Análisis poético: Marcs del poema - Temas, estrofas y autores, Apuntes de Poesía

¡Descarga Análisis poético: Marcs del poema - Temas, estrofas y autores y más Apuntes en PDF de Poesía solo en Docsity! 1 Esquema per a fer l’anàlisi d’un poema: - Inventari, és a dir, fer una enumeració de tot el que hi ha en el poema. - Parts de l’anàlisi d’un poema: Contingut, retòrica (forma), mètrica i versificació (forma). 1. Marcs del poema: aspectes contextuals. 1.1.Localització temporal del poema: període concret històric del poema. 1.2.Localització del poema en el corpus de l’autor: a quin llibre de l’autor pertany, i al mateix temps a quin moment de la seua vida. 1.3.Gènere líric: en quin tipus de gènere s’emmarca el poema. 1.4.Títol: tracta de cridar l’atenció, la presència o absència d’un títol ja ens diuen l’essència del poema. 1.5.Cites: estableix un marc més ampli que el títol, i deixa veure que el poeta tenia en ment més coses a banda del poema. 2. Contingut temàtic o tema. 2.1. Tema (no argument): li dona sentit al poema, i l’ancora en un moment diferencial concret. (l’argument és la forma en com se concreta del tema). 2.2.Tòpics literaris: 2.3.Temes i subtemes: en els poemes llargs no hi ha un tema únic, sinó que hi ha varios temes que amplifiquen el tema principal. 3. Estructura textual: com s’estructura el text. 3.1.Tipus d’estrofes: la estrofa és la part del poema en la qual tots els versos estan relacionats entre ells, per la rima o per qualsevol altra coincidència. L’estrofa habitualment es una combinació de versos que es repeteix al llarg del poema. Les estrofes estan separades dins d’un poema per una pausa mètrica i sol correspondre a un canvi en el poema. Les estrofes no solen ser autònomes, però de vegades una estrofa pot tenir. Sovint les estrofes no s’organitzen a l’atzar, sinó que presenten una estructura gramàtica i estructura complexa, aleshores cal analitzar-les per la seua posició en el tot del poema. 3.2.Tipus de versos: com s’organitza el poema en el paper. 3.3. Tipus de composicions 4. Nivells lingüístics. 4.1.Nivells lèxics i semàntics. 4.2.Nivell morfosintàctic. 4.3.Nivell lèxic. 4.4.Tipus de rimes. 5. Pragmàtica del poema: aspectes referencials externs al poema. 5.1.Díctics del poema. 5.2.Díptics de temps i lloc. 5.3.Intertextualitat. 2 3.2. Tipus de versos: - Tetrasíl·labs (4) - Hexasíl·lab (6) ART MENOR - Heptasíl·lab (7) - Octosíl·lab (8) ------------------------------------ - Decasíl·lab (10) ART MAJOR - Alexandrí (12) - Versos blancs: no presenten cap tipus de rima fònica. - Versos estramps: estrofes de versos blancs acabats en paraula plana, habitualment decasíl·labs. - Versos esparsos: la majoria dels versos haurien de rimar fonèticament i no ho fan. - Versos lliures: no segueixen les lleis mètriques i la seua mesura resta lliure a decisió del poeta. - Rimes falses: els sons que es repeteixen no presenten unes característiques fonètiques plenament idèntiques. - Rima fàcil: mots que provenen d’una arrel comuna (porta – comporta), o pertanyen a una mateixa categoria gramatical. - Rima equivoca: paraules que sonen idènticament, tot i que s’escriuen de manera distinta (signes/cignes) o paraules polisèmiques. - Doble rima: al final de vers permet que es donen dues rimes, la del vers estricte i la de l’anàfora. - Rims dissoluts: versos d’una mateixa estrofa que no rimen entre ells, però que troben correspondència en les estrofes següents. - Mots-rima: els mots sencers que finalitzen els versos d’una estrofa es repeteixen en les estrofes següents (ABAB). 3.3. Tipus d’estrofes: - 2 versos → dístics → apariats: dístics amb rima consonant. - 3 versos → tercet (art major) / terceta (art menor). - 4 versos → quartet o quarteta. - 5 versos → quintet o quinteta. Ha de tindre com a mínim dues rimes. - 6 versos → sextet o sexteta. Ha de tenir com a mínim dues rimes. - 8 versos → octava o cobla. La cobla era el terme antic en que els trobadors designaven què era una estrofa. La cobla és l’octava clàssica de la poesia catalana medieval, normalment de metre llarg, com el decasíl·lab cesurat en la quarta. - 10 versos → dècima. Poden presentar rimes molt diferents. 5 BIBLIOGRAFIA: - Riquer, Martí de (1984) [1964] Hist. de la Lit. cat I. Ariel - Badia, Lola (2017) Literatura Medieval, 1, Enciclopèdia Cat. - Girolamo, Costanzo de (1984), Els trobadors, Alfons el Magnànim. - DDAA (1992), Poesia trobadoresca, a cura de Lola Badia i Traduccions d’Alfred Badia, Ed.62. - Riquer, Martí de (2001) [1995] Los trobadores, Hª literária y textos, 3a, Ariel. ELS TROBADORS: 1. La lírica trobadoresca. 2. Els cançoners. 3. El trobador. 4. Els tractadistes medievals de poètica. 5. Versificació. 6. Gèneres. 6.1.Segons la versificació. 6.2.Segons el contingut. 7. Diàlegs i debats entre trobadors (tençó). 8. Formació cultural dels trobadors. 9. La poesia feudal. 1. La lírica trobadoresca La lírica trobadoresca comença en llengua provençal, que s’expandeix en: La lírica trobadoresca també té un llenguatge vulgar, perquè poguera ser entesa per tots, i també estava feta per ser cantada, ja que no tots saben llegir. La temàtica era majoritàriament amorosa, i no eren firmades pels autors, sinó que donaven pistes de l’autoria als poemes. 3. Els trobadors Per als trobadors la feina de trobador és digna, sols a l’abast dels que saben fer versos. El trobador és qui compon poesies destinades a ser cantades, de manera que el destinatari l’escoltés i no la llegira. Fins que un joglar no cantava en públic una cançó no considerava com publicat el poema. 6 Etimològicament trobar vol dir descobrir, en castellà allar o encontrar. La poesia lírica del segle XIV està composada per 350 trobadors. Cal tindre en compte dos tipus de trobadors: 1. El que viu de ser trobador: treballen al servei de la cort majoritàriament, és a dir, feien poemes per encàrrec, tenien un caràcter àulic. Abans de cada poema, els trobadors dedicaven una sèrie de pàgines com a bibliografies i explicant en que es basava el poema, anomenades vides i razós. 2. El que escriu per plaer. 4. Els tractadistes Els tractats eren els manuals utilitzats pels trobadors per escriure els poemes, on es trobava la mètrica i versificació. Un dels primers manuals que hi ha és Razós de trobar de Ramon Vidal de Bergadá. Aquests tractats eren estrictes en quan al sistema sil·làbic i la rima, els trobadors foren els primers poetes en instaurar una rima marcada per als poemes. 5. Versificació El bordó més utilitzat és el decasíl·lab en la tònica en la quarta, és a dir, el vers mític de la poesia catalana. Els poemes estaven compostos entre 3 i 8 cobles. La cobla, al final, té el que s’anomena una tornada, una cobla més curta que sol tenir la meitat de bordons que una cobla normal. En la tornada es troba el senhal, que és a qui dedica el poema el trobador, concretament és trobava al primer hemistiqui. El rim o rima té un aspecte important i decisiu, quan és aguda és masculina i quan acaben en plana és femenina. Segons el tipus de rima tindrem un tipus de cobla o un altre, hi ha diferents tipus de rima: - Cobla unisonant: és repeteix el mateix patró rítmic en totes les cobles. - Cobles singulars: cada cobla té el seu ritme diferent, encara que l’estructura és la mateixa. - Cobles dobles: es repeteix el patró rítmic per parelles de cobles. - Cobles capcaudades: el patró rítmic dels últims bordons comencen la següent cobla. - Refrany: és un bordó que es repeteix al llarg de totes les cobles (el estribillo). Vers = bordó Estrofa = cobla Rima= rima o rim 7 6. Gèneres 6.1.Versificació La rima està feta per ser ballada, alguns dels tipus que hi ha són: - Balada - Dansa - Viadeira 6.2.Contingut - Cançó: poema d’amor, dedicat a l’amada. → Mala cançó: quan el trobador parla mal de l’amada, per un desamor. → Escondritch: el trobador es defensa de ser un bon amant. - Sirventés: gènere que s’utilitzava per atacar. → Sirventes moral: per criticar les males costums d’algú. → Sirventes personal: el trobador expressa odi a una persona en concret, l’ataca directament. → Sirventes polític: s'utilitzava per fer propaganda política. → Sirventes literari: entre trobadors. - Planh: poemes dedicats a persones que havien faltat com a homenatge, mostrant una bona visió de la persona que havia faltat. - Alba: poemes de temàtica amorosa, on es reflexa la pena entre els dos amants quan es separen, i sempre era a l’alba. - Pastorel·la: poemes d’amor que relataven el romanç amb una pastora. 7. Diàlegs i debats entre trobadors - Tensó: una baralla entre dos trobadors on cadascú té la seua opinió. - Joc partit: es treia un tema i estant a favor o en contra havies de defensar una de les dues postures. - Tornejamen: cada trobador escrivia una estrofa i guanyava el que millor quedava amb la melodia. 1. Trobar clus/ric: més hermètic, ric en metàfores, més elaborat. 2. Trobar leu: més comprensible. 8. Formació cultural Els trobadors havien de tindre coneixements sobre música per tal de poder quadrar la rima a la melodia. Hi havia dos grans harmonies el trívium i el quadrívium. A banda de la musicalitat havien de saber de retòrica, i açò es donava en el quadrívium. 10 La lírica en els trobadors i Ausiàs March Per raons metodològiques segons Martí de Riquer, resulta útil deixar d’anomenar trobadors als poetes catalans del segle XIV. Perquè comencen a no escriure en provençal, tot i no ser un tall net, comencen a llevat occitanismes i a introduir catalanismes. Els primers gèneres poètics i estils continuen sent de caràcter trobadoresc. Es com si Catalunya continuarà les seues tradicions a la poesia trobadoresques, a esquenes del que està passant a Itàlia. Tot això recolzat pel rei Pere el Cerimoniós, aquest moviment destaquem a dos trobadors Jaume March i Pere March. Jaume March, oncle d’Ausiàs March, es conserven 3 poemes al·legòrics, 6 poemes breus i 1 diccionari de la rima. De Pere March, pare d’Ausiàs March, es coneixen 12 poemes, la reflexió moral es la característica més colpidora de les seues poesies, perquè incideixen en el fet que els bens mundanals seran anorreats (aniquilats) per la mort. La mort es vista per Pere March com una igualador davant de tots els estaments socials. Altre autor destacat en aquesta època és Andreu Febrer, que fou qui va traduir la Divina Comèdia de Dant al català. Bibliografia: - Riquer, Martí de (1980) Hª de la literatura catalana, vol.1 - Sant Jordi, Jordi de. Poesies. Ed.: Barcino. A cura de Aniero Frata. JORDI DE SANT JORDI La lírica catalana del segle XV encara manté un lligam amb la poesia trobadoresca, els poetes encara utilitzen els models dels trobadors. A l’igual que la seua llengua, encara que poc a poc es va assemblant més al català de hui en dia. En Jordi de Sant Jordi, a banda de la influència trobadoresca, també trobarem italiana i francesa, d’una forma incipient, degut a l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó. Jordi de Sant Jordi fou un cavaller valencià, que serveix en la cort d’Alfons el Magnànim. Fou dels primers, que tot i tindre influències trobadoresques, mira més enllà d’Occitània, és a dir, cap a la expansió de la Corona d’Aragó. Va participar activament en els combats d’expansió, i com a recompensa, el rei el va obsequiar en territoris com també va ser anomenat cavaller, també és anomenat mossèn. En 1423 es capturat i empresonat a Nàpols pels Sforça, just quan va escriure el poema Del Presoner. Va ser coetani amb Andreu Febrer i Ausiàs March, segons Martí de Riquer en 1420 van coincidir els tres junts a una expedició a Còrcega i Sardenya. Durant la seua obra experimenta, investiga i innova des del punt de vista mètric, de gènere i de ritme, i al mateix temps coneix la tradició poètica. Aquesta combinació de la innovació i la tradició formals, li van servir com a llegat a Ausiàs March per acabar de renovar la poesia catalana. 11 BIBLIOGRAFIA: - Chiner, Jaume (1997) Ausiàs March: La València del segle XV, CVC. - Ferraté, J. (1992). Llegir Ausiàs March. Quaderns crema. - Ferraté, J. (1994). La poesia d’Ausiàs March. Quaderns crema. AUSIÀS MARCH El moment en el que escriu March, la Corona d’Aragó es troba en expansió, i és un estat sòlid. I els territoris occitans comencen a annexionar-se a territoris de la corona francesa, i la cultura trobadoresca comença a fragmentar-se i a perdre vigència, tot i que en Catalunya aquesta tradició perdura. València esdevé ciutat peninsular, i un punt entre Castella i Itàlia. I la tradició literària italiana comença a penetrar poc a poc a la Corona d’Aragó, apartant poc a poc la tradició occitana. De 1397 a 1497 està considerat el segle d’or Valencià, on apareixen autors com Roís de Corella, Jaume Roig o Sor Isabel de Villena. Ausiàs March naix a València el 1400 i mor en València el 1459. Ausiàs March pertanyia a la petita noblesa, ja que els seu oncle i el seu pare eren cavallers, aquesta condició nobiliària li va permetre tindre una biblioteca a casa. La condició de cavaller se la forjar ell mateix, gràcies a les participacions que feia en les expedicions d’Alfons el Magnànim. Una vegada deixa les expedicions i abandona el càrrec de falconer reial, es dedica a viure de les seues rendes i terrenys, i durant aquesta època fins la seua mort es dedica també a escriure. La vida amorosa de Marc comença de molt jove, ja abans de casar-se té un fill bastard. En el 1437 es va casar amb Isabel Martorell, la germana de Joanot Martorell, autor del Tirant. Va enviudar jove i es tornà a casa en Joana Escorna. En 1450 abandona Gandia i fixa la residència a València, i també mor la seua segona esposa. El 3 de març de 1497 es va produir la seua mort. Va escriure 128 poemes, i tradicionalment es divideixen en cicles temàtics: cants d’amor, cants de mort i cant espiritual. Els cants d’amor es divideixen segons els senyals, i hi ha 5: Plena de Seny, Llir entre Cards, Amor de Amor, Mon Darrer Bé i Oh, foll amor. Els cants de mort són 6 poemes que dedica a la mort d’una dama, on no apareix cap senyal. I l’últim bloc, el cant espiritual, és sol un poema de 224 versos, que tot i ser un sol té la suficient càrrega per considerar-lo com un cicle. Introdueix els models literaris italians sense deixar de banda els models poètics trobadorescos. 12 Deixant a part l’estil dels trobadors – COMENTARI Ausiàs March es desmarca dels trobadors en els primers quatre versos. En els quatre següents enalteix la figura de la dama. En la següent cobla torna a exaltar a la dona, però des d’un punt de vista hiperbòlic, als últims quatre versos ens diu que la dama és la persona perfecte, combina la presència física en els valors morals i ètics. Els versos són decasíl·labs clàssics catalans amb una rima consonant capcaudada (10A, 10B, 10B, 10A, 10C, 10D, 10D, 10C). PERE SERAFÍ Com a Pere Serafí es documentat per primera a vegada a Barcelona en 1534, en aquesta data es té constància que va desplegar una immensa activitat en diversos camps de la pintura. El 1560 col·laborà en un sonet en l’edició de les Poesies d’Ausiàs March, i en una poesia en els madrigals musicals de Pere Alberg Vila. Pel que fa a la seua obra, als seus darreres anys va publicar dos llibres de Pedro Serafin de poesia búlgar en llengua catalana, imprès a Catalunya el 1565. Són un conjunt de 170 poesies distribuïdes en dues parts, una part dedicada a temàtiques profanes i l’altra dedicada a temes espirituals. En la part profana tracta assumptes amorosos, morals i didàctics, són característiques pròpies del renaixement. La temàtica amorosa està precedida per una concepció d’ordre platònic, i per la consciència de la seua contradicció amb la realitat humana, concretament la de les dones, i l’ordre social. Pel que fa a l’obra espiritual, es tracta d’una poesia amb una projecció èpica, però que siga espiritual no vol dir que no és escèptica i mística. Rep influència de Petrarca, Àusias March, Joan Boscà i diversos poetes francesos. Conjuga les formes velles tradicionals a Catalunya (decasíl·lab clàssic català) amb les formes noves (les de caràcter renaixentista, procedents d’Itàlia, sonets, madrigals o epístoles). En conclusió Pere Serafí fou una persona que va dominar diversos arts, intentant ser un humanista perfecte. Comentari del poema Càntic d’amor. JACINT VERDAGER (1845 – 1902) Referències bibliogràfiques: - Cònsul, I. (1986). Jacint Verdaguer, història, crítica i poesia, Editorial del Mar. - Molas, J. (2014). Llegir Verdaguer, PAM. - Torrents, R. (1995). Verdaguer. Estudis i interpretacions, Eumo. - Arbó, S. (2002). La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer, Planeta. 15 1. 1855 – 1859: Inicis. 2. 1859 – 1909: Maduresa. La poesia que escriu està considerada lírica (cuida l’estètica), parealista (escriu sobre el lloc on viu), floralesca (escriu sobre la naturalesa) i de certamen ( estaven creats per ser presentats a concursos). Trobem les millors peces de Llorente, on canta, segons Josep Piera, la bellesa humil de les coses. Arriba a crear una mitologia valenciana inspirada en la riquesa de la nostra terra, l’alegria, la varietat i l’alegria de la gent i les seues costums. I dins d’aquesta cosmovisió es presenta un paisatge bonic, satisfactori i humil, a aquest fenomen se li anomena Paisatge sentimental. 3. 1910 – 1911: Circumstància. “Vora el barranc dels Algadins”: Tema: Vora el barranc dels Algadins, elogi d’un paisatge que rememora la seua infantesa una vegada és major. Aquesta frase a banda de ser el tema, també és el títol i a la vegada una anàfora que es repeteix durant el tot el poema. El poema té dos parts, les tres primer estrofes configuren la primera part, on descriu el paisatge del barranc dels Algadins. I la segona part que es caracteritza per la quarta estrofa, on evoca tot el sentiment que té per aquest paisatge. El poema està compost per quatre estrofes de 8 versos cadascuna, amb una mètrica octosíl·laba, i una rima d’art menor i de tipus creuada (abba). JOSEP CARNER Bibliografia: - DDAA (1975) “Modernisme i Noucentisme”, L’Avenç25 - Manet, A. Josep Carnel i el Noucentisme, Ed. 62. - Riquer, M. Història de la literatura catalana, 10, Ariel. - Carner, J. (1992) Poesia, a cura de J. Coll, Quaderns Crema. Noucentisme: Aquest moviment és un corrent literari que té caràcter per fer país. És un moviment amb una voluntat transformadora de la societat, i ho fa de dues formes diferents: - Exemplaritat temàtica: els temes de totes les rames artístiques han de ser el iguals. Els temes són urbans, és a dir, qualsevol cosa que passa al carrer és un tema suficient per inspirar l’art, és un quotidianitat burgesa. - Perfecció formal: l’obra ben feta, hi ha un rigor estètic. La creació literària s’adapten a unes normes molt acurades en quan a lingüística, mètrica, rima i estilística. Els 16 precedents d’aquest moviment literari són el simbolisme, el post-simbolisme i la poesia pura. Claredat, mediterranisme, elaboració pulcra de les creacions literàries, un llenguatge normativitzat, aquestes són les característiques principals de la literatura noucentista, i el gènere literari que més s’acosta és la poesia. La poesia noucentista es distingeix perquè reivindiquen el cànon constructiu del poema, és a dir, el poema és una construcció ben feta i rigorosa; el recurs al classicisme, les obres tenen un lèxic bell i elegant, tornen a les formes clàssiques; la religió cristiana forma part de la temàtica noucentista d’una forma conservadora, hi ha un gran respecte per la tradició però des d’un punt intel·lectual. El model noucentista està apegat a la tradició europea, la llengua pren un caràcter arcaïtzant, el poetes s’interessen per paraules més rebuscades i estranyes. La temàtica del poema es centra en la fugacitat del temps i la melancolia del pas del temps, quan es tracten temes d’aspectes femenins és caracteritza a la dona des d’un punt de vista platònic, temàtiques urbanes, la natura es presenta de manera domesticada. Obra de Josep Carner: Molt jove comença a participar en la premsa en revistes com Catalunya o La veu de Catalunya. Va ocupar diverses diplomatures arreu d’Europa per motius econòmics, i després es va exiliar a Mèxic per motius polítics, on va exercir també de professor universitari. Té una obra molt extensa, i es divideix en quatre apartats ordenada cronològicament: - Inicis: fa els primer passos com a poeta des dels 12 anys, amb la publicació del seu primer llibre de poemes titulat com a Llibre de poemes (1904). - Primera etapa: primers anys del Noucentisme de 1905 – 1911. D’aquesta època destaquen Primer llibre de sonets (1905), Segon llibre de sonets (1907) i Fruits saborosos (1906), aquest últim poemari clau en l’obra de Carner. - Tercera etapa: evolució del Noucentisme 1912 – 1920. Els poemaris més importants són Auques i ventalls (1914) i La paraula en el vent (1914), el primer és un cant a la ciutat, però descriu la ciutat ideal que a ell li agradaria. - L’exili voluntari: de 1921 – 1939. - Anys de postguerra: 1939 – 1957. Cal destacar El nabí, Llunyania i Absència, aquest últim és el que tanca la seua producció literària. 17 Anàlisi de La bella dama del tramvia Tema: enamorament platònic sobtat del poeta enmig d’un ambient ciutadà d’acord amb els canons noucentistes. Aquest poema pertany a Auques i ventalls, un llibre de principis del Noucentisme on els seus valors estaran molt marcats (explicar en relació amb el poema i el context). Versos alexandrins (6 síl·labes, cesura i 6 síl·labes), utilitza aquest sistema sil·làbic perquè pretén contar una història amb molta informació sense cap tipus de finalitat (està narrant una seqüència, és un poema narratiu). L’últim vers és octosíl·lab, ja que pretén tancar l’estrofa. (poema format per set quartets alexandrins menys l’última estrofa que és octosíl·laba, mètrica anisosil·làbics). Rima creuada (A, B, A, b) on tots els versos són d’art major menys l’últim que és d’art menor. Regularitat rítmica de les estrofes, tant en els versos alexandrins com als octosíl·labs, els accents primaris recauen en les síl·labes parelles. Des d’un principi fa un locutori des d’una 2a persona del plural, la qual cosa fa que el lector siga partícip del poema, involucrant-lo en tots els fets. SALVADOR ESPRIU (1913 – 1985) Naix a Santa coloma de Farners en 1913 i mor en 1985 a Barcelona. La trajectòria literària s’inicia en 1929 amb un llibre titulat Israel, tot i ser en castellà. Es va llicenciar en dret i història, a més d’estudis de llengües clàssiques (grec, romà, hebreu), va pretendre fer-se professor d’egiptologia a la universitat autònoma de Barcelona, tot i quedar truncat per la guerra. La mort del seu pare, qui era notari, a la guerra va fer que Espriu hagués de treballar de passant de notari, va passar a ser un escriptor gris (aquells que cansats de la seua realitat escriuen sobre mons paral·lels imaginaris). Els seus inicis literaris encara respon als models vigents en els anys 30, finals del noucentisme. Va publicar en narració El doctor Rip en 1931, Laia en 1932 i Ariadna al laberint grotesc al 1935. La segona etapa en la seua obra ja està condicionada per la guerra civil, escriu novel·les curtes com Fedra 1937 o Antigona al 1939. En la postguerra comença el seu tercer període en la seua obra, on ja escriu poesia, els factors que el porten a escriure poesia hi ha dos principals: la major concentració expressiva del pensament, i també per un context el qual feia quasi impossible escriure novel·la per la censura, era més fàcil escriure poesia. Cementiri de Synera (1946), Espriu evoca en aquest llibre el món destruït per la guerra, que ell identifica amb un espai mític que ell anomena Synera. El següent llibre de poemes és Les cançons d’Ariadna (1949), en canvi en la seua obra poètica completa el posa davant de Cementiri de Synera, ja que és un llibre que en 1949 va refer, recupera amb composicions satíriques el món arenyenc (referit a Arenys de Mar). Junt amb Cementiri de Synera hi ha 4 llibres que formen el cicle líric d’Espriu que són: Les hores (1952), Mr. Death (1954), El caminant i el mur i Final del laberint (1955). Aquest cicle líric són llibres d’introspecció, que culminen amb l’experiència mítica del