Glosario de términos relacionados con el arte griego, Apuntes de Historia del Arte

¡Descarga Glosario de términos relacionados con el arte griego y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity! ART GREC: Art hel·lènic: art grec Àbac: part superior del capitell, sobre la qual descansa l’arquitrau o l’arc. Acant: tipus d’ornamentació esculpida als capitells corinti o compost que imita la fulla d’acant. Motiu decoratiu d’origen vegetal usat en arquitectura. Acròpoli: la ciutat alta, fortificada, de les antigues ciutats gregues, on s’aixecaven els temples dedicats a les principals divinitats i alguns edificis públics. Acroteri: element decoratiu amb forma de figura o de palmeta que remata els extrems del frontó en els temples grecs i romans. També es diu així el petit pedestal sobre el qual descansen aquestes figures. Àgora: plaça pública situada al centre de les ciutats de l’antiga Grècia. Envoltada normalment d’edificis porticats, públics i privats, que servia per al mercat, per a reunió i per a la celebració d’assemblees ciutadanes. Aglutinant: producte responsable de la vinculació entre pigments. Alçat: dibuix que representa la façana d’un edifici o la projecció vertical d’una construcció. Alt relleu: escultura realitzada sobre una superfície de manera que en sobresurti més de la meitat del volum. Altar: monument elevat damunt del sòl destinat al sacrifici durant els rituals de culte. Allindanat /allindat: es diu de l’obertura, portal o finestra assegurada per una llinda o llindar. Amazonomàquia: en la mitologia grega, lluita de les amazones contra els grecs o bé contra altres pobles o herois. Amfipròstil: temple que té un pòrtic amb columnes a cadascuna de les façanes més estretes. Aparell regular o irregular: manera de disposar els materials constructius en un mur (carreus i maons), segons si es fa de manera regular o irregular. Arquitectura: art de projectar i construir edificis amb una finalitat funcional i estètica. Pot ser civil, religiosa, militar, etc. Arquitrau: peça de pedra en forma paral·lelepípede, que forma part inferior de l’entaulament, que descansa directament sobre el capitell d’una columna i cobreix l’espai de columna a columna. Arquitravada: arquitectura coberta per un element horitzontal, anomenat arquitrau o llinda. Baix relleu: escultura realitzada sobre una superfície de manera que en sobresurti menys de la meitat del seu volum. Basament: conjunt de la base i el pedestal d’una columna. // Part inferior d’una construcció. // Suport d’una estructura. Base: part inferior de la columna sobre la qual descansa el fust o canya. Bronze: aliatge de coure (normalment en una proporció del 90%) i estany que conté també altres petites proporcions d’altres metalls, com ara plom o zenc. Des de l’antiguitat ha estat el metall més usat per fondre-hi escultures, per la seva resistència, perdurabilitat i pel fet que és fàcil de treballar amb diversos procediments, tant en fred com en calent. Cànon: conjunt de regles que regulen les proporcions de l’escultura o de l’arquitectura, d’acord amb un model ideal establert. El cànon permet establir l’harmonia entre cadascuna de les parts d’una obra i la seva totalitat a partir d’una extensió determinada (mòdul, cap...). És propi del període clàssic. Capitell: part superior d’una columna, pilar o pilastra sobre la qual s’assenta l’arquitrau. La seva forma i ornamentació determinen els diferents ordres de l’arquitectura clàssica grega, atès que poden ser dòrics, jònics o corintis. Es compon d’un collarí, un equí i un àbac. Cariàtide: figura femenina provinent de Cària, que sosté l’arquitrau a manera de columna. El seu cap té un element que fa la funció de capitell. Si duu una cistella al cap, s’anomena canèfora. Carreu: pedra tallada en forma de prisma rectangular de sis cares, utilitzada en la construcció de pilars, murs, etc. Carreuat: conjunt de carreus. Carreuó: carreu de petites dimensions. Cassetó: cadascun dels buits quadrats o poligonals, polièdrics, sovint emmotllurats, que formen l’enteixinat que adorna un sostre, o que ornamentes, a vegades, l’intradós d’un arc o una volta. Cassetonat: sostre guarnit amb compartiments quadrats o poligonals decorats amb motllures o pintures. Càvea: graderia en forma d’hemicicle, pròpia dels teatres, amfiteatres o circs romans, destinada als espectadors. Es dividís en tres zones: la ima càvea (destinada a l’orquestra i als nobles), la media càvea (destinada a la classe mitjana) i la summa càvea (destinada a les classes més modestes). especialment, en l’ordre jònic. Frontó: coronament triangular d’una façana o d’un pòrtic sobre portalades o finestres. Fust: tronc de la columna comprès entre la base i el capitell. Gigantomàquia: lluita entre els gegants i els déus grecs de l’Olimp. Harmonia: perfecta relació i proporcionalitat que existeix entre els distints elements que integren una obra d’art. Hel·lenització: adopció de models grecs. Hexàstil: edifici que té sis columnes a la façana. Hieratisme: tendència en què predomina el concepte de rigidesa. Horror vacui: terror al buit. S’aplica a la concepció artística partidària de no deixar cap espai de l’obra plàstica sense treballar ni decorar. Iconografia: estudi de les imatges artístiques, del seu significat i de la manera com es representen al llarg del temps dins dels diferents estils artístics. In antis: temple amb dues columnes entre les antes (pilastres que sobresurten dels extrems dels murs laterals). Intercolumni: espai situat entre dues columnes, generalment amidat utilitzant com a cànon el diàmetre inferior del fust. Jònic: un dels tres ordres arquitectònics de la Grècia clàssica. El seu tret més representatiu són les volutes que decoren el capitell. Koré/ai: escultura femenina de l’època arcaica de l’art grec. Sempre es presenten vestides, hieràtiques, dretes, en posició frontal i en actitud d’oferiment o oració a la divinitat. Representen sacerdotesses. Kuros/oi: escultura masculina de l’època arcaica grega. Representen vencedors dels jocs olímpics i estan nus, drets, hieràtics i en posició frontal. Llinda: pedra o biga horitzontal que es col·loca sobre una porta o finestra. Llinda (de): arquitectura coberta per un element horitzontal o llinda. Mègaron: pati central dels palaus micènics. Consisteix en una sala de planta rectangular amb una llar a la part central, al voltant de la qual s’edifiquen quatre columnes, un vestíbul i una altra estança, que és on hi ha l’altar. Va ser l’origen del temple grec. Mètopa: espai generalment quadrat i llis que hi ha al fris de l’entaulament dòric entre dos tríglifs. De vegades estan esculpides. Mig relleu: escultura realitzada sobre una superfície de manera que la meitat del seu volum en sobresurti. Monocrom: d’un únic color. Naos: sala central d’un temple clàssic, on hi havia la imatge del déu. Estava tancat pels costats i tenia una única entrada. També s’anomena cel·la. Octàstil: edifici que té vuit columnes a la façana. Opistòdom: part posterior d’un temple grec de l’antiguitat sense comunicació amb el naos o cel.la. Era on es guardava el tresor de la divinitat del temple. Ordre arquitectònic: estil o disposició dels elements que componen un edifici, especialment pel que es refereix a la forma, proporcions i ornamentació de la columna i l’entaulament. Els principals ordres arquitectònics són el dòric, el jònic, el corinti, el toscà i el compost. Orquestra: àrea circular d’un teatre grec de l’antiguitat on el cor i els actors cantaven i dialogaven. En el teatre romà l’àrea era semicircular. Perípter: edifici envoltat completament per columnes. Peristil: pòrtic o galeria de columnes tot envoltat d’un pati interior o d’un edifici. Pilar: element sustentador exempt, com la columna, però de secció rectangular o quadrada amb capitell segons els ordres clàssics. Pilastra: pilar adossat al mur amb capitell segons els ordres clàssics. Planta: dibuix que representa la secció horitzontal de cadascun dels pisos d’un edifici. Policrom: de diversos colors. Policromia: art de completar amb diversos colors les obres arquitectòniques o escultòriques. Polis: ciutat grega. Pronaos: entrada o pòrtic d’un temple grec de l’antiguitat que precedeix el naos o cel·la. Proporció: relació d’una part amb el tot i de les parts entre elles per aconseguir bellesa i perfecció. Prosceni: estrada elevada dels teatres grecs de l’antiguitat, equivalent al nostre escenari. Lloc on es desenvolupava la representació. Pròstil: edifici amb columnes a la façana anterior. Pseudodípter: edifici o temple que sembla que estigui envoltat per una doble columnata, malgrat que només té una filera de columnes. Pseudoperípter: temple clàssic grec o romà les columnes del qual estan adossades a les façanes laterals. Scene (escena): part oposada a la càvea en un teatre de l’antiguitat clàssica on els actors feien, inicialment, les representacions. Més endavant s’hi va afegir una estrada anomenada prosceni. Talla: es fa a força de treure; amb les seves eines l'artista va llevant a la peça el que li sobra. L'artista usa estris ben durs que li permeten atacar la fusta o la pedra. Tambor: cada peça del fust d’una columna. També es tracta del mur poligonal o cilíndric sobre el qual s’assenta una cúpula. Teatre: origen grec. Lloc on es representaven les grans tragèdies dels dramaturgs clàssics. Temple: construcció religiosa més destacada de Grècia i a l’interior s’hi guardava la imatge de la divinitat. En un principi eren de fusta però amb el pas del temps es comencen a construir en pedra (principalment marbre blanc que es policromava amb tons blaus, vermells i daurats) Tetràstil: edifici que té quatre columnes a la façana. Timpà: part interior d’un frontó, on, en general, es col·loquen escultures o relleus. Tholos: edifici circular d’origen prehistòric. Apareix també a l’antiga Grècia destinat al culte religiós o funerari. Tríglif: rectangle que sobresurt, solcat per tres motllures lineals, que decora el fris de l’entaulament dòric. S’alternava amb les mètopes al fris. Voluta: element decoratiu en espiral característic dels capitells de l’ordre jònic de l’art grec.