat, sexe, raça…) - Atractiu físic: “La bellesa és la millor cara de presentació” Aristòtil. - Atractiu físic “La bellesa és la millor carta de presentació” (Aristòtil) - Estudi de 140 empresaris que havien d'escollir entre dos candidats a partir d’una sol·licitud de treball. Única diferència: 1,83/1,65 d’alçada dels homes. Més del 90 %, el 1r. - Profecia de l'autocompliment (Rosenthal & Jacobson, 1968) aplicada a la influencia de l’atractiu físic en les relacions interpersonals. → Aquella persona s’acaba comportant de la manera que vols per les expectatives que tu fas Experiment: A una classe de primària es van passar tests d’intel·ligència i es va obtenir quocients intel·lectuals i la informació es va passar al professor, els que tenien més intel·ligència, els van posar millors notes. Hi va haver correlació entre quic i expedient acadèmic; més tard, van barrejar els quocients a l’atzar de manera que els quis no corresponien a la persona però seguia existint una correlació entre expedient acadèmic i quic. Som molt influenciables però demostra que les expectatives del professor al final condicionen la conducta de l’alumne, l’alumne s’acaba comportant com es comporta degut a les expectatives del professor. - Atractiu i persuasió. → Experiment on una noia fa dues exposicions amb audiències diferents presentant-se “ben vestida” i “deixada”. - Hipòtesi de selecció de parella per equiparació - Mitjana: ulls, parpelles i ós del nas. - Baixa: galtes, nas, boca, mentó i mandíbula. 4. EL GEST Ekman i Friesen (1969) estableixen 5 categories que, si bé es refereixen als moviments de totes les parts del cos, defineixen especialment els gestos de les mans. - Signes emblemàtics (emblems) Signe emès intencionadament amb un significat específic que pot ser traduït en paraules. Funcions: emfasitzar; suplir la paraula quan hi ha impediments. (Emblema de suïcidi Nova Guineaforca, USA-pistola, Japó-punyal) - Gestos il.lustratius (illustrators) Moviments utilitzats durant la comunicació verbal que il.lustren el que es va dient. Funcions: sistema de puntuació, ampliar el contingut, organitzar, aclarir, accentuar... - Indicadors de l’estat emotiu (afect displays) Si bé el rostre és clau per expressar emocions, ... gestos com puny tancat-tensió. - Signes reguladors de la interacció (regulators) Informació facilitada en el decurs de la interacció que afavoreix una adequada retroalimentació. (Moviments amb el cap; canvis de postura; aixecar les celles...) - Gestos d’adaptació (adaptors) Comportament espacial Noció de territori Tota conducta dirigida a preservar, marcar i defendre zones contra la intrusió d'altres membres de la pròpia espècie. Funcions de la territorialitat Objectiu: limitar l'agressió, en la mesura en que els individus o els grups s'abstenen d'anar a llocs on poden veure's embolicats en disputes. La jerarquia limita l'agressió perquè, al saber qui està per damunt o per sota de cada qual, els individus o grups posen en pràctica una conducta ritualitzada de domini i subordinació, en comptes deslliurar-se a combats efectius. Expressions de territorialitat: l’espai personal El territori personal, l’espai vital, és la zona que cada individu preserva activament entorn d'ell, i en la qual els altres no hi poden fer incursions sense provocar el seu desgrat. Com una bombolla invisible que envolta la persona. En paraules de Mc Luhan, la nostra territorialitat és una extensió de nosaltres mateixos. Distància interpersonal - ÍNTIMA (0-0.4 m.) Cos a cos, visió precisa borrosa, veu mussitada, olor i perfum plenament a l’abast. - PERSONAL (0.4-1.25 m.) De l’abast del gest al límit del poder físic sobre l’altre, límit del perfum, veu normal. - SOCIAL (1.25-3.5 m.) Veu plena, relacions professionals, comunicació verbal sense contacte físic. - PÚBLICA (3.5-7.5 m. ó més), Mirada que rastreja, veu projectada, l’emissor juga un rol, informació més formal, la comunicació interpersonal s’empobreix (relació professor-estudiant en una classe). En la modalitat allunyada, la retroalimentació funciona al mínim, discurs estereotipat, receptor passiu, comunicació-espectacle. L'espai no és neutral sinó que té un significat social. Diferències interculturals. TEMA 5. ADQUISICIÓ I DESENVOLUPAMENT DEL LLENGUATGE - La pragmàtica és l’estudi de l'ús llenguatge en el context REAL. - Clau del llenguatge perquè hi hagi comunicació és La INTENCIONALITAT. Wittgenstein (1953): “El significat d’una expressió és el seu ús” No existeix significat en el buit. El significat de les paraules és el que tenen concretament en una situació determinada. Ex: vaca - un animal gras - una persona grasa - un professor que és gras - li diem “vaca”. - Quan sàpiga apreciar la diferència subtil entre el què es diu i com es diu estarà en condicions de comprendre el llenguatge figurat i podrà desxifrar els secrets de la comunicació perquè, com expressen Lakoff i Johnson (1980), el món està impregnat de metàfores. Aprendre a reconèixer les intencions dels altres. Paper clau: CNV AMBIENTALISME (tot s’aprèn) - més limitat per explicar la construcció del llenguatge. No explica les dificultats per aprendre llenguatge. INTERACCIONISME (50%-50%) - INNATISME (tenim mecanismes del llenguatge que són innats) - aprenentatge llenguatge és innat de la persona (xdepèn de cadascú) L’interaccionisme en l’adquisició del llenguatge L’adquisició del llenguatge és fruit d’un procés interactiu on infant i adult ajusten mútuament el seu comportament per arribar a establir definicions compartides de les situacions. Quan el nen plora o fa certs gestos vol dir que vol jugar. El pare l’agafa i el posa al seu costat i el nen aprèn a molestar el pare perquè li doni atenció. Qualsevol alteració de llenguatge pot modificar la dinàmica de la interacció i influir negativament sobre la quantitat i la qualitat de l’estimulació. En essència ... la comunicació és la captació mútua d'intencions. La pràctica comunicativa afavoreix la sintonia comportamental entre nen i adult i cada vegada hi ha entre tots dos una major complicitat. Efecte multiplicador: com més es comunica i amb més gent, millor ho fa. PERÍODE CRÍTIC Període crític de la persona on la persona pot fer certs aprenentatges. Període de l’ontogènesi al llarg del qual es constitueix un comportament, generalment característic de l’espècie, i fora del qual no pot generar-se. És un període caracteritzat per un principi i una fi. Producció del llenguatge i comunicació mutua d’intencions L’exemple més clàssic de període crític és allò descrit pels etòlegs com a: IMPRINTING (Analogia amb el gravat en metall que denota la rapidesa i irreversibilitat del procés. Possible traducció: empremta, encuny.) - animals fan certes adquisicions - Té lloc durant un període sensible i primerenc del desenvolupament, fora del qual no es dóna. - L’imprinting és irreversible. No s’oblida en tota la vida de l’animal. - En l’imprinting, l’animal no es fixa en individus concrets -qualsevol de l’espècie-. - Funcions: Filial -afecció de la cria al progenitor- i Sexual -afecció a l’espècie... més endavant fonament de selecció de parella- Els inicis de la comunicació (0-12 mesos) Una perspectiva funcional El nadó § Atén selectivament determinades configuracions d’estímuls (manifesta un evident interès pel rostre humà) § Reacciona específicament a la veu humana § Segueix un objecte en un pla horitzontal L’adult § Adequa les seves conductes a les del lactant § Distància òptima, baby-talk, etc. 2 mesos § Atenció especial a las variacions tonals i el somriure de l’adult § Resposta clara als seus senyals amb evident alternança § Sincronització tu-jo semblant a les regles del diàleg § Són una mena de torns de conversació anomenats per Bateson (1986), protoconverses (el nen fa sons per comunicarse) § (L’expressió facial i les incipients vocalitzacions de l’infant, no és una mostra simple d’atenció a un reclam exagerat, sinó una resposta clara als senyals de l’adult) § S’inicia la negociació d’un codi compartit. § Per alguns autors com Trevarthen ja existeix intencionalitat, mentre que per d’altres com Kaye encara no 3 mesos § Acord entre autors que els infants ja tracten als humans com elements diferenciats de la resta d’objectes físics. Autèntiques interaccions socials § L’evolució de la interacció social es dirigeix vers la intersubjectivitat (Trevarthen, 1986) ...Quan els dos participants comparteixen la mateixa definició de la situació/tasca i cadascun d’ells sap que l’altre la comparteix. Els nens des de molt petits manifesten una predisposició a entendre els altres i fer-se entendre. questa compenetració interpersonal permetrà compartir significats. La capacitat d'entesa mútua i d'accés als estats mentals entre comunicants es diu intersubjectivitat i existeix prèviament i independent del llenguatge (Trevarthen, 1986). 4-6 mesos § Augmenta l’interès pels objectes del seu entorn § L’infant de 4 mesos és capaç de seguir la mirada de l’adult, la qual cosa possibilita l’atenció conjunta § La relació passa de 2 a 3: triangle entre infant, adult i objecte - 6 mesos → Al començar a interessar-se pels objectes, redueix els contactes cara a cara (món físic i humà són com excloents) 10-12 mesos § L’infant integra en la seva activitat tots dos mons § Intersubjectivitat secundària 10 mesos - Aparició del gest indicatiu Atenció dividida (Wood, 1986) No es pot atendre al rostre i a l’objecte simultàniament per un mateix canal sensorial. L’oient pot mirar l’objecte i copsar la intenció de l’adult escoltantlo. El sord ho ha de fer de manera seqüenciada. (L’adult, més “frustrat”, disminueix expressions orals, jocs d’alternança i adopta un estil comunicatiu més controlador) FORMAT (Bruner, 1985 -concepte inicialment de Garvey, 1974-) Primeres interaccions humanes pautades Aprendre el llenguatge implica l’aprenentatge del seu ús en contextos d’interacció social amb els adults. Importància del paper de l’adult (ZDP/ Bastimentada). LASS (Dispositiu de reconeixement dels processos comunicatius). § Estabilitat § Alt grau de predicció (Hi ha talls clars que faciliten la predicció de la conducta) - a causa de la repetició. § Semblança a les regles del diàleg (La resposta de l’un depèn de la conducta antecedent de l’altre) § Hi ha expectatives comunes (L’infant aprèn a reconèixer el senyal de l’altre i anticipar així la resposta) Inicialment sobreextensions lògiques perquè l’infant té poc vocabulari. (ex: el nen entén cotxe com tots els tipus de cotxe de diferents colors, pero a l’hora de dir cotxe es creu que és sempre el seu) - uau és gos, cavall, gat, etc La flexibilitat a l’hora de comunicarse amb els nens La Dixi - Assenyalar, indicar. Procediments lèxics i gramaticals que possibiliten situar les emissions en un espai i un temps determinats. és un fenomen lingüístic que fa que el significat de determinats elements canviï en funció de la situació comunicativa Així per exemple la paraula "demà" significa un dia diferent segons si es pronuncia un dilluns o un dimecres. El díctics no els ententen sense context. Relació entre Dixi i Role-talking: Capacitat de descentració l’han d’aprendre: Cal aprendre que quan jo dic jo sóc jo, però quan tu dius jo, ets tu . Dixi i pragmàtica - necessitat del context per entendre ex: ell va anar allá. Bilingüisme: estadis evolutius Estadi 1 Fins als 2 anys, hi ha un codi lexical únic. Estadi 2 En aquest període són especialment interessants les regularitzacions. L ’infant comença a incorporar equivalents -dos signes diferents per a un mateix concepte -, però mentre no aconsegueix tenir tots els sinònims interlingüístics, ha de recórrer a l ’intent de regular les formes, tot adaptant -les fonètica i morfològicament al codi que està utilitzant. Fa regularitzacions, si cal, fins que aprèn correctament els dos termes diferents per al mateix concepte (1. Llit-Lite 2. Llit-cama). Encara no ha separat els dos codis i tracta tot el seu lèxic segons les mateixes hipòtesis lingüístiques. Estadi 3 L ’infant separa els dos codis tant en el pla lexical com en el morfosintàctic i apareixen interferències mínimes entre les dues llengües. És el moment d ’una persona, una llengua. Intenta mantenir el monolingüisme de cada interlocutor. El pas del segon al tercer estadi no està rigorosament delimitat (entre 3 -4 a.). Regularitzacions: Quan un nen domina les formes verbals el que fa es aplicar certes regles verbals en l’altre llengua. L’exemple més clar són les regularitzacions de les flexions verbals: He venit he vingut No n’hi ava No n’hi havia S’ha murit s’ha mort Bilingüisme i adquisició d’una segona llengua: algunes consideracions § En els aspectes fonamentals, no hi ha diferències entre l'adquisició del llenguatge d'un monolingüe i un bilingüe. § En vocabulari, en els inicis veiem però com el nen bilingüe té la meitat que el monolingüe. L'explicació està en els equivalents per una qüestió de memòria. § Bilingüisme/adquisició de segones llengües i metalingüística. Els nens bilingües es troben confrontats amb una situació lingüística ambiental més complexa que la dels monolingües. Es donarà una major precocitat en l'adquisició de la funció metalingüística. "Qui no coneix una llengua estrangera, no coneix la seva" (Goethe, citat per Vigotski).