Apuntes sobre Nietzsche, Apuntes de Historia de la Filosofía

¡Descarga Apuntes sobre Nietzsche y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity! FRIEDRICH NIETZSCHE (1844 – 1900) Nietzsche, juntament amb Karl Marx (1818 – 1883) i Sigmund Freud (1856 – 1939), és considerat un dels tres “mestres de la sospita”, segons estableix Paul Ricoeur. Per aquest autor, sospitar és intuir que les coses no són tal i com apareixen, sinó que hi ha quelcom que roman ocult i que condiciona la realitat en què vivim. En aquest sentit, es tracta de descobrir aquest element ocult que ho condiciona tot, amb la finalitat de posar en dubte el món tal com és i poder transformar-lo. I. De què sospiten aquests tres autors? Per la seva part, K. Marx denuncia que la Revolució Industrial i el sistema econòmic del Capitalisme perpetuen un món injust i desigual; perpetuen que existeixin dominadors i dominats. Marx està convençut que l’economia condiciona les relacions socials, els sistemes polítics de cada societat i moment històric, i que també condiciona la ideologia i, fins i tot, la religió. En la seva obra El Capital analitza els diferents modes de producció que s’han donat al llarg de la història (esclavisme, feudalisme i capitalisme), i com aquests condicionen la resta de plànols de la vida de les societats. La solució serà la implantació d’un sistema econòmic igualitari, el comunisme, que propiciarà que a nivell polític s’arribi a una democràcia igualitària i que a nivell religiós descartarà el Cristianisme com a únic sistema moral vàlid. Sigmund Freud denunciarà que la psicologia de la seva època només se centra en la part conscient de la psique, i deixa de banda el lloc ocult on resideixen les pulsions, que són les que condicionen la nostra vida psíquica. La teràpia amb les seves pacients li revela que ha d’existir una part inconscient, els continguts de la qual no són accessibles directament però que condicionen el que apareix a la part conscient de la psique humana. Les pulsions són impulsos – de caràcter sexual – no satisfets i reprimits, sobretot per influència de la civilització. Aquesta repressió fa que les pulsions insatisfetes quedin latents en la nostra psique, cosa que s’exterioritzarà en les neurosis o problemes psíquics. Per tant, l’arrel dels problemes psíquics no es troba en la part conscient de la nostra ment, sinó en la part oculta i inaccessible i per això, moltes vegades queden sense resoldre. El descobriment d’aquesta part inconscient per part de Freud donarà lloc a diverses interpretacions i teories com, per exemple, la d’Erich Fromm que denuncia que aquesta part inconscient és fàcilment manipulable sense que el subjecte se n’adoni. En aquest sentit, la societat consumista pròpia del capitalisme, manipula aquesta part de la nostra psique mitjançant la publicitat, i fa que l’home trobi la felicitat en els béns de consum de masses, que és precisament el que el sistema necessita per a continuar funcionant. Per últim Nietzsche sospita que la Filosofia Occidental i la religió Cristiana ens imposen una visió de l’home i la veritat que amaguen un ressentiment cap a la vida. Nietzsche sospita que el concepte platònic de veritat i el subjecte cartesià, purament racional, ens ofereixen una visió reduccionista, esbiaixada, del que és la vida i l’home. La seva crítica començarà amb la Filosofia, però s’estén als àmbits de la moralitat, la religió, la ciència i el llenguatge. Objectiu de la Filosofia de Nietzsche: criticar la Filosofia Occidental, des de Sòcrates i Plató i, per extensió del platonisme, criticar la Religió Cristiana – com a única forma vàlida de moralitat per a la societat occidental. Aquesta crítica constitueix la part “destructiva” de la Filosofia de Nietzsche, i s’anomena “Filosofia del Martell” (consisteix en destruir l’edifici del coneixement clàssic a martellades, com si l’estiguéssim enderrocant). Un cop feta aquesta crítica (la destrucció dels valors tradicionals), la solució no és quedar-nos amb un buit axiològic (un buit de valors), sinó instaurar una nova taula de valors alternativa als que hem destruït. Aquesta part “constructiva” de la Filosofia de Nietzsche és el que s’anomena “Transmutació dels valors”. Per tant, l’objectiu de Nietzsche és arribar a la instauració d’una nova taula de valors que afirmin la vida, el canvi, el devenir, un cop hem destruït a martellades tot l’edifici dels valors clàssics occidentals. II. Els períodes de la Filosofia de Nietzsche Heu de tenir en compte que és molt complicat sistematitzar i ordenar el pensament de Nietzsche, ja que la seva filosofia queda reflectida en un gran nombre d’obres entre les quals és complicadíssim trobar un fil conductor, com passa amb la majoria d’autors. El criteri escollit per presentar-vos el seu pensament és el criteri temporal, segons el qual podem distingir 4 etapes fonamentals: 1. Període romàntic o filosofia de la nit. En aquesta etapa s’inspira en els presocràtics, sobretot en Heràclit, en l’obra del filòsof Arthur Schopenhauer (El món com a voluntat i com a representació) i en la música del seu amic compositor Richard Wagner. Schopenhauer és un filòsof que afirma que, en contra del racionalisme imperant en la seva època, l’eina intel·lectual més poderosa és la intuïció. En la intuïció es produeix una captació (aprehensió) directa de l’objecte i, per tant, ens proporciona un coneixement molt més evident que les elaboracions de l’enteniment o la raó. La intuïció li revela a Schopenhauer que la realitat, lluny de ser racional, es irracional i constitueix una lluita de contraris constant, que volen sobreposar-se els uns sobre els altres (això recorda molt a la teoria darwiniana de la selecció natural i la lluita per la supervivència). Aquesta situació de lluita constant és l’essència de la vida, però provoca una falta de tranquil·litat que, per a Schopenhauer, suposa que l’home no pot ser feliç. Nietzsche agafarà aquesta lluita constant com allò fonamental de la vida, i en la seva acceptació, serà on l’home trobarà la seva felicitat. L’altra gran influència d’aquest període serà Wagner, cosa que queda plasmada en la seva obra de 1871 El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música. En aquesta obra també apareix la influència de l’esperit grec dels presocràtics, sobretot Heràclit - pel caràcter processual i de continu devenir de la physis -. En El naixement de la tragèdia en l’esperit de la música planteja una interpretació de la vida tal com ho feien els grecs: a partir de la dualitat entre allò apol·lini i allò dionisíac. Apol·lo simbolitza la racionalitat, la mesura; mentre que Dionisos simbolitza allò irracional, allò desmesurat. Aquesta contraposició entre els valors superhome. El superhome és aquell que li donarà un nou sentit a la realitat i a la vida, fonamentant-les no en un món més enllà, sinó en aquest món. Per tant, el superhome crearà el sentit del món, ell donarà sentit al món, ja que només compta amb ell mateix. El pas de l’home al superhome es descrit per Nietzsche en Així parlà Zaratustra, mitjançant 3 etapes que s’identifiquen amb les 3 etapes del nihilisme: - L’home primer és camell: és l’home que suporta el pes de a llei moral, el pes de la transcendència de Déu. Simbolitza l’esperit que s’inclina davant el deure moral (el deure kantià). Aquesta etapa es correspon amb el nihilisme negatiu o passiu de la tradició moral i metafísica. - Un cop s’allibera d’aquestes càrregues opressores i antinaturals, es converteix en lleó: és l’home que lluita contra Déu i els seus valors i crea la seva llibertat. Després d’aquesta lluita, l’home ja no diu “jo dec”, sinó “jo vull”. Aquesta etapa és un estat de transició; és la pura negació de l’estat anterior, la pura destrucció dels valors falsos. Aquesta etapa es correspon amb el nihilisme destructiu dels valors anteriors. - El punt d’arribada d’aquesta transformació és el nen: el lleó només té capacitat destructora però no creadora. És necessari el pas del “jo vull” al “jo sóc” del nen. Nietzsche simbolitza el superhome amb la figura d’un nen, perquè el nen és innocència i oblit; el nen és capaç de començar des de zero sense rancúnia; el nen crea en un acte lúdic, mitjançant el joc. Aquesta etapa es correspon amb el nihilisme positiu de creació de nous valors. El superhome, per tant, o és un ésser terrible i malvat, sinó un nen que juga i esdevé, que és pura activitat. 4. Període crític o filosofia del vespre. En aquest període realitza la crítica a la cultura occidental de manera molt més violenta que en els seus escrits anteriors. Existeixen diverses obres en aquest període, però la que més crida l’atenció és la gran quantitat d’aforismes i fragments que van ser publicats de manera pòstuma sota el títol La voluntat de poder. Aquests aforismes van ser publicats i reorganitzats per la seva germana, l’Elisabeth, i van ser interpretats pel nazisme com a expressió de les seves idees. Afortunadament, a partir de 1954, Schelechta comença la revisió crítica de les obres de Nietzsche, i els principis del Nazisme van ser apartats de l’obra nietzschiana. III. La crítica a la Filosofia i la Religió En aquest últim apartat del tema, veurem la crítica a la Filosofia Occidental, des de Sòcrates i Plató, i la crítica a la Religió Cristiana, com a pilars bàsics dels valors de la cultura occidental. La Filosofia occidental ha estat corrompuda des de Sòcrates i Plató, que van posar la vida, allò terrenal, el món sensible i el devenir en funció de la mort, és a dir, d’un món suprasensible, transcendent i d’un ésser etern. Primer Sòcrates, amb la seva moralitat (intel·lectualisme moral: qui coneix el Bé, obrarà bé necessàriament) posa Apol·lo per damunt de Dionisos. Després Plató crea un altre món que treu tot el valor a aquest món en què vivim. Per a Nietzsche aquestes dues maneres de fer filosofia revelen una situació apurada: darrere l’idealisme de Sòcrates i Plató, s’amaga un ressentiment cap a la vida autèntica, un odi cap al devenir, i tot això és, en el fons, por a la vida. L’home tem la fugacitat i el canvi, i la interpretació segons la qual hi ha un altre món el calma, ja que aquest altre món és immutable; l’home necessita creure en aquest món més enllà, que al rebutjar tot devenir, s’ajusta als esquemes de la raó i es deixa “conèixer”. Pel contrari, Nietzsche afirma com a únic món el món del devenir, no n’hi ha cap altre, i l´únic que ha intentat estudiar el món tal com és, és Heràclit: que accepta el devenir i no rebutja el testimoni dels sentits. La realitat és devenir per a Nietzsche, i som nosaltres qui la transformem en un ésser immutable, els qui imposem unes normes estables al fluix del devenir. D’aquesta manera, els filòsofs han caigut en la trampa dels conceptes metafísics: han cregut que aquests conceptes expressen el que és real. Per a Nietzsche, les paraules estan en el lloc de les coses, però no s’han de confondre amb elles, i el que fa el llenguatge conceptual és momificar la realitat, i fer creure que la realitat és així. Aquest ús (mal ús) del llenguatge conceptual suposa un engany legitimat per la raó. Per tant, no existeixen les veritats absolutes que la Filosofia occidental pretenia conèixer; si l’únic mon real és aquest món del devenir, necessàriament no existeix cap veritat absoluta; tota veritat és una ficció. El que passa, segons l’anàlisi de Nietzsche, és que dintre d’aquestes ficcions, aquelles que han resultat ser més útils per a l’home, han assolit el grau de “veritats absolutes”, i han passat a formar part del llenguatge fins a arribar a ser l’autèntica veritat. Per tant, la concepció de la veritat per part de Nietzsche és purament pragmàtica. Davant el llenguatge de la metafísica, proposa el llenguatge metafòric, que no aprèn la realitat, no la momifica, sinó que suggereix diversos camps interpretatius: darrere el llenguatge metafòric no hi ha una realitat, sinó diverses realitats canviants, sotmeses al devenir. Mitjançant la crítica al llenguatge, converteix la realitat no en un ésser, sinó en una faula, i la tasca del filòsof serà descobrir les diverses interpretacions que amaga, tot i saber que el que descobreixi no serà mai definitiu. Davant el dogmatisme de la Filosofia clàssica, Nietzsche defensa un perspectivisme: el coneixement de la realitat és una construcció que es porta a terme des de les diverses perspectives que podem adoptar cadascú de nosaltres. Per altra banda, pel que fa a la moral occidental, a l’obra La Genealogia de la Moral, aplica el mètode genealògic a l’evolució dels conceptes morals. Aquest mètode consisteix en la investigació etimològica i històrica de l’evolució d’aquests conceptes, per tal d’arribar a l’origen de la inversió dels valors morals. En aquest sentit, Nietzsche manté que en totes les llengües “bo” significa primitivament “allò que és noble i aristocràtic” i “dolent” significa, en sentit no moral, “allò ximple, vulgar i plebeu”. Per tant, el que és bo i el que és dolent son conceptes creats pels nobles i poderosos, ja que tenien el poder per poder establir què era bo i què era dolent. Després sorgirà l’oposició entre “bo” i “malvat”, que té un caràcter moral i desplaça l’anterior contraposició. Per a Nietzsche, l’origen històric d’aquest desplaçament està en els jueus i els cristians: els nobles passen a ser els malvats i els bons són ara els que abans eren els plebeus. Amb el triomf del Cristianisme, que és una aplicació del platonisme, aquesta inversió de valors arriba al seu punt culminant: el ressentiment contra la vida en aquest món fa que proposi un fals món que està més enllà d’aquesta vida. Amb això el que fa el Cristianisme és prometre als plebeus, als que tenen prohibida la verdadera creació de l’acció en aquest món, un altre món, en què trobaran compensació i justícia; és una venjança imaginària contra els creadors de l’acció que els consola. Per això, el Cristianisme representa per a Nietzsche la moral dels febles i ressentits; la moral d’aquells que odien la vida. En aquest sentit, Nietzsche distingeix entre una moral d’esclaus i una moral de senyors, en què els valors màxims són l’aristocràcia, la força i el poder. Els valors morals tradicionals, lluny de contribuir a l’afirmació de l’individu, han contribuït a la seva aniquilació, a la negació de la vida humana davant l’altra, la divina, que és superior però a la vegada inassolible. Tot això dona lloc a un home mediocre, ressentit, feble i malalt que ha de ser transformat i superat pel superhome. Els valors morals, per tant, no han de ser eliminats – no podem viure sense valors, en un buit axiològic -, sinó que han de ser transmutats.