Apunts Mov Socials s XX - I, Apuntes de Historia

¡Descarga Apunts Mov Socials s XX - I y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity! 1- Ruptures i continuïtats al començar el segle XX Al llarg del segle XIX i bona part del s. XX l’obrerisme militant ha aspirat a generar/contribuir que s’arribés a una nova societat. Una idea que es concreta en un ideari socialista, una societat on els mitjans de producció han de ser socials. Hi ha 2 moments de canvis: 1- Primeres dècades del s. XX. Tota aquesta cultura acumulada entra en crisi, tot i que no desapareix. S’ha de canviar, hi ha una situació de renovació dels paràmetres del segle XIX. 2- 1980 Es qüestiona l’aspiració a la societat socialista. A partir de 1860 s’ha passat d’una idea de socialisme com a corrector del capitalisme salvatge a una idea de societat basada en la propietat social dels mitjans de producció. S’imposa un concepte model de “socialista”, que acaba identificant societat socialista amb socialització de la producció. Dit això, a destacar que hi ha diferenciacions/tendències a finals del segle XIX (principis del segle XX) respecte a l’obrerisme: • Copperativisme/mutualisme: Molt potent com a formes d’organitzar-se i aspirar a una nova forma de societat socialista. L’alternativa socialista ha de ser a partir d’esforç obrer, que pot comptar amb un estat democràtic. Un tema molt important és la fraternitat de l’obrer i l’eliminació de l’empresari, per exemple amb productes millors i més bé de preu, menjant-se finalment al mode de producció capitalista. Una de les pegues és que el capitalisme no els hi deixarà desenvolupar el seu projecte, però el cooperativista llavors argumenta amb negociar amb l’estat. Una altra pega és la creació de treballadors privilegiats creant llavors una nova classe treballadora. La solució serà llavors sotmetre les cooperatives al moviment obrer, fent els mitjans de producció socials. - Socialisme reformista: L’estratègia és explícitament reformista. S’han d’aconseguir millores que ajudin a preparar l’obrer davant el repte de crear i gestionar una nova societat socialista. També vol acabar amb el capitalisme. Corrent molt potent. • Socialisme marxista: No es pot esperar res de l’estat capitalista, tot i que es presenten a les eleccions. La seva estratègia és aprofitar totes les escletxes legals per donar-se a veure i explicar la seva tesi. Al segle XIX es creu que el capitalisme està condemnat a entrar en crisi, no pot aguantar-se indefinidament, s’apel·la a la teoria del subconsum. Es necessita vendre i que hi hagi compradors, però si els sous dels treballadors són petits no es pot comprar tot el que es produeix. El nou estat serà producte no només del combat d’idees sinó d’una lògica, i l’instrument fonamental és el partit obrer, que està sobretot per preparar als obrers quan arribi la revolució. • Anarcosindicalisme: No s’ha d’esperar res de l’estat. La força ha de ser el sindicat que agrupa als treballadors. Són els propis sindicats els que preparen la gestió de la nova societat. L’enderrocament del capitalisme serà una llei històrica. • Anarquisme: Reticència a l’organització sindical i la de partits. Ha aconseguit fer una gran definició d’anarcocomunisme i entrar en la idea de solidaritat i suport mutu sense una estructura àmplia com la sindical o estatal. El capitalisme està condemnat a fer fallida per arguments com la de l’explotació que el propi sistema realitza. El tret comú a totes les doctrines és que la caiguda del capitalisme és inevitable i és una llei de progrés humà. En començar el segle XX la força del capitalista és molt notòria i els propis estats liberals burgesos estan aconseguint una consolidació i representativitat social notòria. Comencen a obrir-se a les masses obreres i populars. Per exemple a Alemanya a partir del 1890 el partit socialdemòcrata és legalitzat, i a principis del segle XX és el primer partit El moviment obrer d’aquesta època gira entorn la I Internacional, que a Espanya arriba com a Federació Regional Espanyola de l’AIT, constituïda el 1887 a un congrés de BCN, i serà la principal referència organitzada durant el sexenni democràtic. En el cas espanyol els internacionalistes es converteixen en una organització que intenta vertebrar la pràctica totalitat del moviment obrer organitzat, fet exclusiu d’aquí. Hi ha grups laïcs, anticlericals... Aquí hi ha anat a parar una tradició unitària de sindicalisme, de mutualisme i de cooperativisme, especialment forta a Catalunya. Es mouen en l’esquerra política del moment, en el republicanisme més concretament, i és que els que tiren endavant aquestes organitzacions són republicans. Per l’AIT de Londres arriba la incidència del pensament de Marx i Bakunin, especialment d’aquest últim, cosa que es veu encara més a Catalunya. Però per una altra banda hi ha tota una tradició majoritària (sindicalisme, mutualisme i cooperativisme) que possiblement s’adapta a aquestes concepcions però ja, per ho que la FRE no és ni molt menys un moviment heterogeni. El 1874, amb la caiguda de la I República, la FRE serà reprimida, cosa que es barrejà amb la repressió als cantonalistes, on molts internacionals s’han implicat ja abans. Quan els militars segresten la República i han vençut també als cantonalistes ara van vs. La I Internacional, amb presó i expulsió de membres, fins i tot alguns casos l’execució i en altres casos l’emigració. La FRE passa a ser llavors clandestina. Els expulsats anaren a les illes Marianes (fins 3.000, tot i que segurament 1.000 fou la xifra més propera), acció que afectà sobretot als dirigents de l’organització. A partir d’aquí el 1881 es crea la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), que es reformularà el 1888 en Federació de Resistència al Capital (FRC) o Pactes de Solidaritat i Unió. Aquesta federació tornarà a refundar-se el 1890/91 en Federació Regional Espanyola de Societats de Resistència (FRESR). Òbviament poc temps després tornarà a modificar-se, concretament el 1900 – 1901 a FRE de SR, i el 1906 s’acaba per dissolució. Però d’aquí sortirà el mateix any Solidaritat Obrera i la CNT el 1910. La idea més important que va deixar és que un obrer s’agrupa perquè és obrer (no perquè sigui comunista o anarquista) i la peça clau d’organització obrera és el sindicat, cosa que no desmereix altres formes organitzatives. Tornant a la FRE, entre 1874 i 881 hi ha una etapa de Restauració, de dictadura, on hi ha una gran censura i és clandestina. El 1873, just abans d’aquest procés històric, arribà al seu punt àlgid, es calcula que amb uns 50.000 obrers afiliats a la FRE, una xifra altíssima. Durant el fenomen cantonalista va baixar, però és quan l’organització és clandestina quan la xifra baixa molt, tot i que els que queden tenen unes idees molt fortes, estan molt compromesos, són els més revolucionaris (anarquistes sobretot). El 1881 hi ha una tensió molt forta, per primer cop al país hi ha eleccions més o menys obertes i puja al govern Sagasta, un liberal. Es legalitzen diverses organitzacion, entre elles la FRE, i és per això que les tensions es disparen amb dos posicions fonamentals: 1- Els anarquistes pensen que és millor mantenir-se a la clandestinitat ja que la cojuntura és una pantomima 2- Els anarcosindicalistes afirmen que cal obrir-se a la gent i a la organització dels obrers recuperant l’esquema anterior de la Federació. Guanyen la batalla. Es crea la FTRE amb un èxit espectacular, recuperant els afiliats del 73 (50k). A Andalusia, però, s’han feta forta la postura dels més radicals, dels nihilistes, amb un grup que s’anomena “Los Deseredaros”, que han aguantat el tipus durant la dictadura i no s’han dissolt amb la creació de la FTRE i defensen posicions més revolucionàries. Un dia la policia descobreix uns suposats estatuts d’un d’aquests grups radicals andalusos, la “Mano Negra”, que volia atacar als patrons a Córdoba, Sevilla i Cádiz i pressionar als militars de la FTRE per radicalitzar les posicions (essent aquests també un objectiu). A partir d’aquí hi ha judicis envers la Mano Negra, que acaben amb la ilegalització de la FTRE a Andalusia. El debat historiogràfic es centra en saber si existia realment la Mano Negra o no, però el que sí que és cert és que hi havia grups amb aquests ideals i objectius. L’aprofitament de la Mano Negra ilegalitza la FTRE, que el 1883 entra en crisi i es produeix un fenomen anterior a l’anterior. Cada cop hi ha menys afiliats però els que es queden són més revolucionaris, anarquistes. D’aquí sorgeix el debat en 1888. S’edita el periòdic “El Productor”, on hi ha debats sobre replantejar l’estratègia, acabant fent una proposta de doble organització: • Acceptació de que el moviment sindical obert és difícil de mantenir. S’aposta per crear una petita oficina de referència, un tipus d’altaveu El PSOE – UGT el 1899 són 4500 afiliats (no tenen importància), i comença a créixer amb els minaires d’Astúries i la siderúrgia del País Basc d’inicis del XX. De fetl el 88 hi ha un Congrés a Catalunya convocat pel director de l’Obrero per crear el sindicat de la UGT, quedant la direcció a la ciutat comtal fins el 99, quan passa a Madrid. El 88 s’aprofita mentrestant per fer el primer Congrés del PSOE a Madrid. Aquest PSOE inicial no és reformista, no creuen que des de les reformes es construeixi la revolució socialista, cosa que El Obrero sí que hi creu. Continua convençut de la matriu ghesista, que deia que s’havia d’usar el sistema parlamentari per fer propaganda però no servia aquest sistema per res més. Al finals de segle es presenta a la II Internacional i coneix més matrius que la de Geshe. Aquesta Internacional és dominada per la socialdemocràcia alemana, començant a buscar noves fórmules, començant a acceptar fórmules de reformes reals i concretes. França Té molta importància el societarisme obrer, societats obreres que marquen el s. XIX, que realitzen congressos dominats per sectors moderats, entre 1876 i 1882 realitzen congressos ininterrompudament. Hi ha un congrés clau, el de Marsella el 1879, amb majoria i victòria col·lectivista (socialistes). Aquesta majoria col·lectivista realitzarà el Partit Obrer Francès, amb el periòdic L’Egalité creat per Jules Guesde, que dinamitza l’ideari del POF (Partit Obrer Francès). Però es dividirà, apareixent la Federació de Treballadors Socialistes Francesos, i el POF que segueix serà d’un marxisme més pur, i l’altre escissió serà més reformista. Aquesta crearà el Partit Obrer Socialista Revolucionari, que tindrà una llarga trajectòria creant els socialistes possibilistes. Per una altra banda el 1892 sorgeix la Federació Nacional Borsa de Treball, on hi ha Ferdinard Peloutierre, una de les primeres accions importants del socialisme reformiste, agafant tesis prohudianes. Pelloutier, dins de la rama del socialisme obrer, proposa 3 grans qüestions: 1- En el model sindical un sindicalisme horitzonta, més comarcal a on els obrers de les diverses indústries conflueixen i porten conjuntament els temes, limitant el corporativisme exclusiu de l’ofici. Posteriorment està el vertical, que seria la federació de l’ofici (tots els fusters d’Espanya), posant en primer pla els interessos de l’ofici. Aquest tendeix al corporativisme, a defensar interessos concrets d’ofici. 2- Dóna una empenta doctrinal molt important a les borses de treball, que són locals, que es preocupen no només de treball sinó de cultura, sanitat... 3- Fer de pont entre una base llunyana de reformisme socialista local i una aposta per l’anarquisme. Aquest pont li permet fer Prohudon, incorporant debats anarquistes a finals del XIX – principis del XX. Crea la Federació Nacional de la Borsa de Treball el 1892, que entra a la CGT el 1902, just després de la mort de Pelloutier. Destaca la figura de Mazzini, un gran republicanista italià que proposa una Itàlia republicana i popular, tot i que aquesta opció perd. Hi ha, el 1872, la Federació Regionalista Italiana de l’AIT, creada a un Congrés de Ramini. Hi ha els grans noms de Bakunin, Vicafeiro, Andrea Costa, Malafesta, per ho que hi ha una influència molt antiautoritària. De la FRI surt l’anarcocomunisme de Marlino i Malatesta. Deixaran de banda les tesis més socialistes de l’anarquisme. S’intenta introduïr un pragmatisme, es vol arribar a una societat comunista però a llarg plaç. Hi ha també6 anarquisme individualista amb el d’acció (que posen bombes). Noms: Bresci i Caserio. L’altra línia de l’anarquisme és l’equivalent a un socialisme reformista, desenvolupat per Andrea Costa, que Als meus amics de la Romanya (1879) aposta per tesis de socialisme reformista, creant el partit Socialista Revolucionari. Aspiren a la Revolució Socialista però a partir de reformes, el camí s’ha de fer a poc a poc. El 1884 passa a ser el PSRI. El 1886 Andrea Costa entra al Parlament amb la coalició amb els radicals, que vindrien a ser els liberals de Sagasta. Hi ha una tercera línia, l’evolucionista i obrerista (marxisme), que giren a l’entorn de Milà. El seu òrgan de premsa, a partir del 1876, fou La Plebe. El 1881 es crea la COL (Confederació Obrera lombarda), que agrupa tota mena d’organització obrera com mútues, organitzacions de propaganda, sinficats... El 1885 passa a ser el POI, el Partit Obrer Italià, comandat per Lazzari. Molt crític amb els intel·lectuals Hi ha una altra línia però fora de l’AIT, els intel·lectuals (universitaris), que són marxistes primer i reformistes després. Crearan la Lliga Socialista Milanesa (1889), i d’aquí surten els futurs dirigents del PSI. Destaca Turati i Antonio Labriola, un dels grans i potents pensadors del marxisme. Portarà d’Alemanya la concepció de PS. El 1892 es crea el PSI. Van a parar alguns anarquistes, alguns mutualistes, pràcticament tots els socialistes reformistes, el POI i els intel·lectuals. És a dir, agafa absolutament de tots els sectors obrers italians. Són afiliaciones de nuclis obrers. De fet, fins el 1895 no hi ha una afiliació individual al PSI. Labriola i Turati estan al capdavant i implanten el model alemany de que el partit s’ocupa de la política i el sindicat de les vagues, les revolucions i les reivindicacions. Però el debat no s’acaba, no sap qui representa a qui. S’impulsen federacions d’ofici i Càmeres de laboro (borses de treball). Totes dues juntes el 1905 fan la Confederazioni General Italiana Labori, que implica l’èxit de la visió alemanya, del socialisme reformista socialdemòcrata, els sindicats guanyen als partits polítics. Alemanya És la lluita política la que genera i impulsa un sindicalisme de resistència. Primer venen els partits, després els sindicats. Hi ha diverses etapes: 1)- 1860’ Desaca el personatge Lasalle, que crearà i impulsarà una associació el 1883 anomenada Associació General de Treballadors Alemanys que defensava 4 punts: 1- Els obrers han d’afirmar-se com a partit distint dels partits burgesos. Fan servir el terme de “partit obrer independent”. 2- El principal objectiu dels treballadors és la lluita pel sufragi universal, ja que es considera que a partir d’aquí s’aconseguiran les seves demandes 3- Aquest estat obrer ha d’impulsar pràctiques cooperatives de producció, una etapa que ha de donar el veritable socialisme alemany. Anglaterra Els sindicats guanyen la partida clarament, de fet un partit polític obrer s’havia de muntar amb un sindicat al darrere. 1)- 20’/30’ legislació de 1825 on, de forma mínima, s’accepten els sindicats. El 1830 hi ha un unionisme general (un tipus de sindicalisme) de la mà d’Owen, primer que forma la idea de Parlament dels Treballadors, que difon el concepte de vaga general i el primer en diferenciar entre socialisme i comunisme. 2)- 50’ Corporativisme obrer. Desenvolupament de Federacions d’Ofici, de sectors. Han fracassat els sindicats generals i s’intenta vertebrar els obrers en oficis, sobretot en miners, mecànics (metal·lúrgic) i transports (ports) 3)- 60’/70’ Es creen grups de pressió enfront la Cambra dels Comuns. Política del lib/ lab, els sindicats pressionen els lliberals pre reproduïr les seves reformes. El 1868 les Trade unions es reuneixen en el I Congrés. No van decidir cap central sindical però a partir d’aquí cada any es fa un. Es creen les TUC (Trade Union Congress). El 1871 es fa una gran campanya pel reconeixement dels sindicats, i és que per negociar un conveni s’ha de fer amb els sindicats, que fan de portaveus dels treballadors. S’aconsegueix. Va creixent el sindicat i l’afiliació, i el 1888 té 800k de treballadors representats, i el 1892 al congrés de les TU hi ha representats 1.6kk 4)- 80’/90’ Apareixen grups polítics obrers, tot i que sempre supeditats als sindicats: SDF: Federació Socialdemòcrata. Hyndman, 1881. Grup marxista (Hyndman és el Pablo Iglesias britànic) SL: Lliga socialista, Morris, 1884. Nucli anarcosindicalista FS: Societat Fabiana, Webb, 1884. Nucli de socialisme lliberal. Denúncia l’explotació del capitalisme. Moviment ètic. Molts intel·lectuals. Al Gran Londres dominen la política i municipalitzen determinats serveis. En general, doncs, es pot constatar que hi ha un pes fonamental del moviment sindical. A començaments del segle XX a Europa, excepte uns pocs casos, el moviment obrer és igual a sindicalisme. Aquest sindicalisme hegemòni està barallant-se per veure quina estructuració sindical acaba guanyant, si la Federació d’Indústria o la Federació Local, horitzontal del sobrers. Segons quina mani el sindicalisme és diferent, si és vertical és més fàcil que el moviment sindical es fixi en reivindicacions més econòmiques, més corporatives, mentres que si domina l’estructura local augment el grau d’heterogeneïtat sindical, demandant no exclusivament coses d’indústria, amb reivindicacions, millora de les Espanya: Pràcticament res. No ha ha espais obrers exceptuant la República, tot i això hi ha intents de legislació social. Un dels moments on sembla que hi ha intents de negociació és amb Primo de Rivera, on els de la UGT s’hi apunten. Alemanya: El SPD és prohibit fins el 1890, però no les persones socialistes, per ho que ha ha molts socialistes al Reichstag però no el SPD. Anglaterra: És el més clar model de presència de moviment obrer. L’estat accepta les Trade Unions, el lib – lab i finalment l’aparició del Partit Laborista. Tot i això no hi ha sufragi universal (fins aprox. 1922). Paper de les militàncies i les minories actives És un paper real i que afecta a tots els corrents ideològics. Aquestes minories tenen els seus debats de com poden incidir al moviment obrer i com fan una estratègia de futura revolució socialista. Els anarquistes tenien una actuació més universalista, menys obrerista de l’anarquista, d’altres accentúen caràcter sindical i obrer. Els marxistes estaven entre guesdistes, estratègia revolucionària, no reformista i que tendeix a supeditar el sindicat, amb l’entrada del model socialdemòcrata alemany, mantenint el canvi amb una revolució envers el capitalisme però assumint alhora les reformes reals, palpables. El societarisme moderat ha perdut part de l’hegemonia que tenia. Hi ha el manteniment del suport a republicans i per una altra banda filtrejen amb formes de catolicisme social. Al segle XIX hi haurà un domini del model socialdemocràtic alemany, que és la pauta hegemònica, seguint per tant les tesis de la II Internacional. 2 moviments que contrarrestren aquesta visió són: 1- Anarcosindicalisme. El sindicalisme revolucionari és un moviment de molts països, per exemple, l’anarquista espanyol Joan Negre convoca el congrés a Londrés però li falla la CGT francesa, la més important. 2- Mutualisme – cooperativisme. Queda consumit per les 2 alternatives. Alguns segueixen pensant que és la 3ª via, però és un moviment molt minoritari. 3- Revisió sindical i sindicalisme revolucionari Tot el discurs del sindicalisme revolucionari es fonamenta en què el sindicalisme és la millor forma de moviment obrer i per elaborar una estratègia revolucionària abocada a la creació d’una societat socialista. Es presenta com alternativa a altres estratègies de revolució socialista. Aquesta formulació recull 2 temes que vénen del segle XIX: 1- Lectura més sindical de la I Internacional 2- Lectura sobre la teoria de la vaga general, que pot tenir objectius laborals, econòmics o revolucionaris. Amb això i una presència d’una relectura del prohudonisme es forja l’estratègia sindical. El sindicalisme revolucionari és una proposta que supera el marc de les reivindicacions laborals. Tenien una bel·ligerància total respecte a la independència sindical (no estava tutelat a cap partit). Es volia recuperar l’herència de la I Internacional, diferenciant-se del model de la II Internacional present: 1- El sindicalisme és la forma bàsica de vertebració de la classe obrera 2- Formació per a que els obrers fossin capaços d’assumir una educació pròpia 3- L’objectiu ha de ser anticapitalista, és a dir, s’ha d’enderrocar el capitalisme. Altres punts característics: França La formulació del sindicalisme revolucionari s’inicia a partr de teòrics de la vaga general, clarament abocats a discutir els paràmetres del s. XIX, les afirmacions mecàniques de l’enderrocament del capitalisme per la revolució entra en decadència i aquí és, en la discussió revisionista, on entren els debats sobre la vaga general, que té 4 objectius: 1- Mantenir les reivindicacions laborals. Per aconseguir-les la vaga general és més útil que les parcials, ja que aquí la protesta és molt centralitzada. La vaga general és una generalització de les vagues parcials 2- Polítics. De molts tipus, des de tirar enrere mesures governamental, fins per aconseguir el sufragi universal, passant pel capgirament d’algun règim dictatorial... 3- Pacifistes, vs la guerra 4- Per desencadenar un canvi de societat Important és la paràbola de Saint – Simon, del primer socialisme, que fa ciència ficció anant fent desapareixent a militars, reis, capellans, i a l’endemà segueixen treballant, fins que desapareixen tots els treballadors i llavors França desapareix. Amb això es ve a dir que la societat es sustenta en la producció dels treballadors, que aquests si volen paren el país, el règim econòmic o es fonamenta en el treball i en la producció o no té cap sentit. En definitiva: Si els treballadors volen enderroquen els capitalistes. Per tant, el que dóna valor a les coses és el treball dedicat. La societat la sustenten els treballadors, i són aquests qui accepten la monarquia, el capitalisme... Hi ha una crida als treballadors per a que siguin cinscients de la seva força i per a que actuïn. Si la revolució ve és perque els treballadors volen. Si actuen amb aquesta consciència no són cridats per a reivindicacions concretes, és l’únic que pot capgirar el sistema. No només s’està dient que com a persona es tinguin drets, sinó que a més l’obrer té la solució per a tothom (idea universalista). Aquesta formulació és criticada pels anarquistes i fins i tot per alguns socialistes. La postura crítica més brillant és la de Jean Jaurés. Diu que els obrers han de tenir la suficient preparació, ja que estàs dient que només els obrers conscients faran la revolució. Com que l’ha de guiar el sindicat, a més, el francès critica que es crearà una superestructura molt forta. I per aconseguir una nova societat no hi ha prou de capgirar el sistema econòmic. El futur socialisme no es caracteritza només pel canvi en el mode de producció sinó que s’ha de fer un “home nou”. Al finals de segle s’acaba pol·laritzant, en el debat sobre la vaga general, amb 2 alternatives: 1- La vaga general si més no és una alternativa a les vagues parcials, i és un instrument de revolució 2- Dins del debat de partits socialistes el debat sobre la vaga general troba una sortida al parlamentarisme dels seus partits, si no estàs d’acord amb la viua reformista. Un d’ells és Sorel, que arriba per una revisió del marxisme del s. XIX. Tot això es modificarà amb la CGT francesa, el 1895, amb un nucli molt important d’anarcosindicalisme, protagontizat per Pelloutier, Lasalle, Puget. Pelloutier s’inclina per la teoria sobre la borsa de treball i mutualisme. Gifueles serà el gran organitzador sindical, és un senyor format dins del sindicat. Fou el principal responsable de l’intent de vaga de 1906, i és que va ser comandant del sindicat en el seu període més revolucionari, entre 1906 i 1911. A part d’ell hi ha diferents grups que ompln de contingut el sindicalisme revolucionari: 1- Antimilitarisme/pacifisme: Repercussions directes a Espanya. 2 noms: Ferdinand Dobela, holandès, que impulsarà una Internacional antimilitarista i el francès G. Yvetot foren molt importants, ja que implicaven una mobilització pagesa que implica una interacció amb el sindicat obrer, entren dins de la dinàmica vaguística i es converteix el moviment vaguístic en no urbà o parisenc, sinó francès, i es fa un mapa vermell que incloïa grans parts del sud. En un altre ordre de les coses, el sindicalisme revolucionari francès, per molt que estigui abocat en la pràctica revolucionària, no significa un antipoliticisme i un antiparlamentarisme, és un apoliticisme i aparlamentarisme. Simplement diu que el veritable camí per arribar a la societat socialista està fora del camí polític, s’ha de vertebrar als obrers per arribar a la nova societat. Leon Juo a partir de 1911 accentúa el caràcter apolític però que li permetrà establir pactes polítics Itàlia La CGT és producte del domini que exerceixen sectors reformistes de PSI i del sindicalisme reformista (els reformistes guanyen als revolucionaris). Les “Cameres di Laboro” són presidides per Angiolo Cabrini (Pelloutier italià però reformista i impulsor de la socialdemocràcia). Rigola és secretar dels mastieri (federacions d’ofici). El 1902 creen una comissió mixte. Al costat d’aquesta dinàmica, s’afegeix la Fedeterra, de pagesos, amb Alceste d’Ambris com a cap, que es subdivideixen en Lligues de Resistència i en Cooperatives de producció. El setembre de 1906 es fa el Congrés de la Confederació General di Labore, on guanyen els reformistes, tot i que la major part de la Fedeterra és una majoria revolucionària. La central sindical el 1911 a Mil·là, amb una dinàmica de la tensió entre el poder vertical i l’horitzontal dels treballadors. El congrés de Florència de 1907 posa a Rigola com a secretari general. Així les coses, el sindicalisme revolucionari surt de les decisions del PSI sobre la seva actitud davant els governs de centre – esquerre i d’esquerra italians, presidits per Zanardelli i Giolitti. Ha de donar suport als presidents? Si no li donen suport guanya la dreta. Davant d’això hi ha 2/3 actituds: 1- Ferri: Mirar-ho cas a cas. Es dóna suport però després es valoren les propostes una a una. Posició de centre 2- Turati: Anem a jugar al govern però pactant un programa. Incorporació al govern. El sindicalisme revolcionari es forma amb el sector incòmode amb aquestes 2 posicions, és una reacció encapçalada per Labriola. No diu que sigui impensable pactar amb un partit burgès sinó que diu que en el cas italià no pot existir una aliança de classes entre proletariat, obrers i burgesia, ja que a Itàlia aquesta no ha encapçalat una revolució burgesa amb un programa determinat, sinó que prefería pactar amb els latifundistes, aristocràcies terratients, caciquismes... i no amb sectors obrers de la Itàlia nova, i la gent s’equivoca si pensa que la burgesia pot reformar l’Estat amb els obrers. És dels primers que intenta fer un anàlisis entre la Itàlia del Nord desenvolupada i la del sud i com s’ha de crear una Itàlia en conjunt. El sindicalisme revolucionari que surt implica que: 1- En situació italiana els socialistes de veritat tiraran més reformes des de fora del Parlament 2- L’objectiu de la mobilització del sindicalisme revolucionari és incorporar també al S d’Itàlia, no només es preocupa dels obrers del nord. Labriola es trasllada a Mil·là per discutir la direció del moviment socialista, creant un òrgan de premsa anomenat Avantguàrdia socialista, que tindrà un èxit acotat però sorprenent, aconseguint fer entendre que s’ha de reforçar la força dels obrers, i que la revolució no ha de venir dels partits sinó dels obrers i sindicats. S’acaba controlant la Federació Socialista Milanesa. El socialisme revolucionari no surt de cap traducció del francès sinó de la implantació del model socialdemòcrata alemany a Itàlia. Fan de pont entre les 2 èpoques Prat, negre i en un sentit contrastat el socialista Fabra Ribes. Donat que es pot constata la importància del sindicalisme revolucionari, a què respon aquesta generalització? Hi ha diverses explicacions: 1- Explicacions marxistes. Més elaborades i més tòpiques en el sentit d’acceptades. El sindicalisme revolucionari el relaciona amb el retard industrial. França és el lloc paradigmàtic. Hi ha una feblesa del proletariat de la gran indústria, amb molta petita i mitjana empresa, i hi ha un predomini de la indústria del consum, no hi ha molta indústria del metall. Es ve a dir que si un analitza les tendències sindicalistes franceses, a les empreses mitjanes dominen els anarcosindicalistes i els reformistes, i a les grans empreses dominen els socialistes marxistes i reformistes. A l’àrea parisenca, amb molta petita i mitjana empresa, dominen els sectors reformistes, Brousse (alemanistes) i socialistes, mentres que al nord, on hi ha la indústria tèxtil, hi ha socialisme marxista. A les mines passa el mateix Aquesta explicació fa una relació excessivament mecànica segons elg rau d’industralització (camp anarquista, gran indústria socialista marxista). Peca de que presuposa que al camp hi ha un sindicalisme més confús com és l’anarquista, i a les zones amb molta consciència hi ha els comunistes, ja que és on el proletariat està més desenvolupat. Aquest esquema falla molts cops, tot i que alguna cosa de certa hi ha. 2- Tradició històrica, manteniment d’una cultura obrera popular segons el lloc. Es dóna importància a les tradicions de lluites obreres. A França, per exemple, hi ha una tradició de violència revolucionària que es pot veure en la Revolució Francesa, amb els sans – culotte, la Comuna, és un tipus de memòria cultural obrera. També hi ha el control del treball del treballador, l’obrer està orgullós del treball que fa, el treballador es sent responsable de la pròpia feina, cosa que és una tradició prohudoniana. A França també té molta importància “l’acompangonange”, un associacionisme moltes vegades a/ilegal i secret del món del treball, que tenia un especial pes en situacions com la roda migratòria del treball francès, fa funcions de borsa de treball, preparació de vagues i generalització d’aquestes pressions en forma de boicot, dóna referències per evitar una legislació que equival a la de vagos y maleantes. 3- Aprofundeix en la cojuntura de l’evolució capitalista per entendre el desenvolupament del sindicalisme revolucionari. Un autor important és G. Hopt. L’aparició del socialisme revolucionari es produeix amb la Gran Depressió a finals del s. XIX, que està generant concentracions industrials noves, fallides d’empresa més apartades, hi ha un increment de tensions i conflictes socials, però en aquesta situació no tot és homogeni, s’està produïnt un increment d’empreses artesanals i mitjanes molt modernes. És fals que estigui desapareixent el sistema del petit taller obrer i especialitzat, simplement està canviant i a més augmentant. Es passa d’un capitalisme wenchisterià a un capitalisme amb fomres d’organització econòmica, que estaria afavorint els avenços tecnològics. Conseqüències al moviment obrer: • Anivellament de diverses qüalificacions • Apareixen sectors massius de peonatge (ex. : la construcció) 4- Importància de l’Estat propi i del joc propi de cada país. El sindicalisme revolucionari correspon a una fase de formulació de l’Estat liberal que es veu obligat a reajustar-se davant el moviment obrer, la vida política ara ha de comptar amb els obrers. Una primera sortida és la repressió enmascarada amb alguna reforma. A Espanya està limitat i per això el sindicalisme revolucionari i l’anarquisme estan fins i tot fins la II República. Com a conclusió, es pot dir que no es pot explicar el sindicalisme revolucionari simplement per la mecànica del moviment obrer, ja que és un joc de diverses causes. Tampoc s’ha de minimitzar altres explicacions dels propis militants com Federica Montseny, que intenta explicar perquè a Espanya es manté Internacional paralitzada. Així que formalment la II Internacional continua, i quan acabi la guerra serà una reobertura. No s’aconsegueixen reunions importants fins febrer de 1917. Enfront d’això especialment els socialistes alemanys Eber i Naske s’impliquen a favor de la guerra amb els alemanys. També hi ha una posició inicialment més matitzada que la suporten la majoria dels socialistes francesos, belgues i anglesos, que donen suport a la Unió Sagrada però mantenen la tesi de que els socialistes han de buscar la fòrmula de que la II Internacional ha de ser reactivada i així suavitzar els efectes socials de la guerra. Estan Thomas, Touhaux i Guesde per França, Wells (dirigent socialista fabià) y Hyndman (marxisme ortodox) per Anglaterra. Un altre grup més realista està format entre d’altres per Katsky (marxiste ortodox alemany), Mc Donald (futur president laborista) i Longet, que diu que per reconstruïr els ponts entre els partits socialistes s’ha d’esperar a finalitzar la guerra. Posteriorment està l’esquerra dels partits socialistes, que diuen que s’ha de fer alguna cosa per parar la guerra o fins i tot, com diu Lenin, Rosa Luxemburg, Liebnecht, Monat, Mellin... aprofitar-la per fer la revolució. Ha ha dos tipus de reunions internacionals: 1 – Representants de gent del moviment obrer militant que s’oposa a la guerra Són, des del punt de vista de representativitat, molt minoritàries, que creixerà pero seguirà sent molt minoritari. La primera reunió es fa en països neutrals, com la reunió de Lugano (Suïssa), el 27 de setembre de 1914, amb representacions italianes i suïsses. Procurarà utilitzar els països neutrals per parar la guerra. A Cophenagen, el gener de 1915, on el nucli fort són els països escaninaus. La tercera reunió és a Berna (Suïssa), el març de 1915, i és particular perquè es reuneixen la Conferència Internacional de Dones Socialistes, tirat endavant per Clara Sepktin i la dona de Lenin. Així les donen assumïen un protagonisme molt visible i és la primera reunió amb representacions regulars de dones socialistes, i és que són representats, molts cops locals. És el primer cop que es reuneixen persones dels 2 bàndols de la guerra. La idea és que la dona és el sector que més pateix els efectes socials de la guerra com a mare i/o esposa i perquè s’ha col”locat a la dona en un món laboral molt tens. Es proposa algun camí per frenar la guerra, es fa una crida a les dones per parar la guerra, és plantejar una mobilització especialment forta i difícil de fer. Són 25 del·legades d’Anglaterra, Alemanya, Holanda, França, Rússia i Polònia. La següent reunio és a Zimmerwland (Suïssa), el setembre de 1915, amb representants de banda i banda del conflicte. Hi ha 38 socialistes, especialment alemanys i francesos. S’inicia un debat que anuncia el joc de tendències posterior d’entreguerres. La majoria que s’oposa a la guerra planteja la represa immediata de les relacions internacionals del moviment obrer per a que la Internacional socialista pugui actuar com a mediadora i aixó aturar la guerra. Creo que si es reconstrueix la Internacional d’entrada s’afableix l’imperialisme. Creu que cal pressionar als diversos governs per preparar la guerra, cal fer manifestacions envers la guerra, ja que aquesta no és útil per avançar en la lluita de classes, la guerra per damunt de tot és un desastre social. Aquesta tesi és de l’anomenada “dreta de Zimmerwald”. L’esquerra, encapçalada per Lenin, creu que és més fàcil desencadenar uan revolució social que aturar la guerra, i és que cal transformar la guerra imperialista en una guerra social. Surten amb l’acord de reconstruïr la Internacional, creant una comissió socialista de la Internacional, que tenen com a secretari a Balanova, un exiliat rus amb seu inicial a Berna. Per la majoria, aquesta comissió ha de pressionar a la direcció oficial per reconstruïr la Internacional, però l’esquerra pensa que la comissió és l’embrió d’una Internacional revolucionària. Aquesta reunió és bàsica per: 1- Marcarà una nova situació de post – guerra del nou moviment comunista, marcarà una línia revolucionària de resposta al capitalisme 2- La majoria vol un intent de reformulació de la socialdemocràcia socialista Aquest esquema es veu reforçat a Kienthal l’abril de 1916, que és com el II Congrés de Zimmerwland. Hi ha 44 del·legats i més països representants que a l’anterior. Hi ha una certa radicalització de la majoria de Zimmerwland, que s’expressa en el trencament dels governs d’Unió Sagrada més un armistici immediat, denunciant com a ineficaç els moviments pacifistes intel·lectuals i és que s’ha de confiar més en les manifestacions als carrers que amb les negociacions. És un any més de guerra. Per l’altra banda l’esquerra comença a promoure un moviments insurreccionals vs. La guerra, amb una mobilització dins dels diversos exèrcits. Es crea una economia de guerra on s’implica el moviment obrer, que forma part de la gestió d’aquesta economia, i on té un paper molt específic el sindicat. Es produeix una militaritzció de la societat en guerra. França Afecta tant al camp com a la indústria. Al camp hi ha una mobilització que implica treure treballadors i també animals, l’eina de treball al terreny. Hi ha una pressió llavors molt gran. La primavera de 1915 hi ha una política de “permisiong”, d’autoritzacions, i és que a través d’acords entre els ministeris d’agricultura i de guerra s’autoritza que en determinades ocasions es retorni els animals i les persones al camp per poder treballar-lo. Aquesta política es concreta en la creació de comitès d’acció agrària, que controlen la mà d’obra al camp, el repartiment de llavors i de bèsties. Estem davant una “nacionalització” del camp però en situació de guerra. Amb això es reafirma la presència de delegats sindicals, presents als comitès. S’ha socialitzat la feina del camp. A la indústria es comença pel control de compres a l’exterior (importacions). Els consorcis que controlen això ho genera l’Estat i es donen concessions concretes a determinat bloc d’empresaris per fer una importació. L’estat es convertirà en l’únic comprador de productes d’importació i de producte intern de sectors monopolitzats. Els preus, òbviament, els fixa l’estat. La situació econòmica és de “cupus” i de preus obligats. Un cas especial és la marina, que fins i tot se li controlen els itineraris. L’estat genera una “comissió d’estandarització”. El moviment obrer, per la seva banda, hi és present en aquest procés, ja que també rep algunes contrapartides: • Control majoritari de la secció de col·locació. Decideixen el número de gent que es necessita, dirigeixen el mercat laboral. Capacitat per signar les borses de treball i s’instauren el 1915 els comitès paritaris burgesos – obrers • Assegurances socials, que s’universalitzen i s’inicien les subvencions als aturats • Es suprimeixen els lloguers a les famílies obreres • Ajuts a les famílies dels mobilitzats • Es legisla el treball a domicili, que s’equipara a la situació del treball a una empresa. Apareix la idea del “salari promig mínim”. Alemanya Hi ha una situació paral·lela a la francesa. Els sindicats amplien la seva tasca i tenen un paper en la problemàtica del preu de subsistències i ajuda als parats. Comencen a desaparéixer els productes de primera necessitat com la farina. S’accepta la gran conquesta del sindicalisme alemany, i és que l’estat els hi reconeix la possibilitat de federacions (associació) en tots els sectors econòmics de la societat, i en conseqüència també als de l’estat, com la policia, l’exèrcit, el transport ferroviari... Hi ha un cert impuls al cooperativisme agrari i una extensió de les lleis econòmiques amb coodirecció sindical. S’accepta la “llei de servei voluntari”, signat el desembre de 1916 amb: • Obligació de treballar • Prohibició de canvi del lloc del treball en el sector masculí de 17 a 60 anys (estàs lligat al treball que tens). • Els sindicats negocïen els salaris. La primera problemàtica són els antimilitaristes amb manifestacions sonoroses com la “setimana rossa” el juny de 1914, preguerra, promoguda per nuclis obrers anarquistes, sectors determinats de socialistes, l’UCI i la CGL, afectant a Parma, Gènova, Venècia, Milà i Torino, a la vall de Padana. La cosa prové de que un soldat es rebel·la, no accepta les ordres dels seus caps i és posat a un manicomi ja que ha d’estar boig per ser indisciplinat, i aquí comença tot aquest moviment. Quan esclata la Guerra Mundial una part significativa del moviment obrer italià està implicada en el moviment obrer antimilitarista. Però seguidament el PS planteja el tema de que la guerra no és temàtica obrera, l’obrer no s’ha de posicionar davant la guerra. Ara bé, es comencen a plantejar posicions intervencionistes: 1- Es considera que a la guerra s’està jugant els avenços, les llibertats, i si perden els estats liberals davant el món austríac i alemanys es perdran moltes lleis guanyades. A més, Itàlia té una missió a complir a Europa. Aquest moviment té la base del 48. No només s’ha d’intervenir per salvar la democràcia sinó per un paper important que té a Europa. Els caps de la mobilització prointervencionista són Mussolini, que la formula en termes revolucionaris, xocant així el novembre de 1914 amb la direcció del PS i aquest l’expulsa, un sector de la Usi, de Deambris, el més sindicalista i revolucionari, també està a favor. Li fa costat Corridori, que entrarà al joc feixista el 1919. Es genera la crisi a la USI, i el Deambris crearà la Unioni Italiani di Laboro, i la USI quedarà a mans de Borghi (anarcosindicalisme). 2- Democràtic. Es queda amb la idea de defensa dels valors de la democràcia representativa. Destaquen Bissolati (reformista) i Salluemini (humanista). 3- Maximalista: Esquerra de Zimmerwald (Lenin, bolxevics, R. Luxemburg...), representat per Bordiga i Gramsci. Diuen que és més fàcil aprofitar la guerra per fer la revolució. Tot i això no representen inicialment la majoria del moviment obrer. Els que estan en contra quan es comença la guerra tenen la consigna de “ni adhesió ni sabotatge”. Aquesta actitud dura fins la primavera de 1916,quan la majoria del socialisme italià hi ha una implicació total de la guerra, post desfeta a Toretto, quan entren les tropes austríaques a Itàlia, llavors la guerra és ja defensiva. Les repercussions socials de la guerra són molt fortes, especialment amb la pèrdua de batalles. Hi ha una situació social molt crispada abans fins i tot del 17. Hi ha l’important informe de Buozzi, secretari general de la Federació del Metall (dossier), que vindria a plantejar que quan esclata la guerra els sindicats han entrat en discussions polítques sobre la guerra, no s’han ocupat de les possibles conseqüències vs. els obrers. No es podien parar els efectes de la guerra (com la mobilització industrial) si s’està d’acord amb la guerra. A partir d’aquí cal que les repercusions de la guerra fosin les menys posssibles per als obrers. Estava orgullós de la intervenció en la militarització de la indústria. A més els treballadors no podien fer vaga ja que estava prohibida. La conclusió és que els sindicats canviaren la manera de defensar als obrers, es defensaven ara modes de gestió, que és una idea molt important. S’aprofundeix en l’assistència social amb propostes com la jornada de 10 hores, les hores extres pagant-se un 25 – 50% més cares, treballs nocturns +25%, limitació del treball a preu fet, les dones no poden rebre un sou inferior a l’home. I, per rematar-ho, finalment deia que el treballador mobilitzat era el que estava millor pagat. Crisi post – guerra No es pot entendre res del debat sense comprendre el concepte cultural de que quan s’acaba la guerra s’extén el sentiment de que s’ha iniciat una nova etapa dels obrers, i és que no només s’ho creuen ells mateixos sinó que els primers que ho pensaran seran els propis burgesos. Aquí hi incideix la revolució russa de l’octubre de 1917, percebuda com la primera revolta obrera triomfant. Hi ha 2 maneres d’entendre aquesta entrada a l’època obrera: 1- Ha arribat el moment de la revolució 2- Com a mínim la cosa està més empatada, els burgesos no ens poden deixar de costat. 3- Internacional 2.5: Es formalitza el desembre de 1920 a Berna, tenint el primer Congrés el febrer de 1921 a Viena. Es plantejen com intermediària entre la II, socialdemòcrata, i la III (bolxevic). Escèptics davant Ginebra (reconstrucció) i davant la “impaciència infantil” de Moscú. Un altre àmbit és el bolxevic, que ara mateix és al seu punt àlgid. El març de 1919 es crea la III Internacional a Moscú, en plena guerra civil. Al I Congrés hi ha pocs delegats i amb una representativitat petita, concretament 36, 8 russos inclòs, i els altres sobretot exiliats. Venen a plantejar que la Internacional ha de tenir un caràcter molt específic ja que la situació és revolucionària, Rússia només és una peça de revolució mundial, s’està jugant l’èxit revolucionari. Hi ha una crisi revolucionària internacional. La Internacional ha de ser la direcció de la revolució, és un tipus d’Estat Major on estan els generals que guien la revolució. Al II Congrés, el juliol – agost de 1920, es defineixen 21 condicions d’entrada a la III Internacional. Els PC són seccions de la III Internacional, no eren comunistes estatals ja que eren seccions de la Internacional. S’estableix el model de relació obrera i una estratègia obrera totalment nova de la cultura obrera anterior: 1- Propaganda comunista vs burgesia i reformisme 2- Depuració dels reformistes dins del propi grup i substitució per comunistes 3- Combinació de la lluita legal i la ilegal 4- S’ha de comprometre a fer propaganda d’idees comunistes dins l’exèrcit 5- S’ha de fer propaganda al camp 6- S’ha de denunciar el socialpatriotisme, que s’identifica a la II Internacional reconstruïda, la política d’Unió Sagrada, i també denunciar el socialpacifisme (majoria de Zimmerwald) 7- Cal una ruptura completa i definitiva amb determinats reformistes (Turati, Longuet...) 8- Sosteniment en els fets d’emancipació colonial 9- Formació de nuclis comunistes dins de sindicats 10- Combatre explícitament la Internacional groga d’Amsterdam 11- Depuració de les fraccions parlamentàries. Estem en un moment on els partits obreristes tenen una gran presència al parlament 12- Centralisme democràtic. Hi ha una primera fase de discussió però quan aquesta s’ha acabat hi ha un acord que compromet a tots els components. Al moviment obrer li cal una disciplina militar 13- Depuracions periòdiques de grups petits – burgesos que surin a l’espai comunista 14- Sosteniment de la URSS vs la contrarrevolució 15- Nou programa comunista que s’adapti a cada país 16- Les decisions de la Internacional comunista són de compliment obligatori ja que és un partit obrer únic 17- Els nous partits que s’adhereixin seran partits comunistes 18- Publicació de tots els textos importants de l’executiva de la Internacional 19- Convocació próxima d’un congrés per fixar l’entrada de partits 20- Els partits hauran d’elegir un nou comité central compost per 2/3 parts de comunistes vells (esquerra de Zimmerwald). Tot i això el moviment quedarà consolidat amb el II Congrès el juliol de 1921 a Moscú amb 380 delegats. Té la particularitat de que no només representa moviments sindicals europeus sinó que també tenen un pes fora d’Europa. Diversos punts: 1- Unió sindical 2- Propaganda comunista i denúncia de la OIT 3- Defensa de comités de fàbrica com a peça clau de l’estructura sindical 4- Reafirmació del lligam orgànic i polític amb la Internacional comunista 5- Programa de colaboració amb sindicats de l’Orient Hi va haver una organització del comité executiu de 7 membres. El president fou Lozovski, i el segon serà Andreu Nin, que dirigirà la Internacional Central Roja fins el 1930, amb una presència important als moviments comunistes del Tercer Món com Egipte, Síria, Xil·le... Apuntar que també hi ha l’intent de reconstrucció de l’AIT anarcosindicalista a Berlín el 1922. 4.6 Moviment obrer, legislació social i OIT A la nova societat burgesa es produeix una renovació dels mecanismes de soportabilitat de la misèria i de la pobresa, que no desapareixen amb l’Antic Règim. Hi ha la combinació de 2 fenomens: 1- Relatació individualitzada entre el que dona treball i el treballador. Es trenca la consideració del “pobre”, que s’individualitza. El pobre és el que no treballa i a més no vol treballar. Es crea una legislació del treball i social 2- Rectificacions de la cultura política de la militància obrera. Resituació del moviment obrer a finals del s. XIX i s. XX amb formes de reformisme social i l’Estat li ofereix a l’obrer estar a la seva dinàmica, bàsicament a la legislació social. Hi ha un aixamplament de la base social de l’estat que fins i tot té base social dels obrers, que eren sobretot qüalificats i de classe mitjana. Conforme avança el s. XX la colaboració amb l’estat és un dels instruments d’articulació i vertebració del moviment obrer, i és que si una legislació social funciona pot vertebrar als obrers. Per a que una llei rutlli ha de tenir un reglament i inspectors al darrere. Dependrà dels estats liberals i de la voluntat política del govern per a que es tiri endavant la legislació social, amb un determinat equilibri de forçes socials reals que hi ha darrere de l’estat, i una altra part depèn de la capacitat de l’economia concreta del país per suportar els costos d’aquest reformisme social. També és important que hi hagi una economia articulada, no molt fraccionada. Per una altra banda, hi ha una certa seqüència amb una certa cronologia. El primer de tot és el reconeixement dels drets polítics dels treballadors com el dret d’associació, de vaga, que es reconegui a una associació com a col·lectiu i per tant reconèixer l’associació. Primer apareixen les anomenades “lleis de protecció” com les assegurances (atur, vellesa...) amb una cronologia que es generalitza durant 1893 – 1895, que domina al món germànic i especialment a Alemanya. Hi ha la discussió de si han de ser obligatòries o no obligatòries. Amb l’obligatorietat, qui ho paga? I com? El debat s’obre als 20 anys de finals del segle XIX. Quedarà més o menys impulsat als anys 90, sobretot a partir de la Conferència de Protecció de l’Obrer del maig de 1890 Un altre aspecte és la llei de protecció sectorial: dones, nens, minaires i treball nocturn. Protagonisme central a Anglaterra amb la llei de Fàbriques i Tallers de 1891, ampliada i ratificada el 1907. Falta la reglamentació del treball, com la problemàtica dels sous, els treballs especials, l’organització, les jornades de treball i les dones al món laboral, destacant també l’accident i la higiene a les mateixes fàbriques. El debat es dóna sobretot a Anglaterra a partir del 1907. El tercer bloc legislatiu és el de la inspecció, que té a veure amb la jurisdicció laboral, creant compilacions legislatives, les primeres des del 1900 i posteriorment amb les codificacions laborals, que han d’evitar les contradiccions entre les lleis, essent el primer codi el francès de 1910.