El Desenvolvimiento Socioeconómico de Grecia: Desde la Edad de Bronce a Roma - Prof. Marí , Apuntes de Historia

¡Descarga El Desenvolvimiento Socioeconómico de Grecia: Desde la Edad de Bronce a Roma - Prof. Marí y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity! . Grècia. Intro Època micènica 1600-2000aC Època fosca 1200-750 aC Època arcaica 750-500aC Època Clàssica 500-323aC Època hel.lenística 323 – 30 aC 15. El Món PreMicènic i Micenes Els problemes de recerca i de perioidtzació històrica Fortes restes arqueològiques pel terreny. PreMicènic La cultura premicència més important fou la Minoica, que habità Creta i fou contemporània i absorvida per Micenes. Micenes. 2000-1200 Àrees culturals entorn de l´Egeu. : Grècia continental, illes Cíclades i Creta. Grècia és un territori muntanyós, amb divisió lingüística. Micenes és una societat aristocràtica (wanaka, ramaketa, tereta) amb presència monàrquica (wanax). Diferències no excessives entre wanax (rei suprem) , Basileus (reis locals, cabdills, nobles) i guerrers forta diferència amb la població no noble (artesans, camperols i esclaus). Model esclavista patriarcal. Estructurats en petits pobles entre valls, amb palaus aristos que controlàven el comerç, monopolitzàven el coure i l ´estany, la producció del bronze. Lluita pel control de la producció i de les terres entre wanax i aristos. El centre del món grec a la fi de Micenes és l´Àtica, el Penepolès, Beòcia,etc. (continental, i Anatòlia occidental). Centre que té 2 perifèries, sobretot comercials i culturals. La primera periferia, la península itàlica i una segona periferia ocupa l´arc mediterrani. Micenes cau amb la crisi del 1200, l´arrivada dels pobles del mar, i l´esfondrament de les societats de bronze amb problemes en l´aprovisionament d´estany.(ex: guerra de Troia, pas marítim de ruta comercial). Micenes també pateix la lluita de classes amb les revoltes internes contra la desigualtat de la noblesa sacerdotal. També influíren les qüestions climàtiques; fou una època d´escalfament i sequera. Al 1200, desapareixen els palaus i s´inicia la cultura de ferro; canvi ceràmic. Apareixen nous nuclis de població: els Oikos, i nova classe aristócrata, els basileus. Comenta l´època fosca. Els poemas homèrics: la primera documentació literàrea. Homer (voltants 750), Hesíode (750-700) Pares de la narració del passat gloriós (Iliada, Odiesea), recopilació mitològica grega (Tegonia, Agon, lluita). Herodot (hist,VaC) recull arxius i memòries de les ciutats (lolografia, durant guerres mèdiques). Tucsidies (“”””) guerra Penepolès; i Xenofont i Plutarc (biògraf). 16. Els inicis de la Història Grega. Època Fosca. 1200- 750 Els segles de la inestabilitat. Incertesa del 1200 al 900 (grecs recurrien a mites per explicar època). L´arribada dòria: conseqüències i assentaments territorials. La Grècia antiga neix dins l´esfera d´influència d´Egipte, Pèrsia i Creta. Al 1100, una unió de tribus dòries, procedent del NO dels Balcans (actual Sèrbia), es desplaça al sud. Si bé en el seu orígen són agriclutors, la vida migratòria els fa nòmades. Penetren Grècia central i el Penepolès, on conflueixen amb aqueus (agricultors que havien desplaçat als cretens). Per la força militar, els dòrics subordinen als aqueus, si bé mantenen els poblats agrícoles que paguen tributs. La desintegració de les relacions comunals i la aparició de la propietat privativa i individual és una fase prèvia per la aparició de la esclavitut (desintegració de la comunitat). Cap al 1050aC: S´abandonen els nuclis palatins; disgregació poblacional. Retorn a la ramaderia, avenç del nomadisme. Desplaçament de pobles a l´Àssia menor. Certs territoris de la Grècia continental i insular no invadida pels dòrics, habitada pels jònics, vivia en base a una economia natural amb paper funamental de la ganaderia i, en segon terme, de la agricultura. Sense divisió del treball entre artesania i agricultura, no es desenvolupa el comerç ni el diner. 900aC (període Geomètric dins l’època fosca) Reconfiguració dels estats, retorn a l´agricultura. Ceràmica i escriptura, i comerç. La formació de les civilitzacions gregues. L´augment de la població i de les forces productives (animals, arada,etc) trenca l´esperit comunal i es desenvolupa la propietat privada i la família patriarcal. L´intercanvi recíproc, la cooperació i les relacions gentilicies es sustitueixen pel comerç. La defensa de la terra, però, segueix sent obra comunal, element unificador dels propietaris (per la seva mera supervivència). Amb l´augment de la població s´inicia la colonització, no sense disputes i primer a petita escala. La defensa del territori i l´adquisició de noves terres permet la divisió del treball entre productiu (agricultura) i reproductiu (defensa i ofensiva). Neix una casta militar dirigent, necessitat de tots, i també mantinguts (tributs). Transita així la comunitat en estat, com a garantia, necessitat de relació recíproca entre propietaris iguals i lliures i contra l´exterior. El mdp esclavista es caracteritza per ser una comunitat de famílies patriarcals amb propietat privada sobre la terra. La reproducció no es garanteix per la cooperació en el treball productiu sinó en la defensa i l ´ofensiva militar. La guerra és el gran treball col.lectiu. Els tributs són necessaris pel manteniment de la classe político-militar. Quan no basten o quan urgeix, el servei militar. Oikos i Aristois Els palaus dels nobles es situen en unititats politicoeconòmiques autosuficients, els Oikos. Primeres colonitzacions al Mediterrani. El creixement de la població, la conseqüent pressió sobre la terra exigeix la colonització. Amb les guerres colonials apareixen els presoners de guerra, que es fan esclaus. La casta dirigent controla i gestiona els esclaus i els productes generats per aquests. Així, amb la divisió social del treball i la propietat privada es condueix a la societat de classes. Les colònies es troben a la perifèria. S´inicia en època fosca, però es desenvolupa i es fa extensa, en l ´arcaïca. Eren unitats productives agrícolas i comercials. Són controlades des de les metropolis. Primer s ´enviava una onada d´exploració i, posteriorment, de colonització. La més antiga al sud d´Itàlia (775), a la costa d´Anatòlia, al mar Negre (750), a la península de Calcídia (700). Tots, però, són part de l´Assemblea, eclesia. Atenes estava dividida entre la població urbana (artesans, comerciants, armadors) i el camp (camperols ; aristois). El problema de la terra, però segueix i arruina camperols, perpetuant el problema social. Amb Pisitrat s´inicia la tirinia, que segueixen els seus fills. La tirania triomfa, en 2n intent, pel suport camperol i suposa un enfortiment de l´estat i disminució poder aristoi, promoció del comerç i imposició de la moneda, reformes que beneficiàren camperols i comercials. La tirania s´aguanta amb exèrcits mercenaris i dura 20 anys, fins que els comerciants augmenten poder. Hipies és destronat per una coalició d´aristois i un exèrcit d´espartans. El nou poder aristoi fomenta l´hegemonia d´Atenes a la zona. Al capdavant es situa Clístenes que impulsa la participació democràtica. La economia esclavista d´Atenes es basa en l´especialització de l´exportació de productes d´alt valor: vins, oli, ceràmica, perfums,etc, acostant-se al límit de la transició a una societat mercantil. La moneda atenenca és la més forta i usada i surgeix el sistema bancari i de crèdits. El sistema laboral era basicament esclavista, artesanal o d´explotació agrària petita. Esparta. Exemple del triomf de la rev hoplítica, de la lluita del demos Vs aristos. Esparta és una societat autosuficient, agrícola majoritariament, igualitària a nivell econòmic, polític i ideològic. Acaven per militaritzar la societat. Té 3 classes socials: Ciutadans (omoioi). Igualtat total de la majoria pobl. Eren productors, reproductors i, sobretot, exèrcit. Periecs. Agrícolas autònoms de les terres menys productives de la periferia, auxiliars de l´exèrcit. Ilotes: esclaus, treballen les terres dels ciutadans. Al capdavant avantguarda una diarquía (2 reis) trias entre famílies. Els reis també eren generals de l ´exèrcit, tenien poders religiosos (els sacerdots no tenien poder civil). En temps de pau governava els “Efors”, (5) renovats anualment, formats per qualsevol omoioi major d ´edat, amb poder executiu i mediador sobre els 2 reis. A nivell consultiu, el Gerosia, consell d´ancians, 28 membres de més de 60 anys, més els 2 reis. L´Apella, l´Assemblea, formada per tots els omoioi, reunida mensualment, el poder real d´Esparta. La militarització, la guerra permanent, és la peça clau de la reproducció de la ciutat. Provoca l´adquisió de noves terres per a periecs, adquirió d´ilotes i la repressió interna front ells, que són els que produïen. La guerra permenent, però, suposava un continu desgast demogràfic pels omoioi. Altres polis: Corint, Epiraude, Olimpia, Arcàdia, Delfos, Argos, Tesalia. Illes de l´Egeu. La Magna Grècia La colonització. Les polis perifèriques del Mediterrani Les guerres mèdiques Enfrontament dels perses amb una coalició de ciutats gregues. Ctxt de Persia: A mitjans del VI, Cir II es fa fort a la meseta iraniana i eixampla fronteres. Darius, al 513 arriva als estrets dels Dardanels per la part anatòlica, a la zona de colònies gregues. Al 500 esclata la guerra, que és per terra i marítima. Les ciutats jòniques demanen ajut a les metropolis (sobretot Atenes, Sparta no intervé). Al 493 Darius derrota els grecs, s´apodera de la península, on estableix a les ciutats jòniques règims oligàrquics i imposa forts tributs. Les negociacions de rendició de la Grècia continental, però, fracasen i una expedició de l´exèrcit persa (20.000 homes) creua els estrets i arriva a l´Àtica, on, a Marató, 490, són derrotats pels grecs (els espartans s ´acaven afegint), aprofitant el coneixement del terrenyn, amb una bona actuació de la infantería hoplítica, que provoquen la retirada (però organitzada) dels perses. 2ª guerra mèdica 480, segon desembarcament persa, dirigit pel rei Xerxes amb 100.000 soldats. Els grecs intenten parar-los - La riquesa de Grècia. Les guerres anteriors a la del Peloponès havén sigut més petites per que Grècia era pobre. Però quan Grècia s´enriqueix hi ha un augment demogràfic, aquest crea desigualtats, que porten a la colonització, desenvolupament naval, això crea comerç, llavors hi ha riquesa, es volen fer amb la riquesa, finalment l ´imperialisme. En definitiva, el creixement econòmic. Enfronta Atenes i la Lliga contra Sparta i aliats. Afecta a totes les ciutats gregues. És una guerra civil del món grec sobre l´hegemonia econòmica d´una gran potència i la voluntat de mantenir la autonomia d´altres potències. La legitimació històrica de l´imperialisme atenenc es basa en la suposada modernitat que encarna, front el tradicionalisme spartà. Mentre els spartans rodejen la ciutat amb infantería, els atenesos envien la marina a atacar la reraguarda. Es manté així la guerra. Però l´aïllament d´Atenes provoca desmoralització interna, augment de malalties i l ´allunyament d´altres ciutats, on es produeixen revoltes que aprofiten per surtir de la Lliga. Alhora, però, 200 spartans queden aïllats i rodejats a la illa de Sfactactèria. Desgastats els 2 exèrcits i poblacions, es signa la pau de Decènies/Nicies (que habia de durar 50 anys) on es manté l´status quo. Les 2 potències aprofiten per refer-se. Atenes reanuda la guerra amb una expedició a Siracusa, on cauen derrotats, ja que estava desunida. Un dels dos generals, a més, es passa a Sparta al ser requerit a Atenes. Els spartans reaccionen ocupant zones de l´Àtica. A més, comenta un moviment reaccionari a Atenes per acavar amb la guerra en mans dels aristois. Al 411 a través d´un cop d´estat, estableixen el règim dels 400, però el poble recupera rapidament el poder. Els atenencs són derrotats navalment i per terra i acaven signant la pau, derrotats. Conseqüències: - Renuncia a les propietats exteriors (es desfà la “Lliga de Delos”). - És obligada a tirar les muralles. - Entrega la seva flota. - Admet als exiliats. - Nova revisió constitucional on nomenen 30 legisladors (tirans). Conseqüències: Pèrdua de l´hegemonia militar d´Atenes i submissió política a Sparta. 404 Esparta reprimeix Atenes. 21. Els estats grecs al IV ac. La crisi de les hegemonies i de les confederacions : Esparta, Atenes i Tebes. Crisi i reconstrucció del model de la polis. Canvis polítics, socials i econòmics La debilitació econòmica i després de moltes guerres, suposa la decadència de les polis, i la polarització econòmica de la població. Es precaritza la classe mitjana i augmenten els latifundistes i els jornalers. La autosuficiència de les polis cau amb la imposició de la moneda i del mercantilisme per part d´Atenes. Sorgueixen sectoris productius i banquers nourrics. Circula molta moneda i que produeix inflació. A més, l´acaparament de terres pel control de tot el procés productiu entre els nourrics, grans fortunes industrials-mercantils, produeix una crisi per manca de terres. La producció esclavista es marcentilitza i es fa competitiva. La competitivitat dels esclaus i la inflació produeix l´empobriment generalitzat dels petits propietaris, i homes lliures es troben en situació de semi esclavitut. Els exèrcits ja es basen en mercenaris. També és una crisi política. La manca de sobirania i autonomia política de la majoria de polis havia sofert danys irraparables amb les aliances militars amb Atenes i després les imposicions d´Esparta i Tebes. La oligarquització espartana escampada havia fet perdre pes polític al Demos. A més, crisi ideològica amb la perda de creença amb els cultes de l´Olimp. Influència de cultes orientals (ex: mistèriks) o de la filosofia estoicista, que aboga per l´interès per la sabidoria i desinterès món terrenal. Rebelions d´esclaus La contradicció amo-esclau i les insurreccions dels esclaus. Amb les guerres la afluència d´esclaus és massiva i abundant. Preus baixos de propietat i reposició. A més barat, més explotació, car la productivitat sols augmenta amb la pressió extraeconòmica. Mentre el preu de manteniment era més car que el de reposició les condicions de sobretreball eren deplorables (sobretot, mines.). brutalitat i agressions, empresonament o crucificació les relacions laborals esclaves es basaven en la repressió. Quan l´estat es debilita (guerres, etc) es produeixen evasions massives, que foren perseguides. A més brutal l´explotació, més radical la lluita de classes. Les insurreccions i aixecaments es dónen en el període de màxim esplandor de l´esclavisme. A Grècia sorgeixen als segles V i IV. 494, rebelió a Argos, on els esclaus s´apoderen de l´administració pública, ocupen magistratures i goverene. 464, sublevació d´ilotes a Esparta i Mecenia, que només l´unió de les polis acava amb l´exèrcit victoriós d ´esclaus sobre l´arruinada Esparta. 427 prenen partit al poble Vs aristos a canvi de la llibertat. Oscilacions a la hegemonia La hegemonia d´Esparta és sobretot político-militar, però no assoleix una consolidació econòmica. Atenes es refà, amb el la dictadura dels 30 tirans, aristos pactistes amb Esparta, regim polític (lideratge aristo autònom, assemblea no vinculant) fiscal (aristos no paguen tributs i controlen tresor nacional), i productivament favorable als aristos. És una dictadura repressora, antidemocràtica. La petita aristocràcia moderada, veient el perill per a la continuïtat d´Atenes en si, fa un cop d´estat i derroca els tirans. 371,362. Tebes s´erigeix com a arbitre dels conflictes interns grecs. Tebes uneix tots els ports de la Beòcia, una Macropolis amb poder militar molt fort. L´impost que Esparta imposa a Atenes i aliats (Tebes, Corint,etc) provoca la revolta d´aquesta última que amb una aliança amb Argos, Tebes i Atenes lluita i perd contra Esparta. L´arrivada de riqueses i nous models socials a Esparta, comença la transformació del seu sistema. Es redueixen els homoioi, apareixen grans acaparadors i especuladors, i es trenca el sistema igualitari i l ´equilibri social, manté l´exèrcit amb mercenaris. La societat s´oligantropitza, grans terratinents, dirigents de la vida política. 386 Pau del Rei entre Esparta i Pèrsia basat en la autonomia mútua i no intervenció en afers propis. Pèrsia, però, ajuda financerament amb la reconstrucció d´Atenes, que renova muralles i exèrcit i forma una nova aliança, 377 2a lliga de Delos,(acord de defensa mútua, de competències militars compartides i organització político-judicial assembleària) sota hegemonia de Tebes. Al 371 i 362 Esparta cau derrotada i obligada a alliberar als ilotes, que marca la decadència d´Esparta. Pel control del santuari de Delfos i per la hegemonia entre polis surgeix nou conflicte civil, 356-346, 3a Guerra Sagrada, entra Focida, Esparta i Atenes, contra Locria, Beocia i Tessalia. La intervenció de Macedonia en ajuda dels darrers serà decisiva. 22 i 23 Macedonia Resums Món Grec. M2000-12000, Fos1200-750, Arc750-500, Cla500-323, Hel 323-30 Micenes 2000-1200 Societat aristo i wanax (rei de reis) que controlen el comerç i monopolitzen el bronze Cau al 1200 per: - arrivada pobles del mar • problemes aprovisionament estany (guerra Troia) • lluita de classes front poder aristo. • Questions climàtiques (sequera, etc....) Època fosca 1200-750 1200-900 Desinformació. Grecs usen mites. Arrivada dòria. Agriculutra secundària. Desintegració relacions comunals, aparició propietat privativa i individual. 900 Reconfiguració estats. Retorn agrari, ceràmica, escriptura, comreç. Casta dirigent politico-militar tributària. Transit de la comunitat en estat, com a necessitat de supervivència entre propietaris iguals i lliures Vs exterior. Primeres colonitzacions al Mediterrani. Unitats agrícoles i comercials i inici d´esclaus. Divisió social del treball, societat de classes. Grècia Arcaica. 750-500 Consolidació de les polis, sobiranes i agrícoles, més poder pel demos, però controlades per basileus (caps dels Oikos, aristois). Lluita de classes entre demos i aristois molt present. Demos aconsegueix arrevassar el monopoli de la violència (rev hoplítica a Esparta) i al 595 abolir l ´esclavitut per deute. Triomf de la Tirania que reforça l´economia, incentiva el comerç i l´ús de la moneda. Petits propietaris i Demos li donen suport. Potencia l´ideologia nacionalista (culte a Atenea, etc.). Desenvolupament diferent a Atenes i Esparta. Atenes projecte de demo esclavista (unió lliures per reproduir esclavisme). Esparta autonomia autosuficient i igualitària. Gueres mèdiques 500-480 Imperialisme Persa aturat, 1r a Marató, i finalment maritimament desde Salamina. Conseqüències: - raó d´existència de la 3a classe (lliures no esclavistes, petits propietaris). • Augment economia esclavista. Grècia Clàssica 500-323 Màxim desenvolupament esclavisme i imperialisme. Segle VI consolidació democràcia esclavista. A nivell superestructural: assemblea popular vinculant (ecclesia). L´esclavisme és imprescindible per la reproducció del mode de producció, però al no tenir cap mecanisme intern i natural d´autoreproducció (desequilibri sexual per rentabilitat), amb una demografia limitada, tencologia estancada, abolida la esclavitut per deutes, la única via per la reproducció és la guerra, el colonialisme i el comerç.* dialectica. Segle V Hegemonia d´Atenes i rivalitat d´Sparta, Guerra del Peloponès, 431-404. El desenvolupament imperial d´Atenes, el projecte de democràcia esclavista assoleix un marc superestructural, la Lliga de Delos, justificada front l´amenaça persa. El projecte d´hegemonia atenenca d ´assolira un marc polític per tot el món grec amb Atenes com a centre imperial (Pericles 443-430), mitjançant la primacia de la moneda d´Atenes, l´emmagatzament del tresor a la capital o l´aliança político-militar de la Lliga de Delos troba l´oposició d´Sparta i altres polis, així com de les classes mitjes gregues, el poder adquisitiu del qual baixa amb l´augment de l´esclavisme. Atenes compta amb 30.000 ciutadans i 40.000 esclaus. S´inicia la guerra de desgast, per terra i mar i pau intermitja. Sobretot per l´escassetat de recursos humans, Atenes cau i perd. Segle IV: Conseqüències: - Fracàs de la democràcia esclavista i del projecte imperialista d´Atenes (q es veu obligada a renunciar a propietats externes, enderrocar murralles, entregar flota i a un govern aristo pro-spartà dels 30 tirans). • precarització de la classe mitja (per inflació, augment d´esclaus i latifundis) • Aristocratització de la societat. • No es resolt la lluita fraticida, només s´ha aturat el lideratge. • Crisi de creença en cultes de l´Olimp. L´hegemonia d´Esparta no és econòmica. A més, l´arrivada de la riquesa transforma la societat espartana, on apareixen acaparadors i especuladors, es redueixen els omonoi i es crea una gran oligarquia terratinent. Es refan les restes de polis (tb per ajuda persa) i Tebes lidera la 2a lliga de Delos, que derrota Esparta, obligada a alliberar els illotes, que suposa la seva mort. La lluita pel lideratge del món grec acava amb la 3a Guerra sagrada, pel control de Delfos, que sols la intervenció macedònica marcarà la diferència. 323-30 dC Època helenística Rivalitat entre polis en decadència per l´hegemonia a Grècia acava amb la irrupció de Macedonia, que a través de Felip i Alexandre, uneixen/sotmenten Grècia al seu regne i desenvolupen un gran marc superestructural esclavista imperialstia: l´ imperi. Alexandre creua estrets, liquida imperi persa, allibera Egipte, i arriva al Tigris. Si bé el nou marc enriqueix la metropolis i l´esforç cultural d´unir orient i occident; l´helenisme; o l´esforç per unir les èlits aristòcrates; a causa de la contradicció administrativa de gestionar tal abast de territori en tan poc temps, l ´imperi es disgrega i es divideix entre els seus generals a la seva mort. El mode de producció esclau, estructura de la Grècia Antiga. L´esclavisme sorgeix a la Grècia Arcaica amb les primeres colonitzacions i l´esclavitut per deute. El desenvolupament de l´esclavisme limita, però fa imprescindible el desenvolupament de la 3a classe, primer per l´esclavisme per deutes, però alhora pel manteniment de l´exèrcit. L´esclavisme provoca l ´augment de relacions comercials i dependència al comerç i alhora una segregació entre petits i grans propietaris. L´esclavisme es basa en la propietat privada, el treball com a mercancia, alienat, sense estímul, mantingut i no creatiu. Al limitar la tècnica, el desenvolupament sorgeix amb l´expansió geogràfica i la reproducció de l´esclavisme al màxim de sectors productius. (colonitzacions, esclavitut a tots els sectors). Així es desenvolupa les especialitzacions massives (cultius vinícoles, molins giratoris o millora qualitat de pa). L´esclavisme es basa en la especialització, la divisió del treball massiva depenent del comerç, fomentant la divisió entre agricultura i indústria i l´especialització dels instruments de treball. Amb les lluites socials i la tirania, s´aconsegueix abolir l´esclavitut per deute, amb o que la reproducció, la reposició de la força de treball només s´assoleix amb les guerres, el colonialisme i el comerç. Amb la Grècia Clàssiva s´arriva al màxim desenvolupament esclavista. * dialectica. Als segles V i IV baixa espectacularment els preus dels esclaus, sobretot a causa de les guerres, surt més a compta la reposició que el manteniment, és més dura la feina, més inflació, més precarietat a la 3a classe. A més, provoquen les rebelions d´esclaus, per les condicions deplorables de sobretreball. Evasions, insurreccions, i aixecaments (494, Argos. 464, Esparta. 427 prenen partit per Demos Vs Aristos). milió de persones. Les noves terres es repartíren entre petits i grans propietaris i a l´estat. Es forma aleshores els grans latifundis de mà d´obra esclava (sobretot sud d´Itàlia). La noblesa romana habia concentrat des del principi la propietat de la terra, reduïnt els petits propietaris i apropiant-se de les terres comunals. Si bé l´expansió territorial paralitza la precarització dels camperols, es manté la monopolització de la terra en mans dels patricis. L´exèrcit, a més d´ofensiu fou alhora repressor i peça d´estabilitat en la propietat de la terra. L´expansió territorial fou el xivo expiatorio de la situació interna, la superpoblació. El colonialisme evità les guerres internes, i alhora permeté que la aristocràcia romana mantingués el poder total, i no va desenvolupar una democràcia esclavista com a Grècia. La 3a guerra samita, 298-290, Roma guanya una aliança adversa numerosa i fa subdits els estruscs. L´hegemonia romana sobre l´Itàlia peninsular, al nord, al sud i a l´est, aliances amb la Maggna Grècia, 282-272, aprofitant disputes internes dels règims helenístics; i augment de l´oposició a Carthago. Potenciació dels plebeus que participen a l´exèrcit. A Italia, el desenvolupament del comerç propicia la necessitat permanent de mà d´obra esclava i l´expansió permanent. Així s´invaeix Sicília i s´inicien les guerres púniques. L´Hegemonia de Roma en el Mediterrà central (264-202) Les guerres púniques (261-) són guerres de desgast que suposen la victòria romana , l´obtenció de Sicília, l´hegemonia naval, arees d´influència comercial (entre d´altres, Còsega i Cerdenya) i indemnitzacions de guerra. Es consolida el colonialisme i el comerç. És l´inici de l´imperialisme. També s´extenen pel Nord, vall del Po, Adriàtic. La segona guerra púnica (218-202), de molta durada i més desgast, irrupció d´Annibal, que és finalment, aïllat i desprovisionat. Roma venç, aïlla totalment Carthago, el desmantellament del seu poder marítim, l´apropiament de les colònies d´ultramar i una nova indemnització. IV l´imperialisme Romà (202-9) L´esclavitut no disposa de cap mecanisme intern i natural d´autoreproducció. Amb una demografia limitada, una tecnologia en estancament, i la pèrdua de la esclavitut per deutes, la única via per reproduïr les relacions esclavistes és la guerra i el comerç que d´aquesta depèn. La guerra constitueix el mecanisme reproductor fonamental de la reposició constant d´esclaus. La guerra suposa beneficis per a la aristocràcia (indústries, mercats, latifundis) i la plebs (creixement econòmic, exèrcit, riquesa, infraestructures,etc). La necessitat de la classe terratinent i comercial, uneix els ciutadans lliures en l´expansió. Els patricis controlen el procés productiu, fiscal i estatal, que motiva la concentració de les terres i els grans terratinents, amb mà d´obra esclava. Com a conseqüència de les guerres permanents s´empobreixen els plebeus, que queden arruïnats front el dumping terratinent. Establiment de colònies estratègiques, llatines, grans mitjans de comunicació, unificació ideològica. 197-177 expansió al Nord d´Itàlia, des de la Galia al Danubi. 154-133 domini a Hispaniae, que provoca oposició i tumultus hispanicus, però prima la romanització de la societat. 154-118 Ocupació sud de les Gàlies. 58-51, ocupació total per Cesar, que aconsegueix aturar la rebelió del proletariat romà. August suposa la reorganització provincial de l´imperi, així com l´ús de les campanyes amb justificació propagandística i ideològica. 12-9 Conquesta de la Germania Occiental. La derrota del 9 a la Germània Oriental posa fi a la política expansionista. Les fronteres es consoliden al Rin, Escòcia, i al Danubi. Última expansió: Trajà invaeix Dàcia. Al sud, tota la costa africana queda en mans romanes. A l´Orient, s´ocupa Grècia i la Península Anatòlica i el pròxim Orient. És una zona de constant conflicte i xoc d´interessos de les diferents comunitats. Imperialisme: Centre i Perifèria El sistema imperial romà es basa amb un centre ric i productor i una perifèria pobra i dependent. La guerra de Classes . L´adquisició de noves terres i l´augment de mà d´obra esclava trenca l´economia dels petits propietaris rurals, puntal de l´exèrcit romà. Es precaritza i proletaritza els plebeus, a mida que més es desenvolupa l ´esclavisme. A més, lluita per la participació política. La polarització s´extrema i la aristocràcia s ´enriqueix. 2 grups d´aristos, antics patricis. La oligarquia senatorial (terratinents acaparadors esclavistes que controlen l´Ager Publicus) i els cavallers, equites, sectors comerciants i banquers. Es consolida la classe proletaria i parassita per la contradicció político-econòmica entre l´arruïnament dels plebeus per la pèrdua de competivitat i la impossiblitat de l´esclavitut per deutes. La crisi econòmica sorgeix per l´exportació del sistema esclavista a la perifèria, que augmenta la competència a les explotacions. La situació política també és decaient, amb lo que s´inicien timids intents reformadors i la divisió de la classe dirigent entre conservadors i reformistes. 136-32 guerra d´esclaus a Sicília. Mostra l´excés de concentració d´esclaus a Sic. 133-121 Reformes soicals dels Gracs. Mesures contra la concentració terratinent i pel repartiment del ager publicus. Gai Grac, 123, intenta reforma agrària, i per auugment politicojurídic dels plebeus. Ambdós seran derrotats per l´aristocràcia. 113-82, Marius fa entrar el proletariat a l´exèrcit, repartiment de terres als veterans. Reformes positives, però limitades. 91 M. Livi engega reforma agrària i de la concessió de la ciutadania. 82-79 Reacciona l´aristocracia amb Sil.la, que provoca la seva dictadura, però manté la crisis. 73-71, Revolta d´Espartac, el problema esclavista dins el context de crisi social. Organització política Institucionalització del principat i del poder imperial: el senat ratifica i investeix. L´organització de l´imperi suposa la creació d´un gran funcionarat, quadres administratius. Radiografia social Terratinents o antics patricis. Equites amb base mercanitlista Burgesia comercial. Plebeus arruïnats, antics propietaris, classe parassitària. Lliberts i altres, lliures amb menys status. Esclaus, gran força de treball i sustent de l´imperi que disminuirà amb la fi de l´expansió i la insuficiència d´autorreproducció. Base econòmica La Crisi del Segle III i la fi de l´imperi romà a. 1. Crisi SIII. - Greu Crisi estructural del sistema esclavista. (F 1) Plantejament: Motius estructurals (paral.lels i retroalimentaris) de la caiguda esclavisme: • Fi de l´expansió imperial. • Encariment de l´esclavisme. • Dèficit fiscal imperial. • Arruïnament plebeus. • Fi de l´expansió imperial a causa de la Contradicció adminstriativa i econòmica. L´estat imperial no pot administrar-se perquè és gegantí. Necessitat de limitació. La economia romana, però, és expensiva. Necessitat d´expansió contínua És una contradicció paulatina però insuperable per retroalimentàries. L´estat sobreviu per l ´expansió. (conquerir: més terres, més esclaus, més tributs).Però genera grans despeses (exèrcit,etc). A més, no hi ha possiblitat administrativa de regular tal abast de territori, a part de suposar més potencial de corrupció regional. L´imperi s´estanca. Comença la depressió econòmica. • Encariment de l´esclavisme: L´esclavisme no disposa de cap mecanisme natural i intern d ´autoreproducció, degut a la no reposició de la força de treball. Al no haver-hi conquestes, s´atura la font de cautius de guerra i cessa la gran influència de mà d´obra barata. Pugen els preus drasticament. Més car també és el seu manteniment (sobretot improductius: nens, dones,etc). L ´encariment de l´esclavisme precipita depressió econòmica. • Dèficit Fiscal Imperial: La tributació queda insuficient per mantenir l´estat i el consum luxós de l ´aristocràcia. L´exèrcit, la burocràcia i els serveis públics són molt costosos. Mantenir l´estat suposa solucionar dèficit fiscal a l´interior. • Arruïnament plebeus: La càrrega fiscal (el cost del manteniment de l´estat) se dirigeix cap als plebeus. És un augment continu de taxes que aboca els plebeus a una precarització i arruïnament. A més, per la manca d´esclaus la seva força de treball s´abarateix. Agreujants superestructurals A nivell Social: Desintegració social a l´assimilar grups no romanitzats. Rebel.lió d´esclaus. A nivell polític: Despotisme imperial i consegüent descrèdit. Conflicte amb Iran. (d´hegemonia militar, cultural i comercial). Problemes militars: lluites als limes. (més despeses). És un segle amb moltes guerres civils. Conseqüències (E 1 (E 0 + F 1)): • Si bé l´esclavisme no desapareix, car l´estat es basa en sistemes d´esclavisme d ´aprovisionament, la seva presència cada cop resulta més escassa i molesta. Sobretot pel seu costós manteniment, comença, doncs, el declivi imparable de l´esclavisme, i l ´empobriment del camperol lliure (que abandona terres,etc.). Els esclaus es mantenen com a a criats i com a camperols de la part central senyorial. • Canvi estructural al camp: Aparició i extenció de la figura del colonus, arrendetari dependent que estava vinculat a la finca d´un Patrici i que li pagava una renda per la terra. Són establits en petites parceles i reben els seus excedents. Prové de: a Plebeus arruïnats. b) Esclaus alliberats (per liberalitzar el seu manteniment i família). És pel Patrici més beneficiós que l´esclau. Es produeix concentració de la riquesa dels terratinents i l´absorció de terratinents menros. • Inici de la ruralització. a. 2. Reacció imperial (S finals III i IV – F2) intro La reacció imperial a la crisi, que quasi fereix Roma de mort és a doble nivell. Constanti es fa emperador. Es veu obligat a començar reformes fiscals. Son intents legislatius d ´acceptació i regulació de la nova realitat. Alhora, emprèn una ambiciosa reforma político-ideologica per administrar i justificar la nova realitat. Estructural Reformes Fiscals Tardorromana (RFT): Intent legislatiu de mantenir les rendes fiscals. Es potencien els latifundis rurals (Villae), nuclis de producció amb forta autonomia autàrquica. Esquema recaudatori/treball: Estat ---) Patronus (interlocutors fiscals, latifundistes) ---) Colonus. És un nou sistema basat en l´explotació senyoral (domunim), que augmenta el poder polític i fiscal. L´estat rep de Patronus i Colonus (entre ¼ i 1/3 del producte total). Colonus paga a Estat i Patronus (3 vegades total més que durant la República). Així, després de l´esfonsament econòmic, la nova legislació suposa la pèrdua de drets socials dels colonus. • Es legalitza l´adscripció a la terra. • Ja no són subjectes fiscals directes (depenents dels Patronus, encara que alguns mantinguin la propietat.) • Es força el treball hereditari. (tant dels gremis atesanals, com dels camperols). Aquests nuclis de producció (Patronus recopila producció camperola) i la nova situació plebea són llavor de les estructures proto-feudals. Superestructural • Militar: Augment exèrcit imperial. Reimplantació reclutament obligatori i duplicació nombre regions. Arriva als 650.000 efectius. • Administratiu: 284- Implantació de la Tretarquia (divisió de poders) en 2 persones i territoris, per agilitzar i fer més efectiva la seva administració. Els processos de més contradicció interna es donen a la zona Occidental de l´Imperi, que també és on l ´esclavisme habia arrivat al màxim desenvolupament. • Ideològic: 313- a partir de. Assimilia monoteisme i adapta cristianisme (mite Helena creus) que servirà com a justificació del règim, i de l´emperador com hereu imperial i de la fe, nou motor de cohesió social. Imatge idealitzada realitat, element de cohesió i, ademés, demostrable! Element unificador per a la (no democracia esclavista, com Grecia) i alhora és necesària per la reproducció de les relacions esclavistes. Provoca la necessitat d´una expansió permanent, guerres permanents. Així, en l´objectiu d´augmentar les terres i sustituir la ma d´obra servil, benefici comú de plebe i patricis, emmarquem la 2a guerra sammita i l´inici de les guerres púniques i l´imparible expansió romana. Hegemonia Roma al Mediterrà Central (264-202) Les guerres púniques (261-202) són guerres de desgast enre la potencia rival de Roma pel control del Mediterrà central, Carthago. Amb la victòra romana, s´obté Sicília, l´hegemonia naval, àreas d´influència, indemnitzacions,etc. En fi, és l´inici de l´imperialisme a gran escala. L´imperialisme romà (202-9) La Guerra constitueix el mecanisme fonamental per la reposició constant d´esclaus i escatimar diners al seu manteniment. Alhora, la guerra suposa beneficis a patricis i plebeus, a terratinents i comercials (augment indústries, mercats, latifundis, infraestructures, exèrcit,etc.) Patricis, però, mantenen tot el procés productiu, augmenten concentracions de terres i la mà d´obra esclava, que empobreix camperols lliures i provoca el naixament del proletariat romà a les ciutats. L´expansió romana es dirigeix arreu. 197-77 Nord d´Italia. 154-33 Hispaniae (no sense oposició i tumultus). 154-18 sud de les Galies. 58-51 Galia sencera ocupada per Cesar, q finalitza així la rebelió del proletariat. 12-9 Derrota a la Germania Oriental, fi de la política expansionista. Ultims brogits imperials per Trajà a Dàcia. Es consoliden les fronteres al Rin, Escocia i Danubi, tota la costa mediterrànea, i el pròxim orient. Inici de la Pax Romana. Conseqüències de l´imperialisme. Centre i perifèria. Si bé el centre és ric i productor, la perifèria ´se pobre i dependent. Lluita de classes. Motivada per la contradicció de la 3a classe entre la necessitat d´una classe inferior, esclava, però alhora aquesta suposa menys valor per la seva força de treball, és més competitiva. L ´imperialisme total trenca l´economia dels petits propietaris, puntal de l´exèrcit romà. S´extrema la polarització, s´enriqueix l´aristocràcia i la oligarquia senatorial (terratinents q controlen l´ager públicus) i els cavallers, equites, comerciants i banquers. L´arruïnament dels camperols per la pèrdua de competivitat però la impossibilitat de l´esclavitut per deutes consolida una classe proletària, paràssita. La crisi econòmica és generalitzada amb l´exportació de l´esclavisme a la perifèria. També existeix lluita per la participació política, i inici de divisió entre classe dirigent entre reformadors i conservadors. 136-32, guerra d´esclaus a Sicília. 133-121 Reformes socials dels Gracs (contra la concentració terratinent i pel repartiment ager publicus) que fracassen per l´aristo. 113-82 Marius fa entrar proletariat a l´exèrcit, reparteix terres entre veterans, però són reformes limitades. 91 M.Livi engega reforma agrària i de concessió de ciutadania. 82-70 Reacciona l´aristo amb Sil.la, dictadura, però manté crisi. 73-71 Revolta d ´Espartac. Base econòmica. Explotació agrícola esclava dominant de monocultius (oli, vi blat) especialització, complementada per l´artesania i l´industria. Tendència a l´acaparament i acumulació de terratinents front petits propietaris i ager publicus. Sistema monetari estable amb caigudes cícliques. De Cesar a la Crisi del Segle III Cesar 60-44 Pompeu (proSila), Cras (oligarquia financera) i Cesar (refor, interessos militars) formen el 1r triunvirat. 60. al 53, mort Cras, enfrontament restants amb 49-45 2a guerra civil, triomg Cesar, es nomena dictador perpetu, monopoli de la potestat tributària i potencia el colonat de veterans i ciutadans. 44 Cesar és assassinat (xo no la necessitat de reforma!!!) 43-14 August. Els cops de Cesar al règim senatorial són irreversibles. La reacció usa la superestructura dictatorial per conservar el poder i acavar amb les IIPP republicanes. Octavià (proCesar), M.Antoni (facció militar) i Lèpid (cavallers moderats) formen 2n Triunvirat, 44-31. 32 oposició entre ells, una altre guerra civil q guanya Octavi. 27-14 Octavi August reorganitza Repu, funda Principat. August suposa la reorganització provincial de l´imperi, així com l´ús de les campanyes amb justificació propagandística i ideològica 14-68 Dinastia Judi-Claudia, lluita interna pel poder entre exèrcit i Senat. (Tiberi, Calígola, Claudi, Neró i Seneca) 68-96 Diastia Flàvia, Culte a l´emperador. Vespasià i Domicià. 96-192. Dinastia Antonina, consolida sistema dictatorial, però mantenen crisi estructural per la impossibilitat de recaptar impostos i el col.lapse productiu. Trajà, Adrià, M.Aureli i Comode. 193-235. Dinastia Severiana, degradació del sistema social i les pressions dels pobles bàrbars. Sever (193-211) introdueix elements germànics a l´exèrcit, liquida el Senat! La Crisi del S III A niv estructural: Contradicció econ-admin, encariment esclavisme, dèficit fiscal imperial i arruïnament plebeus. Contradiccions paulatines, insuperables i retroalimentàries. A nivel superestructural: desintegració x assimilar grups no romanitzats.Conflictes als limes. Rebelio d ´esclaus. Despotisme i descredit imperial. Oposició de l´Iran. Guerres civils. Reacció imperial: Reformes fiscals Tardorromanes Es potencien latifundis rurals (ruralització), Villae, amb forta autonomia autàrtica. Aristos augmenten poder pols i fiscal. Perdua drets socials colonus: Adscripció, patrici monopoli subjectes fiscals, treball hereditari. Tetrarquia (284), cristianisme (313), augment exercit. La crisi del segle 3, la fi de l´expensió imperial i l´encariment de l´esclavisme, sobretot del manteniment. Es desenvolupa el colonat, arrendetari i que s´automanté, en petites parceles. Tendència i predomini final del colon, dependent a la finca del propietari que li pagava rentes per la parcela. Al mateix temps, les aldees de petits propietaris cauen pel patrocini dels grans magnats rurals, per la protecció contra les exaccions fiscals i el reclutament forçat a l´exèrcit. El canvi de esclau en serf requereix, per l´excedent al senyor una coerció extraecoconòmica. La rentabilitat del canvi es demostra quan els terratinents pagaven de multa més que el preu d´un esclau per evitar q els colons anessin a l´exèrcit. Es fomenta el regionalisme, el ruralisme i el poder autàrquic front el poder central. Mantenir l´exèrcit i l´estat no surt rentable a l´aristo terratinent. Creix la inflació i l´especulació a mercaderies i la moneda. Amb la contracció comercial (per la reprod tendencial i la inflació) la especialització agrícola s´abandonà i la tendència de les grans props agris es converteixen en autosuficients. Els pagaments fiscals es fan amb espècies. La economia es tanca i les terres comunals (boscos i pastos) són la única garentia de materies primes. Creix el poder terratinent regional que ni el cristianisme centralitzador imperial pot evitar. Tampoc els barbars són causa de la de la desintegració, era la pròpia debilitat interna del sistema esclavista.