Apuntes història social i econòmica de l'antiguitat, Apuntes de Historia Económica

¡Descarga Apuntes història social i econòmica de l'antiguitat y más Apuntes en PDF de Historia Económica solo en Docsity! Història econòmica i social de l’antiguitat T·E·M·A·1_introducció: economia i societat. A partir de quin moment una història econòmica? • A l’antiguitat s’entenia que l’individu tenia les rendes del seu destí. • No tenien cap concepte sobre una història econòmica i social. • No fou fins el segle XIX, quan es troben els primers historiadors econòmics. El món de Odiseo Inici època arcaica (s.VIII-VII aC) Domini de l’aristocràcia (oikos) Hisendes dels grans terratinents. • Necessitat de béns externs ús de la força Expedicions Pirateria Conquesta Possible exemple: La guerra de Troia. Quan no és factible l’ús de la violència? • Existència d’enemics més poderosos solució? La pau Acords (regals) “regal” norma d’algunes societats primitives i arcaiques inspirat en un treball de Malinowski. Aristocràcia militar Patrons comuns en les diferents societats Reciprocitat Organització familiar i de parentiu Existència d’un principi d’igualtat i benefici mutu. No intercanvis gestió de l’aristocràcia. Oikos Només ell podia cercar productes externs. Pagesos Intercanvi sense intervenció d’un mercat (oferta-demanda) Forma d’organització fonamental dels pobles primitius Actes recíprocs Llenguatge artificial (x,y,z) Vara de mesurar No decideix per si mateixa (valor) Any 1893 Període marcat per l’evolucionisme de Darwin (1850) A partir d’aquest fet existeix la idea de progrés, evolució i adaptació de l’individu. Es planteja la història de la humanitat com un procés, des del primitivisme fins a la modernitat. La teoria de Adam Smith no es pot aplicar a l’antiguitat. • Societat antiga diferent a la societat moderna. • Economia: allò per obtenir productes bàsics. • Senta les bases de les lleis econòmiques de la Il·lustració. Mètode empíric. El mètodes empíric es basa en l’estudi de la natura que genera lleis universals. Així doncs, es creen unes lleis universals que canvien la societat. • A la 2/2 del segle XX rebuig d’aquestes idees. Finley + Polanyi crítica a les lleis universals relacions econòmiques universals. Pensament de Finley teories antropològiques + informació de fonts escrites clàssiques Comparació en aspectes econòmics de Polanyi. Karl Bühler (2/2 s.XX) L’economia antiga no es regia per les mateixes lleis que la moderna. Aplica 3 estat de l’economia: a) Economia de la casa – Edat Antiga (Autarquia) b) Economia de la ciutat – Edat Mitjana (Ciutat) c) Economia de l’Estat – Edat Moderna No eren lleis econòmiques universals. Segons Karl Buhler, no hi havia una economia de mercat d’intercanvi comercial de productes. T·E·M·A·2_Societat i economia al Pròxim Orient i Egipte. Egipte La vida agrícola i ramadera es desenvolupa al voltant del riu Nil • El 90% de l’agricultura de regadiu està basada en el control de les crescudes del riu. • Fora d’aquesta franja del Nil, hi ha societats poc nombroses caçadores-recol·lectores (Anakhoretas) Inevitablement, quan el nivell del riu creixia, vessava fora de la terra que el dirigia i quedaven llacunes, creant així aiguamolls, permetent la fertilitats del sòl. Controlaven aquestes crescudes i vessament mitjançant obres hidràuliques de gran envergadura. A Mesopotàmia passava el mateix, però amb la diferència que, a Egipte, la geografia fa que el riu baixi molt encaixonat i, per tant, la terra té una forma molt definida cap al delta. En canvi, a Mesopotàmia, les desviacions dels canals i canvis del riu es troben als voltants. Podem dir que Mesopotàmia és un territori molt més exposada a les inundacions i oberta a més influències • Això porta a canvis culturals molt més freqüents. Aquestes societats, que viuen de la crescuda del riu, necessiten una forta organització social i administrativa i, llavors, és en aquest moment que apareix la figura de l’escriba. • A vegades aquesta administració lidera el palau o la institució religiosa. • Altres vegades, els dos poders (civil i religiós), resideix en la mateixa persona. També es poden veure per separat i una predomina més que l’altre. • Faraó: representació del poder civil imbuït molt fortament per la religió. 1. Sátira de los oficios Tots els oficis que es duien a terme a Egipte servia per als escribes com a mètode per practicar l’escriptura, essent un text escolar. L’únic ofici que no apareix, és el militar • Durant la XIIa dinastia (1980 aC), ser militar no es considerava una professió De camí al Mediterrani, el Nil es trobarà amb diferents presses que controlaran el seu nivell i obrint-les a mesura que avança. Quan es produïen inundacions, desapareixien els camins i la població es movia en embarcacions. Les professions estan organitzades segons el prestigi que tenien en el seu moment. • Tenien més o menys importància segons el grau de proximitat al poder També podem veure que el caçador d’aus i el pescador estan al mateix nivell, ja que són activitats pròpies de les societats caçadores-recol·lectores abans del control de les pujades i baixades del Nil. L’escriba permetia organitzar la societat, ja que es dedicava a la comptabilitat i també un home de confiança, missatges, el que segueix les normes al peu de la lletra. T·E·M·A·3_Economia d’Estat vs economia de mercat. Papiro Harris I El Papiro Harris I (British Museum EA 9999) es una compilación de los favores otorgados por Ramsés III a los dioses y a su pueblo durante su reinado. En realidad, el texto fue compuesto por su hijo Ramsés IV tras la muerte de su padre, para asegurar que éste gozara del favor de los dioses. La mayor parte del manuscrito se compone de listas de bienes dados y obras hechas en favor de los templos, a las que se añaden algunos pasajes con los hechos históricos más importantes del reinado de Ramsés III. Los pasajes que más nos interesan son las referencias a las actividades económicas egipcias en determinadas tierras extranjeras. La traducción usada es la de J. BREASTED (1962: 4:§408-409; transliteración en MADERNA-SIEBEN 1991: 68; versión española en TEBES 2008: 91): “Construí grandes galeras con barcas delante de ellas, dotadas con numerosas tripulaciones y auxiliares en gran número; sus capitanes de marinos estaban con ellos, con inspectores y funcionarios inferiores para comandarlos. Fueron cargados con los productos de Egipto, sin número, siendo en todo número como decenas de miles. Fueron enviados hacia el gran mar del agua invertida, arribaron a los países de Punt, sin contratiempo, a salvo y llevando el terror. Las galeras y las barcas fueron cargadas con los productos de la Tierra del Dios, consistentes de todas las extrañas maravillas de su país: abundante mirra de Punt, cargada por decenas de miles, sin número. Los hijos del jefe de la Tierra del Dios fueron a la cabeza de su tributo avanzando hacia Egipto. Arribaron a salvo a las tierras altas de Coptos; desembarcaron a salvo, llevando las cosas que habían traído. Fueron cargadas, en el trayecto por tierra, sobre asnos y sobre hombres; y cargados en barcos sobre el Nilo, (en) el puerto de Coptos. Fueron enviados río abajo y arribaron en medio de festejos, y trajeron (algo) del tributo ante la presencia (real) como maravillas (...) Envié mis mensajeros al país de Atika, a las grandes minas de cobre (hmt) que hay en este lugar. Sus barcos los llevaron; otros, por tierra, fueron sobre asnos. No se había oído (sobre ello) antes, desde el comienzo de la realeza. Sus minas eran abundantes en cobre; fue cargado por decenas de miles en sus barcos. Fue enviado a Egipto y llegó a salvo. Fue transportado en montón bajo el dosel, en numerosas barras de cobre como cientos de miles, siendo tres veces del color del oro. Permití que toda la gente lo viera, como maravillas. Envié mayordomos y funcionarios al país de la malaquita (mfk3t), para mi madre Hathor, señora de la malaquita. Se trajeron a su presencia plata, oro, lino real, lino mek y numerosas cosas, (abundantes) como la arena. Se trajeron para mí maravillas de auténtica malaquita en numerosos sacos, traídos ante mí. No habían sido vistos antes, desde el comienzo de la realeza.” L’organització social d’aquestes zones és simple; no cal una gran infraestructura ni unes elits que tinguin un gran poder. Viuen de manera autàrquica amb els productes que generen per ells mateixos. El creixement de població provoca que hi hagi forts moviments d’emigració cap a les terres baixes. Creació de grans centres de població on cal una jerarquia molt gran. Jerarquia incentivada a través del temple. Control cada vegada més gran de les elits, que dona lloc a estats nacionals. Aquesta última controla al seu mateix temps les ciutats-estat. A través del comerç, hi ha una incorporació dels estats-temple i estats agrícoles en els estat nacionals, formant així una gran unificació. Augment de la demanda perquè hi ha més població per alimentar i per qüestions de necessitat de productes de luxe. Això augmenta la productivitat i especialització en les diferents àrees que porta a una diferent organització del treball. A canvi de productes de necessitat, s’integren aquestes ciutat-estat a les ciutats veïnes. Per la seva banda, les elits administratives, s’encarreguen de regular totes les activitats que permetin aquesta major productivitat. Comentari del text de Lugalzagesi_Sargon_Naram-Sin: Lugalzagesi – rei sumeri Sargón – rei acadi Naram-Sin – rei acadi i net de Sargón La unificación de la Baja Mesopotamia por Lugalzagesi [c. -2359/2335; -234 /2316; -2295/2271] Lugalzagesi, rey de Uruk, rey del país, sacerdote purificador del dios An, profeta de Nidaba, bien visto por An, gran prefecto de Enlil, dotado de inteligencia por Enki, elegido de Utu, gran ministro de Sîn, general supremo de Utu, cuidador de Inanna (...) A quien el dios Enlil, rey de todo el País, regaló la realeza sobre todo el País (...), de todos los países de Levante a Poniente, y los sometió a su ley; hizo seguros para él todos los caminos desde el Mar Inferior, pasando por el Tigris y el Éufrates, hasta el Mar Superior. De Levante a Poniente, Enlil eliminó el miedo; todos los países vivieron en paz y regaron a gusto; todas las dinastías de Súmer y los gobernantes de todos los países se prosternaron en Uruk ante su ley regia. RIM (Royal Inscriptions of Mesopotamia) 1 E1.14.20.1 Lugalzagesi, es presenta com a rei d’Uruk, per tant regna per sobre dels altres territoris. A part del rei de Uruk, també té molts altres títols sacerdotals. Per tant, és un rei que necessita la protecció dels déus. Lugalzagesi, pretén controlar aquestes ciutats de les quals els reis són protectors. Tota Mesopotàmia pertany al déu Enlil, que cedeix la seva sobirania a un monarca. Sobirania del déu poder dels mortals. Els codis de lleis són una altra de les característiques que tenen aquests monarques. Aquest rei també va permetre la navegació pels dos rius que envolten Mesopotàmia, el Tigris i l’Èufrates, sense cap problema. Comunicació important pel subministrament de les ciutats. Conquistas de Sargón [c. -2334/2279; -2270/2215] Sargón, rey de Akkad, comisario de Ištar, rey del mundo, ungido (sacerdote) de Anu, rey del país, gobernador de Enlil. Conquistó la ciudad de Uruk y destruyó sus murallas. Venció en la batalla a Uruk. Capturó en batalla a Lugalzagesi, rey de Uruk y llevó en cepos a la puerta de Enlil. Sargón, rey de Akkad, venció en la batalla de Ur. Tomó la ciudad y destruyó sus murallas. Tomó E-nimmar y destruyó sus murallas. Tomó su territorio desde Lagash hasta el mar. En el mar lavó sus armas. Venció en batalla a Umma. Tomó la ciudad y destruyó sus murallas. Para Sargón, rey del país. Enlil no le dio rival. Le dio el mar superior y el mar inferior. Desde el mar inferior los hijos de Akkad detentaron la posición de ENSI. Mari y Elam estuvieron frente a Sargón, rey del país. Sargón, rey del país, restableció a Kish en su lugar. Hizo (a los habitantes) habitar la ciudad. Que Shamash arranque la raíz (y) desperdigue la semilla de aquel que dañe esta inscripción. [Inscripción en el basamento] Sargón, rey del país. Lugalzagesi, rey de Uruk. Mee, gobernador de Umma. Segueix el mateix mètode que Lugalzagesi, combina títols nobiliaris amb títols profans. Té un gran control sobre les ciutats i les divinitats l’ajuden. Va lluitar con Lugalzagesi i el va derrotar. També va destrossar les muralles de la ciutat, de tal manera que va quedar exposada a tots els perills i va conquerir-les. Va purificar la seva conquista també. Lugalzagesi es fet i ensenyat com a presoner. La millor manera de sotmetre els seus súbdits, és mostrar-lo en públic amb cadenes. Naram-Sin [c. -2254/2218; 2202/2166] Desde siempre, desde la creación de la humanidad, ninguno de los reyes había destruido Armanum y Ebla. Nergal, a través de sus armas, abrió el camino de Naram-Sin el fuerte y le dio Armanum y Ebla. Después le dio el Amanus, la montaña de cedro, y el mar superior. Con el arma de Dagan, acrecentador de su realeza, Naram-Sin el fuerte tomó Armanum y Ebla. Desde la orilla del Éufrates hasta la ciudad Ullisum, golpeó a los hombres que Dagan le había dado por primera vez, y ellos prestaron sus servicios a Ilaba, su dios. Después conquistó el Amanus, la montaña de cedros. Cuando Dagan juzgó el juicio de Naram-Sin el fuerte, le puso a Riš-Addu, rey de Armanum, en sus manos, y (Naram-Sin) lo ató al marco de su puerta. (Entonces) hizo una estatua de diorita, (y) la dedicó al dios Sîn. Así dice Naram-Sin el fuerte, rey de las cuatro regiones del mundo: “Dagan, me dio Armanum y Ebla y capturé a Riš-Addu, rey de Armanum”. Rei que no parla tant de divinitats, sinó que és un rei destructor i ha arribat on mai ningú havia arribat. Gracies a l’ajuda de divinitats de la regió, Naram-Sim, pren ciutats. Les conquestes a Mesopotàmia sempre son perquè déu ho ha volgut. Naram-Sim va durar pocs anys, fins una revolta de les ciutats sumèries: control molt feble. També va seguir el mateix comportament del seu avi i va ser presoner una altre rei. No es tracta de col·leccions normatives amb una funció prospectiva: no constitueixen legislació per al futur - En la seva forma actual, i amb la única excepció de l'esmentat Codi de Hammurabi, en la qual són patents la funció simbòlica i preceptiva, les altres grans col·leccions legals eren productes escolàstics, redactades i copiades per a la formació jurídica o purament cal·ligràfica dels escribes. Col·leccions legals, derivades de la jurisprudència quotidiana, que no van incidir en pràctica jurídica la qual es va cristal·litzar en els diferents "articles" (dīnātu "Sentències"). Societat mesopotàmica (extensament illetrada) escriptura i lectura com a tècnica complexa reservada per a uns pocs. - Les esteles o tauletes no inscrites per a ser tingudes a mà consultades per jutges. No eren professionals del dret, sinó notables locals més o menys perits en les matèries jurídiques més òbvies: família, propietat, successions, contractes i delinqüència habitual. NO existència d’advocats; només testimonis i denunciants. Relació entre els "edictes" i "col·leccions legals" no tant evident + Col·leccions de “sentències” (els anomenats "codis") Dret penal + civil • Teoria jurídica inexistent fora del marc mito-poètic (pròlegs i epílegs literaris) Col·leccions legals mesopotàmiques: les més antigues de la història jurídica de la humanitat. - No constitueixen la més antiga regulació social, perquè ja existien regles i sentències abans + un mostrari dels esforços que va fer la societat per mantenir l'ordre, l'estabilitat, el sentiment de seguretat i cohesió socials (neutralització de les tendències disgregadores i correcció dels desequilibris) Les escoles d’escribes van conservar, i no crear, aquests textos. La majoria dels gèneres – llistes, tarifes, lleis – i els temes son retrobats a legislacions posteriors. - En altres cultures no pot explicar-se per mecanismes de préstec o difusió (excepte legislació bíblica i influències de tradició babilònica en àmbits històrics o geogràfics. Protocols i sentències judicials conservats no citats Contradiccions no constatades entre la jurisprudència i la codificació legal. Aparentment, ens trobem amb una mena d'universal jurídic. • Cada societat va tenir els seus temps, els seus conflictes i els seus ritmes evolutius. Contextos ecològics i sociològics homologables i davant fenòmens disgregadors i desequilibrants equiparables actuació mecanismes de cohesió Clan Familia Palau Temple Reaccions coactives i correctores que també fossin anàlogues Desaparició dels grans estats en el Pròxim Orient. T·E·M·A·5_ Societat en el Pròxim Orient i Egipte - Les relacions internacionals Comentari sobre l’article dels regals, comerç i crèdits internacionals. La idea de l’article, és bàsica: darrere dels regals que s’intercanvien els grans reis del Pròxim Orient, en la segona meitat del segon mil·lenni, trobem, de fet, tres situacions diferents. • Per un costat, trobem autèntics regals entre monarques, entre Estats, però en altres casos, hi ha comerç internacional, dirigits pels grans estats, però amb intercanvis de mercaderies. En alguns casos se suposa que podem trobar crèdits internacionals. - Concedits bàsicament per Egipte, en forma d’or, a altres monarques o altres estats del moment. Aquests intercanvis, afecten a Egipte i als seus estats amics, com ara Babilònia, Mitanni i el regne d’Abasija. Aquests regals els feien els ambaixadors, els portaven al rei estranger i que aquest esperava reciprocitat. Per tant, l’altre rei estava obligat a oferir un regal d’una vàlua semblant. A vegades hi havia disputes o també suborns a funcionaris, per tal que agilitzessin els tràmits. Els motius dels regals podien ser diferents: naixements, victòries en les batalles, intercanvis comercials... Babilonia era el país que comerciava més, el que tenia més relacions comercials, els que rebien més mercaderies i n’exportaven més. Havia estat un centre de comunicacions vital per a l’època. En canvi, Egipte, més aviat és el que exporta or a canvi d’aquests productes. De vegades resulta difícil diferenciar entre obsequi i comerç, però d’altres si queda clar en algunes cartes. Els tractats matrimonials també són una esfera pròpia d’aquests regals i contra-regals d’aquest comerç internacional, però la gran novetat són aquests préstecs internacionals, en la que Egipte fa la funció de banca internacional – canvi de l’or al pagament de les taxes/interessos internacionals – però té problemes quan manca l’or. Llavors explota nous jaciments, però la manca d’aquest recurs es veu afectada en les relacions internacionals Fi d’aquests estats: Els Pobles del Mar posen en problemes a Egipte, Babilonia i els mateixos Hitites que cauen com a Estat del moment Existència d’unes normes internacionals que regulaven aquest intercanvis. Establien quines eren les subvencions o el pagament pel trencament d’aquestes lleis + regulava aquestes complexes relacions internacionals 6.2. Anàlisi dels textos de Plató, Aristòtil i Xenofont. Text 1: Pl., R., III, 416d-417b [Sócrates y Glaucón dialogan sobre la forma de vida que deberían llevar los guardianes] ˗ Mira entonces sí, para que así sea, no les será forzoso el siguiente modo de vida y su vivienda. En primer lugar, nadie poseerá bienes en privado, salvo los de primera necesidad. En segundo lugar, nadie tendrá una morada ni un depósito al que no pueda acceder todo el que quiera. Con respecto a las vituallas, para todas las que necesitan hombres sobrios y valientes que se entrenan para la guerra, (e) se les asignará un pago por su vigilancia, que recibirán de los demás ciudadanos, de modo tal que durante el año tenga n como para que no les sobre ni le s falte nada. Se sentarán juntos a la mesa, como soldados en campaña que viven en común. Les diremos que, gracias a los dioses, cuentan siempre en el alma con oro y plata divina y que para nada necesitan de la humana, y que sería sacrílego manchar la posesión de aquel oro divino con la del oro mortal, mezclándolas, ya que muchos sacrilegios han nacido en torno a la moneda corriente, (417a) mientras que el oro que hay en ellos es puro. En el Estado, por consiguiente, únicamente a ellos no les estará permitido manipular ni tocar oro ni plata, ni siquiera cobijarse bajo el mismo techo que éstos, ni adornarse con ellos, ni beber en vasos de oro o plata. Y de ese modo se salvarán ellos y salvarán al Estado. Si en cambio poseyeran tierra propia, casas y dinero, en lugar de guardianes serán administradores y labradores, en lugar de asistentes serán déspotas y enemigos de los demás ciudadanos, odiarán y serán odiados, conspirarán y se conspirará contra ellos, y así pasarán toda la vida, temiendo más bien y mucho más a los enemigos de adentro que a los enemigos (b) de afuera, con lo cual se aproximarán rápidamente a la destrucción de ellos mismos y del Estado. Es en vista a todo esto que hemos dicho cómo deben estar provistos los guardianes respecto de la vivienda y de todo lo demás. ¿Legislaremos así o no? ˗ Así, sin duda ˗ respondió Glaucón. Plató, per començar, parla dels guardians i insisteix que no han de posseir bens privats ni tenir terres, tot se li ha de donar per l’Estat. Si no es així es converteixen en enemics dels seus ciutadans i de l’Estat. En la república ideal de Plató, la riquesa i el govern han d’anar separats. Text 2: Pl., Lg., V.743d-744a (d) Nunca podría haber ciudadanos amigos donde hay muchos procesos entre ellos y muchas injusticias, sino donde estos fenómenos son tan pequeños y reducidos como fuera posible. Decimos que en la ciudad no debe haber ni oro ni plata ni tampoco ser posible hacer mucho dinero por el artesanado y los intereses ni por el oprobioso ganado, sino todo lo que da y produce la agricultura y, de eso, todo lo que no obligara a descuidar, por hacer dinero, las cosas por las que naturalmente existen las posesiones, esto es, el alma y el cuerpo, (e) los que sin gimnasia y el resto de la educación nunca llegarían a ser dignos de mención. Por eso hemos dicho más de una vez que hay que honrar la preocupación por los bienes materiales en último lugar. Siendo las cosas por las que se esfuerza el hombre tres, el esfuerzo realizado correctamente por los bienes materiales es el último y tercero, el del cuerpo el intermedio, y el primero el del alma. Así también el orden político que estamos describiendo ahora, si ordena los honores de esta manera, tendrá buenas leyes. Pero si alguna de las leyes que se prescriben aquí da preeminencia a la salud por encima de la templanza o a la riqueza frente a la salud o (744a) la prudencia, es evidente que no estará bien hecha. Una vegada abandonada la utopia platònica, prepara unes lleis per una ciutat real. Diu que com menys artesans i interessos econòmics tingui la ciutat, millor. És mes important ocupar-se de la cura del cos i de l’anima, a través de la gimnasia i l’educació. D’aquesta manera, s’aconsegueixen ciutadans virtuosos. Text 3: Arist., Pol., VII.8.6-9.4 (=1328b-1329a) (6) Hay que considerar también cuántos son los elementos sin los cuales la ciudad no podría existir, ya que las que llamamos partes de la ciudad, deben figurar entre ellos necesariamente. Hay que enumerar, entonces, las actividades propias de una ciudad, pues a partir de ellas quedará clara la cuestión. (7) En primer lugar, debe haber el alimento; después, oficios (pues la vida necesita muchos instrumentos); en tercer lugar, armas (los miembros de una comunidad deben necesariamente tener armas, incluso en su casa, por causa de los que se rebelan, para proteger la autoridad y para defenderse de los que intentan atacar desde fuera); además, cierta abundancia de recursos, para tener con qué cubrir las necesidades propias y las de la guerra; en quinto lugar, pero el primero en importancia, el cuidado de lo divino, que llaman culto; en sexto lugar y el más necesario de todos, un órgano que juzgue sobre lo conveniente y justo entre unos y otros. (8) Tales son pues los servicios que necesita, por así decir, toda ciudad (pues la ciudad no es una agrupación de personas cualquiera, sino, como decimos, autárquica para la vida). Y si ocurre que uno de estos elementos falta, es imposible que esta comunidad sea absolutamente autárquica. (9) Es necesario, entonces, que la ciudad se constituya teniendo en cuenta estas funciones. Tiene que haber, lógicamente, cierto número de agricultores, que suministren el alimento, y artesanos, y la clase militar, y la clase rica, y los sacerdotes, y los jueces de lo que es necesario y conveniente. 9 (1) Precisados estos puntos, nos queda considerar si todos deben participar en todos estos servicios (pues es posible que los mismos individuos sean todos agricultores, artesanos, miembros de las asambleas y jueces), o para cada función de las mencionadas deben asignarse distintas personas, o si algunas de estas funciones son necesariamente privativas y otras comunes. (2) La respuesta no es la misma en todo régimen; como hemos dicho, es posible que todos participen de todas las funciones o que no todos participen de todas, sino algunos de algunas. Pues es eso lo que hace diferentes a los regímenes: en las democracias participan todos en todas, y en las oligarquías es lo contrario. (3) Y puesto que nos encontramos investigando sobre el régimen mejor, y éste es aquel bajo el cual la ciudad sería especialmente feliz, y la felicidad, se ha dicho antes, sin virtud no puede existir, es evidente a partir de estas consideraciones que en la ciudad más perfectamente gobernada y que posee hombres justos en sentido absoluto y no relativo al principio de base del régimen, los ciudadanos no deben llevar una vida de trabajador manual, ni de mercader (pues esa forma de vida es innoble y contraria a la virtud), (4) ni tampoco deben ser agricultores los que han de ser ciudadanos (pues se necesita ocio para el nacimiento de la virtud y para las actividades políticas). Aristòtil parla dels sis elements que composen una ciutat per a que sigui autàrquica: ha de tenir elements, oficis, armes, abundància, culte i òrgans de govern. És a dir, hi ha d’haver agricultors, artesans, militars, rics sacerdots i jutges. Com s’organitzin aquests poders es depenent del règim polític i la tipologia d’estat: parla de democràcia, l’oligarquia, però la ideal per Aristòtil és un règim on imperi la virtut i, per tant, els governants virtuosos governin per obtenir la felicitat dels seus ciutadans. I això no s’aconsegueix si el ciutadà no treballa en treballs manuals o artesania o de la terra. Per tant, el ciutadà ideal d’Aristòtil és un ciutadà ociós Text 4: X., Oec., II.3-6 — ¿Y cuánto dinero, Sócrates, ¡por los dioses! crees que sacarías vendiendo tus bienes y cuánto por los míos? — Por mi parte, dijo Sócrates, creo que si consiguiera un buen comprador sacaría muy fácilmente por todos mis bienes cinco minas4, incluida la casa. En cambio, de los tuyos sé con certeza que conseguirías cien veces más. (4) —¿Y, a pesar de reconocerlo, crees que no necesitas más dinero y me compadeces por mi pobreza? — Porque los míos, en efecto, dijo, me bastan para satisfacer mis necesidades. En cambio, para la vida que llevas y para poder mantener tu reputación, creo que ni aunque tuvieras tres veces más de lo que ahora posees sería suficiente para ti. (5) —¿Cómo es eso?, preguntó Critobulo. Sócrates respondió: — En primer lugar, porque veo que estás obligado a celebrar frecuentes y abundantes sacrificios, pues en otro caso ni dioses ni hombres te aguantarían. En segundo lugar, porque tu rango te exige dar hospitalidad a muchos extranjeros y a tratarlos con magnificencia. En tercer lugar, tienes que ofrecer banquetes y agradar a tus conciudadanos, o perder su adhesión. (6) Además, veo que la ciudad te ha impuesto ya grandes contribuciones: el mantenimiento de un caballo, la coregía [instruir y equipar un coro para las representaciones teatrales], la gimnasiarquía y la aceptación de presidencias; en caso de declararse una guerra, estoy seguro de que te impondrán los gastos de una trierarquía [armar un barco de guerra] y unos gravámenes tan grandes que no podrás soportarlos fácilmente. Y en caso de que parezca que has quedado por debajo de lo que se esperaba de ti, me consta que los atenienses no te impondrán un castigo menor que si te hubieran cogido robándoles su dinero. I per últim, en el text de Xenofont, el enemic d’ell és ric, però la riquesa li costa molt cara perquè ha de celebrar diferents banquets i sacrificis, ha de donar hospitalitat als estrangers, ha de mantenir un cavall, el cor de les institucions teatrals i té molts gravàmens. Aquesta tipologia de ciutadà ociós, necessita tota la riquesa que genera la seva terra, treballada per esclaus i clients, per donar-ho a la seva ciutat. Si no és així, estarà considerat un mal ciutadà i serà castigat com si robés els diners de la ciutat. Aquest és el tipus de ciutadà que forma part de les elits. 6.4. Sistemes de poder Minoria dirigent/propietària: controla els "mitjans de producció" i explota els grups majoritaris (apropiant‐se de part del treball aliè) per obtenir excedent / benefici (PLUSVÀLUA), tant a nivell col·lectiu (sobre comunitats: saqueig, tributs, indemnitzacions, explotació dels seus recursos naturals/humans) com individual (rendes, impostos, deutes, prestacions en treball, ús d'assalariats/esclaus o, més endavant, colonat). Integrada per grans propietaris, amb importants interessos financers/comercials. Són els únics que poden dedicar‐se a la política. La terra té una enorme importància: l'agricultura és la base economia. La tinença/possessió de terra és l'expressió material de l’ estratificació social. Principal font de riquesa. Ennobleix: font prestigi / poder polític Les altres activitats generadores de riquesa (especialment el comerç i les finances) són mal vistes en la societat romana (ja estaven desacreditades en el món grec, tot el contrari que en el Pròxim Orient, on el mercader havia estat un personatge de prestigi, vinculat al poder). A partir de la Lex Claudia (218 aC) el comerç i les finances són activitats indignes d'un SENADOR: senadors versus equites (negotiatores, publicani). No obstant això, els terratinents necessiten vendre en el mercat la producció dels seus fundi per rendibilitzar la inversió en terres i esclaus. El comerç és practicat per la ELIT de manera indirecta a través de CLIENTS i de ESCLAUS/LIBERTS (agents amb gran capacitat d'acció i possibilitats d'enriquiment, si el seu patró els ho permet). En general, els LATIFUNDI no són grans extensions de terreny contínues, sinó l'acumulació de propietats mitjanes (la suma de diversos fundus): més fàcils d'explotar i rendibilitzar. Els agrònoms llatins (Cató, Varró, Columela, Pal∙ladi) elogien la possessió de terres L’ELIT (cada vegada més rica en detriment del POPULUS) adquireix les propietats dels petits camperols romans (endeutats, incapaços de competir amb els LATIFUNDI. Els LATIFUNDIS són altament rendibles, amb l’ús massiu de ESCLAUS. També es beneficia de la possessió de propietats en les províncies (on exploten i exporten conreus especulatius com el vi i l’oli). Extinció de la "classe mitjana" ciutadana i accentuada "proletización" del POPULUS, cosa que fa augmentar la plebs urbana, assalariada i dependent del EVERGETIME frumentari de l’ELIT. La classe dirigent sembla única i homogènia, i això és cert en el sentit que s'imposa a la resta de la societat (a la qual explota), però presenta "subclasses" o ordines: SENATORIAL: cens mínim d'1 milió de sestercis; en principi és de pertinença hereditària, però és possible l'accés des del ORDO EQÜESTER en virtut del poder censorial de l’emperador (ADLECTIO). Obert als provincials (s. I dC: sobretot amb Claudi i Vespasià). EQÜESTRE: cens mínim de 400.000 sestercis. No hi ha un límit numèric, però els càrrecs eqüestres són limitats i estan ocupats per una minoria. Hi ha diverses vies d'accés (servei militar‐civil, des de l'ORDO DECURIONUM), en virtut del poder censorial de l’emperador. És una font de personal eficient i fidel. DECURIONAL: cens mínim de 100.000 sestercis. Integrat per la ELIT de comunitats provincials. Terratinents locals (vinculats clientelarment amb la nobilitas de Roma). Integren els Senats locals (CURIA) i ocupen les magistratures locals. Permet certa mobilitat social: - Instal·lació de COLONS (sobretot veterans de l’exercit) mitjançant una deductio (fundació colonial) o a títol individual, permetia a un plebeu l’obtenien un patrimoni (terres). - Lliberts acomodats (n general, agents comercials i financers) al servei de patrons molt influents, que inverteixen la seva riquesa en terres per guanyar prestigi. Els seus hereus omplen les cúries locals. Anàlisis del text: A Roma hi ha una minoria dirigent, que extreuen la plusvàlua (beneficis/propietats privades) de les seves hisendes. A traves de l’exercici del poder a les províncies així com a les seves propietats, extreuen rendes, impostos... La dedicació a la política esta molt lligada a la propietat de terres. El comerç el fan de manera indirecta a través de clients seus, no esta ben vist que els grans rics de l’imperi generin la seva riquesa nomes del comerç. El latifundi es el mitjà més prestigiós de riquesa. Desapareixen les classes mitjanes, ja que s’utilitzen grans masses d’esclaus, es veuen obligades a proletaritzar-se, a vendre la seva força de treball i dependre de l’emergetisme, de la bona voluntat de les elits amb que paguen dinars comunitaris, impostos i amb el que distreuen a la plebà amb pa i circ . Les classes dirigents romanes es classifiquen en senatorial, equites i curials. - Els lliberts poden anar a les ciutats i per la seva riquesa ser curials. - Els colons establerts a les províncies arriben a ser curials i s’enriqueixen, de curials poden passar a equites i després a senadors, tancant així l’escala del poder romà. T·E·M·A·7_ Polis i Civitas - Aristocràcia i Evergesia (les elits) - Clientela i amicitia. 7.1 Ordre socio-jurídic romà Amb la intenció de justificar la superioritat del sistema polític romà, a la teoria de les constitucions, que combina l’evolució biològica amb la successió cíclica, Polibi, contraposa la constitució mixta. És resultat d’unir el millor de la monarquia, de l’aristocràcia i de la democràcia. Des de la perspectiva de l’autor, la peculiaritat de roma representa una ruptura amb la successió establerta de les diferents formes de govern, la qual resulta substituïda per una constitució on l’equilibri dels elements que la composen impedeix la degradació de cada un d’ells. A la política grega hi havia cicles entre tiranies democràcies timocràcies... s’anaven degradant i caient. Polibi vol per al roma un sistema polític perfecte. Es un dels mes destacats historiadors de l’antiguitat. Va formar part del cercle cultural dels escipions (va viure de prop els esdeveniments militars). Va redactar les seves histories en 40 llibres, en forma de historia universal. Nomes ens han arribat complets els cinc primers. En aquests textos, Polibi, vol insistir en la superioritat romana respecte els grecs. Vol mostrar en front els grecs que tenen els romans que no tenien ni grecs ni atenencs i aquesta era la seva forma de govern 7.2. Esquema simplificant el text de Polibi Els consols son com reis, com dos reis, el fet que hi hagi dos, limita el poder d’un. Tenen el mandat limitat a un any (son dos consols). Polibi els compara amb monarquia. Consols Senat És l’equivalent a l’aristocràcia grega, aquelles assemblees com la gerúsia o la Bulé Senat hereditari a diferencia de les gregues. Les seves competències son amplies, en nivell de proposar lleis, discutir afers estrangers, organització del govern, etc.. No te el poder executiu que tenien els consols.