La Transición de la Edad Moderna a la Edad Contemporánea en Europa: Rusia y Alemania, Apuntes de Historia Económica

¡Descarga La Transición de la Edad Moderna a la Edad Contemporánea en Europa: Rusia y Alemania y más Apuntes en PDF de Historia Económica solo en Docsity! La visió tradicional és una mica mitòmana i poc seriosa. Es considerava que la Revolució Soviètica (comunisme) era l'inici d'un sistema alternatiu al capitalisme i que era un món més just. Com a sistema comporta una forma diferent d'enfocar l'economia i també unes pautes diferents de convivència. Els defensors de la causa consideraven que era la concreció històrica de les teories marxistes i que era la darrera etapa d'evolució humana (Marx pensava que el comunisme es donaria a GB, no a Rússia que era un país encara d'antic règim, un país endarrerit. El detractors ho veien com un sistema alternatiu que comporta una economia diferent però entre ells era barbàrie ja que l'individu perdia la seva llibertat. Aquests judicis de valor serveixen per delimitar un ambient. Però com va ser la revolució soviètica? Com hem d'interpretar aquest fenòmen? La Revolució Soviètica des del punt de vista intern no és més que una etapa en la seva crisi d'Antic Règim pq Rússia al 1917 és un país no desenvolupat que solament creix en el sector d'armament i té autocràcia i el 80% de la població és servitut. Des del punt de vista extern és un tall de mànigues a Occident, en la mesura que ni Rússia ni Alemanya es consideren occidentals. És una protesta per la inviabilitat de desenvolupar−se amb els mecanismes lliberals occidentals. Critica a Occident pq no ofereix sortida als països no desenvolupats. Consideraven Occident una amenaça per la seva existència. És un país que vol industrialitzar−se en segons què, però que no vol fer front a les conseqüències de passar a l'Edat Contemporània. Paga el preu de la coexistència poc pacífica del que és vell i nou dins del territori. Elements implicats a la revolució soviètica: camperolat, paneslavisme, descontentament i efectes de la IGM: • Camperolat: Ambient mental (en quant a la seva mentalitat va més lenta a la història) entre el camperolat: el de tenir un gran dessig de comprar una terra que sigui seva (el camperolat rus no és marxista). És existencialment utòpic, no articulat ideològicament. Allí on els obrers són més pobres guanya l'anarquisme, no el marxisme. El 80% de la població, que és camperola, no entèn que vol dir la revolució, no és el que ells creien. • Paneslavisme: (Lenin) matriu de pensament de qualsevol ideòleg rus (anti−occidental). Matriu de pensament que aposta per valors anti−occidentals. Defensa l'accés comunitari a la terra ja que diu que les arrels russes són agràries. El Paneslavisme és el substracte de les diferents ideologies, és la font de filosofia comú. Quan parlem de leninisme parlem de paneslavisme aplicat al marxisme. • Fort descontent generalitzat: Propi de qualsevol crisi d'Antic Règim. Abasta a totes les capes: èlit, capes baixes.. Es concreta però en el moviment obrer rus i no només pels problemes laborals com el salari baix sinó pq qualsevol queixa laboral és un atac contra l'autoritat. Qualsevol reivindicació obrera és un problema d'ordre públic. Per altra banda, a Rússia estan acostumats als serfs no als obrers. Els obrers són rebels contra l'autoritat i això representa un element al.liè a la dinàmica russa (és una figura recent i minoritària) així que la solució de l'autoritat és la repressió per l'obrer, no el dret laboral. • També existeix descontent amb els ideòlegs, amb el tsarisme (no ha evolucionat ni política ni socialment). Qualsevol discurs de l'autocràcia del tsar no té llibertat d'expressió. També hi ha descontent dels partits polítics que saben que mai poden incidir en l'aparell polític de la democràcia. Hi ha dos partits que destaquen i que volen expressar−se: Partit Kadete: Partit liberal del país. És un partit pro−occidental amb idees de la revolució francesa en el context de Rússia. Tenen idees d'evolució. • Partit socialista−obrer rus: neix abans dels anys 60 amb l'escola de Frankfurt. Té dos corrents internes: els menxevics (línia moderada) i els bolxevics (línia dura, d'acció directa i revolucionària • 59 que serà la que triomfa en la revolució d'octubre). Impacte/efectes de la IGM.• Aquesta guerra desborda a tothom però sobretot a Rússia ja que va prendre molt a la lleugera la decisió d'entrar en guerra amb el Paneslavisme. Al vèncer a Napoleó va guanyar prestigi i després al 1905 perd la guerra contra el Japó i perd prestigi altre cop. Ara vol recuperar−lo i no està preparada per cap guerra. Rússia no té possibilitats en la IGM ja que no té recursos i encara distorsiona més el país. És un país de base agrària i no té mà d'obra qualificada i amb tècnica. Perd productivitat. Passen gana al camp i a la ciutat. Pateixen continuats talls energètics pq el sector industrial també pateix improductivitat. La única indústria que funciona és la de les armes. Durant la guerra hi ha un augment de circulació monetària. Quan se'ls acaben els recursos solament tenen or que guarden per compromisos. Així que emeten més bitllets. En resum tenen problemes: Decrement de la producció agrícola, no hi ha mercat articulat (passen ganar), no tenen suministres energètics constants pq no tenen vies regulars de transport, inflació molt elevada (emeten bitllets sense tenir reserves així que de 1914−1917 es tripliquen els preus). Entre el febrer i octubre de 1917 els problemes es doblen: el rublo perd valor i comencen a viure una etapa de bescanvis. Tot això propicïa una situació de descontent generalitzat i es solucionarà amb un canvi radical. Dos fases a la revolució:• La primera fase és al febrer de 1917 en que amb el poder liberal (Kadete) intenten assimilar Rússia a un país democràtic com els occidentals. L'estat de descomposició s'està accentuant. La segona fase comença a l'octubre de 1917 i és la revolució del corrent bolxevic. La organització de sòviets són els comités, són cèl.lules d'acció o combat integrades per soldats, camperols i obrers. L'exèrcit rus està al front exterior així que els sòviets fan un cop d'estat contra l'ordre liberal i creen la URSS (tindran un govern amb continuïtat). Els russos estan molt acostumats a que l'estat ho controli tot així que un cop els soviètics pugen al poder es prenen decisions que acabaran sent molt problemàtiques i les podem centrar en tres declaracions: Declaració de drets del poble treballador i explotat: és la vessant simbòlica, postura anti−occidental pq es contraposa a la declaració de drets de l'home i del ciutadà de la revolució francesa (=explicitació del món liberal de l'Era Contemporània). Declara els principis de la superació d'Occident, superació del capitalisme. • Abolició de la propietat privada: quan al 1917 l'estat soviètic diu aixó és una declaració simbòlica equivalen a quan Occident deia que s'abolia la servitut. És simbòlic pq no diuen com ho faran i de qui serà. • Declaració de pau a Europa (surt de la IGM): aquesta és la declaració més important i menys simbòlica. La URSS abandona la guerra unilateralment per això rep el tracte de perdedor i repudia els deutes que els tsars tenien amb Occident. Es neguen a pagar també les despeses del tsar. Això és el que fa reaccionar a Europa pq no ho poden permetre ja que els consideren traidora i responsable de la guerra. Això serà el primer punt que provoca el posicionament anti−soviètic a Europa. • La sortida de la IGM és el pretext d'entrada a la guerra dels EEUU, no com a relació causa−efecte sinó que EEUU entra per interessos econòmics (motiu real). El fet que la Rússia tsarista es retiri permet dir que el bàndol aliat lluita per la llibertat (GB, França,... motiu oficial). Hi ha una moguda de rebuig que acaba infiltrant−se a la mateixa URSS: impacte dins del seu territori: la facilitat d'abordar les institucions no vol dir que el país hi estigui d'acord. Per defensar l'estat Trotski crea l'exèrcit roig i durant 3 anys hi ha enfrentaments amb l'exèrcit blanc. Surt ganyador l'exèrcit roig. 60 La Societat de Nacions: La societat de Nacions és el precedent de l'ONU. És un fòrum de debat internacional per arribar a acords i evitar conflictes. És una organització supranacional, una via simbòlica de diàleg. Es crea a instància dels EEUU, sobretot pel president Wilson (demòcrata). Redacten 14 punts que seran la base. La primera dificultat important heretada del s.XIX és que exclou explícitament als perdedors de la guerra: Alemanya, Àustria, Unió Soviètica. La Societat de Nacions tampoc és capaç d'arbitrar conflictes entre els que la integren. No té poder de decisió, no té forces militars, no pot imposar decisions sinó únicament fer sugeriments sobre l'ètica de guerra. Però no se li fa cas . No hi ha voluntat política. No existeix visió d'ordre econòmic mundial. Primer hi ha una tendència moderada d'augment de preus pq torna a augmentar la demanda després de la guerra. Sembla que torna la confiança i puja el consum. 1921: crisi de sobreproducció.• Aquesta realitat té la seva concreció al 1921 en que l'economia es paralitza i a partir d'aquí és el principi del descontrol. Trobem una crisi puntual a Europa (no a EEUU) i a més inesperada. És una crisi de sobreproducció. Sorprèn que la tendència d'augment de preus al principi sí era per l'augment de demanda però en realitat l'augment era per un augment de costos: matèria prima, dislocacions energètiques, inflació que no és de demanda sinó inflació d'oferta. Tot això provoca una pèrdua de poder adquisitiu i això ens porta a una sobrecapacitat en els sector d'arrossegament (siderúrgia) (lo que va ser la causa de la IGM ara es torna a donar). Estem davant de la Crisi del 1921. Tenim una etapa de descontrol econòmic i social. A Europa no hi ha expansió els anys 20 encara que normalment es diu que sí. Entre els anys 20 i finals de la IIGM el lliberalisme econòmic perd confiança en la seva capacitat de generar riquesa: 1848−1873: esplendor, lliberalisme clàssic.• 1874−1914: augmenta el proteccionisme, recel, qüestionament, però encara hi ha confiança en el sistema lliberal • 1914−1918 IGM• 1919−1945: es perd la confiança en el sistema lliberal. Comencen les idees keynesianes.• Elements implicats en el descontrol dels anys 20: Absència d'un programa de reconstrucció europea per part dels EEUU: Errors importants en la forma que EEUU té d'ajudar a Europa : als perdedors no els hi donen res i als guanyadors li donaven gratuitament alimentació. És un moment de reconstrucció i es necessita capital, sense implicar un augment del deute. Tampoc van veure que la reconstrucció d'Europa li beneficiava ja que era reconstrucció del seu propi mercat. No va ajudar gaire, només va ajudar en el tema que no hi hagués fam. La rectificació d'aquest error és el Pla Masrshall (després de la IIGM). • El 1921 és l'any que EEUU decideix que els seus aliats li comencin a pagar els deutes de guerra. Això provoca una reunió de les Societats de Nacions per veure com fer−hi front. Hi ha un parell de propostes de les que cap és acceptada: • Reprogramar el deute: avaluar el total del deute i la potència productiva de cada país pq cada país pagui en funció de la seva capacitat. Aquesta via és boicotejada per França pq aquesta ja era conscient • 63 que el seu poder productiu era més potent que el de GB. França té avantatges, té bona paritat, l'estat és més intervencionista. Té por de fer−se càrrec dels deutes que no eren seus, sinó de GB. No hi ha voluntat política d'enfocar−ho com a ordre mundial. Els deutors proposen als EEUU que cobri directament d'Alemanya els diners que ells li deuen, que accepti l'endossament de reparacions que Alemanya els hi ha de pagar als països guanyadors. Els EEUU es neguen a acceptar res d'Alemanya pq no hi confien. La vertadera raó però no és aquesta sinó que EEUU vol desfer−se de la Societat de Nacions. • Els aliats s'adrecen a Alemanya i als perdedors per exigir−lis ràpidament les reparacions pactades al Tractat de Versalles en diner, en or (fins llavors sols s'havia pagat en espècie). Es comença a montar una cadena amb dos extrems: Alemanya i EEUU i tot l'equilibri dependrà d'una Alemanya desmantellada. El primer efecte d'aquesta cadena és la devaluació/depreciació de les monedes en cadena, excepte el dòllar ja que la situació fa que el $ es revaloritzi un 40%, cosa que encara fa més difícil el pagament. Comencen retroalimentacions negatives pq les monedes són més febles. Juntament amb això cada país emet bitllets sense control i provoca violentes inflacions i amb això empitjora el nivell de vida, hi ha més convulsió social.,... Etapa de descontrol econòmic i social. Els lliberals del moment es donen compte que les monedes no són neutres i es tornen a reunir per buscar solucions. Mesures que incorporen: Pla Dowes: compromís d'EEUU a finançar a Alemanya per que es pugui pagar les reparacions per tal que els aliats puguin pagar a EEUU. Això va significar per Alemanya entrades i sortides de capital sense manteniment. Al principi sembla que baixa la pressió però és una bomba de rellotgeria . Alemanya no té possibilitats ni internes ni externes per fer servir el crèdit concedit per EEUU i recuperar−se. La única cosa que aconsegueix el crèdit és suavitzar els problemes europeus. El Crack del 29 acaba amb el pla. • Consideren que les violentes inflacions són per no seguir el patró−or. Intenten tornar a restaurar el sistema monetari del s.XIX. Es preveu que començarà a funcionar el 1925. Entre el 1922−25 tenen temps per adequar cada país la seva economia. Amb tot això volen garantir una reserva d'or consistent l'any 25, ja que els països que volen tornar a formar el sistema monetari són països que volen entrar amb la mateixa paritat que al s.XIX i no pas per raons econòmiques. • Trobarem així: polítiques de restricció de crèdits a l'exterior• pujada dels tipus d'interès a tots els països (redueixen la inversió)• polítiques en conjunt deflaccionistes• convertibilitat interna• polítiques exteriors paralitzades• volen ajustar de nou la circulació a la reserva (no emissió de bitllets entre sí)• equilibrar pressupostos públics (augmenten impostos).• Conseqüències d'això: D'una banda la tornada al sistema patró−or coix va comportar una perillosa piramització: abús de garantia en la conversió de la moneda en or. Es fan servir lliures convertibles en or. Això provoca que la lliura pugi de valor al mercat lliure de divises (és en aquest moment una moneda fiable). Hi ha moltes reserves que tenen gran quantitat de lliures per garantir la seva moneda. GB entra amb igual paritat que al s.XIX, però la seva economia està afeblida: la lliura està massa revaloritzada. La capacitat de compra de la lliura en aquell moment no es va aprofitar per renovacions. 64 L'economia té problemes per mantenir reserves ja que les perd. El Banc Central de GB està perdent el control: les lliures no tornen a casa, estan en mans extrangeres ja que la resta de bancs centrals avalen la reserva amb or o amb lliures (que és el referent, convertible en or). L'any 1932 la fallida de la banca austríaca fa que converteixin en or les seves lliures per poder fer front a la fallida. Les demés banques centrals europees fan el mateix per desconfiança amb la lliura per la qual cosa perd valor. Com a conseqüència d'això GB declara la lliura no convertible. El $ sí entra al SMI. Corol.laris: Amb la restricció de crèdits a l'exterior augmenta el tipus d'interès i es deix sense capital la perifèria europea. No té possibilitats en la dècada dels 20 i tendeix a l'aïllament (Mussolini, Primo de Rivera...). És el mateix error que tenen els EEUU quan no veuen que el seu principal consumidor és Europa. Això enfonsa les independències europees que engeguen el seu propi mercat. • Piramidació perillosa contra la lliura (patró or−coix) i el dòllar que es veu agreujada pel tercer corol.lari.• Prestigi mesurat en intentar entrar amb les paritats del s.XIX. Intenten que al 1925 la paritat sigui semblant a la del segle anterior i es fa respecte al dòllar de 1918 (abans de la revalorització del 40%). • Això és molt perillós per la GB (lliura referent del sistema) entra amb una paritat sobrevalorada respecte la seva economia real. Entra amb la paritat del s.XIX pq ara el seu aparell productiu té menys potència. No està en les mateixes condicions d'abans de la guerra. GB no té capacitat exportadora i la sobrevaloració encara li dificulta més i com internament també és dèbil aquesta sobrevaloració no la porta a importar més. El problema del sistema és sacrificar l'economia nacional al prestigi de la paritat. GB comença a tenir moltes dificultats per controlar la seva divisa. No pot fer tornar les lliures a casa pq tots els BC la tenen en reserva per garantir la seva moneda. La BP de GB està deficitària pq ha perdut el control de la lliura i aquesta és convertible. Si s'adonen de la manca de fiabilitat de GB tots els BC demanaran la conversió per això GB necessita una gran reserva d'or i GB perd la reserva d'or. La lliura està revaloritzada pq hi ha gran demanda d'aquesta moneda al mercat de divises i encara és fa més forta, però GB es fa més feble. El gran problema vindrà, com ja hem dit, quan la resta de països es donin compte i demanin la conversió. També es demanen dòllars i això fa que la crisi sigui en cadena. Al anys 30 GB patirà una difícil situació. 5 SITUACIÓ DELS EEUU A LA DÈCADA DELS 20 Fins nova ordre, EEUU a la dècada dels 20 és l'altra cara de la moneda. És una etapa eufòrica on es consoliden els seus termes d'identitat. Els indicadors econòmics són positius. És l'únic país potent al que se li pot aplicar l'expressió de feliços anys 20. Surt totalment beneficiada de la IGM. Als anys 20 neixen els tòpics americans: l'antisovietisme, anti−germanisme (no té explicació històrica però no volen res amb els nazis), i lo del somni americà. Creuen en que els americans viuen en un món millor on es pot fer el que volen (coses que altres països no ho permeten), que tenen més poder adquisitiu, que és el país d'oportunitats. Tot això s'exagera més quan són el referent internacional (1946) i els hi durarà fins al 1975 (fi de la guerra del Vietnam). Això té una traducció, no com a causa−efecte, però a la dècada dels 20 els governants a EEUU eren republicans. És un país que creu que el creixement és il.limitat i no té costos socials. Això ho pensen pq mai han patit una crisi ni un atur massiu. Creuen que els negocis funcionen per sí sols i que l'estat no ha d'intervenir en res i aquesta serà una de les causes responsables del Crack del 29. 65 Economia de guerra: els estocs es gastaran en la 2ª guerra mundial. La crema d'estocs no es donarà fins ara entre països centrals (potents). Període de 1929 fins 1933.• Als EEUU per primera vegada, els indicadors econòmics se li presenten com a deteriorats. És la primera vegada que viuen una crisi. S'ha aturat tota aquella eufòria de la dècada dels 20. Les seves produccions industrials disminueixen un 50%, baixen tots els interessos, es redueix el PIB un 27%. Els més marcats i aturats són els béns de consum durader (automòvils i ràdio) i la indústria pesant que són els que van arrastrar l'economia abans. Això afecta a les infraestructures, als béns de capital i al consum de masses. Els béns de consum primari o tradicionals s'aguanten una mica més per la seva inèrcia i pq ben aviat trobarem una política econòmica nova que farà que els salaris estiguin a l'alça. Els béns de consum tradicional s'aguanten perquè la gent continua menjant. Els EEUU arrel del crack pateixen un fort daltabaix en el seu sistema financer ja que la pròpia banca s'havia embarcat en l'aventura bursàtil, cotitza ella mateixa (ella comprava accions) i a més són els principals prestamistes amb la garantia dels guanys futurs i estava molt poc concentrada i amb una perspectiva econòmica del petit o mitjà inversionista (mitjanera en la compra dels béns de consum durader). Es van fer inversions en borsa no massa prudents. No hi havia cap control sobre la banca. La banca nord−americana és molt vulnerable i provoca un pànic general. El públic va perdre la confiança i va intentar retirar massivament els seus estalvis ja que no hi ha cap dispositiu per garantitzar els dipòsits. Van ser 2.500 entitats les que fan fallida arrel d'aquest crack. Arrel d'això es prendran les primeres mesures per regular això. Es produeix l'ensorrament de l'aparell financer nord−americà. L'atur es fa present com a problema als EEUU, es farà molt portentós als anys 30. Serà molt brusc i sense precedents. Hi havia un atur de mig mil.lió però passarà a ser de 14 mil.lions (dades no ponderades, aproximacions). Els americans culpabilitzen al govern. És una problemàtica social. (Roosevelt, a la dècada dels 30 farà una nova política econòmica). És molt dura la situació, els EEUU torna a la seva posició aïllacionista. S'aferren a un nacionalisme radical i es defensen absolutament del sistema: augmenten el proteccionisme (pugen els arancels), redueixen les compres a Europa, retiren les seves inversions exteriors, retira els crèdits a Alemanya (Pla Dowes) que eren els que sostenien la cadena a Europa. No vol ajudar a cap país (GB en aquest cas) perquè considera que té prous problemes. EEUU es retira del patró−or i no concedeix més crèdits. Europa viu això amb forta preocupació. Als països que guanyen la guerra l'anul.lació del patró−or (entrada de reparacions) es viu amb preocupació. Vol mantenir−se amb el sistema del s.XIX. Ara veuen que han de fer front als seus deutes, volen seguir la disciplina del patró−or.(s.XIX). Seguir el patró−or implica seguir polítiques deflacionistes. No podien rellançar el cicle econòmic, agreuja encara més la crisi econòmica. Europa està molt preocupada pq es queda sense ingrés de capital i no els condonaran el deute. Ara EEUU l'exigeix insistentment. Europa pensa que el que ha de fer és mantenir−se al sistema (SMI), mantenir la paritat per tal que tot aquest deute no augmenti, que no es devaluin les monedes. Al 1932 creuen encara en les regles del segle passat. Posen en marxa mesures deflaccionistes que són les pitjors en moments de recessió i sacrifiquen l'economia nacional per la paritat. Simultàniament, es posa de manifest un altre fenòmen: les economies perifèriques (europees o no) abandonen per sempre la pretensió d'entrar al SMI i llavors usen la devaluació per estimular les seves exportacions (això ho fan pq els mercats estan saturats). Això afectarà molt a la GB que pateix la manca de desconfiança general enfront la lliura. Això provoca la demanda de conversió general de lliures per part dels bancs centrals europeus. Al juliol la GB també decideix sortir del SMI. Al 1932 es dóna pràcticament finiquitat el SMI i la GB es reclou a la Commonwealth. Quan el sistema cau és quan comença l'etapa del tot és 68 vàlid. El SMI queda sense referent. Això és la gran alegria de França ja que la seva divisa quedava devaluada (afavoreix les exportacions). França ho veu com una situació de fortalesa i segueix en el SMI durant 4 anys. Període de 1933 fins el 1937.• S'abandonen les regles del joc de manera absoluta. Es posen en marxa tècniques pràctiques i contradiuen el sistema del s.XIX, l'abandonament del sistema i la pretenció d'entrar−hi. S'acaba la forma d'entendre la moneda del s.XIX. Repudien els deutes i les reparacions (els deutes amb EEUU mai no van ser pagats). Una de les eines és l'abandonament de l'aranzel com a eina jurídica, regular, sistemàtica per regular el comerç exterior. Es torna als contingents (establir la quantitat de determinats béns que poden entrar en un país que fa el govern avaluant any rera any la situació del país) que són cupos (vales) d'importacions. És mercantilisme pur. S'arriba fins i tot a la prohibició. S'intenta per tots els mitjans no utilitzar diner líquid, creen els sistemes de compensacions, són bilaterals, portats a terme per cambres anexes a bancs centrals. Avaluen les relacions econòmiques entre els països (exportacions−importacions) perquè el saldo sigui lo més proper a zero, i així no cal usar diner líquid. Fer un gran bescanvi en espècies, sense moure diner líquid (or). És una política per sobreviure, no facilita el creixement. Una altra eina serà el sistema de compensació. No es bo implicar excessivament la divisa i ni que el comerç internacional es deixi molt de banda es segueix necessitant d'algunes compres i vendes. Comença a fer−se bruta la tècnica del bescanvi i per això es creen organismes competents, que en endavant són els únics autoritzats a actuar amb divisa, organismes que s'encarreguen del control de la divisa anexes als bancs centrals. Estan dotats d'or i divisa per sostenir la cotització de la moneda del país. Quan la moneda tendeix a devaluar−se el propi país la compra pq no es devalui. Això és una intervenció bruta. Aquests organismes arriben a veritables actituts interventores i tenen facultats per bloquejar el canvi o la divisa si els interessa. A mesura que això és així augmenta l'arbitrarietat en comerç, tant nacional com internacional per lo que s'opta pel sistema de compensació (sistema de permuta sense implicar la moneda). Són les cambres de compensació (oficials) a tots els països. La seva missió és negociar bilateralment el valor de les importacions i exportacions respectives intentant que el valor de les 2 partides sigui equivalent: bescanvi internacional. Intervenir el mercat de divises en el s.XIX es considera de poc prestigi, de poc honor. Una altra solució pel tema dels deutes i reparacions de guerra és que tots els països els repudïin (guanyadors de la IGM i perdedors). Cadascú intenta salvar−se com pot i s'intenten buscar solucions a la gran crisi global. Dins del colapse, detectem als anys 30, tres sortides: El New Deal de Roosevelt: A partir del 1933 s'aplicarà per iniciativa del president demòcrata Roosevelt. És un programa polític que és intuitivament keynesià, és la prefigura de com el lliberalisme entendrà les regles de joc després de la IIGM. Té una filosofia històrica important però fracasarà als EUA en aquell moment. • La política econòmica nazi: visió feixista de la situació que s'està vivint. Feixisme (corrent que s'està extenent per tota Europa com a alternativa a un lliberalisme dels anys 30 que creuen els europeus que està agonitzant). El món lliberal no troba la seva via (des del futur sabem que la va trobar, però a l'època no es veia sortida, estava finalitzat), per tant, com alternativa al capitalisme surt el nacionalisme, el feixisme que té ample base social. Es declarà esplícitament anti−capitalista. No és un fenomen alemany. Hi ha partits feixistes a tota Europa, fins i tot a França i Gran Bretanya. • Comunisme pro−soviètic, Plans Quinquenals de Stalin: Es presenta com alternativa al lliberalisme que està agonitzant. Es presenten partits a tota Europa de 3ª internacional (pro−soviètics). No és un fenòmen que aparegui com un bolet. Es donen compte de que alguna cosa està fallant al lliberalisme. • 69 El Totalitarisme (feixisme i comunisme) aporta al lliberalisme l'idea de correcció social (redistribució de renda) i l'actitut interventora de l'Estat en economia (estat corrector) que abans no intervenia (no corregia) i era absentista. També donarà una xarxa en educació i sanitat (assistència primària) real al conjunt d'Occident (amb més o menys escala, depenent de la incidència que tinguin). Posteriorment, el lliberalisme ho incorpora, no còpia res, però respondrà a unes necessitats. El New Deal (1ª sortida).• Tal i com hem vist la primera sortida que es troba és New Deal de Rooosevelt, que es posa en marxa després de la IIGM. Sorgeix de la demanda social que hi havia. Tota la dècada dels 20 va estar governada per republicans i el nord−americà tenia confiança en el seu país, creença d'un creixement del país il.limitat i sense costos. Però quan arriben les vaques flaques i es convoquen noves eleccions (1931) guanya el Partit Demòcrata. No és un partit d'esquerres però té una pinzellada social. No guanya per ideologia, sinó pq representa el canvi. És un NO a allò que ha passat. Roosevelt, va utilitzar la ràdio, mitjançant això va tocar les emocions, va presentar−se com a pare del poble. Guanya amb majoria absoluta. Rooselvert conecta amb un estat d'ànim. El seu programa en termes econòmics és el New Deal. Reflecteix un futur i una possible sortida. Se li reconeix la flexibilització del lliberalisme per evitar convulsions revolucionaries i evitar la mort del sistema lliberal. Presenta una sortida, una reestructuració, passa per la redistribució de la renda, correcció social i intervenció estatal en economia. El New Deal és important per la seva funció històrica de cara al sistema però no va ser important per als EUA pq comet errors. Encara així aconseguirà reconciliar al ciutadà d'EUA amb les seves institucions (Estat) i el somni americà continuarà vigent. Per aconseguir tot això va utilitzar 4 de mesures: psicològiques, financeres, agràries i industrials. Mesures psicològiques• El primer que fa és intentar que el nord−americà torni a tenir confiança en el seu país, pq en definitiva el sistema econòmic també es basa en la confiança. Són mesures psicològiques, (també tenen la seva importància en el conjunt). Inaugura "les xarrades vora el foc" espai radiofònic. S'utilitza la ràdio per convèncer al ciutadà de què les coses canviaran. També hi ha una efervescent activitat legislativa que va encaminada a que la població pensi que el govern està canviant les coses. Estableixen un subsidi d'atur i un servei mínim d'assistència sanitària que no hi havia el segle passat. Hi ha imatges de protecció a les capes més desfavorides de la societat. També promet al nord−americà arreglar la qüestió de la banca. Fa tancar les portes del banc durant una setmana, després d'obrir diu que tot estarà arreglat, i per tant ja podran posar els seus diners als bancs. Al cap d'una setmana la gent s'en refia. Tan el feixisme com el comunisme de III internacional estan "apuntant" la intervenció de l'Estat en economia. Els dos moviments tenen un caràcter socialitzant, un afany corrector. El New Deal americà també introdueix l'Estat en l'economia. El mèrit del New Deal és que va evitar la convulsió interna. El New Deal incorpora desde la democràcia la correcció, la socialització, per tant no té convulsions, cosa que les altres dos sistemes són extrems (no democràcia) i al intervenir l'Estat en l'economia utilitza mètodes extranys que produeixen convulsions. Amb el New Deal no canvia la forma d'entendre la política. A EEUU existeix el Partit Demòcrata que no té contacte amb l'internacional, ni el comunisme. Es permet el luxe de no actuar amb les regles del s.XIX. no tenen cap ideologia d'origen revolucionari, no tenen cap contacte amb els partits, ni els moviments europeus. Legitima davant del poble occidental la possibilitat de la intervenció de l'Estat en l'economia amb democràcia 70 alemanya. No hi ha respostes vàlides des del govern, al desconcert general. No s'acaba fent la revolució però sí que acaba la monarquia prussiana (l'autocràcia). Al 1919 s'inaugura el 1er. règim democràtic a Alemanya (té per primera vegada un règim occidental). És un assaig liberal. És el que coneixem com la República de Weimar (1919−1933), fins que Hitler puja al poder al 1933 i se la carrega. Passa el mateix que a l'espanyola (després de la II República Espanyola ve la guerra civil i Franco). Es diu d'aquesta República que és un República sense republicans. Es donen missatges a una població civil que no està formada. És com a molt de sobte. Cap dels poders d'Alemanya era fàctible a la república: ni l'exèrcit ni la banca. Tot aquell que tenia poder a Alemanya es malfiava de la República. Estaven acostumats tots a un règim no democràtic, per tant no estaven preparats per a certes llibertats. No la volen. A la base tampoc no són republicans. S'instaura com a alternativa al que hi ha. És un país nou occidental (en termes socials, polítics no està vertebrat en termes contemporanis). A les capes socials els hi va semblar un canvi molt poc profund, cosa que a l'èlit sí. Són Repúbliques molt febles. Realment lliberals republicans eren els que estaven al poder. No tenia la mentalitat, ni la massa, ni el poder al darrera. La massa es pensava que era moderat pq pensaven en la revolució. Les repúbliques són règims molt sobtats, febles, tant a Espanya com a Alemanya. En aquesta època veiem a Hitler inscriure's en el Partit Obrer Alemany (1919) es fa amb ell amb facilitat i el refundà amb el nom de Partit Nacional Socialista, fins l'any 1923. Aquest partit té dos corrents internes claus i aparentment contradictòries ja que estem davant d'un feixisme: −Tenim un corrent anti−capitalista, que està maleïnt la banca alemanya, culpa dels problemes que té aAlemanya, maleeix als jueus. −El segon corrent és anti−bolxevic (anti−comunista), aquest de moment està callat. En principi no és la imatge que dóna el partit. La imatge anti−banca atrau a una certa part dels votants que sinó d'una altra manera votaria al Partit Social Demòcrata. Els funcionaris,..., maleeixen els temps que viuen i no volen revolució, els atrau aquest missatge. Són nacionalistes. El Partit Social Demòcrata els hi sembla diferent, massa novedós. Alemanya està molt revolta, assatjada per grups paramilitars diversos (nazis, III AIT, comunistes, nacionalistes...) i estan a "tiro limpio" pels carrers (ja existeix la SS). Hi ha batalles campals pels carrers. Entrem a l'any 1923 i es dóna un cop d'estat en aquesta república, en el qual participa Hitler (no és l'instigador). Aquest cop d'estat té la quiescència de la població del Rur. Hi ha un ambient de descomposició prèvia. L'emoció guanya i el que té carisma guanya (el feixisme és anti tot). Comença movilitzant les emocions. Es fa el cop d'estat, pq l'any 1923 els francesos han invaït la Conca del Rur (els territoris més potents en ferro i carbó d'Alemanya). Alemanya no ha pogut pagar les reparacions i França les invaeix pq les cobra en espècies. El Discurs Nacionalista: "Nosaltres pararem als francesos perquè la república no sap" discurs de Hitler. La gent del Rur que ha vist la invasió dels francesos i no ha pogut fer res tenen simpatia amb Hitler. La oligarquia ha tingut por de finançar a un home que s'està manifestant en contra dels diners. Els poders fàctils són els que malfien de Hitler (més que la gent) són els que eviten el cop d'estat. Hitler és empresonat en aquest cop d'estat i a la presó escriu el seu ideari de programa polític "La meva lluita". Hi ha dos grups, els humiliats per la guerra i els que perden poder adquisitiu però no volen la revolució. El que Hitler escriu al llibre està al carrer. Té una estratègia al carrer. Escriu sobre el que els nazis pretenen, el llibre té una 2ª part molt inteligent, però molt maquiabèlica de com manipular les masses. Diu : "la massa és 73 manipulable i se li ha de donar carnaça". Tot el que diu no és nou, però ho explica molt bé, reculleix l'estat d'ànim de l'Alemanya del moment. Unes premises que poden conectar amb la població, una població molt diversa. El llibre conecta amb el pangermanista (ja té adeptes previs), el que fa és que explicita el que abans era ambient. Pangermanista: idea de que Alemanya ha estat greument humiliada i que té el dret a recuperar les seves posicions de les de la guerra. Exemple: abans de la 1ª G.M hi havia 50.000 associats a la lliga Pangermanista. Després de la guerra hi havia 2.000.000 d'associats. La lliga pangermanista no és ideològica. El llibre conecta amb moviments intelectuals alemanys (Hitler era intel.lecto). No té pq ser nazi, n'hi havia que hi estaven en contra però estan massa decebuts del seu present. En el present hi ha manca de confiança. Abans hi havia honor i els intelectuals (Thomas Marx per ex.), pensen que el triomf del diner no és l'únic, anyoren un món ideal. Creuen en l'honor, són els científics els que haurien de governar els països i no els que tenen diners, és com un lament. Creuen que el món és mediocre. Alemanya no té l'imperialisme de Gran Bretanya, ni l'invasionisme de França, es troba amb la mediocritat d'Occident. L'intel.lectual és melancòlic. Els ideològics eren escoltats. Tenien prestigi social. El llibre recull l'anti−semitisme (antijueus). No és un fenòmen alemany, és europeu, desde l'Edat Mitjana. El jueu és una figura proscrita desde l'ordre feudal cristià. El jueu representa el creditor dels cristians a l'Edat Mitja i en molts casos els jueus tenen una connotació curiosa, són un poble que mai no són capes pobres de la societat i Alemanya és molt pobre en aquell moment. El poble alemany és botiguer, tenen petites fàbriques, no són banquers ni tenen grans empreses. Estan afectats per la crisi. Els jueus aparentment estan superant millor la crisi, pq es dediquen a un tipus d'activitats que afavoreixen això. Per tant desde el punt de vista alemany eren els culpables. Els jueus acostumaven a autoidentificar−se, acostumen a viure en els seus barris. Per tant trobem que Alemanya té dos enemics: −enemic extern: els que guanyen la guerra. −enemic intern: els jueus. Pensaven que era una alternativa millor per la crisi i que tot pot valdre, i en això es van equivocar de bona fer i per ignorància. Nota: Regeneracionisme = moment en que es comença a parlar en contra dels aparells polítics. Nazi = nacionalista El program bàsic del Partit Nacional Socialista. Repudia pràcticament totes les expressions del Tractat de Versalles i el considera una eina d'humil.liació que ha trobat Occident per desmantellar Alemanya. Considera que Alemanya té dret a recuperar els seus límits d'abans de la IGM i entre ells Alsàcia i Lorena. • El Tractat de Versalles fa pagar reparacions, per tant ha de repudiar−les, considera que no ha de pagar−les. El Tractat també els treu territoris, per tant pretèn recuperar−los. Hitler, a l'any 1923 escriu el que ha de fer, 1933 comença a actuar i al 1938 es passa de les línies que havia dit que actuaria. Preten agafar més territoris. En 74 principi ho fa amb complacència britànica. Gran Bretanya no juga les cartes que ha de jugar (en els moments anteriors a la guerra). Actua en el moment que toquen Polònia. Tenen tot el dret i així ho van fer de rearmar−se. És un discurs anti−occidental, Hitler treu a Alemanya de la Societat de Nacions quan puja al poder. Contempla diversos punts de caràcter social, connotacions populistes, sensibilitat paternal desde dalt. Hitler parla de fer una reforma agrària per millorar les condicions del camperolat. El feixisme no especifica el com s'han de fer les coses. Vol fer−les, diu que s'han de fer, però no diu com (ja veurem més endavant com va fer la reforma). • Participació dels obrers en els beneficis de l'empresa. Això és una mesura de populisme, demagògia.• Contempla una xarxa d'assistència primària i tot el suport de beneficència per la pobresa (una cosa és el que diu que fa i altra el que fa realment). • Considera que les llibertats constitucionals només han de ser reservades pels àris. Són els únics que no faran malbé l'esperit alemany. Considera que s'ha de lluitar obertament. Cal represaliar a qualsevol corrent jueu−materialista. El més perillós és el jueu. • Jueu−materialista => els no àris, totes les internacionals, extrema esquerra,jueus... Considera que les religions establertes no són alemanyes: el cristianisme i protestantisme, tot i què té més complacència amb els protestants (època de Luter en aquest territori amb la contrareforma). No soporta als catòlics, són una expressió d'Occident. El catolicisme, el Vaticà, va fer la vista grossa en moltes coses, davant de tot el que succeïa. Tenim que el protestantisme és més tolerat, però la realitat de Hitler i els seus aliats és més esotèrica. Està lligada a la natura, als déus de la guerra, primen tots aquests pensaments. Hi ha un seguit d'expedicions en busca dels móns perduts. Finançament a l'Antàrtida buscant aquests móns (tenen com una dèria). La parafernàlia esotèrica és pròpia d'aquest temps. • Pregonitza una organització fortament centralitzada i coorporativa de l'imperi hitlerià. Tot regulat i dirigit per l'estat. • 1923−1933 : Hitler al poder. 1923−1929.• Feixistes i comunistes no tenen gaire presència al govern. Per comparació interna és una etapa de relativa estabilitat, on funciona el Pla Dawes. No està tant clar que Alemanya no se'n pugui sortir. Alemanya mira a Occident: −1926 entra a la Societat de Nacions: acceptat per les nacions occidentals. −Reconeix la pèrdua d'Alsàcia i Lorena. Peculiaritat: en el sinus de la Societat de Nacions es nega sistemàticament a interposar mesures contra l'URSS: no està disposada a fer res contra els interessos soviètics. L'any 26 existeix fins i tot un pacte de no−agressió amb l'URSS. Publica a més que la tecnologia alemanya està construint els avions soviètics, però amb la condició que reservin una part dels mateixos per Alemanya, ja que ells no poden tenir exèrcit. 1929−1933.• Els feixistes i comunistes són dos grups molt amunt en el poder. Planteja el Crack del 29: una de les primeres conseqüències és la retirada del Pla Dawes, i en el seu lloc es col.loca el Pla Young, consistent en no finançar Alemanya, però sí rebaixar−li les reparacions. Des del punt de vista alemany, és humiliant. Arrel del Crack, Alemanya té 44 % de la població activa aturada. Estaven acostumats a que els seus estudiants 75 l'automoció amb patents americanes (models Ford), al servei de l'exèrcit, vehicles per ús militar i agrícola. Les comandes són estatals. El mètode intern de finançament és l'emissió de tants diners com calgui. La política monetària russa està aïllada de l'exterior i es poden permetre el luxe de fer−ho. De cara a l'exterior utilitzen els sistemes de compensació. Tenen per comerciar el blat (producte agrari) i amb un camperolat totalment descontent de la revolució i en un concepte on encara creu vigents els plans de la NEP. L'Estat necessita controlar el producte agrari pel sistema de compensacions. No volen que el camperol continui amagant la collita. Ho fan encara que sigui per força: deportació massiva dels camperols i la seva família a Sibèria (molts d'ells eren els homes de la NEP ja què eren els que presentaven una oposició més gran). Tenen dues formes d'abordar els conreus de la terra: 1) Kojos: cooperatives agràries, unitats de producció que s'autogestionen. Mentre compleixi els objectius finals no importa com ho faci. 2) Sovjos: col.lectivitzacions de l'estat, explotacions de l'Estat on tots els que treballen són jornalers, treballadors de l'estat. Realment són la mateixa cosa. Els preus estan totalment intervinguts. Pel que fa a nivell industrial s'imposa l'stajanovisme (podem traduri−ho com treballar a destajo") enfront del fordisme. És una forma de produir més. El teball està militaritzat: els treballadors tenen el tracte de la tropa i li poden canviar els horaris i desplegar−los igual que als soldats. És una època on no existeix quasi especialització. Qualsevol directiu econòmic no pot oposar−se en absolut al pla. No hi ha concessió a les iniciatives individuals i si fracassen hi ha represàlies. La valoració dels plans és molt negativa. El propi Stalin era conscient i per això va crear els Plans Septenals. El principal defecte és la irracionalitat econòmica: aconseguir la fita dessitjada, pel camí més llarg possible, perquè des del punt de vista del comunisme de 3ª internacional parlar de recursos escassos o economitzar energia era capitalista, no podien parlar de costos. Evaluaven la producció i no la productivitat. No tenen en compte les qüestions d'eficiència. Als anys 50, URSS va començar a creure que cada cop la distància tecnològica amb Occident era més gran. Consideren que cal revisar els plans, la forma d'entendre el creixement de l'URRS. Al 1953 es substituexen els plans quinquenals pels septenals que ja no seran obligatoris. Són plans indicatius, copiats de la planificació de l'Europa Occidental. Són sugeriments de directius que diuen el que seria aconsellable aconseguir. Dins dels plans es continuen primant els mateixos sectors, però es comencen a tenir en compte béns de consum. S'alliberen els preus, sobretot els agrícoles. Les primes i premis de les economies ja no seran en funció de la producció sinó dels beneficis. Es comença a estimular els directius per a que tinguin en compte els costos. S'obliga a les economies a que en part financïin les seves economies. 7 Aspectes econòmics de la II GM. La IIGM esclata l'any 1939 fruit de que Hitler invaeix Polònia al setembre d'aquest mateix any (es desencadena el conflicte) (És similar al tret de Saragevo). Les causes de la IIGM són una IGM mal resolta. El lliberalisme perd la noció d'ell mateix. Es plantegen opcions molt perilloses. Ens situem a l'any 1933 (Hitler puja al poder), origen concret del conflicte. Al 1933 Hitler repudia el Tractat de Versalles, repudia les reparacions (no se'n fa càrrec) i comença a rearmar Alemanya. En aquest moment a França li surten totes les dents. França és més anti−alemanya que anti−nazi. França té una trajectòria als anys 30 que li fa semblant a Espanya (poderoses corrents feixistes). Tenim Itàlia l'any 1933−34, també es sent 78 indignat pel repudi de les reparacions (també és guanyadora de la IGM). A Itàlia ja fa 11 anys que ja està Mussolini. No li paguen els diners corresponents, per això són contraris a Hitler. França vol capitanejar un moviment per parar−li els peus a Alemanya. Vol reaccionar contra Alemanya. França proposa fer una aliança anti−alemanya, en la qual està Polònia, França, Unió Soviètica i Itàlia. El que vol França és fer un disposotiu de seguretat entrant a Alemanya, perquè no paga. Aquesta aliança però, no fructifica, no es portarà a terme, i en aquest cas tot el que no funciona és un esvolotanament de Hitler. Mai no es concreta aquesta aliança per dues raons: −Gran Bretanya no va voler secundar aquesta iniciativa (no va recolzar). No considerava que s'hagués de castigar a Alemanya. A GB hi ha un ambient pro−nazi a l'època dels 30. A França hi ha un feixisme més organitzat que a GB, que aquí està naixent. −Polònia s'hi nega a fer l'aliança. Polònia té un poder feixista en aquell any, 1934, (Hongria també). Sense Polònia a l'aliança, aquesta no té sentit, perquè és fronterera. Polònia li té més por a la Unió Soviètica que no pas a Alemanya. (Polònia és un país que apareix i desapareix perquè al llarg de la història la Unió Soviètica se'l menja). Polònia ve de territori rus i prussià. Al 1934 Polònia i Alemanya signen un pacte de no−agressió. El resusltat de "l'aliança", és un pacte entre aquests dos països. (Al 1939 Polònia es invaïda per Alemanya). L'any 1935 Mussolini que té problemes a Itàlia intenta desviar els problemes de la inviabilitat de la seva economia. Emprèn la guerra d'Abisínia (Etiopia). És un pretext d'armonia interna (buscar un enemic exterior). Rep el rebuig exterior excepte de Hitler. Dóna suport diplomàtic a aquesta iniciativa italiana. Per tant Mussolini es veu sol, només amb el suport de Hitler. A partir del 1935 formarà part de l'Eix. L'Eix: bàndol de països que perden la IIGM. Aliats: bàndol de països que guanyen la IIGM. Àustria està encaixonada entre dos poders feixista. Al 1935, també la GB ( té la flota més important al Bàltic), li permet a Alemanya ampliar la seva flota militar al Bàltic, és a dir, accepta el repudi del Tractat de Versalles (ja què suposa que Alemanya no pot rearmar−se i GB li autoritza). Al 1936 Alemanya signa un tractat d'amistat amb japó. Hitler considera als japonesos com els àris asiàtics. D'altra banda Alemanya i Itàlia (l'eix) decideixen que ja no volen participar en el comité de no−intervenció que es forma arrel de la 1ª Guerra Civil Espanyola. És a dir, a l'any 1936 esclata la Guerra Civil Espanyola, s'enfronten la 2ª Republica i el bàndol indulgent de Franco. L'europa democràtica decideix que no és assumpte seu el que passi això. El comité de no−intervenció diu que no prestarà suport a cap dels dos bàndols. Alemanya i Itàlia no segueixen aquest comité i decideixen donar suport al bàndol de Franco, donen suport efectiu. Al 1939 acaba la Guerra Civil Espanyola i comença la IIGM. S'estan afiançant posicions. Hitler està aconseguint "assatjar" l'Europa de Carle Magne. Al 1938 Alemanya s'anexiona amb Àustria. És una incorporació "pacífica", és una anexió (diem pacífica pq no és una guerra convencional encara que és cruenta). Aquesta és una anexió dels dos partits nazis dels dos països i amb suport de l'Esglèsia Catòlica. No va haver reacció per part d'Europa pq considerava que era cosa d'Alemanya, que era una anexió "pacífica". Àustria és incorporada i ningú obre la boca. Al 1938 comença la moguda amb Txecoslovàquia. És un dels països que Hitler tenia en el cap per recompondre les fronteres alemanyes. Dins de Txecoslovàquia hi ha tota una cultura nazi (part més germànica) són els sudets (feixistes contra els eslaus en Txecoslovàquia). Són instigats a la repressió. Els sudets contra el poder de Txecoslovàquia Són castigats i Alemanya intervé en nom dels pangermanistes. 79 Alemanya , fàcticament no troba represàlia i diplomàticament no troba problemes. Per tant, invaeix Polònia i aquí Europa sí que intervé. Polònia té una funció específica, estratègica, que és, contenir a la unió soviètica. És un estat de por, de retruc també per contenir Alemanya.(Polònia reapareix a base de, part russa i part prussiana). La part que Alemanya reabsorveix és prusiana. 8 Elements favorables per l'expansió hitleriana. Es declara la IIGM amb la invasió de Polònia. Qui ajuda a Alemanya? D'una banda va ser afavorida pel fet d'expandir−se en principi per territoris recents, territoris petits que depenen d'ella, sobre els quals no n'hi havia pretencions Un altre element és que Hitler coneix la data del conflicte , ho està planificant, ho està dient. El rearmament alemany és accelerat en la dècada dels 30. La despesa militar alemanya superava la despesa que pugués tenir França. Alemanya accelera molt el procés de rearmament però parteix de ben poc, perquè no tenia res. França i GB tenien millors infrastructures. D'altra banda, la capacitat de canalitzar recursos de l'Eix és més a les braves que la dels Aliats (quan la guerra està fent desgast, els aliats ho suporten millor). EEUU i GB junts, representen el 60% de la producció mundial, L'Eix representa el 17%. Alemanya té signat amb Stalin un pacte de no−agressió. Alemanya intenta invair la Unió Soviètica, per tant contradiu el pacte. Es parla del maltractament que Alemanya va fer a tots els païssos colonitzats. Va suposar (no tant com volen fer veure) que hi hagués una activa resistència. Aquests territoris ho feien amb tota la resistència que podien. Crea un ambient de 5ª columna. Hitler pensa: Si volem que la vaca doni llet cal que la vaca visqui, així fa amb el que colonitza. EXAMEN FEBRER 2002 ACTIVITATS URBANES DEL S.XIII−S.XVI• Durant els segles XIII i SIV ens trobem als cicles pre−industrials. Tot el cicle pre−industrial està format per una sèrie de fases que són de tendència secular i arriben fins al s.XVIII. Les fases de bonança (Fase A)duren un segle al igual que les fases crítiques (Fase B). En tota fase A trobarem nous elements econòmics i en tota fase B la restructuració d'aquests elements. El s. S.XIII és un segle de bonança que es caracteritza pq hi ha molta població. Hi ha molta gent i el senyor s'adona que no necessita tanta gent per conrear la terra. Dóna permís per crear viles (vila nova si la dona el senyor i vila franca si la dóna el rei). Així les relacions entre serfs i senyor seran més conòmiques. Els camperols de les viles noves estan més distanciats del senyor (propi del nord d'Europa) i per cobrar les rendes aquest enviarà als camperols un cobrador de rendes que serà un serf en llibertat de moviment que anomenarem Ministerial (participarà de les rendes i té una mirada econòmica)i serán l'origen de la burgesia. Aquell camperolat que treballava la terra i a més feia manufactura es dóna compte que si només es dedica a una feina tindrà més beneficis i amb això ja podrà comprar la manufactura i sorgirà la diversificació del treball. No hi ha problemes de comunicació. Sorgeixen els gremis formats per la capa urbana baixa de la població.i pretenen per protegir−se dels patriciats urbans i que no hi hagi competència, que algú s'arruini. Durant el S.XIII a la ciutat trobem diferents activitats: manufactura, comerç, finances. Pel que fa a la manufactura es fabrique panys d'alta qualitat (fets a Milà, Florència,i Bruixes), ferro per fer espases, coraces, l'arada vertedera, la dalla i la ferradura. El ferro és molt important per la defensa i les innovacions. Pel que fa al comerç funciona diferent al nord que al sud. Tenim el comerciant del nord o comerciant de l'Hansa, que és d'origen ministerial i trafica amb productes endògens com el blat, la fusta o el tèxtil. No treballa amb productes del luxe pq desemboca al mar Bàltic, Bèlgica, Holanda, Alemanya i les seves costes. 80 El Sud repeteix l'història del s.XIV i es torna a patir de la mateixa manera (fase B), en els mateixos llocs i amb els mateixos fets. En l'aspecte demogràfic la població devalla al sud però no és tan brutal com al segle anterior ja que Europa té canals de comercialització més desenvolupats, les ciutats estan més ben comunicades. La guerra és un element important de mortalitat, és més destructiva (ex. La Guerra dels 30 anys entre catòlics i protestants) Les malalties, concretament la peste, continuen sent mortals però no és tan important pq es desenvolupa alguna inmunitat entre aquests segles (estan acostumats a la malaltia); es torna una malaltia social que afecta a les capes més baixes, als col.lectius. La natalitat també disminueix. En quant a l'agricultura baixen les rendes del senyor notablement però s'incrementa la pressió respecte als impostos. Els senyors reaccionen i no permeten la baixada de rendes i llavors tornen les revoltes. La desconfiança de l'Estat respecte al senyor fa fer que a França la monarquia defensi al camperolat. A França es permetque el camperol pugui redimir−se, si té els diners suficients que l'Estat demana llavors se lli confirma l'ús de fruit com a propietari. Hi ha llocs que obliga a ampliar la base contributiva de l'Estat. Les adaptacions del Sud són les mateixes. No vencen productes bàsics pq la població va a la davallada. Tenim llana i pinya, però la llana serà molt difícil de col.locar a Europa pq és molt apreciada i consideren que s'ha de protegir, la consideren vital. Hi ha barreres proteccionistes per l'entrada de llanes. Tant al Nord com al Sud s'introdueix el blat de moro i la patata d'origen americà pq són conreus que creixen ràpidament, amb rendibilitat sense necessitat de tècniques (a zones humides). Però el consum de blat baixa pq en fase B tmb hi ha menys població. El graner d'Europa va ser la zona Bàltica ja que són països tradicionalment agrícoles, amb l'agricultura com a base de subsistència. La manufactura de seda es centra a Itàlia, que passarà a ser el principal nucli del Sud en aquest tema. Itàlia, amb la disminució de la poblacióviu un encariment de costos a causa de l'escassetat de mà d'obra. A Itàlia tmb se li fa escàs el metall. La burgesia de luxe es fossilitza i amb els diners obtinguts fan la Renaixença. Els burgesos van marxar a Lyon on hi havia xarxa de seda de luxe, no a Holanda per una diferència de mentalitat (risc, competènciea). Dos fenòmens destaque: la forta contradicció de l'estat amb la societat i la crisi del model colonial del sud.Crisi del model Colonial propi dels models de sud: són imperis que només s'han fixat en el metall (Corona de Castella i Portugal) i no tenen en compte les possibilitats com a punt de compra i transportar−los cap a Europa ni la possibilitat com a mercat de les colonies ja que no han creat xarxa regular amb les seves colonies ni són bons compradors i venedors. Duran el s. XVII escasseja el metall per límit tècnic i ja no arriba tant quantitat a Europa pq Amèrica tmb l'absorveix. Un model econòmic basat en el metall, les colonies no li compren ni li venen. Les colonies estan venent a Europa: Holanda per tràfic il.legal. A la metropoli únicament li queda un metall que escasseja. La situació de Castella és desesperant. Es viu un moment de decadència i gran empenta cultura, és el Segle d'Or castellà, empenta que la contrareforma permet. L'Agricultura és deficient, la peste té uns efectes demoledors, el nivell de vida és baix i la mortalitat elevada. Pel que fa als deutes de l'Estat aquest comença a intervenir la moneda d'una forma arbitrària (està fent frau, manipula la moneda de forma acceptable). Les monedes són marcades amb el sellado, porten una creu si val més la moneda i una rodona si val menys la moneda (moneda devaluada). Quan arriba l'or a Castella la moneda creu es revaloritza arbitrariament. Això produeix inestabilitat a l'exterior i l'interior. La Prima és conferida per decret més capacitat de compra d'una moneda que a un altra. Equivalència monetària: 1ducado (or, no circula) = 1 ral (argent) = blana o vellón (argent−coure) Si paga en rals només haurà de donar la meitat ja que premia el ral en un 50% (es fa quan l'estat ha de rebre diners pq els interessa que arribi bona moneda, el ral, per decret de llei). 83 La situació arriba a la crisi del vellón o de la blanca doncs si el ducado havia desaparegut el ral estava desapareixent per necessitats interiors (s'utilitzava el vellòn). Com a conseqüència hi ha un augment de la demanda de coure i s'incrementa el seu valor i al final acaba valent més que la blanca. Solució: retirar−la del mercat i encunyar−la només de coure, cosa que accentua més la baixada de preus (crisi fase B). Contradicció entre estat i població: es refereix a la necessitat de reestructurar. L'estat mercantilista només apareix en moments d'expansió. Un estat mercantilista necessita unes fonts de finançament, gent i fer la guerra per recolzar a la burgesia. Al s. XVII de fase B l'economia està pel terra, la població devalla i l'estat entra en contradicció amb la població per les seves expansions : necessiten gent que no té i la seva solució és incorporar caperols a la guerra. Llavors l'agricultura disminueix, la població davalla, necessiten recursos per la guerra i no en tenen, i continua empitjorant la fase B. i l'estat encara cobra tarifes mes altes. Es un peix que es mossega la cua, una bola cada cop més grossa. Curiosament hi ha una situació contradictòria i és que en fase A hi ha més població i menys pressió fiscal i aquí està passant al revés. Hegemonia Holandesa• A finals del S.XVII arriba el Segle d'Or a Holanda, prenent el relleu a Anglaterra. Holanda en plena hegemonia, únic país no mercantilista, no vol protecció pq viu de la distribució, ni preserva el metal pq la seva balança de pagaments és positiva i tot el que surt és inversió per a més entrada. Holanda és competitiva per la seva marina, comerç, monopolis i colonies. Compren panys semi−acabats i llana i venen pesca salada, panys de luxe i exòtics (principal font d'ingressos). Pel que fa a la terra, Holanda no havia viscut mai del cereal i continua sense fer−ho ja que el compra a Orient (Rússia) on el compra molt barat pq encara tenen un sistema feudal. Dedica el seu territori a conreus industrials que serveixen per la manufactura: lli, colorants, lúpul i cànem, base d'una manufactura tèxtil molt especialitzada.No tenen ovelles pq el seu territori és petit i són més especialitzats en ramat boví, en vaques sedentàries. El lli p.e. desgasta molta terra i en lloc d'utilitzar el garet utilitzen rotacions trianuals i el tercer conreu és trèvol per fertilitzar la terra i alimentar el boví.. Aquest tipus d'agricultura necessita inversions continues, no només en drenatges (desalinar les terres) i dics per fer front al mar, sinó adobs que permetin un nivell adient de collita. Com adobs fa servir els fems de vaca, margues (aluvions de mar desalinats i argila) i deixalles de la ciutat. Només un terç de la població activa es dedica a l'agricultura mentre que en altres estats és un 50%. Com la manufactura va molt bé l'agricultura tmb té forts beneficis. Els sous són bons en general i els holandesos es poden permetre el consum de béns de luxe com la llet, la mantega i el formatge. Pel que fa als senyors es dediquen al comerç, cosa que els hi dona diners i prestigi. A més d'una agricultura especialitzada, capitalitzada i flexible, Holanda és un centre manufacturer de primera magnitut. Va rebre immigrants de tot arreu, generalment amb un potencial econòmic: jueus, portugueses i flamecs a més tothom amb una clara visió económica anava cap al nord. Seran ells els que impulsaran el tèxtil de lli i llana. Els flamencs rebien llana bruta o semi−elaborada de castellans i britànics, a través del port d'Anvers, Ho transformaran en panys d'alta qüalitat i en panys nous. Es feren els amos d'Europa en quant a distribució de panys, encara que s'acabaren especialitzant en els d'alta qüalitat ja que tenien millor sortida en fase B. Holanda també innovà i prevalgúe altres sectors: totxanes, cervesa, ceràmica, refinat de sal i sucre utilitzant energia turba i molins de vent. Era la cimera d'un món, i no pas el salt qualitatiu que representen el carbó enfront de la turba, el FC entront dels canals i la màquina de vapor enfront dels molins de vent. L'eficiencia agrària i industrial esdevingué eficiència comercial gràcies a la seva forta competitivitat en el transport (forta tradició marítima) i tenia zona franca. A més monopolitzava les reexportacions d'exòtics controlada per una poderosa companyia per accions: L'Holandesa de les Indies Orientals (espècies, sedes i pebre). Creà tmb la Cia de les Indies Occidentals (cacao i sucre). Cal esmentar que majoritàriament era un comerç il.legal. Quan anava cap a l'Àsia li suposava drenatge de metall. Sempre tractava de portar els vaixells 84 plens en totes direncions. A Holanda entrava gran quantitat de metall així que sorgí la necessitat de controlar−lo ja que arribava moneda dolenta. Es funda el rpimer banc: el Banc D'Amsterdam (1604), lligat a la Companyia de les Indies Orientals i té una funció reguladora. Accepta dipòsits de metall que converteix en moneda internacional i molt fiable, tant fiable que aconsegueix crèdits als més baixos tipus d'interès d'Europa. Gira lletres, però no practica el descompte. Es converteix en un centre internacional on tothom obre comptes. A finals del S.XVII a Holanda li surt competència pel que fa al transport: Anglaterra. Començarà a enfonsar−se. A més Anglaterra i França volen que Holanda s'afebleixi i provoquen 3 guerres que encara enfonsaran més a Holanda. Holanda perd les guerres i se li desfan els canals comercial amb la qual cosa començarà a desconfiar dels altres països. Ara la manufactura ja no té tanta sortida i les inversions al camp no li donen suficient rendiment. La matèria primera (la llana) i els panys de llana s'encareixen causa en part pel proteccionisme (mesures de defensa del mercantilisme). Els britànics prohibeixen l'exportació de llana i dels panys pre−elaborats als holandesos (bé estratègic). Tot això repercutirà en l'agricultura. Els sous holandesos ja no són els mateixo. Holanda s'enfonsa totalment. Necessitats del nou pensament liberal• Éns situem al S.XVIII, un segle de fase A on s'activen per tant els mecanismes propis de la fase. És un segle pont entre l'economia de fase agrària i la industrialització. És el segle de les Llums, és un segle de moviment de pensament. Hi hauran dues escoles (l'escoscesa i la de l'Il.lustració) que introdurian noves idees i arguments contraris al mercantilisme. Els punts comuns de les dues escoles són idea de progrés, s'universalitza el concepte d'home, apareix la idea de pacte social, es considerarà l'economia amb capacitat il.limitada de generar riquesa i hi haurà preocupació per la interrelació de sectors i la redistribució de la renda. Aquestes idees que sorgeixen es recullen de l'ambient que es respira en la societat. La societat demana un canvi i serà el que anomenem com Crisi de l'Antic Règim. És un fenòmen de llarga durada que té el primer episodi vistós en la Revolució Gloriosa (s.XVII) a Anglaterra, seguit de la Revolució francesa i la guerra del francès a Espanya. A finals del S.XVII la fase A es bloqueja, hi ha malestar i torna la fam, el producte s'estanca i els preus es disparen. Tots els països prenen conciència de que cal un canvi i que cal obrir el pas a la industrialització, però no a la democràcia ni a les llibertats. Cal afavorir el negoci industrial. Cal canviar l'ordre jurídic i aEs duran a terme una sèrie de reformes: proletarització per produir amb eficàcia• mà d'obra abundant i barata.• Abolició del règim senyorial• Abolició dels gremis• Lliure circulació de la mercaderia i de factors de producció (capital i treball).• Abolició de les duanes internes: unificació de pesos, mesures, unificació monetària, unificació fiscal, es marca per escrit els dures i drets de la ciutadania, codis de comerç. El ciutadà vol les regles clares. S'estableixen les normes del mercat intern. • S'introdueix el concepte liberal de propietat privada.• El liberalisme inicial és centralització pq la burgesia industrial no vol que les polítiques siguin privilegis. Vol garantir l'estabilitat i l'ordre ja que són enemics del caos. Ara la societat dins del camí de la industrialització estarà estratificada en gran burgesia, capes mitges i obrers. La burgesia es caracteritzarà d'estalviadora (permetrà la industrialització), conservadora, té molt de poder, no coneixen les capes més baixes i transmet el negoci a l'hereu a qui li ensenya l'ofici. Les capes mitges són els anomenats treballadors de coll blanc: són l'indicador de l'avançament de la societat, si n'hi ha molts el país avança i si n'hi ha pocs s'endarereix (professors, comptables, funcionaris...). Els obrers volen que els seus drets i deures siguin reconeguts jurídicament. Pel que fa a l'esglèsia aquesta condemna els valors liberals. El camperolat continuarà sent una capa social difícil. 85