El Teatro Humanista: Nacimiento de la Tragedia en el Renaissance - Prof. Salvatierra, Apuntes de Historia del Arte

¡Descarga El Teatro Humanista: Nacimiento de la Tragedia en el Renaissance - Prof. Salvatierra y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity! 1 EL TEATRE DELS HUMANISTES — El Renaixement: a finals del segle XV i principis del XVI, el teatre torna a inventar-se, com va succeir a l’època clàssica. El teatre eclesiàstic coexisteix durant un temps amb el nou teatre profà, que es manifesta en 3 àmbits: 1. Un teatre populista, que vol satisfer el públic. 2. Un teatre cortesà, relacionat amb les classes nobles i les seves festes privades. 3. Un teatre erudit, desenvolupat a les universitats i col·legis. El descobriment dels textos clàssics: — El filòsof alemany Nicolau de Cusa (1401-1464) descobreix al 1429 dotze comèdies de Plaute, fins llavors conegudes només pels títols. Són apreciades per la seva retòrica erudita, no pel teatre. — D’altra banda, al 1486 es representa per primera vegada a Itàlia l’antic drama, de forma corporal i sensible. — El filòsof Pomponio Leto escenifica l’Hipòlit de Sèneca a Roma. — El duc de Ferrara representa una comèdia de Plaute. Pel que fa a l’espai teatral i escènic, es basarà en els textos de Vitruvi (segle I aC) sobre l’antiga escena romana (perspectiva). El teatre humanista vol combinar tots dos aspectes: dramatúrgia i espai. Oposa a l’herència medieval una nova teoria artística basada en l’antiguitat, per donar al nou sentiment mundà del Renaixement una solidesa històrica en el seu esperit i en el seu teatre. Es desenvolupa en un ambient acadèmic i cultivat. L’art de la paraula dramàtica vinculat als programes de festes de la cort (seguicis, homenatges): — Teatre pastoral, sentimental. — Submissió de la tragèdia a les unitats aristotèliques. — Aparició dels primers temes històrics referits a l’actualitat. 2 La tragèdia dels humanistes La tragèdia humanista segueix els foscos camins de la fatalitat, en què els herois s’enfonsen enmig de la sang i la crueltat. (➜Sèneca) Itàlia Per a Pomponio Leto, Sèneca era l’ideal de la tragèdia antiga. Encara al 1515, Gian Giorgio Trissino (1478-1550) escriu dins l’ortodòxia aristotèlica el drama Sofonisba. Giraldi (professor de filosofia i retòrica a Ferrara): — escriu Orbecche seguint el model de la saga dels atrides i la representa a casa seva (1541); — precursor del classicisme barroc francès i defensor de la catarsi; — divulgador de la literatura universal; — el seu Moro di Venezia va ser la font de l’Otelo de Shakespeare. Sperone Speroni (1500-1588, professor de literatura i filosofia a Pàdua): — escriu Canace (tema de l’incest) inspirant-se en Orbecche; — capta l’interès d’Angelo Beolco, anomenat Ruzante (1502-1542), que com a director d’un grup escènic fa de pont entre la comèdia erudita i la commedia dell’arte professional. França Respecte per les formes dramàtiques pures: la comèdia i la tragèdia. A la cort francesa la forma tràgica hi troba el ressò teatral més ampli. A mitjan segle XVI Jean de La Taille afirma que la tragèdia és l’única forma «digna d’homes seriosos». Escriu De l’art de la tragédie (1572) seguint els preceptes aristotèlics i la disposició escènica de Vitruvi. Pierre de Ronsard, creador del grup La Pléiade, idea l’escenari segons el model antic. La prohibició dels misteris el 1548 consolida els esforços de la reforma. Robert Garnier (1545-1590), membre de La Pléiade: — assenyala el trànsit a Corneille i Racine; — reclama el contacte amb un públic lliure de distraccions, i una gran concentració de l’actor; — paradoxalment, i malgrat aquesta exigència, apareix el mal costum de reservar als espectadors seients privilegiats a l’escenari.