Inteligencia y personalidad: traits, indicadores y diferencias entre hombres y mujeres, Apuntes de Psicología

¡Descarga Inteligencia y personalidad: traits, indicadores y diferencias entre hombres y mujeres y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity! Tema 7. Temperament i models biològic-factorials de la personalitat 1. Introducció • Variabilitat interindividual: conductes i sentiments. • Trets: unitats d’anàlisi. • Disposició/àmplia/consistent (consistència transituacional: es dóna a diferents situacions)/estable. • Correlacions i Anàlisi Factorial. • Covariància, variables latents (trets), jerarquia. • Intel·ligència i personalitat: trets i indicadors. • Diem que el rendiment és indicador de la intel·ligència i de la personalitat: l’ajustament emocional, la vida social- interpersonal, la salut i el benestar i el rendiment/activitat (laboral i professional). 2. Model global de la personalitat En l’etimologia clàssica, persona és una màscara de teatre grec. Ciceró ja disposava de diferents accepcions del terme personalitat: • Conjunt de qualitats que identifiquen un individu (ràpid, emotiu, curós, amable, etc.). • Imatge pública o social (altiu, distant, comunicatiu). • Rol social (líder, submís). • Qualificació moral (amoral, dolent, important). Definició de personalitat CONCEPTUAL És una estructura dinàmica i organitzada de mecanismes emocionals, recursos cognitius i actitudinals que constitueixen l’esquelet psicològic de la individualitat i que determina les formes pròpies de conducta expressiva i adaptativa de cada persona al seu ambient. L’esquelet és dinàmic però conserva l’estructura. METODOLÒGICA És un constructe hipotètic complex que té funcions moduladores/ mediadores en la cadena causal del comportament. Components de la personalitat Temperament F 0E 0 F 0 A F Caràcter F 0E 0 F 0 A D PERSONALITAT Intel·ligència F 0E 0 F 0 A D F 0 A F Constitució F 0E 0 La personalitat del bebè és el temperament. Desenvolupament ontogenètic de l’individu. Definicions • Constitució (biotipus): és la base orgànica (la configuració individual somàtica / SNC i sistema neuroendocrí). 1 • Temperament: mesclar, barrejar, trempar (components emocionals). • Caràcter: marca gravada (component actitudinal i motivacional). No és genètic sinó ambiental. • Intel·ligència: coneixement i raonament (component cognitiu). Models psicològics de la personalitat • Racionals: Fenomenològics, psicodinàmics, humanistes. • Empírics: • Trets: Biològico-factorials i lèxico-factorials. • Altres: Q-sort, CPI. 3. Diferències individuals i tipologies En la història de l’estudi de la personalitat hi ha dues tradicions: • Naturalista. Defensada per Aristòtil, afirmava que la personalitat és un conjunt de trets (caràcter, temperament). • Idealista. Defensada per Plató, dóna lloc a altres tradicions pseudocientífiques. Diferents tipologies: • Teoria dels quatre humors. Es tracta d’una tipologia d’elements que constitueixen el temperament a la tradició grega. Aquests són: melancòlics, flemàtics, colèrics i sanguinis. • W. Sheldon a Temperament i biotipus II diu que hi ha relació entre la forma del cos i la personalitat i divideix les persones en endomòrfic, mesomòrfic i ectomòrfic. Aquesta teoria té un problema greu i és que aquests tipus no contemplen la gent que està als extrems. L’arquetipus és el tipus ideal. • Va existir també la tradició caracterològica (literatura, filosofia, religió...) amb Teofrasto (s. IV a.C.) que va escriure una obra que es titula Els caràcters. • La fisiognòmica proposada per Lavater al s. XVIII. • Les fetes per Kant, Wundt (que va aportar una innovació en aquest camp ja que va establir dues dimensions creuades en comptes de parlar de tipus) i Eysenck (va establir l’extraversió/ neuroticisme). Temperament i diferències individuals Va haver un canvi que va passar de les tipologies (defensades per Hipòcrates, Gal·lè, Heymans, Wiersma, Pavlov, Kretschmer i Sheldon) cap a les dimensions (defensades per Buss, Plomin, Eysenck, Cattell i Guilford). Tipus (grups de subjectes) – dimensió (té graus). La dimensionalitat aporta més informació. Un tret és una dimensió comuna i variable. La individualitat és un conjunt de trets. Els models dels trets factorials de la personalitat poden ser biològics o lèxics (van originar-se en la tradició psicològica del s. XX). Consideren els trets com identificables per mitjà del lèxic (llenguatge: 2 Tema 8. Models lèxico-factorials de la personalitat 1. Introducció Si volem mesurar els trets de la personalitat, què hem de mesurar? Si tothom utilitza uns trets diferents, com podem comparar estudis? L’enfocament lèxic i l’anàlisi factorial proposen agrupar els trets de la personalitat en un conjunt comprehensiu i en els qual tothom estigui d’acord per poder comparar estudis. L’anàlisi factorial ens permet agrupar un conjunt de conductes en un conjunt més petit de trets, trobant patrons. O el que és el mateix, agrupar un conjunt de trets en un més petit de trets d’ordre superior. Com es troben aquests patrons? Calculant les associacions que hi ha entre respostes a la pregunta del qüestionari. És a dir, si un subjecte contesta que sí a una pregunta , és probable que contesti que sí a la següent (correlació positiva). O contestant que no a una pregunta, probablement contesti que sí a la següent (correlació negativa). Una correlació 0 vol dir que no ho sabem. I així es pot fer una matriu de correlacions. A partir de la matriu de correlacions podem construir una matriu de càrregues factorials. L’anàlisi factorial ens agrupa els ítems i ens informa de quina és la relació entre l’ítem i el factor comú. Les conductes es poden agrupar, per exemple, en dos factors. Els números de dins la taula són la relació entre cada ítem i el factor (conducta i tret). Aquests factors s’han d’etiquetar: l’etiqueta no és única, allò que és únic són els factors. S’elegeixen per votació. El signe de la correlació només indica la direcció. El millor indicador d’un factor és la variable que té més càrrega o pes factorial (quantificar i verificar). Podem obtenir el % de variància de cada ítem atribuïble als factors comuns, i el % de variància únic (error de medició) de cada ítem. Aquest model és estadístic, un sistema d’equacions. Cada conducta es pot descomposar en tres parts: mesura 1º tret + mesura 2º tret + part d’error (allò que no explica el factor). Problemes • Els resultats de l’AF depenen de quins ítems s’han seleccionat. Què passaria si només s’haguessin utilitzat els ítems 1, 2 i 3? • La relació entre els factors i els ítems és infinita. Quina és la càrrega factorial? Té un nombre infinit de solucions. Això provoca el problema de la rotació: dóna solucions equivalents, no hi ha respostes millor que d’altres (3+1=1+3) • La geometria fa que de 6 ítems es passi a 2 factors. Si gires els eixos, el mapa és el mateix. És arbitrari. L’únic important són les distàncies entre punts. 5 • Interpretem diferent perquè donen resultats diferents però les dues matrius ens reprodueixen les dades igual. El nombre de solucions és únic però el d’interpretacions és infinit. • El problema de la rotació consisteix en que la matriu de càrregues factorials és equivalent a l’anterior. Reprodueix les correlacions observades igual que l’anterior però geomètricament és una rotació de l’anterior. 2. Com obtenir l’estructura bàsica de la personalitat? Si volem trobar els trets bàsics en els quals agrupar tots els trets de la personalitat, hem de trobar els patrons consistents i estables del comportament. D’aquesta manera, obtenim dades d’una mostra àmplia de subjectes; calculem les correlacions entre els trets bàsics, i realitzem un anàlisi factorial per trobar els factors principals de la personalitat. Com trobem el llistat complet dels trets bàsics de la personalitat? La hipòtesis lèxica consisteix en: Si existeix un patró consistent i estable de comportar-se, tindrà un nom en el llenguatge corrent. Totes les formes diferents de comportar-se es poden definir amb un adjectiu. Es tracta de trobar tots els adjectius que descriguin formes de comportar-se (buidant els diccionari). Eliminem els sinònims i els adjectius poc coneguts o poc freqüents. L’enfocament lèxic va donar uns resultats inicials: Allport i Odbert (1936) buidaren un diccionari i trobaren 18.000 paraules que descrivien comportaments. D’aquestes paraules, 4.500 podien ser considerades trets psicològics. Cattell va realitzar la primera anàlisi factorial basada en l’enfocament lèxic. Però en aquella època (1947) era impossible analitzar tantes variables. L’estadística es feia a mà. Així que finalment va reduir 35 conductes a 12 factors o trets. Altres investigadors van fracassar en trobar aquests 12 factors; en canvi, en trobaren 5 (Tupes & Christal, 1961). 3. The Big Five Es defineixen com: extraversió, cordialitat, responsabilitat, estabilitat emocional i intel·lecte o obertura a l’experiència. Als anys 60, diversos estudis havien replicat els 5 factors, però sempre usant els 35 trets de Cattell. Es va voler fer un estudi que considerés més variables de les 35 de Cattell (fins a 75). Norman (1967) va reduir els 4.500 trets d’Allport i Odberg a 2.800 però mai els va analitzar. Goldberg als 70 i 80, els va reduir a 1.700 (però encara eren massa per a l’època). Utilitzant l’AF, Goldberg va obtenir els 5 factors (amb autoavaluacions i heteroavaluacions). El qüestionari NEO (Factors i facetes) Als anys 80, la majoria d’investigadors estaven convençuts de l’optimalitat dels Big Five però no es podia mesurar. Costa i McCrae 6 (1985) van construir els NEO (NEO-PI-R i NEO-FFI). Aquests qüestionaris mesuren els 5 factors, cadascun amb 12 facetes. Cada factor tenia els seus components. Pots ser optimista i pessimista al mateix temps perquè les emocions positives i negatives no estan en els extrems de la mateixa dimensió. Existeixen diferències entre els factors del NEO i els factors clàssics del Big Five: • Obertura a l’experiència. Emfatitza examinar noves idees i la imaginació. Redueix el paper de les capacitats intel·lectuals. • Cordialitat. Inclou modèstia i franquesa que apareixen sovint als estudis lèxics. S’han realitzat moltes investigacions en altres llengües. Actualment ja es poden utilitzar 1.700 adjectius. Els resultats són semblants tot i que quan s’estudien llengües orientals, apareix un 6è. factor: honestedat/humilitat, que és el pol oposat de l’astúcia/engany/ pretensiós. Hi ha unes poques dimensions però moltes personalitats. Aquesta simplificació de les diferències individuals en la personalitat s’explica així: Hi ha 5 puntuacions per a cada factor F 0E 0 55 = 3.125 Hi ha 30 facetes cadascuna amb 5 nivells F 0E 0530 = 931 trilions de possibilitats. Els Big Five i la predicció de la conducta Es prediu millor la conducta agregada que la puntual. És més fàcil predir si algú arriba habitualment tard que si algú arriba un dia tard. Les prediccions d’aspectes puntuals són millors utilitzant facetes específiques que els grans factors. Exemple: el millor predictor de les bones notes a la Universitat és la necessitat d’èxit que no el factor responsabilitat o el QI. Diferències de gènere en el Big five Existeix un patró universal de diferències de gènere en personalitat: • Les dones presenten puntuacions més altes en neuroticisme i cordialitat. • Els homes presenten puntuacions més altes en extraversió i responsabilitat. Les diferències de gènere en personalitat són més grans en societats pròsperes i igualitàries (més desenvolupades). Crítiques al Big Five • No explica la personalitat humana, simplement la descriu. • Certes àrees de la personalitat no estan ben representades (motivació, masculinitat/feminitat, religiositat, etc.). • Els factors estan correlacionats: hi ha una correlació negativa entre extraversió i neuroticisme. 7 • Els poc controlats tenen més intents de suïcidi que els inhibits o els ben ajustats. També més probabilitats de ser delinqüents. Per tant, es conclou amb aquest estudi que es pot predir la conducta adulta a partir de les avaluacions precoces de la personalitat. Tema 10. Herència i genètica de les Diferències Individuals 1. Gens, hormones i SNC: tenim la personalitat determinada biològicament? Aquesta lliçó tracta el tema de com expliquem la relació entre els gens i les interaccions socials, l’extraversió o la intel·ligència. Esquema conceptual sobre les relacions gens/personalitat/ comportament: GENS F 0D E MECANISMES NEUROBIOLÒGICS F 0D E PERSONALITAT F 0D E COMPORTAMENTS SOCIALS COMPLEXOS Els gens s’estructuren per mecanismes neurobiològics que determinen la personalitat i, aquesta, els comportaments complexos. Genètica Quantitativa: Molars i Moleculars Els estudis clàssics (s. XIX fins als anys 70) es basen en l’estudi de correlacions. Galton és el primer que es va interessar per com dins de les famílies es co-segregaven o apareixien de forma concurrent els genis. La seva hipòtesi principal era que com més proper era el grau de parentiu entre dues persones, més s’assemblaven aquestes dues persones en una qualitat. Si tens un pare geni, tens més possibilitats que tu també ho siguis que no pas un nét o un cosí germà. Galton contracta a Pearson perquè elabori el coeficient de correlació que avalua la semblança entre dues variables. Amb aquest coeficient es poden fer estudis de correlacions entre familiars o entre germans bessons monozigòtics i dizigòtics. La genètica quantitativa es dedica a calcular la heretabilitat F 0E DH2=2x (rMZ-r DZ). Hi ha una metodologia poderosa per estudiar l’entorn (ambient) dels bessons monozigòtics criats junts. Si agafem la correlació entre parelles de bessons monozigòtics menys la correlació del mateix tret amb parelles de bessons dizigòtics, trobem la heretabilitat . El 100% dels bessons monozigòtics comparteixen el 100% dels gens (són idèntics genèticament), per tant, qualsevol diferència entre ells deu ser per les influències ambientals (deguda a les seves experiències úniques de l’entorn). Els bessons dizigòtics comparteixen en promig el 50% dels seus gens (com qualsevol familiar de primer grau). En aquest sentit destaca l’estudi de Bouchard (Minnessota). Per fer una estimació directa de l’heretabilitat d’un tret ho podem fer amb la correlació del tret en MZ criats per separat. 10 2. El model bàsic de l’estudi de l’herència de la conducta És defineix com la variància genotípica (gens) entre la variància total o fenotípica (gens més ambient). La variància és la mesura de variabilitat (dispersió entorn a una mitjana). V(f)= V(g)+V(a)+2Cov (g)(a)+V(g*a)+V(e) F 0 A F F 0 A F F 0 A FCorrelació F 0 A F F 0 A FErrors de mesura Gens Ambient Interacció comú i específic Els paràmetres que utilitzem a la genètica del comportament són la variància genètica o heretabilitat, la variància ambiental (ambient específic i ambient comú), la correlació entre gens i ambient (0.5), la interacció entre factors genètics i ambientals i la variància de l’error de mesura. L’heretabilitat és un paràmetre grupal. Es treballa en grups i no amb individus perquè les variàncies d’un sol subjecte són 0. Per tant, no es pot calcular. Exemple: s’avalua el QI del bessó 1 i el QI del bessó 2. Quina part de la variabilitat d’aquest quocient depèn dels factors genètics i quina de l’ambient? A1 i A2 són factors. C1 i C2 és l’ambient comú o compartit (té una correlació d’1). E1 i E2 és l’ambient específic i no hi ha correlació. En MZ la variabilitat genètica és igual (1) en DZ, la variabilitat genètica és 0.5. 3. Intel·ligència • Organització jeràrquica (Model de Carroll: G i aptituds específiques). • G més influenciada que les específiques pels gens. • Importància del desenvolupament en l’heretabilitat de G. • El pes de l’herència és del 50-70%. • Importància de l’ambient comú vs. l’específic. • Importància del desenvolupament. • Les diferències en G correlacionen amb les diferències anatòmiques del cervell i gens (volum d’algunes estructures cerebrals). 11 Si un tret té una heretabilitat del 40% vol dir que en la població en què s’ha estudiat, el 40% de la variància de la variabilitat de la intel·ligència depèn de la variabilitat genètica de les diferències genètiques que hi ha dins del grup. Conclusió: L’heretabilitat augmenta el pes amb el pas del temps. Si comparem fotos amb avis i pares a la nostra edat es veuen clars els factors genètics. Gray i Thompson (2004) publiquen un estudi que calcula la densitat de matèria gris en parelles de bessons MZ i DZ. Calculen l’heretabilitat de cada píxel de la imatge. Conclouen que el que heretem és la densitat de la matèria gris i no la intel·ligència. 1. Personalitat • Convergència dels models estructurals • Organització jeràrquica • Pes de l’herència o la variabilitat genètica és d’un 40-55%. • Importància de l’ambient específic • Efecte inapreciable de l’ambient comú A la pregunta “la personalitat neix o es fa?”, s’ha de contestar les dues coses: Influències genètiques=40%; Ambient específic=35%; Ambient Comú=5%; Error de mesura=20%. Influències genètiques i ambientals en la personalitat Els Big Five estan determinats, en part, genèticament. També els interessos vocacionals, les actituds i la religiositat tenen influència genètica tot i que menor que ens els trets de personalitat. El model de Holland dels interessos es basa en l’estudi de les correlacions entre bessons MZ criats separadament i conjuntament; i els bessons DZ criats separadament i conjuntament. L’estudi demostra que les diferències no són abismals. Comportament anormal (depressió, esquizofrènia, comportament antisocial) • És un camp d’estudis amplíssim i clàssic. • La variabilitat dels efectes genètics varia segons la patologia. • Tenen més importància els components específics (E). • Gran convergència en el camp de la criminalitat. • Actualment, hi ha molts avanços en la genètica molecular. • La conducta antisocial té una heretabilitat del 50%, l’entorn compartit és del 20%, i l’específic i l’error del 30%. 2. Les interaccions genotip i ambient. Que et violin de petit no vol dir que de gran siguis un violador (8% al 11%). Llavors a la pregunta “per què tothom a qui maltracten no acaba essent un maltractador?” es pot contestar “per diferències genètiques”, és a dir, la resiliència. La conseqüència dels estudis de la genètica de la conducta, els estudis epidemiològics, clínics i de personalitat en el problema de la conducta antisocial ha estat la importància del desenvolupament. 12 hombre. La idea era dividir en dos el mundo de la psicología sexual. Y tras 12 años de tratamiento traumático, seguido de otras dos décadas intentando reparar el daño causado, el ensayo llevó a David Reimer hacia su propia muerte. «Fue una especie de lavado de cerebro», afirmó Reimer una vez para resumir su identidad masculina tras haber pasado su niñez como Brenda. Las raíces de la tragedia se remontan hasta 1965, durante una visita rutinaria de Janet y Ron Reimer al hospital, con sus bebés gemelos Bruce y Brian. Los médicos les habían recomendado la circuncisión, una práctica aún muy común en el norte de EEUU, pero la operación de Bruce resultó nefasta. Por ello, cuando meses después los desconsolados padres vieron por casualidad un programa en televisión, donde John Money defendía a capa y espada las nuevas y radicales teorías sobre la formación del sexo, les pareció que aquello podría arrojar un atisbo de luz en el oscuro mundo en el que se había sumido a su hijo. «Aseguraba que es posible que los bebés tuvieran un sexo neutral al nacer, un sexo indefinido, que se puede cambiar en el desarrollo de su vida», explicó más tarde Janet Reimer a John Colapinto, autor de un libro sobre este experimento titulado 'Tal como la naturaleza lo hizo'. En las fotografías realizadas en aquella época, Money –entonces profesor de la Universidad Johns Hopkins de Baltimore, EEUU, donde sigue ejerciendo en la actualidad– representa la parodia de un sexólogo progresista, con bigote y cuello vuelto, una imagen ratificada además en sus escritos. El médico confiaba ciegamente en que Bruce podía ser educado como una chica. Desde una perspectiva experimental, Brian Reimer sería el individuo perfecto para hacer de control: su herencia genética era idéntica a la de su gemelo Bruce. La única diferencia es que uno podría ser educado como una chica, y el otro como un chico. El énfasis de Money en la educación por encima de la naturaleza encajaba a la perfección con el espíritu progresista de la época, sobre todo con el movimiento femenino, cuyos defensores aseguraban que el papel tradicional y social de la mujer no venía biológicamente definido. «En cualquier caso, tras la guerra se produjo un cambio, que desmentía que la gente fuera biológica, innata e inherentemente lo que parecían ser», explica Lynne Segal, catedrática de Psicología y Sexo en el Colegio Birkbeck de Londres (Reino Unido). «Acabábamos de ser testigos del nazismo y de la idea de que algunas personas eran malas por naturaleza, como los judíos o los gitanos, entre otros, por lo que la fuerza del concepto de cultura y sociedad encajaba al dedillo con los ideales socialdemócratas». Los Reimer no entraron en este tipo de debates, simplemente querían 'salvar' a su hijo. «Yo admiraba al doctor Money como si fuese un dios», resumió Janet. 15 Bruce Reimer comenzó su conversión a Brenda el 3 de julio de 1967 cuando fue operado por los médicos del Johns Hopkins le practicaron una operación de castración. Las cosas fueron mal desde el principio. Janet Reimer recuerda lo que ocurrió cuando le puso a Brenda su primer vestido, justo antes de que cumpliese los dos años. «Intentó arrancárselo, romperlo. Recuerdo que pensé: ¡Dios mío, sabe que es un chico y no quiere que le vista como a una chica!». En público, Money aseguraba que el estudio «John/Joan» había tenido un éxito arrasador. «Este caso constituye un apoyo férreo a la mayor de las batallas de la liberación de la mujer: el concepto de que las pautas convencionales sobre el comportamiento masculino y femenino pueden alterarse», publicó 'Times,' en un artículo que disparó las ventas de la revista. Pero en privado, las cosas se le iban de las manos. Brenda necesitaba asistir con regularidad a una terapia con Money en Baltimore, en compañía de su hermano. Según relata Colapinto, aquello pronto degeneró en una especie de encuentros terroríficos que traumatizaron profundamente a los dos niños. Cuando Brenda llegó a la adolescencia, la chica ya había intentado suicidarse al menos una vez. Se negó a que se le practicasen más operaciones pero aceptó, aunque de manera irregular, tomar estrógenos que favorecieran el desarrollo de sus mamas. El doctor John Money se fue alejando gradualmente de la vida de los Reimer, pero Brenda continuó en tratamiento psicológico. En 1980 se le informó a Brenda de lo sucedido, y a las pocas semanas optó por un cambio de sexo. Gracias a los desarrollos de la faloplastia, ella, que tomó el nombre de David, se sometió a un proceso quirúrgico durante cinco años para recuperar los órganos sexuales masculinos. A los 23 años se casó. En el año 2000, la historia de David se hizo pública. Pero su felicidad no duró demasiado, ya que terminaron separándose. Dos años más tarde, Brian Reimer (el gemelo que sirvió de sujeto control en los terribles experimentos de Money) se quitó la vida con una sobredosis de los fármacos que tomaba para tratar su esquizofrenia. Según parece, David se sentía responsable de su muerte, por lo que visitaba a diario la tumba de su hermano. Los amigos afirman que cayó en un estado de angustia total. 2. Naturalesa vs. criança Aquest debat s’ha anomenat de diferents formes: • Nature vs. Nurture • Herència vs. Ambient • Gens vs. Cultura • Biologia vs. Educació Precisió terminològica: educació no és el mateix que ambient. - Natura: gens, hormones, cervell. - Nurture: televisió, escola, família. El problema “Herència-medi” 16 La història compte amb 4 períodes on es fa palès aquest debat: • 1870 – 1920 • 1920 – 1960 • 1960 – 1980 • 1980 – Actualitat Es tracta d’una polèmica ideològica i social molt radical entre els genetistes i els ambientalistes. És una guerra entre el determinisme i els partidaris de la intervenció. Estem determinats pels nostres gens o per l’ambient? El focus d’atenció està en: individu vs. diferències individuals. A l’actualitat el debat sobre naturalesa vs. criança continua. S’ha desenvolupat la Genètica de la Conducta (Vac i Vae, Interaccions GxE, la epigenètica) i s’han fet estudis empírics rigorosos (adopcions, estudis longitudinals). Rang de reacció: fa referència a una gamma de respostes que poden donar-se davant una determinada influència genètica. Exemple: la gamma de talles possibles es troben situades entre un límit inferior i un límit superior, que està determinat pels gens. Així, un nen ben alimentat i sà pot arribar a l’estatura màxima que els seus gens permeten però no superarà el límit superior. Els gens poden manifestar-se de forma diferents en diferents ambients. Així, per exemple, una persona pot tenir una tendència genètica a l’obesitat, però això no necessàriament farà que sigui obesa. Serà obesa si consumeix més calories de les que el seu cos necessita. El model de Waddington es refereix a la trajectòria relativament estable del desenvolupament de les espècies, causat parcialment per l’evolució de les seqüències de control jeràrquic del genotip. Al llarg de diversos articles i especialment a la seva obra “No està en els gens”, Lewontin ha denunciat les carències teòriques del reduccionisme genètic. Hi ha 3 errors segons Lewontin: • Fenotip: G i E (sempre) • Gens preconfiguren • Gens determinen tendències de resposta El problema a nivell individual: • Els gens i l’ambient són inseparables. • La intervenció és possible sigui quin sigui l’efecte preponderant (FKU, retard mental per deprivació, etc.). El problema a nivell grupal: • Consideració sociològica: Promig • Consideració psicològica: Variabilitat Els efectes de la criança • Oliver Twist de Charles Dickens. El reduccionisme biològic (Gens/cervell MAO A/conducta). 17 • L’efecte ambiental de criar-se en la mateixa família és substancialment més petit que l’efecte genètic. • Una part substancial de la variació en la complexa conducta humana no és per culpa dels efectes dels gens ni de les famílies. Cas Ted Kaczinsky (Unabomber): va tenir una infància normal, una joventut complicada/exitosa a la Universitat de Harvard. D’adult va ser un dels terroristes més buscat dels EUA (18 atemptats en 12 anys). Actualment, compleix cadena perpètua a Califòrnia. Criança: mare excepcional i pare treballador normal que es va suïcidar tardiament. El seu germà era normal i prosocial. Avui en dia el debat entre Nature vs. Nurture està en les diferències d’expressió del gens: variacions de la seqüència de l’ADN (Nature). L’expressió de gens pot influenciar la variació de l’entorn (Nurture). Aquests processos es donen al mateix temps i treballen en tàndem. Tema 12. Aplicacions de les diferències individuals L’estudi de les diferències individuals té utilitats pràctiques: • Selecció de personal • Salut i personalitat • Educació i diversitat • Comportament criminal • Ergonomia i marketing A les relacions de parella: Són els membres d’una parella de personalitat semblant o diferent? Escollim una parella semblant a nosaltres en personalitat o l’escollim perquè és diferent i complementària? Escollim una parella semblant a nosaltres en intel·ligència? Els estudis demostren que no hi ha relació entre la personalitat dels membres d’una parella. La correlació és zero. Escollim parelles d’intel·ligència verbal semblant (amb una correlació de .45, però només d’.1 per a intel·ligència numèrica). Escollim parelles d’actituds semblants. La correlació és de .75 en religiositat i de .65 en actituds polítiques. Podem predir el nivell de satisfacció marital a partir de la personalitat de la parella o d’un mateix o a partir de la similitud o diferència entre ambdós perfils? La satisfacció marital depèn dels nivells de Cordialitat i Estabilitat Emocional, tant d’un mateix com de la parella. Amb una correlació de .3. Altres factors de la personalitat, intel·ligència o actituds gairebé no tenen influència. 20 Són més fàcils de satisfer o és que construeixen relacions de parella millors? Correlacionant les característiques personals d’un membre de la parella amb la satisfacció marital de l’altre membre trobem que: • Els individus cordials i més estables emocionalment construeixen relacions de parella millors. Existeix algun tipus de relació entre satisfacció marital i que les parelles siguin semblants o diferents en la seva personalitat? NO 1. Diferències individuals i ús/abús de tabac, alcohol i altres drogues El nivell de Responsabilitat prediu l’ús/abús d’aquestes substàncies 3 anys més tard. I en menor mesura, l’estabilitat emocional. Podem predir l’èxit en deixar de fumar? En un estudi d’americans ancians es va trobar que els que mai han fumat són més responsables que els que van deixar de fumar, que alhora són més responsables que els que segueix fumant. 2. Diferències individuals i longevitat Es fan estudis a partir de persones mesurades fa 60 anys. Hi ha un 35% de més possibilitats de morir abans dels 70 anys si tens baixa la responsabilitat i la cordialitat. Hi ha un 35% de més possibilitats de morir abans dels 70 si ets optimista i alegre. 3. Diferències individuals i problemes cardíacs Friedman i Rosenman (1959) van descriure la personalitat tipus A (competitiu, impacient, massa implicat en el treball, hostil) com a personalitat que presentava factors de risc de problemes cardíacs. Investigacions més recents suggereixen que el que prediu els problemes cardíacs és simplement la “dominació hostil”: s’estressen més i això els causa problemes cardíacs. 4. Diferències individuals i rendiment laboral Avaluar el rendiment laboral no és fàcil. El millor predictor és la RESPONSABILITAT: competència, ordre, sentit del deure, necessitat d’èxit, autodisciplina i deliberació. Les correlacions entre responsabilitat i rendiment laboral estan en torn al .20. Per alguns treballs trobem predictors addicionals: • Extraversió i estabilitat emocional per treballs de direcció en vendes. • Cordialitat per a treballs en atenció al client. Per a treballs determinats, certs trets molt més específics són millors predictors que els trets del Big Five. Si les diferències individuals prediuen l’èxit laboral, prediuen també el nivell d’ingressos i l’estatus ocupacional? Sí, la responsabilitat prediu els dos. La correlació és de .40 21 5. Diferències individuals i conducta violenta/ criminalitat 6. Diferències individuals i satisfacció vital 7. Aplicacions • Predicció del comportament dels Mossos d’Esquadra. • Predicció de valoracions polítiques: (nacionalisme/no nacionalisme, esquerra/dreta). • Impacte d’un programa de fidelització. 22