La Edad Media: Cellarius y la cronología del Imperio Bizantino - Prof. Virgili Colet, Apuntes de Historia antigua

¡Descarga La Edad Media: Cellarius y la cronología del Imperio Bizantino - Prof. Virgili Colet y más Apuntes en PDF de Historia antigua solo en Docsity! INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA MEDIEVAL: Atles històrico mundial, Hermann Kinder, Werner Hilgermann. Volums I-II. Atles de Europa Medieval, David Ditchburn, Simon MacLean i Angus MacKay. TEMA O: EDAT MITJANA I FEUDALISM.E, CONCEPTES; ETAPES. APROXIMACIÓ A LES EINES DE LA HISTÒRIA MEDIEVAL: DOCUMENTS MATERIALS CONCEPTE EDAT MITJANA: divisió clàssica (s .V-XV). No és una època estàtica, hi ha diferents evolucions, per això està dividida en aquetes tres etapes. a) Alta EM (V-X) b) Plena EM (X-XIII)= concepte de feudalisme. c) Baixa EM (XIII-XV) Concepte d’Antic Règim (des dels filòsofs de la il·lustració que coincideix amb la base filosòfica i teòrica de les revolucions burgeses). És una etapa molt llarga, que incloïa la edat mitjana i un període de la edat moderna. Segons filòsofs de la il·lustració. Noció d’Edat mitjana: Giovanni Andrea (media aetes) a l’any 1496, a la època del Renaixement. Se li posa el nom de edat mitjana perquè s’entén que al voler retornar a la essència clàssica, es veuen que la hi ha una època al mig. Món clàssicmedia aetas nova aetas. Es passa d’una societat teològica a una antropològica (individu capaç de pensar) Lorenzo Valla, va fer una sèrie d’estudis, en destaca un. Va descobrir que un document molt important de la Església. La donació que es va convertir en els estats vaticans es va donar a amb uns documents que eren fals. Demostra que l’ edat mitjana era una època decadent, sinó que també de falsedat i mentides. Cellarius (s. XVII): obra molt important ja que dona per primer cop una cronologia a l’edat mitjana entre Constantí (s. IV) a la presa de Constantinoble pels turcs (1453). Comença a contar des de Constantí ja que es el primer emperador que permet el cristianisme a Roma, i la fi quan cau Constantinoble a mans dels turcs (musulmans). S. XIX aparició del Romanticisme: risorgimento (renaixença). La edat mitjana és un punt de creació. Es important per història ja que descobreixen que el seu passat gloriós en l’edat mitjana. Sorgeixen nacionalismes. 1871 unificació d’Itàlia. Alemanya (anteriorment el Sacre imperi Romano-Germànic). Austria-hungria, els txecs i eslovens descobreixen que abans havien sigut més importants que en el present. Per això hi haurà més interès en poder estudiar aquest període de la edat mitjana. LA CIÈNCIA HISTÒRICA: 1. Tradicional-positivista (Événementielle): recollien dades, les anaven acumulant i posteriorment les ordenaven. No hi ha cap mena d’interpretació, només recollien i ordenaven dades. Només estudiava a institucions, estats i guerres. Feudalisme, es veia com una institució. El senyor feu li donava en gratitud li donava un territori anomenat feu. Tot el que hi hagués fora d’aquesta institució que no fos el feu no era estudiat. 2. Annales: d’origen francès. Dècada dels 1920. Grans historiadors que van dur a terme una gran renovació de la manera en que es veia la historia. Personatge important. Marc Bloch. La novetat és que ells contemplen que s’havia de plantejar tot un context; esdeveniments, règims polítics, guerres, no és pot entendre sense un marc geogràfic concret. Estudien la economia, sociologia. Incorporen altres disciplines que serveixen per entendre la història. No es tracta d’acumular només informació, sinó que s’ha d’entendre el per què. Atendran per primer cop el conjunt sencer de la societat, les relacions entre poder i resta de la societat. Distincions entre relacions vassallàtiques (relació amb el senyor feudal), i les relacions de producció i dependències (com es treballa). Distinció entre el Règim Feudal (senyor-vassall) i el Règim senyorial (relació entre els privilegiats i els que no(necessiten treballar per menjar) 3. Materialisme històric : elabora un cos teòric, un conjunt de conceptes que son totalment nous i que ens serviran per definir tots els elements del desenvolupament històric. Conceptes a vegades molt teòrics, que requereixen un context. Element principal del Marxisme, és el mode de producció (esclavisme, feudalisme, capitalista...). es distingeixen les èpoques de la història segons el mode de producció que s’utilitzava en cada època. El que de l’acció a la teoria és la formació (concret). Consta de dues grans instàncies. La infraestructura i la superestructura. 1. Infraestructura: producció i les relacions de producció (com és produeix i com una part de la societat s’aprofita d’aquest esforç). Això és el que determina un mètode de producció, el que li dona el nom. 2. Superestructura: política (institucions), i la ideològica (conjunt de idees, maneres de pensar). Aquesta instància la religió té un paper molt important. Al antic règim: el que canvi és la superestructura, passem d’un mode de producció esclavista a un de mode feudal. Aquest pensament dona molta més visibilitat a la gent de peu, als treballadors, a la base del funcionament de la societat. Els canvis que es donen en la història no son bruscos, sinó que són gradual. El marxisme introdueix al concepte de transició. LLEI del 325: intent els colons enfront dels abusos dels grans propietaris. Que els propietaris puguin ser objectes fiscals, que puguin pagar els impostos. L’estat vol tenir un control del contribuent. LLEI del 332: és una llei en contra de les fuges de gent. El pagès queda adscrit a la yerra, si marxa de la terra es en vers de la llei i serà capturat. Veiem que l’estat està bastant apurat ja que depenen molt dels impostos. Les ciutats perden importància, hi ha un traspassament de les activitats urbanes a les parts rurals. Les ciutats romanes es comencen a emmurallar. L’estat es desprèn de les seves competències, i les dona a els grans propietaris que tenen major proximitat per controlar aquest pagaments. 2. LA PROBLEMÀTICA DE L’EXERCIT: a) Lluites internes: 236-286, 30 emperadors legítims (assassinats constants) i 70 usurpadors. b) Pèrdua de poder del Senat: el poder ara és de l’exèrcit. Pels generals, un trampolí vers la vida política, cosa que crea una gran inestabilitat. Aquesta inestabilitat causa que hi hagin unes reformes dintre l’exèrcit. Reformes de l’exèrcit: contractacions de tropes mercenàries (Bàrbars) i una divisió en dos grans grups.  Tropes d’elit: tropes de l’emperador, comitatenses  Tropes de frontera: limitanei. EL PROBLEMA DEL CRISTIANISME: Missatge de reforma del judaisme: sectarisme, clandestinitat i règim assembleari. Jesús de Natzaret, porta un missatge de triple dimensió: PERSECUCIONS a. Monoteisme: nega el culte a l’emperador b. Igualtat davant Déu i la seva llei: social c. Doctrina: vida eterna davant la mort, salvació, esperança front la crisi; pecat o infracció de la llei, redimible a través del perdó, de l’amor: espiritual. Difusió a través de la xarxa urbana i els exèrcits: arrelament entre les classes altes. Ineficàcia de les persecucions, proselitisme actiu: nombre d’adeptes en constant progressió. El cristianisme a través de la predicació va guanyar a través de l’imperi. El cristianisme es convertirà en reunions clandestines degut a la persecució de l’imperi romà. Diversos emperadors els perseguien, els mataven, els pujaven en creus... per provocar el temor a seguir a aquesta religió i no la romana. Va fer efecte de canvi. Mentre el cristians morien, els cristians resaven, cantaven... i com es posaven de genolls, la gent pensava que ells estaven tranquils perquè tenien la vida eterna assegurada. Reacció final de l’estat romà en el segle IV. 1. Edicte de Milà (313) per Constantí. Tolerància i fi de les persecucions. Igualtat i integració (en relació a les altres religions paganes). De la catacumba a la basílica (reunió de fidels + necròpolis). 2. Darreries del segle IV: edictes de Tessalònica i Teodosi a. Religió oficial de l’estat romà. b. Prohibició de cultes pagans (però es conserven els temples i edificis públics pagans: pràctiques impossibles d’erradicar de cop / tolerància. El 435, purificació dels espai i imposició de la Creu. Passen a ser temples que només es pot practicar el cristianisme. De les basíliques a les esglésies: la Catedral. Les resistències al cristianisme. a. Paganisme romà: molt arrelat entre les jerarquies provincials b. Paganisme indígena, primitiu : idolatria, forces de la natura; xamanisme, màgia. Religions de tipus popular. c. Heretgia (diresis = heterodòxia ): línia divergent del corrent oficial o ortodòxia (unitat de pensament i acceptació de dogmes). Heretgia: Qualsevol corrent dintre del cristianisme que vagi en contra de la línia oficial de l’església (el papa). - Heretgies orientals: base filosòfica i teològica. Tenen base ideològica molt gran i poderosa - Heretgies occidentals: contingut social i crític contra la riquesa i la jerarquia. Anaven en contra de les jerarquies de l’església (diferències molt grans entre un estament i un altre) i els diners que té l’església. L’ORTODÒXIA? Concili (reunió de les grans elits de la església) de Nicea (325). Preceptes i proselitisme. Primer concili de tot el cristianisme. Es fixa una línia a seguir, la ortodòxia. - Creure en un Déu creador de tot - Pecat original: misericòrdia i perdó diví (bondat, amor) - Encarnació de Déu en Crist: martiri, redempció - Resurrecció: sentit de la vida eterna - Declaració de fe i culte als Sants. La Santa Missa. - Sagraments: baptisme i penitència (confessió) L’esglèsia perd el sistema assembleari i passa a jerarquitzar-se. JERARQUITZACIÓ, producte de l’oficialitat, en els càrrecs i l’espai: xarxa administrativa = estructura imperial - Bisbe de Roma: la Cristiandat = Imperi (Gregori Magne, 590-604) - Arquebisbes, la diòcesi - Bisbes, la província L’estructura imperial no significa la cristianització de la societat, malgrat els programes d’adoctrinament i conversions, un procés lent. MONACAT, de “monos”, tot sol, ... renúncia al món terrenal, solitud. Des del s. IV: · Eremitisme: eremus = desert ·Cenobitisme: koinon = comú, o la formació de grups o COMUNITATS, amb gran impuls de Sant Benet de Núrsia (480-547) amb la seva regla, guia espiritual de les comunitats monacals. Proliferació de monestirs, espais on es sintetitza el treball manual, intel·lectual (herència clàssica: reproducció i adaptació d’obres) i la pregària (ora et labora). També esdevenen grans centres econòmics: acumulació de béns (immobles, rendes, bestiar). Les principals heretgies o orientals i occidentals: breu resum de continguts i estudi monogràfic d’una d’elles. L’ASSENTAMENT DELS “BÀRBARS” A OCCIDENT Els gots guanyen a l’any 378 als romans en una batalla a camp obert. Primer cop que els bàrbars obtenen una victòria sobre els romans. És un fet que canvia les tornes dràsticament. a) Alguns estan en procés de romanització / cristianització. Alguns pobles bàrbars van mantenir b) Molts entren com a federats (aliats), no com a invasors: reclamats per les autoritats romanes com a tropa. També se n’assenten com a colons c) Necessitat de matisar els efectes destructius. Esdevenen els hereus de l’estat romà (mateix organigrama administratiu; llatinització; fiscalitat (moneda). d) Inicialment, assentaments d’una certa provisionalitat: enfrontaments entre ells. Canvis constants en el nou “mapa europeu” (expansió territorial a costa del veí). TEMA 2: L’IMPERI BIZANTÍ: Ens referim al que inicialment és l’imperi romà d’orient. L’emperador Teodosi, va separar roma en dos, i li va donar al seus fills el seu domini. A l’imperi d’Orient, dominava la llengua grega, hi havia una tendència a hel·lenitzar-se. Va perdent el punt de vista romà. La capital era Bizanci, antiga colònia grega. DELS ORÍGENS FINS LA QUARTA CROADA: 4a croada: és la màxima expressió de la lluita dels soldats europeus per lluitar contra una ciutat cristiana. Va durar uns 60 anys, als Balcans hi ha un domini feudal, i després una lleugera recuperació. La part Oriental va saber organitzar-se millor envers els atacs dels bàrbars, no fan el mateix que la part occidental. La frontera entre un imperi i un altre és Itàlia i una part de Croàcia cap a l’oest és occident; l’altre part serà d’orient. L’origen. jurista Tribonià, el gran expert, professional que dirigeix tot aquest sistema judicial. a) Còdex de Justinià: tots els edictes imperials, tot lo proolgat pels emperadors des del s. II-VI b) Novellae (grec) noves disposicions pel propi emperador. Primer cop que està en grec per arribar a tota la població. c) Digest o Pandectas: col·leció de juriconsults de dret. d) Institua: resums dels anteriors; maual pels estudiants de dret. 3. l’expansió territorial tenia per objectiu refer la unitat mediterrània. Signa la pau amb l’imperi Sassànida (perses) per tenir en disposició de totes les tropes i s’inicien les campanyes dirigides pels generals Belisari i Narsés. a) 534, ocupació el regne vàndal del nord d’Àfrica. b) Guerres gòtiques a Itàlia sobre els ostrogots (540). S’organitzen les noves conquestes amb el sistema d’orient. c) intervenció a Hispània: Cadis-Cartagena; Balears. S’aprofiten les males relacions entre les dinasties visigodes, sense aconseguir-ho del tot, fins arribar a Cadis i Cartagena. El manteniment de l’imperi és molt costós, militarment i econòmicament. Es necessita mantenir les tropes, i unes infraestructures que mantenir. La pau amb els perses es trenquen. També s’havien d’atendre altres fronts: l’oriental, contra els perses, malgrat tot; i la pressió dels eslaus i els àvars a la península dels Balcans. Van perdre els territoris conquerits, i a sobre, van arribar a perdre territoris originals de l’imperi. També s’havien de controlar les tendències centrífugues en les províncies més perifèriques de Síria i Egipte. A la mort de Justinià no es podrà mantenir l’imperi, que cau en una profunda crisi. 3. L’IMPERI MITJÀ (610-867): divisió en diverses etapes (dinasties): 1. 610-695: els HERÀCLIDES. Heracli I, basileus (el grec, llengua oficial). Segle VII, punt d’inflexió: de la romanitat al període medieval. En aquesta etapa el grec s’acaba imposant al llatí a la administració. Passem a dir Basileus (rei, emperador, que és una paraula grega, indicador del canvi produït). És produeix una reforma molt rellevant, coneguda com la reforma thematica. És veuen forçats a reforçar les fornteres envers els perills externs de l’imperi. La solució la troben en aquesta estratègia. 1.1 La política interna: la reforma THEMÀTICA. El thema (també serveix per determinar el nom del territori) és una unitat d’exèrcit aquarterada i designa el districte militar on s’assentava. Es situaven a les zones perifèriques frontereres. Eren dirigits per un stratigos, concentració dels poders civil i militar (hegemònic), que comandava un destacament de stratiotas o soldats-colons: una milícia pagesa permanent que rebia una tinença en usdefruit, transmissible per herència i capaç de proveir el soldat, la família i l’equip militar. Els soldats viurien de les taxes o del menjar dels pagesos, aquests pagesos eren qui els mantenia. Efectes: a) Militarització de la societat rural i establiment de relacions o vincles personals entre l’estratega i els estratiotes: l’estat perd el nexe amb aquesta capa de pagesos. L’estat a perdut una fiscalitat. Si l’estat perd fiscalitats, les ciutats perden atribució, i vol dir que les ciutats van perden importància; alhora que l’estat te menys capacitat per operar i els grans senyors en van guanyant. La pagesia, en general cerca la protecció de rics terratinents. b) Es repartien les terres abandonades que deixaven de rendir i minvaven la recaptació fiscal, tot i que a la llarga afavoria els propietaris més poderosos. c) El sistema urbà perd cohesió (s’aprima el caràcter de xarxa directament proporcional a la pèrdua de força de l’estat). Les ciutats perden atribucions administratives, però la crisi no és comparable a la que havia afectat l’Occident. En aquest sentit un sector de la historiografia considera que la reforma temàtica és un pas vers la feudalització, ja que significa la formació d’una noblesa militar terratinent alhora que augmenta constantment el patrimoni de l’església. Altrament, el trencament del vincle de la pagesia amb l’estat suposava tendir vers la fórmula del patrocini. 1.2. La política exterior es va caracteritzar per la militarització de les relacions i per l’augment de les hostilitats en tots els fronts. a) En el front oriental, represa de les hostilitats amb els perses (victòria del 628). Gran desgast de les dues forces fins les grans conquestes musulmanes. Entre 674 i 678 es rebutgen atacs àrabs sobre Constantinoble (foc grec, calaven foc al mar i impedia que els vaixells atacants no poguessin passar), però no poden evitar la conquesta de les províncies més riques: Egipte, Síria i Palestina, i després, tot el n. d’Àfrica, Armènia, Xipre i Rodes. Els àrabs eren uns enemics que mai havien tingut en compte fins que aquest àrabs van atacar l’imperi pel sud. b) En el front danubià o balcànic: atacs d’àvars i eslaus i lluites amb els búlgars. c) Front occidental: Des del 540, pèrdua de gran part d’Itàlia a mans dels llombards (menys Ravenna, Sicília i alguns enclaus a Calàbria. Els visigots ocupen la Hispània Bizantina (625-630). 2. Després d’un període de forta inestabilitat (695-717), entronització de la dinastia ISAURIA, de Síria (717-820). El període es caracteritza pel llarg conflicte anomenat “Querella Iconoclasta” (destrucció de les imatges relacionades amb la religió), que acabarà per portar al primer cisma del patriarca de Constantinoble enfront del papa de Roma (Cisma de Foci, trenquen la autoritat amb el Papa de Roma) guerra entre els partidaris dels que volien venerar les imatges religioses (els centres monàstics són molt importants perquè vs dels que no en volien, a partir de la influència dels àrabs i dels jueus (que no poden representar una figura humana, ni dels sants, jesús...) i el monofisisme (negació figura humana de jesús). Es tracta d’una disputa intel·lectual i filosòfico- religiosa entre: aquesta guerra debilita l’interior i sobretot les fronteres exteriors, i alhora les relacions amb Roma eren encara pitjors. a. Iconoclastes, partidaris d’eliminar les imatges com a objecte de culte i veneració (influència dels musulmans i jueus, i també del monofisisme, que negava la natura humana de Crist i, com a Déu que era, no es podia representar. b. Iconòduls, partidaris de mantenir la veneració i adoració de les imatges. La lluita agafa dimensió política quan Lleó III l’Isauri pren el poder i s’enfronta amb el papa Gregori III i el clergat regular bizantí. En el concili de Nicea de 787 es manté l’ortodòxia de l’iconodúlia (venerar sí, però no adorar ni atribuir poders sobrenaturals a les imatges): fi del primer conflicte iconoclasta. Del 813 al 843, 2n. període iconoclasta. Les relacions entre Nicolau I (papa) i Foci, molt fràgils, acaben amb una excomunió recíproca que portarà al primer cisma del cristianisme. En el fons, lluita entre l’emperador i els grans centres monàstics (disputa pels recursos) 3. DINASTIA MACEDÒNICA (867-1056). La segona edat d’or de Bizanci. Representa el triomf de l’autocràcia: renovació de l’estat (Basili I i Lleó VI, fins el 912). Reordena l’imperi, recuperant una bona part de les competències de l’estat que havien perdut en períodes anteriors. Una de les maneres qie tenen és reformar les lleis. L’Imperi representa el cel; l’emperador, Déu: legitimitat dels porfirogènites (nascuts purpurats (neixen en el palau del basileus, la condició de la seva legitimitat). Bases: - Legislatives: reformes legislatives per reforçar i justificar l’autocràcia imperial. El Corpus de Justinià serà desplaçat per les BASILIKA, conjunt legislatiu promulgat per Basili I, iniciador de la dinastia. - Fiscals: reforma per incrementar els recursos de l’estat: La llei pretén protegir els petits propietaris, arrendataris i parcers per assegurar la recaptació: crisi del sistema de THEMES, vinculat amb les reformes militars. Desmantellen els Themes. Efectes més rellevants a) En reforçar l’estat les ciutats tornen a recuperar les seves funcions com a centre administratiu i seu d’un dens aparell burocràtic que genera una demanda la qual, al seu torn, impulsa les activitats manufactureres i comercials (necessitat d’abastament del mercat urbà i cobrir la demanda). No perden el seu caràcter de ciutat medieval: dependència de l’espai agrari adjacent al qual controlava. b) La vitalitat mercantil es mostra en dos àmbits: l’interior, articulat a través de fires i mercats amb la finalitat d’abastar el mercat urbà; en especial, el de llarga distància, en connexió amb diverses rutes. - Bàltic - mar Negre a través dels rius (varengs, són suecs que actuaven com a tropa mercenària x Constantinoble). Intercanvis des de Suècia fins a Constantinoble. Ho feien a través dels rius que desenvoquen al Bàltic, per terra fins arribar a rius que desenvoquin al Mar Negre. - Del sud: mercaders musulmans des de l’Índic pel golf Pèrsic i el mar Roig; per Aràbia. Portaven espècies (menjar). - De l’est: terrestre, des de la Xina (ruta de la seda) pels ports bizantins del mar Negre. 3. 640 palestina i l’Iran Període Omeia: 1. Conquesta del nord d’Àfrica: les costes de Líbia, Tunísia, Algèria i el Marroc. 2. 711: entren a la península, conquesta d’Hispània, ara anomenada Al-Andalús. 3. 720: arribada als Pirineus, arribant fins i tot al sud de la Gàlia. FACTORS: S’han enfrontat a estats que havien estat forts i poderosos. Fan desaparèixer l’imperi persa i la part oriental de l’imperi bizantí. Presa de ciutats impostants. 1. Perses i bizantins: desgastats per les lluites entre els dos imperis. Eren estats fonamentats en la violència, sistema d’impostos molt importants. Els àrabs arroben com a un alliberament de la pressió establerta pels estats. 2. Els atacs àrabs va ser l’aparició per sorpresa dels àrabs. 3. Disponibilitat comleta de tropes. A partir del moment que ocupen un territori, molts dels ciutadans anaven a la guerra amb ells també 4. Entusiasme per expandir la seva religió, i enriquir-se amb els botins dels vençuts. Botí moble (tot lo movible), bestiar, venda de persones, rescats... botí immoble: béns, terres de conreu, edificis... El botí moble era dividit directament en el camp de batalla i es dividia així: 4/5 del botí es reparteix entre la tropa i una 1/5 anava a l’estat (califa). Botí immoble: tot per l’estat, ho havia d’administrar el propi estat. La gent del territori havia de pagar impostos, cosa que queia sobre el poder de l’estat. a) ASSALTAR L’ADVERSARI: forma violenta, si el rival no es rendia b) CAPITULACIÓ: pactes amb els vençuts. Dimmís: reservat per cristians i jueus (la gent del llibre). Eren monoteistes, per això els protegien. Els antics propietaris que pactaven amb ells la submissió, podien mantenir les seves propietats de sempre. No se’ls obliga a convertir-se sinó a ser submisos. Els que no són musulmans han de pagar un impost apart. La gent s’anirà convertint, poc a poc. Els no musulmans paguen dos impostos: 1. Impost personal: jizia 2. Propietats: impost sobre el patrimoni, el Kharaj. Els musulmans: 1. Paguen usr, impost per mantenir la despesa social. Estem davant d’un sistema molt ben organitzat. Si parlem d’impostos podem dir que hi ha un estat. ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA I TERRITORIAL: Nivells d’autoritat: 1. Khalifa: comandament suprem a tot el territori, te funcions polítiques i religiosa. 2. Visir: encarregat de funcions polítiques. 3. Emir: a nivell provincial. Exerceix una autoritat delegada del califa. 4. Wazir: nivell local. DIRIGENTS RELIGIOSOS: 1. Ulemes: són els que interpreten la llei, els mestres de la llei. 2. Alfaquins: els que apliquen la llei. Els dos miraran que s’apliqui la llei islàmica de manera correcta. Saria. Els dirigents religioses miraven de que la llei es complís. Els que tenen més poder per influir a la població són aquests. Els imans tenen gran poder, però prediquen el manen els ulemes o els alfaquins. EL GRAN PROBLEMA: Mantenir l’imperi amb la gran superfície de l’imperi: 1. Tendències centrífugues: províncies llunyanes que no s’oposen al Califa, però regnen amb molta autonomia 2. Califat Bagdad al s. X: es produeix una nova divisió al fraccionar-se, per diferències polítiques i religioses el Califat de Bagdad es divideix entre 3. 1. Califat de Bagdad : es manté però amb menys extensió 2. Califat Fatimita : centre neuràlgic a Egipte, és un califat xiïta. 3. Califat omeia : nord del Marroc i Al-Àndalus. BASE ECONÒMICA: En totes les societats precapitalistes, l’activitat econòmica és l’agrària (agricultura i ramaderia). Societat rural. Conjunt dels territoris sota l’imperi islàmic: degut a la gran diversitat de territoris, no totes les zones poden ser conreades de la mateixa manera. 1. Depèn del tipus de geografia. Parlem generalment de arròs, cotó, sucre (proporcionen matèries primeres i aliments). Vinya no era gaire famosa, només era pel fruit, no pel consum d’alcohol. 2. Economitzar l’aigua: degut al clima sec al que estan acostumats van aprenent les tècniques de domin de l’aigua de Mesopotàmia, o tècniques que detectaven l’aigua subterrània i posteriorment treure-la. Utilització de la sínia. Té origen a l’orient mitjà, arribà a europa a través dels àrabs. Qanat (mina) 3. Aprenen a treballar la seda, flors... capacitat d’adaptació a la possible agricultura segons la zona que s’establien i enduien amb ells productes i aliments d’altres zones que posteriorment instal·laran als nous països. 4. Les ciutats estaven interconnectades, vies de comunicació terrestres. Força artesania. Hi ha rutes terrestres o marítimes o fluvials. Les ciutats tenen uns administradors que tenen una demanda gran. Diferents zones de l’imperi porten els seus productes a les ciutats. També hi ha un intercanvi amb els territoris no àrab aporten productes que són cars i luxosos. Ruta 1: connexió oceà Índic, passant pel golf pèrsic, pujaven i servien a les ciutats de mitjà orient. També pujaven pel mar Roig (Bagdad, Damsac...) ruta 2: ruta pel mediterrani. Ruta 3: nord d’àfrica: africà subsahariana d’on s’extreu or. TEMA 4: ELS CAROLINGIS: s. VIII-X. FORMACIÓ, ORGANITZACIÓ I FÍ DE L’IMPERI. ELS ESCANDINAUS A LA EUROPA CRISTIANA. Regnum francorum. Els regne dels francs s’han instal·lat al territori de la Gàlia. És un període molt llarg en la història. Regne dels Francs: 1. EL PERÍODE MEROVINGI: es considerava que com a tribu que tenien coma antecessor que es deia Maluveu (d’aquí merovingi). a) Període molt llarg en el temps. El rei més rellevant, el que se li deu la consolidació dels Francs com a un estat és Clodoveu, va regnar entre el 481- 511 (30 anys). És important per dues coses.  Es converteix al cristianisme. Els francs encara no estaven cristianitzats, se’ls hi va practicar la conversió al cristianisme. Els hi convenia entrar al cristianisme ja que així tenien el suport de les jerarquies de l’església catòlica, que tenia molt de poder.  Les grans conquestes: conquesta del regne de Siagri. Una mica abans d l’any 500, va ocupar el Regne dels Burgundis, que acabaran integrats com a part del poble franc. El 507 derrota els visigots i els expulsa darrera dels pirineus. Saxonum. . s’imposen les relíquies de sangs importants, serviran per a la cristianització. La marca hispànica: avarca una distància de BCN fins a Pamplona. Inici dels comtats catalans, regne d’Aragó en un futur i regne de Pamplona. LA PROBLEMÀTICA: Mantenir aquest imperi és molt complicat. Carlemany mor el 814, i només té un descendent que el pugui descendir, Lluís el Pietós. Al ser l’únic descendent facilita molt més fàcil mantenir aquest imperi intacte. Amb lluís s’estabilitzen les conquestes, no creix més, està al seu màxim. El segon problema és la presència dels vikings o normands. Els pagans procedents del nord. A incis del s. IX els vikings estan atacant zones portuàries importants. El problema major, són les disputes entre els fills del Rei, i fins i tot disputes encontra del seu pare. L’any 817, decreta una llei (capitular) coneguda com la Ordinatio Imperi (ordre imeprial). Aquesta norma diu que la succeció i el càrrec d’emperador a de recaure en el fill primogeni. L’imperi no pot ser dividit, el fill gran serà qui governi. Immediatament, els germans més petits no ho accepten. El regnat de Lluís el Piatós està ple de problemes, disputes internes, incursions vikingues. Lluís el Piatós mor el 840. Aquí comença el problema per la succeció. 841: els fill gran, el que seria el següent emperador segons la llei, Lutari. El 2n fill es deia Lluís i Carles (Judit de Baviera es la seva mare). A Lutari lli corresponia el títol d’emperador i el regne, però els germans no accepten la llei. Els germans més petits (lluís i Carles) es baten en batalla a Fontenoy contra Lutari. Guanyen els germans petits. 842: els dos germans guanyadors es conjuren sota el Jurament d’Estrasburg. 843: TRACTAT DE VERDUM. L’acord a través del qual l’Imperi Carolingi es divideix en tres parts. La part de Lutari és la part central (Holanda, Bèlgica, França, Nord d’Itàlia), Bequisgrad i Roma a mans del Lutari + el càrrec de l’emperador. A Carles (el Calb) li pertoca la França occidental. A Lluís (El Germànic) li pertoca la França Oriental (una part de l’actual alemanya). Territoris molt diferents, però l’imperi carolingi queda dividit en tres parts, en un inici. Podem observar que els fills de Lotari moren abans que els seus tiets. Els seus tiets, (- lluís i Carles) 870: es signa el Tractat de Mersen. Divisió de la frontera del regne de Carles i lluís. 876: mort de Lluís el Germànic, que divideix el regne entre els tres fills. el seu oncle Carles el Calb intentarà prendre possessió de les seves herències però és vençut a Andernach. 877: mort de Carles el Calb, i poc després, en pocs anys, del seu successor i néts. a) Independència de Borgonya: que es divideix en Alta i Baixa (o Regne de Provença o Arles) b) Capitular de Quierazy: bases per a la disposició legal sobre la successió hereditària dels càrrecs i dels feus. 879: Mort de Lluís el Tartamut. 880: Tractat de Ribemont,, fixació de la frontera a Lorena. En dues generacions més, l’antic regne franc és un conjunt de principats i monarquies electives; molt dividits, amb reis a mans de la aristocràcia i de l’església. El 877, Capitular de Quierzy = posa les bases sobre el principi de l’herència dels càrrecs. Els veneficium es podia transmetre per herència, el Rei no podrà tornar a recuperar-ho. El sistema fiscal es desintegra. El papat en crisi: a la mort de Formós I (891-896) se succeeixen deu papes en vuit anys (intrigues, conspiracions, edat de ferro i de plom, de l’església). A finals del s. IX i principis del X la institució monàrquica tendeix a recuperar-se, però no és una herència del passat: són monarquies feudals (el rei depèn dels seus béns patrimonials; no hi ha idea d’estat; no hi ha fisc). Els reis intervenien en les eleccions dels papes, arribant a treure un papa i posar-ne de nous (papalitat laica). Quan un càrrec de la església es fa amb el càrrec per treure’n profit, això s’anomena simonia. ESTUCTURA ECONÒMICA ÈPOCA CAROLINGIA: Gira entorn una estructura anomenada curtis (vil·la o domini). L’apugeu d’aquesta estructura es dona entre els s. VIII-X. Rep el nom curtis bipartida. Per què? Aquesta paraula esdevé de la seva composició. La terra indominicata (reserva senyorial). Aquesta serà gestionada i treballada a través d’una gestió directe. Terra mansionària (els masos): prové d’un verb llatí que és Manere (romandre). Les famílies han de treballar les terres (masos), i donar-li una part de la seva collita al senyor. A part han de treballar la terra indominicata (corvea). La feina de la terra indominicata, si no tenien suficient per poder arribar a la totalitat de la seva terra, feien servir servus, i en èpoques de màxima feina, utilitzaven el mètode de contractació de mà d’obra (eren pagats), però això era de manera esporàdica. ELS ESCANDINAUS A L’EUROPA CRISTIANA: escandinaus, magiars, i musulmans. Expedicions de saqueig; bons instruments de combat (navegació). ESCANDIAUS (vikings, amb el temps pirata ó normands) noruecs i danesos 1a incursió vikinga, Monestir de Lindisfarm (Northumbria). a) Escandinaus: responen a agressions carolíngies: els noruecs i els danesos. Atacs del botí arriben fins a ciutats com París, Gijón, Sevilla, Cadis, el Marroc Atlàntic, Baixa Provença, Pisa, Egipte, Tolosa per la Garona, Delta de l’Ebre, Empúries, el Danegled. Els escandinaus, al trobar-se amb defenses montades per repel·lir els seus atacs, ara optaven per el mètode de Danegeld (posant-se en directament davant la ciutat demanat diners per o atacar les ciutats). Al s. X els danesos opten per establiments i per organitzar primitives formes polítiques. Establiments més rellevants: illes britàniques. El 911 un dels caps vikings Rollo, va establir un pacte amb el Rei Carles, establiment a Normandia a canvi de tres condicions: 1: la defensa de noves incursions vikingues (tropes mercenàries) 2: havien de jurar fidelitat al Rei (vassalls del Rei) 3: cristianització. Això significa la formació del ducat de Normandia. La importància és que aquest ducat es converteix en una plataforma d’expansió. Dess de Normandia el s. XI, es realitza la conquesta d’Anglaterra per Guillem el Conqueridor (1066) i el regne normand de Sicília i Itàlia des de 1071-1072, a principis de l’XI, imperi danès d’Escandinàvia i Anglaterra. Mirar apunts TEMA 5: L’ORDRE DEL FEUDALISME: Ens referim a un sistema jurídic, polític, econòmic, social, ideològic que va caracteritzar la Europa cristiana, sobretot els territoris de l’Antic Imperi Carolingi a partir del s. X en endavant. A mesura que la Europa cristiana s’expandeixi, aquest model s’implanta en les noves regions conquerides. CONTEXT: 1. Fractura del PALATIUM (entramat Rex / Aristocràcia) es produeix una fractura de l’autoritat pública. A mesura que el Rei perd poder, la aristocràcia en guanya. Aquesta pèrdua és una pèrdua de la capacitat de recaptació de tributs, tot i que la gtent el segueix pagant, els destinataris ara són els senyors feudals. Aquesta és una època de molta inseguretat dels escandinaus, hongaresos... l’estat té molt poca capacitat de resposta envers d’aquests atacs. El senyors de les zones costaneres veuen més fàcil que els propis senyors organitzessin les seves pròpies tropes per poder repel·lir aquests atacs. Això crea la guàrdia pròpia, els senyors aconsegueixen exèrcits fins i tot mercenaris. Veiem com les aristocràcies regionals o locals van aconseguint més i més poder. Però, a qui ens estem referint? a) Llinatges antics (famílies amb dinasties, els que havien estat al costat del rei o comtes) funcionaris reials b) Oligarquies locals consolidades c) Jerarquies de l’església d) Ascens de capes d’origen no noble i compensació de serveis (cavalleria). Hi ha una emergència de poders locals al marge del palatium. Tot això suposa una autèntica ruptura respecte de les anteriors pautes, que es visualitza en la formació d’un nou espai rural (creat). - Ampliació de l’àrea de conreu; nous conreus i nous nuclis de poblament (concentrat). Àrees que abans no eren de conreu, ara passaran a ser-ho. Rompudes. L’instrument més important és la arada d’orelló (conegut com carruca en època medieval o arada normanda). Rotació biennal: dividir l’àrea de conreu en un any la meitat del cultiu estaria conreada, l’altre en repòs o guaret; i alternant cada any. Sistema triennal: terra en tres. 2/3 de la terra es conreen. A l’hivern és cereal, i a la primavera també cereal. Aquestes collites s’han de transformar, passar per un procés que permeti convertir blat en farina, raïm en vi i les olives en oli... INSTRUMENT DE TRANSFORMACIÓ PAGESA: Molins, premses (blat i raïm), forns. Estan en mans de grans senyors, ja que és una gran gasto. Cosa que fa que els senyors tenen una altre font d’ingressos ja que per poder utilitzar aquests instruments, els pagesos hauran de pagar. COM: obliguen a la gent a anar a moldre el pa al forn del senyor. Serveixen per controlar la fiscalització rebuda. També trobem agents que actuaven com a administradors del senyor. - Canvis en els patrons alimentaris: una nova dieta que perd en diversitat poder calòric, i esdevé uniforme entorn del pa (risc de les crisis frumentàries). Control del sistema: fiscalització de la transferència de renda als senyors. Mecanismes de gran efectivitat, complementaris. a) Institucional: el paper dels BATLLES (funcions); forma de retribuir els seus serveis = incrustats en l’estructura feudal / senyorial b) Tècnic: ús dels grans instruments de transformació i emmatzemament de les collites com a monopolis senyorials. Molins, forns, trulls, cups, sitges, ferreries, ... - generen rendes (ingressos proporcionals al producte entrat). - utilització forçada / persecució d’instruments manuals i fora del control senyorial Espacial: poblament concentrat. Relació directament proporcional: a nuclis més concentrats, més facilitat de control / més dispersos, més dificultaT Jerarquització col·lectiu pagès. Hom parla de pagesia potser com un col·lectiu vist de forma excessivament homogènia. NO: jerarquització entre una minoria de pagesos benestants (grassos) = més possibilitats d’acaparar terra / pagesos mitjans / una gran majoria de pagesos pobres de solemnitat (casos de Salomó/Mallorca). COM JUSTIFICARIEU QUE LA RENDA FEUDAL INCIEDEIX EN L’ESPAI RURAL? RENDA: entenem com a renda els ingressos que te el senyor en virtut dels contractes de conreu amb les pagesos, impostos... és un element intern del sistema ja que incideix sobre la estructura econòmica. Ja que diu el què, quant i com s’ha de produir. ESPAI RURAL (agrari): és un espai entròpic (creat per mans humanes), amb unes determinades condicions. On conflueixen els nuclis de residència (masos, pobles, viles...) i els camps (espais) de conreu. Per què és un espai creat? Hi ha un espai determinat, obligat pel senyor, que dona el disseny del paisatge (cereals, vinyes, olivars...). Hi ha una tendència a posar més terra en cultiu (rompre), guanyar espai als terrenys incultes (no cultivats). També hi ha una existència de renda ja que els pagesos viuen en ella de manera nuclear i centrada. EXAMEN: Conceptes a respondre amb precisió. Hi ha 6 has de respondre 4. 1 punt per cada. Ex: Constantí: fa l’edicte de milà i transporta la capital a Constantinoble. 3 preguntes, a respondre 2. Preguntes que es poden respondre unes 15-20 línies, màxim ½ pàgina. Es vol un text clar, sense gaire subordinades, bona lletra. BLOC 2: SEGON PARCIAL TEMA 6: L’ESGLÈSIA, UNA INSTITUCIÓ DE CARÀCTER UNIVERSAL Com a religió que és, estaria una mica per sobre dels estats. Caràcter econòmic, del conjunt de tota l’església. L’església és una expressió del poder: EXPRESSIÓ DE PODER: a) Econòmic: al acumular un gran patrimoni en forma de senyories. L’església està en constant augment, a diferència d’altres senyories. Acumulen patrimoni, mai en perden. El testament com a mecanisme de transmissió (penalització de la intestia; no fer testament). L’església una sèrie d’instruments, per afavorir els seus interessos. Una persona atorga un testament on institueix els seus hereus, la pressió sobre els camperols, que l’església considerava que si deixava una part d’aquest a l’església per eliminar tots els pecats en vida. Altres instruments oer aconseguir recursos serien el delme (10% del rendiment de les collites, invariable), i la primícia (pot variar segons circumstàncies). Hi ha una contradicció del missatge evangèlic; es justifica que es necessita administrar els béns dels pobles; la guerra contra l’infidel (musulmans) i els pagans. b) Polític: s’estableix una aliança amb el Rei. Reis i prínceps cerquen l’església per legitimar els seu poder, i l’església ho fa a canvi d’alguna cosa. L’església dona als governants un caràcter sagrat (sacrum, executa voluntat de deu en la terra). c) Cultural: durant segles, la església té el monopoli de la cultura. Tenen el poder de l’escriptura. Biblioteques monàstiques o catedràtiques. Redacció de documents (origen d) ideològic: capacitat d’influir en la manera de pensar de la gent. Influència sobre el pensament de la població gràcies a l’establiment d’una xarxa de sacerdots i gent compromesa en l’adoctrinament amb capacitat d’infiltrar-se a tots els racons de la societat: 1. els missatges: l’any 1000 i el terror apocalíptic: idea del mil·lenarisme; l’imperi de Crsit de mil anys de durada i fi del món. atemorir és una arma molt important de cara al comportament, conductes i presses de decisions. L’esglèsia busca pretxtots per tal d’influir en actitud i activitats de la societat. Els tres ordes de la societat feudal: oratores (els que resen); els bellatores (els que lluiten); laboratores (els que treballen). Cada ordre, una funció; cada funció, per a tots. Els oratores i bellatores es mantenen gràcies al treball dels laboratores. L’esglèsia pretén donar un missatge d’una societat equilibrada, és un món natural, és la voluntat de deu, no es pot canviar. Una societat que no es queixa, no demana no s’altera. Actuar contra aquesta voluntat de deu, suposava un càstig diví. Les dones i la vida de parella: el control sobre la gent, una autèntica obsessió. A la llarga, el control de la vida privada tenia per objectiu la imposició d’un determinat model de família: la família nuclear. Regulació del matrimoni entre parents: en els límits del cinquè i fins el setè de parentiu es considera incest. El control de la vida íntima el coneixem a través dels penitenciaris (registres de penitències segons la tipificació dels pecats, on els més destacats eren els de parella). Per això, el missatge anava dirigit a les dones, minimitzar i reduir la vida sentimental a la transmissió. L’objectiu de la relació = fecundació, reproducció. Exaltació del mite de Maria, l’absoluta perfecció de dona com a “mare sens pecat fou concebuda”. La dona és vista com un objecte de seducció, de luxúria i temptació (exemple del pecat original), representades com una serp. EL CONTROL DE L’ACTIVITAT DELS BELLATORES EL MOVIMENT DE PAU I TREVA DE DÉU La teoria dels tres ordres (funcions): objectiu = absència de tensions. Un dels inconvenients era regular i vehicular l’agressivitat de l’aristocràcia. No era senzill intervenir en aquesta . L’agressivitat de l’aristocràcia tenia manifestacions diverses: lluites i guerres entre els seus propis membres, però tambñe mostres d’una forta agressivitat sobre L’ESGLÉSIA 7. Ningú pot rebre un hàbit monàstic amb l'esperança o promesa de ser fet abat. (contra simonia) 9. Ningú serà ordenat o promogut per l'heretgia simoníaca a cap càrrec eclesiàstic. Hi ha una intencionalitat. L’objectiu era imposar les disposicions de la Reforma arreu de la cristiandat. Això causa fortes reaccions en moltes seus episcopals, els bisbes foren acusats de simonia. Això es combatia amb diverses armes: des de l’ús de mitjans violents i forçar la deposició del titular a desacreditar-lo mitjançant la figura del legat pontifici. Aquest era un enviat del papa, i la seva autoritat, en un concili, estava per sobre de la dels bisbes. La millor manera de difondre l’esperit de la Reforma era mitjançant la creació de noves seus episcopals, al front de les quals es designava un bisbe reformador convençut. Però crear noves seus episcopals implicava conquerir nous territoris, ja musulmans (Al- Andalus), ja pagans (expansió alamenya a l’est o Drang nach Osten). 2. Dimensió política de la Reforma: el problema el trobem en com els càrrecs laics nomenen membres de l’església. Des del s. X, investidura laica: l’aristocràcia del Laci controlava l’elecció o designació del papa. Hi ha una decadència moral que té un punt culminant: l’exhumació del papa Formós sotmès a un procés cadavèric per acusació de simonia. Existeix una diarquia: la autoritat moral (el papa) i el temporal (emperador). . Reproducció de l’esquema de la Ciutat de Déu de St. Agustí, però, qui té l’hegemonia?. Iu de Chartres en fa una adaptació a través de la Teoria de les Dues Espases (una espasa pel papa i una altra per l’emperador), en que l’hegemonia recaurà sobre el poder espiritual. Aquest fet es coneixerà com Teocràcia Pontifícia. Reproduir les relacions del poder segons els paràmetres del feudalisme: qui és el senyor i qui el vassall. Es configura la noció de Teocràcia (poder de Déu), o superioritat de l’església enfront dels poders laics. L’església, responsable espiritual d l’emperador. L’ànima és superior al cos; l’esperit no es pot subordinar a la carn o la temporalitat, els poders temporals només poden ser legítims per legitimats de Déu, i el papa és l’únic intèrpret autoritzat de l’acció de Déu al món, i qui pren les decisions. Aquest plantejament origina molts actes de vassallatge de prínceps al papa, acte que significa el reconeixement de la primacia espiritual. Aquest punt de vista té, com a màxima expressió, la redacció del Dictatus Papae, un breu tractat de només 27 breus sentències, amb dues disposicions extravagants (sobretot): el papa podia deposar l’emperador, i podia deslliurar els vassalls de l’emperador si aquest era excomunicat (doc. 2). Això va suposar l’origen de la Querella de les Investidures. Els emperadors no estan gens d’acord, dona una nova guerra: GUERRA DE LES INVESTIDURES: guerra entre els emperadors i l’església. Dues fases. IA fase: Gregori VII i enric IV, entre 1075 i 1085. Hi haurà una etapa intermèdia amb Urbà II, molt més diplomàtic, que intentarà refredar el conflicte amb la predicació de la primera croada a Terra Santa. II fase: (1110-1120) ),amb l’emperador Enric V i diversos papes, com Pasqual II, intransigent, fins que Calixt II arriba al CONCORDAT DE WORMS (1122). Aquest acord suposa l’aplicació de la teoria d’Iu de Chartres en l’hegemonia dels dos poders. a. Elecció i consagració (cura spiritualis) mitjançant els cardenals. b. Investidura dels béns patrimonials, terrenals o materials (cura temporalis). LES CROADES: La concepció del moviment està articulat des del papat, i executat des de l’aristocràcia. Els cristians no poden permetre que la ciutat on va succeir tot el procés de Jesús, sigui en mans infidels (musulmans)  PRIMERA CROADA (1096-1099): es prenen Nicea, Antioquia, Jerusalem.  SEFONA CROADA (1147-1149): ausipici Papa Eugeni III.  TERCERA (1189-1192): auspici Papa Gregori VII i Felip August II.  QUARTA (1202-1204): auspici de Papa Inocenci III.  DE LOS NIÑOS (1212): només arriben al Sud d’Europa i fallen.  CINQUENA CROADA (1217-1221): auspici de Papa Inocenci III.  SISENA CROADA (1228-1233): organitzada per Frederic II d’Alemanya  SETENA CROADA (1248): organitzada per Frederic II d’Alemanya  VUITENA CROADA (1270): dirigida per Sant Lluís de França. Les croades és un moviment religiós i militar de gran amplitud de la cristiandat europea a partir del s. XI (precedents). DEFINICIÓ: Expedicions militars patrocinades pel papat (predicació; butlles(document que dona el papa per legitimar les guerres) ; guerra santa /justa) i executades per la cristiandat europea (cavallers, peons, ciutats) amb l’objectiu inicial de conquerir Terra Santya als musulmans. Sentit ECUMÈNIC: els Milites Chirsti (soldats de crist). Entenem per ecumenisme el sentit en general de la cristiandat. Causes tradicionals: espiritualitat, pirateria, demografia... La predicació incita i estimula al combat. S’atorguen beneficis espirituals (redimir-se dels pecats) i la protecció de persones, famílies i béns. Croada= prendre la creu; pelegrinatge. La finalitat = alliberament de l’església oriental. Guerres justes = contra un enemic de la fe (infidels): en contraposició a les guerres “injustes” (entre fidels, com ara la Querella de les Investidures) Així, l’església catòlica, a través de les croades, sintetitza: 1. El nou esperit de Roma: subordinació del papat. Ser cristià suposa adoptar els models socials del nucli territorial d’origen: l’Europa Feudal =Christinitas. 2. El control de la violència: de la Pau i Treva a la Croada. Control agressivitat de l’aristocràcia. 3. El model que sintetitza l’ideal cristià en una mateixa persona: el monjo guerrers i els Ordes Militars; templers (Temple (en principi havien de custodiar el temple de Jerusalem, Hospital (en el sentit d’hospitalitat, donar ajuda als palestins que anaven a terra santa i protegir-los), Sant Sepulcre: a Terra Santa i difusió de l’Europa Cristiana). Neixen a les croades. No es van establir només a Terra Santa, sinó que s’escampen pel continent. Cal plantejar també la perspectiva dels beneficis materials (botí, terres,...): projecció europea fora del marc geogràfic de la cristiandat: un precedent del domini d’Europa sobre el món. el paper de les ciutats i la recerca de privilegis mercantils. Ciutats ajudaven a aquestes croades perquè així podien obtenir alguna mena de benefici; rutes comercials, mercats... Per croada entenem per totes les guerres, campanyes militars, que tingui per objectiu d’anar en contra dels que no sigui cristians. Més enllà de Terra Santa (s. XI-XIII). Objectius: musulmans de Terra Santa, nord d’Àfrica, al-Andalús, però també pagans al nord i l’est D’alemanya i regions eslaves; cismàtics i heretges (els càtars d’Occitània) i fins i tot cristians no romans (IV croada), i romans (contra Pere el Gran). Quantes croades? Normalment es compten les expedicions impulsades pel papat a Terra Santa: n’hi hauria 7 o 8. Però es tracta d’un moviment continu des de l’inici. La primera croada estableix un domini polític cristià a la pèrdua de ciutats o territoris, recuperats pels musulmans, com ara Edessa i sobretot, Jerusalem. El fracàs de les Croades a Terra Santa (1095-1291, Sant Joan d’Acre).  La conquesta d’Edessa va propiciar la predicació de la Segona Croada pel papa Eugeni III l’any 1145.  Conquesta de Jerusalem per Saladí l’any 1187, després de la victòria de HAttin sobre els croats, dona peu a la predicació de la Tercera Croada per Greogori VIII (Audita tremendi), l’any 1187. 1189.  En el decurs de la sisena corada, Frederic II del sacre imperi recupera Jerusalem a través d’un tractat (1228-29), però els musulmans la recuperen definitivament el 1244, que engega la setena croada: Lluís IX de França fracassa a Egipte en ser derrotat a Mansura. El mateix rei organitza la vuitena croada contra Tunísia, però mor de pesta. Altres aspectes de la Croada: Predicació: hi ha d’haver una predicació i s’espera una resposta militar de l’aristocràcia per tal de que vagin voluntàriament, aquesta predicació corre al compte de l’església. Preparatius i la recerca de recursos: militars, ciutats que facin de seu i financers. Entusiasme religiós (Pere l’Ermitany, els Nens). És el resultat de la predicació. Pere era un personatge que es va dedicar a predicar la corada i alhora recaptar gent de classe humil per poder lluitar. Va saber captar molta gent, convencent-los de marxar sense guerrers professionals. Molts no sobreviuen molts. Els que van sobreviure van esperar als soldats professionals. Els Nenes: un adolescent que anava captant nens i nenes l’adessió de dos personatges importants  Bonifaci de Montferrat i Gonofred de Villaherdum. Són dos magnats que podien aportar molts recursos a aquesta croada. L’objectiu en aquesta croada serà Egipte (es derrota l’adversari al seu propi territori). Acord de Venècia; qui agafarà les reendes de tot serà Venècia. Venècia pagaria el trasllat dels soldats. Tot i això, es sembla que hi va haver molta desorganització, les decisions preses no arribaven a tots els cosos. Això provoca que la convocatòria era el 1202 a Venècia els diferents destacaments que anaven cap a Egipte (molt poderós amb Saladí). A l’hora de marxar només hi havia com amolt un 1/3 de la tropa. Tot i la gran despesa hi havia un forat financer, sobre el 40% dels diners havien “volat”. Per a la ciutat de Venècia això era un col·lapse, una ruina. Aleshores es plantegen atacar una ciutat genovesa de Zara, simplement per fer diners. Aquesta era una ciutat cristiana, els croats estaven confosos. Zara va ser saquejada amb la justificació de que o es saquejava aquesta ciutat o es quedaven sense Jerusalem. 3. Imperi Bizantí: hi va haver una revolta envers els comerciants de venècia. L’any 1125 hi va haver un cop estat a l’Imperi. Entrada de nova dinastia, els àngel. Isaac II (Àngel) era germà d’Aleix, qui serà rei amb el nom d’Aleix III. Isaac tindrà un fill que és dirà Aleix IV i Aleix III te una filla que es diu Eudòxia. Posteriorment Aleix III derroca al seu germà Isaac. El fill d’Isaac, Aleix IV, va a buscar ajuda dels croats. Els croats entren a Constantinoble com a aliats d’Aleix IV, acabant com el primer saqueig a la ciutat. Aleix IV no es suportat perquè per pagar els croats aquest posa uns impostos molt elevats. Hi ha un enderrocament i els croats entren de nou a Constantinoble per reestablir a Aleix IV. El marit d’Eudòxia serà l’emperador en el moment en que els croats entren a Constantinoble. A partir d’aquest moment apareix els estats llatins a Constantinoble, el que representa com el sistema feudal europeu s’imposa a l’imperi bizantí. TEMA 7: LES MONARQUIES FEUDALS: La restauració de les institucions monàrquiques. a cavall dels s. IX-X restauració política del mapa d’Europa. La fragmentació que seguí la descomposició de l’Imperi Carolingi i la presència normanda portà a una fragmentació de la classe dominant feudalització. Però des de les drrerie del s. X i els següents, s’assissteixc a un progressiu enfortiment de les monarquies: les monarquies feudals, però sense la connexió amb els estats antics, ja que la feudalització ha suposat una ruptura; el rei és un senyor com els altres i es manté de les sevs rendes, com els altres senyors. LA CONSTRUCCIÓ DE LES MONARQUIES FEUDALS és un procés que integra un conjunt de factors degudament interrelacionats, i que s’han d’entendre de forma homogènia. 1. Afirmació d’un llinatge regi: la figura del rei mai no havia desaparegut, malgrat la crisi de la institució. Així, la tradició = legitimitat. La figura del rei no es discutida. Selecció de la família: a) Credencials: drets adquirits per tradició familiar (carolingis; otònides, etc). b) La força militar d’un candidat: capacitat d’imposar-se per la força als altres. c) Capacitat diplomàtica: pactes per esdevenir el cap de la piràmide de les relacions feudovassallàtiques, però cal que disposiu de riquesa, patrimoni. d) Factors familiars i de transmissió: com les estratègies de matrimoni i parentiu (endogàmia); drets de primogenitura i criteri hereditari, en front de l’electiu (lenta imposició). 2. Recerca de suports: que poden ser institucionals i legals. a) L’església juga un paper clau: recolza la monarquia per la necessitat de cerca u suport sòlid davant la violència generalitzada del període, i la monarquia era la garantia de la pau, l’arbitratge, l’equilibri. A canvi, l’església legitima ideològicament la institució: UNICÓ o sucrum = rei, caràcter sagrat, representant de Déu. Reflex literari: la redacció de les genealogies reial en els scriptoria monàstics. b) Les ciutats i la burgesia urbana: les ciutats de reialenc, sobretot. Recolzament al rei a canvi de veure reconegudes les seves institucions de govern (refugi de l’oligarquia). Les ciutats aporten recursos materials ateses les necessitats financeres de la monarquia. Els mercaders, a títol individual, també donaran suport al rei, l’únic capaç d’organitzar campanyes externes d’expansió. c) Recepció i adaptació de codis normatius de caire romanista (adopció de teories sobre la definició de l’autoritat “pública”: el rei com a font de dret). Juristes experts recuperaren textos, com el Corpus Iuris Civilis de justinià (gran activitat de la universitat de Bolonya) que s’adapten a les noves característiques de la societat feudal. Els juristes incorporen comentaris i sentències al marge (gloses) que creen jurisprudència. Aquesta activitat fou molt intensa entre els s. XII i XIII. 3. Configuració d’una comunitat dins uns límits territorials: el rei, un senyor feudal més que depèn de les pròpies rendes que li forneixen el seu patrimoni (Reial Patrimoni, una secció de l’ACA) i algunes regalies. En la seva necessitat d’acaparar rendes, enttra en comepetèmncia amb els altres senyors (aquest és el sentit de la conflictivitat política que es produeix, tant interna com externa). Cada vegada més el rei encapçala i coordina campanyes exteriors. Així que es dilata l’espai i creix el patrimoni reial, molt disseminat, es necessiten agents i administradors que en tinguin cura (veguers,, batlles, sheriffs) i la presència del rei, encara que sigui a través dels seus agents, es fa pràcticament general en el territori: qualsevol conflicte reial, afecta els seus veïns i s’universalitza el vincle entre el monarca i els habitants en un conjunt, envcara que pertanyin a d’altres jurisdiccions. Lentament, pas del vassall al SÚBDIT. Lentament, aquesta nova concepció es tradueix en una sèrie de concrecions. a) Reducció de codis ordenaments jurídics: de la dispersió de codis llicals al cos normatiu del regne. b) Configuració d’un espai territorial: un espai de naixement o naturalesa (el naixement).. de comes barchinonensium a comes Barchinone: del gentilici al criteri espacial. c) Nou ordenament polític: noves formes de representació, com la cúria, les corts, els òrgans de govern municipals (diferències segons els llocs; mecanismes de funcionament). 4. Instruments d’acció de les monarquies: són diversos i interrelacionats. Els més rellevants. a) El fiscal reial: antigues taxes d’origen feudal i d’altres de noves: tendència a fer-se fixes i regulars. S’han d’afegir les contribucions extraordinàries. El conjunt d’ingressos serveixen per a finançar l’estat, sobretot, per sufragar les guerres i retribuir els membres de l’administració i la burocràcia. b) La força militar: tendència a comptar amb una tropa mercenària cada vegada de més dimensions. Es sobrepassa l’exèrcit d’escamots configurat a través de les relacions feudovassallàtiques. c) El cos de juristes, juntament amb un cos d’agents reials: els que administren els seus patrimonis dispersos i administren justícia (batlles, veguers i equivalents). El creixement de l’estat (necessitats militars, funcionariat, etc) requereix més necessitats fiscals i una major especialització de la funció burocràtica, que es traduirà en l’organització de seccions com la cancelleria (emissió i recepció de documentació) i els arxius (per custodiar-la). 5. Els límits del poder de la monarquia En la defensa dels privilegis, aristocràcia i església també poden ser opsició a la centralització: CORTS, PARLAMENTS, ESTATS GENERALS I DIETES.  Cal interrogar-se sobre el paper i la posició de la pagesia en tot el procés: com encaixa l’efortiment de la monarquia en el context de la feudslització que es caracteritza per la manca d’estat, dues visions: a) Historiografia tradicional: millors condicions de la pagesia de reialenc. La monarquia, garant de llibertats. b) El pacte noblesa -monarquia: no alterar l’ordre feudal. El reconeixement de la monarquia suposa, per a la noblesa, la recepció de privilegis (patrimonials, jurisdiccionals) que sotmeten encara més la pagesia, i les taxes de la nova fiscalitat se sobreposen a les antigues taxes feudals. LA FRANÇA CAPETA: Canterbury ( Thomas Becket) i la monarquia anglesa. L’aqrquebisbe serà assassinat per la monarquia anglesa. TEMA 9: LES CIUTATS MEDIEVALS EN EL FEUDALISME EL CREIXEMENT MEDIEVAL (X-XIII): Croades com el reflex del fenomen de creixement fora dels imperis. Coincideix amb la gènesi i la consolidació per a l’hegemonia d’Europa a la resta del món. Hi ha un creixement de la població europea, entre els s. X-mitjans XIV es considera que gairebé duplica els seus efectius: d’uns 40 milions de persones-70 milions, tot i que no hi ha unes fonts que donin un nombre exacte.  Factors: com més parelles es constituient més probabilitat de que la fecunditat creixi. Es necessita que hi hagi un creixement dels recursos que permetin alimentar tots els braços. Hi ha d’haver més recursos per alimentar a més gent, però alhora hi ha més braços per treballar terres en conreu (rompudes) la superfície agrària es fa més gran. Es requereix d’una tecnologia adequada: arades, sistemes de tracció. Sistemes de conreus: rotació triennal, energies (aigua, vent). Es tendeix cap a una especialització de les activitats a mesura que la població augmenta i les activitats s’especialitzin. Hi haurà persones que es dediquin a la agricultura i ramaderia, i altres que es dediquen a l’artesania; metall, cuir, fusta, oferiria, sabaters... des del moment que hi ha un sector artesanal, aquesta gent no pot fer-se el seu propi aliment; apareix l’INTERCANVI/COMERÇ: activitat que permet intercanviar productes entre especialistes. L’intercanvi s’acostuma a fer en llocs concrets: els mercats. Es destinen llocs específics que permetin una activitat tranquil·la ciutats. Les ciutats són xarxes jerarquitzades i interconnectades entre si. Aquesta relació implica que es necessiten vies de comunicació (vies, camins). Les ciutats es convertiran on es concentranra unes certes activitats; activitats artesanals, mercats, serveis. A mesura que les ciutats creixen es requereixen d’oficis del sector serveis. La tendència de la ciutat es anar creixent. Els instruments que es relacionen amb les activitats de mercat: 1. Mitjans i sistemes de transport 2. Instruments financers, comptables i de crèdit (xecs, lletres,...). els oficis com carnicers, forners... vana pareixent. A mesura que l’activitat de mercat va creixent, es necessiten nous mitjans de pagament. Hi ha una existència de lletres de canvi, monedes. Per evitar els robatoris, o assaltaments entre els apareixen les lletres de canvi, els girs, un taló bancari, facilitava molt els viatges entre les ciutats. DEFINICIÓ PROCÉS URBANITZACIÓ: són dos fenòmens complementaris. Fundació de molts nous centres urbans, d’habitatge. Segon, el creixement de ciutats que ja existien. El gràfic de barres ens mostra el creixement de burgs. Un burg és un centre urbà que es modest en origen i s’eixampla o fins it to un barri que creix fora de les muralles d’una ciutat. El gràfic ens indica les noves fundacions urbanes. Ciutat binària d’Arras: té dos nuclis urbans. Un espai antic, molt poc urbanitzada, en canvi hi ha un naixement d’un burg, que indica que hi ha hagut un creixement molt gran a partir de l’altre nucli antic. Si és fan mercats les ciutats tendeixen a créixer. ELS ELEMENTS D’UNA CIUTAT MEDIEVAL: 1. Muralles: la majoria de ciutats, fins i tot les modestes, acostumaven a ser ciutats emmurallades, en cas de guerra. Aquestes muralles s’hi obrien portes. També servia per mantenir una quarantena severa. Hi havia torres defensives, valuars. 2. Centres religiosos: si eren ciutats episcopals, o una ciutat gran necessitava de catedrals. 3. Edificis de govern de la ciutat i administració. Seran significants per a la ciutat. Hi ha una migració del camp a la ciutat per part de ciutadans de pobles més pròximes. TEMA10: LA BAIXA EDAT MITJANA. Crisi i transformacions: Després d’un període de creixement de les forces productives Després d’un període de creixement de les forces productives (població, producció agrària, activitats artesanals i mercantils) que es reflecteix en: a) Externament: expansió d’Europa, de la cristiandat (croades) b) Internament: el renaixement urbà (ciutats artesansals i comercials) MANIFESTACIONS / VISUALITZACIONS... DE LA CRISI 1. El gran col·lapse demogràfic: mort aproximada de la meitat de la població 2. Disminució de la producció agrària i retrocés de la superfície de conreu 1. EL GRAN COL·LAPSE DEMOGRÀFIC (els genets de l’Apocalipsi): a) Malaltia infecciosa de caràcter bacterià. Afecta sistema circulatori i també respiratori. - Malaltia desconeguda fins el 1894 - Bacteri present en els cossos de rosegadors (rates). Les puces al picar al rosegador infectat transportava la malaltia al següent cos. ZOONOSI contagi d’una malaltia animal a una persona. - Ràpid contagi i també ràpida transmissió, sobretot a través de les rutes comercials - Rèpliques posteriors al brot del 1347-1348. - No selectiu - La primera epidèmia de pesta va ser en època de Justinià, al s. VI. - És una malatia; no hi ha discriminació de classes. Tot i que l’afectació era molt major en la població pobre. - Hi ha diverses onades que anaven tombant a les - Hi ha un gran impacte moral entre la població, ja que dos-quatre dies després d’agafar la malaltia morien de manera molt dolorosa. - Interpretació com a un càstig diví, de Déu. - Organització del moviments dels flagel·lants. Per així expiar els pecats, i que la gent no patis molt més. Un moviment amb molta força. - A nivell de manifestació popular; proliferen les danses de la mort. b)LES FAMS : ruptura de l’equilibri entre la població i els recursos. Males collites i/o fallida dels sistemes d’abastaments dels recursos bàsics. Caresties: la gent no s’alimenta amb les quantitats calòriques necessàries pel cos. - A partir del s. XIV a les regions Atlàntiques, i a partir dels anys 30, a la Mediterrània: episodis de caresties. contribuir a provocar períodes de fam i de mortalitats, però en tot cas, molt menor i d’un abast molt més localitzat que les grans epidèmies.  Econòmics: sobre l’estructura econòmica: Anglaterra no fou l’escenari de la guerra; frança, si, pel que patir períodes de destruccions de gran abast en tots els ordres. Anglaterra va haver de fer un esforç logístic per transportar i mantenir les tropes al continent, pel que va haver d’invertir grans sumes i molts recursos. En un altre ordre, la guerra va impulsar nous quadtres professionals: armers, militars, financers, de l’administració i funcionaris.  Socials: extinció de liinatges, ascens i descens social. 4. GRANS CONVULSIONS SOCIALS: REVOLTES RURALS I URBANES 1. Revoltes rurals: en casos com Anglaterra i frança són de curta durada, però alguns són molt llargs.  Regió de Flandes Maritim (1320-30): diverses onades de revoltes pageses contra el pagament del delme eclesiàstic. Fort caràcter anticlerical.  La Jaquerie (1358): revolta dirigida per Guillaume Cale que afecta la pagesia de l’entorn de París. El context són les derrotes franceses a la Guerra dels 100 Anys i l’empresonament del rei a Anglaterra: tot plegat, feia que els impostos fossin més elevats, en un moment que els ingressos havent baixat. El dirigent fou executat.  Peasant Revolt: de les regions més propers a Londres, dirigida per Watt Tyler. Inici: protesta per la Poll Tax, un nou impost per finançar la Guerra dels 1000 anys. Insurrecció sobre els racaptadors reials; assassinats d’alguns d’ells; assalt a castells senyorials per destruir els documents de propietat. Entrada dels revoltats a Londres. El líder és capturat en una emboscada i assassinat.  Dues Guerres Remences a Catalunya (1462-1486): dirigides per Frnacesc de Verntallat la primera i per pere Joan Sala la segona). 2. Revoltes urbanes:  Ciutats industrials flamenques (1338-1350): sobretot a Bruges i Gant. En aquest cas, els burgesos protestaven per exigir una aliança amb Anglaterra (Guerra 100 anys) per assegurar-se la matèria primera de llana, essencial per a la seva indústria. També s’hi barregen sectors populars que havien perdut la feina per aquest motiu. Direcció de Jacob i Phillipe van Artevelde (pare i fill) que foren executats.  París (1358): coincideix amb la Jaquerie, dirigida per Étienne Marcel. El context és el mateix que en la revolta rural, però s’ha d’afegir el descontentament de la burgesia de la ciutat, que arribaran a proposar el rei d’Anglaterra com a rei de França. També fou sufocada per l’aristocràcia i el seu líder, executat.  Gran revolta CIOMPI a Florència (1378): el nom de ciompi 1378: Bonifaci VIII.