Radiografía del Tercer Mundo: SIDA y Desigualdades Globales, Apuntes de Ciencia de la administración

¡Descarga Radiografía del Tercer Mundo: SIDA y Desigualdades Globales y más Apuntes en PDF de Ciencia de la administración solo en Docsity! ECONOMÍA MUNDIAL 1) EL SUBDESENVOLUPAMENT 1.1 Radiografia del Tercer Món 1.2 Diagnòstic ( anàlisi de procesos económics amagats) 1.3 Teràpia 1. Radiografia al Tercer Món: 1.1.1La malatia: SIDA (informe sobre la situació de la SIDA al món de l’ONU) L’informe ens diu que al món hi han 40 milions d’infectats i que cada any mor un 10%, però que aquesta xifra no es decreixent, ja que els infectats aumenten. El 60% dels 40 milions d’infectats viuen a l’Africa subsahariana i d’aquests, tant sols 1 milió d’aquests reben tractament mèdic degut al seu elevat preu. És car perquè el medicamennt és específic (el que el crea té 20 anys d’exclusivitat al mercat per recuperar la seva inversió) i nó genéric (tots poden copiar i s’abarateix). Actualment deuen tenir uns 14 anys d’antiguitat. Fa 4 anys, el Govern Sudafricà, després de la mort del fill de Nelson Mandela per VIH, va decidir fer una distribució massiva, com que la inversió era molt elevada va demanar suport a les empreses farmacèutiques, però es neguen perquè no renuncíen als 20 ansy d’exclusivitat. A l’India això es diferent (no hi ha patent d’exclusivitat durant 20 anys), i un laboratori indi (CIPLE) s’ofereix al Govern de Sudàfrica per subministrar-li el medicament a un preu molt més barat. Aquest laboratiri es denunciat per 3 o 4 laboratoris d’occident per competència deslleial (entre els quals, Boheringher Incelheim, Glaxo-Smith-Kines). Finalment van perdre la demanda perquè es va considerar que la salut pública estaba per sobre de la patent. Conseqüència: els laboratoris van pressionar “a qui gestiona internacionalment les patents”(BUSCAR QUE ORGANIZACIÓN ES) i van fer canviar la legislació a l’India imposant els 20 anys d’exclusivitat. Aquests van ser denunciats alhora per Metges sense fronteras (ONG), per les conseqüències que aixó podria portar a la salut internacional. 1.1.2 Renda per cápita: PAGE 28 La OIT (Organització Internacional del Treball) diu que hi ha: • 700 milions treballadors al món que treballen 8-10h per un dólar al dia. • 1000 milions treballadors al món que cobren fins 2 dólars al día. • 1000 milions de nens que no cobren res pel fet de ser nens i viure a “costa” dels pares. • Total: 2700 milions de persones que en el millor dels casos viuen amb 1’62€/ día, aixó representa el 42% de la població mundial. 1.1.3 Fam al món: La FAO (organització de NNUU per l’Alimentació i l’Agricultura) calcula: Entre 70.000 i 100.000 persones moren de fam al día, havent-hi al món producció suficient per a tothom. La solució no és enviar el que ens sobra (solució momentánea), la FAO diu que no és convenient, només per a situacions de catastrofes naturals com terretrémols. La FAO dona tres raons per no enviar el que ens sobra: 1) Desaconsella enviar aliments perquè no se sap en quines condicions arribaran (cas de llet alemanya, contaminada per Chernovil, enviada a Bolivia i altres com ajuda). 2) S’alteren les seves dietes, perquè potser no tnen costum de menjar aixó i els perjudica a l’aparell digestiu. 3) El que envien és gratis, conseqüentment els productors nacionals s’empobreixen perquè no poden vendre el seu producte i per tant, no poden inverir els guanys en la producció de l’any següent (al cap d’un temps es quedaran sense aliments). Actualment, es parla de “sobirania alimentària” com el dret dels pobles de definir les seves pròpies polítiques i estratègies sostenibles de producció, distribució i consum d’aliments que garantitzin el dret a l’alimentació per tota la població, respectant les seves cultures i diversitat dels mitjans de producció, comercialització, etc.. Segons la FAO, per dotar al món d’aquesta sobirania s’estimen necessaris 50.000 milions dólars/anys, però els Estats responen que no tenen tants diners, en canvi si que els tenen per fer la guerra a l’Iraq (450.000 milions dólars el tercer any). Pel que fa al consum d’aigua potable, qui més consimeix al món són els EUA amb 550 litres per día, a Europa es consumeixen 350 l/dia i a l’Àfrica 8 l/día (on les nenens busquen l’aigua perquè el nen ha d’estudiar, provocant així analfabetització femenina). 1.1.4 Infants: PAGE 28 necessari per salvar la sobirania, però sense sobreproducció. S’hauria de subvencionar per pagès i no per hectàrea, sinò pasa com el cas de la Duquesa de Alba”. Excepció de la norma en Comerç Internacional: EL PETROLI El petroli guanya presència al món com a font d’energía a partir de la II GM, inicialment el cost d’estracció era barat. Es va mantenir a un preu barat de promig de 2 $/barril des de finals de la II GM fins als 70’s. Els 60’s van ser una dècada prodigiosa (50’s finalitza època de reconstrucció i 60’s gent compra cotxe, tv, rentadora...). Cap al final dels 60’s apareixen veus d’alarma des del “Club de Roma” que publica un llibre “Los límites del Crecimientos” (Denils Meadows) Provoca una alarma sobre el fet que el planeta no pot seguir amb aquell ritme perquè els recursos s’esgotarien i perquè la contaminació seria molt gran i amb grans efectes. 1972 NNUU convoca la I Conferència Mundial de Medi Ambient (Estocolm), tracten el tema del sobreesgotament i la contaminació amb la conciència de que als 60’s ens haviem passat. Aquest fet va ser aprofitat pels països extractors de petroli (OPEP) per pujar el preu, amb l’excusa de reduir axí el consum (aprofitant-se de l’alarma generada d’esgotament de recursos i contaminació). Aquesta decisió va ser presa per l’OPEP (creada a finals dels 40’s). Abans de decidir l’increment del preu hi van haver-hi converses entre els dos grans extractors (Arabia Saudi i Venezuela), aquests van decidir pujar el preu però esperant al moment oportú per a que aquesta decisió fos políticament acceptada. L’any 1973 amb la guerra del Yom Kipur (el dia del perdò), els àrabs emprenyats i com a càstig a Occiden pel suport a Israel, decideixen pujar el preu (tot això es fictici, ni càstig ni res, la pujada de preu s’havia decidit molt abans). A octubre de 1973 es passa de 2$/barril a 11$/baril. S’entén com una acció de força dels països del Tercer Món, però això era mentida. Els EUA eren conscients de les reunions entre A.Saudí i Venezuela per pujar el preu, però no intervenen perquè ells tenen les seves pròpies extraccions i a més a més, aquesta pujada afecta més negativament als seus enemics econòmics (Europa, Japó, etc..). Aquest preu es manté fins al 1979-80, quan hi ha un altra pujada de preus. 1979 un dels grans extractor (Iran cinquè subministrador) pateix bloquig per la revolució islàmica que viu el país. Aquest surt del mercat i això provoca una pujada de preus. L’any 1980 guerra Iraq-Iran (dos grans subministradors) que provoca la seva PAGE 28 sortida del mercat (3er i 5è submnistradors), com a conseqüència hi haurá un increment del peru fins arribar als 32$/barril. A partir d’aquell moment es duran a terme plans per disminuir el preu del petroli en dos direccions: • Disminuir la demanda • Incrementar l’oferta d’energies alternatives Anys 70’s-80’s es comença a generalitzar l’aïllament de les edificacions (així s’aprofita millor la calefacció), es fa doble finestra i es prenen tota una serie de mesures que s’anomenen “Estalvi energètic”. També s’incrementa l’oferta de productes alternatius: 1) Es recupera el carbó (havia estat margina pel baix preu del petroli) i es reobre mines als 70’s. 2) Es duen a terme noves explotacions de petroli en zones abans no explotades pel seu elevat cost (Golf de Nigèria, la mar del nord, Golf de Mèxic). Sel’s calcula de 10 a 20 anys de vida (avui dia s’han quedat obsoletes). 3) Energia Nuclear. Amb aquestes mesures el peru comença a recular fins als 26$/barril cap a l’any 1986, quan l’OPEP considera que ja havia disminuit prou i que s’havia de mantenir. A partir d’aquell moment, es posa en marxa el sistema de quotes: una quota per a cada pais ofertant, per a no tenir una gran oferta i poder mantenir els preus (ja que són coneixedors de la demanda). Arabia Saudí assumeix el “paper acordió”, inlfa o desinfla la seva producció segosn actuin els altres països (si algú incrementa l’oferta, ells disminueixen la seva, o viceversa). Aquest pacte per mantenir el preu mitjançant l’oferta (quotes) no es compleix (Venezuela p.e l’incompleix per a poder pagar el deute extern), A. Saudí deixa aquest paper d’acordió i començarà a produir el que vol. Es produirà un excés d’oferta i el preu caurà en picat cap l’any 1992-93, 12$/barril. Guerra 1996 (Bush pare – Sadam Hussein) durant tres setmanes, fa pujar el preu fins a 45$/barril. Actualment el preu del barril són 65$, aquest és el resultat d’una pujada de preu paulatina durant 15 anys. Per què? • Restableixen el sistema de quotes (OPEP) i es respecta (estabilitat). • A partir dels 90’s plataformes petroliferes obsoletes (no productives). • Les grans importacions de Xina i l’India que incrementen la demanda, fan que el preu també augmenti. PAGE 28 • Retirada d’Iraq com a subministrador de petroli (3er subministrador mundial). Rerefons polític de les evolucions económiques del petroli: 1917 (IGM) es produeix el desmembrament de l’antic Imperi Otomà (Turquía, Siria, Liban, Jordania, Palestina, Iraq...). Al 1930 els britànics controlen l’economia d’Iraq (GB té asegurats els pous iraquians) i aquest any li donen l’independència (no els preocupa el control polític). Iraq queda ofès perquè Kuwait, reclamat com a territori iraquià, no entra en el seu terriotori. Al 1958 cop d’estat del general “Abdel Karim Hassen”, el nou proclamat president (havia assassinat a la família reial al poder) reivindica la sobirania de Kuwait. Hi ha tota una successió de dictadors al poder fins arribar als temps de Sadam Hussein. Donald Rumsfeld (secretari del president Ronald Regan) li recomana a en Sadam Hussein que en comptes d’entrar al mar vía Kuwait, que faci la guerra a Iran (sota l’islamisme de Khomeini, enemic dels USA). L’any 1990-98 guerra Iraq-Iran (2milions de morts), que acaba amb “empat”. L’ONU va fer una llista de països que van violar l’embargament d’armes (més de 37) i l’únic que va fer uuna investigació interna va ser Suècia. Sadam Hussein al 1998 té un enorme deute en armes, s’havia endeutat amb Kuwait, i en comptes de tornar-li els diners, en acabar la guerra decideix envair-lo, hi ho fa en només cinc dies (creu tenir la benedicció dels EUA). Bush (pare) diu que s’havia violat el Dret Internacional i declara la guerra a Iraq per tal de recuperar la sobirania de Kuwait amb l’autorització de NNUU i del Senat dels EUA (encara que aquesta li va costar, per por a un segon Vietnam). Aquesta és la I Guerra del Golf Pèrsic, que realment es fa per interessos sobre el petroli i no per la sobirania de Kuwait. Després del Bush pare, tindrem al Clinton que no fa gaire respecte al tema del petroli i les següents eleccions guanya Bush (encara que realment les ha guanyat Al Gore). Després dels atemptats de l’11-S, Bush ataca Afghanistán. Ens hem de preguntar per què EUA fa la guerra a Iraq?, si ja té petroli d’Arabia Saudí, d’Afganistán i de Kuwait. Els EEUU té un 4’6% de la població mundial i consumeix un 25% del petroli mundial i expulsa un 36% emissions de CO2 mundials. Això fa visible la quantitat de petroli que necessita, no en té prou (podria explotar Alaska, però se la reserva pel final, quan el petroli será més car). PAGE 28 liquidesa dels petrodólars (provinents de l’OPEP, que colocaba els dólar a Europa en l’industria que necessitaba capital nou per a modernitzar les instal·lacions i en la Banca privada nord-americana). Aquests nous crèdits concedits per la banca americana als països del Tercer Món es fan perquè creien que treurien una bona rentabilitat. Amb això, els països del Tercer Món van guanyar 8 o 10 anys més amb aquests segons crèdits, el termini dels quals s’esgotaba l’any 1982. Aquest mateix estiu (82) el President de Mèxic es planta davant la Banca Americana i també davant el Club de Londres (acreedros privats) i el Club de París (acreedors públics) i els hi diu que no pot pagar. El president de Mèxic es seguit pels altres presidents deutors. La Banca Americana s’espanta perquè no pot tornar els diners als de l’OPEP i diuen: “privatització dels beneficis, socialització de les pèrdues” (l’empresa es queda amb els beneficis i demanen ajuda a l’Estat quan tenen pèrdues), es a dir, acudir a l’Estat per a que aquest els hi doni una subvenció per fer front a la crisis (aquesta serà la regla del capitalisme a tot el món, x.e SEAT demana diners a la Generalitat). Cal apuntar, que el Deute Extern salta com a problema de trascendència Internacional quan el problema és per a la Banca Privaeda (82) i no al 1972 quan el problema el tenía la Banca Pública. El secretari de finances (J. Becker) del govern nord-americà (presidit per Ronald Reagan), s’encarrega del problema amb el denominat “Pla Becker”. Aquest pla consisteix en l’aplicació política “si no pots cobrar amb diners, ens quedem amb els teus actius”, es a dir, vendre actius, això es materialitza amb una serie de privatitzacions , sobretot a Llatinoamerica, per tenir líquid i poder tornar els prèstecs (x.e. Iberia compra companuyia aerolinia argentina i aixì aquests poden tornar els diners). Tot i vendre actius, no s’aconsegueix eliminar el Deute Extern i Becker proposa als deutors (Mèxic, Perú, etc..): Abans de vèncer el crèdit, i que conseqüentment s’enfonsi la banca, demanin un crèdit a un altre banc per pagar el deute al banc a qui inicialment li debien els diners. D’aquesta manera guanyen 6 o 7 anys per preveure la “batacada”. Només va ser eficaç en alguns casos. Exemple: “En deuen diner al Banc X, qui en vèncer el termini cauria en banca rota (s’enfonsaria la banca). La solució és que Mèxic demani prèstec al Banc X per pagar al Banc Y (amb qui ell ha de cancel·lar el Deute Extern) i així es guanya temps per diversificar el risc i no caure en banca rota. Perú demanaría a Y per pagar a X i així successivament”. Llavors, el Pla Becker consistia en dos pasos: 1) Vendre actius PAGE 28 2) Incrementar el risc (diversificar-lo) Bush pare guanya les eleccions i posa com a Secretari del Tresor a N. Brady (banquer). Aquest farà un nou pla per solventar el problema del Deute Extern. El Pla Brady es fonamenta en tres elements (2 d’en Brady i un 3er que no és pròpiament seu): 1) Condonar part del deute, cancelar-lo perquè es evident que no el pagaran, encara que els països acreedors no están disposats a fer-ho perdonen una quantitat petita del deute. Hi ha dos grans condonacions per part dels EEUU i amb motius polítics (Egipte i Pakistán per la seva col·laboració amb la guerra del Golf i la d’Afganistán). També cal destacar que la França de Miterrand condona deute en l’aniversari de la República francesa per donar imatge de magnificència. 2) Acció que s’autogenera: “Ara Mèxic deu a Y i Perú a X, llavors el Banc X paga 60 dels 100 que debia a Y i es queda amb el deute de Mèxic (el cobrador del Frag) i el Banc X diu a Mèxic que si paga 80 ja li está bé, es donará per finalitzat el deute. Tots els bancs comencer a fer això i es genera el mercat secundari del deute extern entre bancs. Amb el pas dels anys els països han adquirit una cotització del seu valor (el que seran capaços de pagar) i la gent compra i ven segons aquests càlculs (especulació). 3) Plans d’Ajustament Estructural (PAE): consisteix en convertir aquests crèdits durs en tous un altre cop (això vol dir que l’acreedor no és un Banc Privat, sino que sera una Organització Internacional), però no sera tot el deute extern, sino només una part d’aquest sera reconvertit en tou. La trampa está en que el deute ho tenien els països del Tercer Món amb la Banca Privada (básicament Banca Americana) i pasen a tenir-lo amb les Organitzacions Internacionals (que funciona amb aportacions económiques dels països del Primer Món), treient-se així del mort de sobre. Així, Brady li treu les “castanyes del foc” a la Banca Americana. Així doncs, els goberns del Primer Món tenien que donar prèstecs a les Organitzacions Internacionals per poder encarregar-se del deute, peró alguns no volen com Japó, que es cridat per Brady per donar reserves sobrants a aquests organismes perquè sería beneficiós per ell mateix, ja que els deutors tenen economies complementaries a la seva (Japó), sobretot America Llatina. Ara el Deute Extern está en mans de Governs, Bancs i Organitzacions Internacionals. Aquesta transformació de crèdit dur a tou (banca privada a OI) PAGE 28 condicionada amb l’adquisició, per part dels deutor, del compromís de bon comportament aplicant el PAE. Exemple de Mèxic: 1994 Aliança Comercial amb Canadá i els EUA (Tratado de Libre Comercio o TLC), pel qual Mèxic otorga una perifèria de 25-30km a EUA com a Zona Franca, va ser exitós i es vol ampliar la Zona Franca a tot Mèxic (TLC). EUA inverita en Mèxic montant fàbirques, que exportaran a EUA sense aduanes i conseqüentment disminuira la immigració. Mèxic accepta, peró Chiapa está en contra i sorgeix EZLN. Durant aquell any no inverteixen en fàbriques peró si en Bancs perquè tenen un tipus d’interès més alts, fins al 38%, sent els Beneficis pels bancs nord-americans. El capital nord-americà es abocat a Mèxic amb benefici pels EUA. No es produeixen exportacions sinò importacions de EUA a Mèxic. Si Mèxic devalua el peso, els Bancs USA s’emportarien els diner i s’acabarien les importacions, però el President (Carlos Salinas) no ho vol fer perquè USA li va oferir fer-lo candidat d’USA a la OMC si no devaluaba, i així va ser, encara que mai va arriba a ser president de l’OMC. El nou President (Celillo) devalua el peso oficialmente en un 15%, peró realment baixa un 85% la seva cotització a les borses mundials i conseqüentment, tots volen sortir de Mèxic amb el diner (capital nord-americà). Mèxic hauria d’haver retornat 40mil milions de dólars, però només tenia 2mil milions, per tant, té un deute amb els acreedors dels EUA de 38mil milions. Clinton concedirà un crèdit al Govern de Mèxic de 40mil milions per a que torni els crèdits als acreedors nord-americans i així Mèxic adquireix el Deute Extern amb el govern d’EUA. Les Organitzacions Internacionals obliguen a Mèxic a complir el PAE amb sis requisits o acords: 1) Que Mèxic controli la inflació (control salarial, pujada màxima d’un 15%, encara que perden un 35%, ja que al 1995 hi ha una inflació del 50%). 2) Controlar que ho hi hagi dèficit públic (incrementant impostos o disminuit despeses). Bàsicament disminuiexen la despesa pública anul·lant el Pla de lluita contra la pobres, el Pla d’ajut a petita empresa i Pla de sostenibilitat de l’agricultura. Conseqüència, 37.000 empreses faran fallida i hauran 2.5 milions d’aturats. 3) Vigilar el dèficit exterior (no més importación que exportacions, tenen que disminuir les importacions de blat de moro, aliment bàsic de la seva dieta). 4) Privatitzar totes les empreses públiques (petroleres...). 5) Cal vigilar les migracions Mèxic-USA (encara que no es posible). PAGE 28 d’aplicar alhora. L’altre handicap és cap a on van aquests diners, capa ONG o cap a Governs. 3) Reducció de la despesa militar mundial en un 5%: aquesta despesa és d’1bilió. Si això s’estalvia, en cinc anys ja tenim un altre 1% del PIB mundia. 4) Remeses que fan els immigrants cap als seus països d’origen: són 200 mil milions de dólars i representa un altre 1% PIB mundial. La primera cosa important és la quantitat de diners i la segona la qualitat d’aquests. Es a dir, com es transfereixen els diners del Nord al Sud? En general per 3 vies: 1) Ajuts d’Organitzacions Internacionals (cooperació multilateral). Organismes no financer de NNUU més les seves filials. Tenen problemes de lentitud, pel seu gran caràcter buròcrata, i un cost elevat. 2) Ajuts de Governs (cooperació bilateral). 3) Vía ONG: és el més económic. Exemple de Kosovo, on el Govern espanyol instal·la un camp de refugiats per a 5.000 persones amb un cost de 7mil milions, i una ONG instal·la un altre per a 2mil perersones amb un cost de 200milions. Totes les ONG’s federades entreguen cada any uns pressupostos i propósits a la Federació. El que han de fer les ONG són denúncia, concienciació al Nord, no projectes al Sud. Aquestes ONG viuen de subvencions dels Governs i això provoca servilisme al Govern i no crítica. 1.3.1.2 Redistribució Privada: Com a ciutadans intervenim en la vida económica de 4 maneres: 1) Treballadors: • L’atur: avui en dia no es pot solucionar creant inversió mitjançant empreses privades. L’única solució és la redistribució d’hores de treball, es a dir, reduïr jornades laborals d’uns perquè d’altres pugin accedir al mercat laboral. • Deslocalització: s’ha trencat el concepte d’empresa (capital i treball son el concepte d’empresa) que ha afavorit la deslocalització. La solució és unificar el capital i el treball, es a dir, crear cooperatives (ets treballador i capitalista) per evitar la deslocalització (avui en dia entenem per empresa SEAT, però SEAT és el capital+treballador, només es deslocalitza el capital). • Sindicats ancorats en el passat: no están al día i encdara no tenen dimensió internacional com les empreses (x.e si fa una vaga la Wolkswagen a Alemanya, la producció que ells deixen de fer, la produeix la filial de Brasil amb hores extres dels seus treballadors, per això necessitem sindicats Internacionals, per fer vagues coordinades). Solució: creació de sindicats a nivell internacional. PAGE 28 2) El Consum: Activitat feta al llarg de tota la vida. El consum s’ha de redistribuir per solidaritat amb aquells que no tenen tanta capacitat per fer-ho i amb els nostres descendents. La redistribució del consum té la finalitat de reduir el consum del Nord per incrementar el del Sud. Es pot disminuir el consum superflu, consumir responsablement (no tenir una casa a la Cerdenya per anar 19nits a l’any, pots anar-te a un hotel). Igualment hem de fer selecció de productes de la nostra cistella de compra. 3) Estalviadors/Inversors: El marge de mediació o intermediació de la Banca és desproporcionat al risc que assumeixen. Aquests beneficis que haurian de sorgir dels marges de mediació se li han de sumar les comissions que cobren, l’altra part dels seus beneficis ve de les inversions que fan, que de vegades fins i tot són dubtoses ( “La Caixa” al 2000 de 120mil milions només van destinar a obra social, pròpiament dita, 4mil milions de pesetes. Alternativa a les caixes: La Banca ètica o El món de les finances: • Fons solidari: es pot trobar a les caixes o bancs. El banc fa un fons amb els teus diners i treballa amb aquest a la borsa cobran-te una comisió de gestió, però et cobren la meitat i l’altra se la donen a una ONG. És solidari però no ètic, perquè poden estar invertint en empreses d’armes, x.e. • Fons ètics: aquest té un filtre que mesura el nivell ètic del producte (accions) i es decideix segons les condicions d’elasticitat del banc (no drogues, no inverit en prostitució, etc..) de si es fa la compra/inversió o no. Hi ha 7 o 8 productes fixos i desprès cada banc posa la seva llista. El banc es compromet a complir la serva llista de requisits d’inversió dels fons. A Espanya hi han uns 8 o 9 fons ètics, encara que es diu que d’ètics realment hi ha 1 (AB Asesores Intermón). • Banca ètica: no t’ofereix un producte, sino que tota ella és ètica, a Europa hi han unes 30. Només donen crèdit a les empreses amb criteris ètics (a Espanya hi ha “mitja”, Caixa Pollená que té les 2 opcions, fons normal i fons ètic, però si que n’hi han d’estrangeres a Espanya, el primer és un holandès, “Triodos Bank”). • Microcrèdits: són crèdits petits (no te res a veure amb l’ètica) i els donen sense aval, ni hipoteca ni garantia. El 70-80% es concedit a les dones i la insolvència és igual que als crèdits normals, perquè les dones apliquen l’economia domèstica, perquè es destinen a producció i perquè existeix un servei d’inspecció. La diferència és que no necessiten aval. PAGE 28 4) Contribuents: Podem fer objecció fiscal: a EEUU quan va haver-hi la guerra del Vietnam, més d’1 milió de persones es van fer objectors fiscals (no pagar impostos) per no financiar la guerra (tenen un impots militar per financiar l’exèrcit o la guerra). Com podem practicar l’objecció fisacal? No pagant el percentatge destinat al Ministeri de Defensa del pressupost de l’Estat (no pagar en fer la declaració de la renda). 2) INTEGRACIÓ ECONÓMICA MUNDIAL 2.1. Grans organismes o institucions mundials que regulen la vida económica internacional: 2.1.1 Organismes d’estructura formal 2.1.2 Organismes formals/informals 2.1.3 Procesos d’Integració 2.1.1 Organismes d’estructura formal: Neixen entre 1944-49, amb el final de la II GM, on es crea una societat internacional entre guanyadors i perdedors (encara continua així, x.e. NNUU, poder de vet). 1944 Bretton Woods (Virginia) aquesta conferència está destinada a crear 2 dels Organismes Internacionals més importants, a voluntat dels nord-americans. 1945 Truman reconverteix la meitat de la indústria armamentística en civil, això comprota sobreproducció i la necessitat d’exportar, però per això necessita reconstruir Europa i Japò (Plan Marshall i OTRO PLAN PARA ASIA) per a que aquests tinguin capacitat adquisitiva, capacitat d’importació. Però primer al 1945 crearan el BIRD (Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament) i després 1945 Plan Marshall, que consistira en products excedentaris i no en dólars. Per administrar el Plan Marshall i distribuir l’ajuda, es crea l’OECE (Organització Europea per a la Cooperació Económica). El FMI neix amb la idea d’ajuda financera cap a Europa i Japó, per a que comprin als EEUU, pretén donar valor convertible (d’una moneda a un altra) i estabilitat de la moneda. Els EUA teníen el handicap de les aduanes per exportar a Europa (40% aduanes), llavors diu de fer un pacte per a que tothom disminueixi les aduanes. En 1947 els EUA promou la Conferència de La Habana que portará a la creació de l’OIC (Organització Internacional del Comerç) amb l’objectiu de rebaixar les aduanes. PAGE 28 2.1.2 Organismes formals/informals: Estan composats per governs, però només per a una reunió, sense capacitat d’execució de les seves decisions directament. El G-8: Está composat per governs que es reuneixen per reunions i no en un òrgan permanent. Es crea l’any 1975 per iniciativa de Giscard (president francès) que creia convenient que els països rics s’unisin d’avant l’OPEP. Al 1975 va ser convocats 6 països (G-6) per Giscard (IT, AL, FR, GB, EUA i Japó) immediatament Canadà protesta i al 1976 s’incorporava (G-7). L’any 1977 es fa una reunió de vuit, com a conseqüència de l’incorporació de la CE (Comunitat Europea) amb el president de torn. L’any 1991 URSS es disol i Rusia es convidada com a vuité país del G-8. La reunió dura sempre 3 dies, 2 dedicats a l’economía i 1 a la política. Fins al 2006 es deia G-7/8 perquè Ruisa només asistía el tercer día, però ara ja pot estar els 3 dies (li han permés) i ja és formalment el G-8. Es fan dos reunions anuals, una al juliol i l’altra al febrer (quan es reuneixen els seus ministres de finances). Fòrum Econòmico de Davos: Reunió a Davos (Suïssa) cada febrer, reunió informal, és un cicle de conferències. Els conferencians solen ser presidents de govern i els assistents (800-900 persones) que paguen quota d’entrada (28milions de pesetes). D’aqui surten molts negocis, ja que es fan contactes empresaris-presidents de manera informal. Cambra de Comerç Europea o Taula Rodona: Tots els sectors d’activitats hi son representats, aquests tenen lobbies a Bruseles per fer pressió i fer complir els reglaments de la CE (es suposa que hi ha un 15.000 empleats de lobbies per a pressionar a 15.000 treballadors de la CE). Es fan reunions per exemple del gremi de pescadors a la Cambra de Comerç Europea per a pendre/negocia decisions sobre un tema per a que la CE prengui mesures o faci decrets, reglaments, etc.. El Club Bildelberg: Fundat pel príncep Bernat d’Holanda (de jover era de les juventuts hitlerianes, es de naixement alemany). Es va dedicar al tràfic clandestí d’armament, indultat per la seva dona, la reina, quan havia d’entrar a presó. L’any 1954 crea aquest club amb el nom de l’hotel de la seva propietat. Inicialment, era un club de tertúlia, amb el temps tindrá socis molt importants económicament. Bernat busca financiadors de les reunions i troba PAGE 28 a David Rockefeler. També va incorporant gent de la política, secretaris generals de l’OTAN, etc... El club té 50 membres, però en les reunions poden ser fins a 150, ja que cada membre pot portar a 2 amics. Es celebra a finals de maig i n’hi han dos memebres espanyols fixos: 1) Matías Rodríguez Inciante: ministre de l’UCD, va en nom i representació de Emilio Botín, de qui és representatn d’afers exteriors. 2) Jaime Carvajal i Urquijo: va en nom d’en Joan Carles I de Borbó. Aquest club va apostar per Clinton i Blair, entre d’altres, abans de ser coneguts. Rockefeler no vol ser únic financiador i s’incorpora Wallenberg, que és la segona fortuna més important de Suècia (el més important inversor d’Ericsson). Crean el lloc de “Gerent del Club Bilderberg” i Wallenberg nomena al marit de la seva nevoda, un home que el porta a ser un dels clubs més poderosos de la terra. El club el promociona, perquè és molt bó,per fer coses molt bones: és Koffi Annan nomenat Secretari General de NNUU. 2.1.3 Procesos d’Integració: Aquests tenen forma o de Area de Lliure Comerç o Unió Aduanera. Unió Aduanera: Exemple: Situació previa a la unió aduanera: A té una protecció exterior del 5% (molt desenvolupat, poca protecció) B que és menys desenvolupat, té més protecció, un 10%. C i D són, respectivament, menys desenvolupats i per tant, tenen una protecció exterior major, 15% i 20% (d’aduana). Un cop creada la Unió Aduanera: això canvia i desapareixen les aduanes interiors, hi ha lliure canvi entre els memebres. Es evident que en treure aduanes interior has de modificar les exteriors, unificant-les, perquè sinó, els països de l’exterior comerciaren tot amb A (Alemanya) i ningú amb D (Itàlia). Així, s’incrementa el comerç interior i l’exterior pujarà o baixarà segons les circusmtàncies que s’hagin produït (si hem posat una protecció aduanera cap a l’exterior de la unió aduanera, major o menor). Les característiques de la Unió Aduanera: 1) Treure Aduanes interiors 2) Unificar aduanes exteriors 3) Resultat: augment del comerç entre aquests països 4) Increment o disminució del Comerç exterior depenent de les circumstàncies, si hem incrementat o disminuit l’aduana exterior. PAGE 28 En constituir-se una Unió Aduanera es compta com a excepció de la norma de la clàusula de la nació més afavorida del GATT (no aplicable). Area de lliure comerç: 1) Treure aduanes interiors 2) Mantenir aduanes exteriors 3) Resultat: incrementa el comerç intern 4) Mantenim el comerç extern La lliure circulació només serà pels productes interns, no pels productes externs, aquests hauran de pagar l’aduana exterior. X.e: si a A hi entra un producte de fora, D pagarà la diferència quan arribi a ell. Com sabem on s’ha produit la mercaderia? El problema ve perquè es pot produïr a A la taula, però amb materials comprat a l’exterior. Hauria o no de pagar aduana? Si canvia de categoria de producte, es compta com a producte nou (entra fusta i surt taula). També depèn de si del total venut, el preu que A ha pagat a E és inferior als costos d’A per tallar, pulir... el producte pertany a A. Si A paga més del que gasta per transformar... el producte és de E. (CACAO...PREGUNTAR ARCADI). (LI AGRADA PREGUNTAR A EXAMEN DIFERENCIES O QUIN ÉS MÉS EFECTIUS DELS DOS. Les organitzacións d’integració més rellevants: UE: 6 crítiques: 1. L’Europa que s’està construint no respon als principis bàsics de la democràcia, no existeixen divisions de poders: legislatiu i executiu es barregen (Consell de Ministres). 2. No és una Europa social sinó una Europa de mercaders (no existeix cap tipus de model social europeu). 3. No dòna cap tipus de veu a les nacions sense estat (s’engloba dins del Comitè de regions i municipis.no tenen un capacitat decisoria ni incidència política, són consultives). El euskera, gallec i el català no es reconeixen com a llengua oficial. 4. Fenera separació entre ciutadans de primera (autòctons) i de segona (immigrants) que no tenen dret a vot ni llibertat de circulació. PAGE 28 ÀSIA-PACÍFIC: • Consell de Cooperació del Golf: agrupa tots països dins la península aràbica excepte Yemen. • Asociació de Nacions d’Àfrica meridional • ASEAN (Asociació de Nacions del Sudest Asiàtic): és de caire polític, promogut pels EEUU per donar suport als països que li donaren suport a Vietnam. • AFTA (Asian Free Trade Association): caire económic • ANZERTA (Australian and New Zeland Economic Regional Trade Association) • Fòrum del Pacífic • APEC (Asian Pacific Economic Cooperation): creat pels EEUU, agrupa als països de les dos bandes del Pacífic. 3) MERCATS FINANCERS 3.1 Mercat del Diner 3.2 Mercat de Capitals 3.3 Mercat de Divises 3.4 Mercat dels futurs i les opcions Només hem donat a classe el Mercat del Diner. 3.1 Mercat del Diner: És el mercat interbancari, entre bancs. La feina del banc és d’intermediari. El Banc ha de tenir “ 20% de cash” (diner en efectiu) i l’altre en crèdits (80% prestat). Si el Banc no pot fer front, es a dir, que no pot tornar els diners que li han dipositat, el BCEspanya li fot multa. Llavors, aquest Banc anira a un altre i que li deixa diners per solventar el problema, però amb un 20% d’interès anual. Hi ha uns pocs particulars amb molt d’efectiu que ofereixen al Banc aquest diners que necessita a un interès més baix que el que li deixarà l’altre banc. 4) CONSEQÜÈNCIES ECONÓMIQUES DE LA GUERRA 4.1 Despesa militar 4.2 Personal de les forces armades PAGE 28 4.3 Recerca científica i desenvolupament tecnológic 4.4 Indústria de la guerra 4.5 Comerç 4.1 Despesa militar: La raó oficial per a la despesa militar es protegir a la ciutadanía, altres raons per mantenir la despesa militar: • Inèrcia: seguir en el moviment d’anys anteriors, per no perdre el poder adquisitiu per part del Ministeri de Defensa. • Modernització: estar a l’última moda. • Interessos del complexe militar industrial: interessos dels fabricants d’armes, els que financien i tota la cadena que els segueix. Nivell de despesa militar mundial: • 1987 supera 1 bilió de dólars • 1993 750mil milions (degut desaparició URSS, fi dels blocs) • 2004 es supera 1 bilió de dólars • 2005 supera 1.05 bilions de dólars • 2006 supera l’1.1 bilions de dólars. Despesa militar espanyola: Incrementa en la democràcia, ja que durant la dictadura només hi havia despesa en miltars als carrers per controlar, no en míssils. Actualment, encara que no surt als pressupostos generals de l’Estat, hi ha una despesa de 49 milions d’euros diaris. 4.2 Personal de les forces armades: Hi ha 26 milions de militars en el món, encara que l’ONU estima que amb 400-500 mil n’hi hauria prou (como cascos azules). A Espanya hi havia fins que es finalitza el servei militar obligatori (mili) 250mil, avui día n’hi han 170mil i a la pràctica 145mil. Serveixen per a tasques himanitàries, s’han enviat 20mil persones en 10 anys, llavors, perquè tenir tants militars? Espanya té 50mil militars de carrera, i aquests necessiten tenir un mínim de 100mil soldats a qui donar ordres, més 25mil per accions humanitàries. 4.3 Recerca científica i desenvolupament tecnológic: És el millor vist per l’opinió pública, per la suposada aportació en millores tecnológiques per a la societat. Però si haguessin destinat aquests diners a investigació civil tindríem més, perquè el 50% no es revlea mai (no s’aprofita mai) i l’altra 50% PAGE 28 funciona amb patents (15% té demanda civil, l’altre res). L’UE destina un 2’1% del PIB en I+D i Espanya el 0’9%, d’aquests, el 0’45 ho aporten les empreses i l’altre 0’45 el sector públic, amb un 60% destinat a usos civils i un 40% a militars (d’aquest un 80% destinat a la construcció d’un avió militar). 4.4 Indústria de la guerra: Les tres empresesque provisionen l’exèrcit dels EEUU (Boeing-McDonnel, Lokheed, Raytheor). Europa té l’EADS. Al 1981 Espanya s’incorpora a l’OTAN. 4.5 Comerç d’armers: • El més gran comprador i productor són els EEUU. • Els més grans productors són els països del Nord i els més grans consumidors els països del Sud, a l’inversa que al mercat de drogues. • No és transparent perquè amaga productes i destinació. • Vendre armes no dona prestigi. • Abans del final de la Guerra Freda, el comerç mundial d’armes era 50mil milions de dólars, després, 30mil milions. Bixa perquè disminueix el comerç i increment la producció interna de cada país, ja no tenen que importar. • Durant la GF, l’URSS era gran productora d’armes i qui més exportaba, després ho eren els EEUU, seguits de FR, GB, AL, Xina i Espanya (exportadors). • Grans productors India, Israel, Iraq. PAGE 28