Interacción Social enPsicología Social: Relaciones Interpersonales, Violencia y Altruismo, Apuntes de Psicología Social

¡Descarga Interacción Social enPsicología Social: Relaciones Interpersonales, Violencia y Altruismo y más Apuntes en PDF de Psicología Social solo en Docsity! La interacció social Brígida Maestres Useche M. Carmen Peñaranda Cólera P08/10500/00573 © FUOC • P08/10500/00573 5 La interacció social Introducció Presentació:￿la￿rellevància￿del￿concepte￿d'interacció￿social￿en￿l'àmbit￿de￿la psicologia￿social La noció d'interacció social és, tal vegada, una de les conceptualitzacions de les ciències socials que més penetra en les situacions quotidianes de les nostres vides. Conversar amb amics al bar de la universitat; parlar sobre la resposta que ens ha donat el professor; demanar al cambrer un descafeïnat de màquina curt de llet i que aquest ens el doni sense queixar-se; coquetejar amb la persona de la taula del costat; quedar i fer l'amor; jugar a futbol amb els amics; assistir a la reunió de l'escala; comunicar el nostre desacord per arreglar la façana, i aconseguir el consens dels altres; explicar-ho a una amiga per telèfon, i a una altra per xat; intervenir en una baralla al metro i sortir-ne amb un blau a la cara; explicar a la policia que no hi teníem res a veure i que ens cregui; explicar com és el mal que tenim al metge d'urgències; negociar a la feina la baixa laboral; discutir, continuar discutint, etc. En aquestes situacions i en d'altres, que tenen en comú la particularitat que són relacions-entre-persones, és on intervenen els estudis sobre la interacció social a fi de dir-nosel següent: Si dues persones estableixen relacions entre elles, el fet que aquestes re- lacions es produeixin d'una manera i no d'una altra, i que donin lloc a uns productes i no a d'altres, es deu a una dinàmica particular de coco- ordinació que es desenvolupa a l'interior d'aquestes relacions. Anomenem estudis sobre interacció social al camp d'estudi específic en les ciències socials, que té per objecte d'estudi la￿dinàmica￿que￿esdevé entre-les-persones, sempre que entre aquestes s'estableixi una relació. El desenvolupament del concepte d'interacció social ha estat, d'aquesta mane- ra, una tasca potser no compartida, però almenys sí obligada per a totes les ciències socials. Cada una des de les seves formulacions (economia, sociologia, antropologia, psicologia social) ha hagut de conceptualitzar el com de les re- lacions-entre-les-persones en l'intent per precisar quin era el seu objecte par- ticular d'observació i recerca. Per aquest motiu, la psicologia social també té una història per explicar en el desenvolupament d'aquest concepte. Si, com vèiem en el primer mòdul, la seva història ha estat la trajectòria de la diferenciació en "psicologia social psi- © FUOC • P08/10500/00573 6 La interacció social cològica", "psicologia social sociològica" i "psicologia social construccionista", la trajectòria del concepte d'interacció sembla haver tingut un destí similar. És a dir, des del moment que cada corrent proporciona una definició específica dels protagonistes de la interacció social (organismes, persones, subjectes) i també dels seus productes (conductes, accions, discursos), la definició/expli- cació de la dinàmica interaccional adquireix matisos conseqüents. Però la rellevància de la definició del concepte d'interacció social en psicologia social és encara més substancial que en el cas d'altres disciplines cientificoso- cials. Això es deu al fet que el nivell d'anàlisi específica que estableixen els es- tudis sobre interacció social és, alhora, el nivell d'anàlisi que defineix el punt de vista i/o objecte de la psicologia social. Com que això és així, els estudis en psicologia social també es podrien entendre com a estudis sobre la interacció social. Tanmateix, el reconeixement d'aquesta afirmació no està tan genera- litzat a l'interior de la disciplina. El que més hi destaca com a estudis sobre interacció social són les investigacions vinculades als àmbits d'anàlisi de les re- lacions interpersonals, la violència i l'agressió, i l'altruisme i comportament prosocial. Com que aquests també són part de la història que ha d'explicar la nostra disciplina en els estudis sobre interacció social, en aquest mòdul para- rem atenció a les seves formulacions més rellevants. Introducció A partir de la nostra presentació de la noció d'interacció social ens podem pre- guntar: quins són els mecanismes que intervenen en la seva constitució segons les ciències socials?, quins són els problemes o objectes d'investigació que més ha plantejat la psicologia social per a l'estudi de la interacció social? Per tal de respondre aquests interrogants, hem estructurat aquest mòdul en dues parts: en primer lloc, parlarem del problema de la interacció social i, en segon lloc, de les relacions interpersonals, l'agressivitat i l'altruisme com si es tractés d'il·lustracions sobre la interacció social. En la primera part oferim eines conceptuals per a comprendre el concepte d'interacció social com una problemàtica de les ciències socials. En aquest sen- tit, el fil conductor d'aquesta part el constitueix un recorregut per tres mane- res de comprendre la interacció social en les ciències socials i, específicament, en la psicologia social (teories de l'aprenentatge, teories de l'atribució i teories discursivistes). Amb el desenvolupament d'aquest recorregut obtindrem tres dimensions d'aquest concepte que ens ajudaran en la formulació de la pro- blemàtica: 1) La dimensió mecànica/conductual 2) La dimensió atributiva/cognitiva/comunicacional 3) La dimensió discursiva/contextual © FUOC • P08/10500/00573 7 La interacció social En la segona part, i com ja hem esmentat, ens aproximarem a les temàtiques clàssiques que la psicologia social ha tractat per a il·lustrar diferents formes d'interacció social. Aquestes temàtiques són les relacions interpersonals, la vi- olència o agressivitat i l'altruisme o comportament prosocial. En el cas de les relacions interpersonals, us presentem un recorregut per les teoritzacions so- bre les relacions d'intimitat més tradicionals en els estudis que s'han elaborat en aquest camp, i un qüestionament crític d'aquestes davant de les eines con- ceptuals que ens ofereixen les perspectives discursives per als estudis sobre in- teracció social, en el sentit de reflexionar sobre com l'element públic penetra en l'àmbit del privat i en les relacions d'intimitat. En el cas dels estudis sobre agressivitat i altruisme, prenem com a punt de partida un enfocament dicotòmic que vincula ambdues temàtiques amb un eix comú que les presenta com els pols oposats de la dinàmica interaccional. Transitem, des d'aquí, per les diferents explicacions que s'han elaborat sobre aquest tipus de comportaments, i també pels factors que intervenen a l'hora de conceptualitzar-les, i acabem proposant una lectura que posi l'èmfasi en el caràcter interpersonal i relacional d'aquests dos tipus de comportaments. En aquest sentit, la incorporació de la dimensió sociohistòrica i la rellevància dels significats s'articulen com a eines que ens permetran desconstruir el sentit pre- tesament universal que la psicologia social atribueix sovint a aquestes pràcti- ques i fer-les intel·ligibles com a pràctiques relatives a un context determinat. © FUOC • P08/10500/00573 10 La interacció social Metàfora mecànica associada a la sociabilitat Si observem per moments el mecanisme que possibilita el moviment en una bicicleta, hi trobarem algunes claus d'aquesta metàfora: dos engranatges adherits a cada roda, vincu- lats entre ells per una cadena i propulsats per un tercer engranatge col·locat en el centre dels altres dos, al qual es troben adherits els pedals. Quan els fem servir, la força que imprimim a la palanca que fan els pedals sobre l'engranatge central provoca (simultàni- ament) que l'engranatge central i la cadena es posin en moviment, i amb això activen el moviment dels altres dos engranatges. La mecànica ens diu que el moviment que fa un engranatge es coordina amb el moviment que fa l'altre engranatge, gràcies a la cadena que els vincula en una relació de causació. És a dir, que el moviment d'una roda és la condició del moviment de l'altra roda, i a la inversa. La mecànica ens indica, sobre això, que el moviment de les rodes és el producte de la seva interacció. El pensament mecànic o mecanicista (en consideració a l'ús de la metàfora) va dominar durant molt de temps l'escena de les ciències humanes. El gran afany que tenien era explicar el moviment que fan les nostres relacions amb els altres, com si es tractés d'una gran maquinària social. Amb aquest propòsit, per exemple, va treballar l'anomenada psicologia estímul- resposta (Watson), per tal de trobar, en el camp del món visible dels organismes, les causes de la nostra conducta en els estímuls de l'ambient. També Pavlov que, sense proposar-s'ho, fou capaç d'acostar-se al problema de la interacció social. Va descobrir que les respostes d'un organisme poden ser condicionades en consideració a una combinació de factors. Aquesta també va ser l'obsessió de B. F. Skinner, malgrat haver-nos llegat més eines per plantejar aquest problema. L'autor ens deia: "[...] En vez de mirar hacia adentro para ver qué cruzó la brecha cuando el hombre fue creado, ¿por qué no construir una máquina que se comporta como un hombre y ver qué debe ponérsele para hacerla funcionar? [...] Así como la vida explica el movimiento, éste significa vida, las máquinas que parecen vivas porque se mueven sin ser movidas tienen una larga historia [...]" B. F. Skinner (1979). Contingencias de reforzamiento. Un análisis teórico (pp. 254-256). Mé- xico: Trillas. El problema de la sociabilitat es presenta per a les ciències socials quan, en l'ús de la metàfora mecànica, descobreix: 1)￿ que el moviment de dues o més persones és diferent i impredictible de l'una respecte de l'altra. Per tant, la relació no és de causació sinó de coordinació entre elles. 2)￿ Que el vincle o "cadena" que coordina el moviment entre les persones és invisible, essent necessària la seva inferència de la situació. En aquest sentit, el problema de la interacció social consistiria a explicar el vincle que fa possible la sociabilitat. © FUOC • P08/10500/00573 11 La interacció social 1.2. La interacció social com una explicació mecànica/conductual L'herència de Skinner per als estudis sobre interacció social fou, indubtable- ment, el descobriment que les relacions entre un estímul i una resposta (entre l'acció d'un individu A i un individu B) no eren causals sinó relatives (contin- gents) a l'aparició d'un tercer element que consolida aquesta relació. Es tracta d'un reforçador que, a manera de resposta de l'ambient, apareix o desapareix per incentivar o desincentivar la relació entre la conducta de l'individu A res- pecte a l'individu B. La forma de condicionament de la interacció era de caràcter funcional, és a dir, les respostes del medi intervenien a manera de reforçadors￿positius￿o￿ne- gatius￿de la conducta dels organismes que apareixia davant estímuls determi- nats. El llegat en qüestió és, llavors, que la nostra conducta (en comptes d'orientar-se en termes de causació, com en la mecànica més tradicional) s'orienta cap a￿un futur￿que￿encara￿no￿és, és a dir, aventura la seva resposta a l'aparició d'un reforçador. En els estudis sobre interacció social, tanmateix, aquesta "aventura cap al futur" rep el nom d'expectativa. Si apareix un altre organisme amb capacitat de conducta (una persona que es relaciona amb una altra persona), aquesta teoria ens diu que la conducta de cadascú actua per a la conducta de l'altre com a reforçador. Per exemple, un aplaudiment si estem actuant; un petó si estem plorant; un favor ("pagar amb la mateixa moneda"), etc. D'aquesta manera, actuem en la interacció sobre la base d'una expectativa de "recompensa". Aquesta és la idea que recupera, precisament, l'anomenada teoria￿de l'intercanvi￿social. Per a Homans (1950), els individus som egoistes, atès que ens orientem per les expectatives de maximització de beneficis amb el mínim cost. No obstant això, segons Homans, en les nostres relacions amb els altres teixim un vincle cooperatiu, això és, fundem ordres￿d'intercanvi￿de￿beneficis mutus. L'herència de les teories de la conducta serà recuperada fonamentalment en psicologia social per mitjà de l'anomenada teoria￿de￿l'aprenentatge￿social. Bandura (1970) assegurava que el condicionament mutu de les conductes, que es produeix en la interacció social a conseqüència del reforçament que exer- ceix la conducta de cadascú sobre la conducta de l'altre, no solament es du a terme mitjançant una intervenció funcional del reforçador. Per a aquest autor, l'observació de la conducta dels altres, no pas com a reforçadors sinó com a models, també intervé en el nostre condicionament mutu de la conducta. © FUOC • P08/10500/00573 12 La interacció social Per tant, el vincle de sociabilitat que s'estableix entre les conductes és- funcional quan el reacomodament constant de les nostres conductes es produeix per reforçament mutu. El vincle és, a més, observacional, quanel condicionament mutu es fa per l'observació de la conducta de l'altre com a model. Però aquesta idea de Bandura implica que l'expectativa que tenim davant la conducta dels altres procedeix d'una operació cognitiva. Vegem en què con- sisteix. 1.3. La interacció social com a explicació atribucional/cognitiva/comunicacional Com es configuren les expectatives en la interacció social? La resposta que ens ofereix el corrent que inaugura Heider (1958) en l'obra The Psychology of Interpersonal Relations es basa en les potencialitats del concepte d'atribució social. Segons Heider, adjudicar als altres propietats, intencions, motivacions o explicacions de les seves accions es denomina atribució. I segons aquest autor, atribuïm als altres: • la capacitat d'observació, • la capacitat de consciència, • la capacitat d'acció. Encara que en les seves formulacions més clàssiques, la idea d'atribució res- pon al concepte de percepció, altres formulacions ens adverteixen que sempre atribuïm als altres allò que veiem en nosaltres mateixos. © FUOC • P08/10500/00573 15 La interacció social de fil invisible entre les anticipacions dels uns i dels altres que donen lloc a aquesta co- municació entre els pensaments de cadascú. Però les expectatives de les nostres interaccions més habituals no solen ser meres anticipacions d'un joc d'escacs, ja que en la nostra vida quotidiana ni les possibilitats són tan infinites ni les regles són tan explícites com en el joc d'escacs. D'aquesta manera, al nostre joc d'anticipacions mútues s'hi suma, per nodrir- lo, el coneixement que extraiem de la relació que establim amb els altres, en un anar i venir de confirmació￿o￿desconfirmació￿de￿les￿expectatives,que s'emmagatzemen en la nostra memòria a fi de poder utilitzar aquest coneixe- ment en una altra oportunitat. La coordinació de les nostres accions, dins d'una interacció social, deriva del vincle que s'estableix entre els esquemes d'expectatives de cadascú, i del coneixement que s'adquireix de la relació en l'incessant procés de confirmació/desconfirmació de les expectatives en l'acció dels altres. El fil invisible, que s'estén entre nosaltres a propòsit d'aquest model d'interacció, s'entén com a comunicació. Però com que la comunicació és un procés que opera en un medi lingüístic, el debat entorn de la conformació del contingut de les expectatives s'obre entre els qui aposten per l'estudi del procés comunicatiu i els qui aposten per fer estudis sobre el llenguatge. 1.4. La interacció social com a explicació discursiva/contextual Les reflexions de Mead sobre la necessitat d'emprendre l'estudi del llenguatge s'infereixen de la seva tesi sobre el naixement2 d'aquest. (2)Naixement del llenguatge Si el gest és allò que veiem en els altres, la resposta al nostre gest en el gest de l'altre crea el significat. Per tant, si el símbol￿és un gest amb significat, això vol dir que la nostra interacció és, en realitat, una relació entre￿símbols, i no pas entre conductes, ments o sistemes de comunicació. La conclusió inicial, segons aquesta perspectiva, és que no podem ser fora del llenguatge. Les nostres interaccions, amb això, no són més que esdeveniments￿del￿llenguatge,￿ocasions￿en￿les￿quals￿aquest￿es￿renova a￿ell￿mateix. Amb freqüència veiem o llegim un compendi de tractats, de formulacions teò- riques, de models, que intenten formalitzar les nostres interaccions entorn d'esquemes o gramàtiques d'expectatives fixes, com si es tractés d'esquemes comuns a totes les situacions de les nostres vides. Sobre això, són comuns els tractats sobre la felicitat, les teoritzacions sobre l'amor, l'autoajuda, els ma- Lectura complementària Per a ampliar sobre la idea del llenguatge: M.￿Foucault (1966). Las pala- bras y las cosas. Madrid: Siglo XXI, 1984. © FUOC • P08/10500/00573 16 La interacció social nuals d'urbanitat, però també altres escenaris de la nostra vida, incloses les institucions. Fer-les semblar com a vertaderes, com a racionals, com a inhe- rents al comportament humà, per constrènyer/encarrilar les nostres troba- des. Aquests modelatges tenen, per tant, una funció en el nostre llenguatge: convertir els esdeveniments del llenguatge en￿discurs. Els manuals d'urbanitat L'exemple dels manuals d'urbanitat és molt característic: fins als anys setanta s'usaven aquests manuals en l'ensenyament obligatori a l'Estat espanyol per a "preparar" les nenes per al "bon acompliment de les tasques de la llar". D'aquesta manera, es forjava en les nenes una subjectivitat￿que marcava des de jove les coordenades de la preferència de la seva interacció familiar. Per resumir, havia de ser una "bona mestressa de casa" i una "bona mare". Anomenem, per tant, trobades￿discursives les nostres interaccions per a indicar la coordinació per constricció/encarrilament￿del llenguatge en l'escena de les nostres trobades. En altres paraules, anomenarem dis- curs￿el conjunt de pràctiques lingüístiques que mantenen, promouen i regulen relacions socials (Iñíguez, 2003). Observar una conversa sota aquestes premisses comporta que les coordenades de la interacció que esmentàvem al començament són, en realitat, una cons- trucció del discurs: • L'espai: el delimita la significació que construïm d'aquest en la relació. • El￿temps: el delimita la significació que d'aquest en fem. • La￿sociabilitat: el delimita la construcció de subjectes que hi hagi en els nostres discursos. Resignificar les coordenades del sentit de les nostres interaccions implica re- conèixer que les significacions que nodreixen els nostres contextos són un producte de la historicitat de les nostres trobades, recollides en la memòria social. L'amor, com tants altres codis d'interacció social, té una història per expli- car dins de la història de les situacions del món: la seva història serà la de l'emergència del seu nom, la de la generalització del seu significat com a sím- bol relacional; com a metàfora de la unió entre dues persones; com a economia epistolar; com a argument de la vida en parella; com a constricció del sexe a l'espai del que és permès; com a flors i poemes; avui com a xats i pàgines del tipus match.com, i com tot el que ha estat i serà en endavant; com el que no podem veure en el nostre passat i en el nostre futur perquè els codis de la nos- tra memòria i del que vindrà estan subjectes a encarrilaments i constriccions. Vegeu també Tractarem més àmpliament so- bre la psicologia discursiva en el mòdul dedicat a "La natura- lesa i organització de les acti- tuds". Lectura complemèntaria Per a ampliar sobre la psico- logia discursiva us remetem a la lectura: L.￿Iñíguez (2003). Análisis del discurso. Manual para las Ciencias Sociales. Barcelona: UOC. © FUOC • P08/10500/00573 17 La interacció social Veurem a continuació les històries de tres temes en els seus processos de cons- trucció en la psicologia social. Veurem com –des dels ulls que ens mostra la nostra perspectiva discursiva– els temes s'han anat construint com a natura- litzats o com a vertaders; i així veurem, en criticar-los, com poden ser vistos si se'ls dóna atorga un estatus de contingència, de discurs, de construcció social. © FUOC • P08/10500/00573 20 La interacció social a prop de les bústies eren els més populars, ja que es trobaven en un lloc de "pas obligat". D'altra banda, aquells que vivien en cases unifamiliars però que no disposaven d'entrada per un pati central tenien menys relació amb els veïns. Com es pot veure en aquest experiment realitzat per Festinger, Schachter i Back, aquells que en contextos de proximitat compten amb més accessibilitat als altres, són persones que tenen més facilitat per a interaccionar amb altres persones i, d'aquesta manera, establir-hi contactes o relacions. En aquest sen- tit, no ens sorprèn en absolut que busquem les nostres relacions en aquelles persones amb qui compartim lloc de treball o estudi, amb les quals vivim a prop (al mateix edifici, al mateix barri, a la mateixa ciutat), etc. De la proximitat física també es desprèn la familiaritat. Zajonc (1968) explica que la influència de la familiaritat en l'atracció s'explica en termes de mera exposició. És a dir, les persones desenvolupem sentiments més positius cap a aquells que veiem amb més freqüència. Alguns estudis indiquen que el fet que algú ens sigui familiar ens proporciona més seguretat, seguretat que es tradueix, al seu torn, en més atracció. Nous models de relació a propòsit de les TIC Per bé que la proximitat física s'articula com un element important, ja que és més fàcil que ens sentim atrets per aquelles persones que tenim més pròximes a nosaltres, l'impacte de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) està ampliant els escenaris possibles d'interacció, ja que possibiliten l'establiment de relacions a distància per mitjà de la virtualitat. Les tecnologies permeten que les distàncies s'escurcin i es comprimeixin i que el temps per a superar-les sigui cada vegada menor. El correu electrònic supera la velocitat de la carta i els sistemes de contacte sincrònics (com, per exemple, el messenger) permeten interaccions quotidianes amb els amics. Els xats s'articulen com a espais de "flirteig", en els quals la gent estableix els primers contactes i juga i negocia amb l'atracció i les identitats en línia. En aquest sentit, entre d'altres, la tecnologia afecta la nostra vida quotidiana, ja que constitueix noves formes de vida, en què l'espai físic ja no és l'únic escenari per a establir relacions, sinó que els espais virtuals també s'articulen com a llocs en què es poden establir contactes i construir relacions. 2)￿L'atractiu￿físic Diferents investigacions han demostrat que, efectivament, la bellesa sembla influir de manera decisiva en la formació d'amistats i relacions. Com apunten diferents estudis, en el moment inicial de les relacions, l'atractiu físic pot im- portar més que la manera de ser o la intel·ligència de la persona. Aquest factor, de tota manera, anirà cedint importància a altres trets a mesura que avança la relació (com ara la bondat, la intel·ligència, l'altruisme, les idees polítiques, les creences religioses, etc.). Alguns autors com Feingold (1990) fan referència a l'existència d'un estereotip sobre l'atractiu físic, que ve a dir que "allò bell és bo". És a dir, hi ha una cons- trucció social de l'estereotip que ens porta a pensar que quan algú és atractiu, també és intel·ligent, competent, bondadós. Aquesta expectativa positiva pot facilitar enormement la conducta d'acostament o la sensació d'atracció cap a aquesta persona. No podem obviar la influència mediàtica en la reproducció d'aquest estereotip. Per exemple, en els contes infantils: un simple cop d'ull a les produccions de dibuixos animats de la factoria Disney ens mostra com es repeteix la imatge dels protagonistes i de les protagonistes macos, intel·ligents, © FUOC • P08/10500/00573 21 La interacció social bons, nobles, etc. En canvi, els dolents i les dolentes solen ser lletjos, perver- sos i matussers. Aquest estereotip té, de tota manera, algunes limitacions: no oblidem que, en la nostra societat, circula també la imatge que els macos i maques són poc intel·ligents. De tota manera, no està de més dir que la bellesa és un fet "relatiu", i que no només està influïda pels gustos subjectius de cadascú sinó, sobretot, per les èpoques i les modes. El patró de bellesa dels anys cinquanta té poc a veure amb el model de bellesa actual que, per exemple, enalteix estar extremadament prim. En aquest sentit, els mitjans de comunicació, la publicitat i els patrons de moda contribueixen de manera important a l'hora de determinar què és bell i, per tant, què és susceptible de ser atractiu. 3)￿Semblances￿en￿actituds￿i￿opinions Encara que la bellesa sigui un factor important en l'aparició de l'atracció, hi ha altres aspectes que també hi intervenen i que, a més, es constitueixen com a elements necessaris perquè es consolidi una relació. En aquest sentit, el fet de compartir opinions, creences, valors, afectes, etc., pot augmentar l'atracció que sentim cap a una altra persona. I per què la semblança contribueix a l'atracció? Des de les teories de la compa- ració i del reforç social, la similitud és important, ja que comprovar que l'altre té punts de vista semblants als nostres ens fa sentir més segurs atès que, de fet, validen els nostres propis punts de vista. És per això que hi ha una tendència a relacionar-nos més amb persones amb qui compartim formes de veure i en- tendre la vida que amb aquelles que ens en qüestionen la validesa. Des d'altres posicions es qüestiona aquesta rellevància de la similitud, partint d'aquesta idea tan comuna que els "pols oposats s'atreuen". Aquesta idea no s'ha d'entendre com a oposada a l'anterior, ja que totes dues poden operar de manera i en moments diferents: mentre que la semblança es refereix al fet de compartir actituds, creences i opinions, la complementarietat s'articula més aviat en termes de necessitats. En aquest sentit, mentre que la similitud ens serveix per a explicar les relacions d'amistat, la complementarietat sembla que és present en relacions més profundes com les relacions de parella. 2.1.2. La intromissió d'allò públic en el debat sobre el que és íntim Una de les primeres crítiques que es poden fer als estudis sobre relacions inter- personals, i específicament als estudis sobre l'amor, és el "caire heterosexual" que els caracteritza. Tot i que s'han començat a elaborar investigacions sobre "l'amor homosexual", encara ens trobem en una etapa molt inicial. Amb això no volem pas dir que "l'amor homosexual" sigui diferent de "l'amor heterose- xual", ni molt menys. Simplement creiem que la consideració d'altres formes d'estimar podria posar fi a aquesta mirada més hegemònica i "normalitzada" Vegeu també Sobre aquesta idea, hi torna- rem en el mòdul "Naturalesa i organització de les actituds", quan treballem les teories de la consistència de les actituds. © FUOC • P08/10500/00573 22 La interacció social del que són les relacions de parella o afectives que impera en la nostra societat i, per tant, també posar fi a aquesta forma de produir coneixement al si de la nostra disciplina. En certa manera, incorporar aquestes formes de relació que s'estan fent més visibles en l'actualitat pot contribuir a desconstruir aquesta mirada "occidental" i "heterosexual" sobre el que significa estar en parella. Per això creiem que és fonamental la incorporació de la dimensió sociohistò- rica en el nostre estudi sobre les relacions interpersonals, sobretot pel que fa a la semàntica i als significats que han nodrit històricament l'anomenat "vincle amorós" o a la intimitat. Estimar, cuidar-se, compartir, etc. són dimensions de la intimitat que no emergeixen en un buit social, sinó que adquireixen sentit i significat en el context en què es produeixen. El que la gent vol, espera i necessita en termes d'afecte i amor és una construcció social complexa, que varia històricament i culturalment. Què és ser un bon pare o una bona mare? De qui s'és pare? Si comparem el que es considera ser un bon pare en l'actualitat i a la Roma imperial, veurem que la situació ha canviat considerablement. A la Roma imperial la consanguinitat no era una condició necessària per a la filiació paterna, i menys per a l'amor filial. Serà el catolicisme qui construirà una funció per a aquest amor. Des de la crítica que es desprèn de la perspectiva discursiva, podríem relativit- zar el que s'entén per intimitat, per atracció interpersonal, etc. Tradicionalment el que és íntim s'ha vinculat amb la concepció moderna de l'àmbit privat (cir- cumscrit a la família/llar) i el que considerem atracció interpersonal estaria subjecte al seguiment de normes, patrons, valors, etc. (encarregades, al seu torn, de regular la nostra intimitat). Però els discursos sobre la intimitat i sobre la vida privada estan afectats per les històries públiques, per aquelles que pul·lulen simultàniament per totes les llars, dependents de ser escoltades i reexplicades en la quotidianitat de les persones i que condicionen el què i el com del que és íntim. L'exposició contí- nua a models socials (personatges de televisió i de pel·lícules, protagonistes de novel·les, etc.) ens aporta una informació important sobre les relacions inter- personals i, en concret, sobre els sistemes d'interpretació i les representacions que fem de les relacions amoroses: aprenem els cànons de bellesa, a atreure i ser atrets pels altres, a conèixer els comportaments esperats en una situació determinada, a detectar el significat d'aquests segons els gestos, les conseqüèn- cies del comportament, etc. En aquest sentit, des de la perspectiva discursiva, per a produir un saber sobre el que és íntim ens hauríem de preguntar què s'entén per intimitat, i també pels discursos i pràctiques que utilitzem per construir la nostra intimitat en contextos concrets de producció. Lectura recomanada Recomanem la lectura del lli- bre: M.￿Foucault (1978). Historia de la sexualidad. Volum 1: La voluntad de saber. Madrid: Si- glo XXI. Hi trobarem una compren- sió fascinadora, sens dubte, de com el sexe en l'època vic- toriana es va veure confinat a l'alcova, però com aquest confinament, lluny de fer-lo desaparèixer de l'àmbit pú- blic, va generar-hi tota una producció de discursos sobre la sexualitat. © FUOC • P08/10500/00573 25 La interacció social L'agressió es genera a partir d'una pulsió interna que, arran d'un element ex- tern que impedeix la realització d'una determinada acció, genera una frustra- ció que produeix, al seu torn, una conducta agressiva. L'acumulació de frus- tracions serà la que desencadenarà l'agressió i aquesta la que eliminarà la frus- tració i ens tornarà a un estat inicial (Dollard et al., 1939). Aquesta agressió es pot dirigir cap a l'exterior (és a dir, cap a la persona que va generar la frustració) o cap a l'interior del mateix individu. Aquesta teoria també afirma que es pot produir un desplaçament￿de￿l'agressió, és a dir, que l'agressió es pot dirigir cap a una segona persona que no té a veure amb la frus- tració però que, per exemple, té una certa similitud amb l'agent de l'agressió. El nou "blanc" de l'agressió sol ser algú d'estatus inferior (la condició inferi- or garanteix, fins a cert punt, que no respongui amb represàlies a l'actor de l'agressió) o algú sobre el qual és "socialment acceptable" descarregar aquesta agressivitat (com pot passar amb un grup minoritari). Aquest plantejament inicial va ser sotmès a dues reformulacions: la primera, de mà dels mateixos membres del grup, va postular que encara que la frus- tració és sempre la causa de l'agressió, el seu efecte no sempre ha de ser un comportament agressiu, sinó que aquesta frustració es pot canalitzar per mitjà d'altres tipus de respostes (per exemple, les nostres frustracions poden derivar en plor, apatia, tristesa, etc.). La segona reformulació va ser plantejada per Leonard Berkowitz que afirma que, encara que la frustració pugui generar una certa predisposició cap als ac- tes agressius, aquests també poden sorgir d'altres causes com, per exemple, de l'adquisició d'hàbits agressius. Aquest autor també va destacar el paper dels estímuls externs que fan de senyals que ens avisen si es pot o no materialit- zar un comportament agressiu (per exemple, un senyal d'aquest tipus seria la presència d'armes). El plus d'aquesta proposta es basa en la "socialització" de les tendències agressives, és a dir, no n'hi ha prou amb la suma d'un factor situacional i una tendència pulsional, sinó que s'ha de passar pel filtre d'un context social, que requereix la interpretació dels significats atribuïts a aquests senyals (Martín Baró, 1983). Les normes socials El paper de les normes socials no només ens porta a afirmar que l'agressió és un comporta- ment antinormatiu, sinó que també ens ofereix una lectu- ra en termes d'atribucions. En aplicar les mateixes normes, es crearà un consens sobre el caràcter violent d'una determi- nada situació. Per a la teoria￿de￿l'aprenentatge￿social (Bandura, 1976), l'agressivitat s'aprèn tal com aprenem la resta de pautes de comportament. En aquest sentit, les teories de l'aprenentatge social postulen que els comportaments agressius s'adquireixen tant per experiència directa com per aprenentatge vicari (apre- nentatge per observació de models). Respecte de l'experiència directa, els comportaments agressius s'adquireixen d'acord amb els mateixos principis generals de l'aprenentatge (reforç, càstig, extinció, etc.) i, per tant, podem trobar estímuls que produeixen respostes agressives, respostes que si són reforçades, poden aparèixer de manera perma- nent cada vegada que aparegui aquest estímul en situacions semblants. Lectura complementària Per a ampliar sobre el paper de les normes, podeu consul- tar: J.￿Muñoz (1990). El papel de las normas en la definición de la agresión. Boletín de Psi- cología, 26,33-51. © FUOC • P08/10500/00573 26 La interacció social L'aprenentatge vicari funciona a partir de l'observació de models, models que ens proporcionen informació sobre l'adequació d'un determinat comporta- ment en una determinada situació i sobre les seves conseqüències, de manera que anem adquirint representacions simbòliques que ens serveixen de guia per a fer execucions apropiades. De tota manera, Bandura defensa que "no tot el que s'aprèn s'executa". És a dir, les persones podem aprendre i adquirir la capacitat per comportar-nos de manera agressiva, però aquest aprenentatge no s'ha de materialitzar necessà- riament en una acció agressiva. Perquè es materialitzi una conducta agressiva, aquesta ha de tenir un valor funcional per a nosaltres, és a dir, abans d'executar una conducta agressiva avaluarem les conseqüències de la conducta esmenta- da i decidirem si aquest comportament après és executat finalment o no. És per això que és totalment plausible que una persona aprengui un comportament, el conegui, sàpiga com executar-lo, però no realitzi la conducta esmentada. Fomenten els videojocs les conductes agressives? En la línia del debat sobre els efectes de la televisió en la possible conducta agressiva dels nens, es discuteix en l'actualitat sobre l'impacte anàleg dels videojocs, especialment aquells amb contingut violent, en nens i adolescents. La polarització d'opinions també és present en aquest cas i tampoc no hi ha acord: mentre que alguns estudis apunten que l'exposició a videojocs violents predisposa els nens a actuar de manera agressiva a curt termini, altres investigacions, en canvi, apunten que aquesta relació encara no ha estat demostrada i, com indica Bandura, el simple fet d'estar exposats i conèixer aquest tipus de comportaments agressius no implica que els nens els hagin de reproduir. En la línia de mostrar les possibilitats dels videojocs, especialment com a eines educa- tives i d'entreteniment, s'estan desenvolupant projectes que volen relativitzar els efec- tes nocius dels quals es parla tant. En aquest sentit, podem destacar el treball realitzat pel grup d'investigació JovenTIC, que ha col·laborat en la creació d'una pàgina web edu- cativa sobre videojocs (http://www.uoc.edu/in3/joventic) i l'associació Marinva (http:// www.marinva.es/cat), que es dedica al disseny i la realització de productes educatius (es- pecialment infantils), i de propostes de comunicació, dinamització i lleure, en què el joc i les tecnologies tenen un paper fonamental. Sobre aquestes dues teories també s'han elaborat certes crítiques i és que, per bé que totes dues extreuen les causes de la violència de l'interior dels individus i reconeixen la influència del context, continuen estant lligades a la immedi- atesa dels estímuls. Martín Baró (1983) assenyala que el fet d'aprendre o inhibir un comportament agressiu no és un procés mecànic, sinó que en aquest procés entren en joc con- dicionants de caire social. En aquest sentit, pot ser especialment interessant examinar no només com s'aprèn o desencadena la violència, sinó també in- dagar sobre quins tipus de violència es desencadenen o aprenen, contra qui es dirigeix aquesta violència, i quins efectes té sobre una realitat concreta. Sobre aquests aspectes, hi tornarem a la part final d'aquest apartat, quan recuperem la mirada que ens hi ofereix el construccionisme social. © FUOC • P08/10500/00573 27 La interacció social 2.2.2. L'altruisme o comportament prosocial 13 de novembre del 2002. El vaixell Prestige que transporta 77.000 tones de fuel sofreix un accident davant les costes de Muxía. Sis dies després s'enfonsa esberlat, amb més de 60.000 tones de combustible als tancs. Després de la catàstrofe, milers de voluntaris s'apropen a les costes gallegues per ajudar en les tasques de neteja. Els mitjans parlen de com els voluntaris conformen una marea blanca que intenta frenar l'avenç del conegut chapapote, és a dir, de la marea negra. Figura 3. La marea blanca. Voluntaris col·laborant en la neteja de la costa gallega després del vessament de chapapote produït pel Prestige. Amb freqüència, i davant de catàstrofes com la del nostre exemple, no podem evitar de sorprendre'ns en observar persones que ofereixen ajuda de manera desinteressada. Però les persones no solament oferim la nostra ajuda en situ- acions d'emergència, sinó que també ho fem en la nostra vida quotidiana. A continuació passarem a parlar de l'altruisme o comportament prosocial, ente- nent-lo com un comportament de signe contrari a l'agressió, els efectes del qual són la cohesió i el manteniment de les relacions socials. Sobre la definició d'altruisme i comportament prosocial Considerem que una￿conducta￿és￿altruista quan de manera voluntària es vol beneficiar altres persones, sense esperar per aquest motiu recompenses a curt o llarg termini. D'aquesta manera, es posa l'accent en la intenció￿de la persona que executa l'acció i en l'absència￿de￿l'anticipació￿de￿beneficis. D'altra banda, el concepte de conducta￿prosocial o conducta d'ajuda com- parteix els dos primers supòsits de l'anterior definició però, a diferència de l'altruisme, només té en compte els efectes, amb independència dels motius que donen lloc a la conducta d'ajuda esmentada. D'aquesta manera, una con- © FUOC • P08/10500/00573 30 La interacció social normes socials durant el procés de socialització, d'acord amb els criteris propis i els valors i regles que caracteritzen el context on està ubicat. És per això que aquestes normes no responen a aquestes regularitats socials, per la qual cosa no hi ha expectatives sobre aquest fet. Sobre els factors que intervenen en la prestació d'ajuda A continuació us presentem una classificació sobre els diferents factors i ele- ments que intervenen en la presa de decisions respecte a l'execució d'ajuda. 1)￿Respecte￿al￿context￿social￿on￿es￿dóna￿l'ajuda Un dels exemples més utilitzats pels psicòlegs socials per a il·lustrar el com- portament altruista (en aquest cas, l'absència d'aquest) és el cas de Kitty Ge- novese. Aquesta jove va ser assassinada a Nova York en presència de trenta persones que no van fer res per ajudar-la (i quan ho van fer –van trucar a la policia– ja era massa tard). Aquest esdeveniment serà el principi de l'interès de Darley i Latané pels processos que intervenen en la prestació d'ajuda a altres persones. Una de les seves primeres conclusions va ser que, al contrari del que es pot pensar, la￿presència￿d'altres￿persones￿en￿una￿situació￿on￿es￿requereix ajuda,￿pot￿inhibir￿la￿mateixa￿decisió￿d'ajudar. Vegem un resum d'un dels seus experiments: L'experiment de l'intèrfon En un dels experiments els subjectes sentien, per mitjà d'un intèrfon, que un altre dels subjectes estava patint un atac epilèptic aparentment greu; el simple fet de saber que al- tres subjectes estaven sentint la víctima va inhibir la conducta d'ajuda. El 100% dels sub- jectes del grup de control, que van sentir la víctima i creien que no hi havia cap persona escoltant, van intentar ajudar i la seva reacció va ser ràpida (una mitjana de 52 segons). El 85% dels subjectes que van creure que hi havia un altre testimoni van intervenir (amb un temps mitjà de 93 segons) i, finalment, només el 62% dels subjectes que van creure que hi havia uns altres quatre testimonis van intervenir (després d'esperar una mitjana de 166 segons). Les entrevistes postexperimentals i l'observació dels subjectes van mos- trar, tanmateix, que els subjectes que no ajudaven les víctimes no eren, ni de bon tros, testimonis freds i indiferents. En molts casos manifestaven un indubtable malestar i una preocupació sincera. Per què, llavors, l'absència d'ajuda? Fernández Dols et al. (2004). Altruismo y conducta de ayuda. A Fernández Dols et al. Tratado de Psicología social. Volum II: Interacción social (p. 54). Madrid: Síntesis. Latané i Darley (1970), en l'intent d'explicar per què la presència d'altres observadors inhibeix la conducta d'ajuda, fan referència a tres proces- sos: a)￿Inhibició￿per￿l'audiència: la presència d'altres observadors pot inhi- bir la nostra conducta per por de confondre'ns i fer el ridícul o de ser jutjats negativament per la nostra conducta. b)￿Influència￿social: en aquelles situacions d'emergència (o en situaci- ons ambigües), en les quals no sabem com ens hem de comportar, so- lem prestar atenció al que fan els altres a fi d'elaborar una interpretació adequada i orientar el nostre comportament. Si quedem a l'expectativa © FUOC • P08/10500/00573 31 La interacció social que els altres intervinguin i aquesta acció no es produeix, es pot produir una situació de passivitat col·lectiva. És el que Latané i Darley denomi- nen ignorància￿pluralista. c)￿Difusió￿de￿la￿responsabilitat: quan ens trobem sols davant una situ- ació que requereix la nostra ajuda, només tenim l'opció d'ajudar o veu- re com la persona pateix. En aquests casos, i com a únics responsables de la situació, segurament ajudarem. En els casos en els quals el nom- bre de persones presents és més gran, es pot produir una difusió de la responsabilitat pròpia, en creure que seran els altres els que ajudaran o estaran a punt de fer-ho, facilitant, d'aquesta manera, l'absència d'acció. Aquesta situació es produeix especialment quan els costos de l'ajuda són alts, i disminueix quan la situació responsabilitza directament un dels observadors, sigui per la seva posició d'autoritat o perquè és percebut amb més competència que la resta dels observadors. 2)￿Respecte￿al￿prestador￿d'ajuda Hi ha diversos factors vinculats a la persona que ofereix l'ajuda que interve- nen en el procés de decisió. A continuació en veurem alguns. En primer lloc, el prestador d'ajuda ha de disposar de recursos que li permetin oferir aques- ta ajuda. La no-disposició d'aquests recursos pot afectar de manera directa el procés de presa de decisions. Per exemple, si disposem de temps és més pro- bable que oferim la nostra ajuda que si no en tenim. El component￿afectiu és un altre dels factors que s'ha estudiat respecte a la prestació d'ajuda. Per exemple, l'estat￿d'ànim sembla influir en el sentit que si un està de bon humor, es pot sentir més motivat per prestar ajuda que si no ho està. Altres afectes també semblen presents: el simple fet d'anticipar senti- ments de culpa, vergonya, satisfacció, etc. poden exercir un paper important en el procés de presa de decisions sobre l'exercici de l'ajuda. De tota manera, han estat els estudis sobre l'empatia els més destacats en aquest sentit. L'empatia és la capacitat que tenim de posar-nos al lloc de l'altre i poder experimentar i viure la seva mateixa emoció o sentiment. Per tant, el fet de sentir empatia amb el sofriment de l'altre pot augmentar la nostra tendència a ajudar els altres (Hoffman, 1981). De tota manera, hi ha estudiosos que fan una lectura diferent d'aquest sentiment d'empatia, que té com a objectiu la reducció del propi malestar personal i remet a raons més aviat egoistes. Per acabar, farem referència als processos￿d'atribució que el prestador d'ajuda elabora sobre la persona que necessita aquesta ajuda, és a dir, el tipus d'interpretacions que elaborem sobre les causes de la necessitat de la persona que necessita ajuda. Si les atribucions són internes a la persona, la veiem res- Lectura recomanada Per a ampliar la informa- ció sobre aquest aspecte, us recomanem la lectura de l'experiment del bon￿sama- rità de John Darley i Daniel Batson: J.￿M.￿Darley￿i￿C.￿D.￿Batson (1973). From Jerusalem to Je- richo: a Study of Situational and Dispositional Variables in Helping Behavior. Journal of Personality and Social Psyc- hology, 27, 100-108. © FUOC • P08/10500/00573 32 La interacció social ponsable de la seva pròpia situació, i és menys probable que s'executi l'ajuda. En canvi, si les atribucions són externes, es redueix la responsabilitat de la persona, i és possible que s'ajudi més. Sobre les atribucions Penseu, per exemple, que veiem com una persona cau baixant del tren. Si observem que aquesta persona porta un bastó, segurament farem una atribució externa, alliberant-la de la responsabilitat respecte de la seva caiguda. En canvi, si observem que la persona es troba sota els efectes de l'alcohol, farem una atribució interna, erigint-la com responsa- ble de la mateixa. Creieu que emetrem el mateix tipus de conducta d'ajuda davant una atribució que en una altre? 3)￿Respecte￿al￿receptor￿d'ajuda Tal com hem vist en l'apartat de les relacions interpersonals, elements com l'atractiu físic o la similitud percebuda respecte del receptor d'ajuda poden contribuir a fer que ajudem més aquesta persona. Els estereotips de gènere també sembla que són presents en les interaccions establertes per oferir ajuda. Hi ha gent que pensa que les dones necessiten més ajuda que no pas els homes i per això és relativament fàcil que en una situació en què una dona necessita ajuda es reprodueixi aquest estereotip i un home s'ofereixi a ajudar-la. Al con- trari, un home es podria mostrar violentat si una dona li presta la seva ajuda. També hem de tenir en compte que la resposta del receptor d'ajuda pot ser un factor rellevant a l'hora d'oferir aquesta ajuda (Morales, 1994). D'entrada podem pensar que rebre ajuda sempre és una cosa positiva, però pot ser que no sigui percebut de la mateixa manera per a qui n'és perceptor. Recordem la norma de reciprocitat: pot ser que el simple fet de sentir que "devem alguna cosa a algú" o el fet de no disposar de prou recursos per a respondre recíproca- ment provoqui tensió en el receptor d'ajuda. D'altra banda, el fet de rebre ajuda pot tenir un impacte negatiu sobre l'autoconcepte del receptor, en el sentit que se sent inferior, no autosuficient, etc., o es pot percebre de manera negativa, sigui perquè es viu com una ma- nipulació, sigui perquè acceptar aquesta ajuda pot crear una aliança indesit- jable amb algú que no ens agrada. Tots aquests motius poden provocar que la persona necessitada d'ajuda mostri reticències a rebre-la o s'hi negui i que, a partir de la percepció de la circumstància esmentada, optem per no oferir aquesta ajuda. © FUOC • P08/10500/00573 35 La interacció social Resum Com hem emfatitzat al llarg d'aquest mòdul, les significacions que interve- nen en les nostres interaccions són el fruit d'una construcció social. En aquest sentit, en la mesura que aquest treball ha estat fruit d'una interacció social, hem de dir que també hi han intervingut els mateixos processos a què hem fet referència. El producte presentat, doncs, l'hem d'entendre com un discurs que ha emergit del camp significatiu que ens ha emparat en la seva elaboració: l'univers lingüístic dels estudis sobre interacció social en l'àmbit de la psicolo- gia social. D'aquest univers lingüístic, hem optat per presentar el tema de la interacció social, més que com un concepte, com un problema comú i encara no resolt en les ciències socials. És a dir, el fet que sigui una problemàtica més que no pas un concepte ens permet comprendre'l com un més d'aquests codis que intervenen en les nostres interaccions, carregat d'historicitat i, per tant, obert a futurs i passats intents de resolució. Hem mostrat, d'aquesta manera, tres intents de la psicologia social per formu- lar i resoldre el problema de la sociabilitat (que, com hem apuntat, és el pro- blema de la interacció social). De l'explicació mecànica/conductual hem des- tacat els elements que activen la mecànica del condicionament de la conducta en interacció, el rol funcional dels reforçadors i l'intercanvi de conductes de reforçament com a vincle de sociabilitat. De l'explicació atribucional/cogniti- va/comunicacional hem destacat el rol de les atribucions en el procés de cons- trucció de les expectatives que ens orienten en les escenes de la interacció soci- al. De la mateixa manera, també hem fet referència als processos d'anticipació mútua com a productes del coneixement que adquirim en la incessant dinà- mica de confirmació-desconfirmació de l'expectativa, i del fil comunicacional que generen com a vincle de sociabilitat. De l'explicació discursiva/contextual hem destacat el rol constitutiu del llenguatge en l'escena de la interacció soci- al, i també el paper dels significats en la configuració de les coordenades del context, dels discursos en la conformació del vincle de sociabilitat. Amb totes aquestes eines, i en particular des de les que subministren les ex- plicacions discursives, hem emprès la tasca de l'exposició crítica dels temes i factors que, en psicologia social, se solen destacar en els intents per definir i modelar l'àmbit de les "relacions interpersonals". Pel que fa a les definicions, hem destacat el rol que s'atribueix a la noció d'intimitat en la definició d'aquest tipus de relacions. Hem advertit com, des de certa definició del que és íntim, la disciplina ha elaborat jerarquies en la manera de relacionar-nos amb els altres, segons el grau d'intimitat que hi establim. Hem tingut l'oportunitat, a més, d'exposar que, per als estudis en psicologia social, aquestes relacions sorgeixen per la intervenció de factors com ara la proximitat física, l'atractiu físic, la sem- © FUOC • P08/10500/00573 36 La interacció social blança, etcètera. A més, hem tingut l'oportunitat de reflexionar críticament so- bre aquests factors i també sobre les jerarquies atribuïdes a les nostres relacions íntimes, en el sentit de posar a prova, o almenys entre signes d'interrogació, la idea que defensa que els graus d'intimitat es corresponguin necessàriament amb les diferents formes de relació (amistat, familiar, semblant). De la mateixa manera, hem advertit que la rellevància que s'atorga a uns factors o uns altres varia de context en context, i la dimensió sociohistòrica de les relacions inter- personals és l'encarregada de certificar-nos, en definitiva, com i en virtut de què ens relacionem amb els altres en termes d'intimitat. Per això hem avançat maneres de preguntar sobre la intimitat des d'una mirada construccionista, i assagem alguna resposta respecte de com es pot començar a qüestionar la manera de comprendre la intimitat que es presumeix universal i circumscrita a l'àmbit privat. Hem tingut ocasió, en aquest sentit, d'apreciar com les rela- cions que s'estableixen sota codis d'intimitat estan travessades per discursos públics que intenten, en definir-la i reglamentar-la, generar pràctiques socials conseqüents. En la mateixa línia hem presentat els estudis realitzats en la psicologia social sobre els temes de l'agressivitat i l'altruisme. D'aquests últims temes, fonamen- tals en els estudis sobre interacció social en psicologia social, hem avançat la possibilitat de comprendre'ls de manera conjunta, com un eix significatiu du- al per mitjà del qual les pràctiques socials es poden mostrar de manera agres- siva o altruista, depenent del context de significació que protegeixi aquest eix. Aquesta manera d'entendre els temes de l'agressió i l'altruisme és, des del començament, una exposició crítica del tracte separat que se sol concedir a aquests temes en el camp de la disciplina: especialistes en agressió, d'una ban- da, i especialistes en altruisme, de l'altra. Malgrat la crítica, hem mostrat cada tema separadament per poder centrar-nos en allò que s'ha dit de cada un de manera específica. En el cas de l'agressió/violència, hem presentat com se les defineix, advertint sobre la major amplitud del concepte de violència en relació amb el caràcter més restringit que se sol atribuir al d'agressió. Tots dos es refereixen, amb tot, al tema del dany sobre l'altre en la interacció. Hem transitat, a més, per les teories explicatives d'aquestes conductes (internalistes, frustració/agressió, aprenen- tatge social), en un intent per formular i reformular la qüestió: som agressius per naturalesa?, hi ha factors de l'ambient que intervenen en aquest compor- tament o simplement aprenem a ser agressius? En reflexionar críticament so- bre les respostes de cada corrent, hem incorporat reflexions sobre el paper de les normes i del context en general, en la definició i encarrilament dels nostres comportaments violents o agressius. Un altre punt ha estat l'anomenat comportament altruista/prosocial. Hem pre- sentat la diferència entre les definicions de conducta d'ajuda i conducta pro- social, que en psicologia social s'entén com la diferència entre comportar-nos amb expectatives de recompensa (prosocial) o no tenir-ne (altruisme). Hem destacat, a més, els factors que se solen atribuir en psicologia social com a cau- © FUOC • P08/10500/00573 37 La interacció social sa de la conducta d'ajuda. Sobre això, ens hem referit als factors atribucionals associats a estereotips socials, juntament amb els factors associats a l'atribució per difusió de la responsabilitat. Dels últims, destaquem l'experiment que ens mostra com la conducta d'ajuda és menys probable quan la responsabilitat d'actuar es dilueix entre els qui presencien una situació d'emergència. En el cas dels primers, destaquem l'exemple que ens mostra com, de les explicacions que fem de per què algú necessita ajuda, es desprèn la nostra decisió d'ajudar o no ajudar. Recordeu el nostre exemple sobre l'home que ha caigut en el tren: li prestarem la mateixa ajuda si creiem que necessita un bastó que si està bor- ratxo? Aquesta seria la qüestió. Per a tancar l'eix agressió-altruisme, hem destacat les potencialitats de la mi- rada construccionista a partir de la relectura del cas de Kitty Genovese, com a exemple paradigmàtic del comportament d'ajuda. En aquest sentit, destaquem que el context d'interpretació és vital en la definició dels comportaments ja sigui d'ajuda o d'agressió. Amb aquesta finalitat, comparem els escenaris sig- nificatius en els quals es va interpretar com a "absència d'ajuda" i es va reinter- pretar com a "violència de gènere", a fi d'il·lustrar que, efectivament, el context ens proporciona les eines per a definir i entendre el mateix fenomen d'una manera o una altra. Finalment, en exposar-vos aquest mòdul com una construcció que reivindica una mirada crítica, us convidem també a tenir aquesta mirada en les activitats que us presentem a continuació. © FUOC • P08/10500/00573 40 La interacció social Glossari agressió  Forma de violència que té com a intenció causar dany a una altra persona, sia físic, psicològic o simbòlic. altruisme  Acció voluntària que té com a objectiu beneficiar altres persones, sense l'anticipació de beneficis o recompenses a curt o llarg termini. atracció interpersonal  Factor que intervé de manera positiva en els processos inicials de l'establiment de les relacions interpersonals. atribució social  Adjudicació als altres de les explicacions (causes, motivacions i intenci- ons) dels seus propis comportaments. comportament prosocial  Comportament voluntari que té com a objectiu beneficiar una altra persona, amb independència dels motius que donen lloc a aquesta ajuda. difusió de responsabilitat  Efecte que es produeix quan, en una situació d'emergència en la qual es requereix ajuda i estant-hi presents altres observadors i testimonis, es dilueix la sensació de responsabilitat que un assumeix com a pròpia, i s'atribueix o es distribueix aquesta responsabilitat entre els altres observadors presents en la situació. discurs  Conjunt de pràctiques lingüístiques que mantenen, promouen i regulen relacions socials. interacció  Moviment que dibuixen dos o més cossos quan l'energia que transporta a cada un es conjuga amb la dels altres per a generar un camp de forces coordinades entre si. interacció social  Relacions de coordinació que s'estableixen entre dos o més organismes, persones o subjectes. intimitat  Procés pel qual dues o més persones mantenen una relació on es produeix una influència mútua, d'interdependència, i on ambdues parts s'involucren de manera conjunta en la realització d'activitats, a compartir sentiments, experiències, etc., de manera contínua. relacions interpersonals  Objecte d'anàlisi en la psicologia social que designa el camp d'estudi sobre el que és íntim. violència  Comportament que opera per mitjà de la força i que va en contra del que es considera raonable i just. © FUOC • P08/10500/00573 41 La interacció social Bibliografia Bibliografia bàsica Crespo, E. (1995). Introducción a la Psicología social. Madrid: Universitas. Foucault, M. (1966). Las palabras y las cosas. Madrid: Siglo XXI, 1984. Hewstone, M., Stroebe, W., Codol, J. P., i Stephenson, G. M. (Dir.). (1990). Introducción a la Psicología social. Una perspectiva europea. Barcelona: Ariel. Martín Baró, I. (1983). Acción e ideología. Psicología social desde Centroamérica. El Salvador: UCA, 1996. Morales, J. F. (Coord.). (1994). Psicología social. Madrid: McGraw-Hill. Bibliografia recomanada Bandura, A. (1976). Teoría del aprendizaje social. Madrid: Espasa Calpe, 1982. Cherry, F. (1995). The "Stubbom Particulars" of Social Psychology. London: Routledge. Dollard, J., Doob, L., Miller, N., Mowrer, O. H., i Sears, R. R. (1939). Frustration and Aggression. New Haven: Yale University Press. Domènech, M. i Iñíguez, L. (2002). La construcción social de la violencia. Athenea Digital, 2. Disponible a http://antalya.uab.es/athenea/num2/domenech.pdf. Feingold, A. (1990). Gender Differences in Effects of Physical Attractiveness on Romantic Attraction: a Comparison across Five Research Paradigms. Journal of Personality and Social Psychology, 59, 981-993. Fernández Villanueva, C. (2003). Psicologías sociales en el umbral del siglo XXI. Madrid: Fun- damentos. Fernández Dols, J. M. et al. (2004). Tratado de Psicología social. Volum II: Interacción Social. Madrid: Síntesis. Festinger, L., Schachter, S., i Back, K. (1950). Social Pressures in Informal Groups: a Study of Human Factors in Housing. Stanford: University Press. Foucault, M. (1976). Historia de la sexualidad. Volum 1: La voluntad de saber. Madrid: Siglo XXI, 1980. Hoffman, M. L. (1981). Is Altruism Part of Human Nature? Journal of Personality and Social Psychology, 40, 121-137. Homans, G. C. (1950). El grupo humano. Buenos Aires: Eudeba, 1977. Iñíguez, L. (2003). Análisis del discurso. Manual para las ciencias sociales. Barcelona: UOC. Latane, B. i Darley, J. M. (1970). The Unresponsive Bystander. Why Doesn't he Help? New York: Appleton Century Crofts. Mead, G. H. (1972). Espíritu, persona y sociedad. Buenos Aires: Paidós. Mummendey, A. (Ed.), (1984). Social Psychology of Aggression. From Individual Behaviour to Social Interaction. Berlin: Springer-Verlag. Muñoz, J. (1990). El papel de las normas en la definición de la agresión. Boletín de Psicología, 26, 33-51. Potter, J. (1998). La representación de la realidad. Discurso, retórica y construcción social. Barce- lona: Paidós. Schwartz, S. H. (1977). Normative influences on altruism. A L. Berkowitz (Ed.), Advances in Experimental Social Psychology, 10. New York: Academic Press. Skinner, B. F. (1979). Contingencias de reforzamiento. Un análisis teórico. México: Trillas. © FUOC • P08/10500/00573 42 La interacció social Turkle, S. (1995). La vida en la pantalla. La construcción de la identidad en la era de Internet. Barcelona: Paidós, 1997. Zajonc, R. B. (1968). Attitudinal Effect of Mere Exposure. Journal of Personality and Social Psychology, 9 [suplement monogràfic, 2a. part], 1-29.