Apuntes tema 4 Política Social. Trabajo social, Apuntes de Politica Social

¡Descarga Apuntes tema 4 Política Social. Trabajo social y más Apuntes en PDF de Politica Social solo en Docsity! TEMA 4. LA CONFIGURACIÓ SECTORIAL DE LA POLÍTICA SOCIAL. Les polítiques socials s’entenen com polítiques públiques i, per això, es poden concebre com una concatenació de decisions i d’accions que resulten de les interaccions estructurades i repetides entre diferents actors públics i privats que, per raons diverses, estan involucrats en el sorgiment, la formulació i la solució d’un problema definit políticament como públic. (Subirats, Knoepfel, Larrue, & Varonne, 2008). En els temes anteriors hem estudiat les diferents fases del disseny de les polítiques públiques i ara ens centrarem en la fase de la implementació El procés d’implementació requereix, necessàriament, d’una organització, entesa com el repartiment de responsabilitats i funcions. L’organització será més complexa, en funció del grau de complexitat de l’intervenció. PROPOSTA D’ESTRUCTURACIÓ DE LES POLÍTIQUES SOCIALS D’acord amb Fantova, l’estructuració de les polítiques seria en 4 nivells: -Política (social) general -Polítiques sectorials -Polítiques transversals -Polítiques intersectorials POLÍTICA (SOCIAL) GENERAL: Política (social) general: tots els problemes, definits com a públics i que, per tant, són objecte de les polítiques socials, són complexos i per tant requereixen d’una sèrie d’elements: • Una orientació comuna: la determinació d’uns objectius i unes finalitats comunes a les diferents parts de les organitzacions que han de prendre part. • Una coordinació de les accions: la complexitat de les intervencions requereix forçosament de la implicació de diferents actors i agents que han d’actuar d’acord amb un pla general que fixi els rols i els moments de la intervenció. • Un lideratge: qualsevol articulació complexa de diferents organitzacions, o parts d’una organització, requereix d’un lideratge clar, d’alguna persona que l’exerceixi, que vetlli pel desenvolupament de les accions. La política social general és aquella que se n’encarrega d’assegurar que, davant un problema complex, les diferents polítiques sectorials actuaran en la mateixa direcció per complir els objectius. Per altra banda, el conjunt de la política social ha de ser finançat per tal de poder ser implementat. En aquest punt és necessari, doncs, que s’estableixi un diàleg amb la política financera; és a dir, amb la forma en com s’obtenen els ingressos i com es distribueixen aquests. Cal abordar el finançament per tal de parlar de política social. POLÍTIQUES SECTORIALS Definim les polítiques sectorials com els pilars de la política social, és a dir, com aquelles línies principals sobre les que s’organitzen la política social. D’acord amb (Fantova, 2014b, p. 119) les característiques que ha de tenir una política sectorial són: • Respecte a la seva finalitat (objecte): -Respondre a necessitats de les persones. -Protegir un bé individualment protegible. -El bé protegible ha de tenir significat o valor universal. • Respecte als mitjans: -Generar una certa estructura organitzada i reconeixible. ▲ El bé protegible de la política social (general) és el BENESTAR. ▲ Béns protegibles de les Polítiques Sectorials: -Salut -Aprenentatge -Interacció -Ocupació -Allotjament -Subsistència POLÍTIQUES TRANSVERSALS Les polítiques transversals són aquelles que es construeixen sobre les estructures de les polítiques sectorials, de manera que protegeixen béns i aspectes que no poden ser abordats des d’una política sectorial. Carácterístiques principals: -No disposen d’un entramat específic i propi d’activitats, prestacions, serveis, administració, recursos i instal·lacions, més enllà de les estructures per al seu govern (op.cit. Pp 124- 125). -Actuen sobre les estructures de les polítiques sectorials. -S’orienten a finalitats intermèdies per assolir el benestar Les polítiques transversals s’adrecen, com dèiem, a donar suport i protegir a aspectes que no poden ser abordats des de les polítiques sectorials; per tal d’ordenar-los (o classificar-los) es proposa identificar quin és el nivell d’intervenció sobre el que s’enfoquen: -Polítiques d’igualtat i atenció a la diversitat (individu): són aquelles que vetllen perquè totes les persones gaudeixin del benestar. Promouen la igualtat entre totes les persones, la no discriminació i la gestió de la diversitat. Promouen que s’atenguin les diferències entre homes i dones, entre persones de diverses edats, amb major o menor limitació funcional i amb tota la diversitat ètnica, lingüística o cultural. ESTRATIFICACIÓ DE LA POBLACIÓ I ATENCIÓ SANITÀRIA. L’atenció sanitària, fins i tot en els sistemes universalistes, no és homogènia perquè ha d’adaptar-se a les necessitats de les diferents persones i el seu estat de salut. Una manera de veure com es distribueix la població amb malalties cròniques és la que ens ofereixen Kaiser Permanente, revisat per la King’s Fund, que ha afegit el punt de vista social. El 80% de les persones amb malalties cròniques es situen al nivell 1: autogestió de la malaltia; un 15% es situen al nivell 2, persones en alt risc i que requereixen una gestió de la seva malaltia (una major implicaciódels serveis de salut) i un 5% són pacients d’alta complexitat que requereixen d’una “gestió del cas” (implicació de diferents professionals, coordinats...). ARTICULACIÓ DE LA POLÍTICA SANITÀRIA Des d’una perspectiva teòrica s’han definit dos models bàsics en l’àmbit sanitari (tot i que comparteixen molts elements d’altres polítiques socials, aquí ens centrarem en l’explicació d’aquests models en l’àmbit sanitari), són el model Bismarck i el model Beveridge. Les característiques del Model Bismarck es fonamenten en el concepte de l’assegurança social, es reserva als treballadors i treballadores que participen d’aquesta assegurança i a les seves famílies (en diferents graus segons l’adaptació). El Model Bismarck (SISTEMES D’ASSEGURAMENT SOCIAL): es caracteritza per l’existència d’organitzacions intermèdies (asseguradores) que desenvolupen les funcions d’assistència sanitària; el procés d’adscripció al sistema es basa en l’existència de quotes amb les quals es contribueix al sosteniment del sistema. Aquest sistema d’assegurances parteix de la lliure elecció del proveïdor del servei sanitari i el pagament es fa directa o indirectament al proveïdor (per exemple, alguns països obliguen a pagar la visita mèdica i l’import és retornat per part de l’asseguradora quan es presenta la factura). El Model Beveridge (SISTEMES NACIONALS DE SALUT) es fonamenta en el principi de la universalitat (accés per a tothom) i en el de la unitat de règim, que significa que tota persona té un mínim nivell d’atenció garantit. El Model Beveridge es caracteritza per prestar l’assistència amb un nivell de prestacions equitatiu, l’atenció sanitària no és un servei únicament sinó un dret subjectiu de cada persona i es vincula el sistema de salut amb la garantia del benestar individual, per això no es té en compte els vincles familiars amb els treballadors ni altres circumstàncies vinculades a altres àmbits sinó que es centra en la persona. 6 FONAMENTS PER CONSTRUIR UN SISTEMA DE SALUT SEGONS L’OMS. 1. Bons serveis de salut que prestin intervencions efectives, segures i de qualitat. 2. Professionals del sistema ben preparats (tant els sanitaris com la resta). 3. Sistema d’informació de salut que funcioni assegurant la producció, anàlisi i difusió d’informació rellevant. Model BISMARCKEVERIDGE 4. Amb accés a productes mèdics essencials, vacunes i tecnologies de qualitat contrastada, segures i eficaces. 5. Un bon sistema de finançament 6. Lideratge i governança: marc polític estratègic. POLÍTIQUES EDUCATIVES El llatí́ tenia dues paraules molt semblants per definir conceptes diferents: educare i educere. -Educare significa treure, extraure. Significa fer que les persones facin un procés d’aprenentatge des de la pròpia experiència. -Educere es referia a formar, instruir. Representa la transmissió de coneixements i habilitats o competències des de fora. L’aprenentatge és un procés pel qual s’adquireixen o modifiquen habilitats, destreses, coneixements, conductes i valors i és resultat tant de l’estudi i la instrucció com de l’experiència, el raonament, la vivència i l’observació. Els processos d’ensenyament són processos finits marcats per un calendari que té un inici i un final (cursos, cicles, graus...) però, els processos educatius són infinits perquè no estan sotmesos a una estructura única sinó que tot és font d’educació per això els processos d’aprenentatge són infinits: es pot aprendre i aprehendre al llarg de la vida. L’APRENENTATGE: L’OBJECTE DE LA POLÍTICA EDUCATIVA. Hi ha factors que influeixen en el procés d’aprenentatge són múltiples i no sol depèn ni de les característiques personals ni del sistema d’ensenyament, hi ha altres elements que podem classificar en tres grans grups: -Factors interns: la personalitat, la genètica, els interessos individuals, les capacitats i aptituds, les actituds davant el procés contribuiran de manera rellevant a assolir uns o altres resultats. -Factors d’entorn: la família, el barri, el grup d’iguals, l’ambient sociocultural... tots aquests elements influeixen en el procés d’aprenentatge. -Factors d’inducció: són aquells que formen part del procés d’aprenentatge formal, l’escola, l’ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC), el professorat i els mitjans utilitzats en el procés. ELEMENTS PER A L’ANÀLISI DELS RÈGIMS EDUCATIUS D’acord amb l’anàlisi de Miguel Ángel Alegre i Joan Subirats (Alegre & Subirats, 2013) de l’anàlisi comparativa dels sistemes educatius es poden deduir quatre eixos per a la seva classificació: -El model institucional en secundària: és a dir, el grau de comprensivitat, el nivell d’estratificació institucional del sistema. Aquest grau de comprensivitat es pot veure en la diversificació dels itineraris formatius: l’edat en que s’inicien els itineraris separats, la varietat de l’oferta dels itineraris... Es considera que quan més tard es produeixi la diversificació dels itineraris més comprensiu és el sistema. - Incidència del mercat: el grau de privatització que existeix en l’oferta educativa. - Rol de les instàncies político – administratives: quin paper juguen les diferents administracions. - Volum d’inversió pública en educació. ARTICULACIÓ DE LA POLÍTICA EDUCATIVA. Existeix un ampli consens sobre la responsabilitat pública en matèria educativa; és a dir, es reconeix que l’Estat ha de tenir un rol important en la política educativa. Ara bé, aquest rol pot variar d’un a un altre model. D’entrada, el consens sobre aquesta responsabilitat suposa que és l’Estat qui té la facultat per establir la regulació del sistema educatius, els nivells educatius, les característiques i continguts dels diferents nivells educatius i, dins d’aquests, dels diferents estudis i, lògicament, la potestat de la concessió dels títols educatius oficials. Més enllà d’aquest rol regulador, es poden definir dos grans rols per a l’Estat: subsidiari i protagonista. El rol subsidiari de l’Estat implica que aquest sol actua allà on la família no pot arribar. L’Estat és el garant de l’ensenyament obligatori (que ha establert normativament) i facilita el finançament per tal que totes les persones puguin assolir aquest ensenyament obligatori. Aquest finançament pot ser fet directament a les famílies (mitjançant, per exemple, el xec escolar) o als centres (mitjançant la concertació o subvenció de centres privats). Aquest model dóna prioritats a la iniciativa privada (social o mercantil) i estableix una xarxa pública que acull aquell alumnat que no té capacitat per accedir a la xarxa privada. Quan l’estat assumeix un rol protagonista significa que no sol s’encarrega de la regulació sinó que assumeix, mitjançant la gestió pública, la prestació dels serveis educatius; és a dir, la xarxa de centres públics és l’opció principal per a l’Estat. En aquests casos pot existir concertació amb la xarxa privada, però sol en situacions puntuals i de manera marginal, per cobrir dèficits en determinades branques o en determinades zones. POLÍTICA LABORAL. ♦ La política laboral és l’encarregada de la protecció i la promoció de l’ocupació. ♦ Inclou les accions destinades a contribuir a que les persones puguin obtenir un lloc de treball de qualitat, que el desenvolupin de manera satisfactòria i que el millorin. S’ha de tenir en compte que la satisfacció amb el lloc de treball ha de ser tant del treballador/ a com dels empleadors i, també, de tota la societat. ♦ La política laboral és aquella que habitualment coneixem com polítiques actives d’ocupació: és a dir, les relacionades amb la cerca de treball i no amb la cobertura de la seva mancança (atur).