BLOC 1 ÈPOQUES LITERÀRIES, Apuntes de Literatura

¡Descarga BLOC 1 ÈPOQUES LITERÀRIES y más Apuntes en PDF de Literatura solo en Docsity! LITERATURA CATALANA: ÈPOQUES LITERÀRIES BLOC I: REFLEXIÓ TEÒRICA SOBRE HISTÒRIA DE LA LITERATURA I ÈPOQUES 1. Història de la literatura [3 sessions] 1.1Orígens, funció i evolució del concepte d’història de la literatura. 14/02 Welleck & Warren: Teoria literària 1955 “Teoria, crítica i història literàries (cap. IV)”. 1940’s (redacció). Text que no és actual, però planteja distincions i punts d’anàlisi que ens resulten útils per explicar el concepte d’història de la literatura. *En la obra completa, els dos autors es plantegen preguntes com: què és la literatura? (cap. I) I fins quin punt podem adoptar una aproximació científica a aquesta? (cap. II i III) El capítol IV comença reprenent la qüestió que s’havia tractat en els dos capítols anteriors i concloent que sí que es pot realitzar un estudi de la literatura amb un mètode acadèmic, racional, sistemàtic, integrat i endreçat. A partir d’aquesta conclusió, decideixen buscar un nom per aquest estudi, que sigui genèric: literary scolarship (o investigació erudita/acadèmica literària) o filologia. Però els dos noms que inicialment plantegen no agraden: - Filologia: encunyat al s.XIX, defineix l’estudi de la llengua, literatura, cultura, història restringides a una nació (terme vinculat al romanticisme, amb càrrega ideològica) - Investigació literària: implica una actitud activa de la investigació (diferencia els material que es “busca” i el que es “consulta”. Exclou la investigació que es pot fer des del sofà de casa (p.ex) i també la crítica (interpretació, valoració...) PROBLEMATITZACIÓ DE LA SITUACIÓ Wellek i Warren elaboren una classificació de l’estudi de la literatura a partir de dues dicotomies en què detecten tres línies d’estudi: ESTUDI DE LA LITERATURA ESTUDIS SOBRE OBRES CONCRETES ESTUDI SOBRE PRINCIPIS GENERALS TEORIA SINCRÒNIC DIACRÒNIC CRÍTICA HISTÒRIA *Principis generals: què és, funció, categories, gèneres... *Sincronisme: anàlisi d’un punt temporal determinat *Diacronisme: interès en evolució en el temps Welleck i Warren constaten la classificació d’uns estudis racionals, però aquests no són específics, purs. Les subdivisions són distincions que es retroalimenten, és a dir, es posa un èmfasi en una de les categories i aquesta (emfatitzada) se serveix puntualment de les altres dues per completar la informació: els estudis es barregen. Seguidament es fa un balanç sobre què ha entès la tradició per “història de la literatura”. Els autors exposen les interpretacions amb la intenció de menystenir-les, de negar-les. - Benson exposa la teoria que la història de la literatura fa “A deriva de B”, mentre que la crítica literària fa “A és millor que B” A millor que B  judici valoratiu, jerarquització A deriva de B  relació de causalitat en què A és conseqüència i B causa, en principi no valoratiu i s’ha pretès que aquest discurs sigui empíric i innegable. Ex: lírica trobadoresca deriva de triangle amorós. Però els dos autors exposen que aquest discurs de causalitat s’ha volgut empíric, però que en realitat pot ser tan valoratiu com l’altre, ja que hi ha tot un procés de selecció en què decideixes triar x i no y  relació valorativa. A continuació, Welleck i Warren proposen una diferenciació d’“història” i de “crítica” amb la que no s’acaben casant. Hi ha una determinada història de la literatura que pateix d’endopatia, l’abstracció dels condicionants contemporanis, de la perspectiva actual, per entendre la història des del punt de vista epocal. Si aquest procés d’abstracció no es realitza la història explicada pot patir d’anacronismes. Defensen que s’ha d’entrar dins l’esperit de l’època – HISTORICISME: cada època és una unitat autònoma de creació pròpia  Error creure això, ja que cada època té definicions que no coincideixen. Ex: La història de la literatura que explica l’Edat Mitjana inclou les cròniques en la literatura quan actualment no ho faríem Es fan estudis i anàlisis a partir de patrons no coincidents i que no presenten cap fil de continuïtat  alguns historiadors arriben a la conclusió que en la història de la literatura hi ha DISCONTINUÏTAT TOTAL, no hi ha elements de connexió de les èpoques. Welleck i Warren s’oposen a aquest corrent d’estudi de la història, creuen que, en realitat, s’han de buscar generalitats transversals (connexions entre èpoques) que incloguin matisos i discontinuïtats entre elles. A més, no poden basar-nos únicament en l’època i autor, sinó que les obres i el seu sentit ens arriben a partir d’acumulacions d’interpretacions d’altres èpoques. Si ens basem en un judici exclusivament epocal, del passat, és impossible deixar tots els prejudicis i idees prèvies, de la nostra contemporaneïtat Ex: La lectura de Hamlet des d’un punt de vista isabeletià empobreix el text, ja que tota la riquesa que té prové de les múltiples interpretacions que s’han fet en èpoques posteriors a la seva publicació. Welleck i Warren alerten d’un perill: la defensa de la transversalitat no vol dir que qualsevol interpretació de qualsevol text sigui vàlida ja que es necessiten fonaments, ! Advertència de Patterson: aquest estudi extrínsec de la història de la literatura es vincula a l’esperit i els valors de l’epoca en què es produeix (i la geografia), el romanticisme, en què s’aspira a trobar l’esperit nacional que configura les produccions Ex a cat: “la literatura catalana s’escriu d’aquesta manera pq els catalans som així = passa x i com a reflex d’això s’esdevé y (art) Es considera que la història és una regla i la literatura una pràctica secundària. H. Taine: no es pot entendre la producció literària grega sense contemplar el context grec en el seu esplendor. Sense el context grec, la tragèdia grega no s’hagués esdevingut de la manera en que s’esdevingué. 1r cal entendre el context per després llegir les tragèdies i entendre-les. MÈTODE: a) recoplicació de fets i dades (reunión de hechos) a.1) cal desglossar tots els fets fins aillar-los (objectivitat que permetrà elaborar relacions de causalitat)  b) indagación de causes. Les produccions es marquen per tres fonts: raça (trets físics configuren causa de la literatura, una literatura única i reconeixible fins i tot amb el pas del temps. Ex: ària), mitjà i moment. - Intrínseca (1ª meitat s.XX) (Welleck i Warren s’inclouen aquí): formalisme i “new criticism”. Voluntat d’aillar la “crítica literària” (entesa com a ciència literària , estudi general de la literatura) de la relació de causalitat. Estudi que reacciona contra la idea que la literatura sigui només una conseqüència. Defensen la idea que la crítica literària pot ser igual d’objectiva que la història. La literatura és tan cientifitzable com ho és la història. Les dos escoles que formen aquest estudi s’aproximen de manera molt intra-literària. Definien la “literarietat” (què fa literari un text): element característic, immanent, que no es modifica. Voluntat d’identificar un text de manera inequívoca i científica (buscant-lo directament en el text): autoreflexivitat (funció poètica del missatge). Elements intratextuals defineixen literatura, es neguen a buscar la intenció de l’autor o la voluntat de preteses immersions històriques. *Alguns formalistes arriben a l’extrem de considerar que la historització de la literatura es fa en va, perquè els elements cientifitzables/distintius, que es troben dins del text, són continus i immanents: no evolucionen en el temps (patrons fixes que no pateixen una evolució). *Els que sí que creuen en la historització elaboren un anàlisi de patrons de literarietat i la seva evolució en el temps : historitzen el fet literari des de dintre parlant únicament del gènere i el text. B. Eichenbaum (W&W hereus d’aquest text): el que caracteritza les escoles intrínseques és l’obsessió d’aillar l’estudi de la història de la literatura com ciència literària autònoma a partir del mateix text (no partim de res més que no sigui el text, anàlisi pretesament científica). Emfatitza els elements que distingeixen els textos literaris (literarietat) dels que no ho són. Efecte co-lateral: Alguns textos literaris poden funcionar com textos històrics. Roman Jackobson basa el seu estudi en identificar la literarietat i fa un retret a l’estudi de la història de la literatura extrínsec: se componía un conglomerada de pseudosiciplinas (estudiar-ho tot per entendre un fet concret) en lugar de una ciencia literaria. - Extrínseca (60’s/70’s s.XX) que inclou elements de discontinuïtat en relació a la primera etapa extrínseca: Saussure. És un estudi extrínsec en uns termes diferents que el primer. Sorgeix com a reacció a l’estudi intrínsec anterior. Els trets determinants: destrucció de la idea segons la qual hi ha formes textuals pretesament objectives i altres subjectives  acaba exposant que totes són subjectives. (els dos vessants s’osbessionen per cientifitzar (objectivitzar). Les escoles deconstruccionistes creuen que tot és discurs/relat (terme no utilitzat per Patterson). És a dir, que tot és subjectiu, hi ha elements no empiritzables que ens permeten estudiar la literatura des d’aquest vessant. Les escoles teòriques  reclamen compromís polític de la crítica literària: estudis de gènere, culturals... (vessant formalista no donen resposta aa questes aproximacions). Literarietat? Sempre igual en tota la història o és en realitat el que els lectors acaben considerant “literatura”? concepte net o consideració social? Marquen diferències respecte el primer estudi extrínsec, que marcava molt èmfasi en la causalitat, i aquest, en el qual es desautomatitzen les relacions de causa-conseqüència: torna a haver-hi una dissolució de la literatura, estudi dissolt i acompanyat d’altres anàlisis literàries o no literàries (extrem: potser ja no em pregunto si és literari o no). Tot ens aporta una idea de comportament social, tot el que analitzem és una manifestació social i la literatura entra en joc per analitzar com els humans ens comportem envers ella. (noves aproximacions que tendeixen a destruir la barrera del formalisme intrínsec entre allò literàri i allò no literari. Es destrueix la idea sobre la qual hi ha formes objectives i formes subjectives de la literatura, perquè s’arriba a la idea que totes les formes poden acabar essent subjectives  procediments d’anàlisi en què es prioritza compromís ideològic que el polític, que subordina fet literari a altres apreciacions que no són literatura mateixa  relativització del concepte de literatura, en el fons perquè hi ha l’assumpció que aquells procediments que el formalisme hauria volgut que fossin exclusius de la literatura comencen a haver-hi teòrics que diuen que no ho són: procediments que s’apliquen a altres formes de coneixement.  entra en crisi model de literarietat i la idea d’una ciència literaria exclusiva de textos literaris. També consten que els termes literari i literatura es fan servir amb significats diversos o s’apliquen a diverses coses, fins i tot es fa servir literari com si fos un terme despectiu ... dissolució de la literarietat dins d’aquests fenòmens culturals, acaba desenvolupant un estudi de la literatura subsumit en el conjunt de disciplines que no posen l’èmfasi en la literatura mateixa, sinó que la literatura queda dissolta en altres disciplines.) En aquesta segona fase extrínseca, la concepció de la literatura i historització d’aquesta es traspassa en el camp polític, cultural... ! Advertència de Patterson: Hem de vigilar de no dissoldre-ho tot.  tendències diverses: neo-extrínseca (Patterson té una visió escèptica). 1.3La literarietat 21/02 Noció que nosaltres tenim molt associada a la fase intrínseca de l’estudi històric de la literatura: afició en preguntar-se quin és l’objecte d’estudi de la literatura. Què marca la literarietat? La intenció de l’autor, què és la literatura mateixa i què són textos que afecten a la literatura mateixa, per què costen menys d’identificar els poemes com literatura (si té una forma específica ens és més fàcil incloure-les com a literatura). No hi ha criteris unívocs per establir què fa literari un text: què fa literari un text al barroc no és el mateix a què fa un text literari al segle XXI. Voluntat d’establir criteris immanents però aquests són difícils de mantenir quan hi ha transversalitat cronològica: molts percepcions diferents sobre què fa literari un text. A vegades passa que a les “històries de la literatura” es fan servir textos que, si no explicita l’historiador amb quines intencions està incloent un text a la “història”, si n ho clarifica en el discurs, els fa igualment literaris (tot està al mateix nivell). Literarietat: hauria de ser aquell criteri que l’historiador s’imposa per definir què fa literari un text, però els criteris són diversos, però no són universals, fixes històricament ni establerts (elements formals, intenció autor, qüestions relacionades amb el cànon...). Moltes vegades s’interfereix una tria estètica (això és bo i això és dolent)... literatura com allò filtrat, excels, canònic... (diferent què és literari i què no a què és canònic i què no). - Nota preliminar en la Història de la literatura de Riquer, Comas, Molas. (molt propi de la literatura catalana): no és ni tot el que s’ha escrit en català (implícit criteri de selecció), ni de totes les obres literàries que han escrit els catalans  partim d’un a priorisme: literatura catalana com la literatura escrita en català (per acaba incloent poetes que escriuen en occità, codi intern de literatura trobadoresca escrita en aquesta llengua, però farem el mateix al segle XVII? Introduirem obres de catalans escrites en castellà?) Ni admet les traduccions catalanes d’obres escrites en altres llengües que no són més que meres traduccions! (quan una cosa és una mera traducció o no? Depenent de la qualitat i de la divergència de l’original respecte del text traduït, respecte recurs estilístic...? criteris difícilment empiritzables). (Llibre del “consolat de mar”, peça importantíssima per Catalunya, però no és un text literari, els redactors no la escrigueren amb aquesta intenció  problematització fins l’absurd!). No són tractades les traducions catalanes, és un criteri evident perquè el que es cerca (cirteri de literarietat) la creació literària i la personalitat els escriptors  fa literari un text allò que implica un tipus de creació literària i allò que reflecteix una determinada personalitat dels escriptors (Usatges de Barcelona  llei amb autor que no es veu reflexat en l’obra, tampoc importa una autoria en la redacció d’una llei). NOCIÓ D’AUTORIA, CONFIGURACIÓ DE FIGURA D’UN AUTOR, ESCRIPTOR DE LITERATURA. Traduccions no però potser alguna sí de molt rellevant (Odissea de Carles Riba, p.ex). !Molt natural desig de determinar i aïllar característiques priopies d’una literatura, però sempre hi ha el risc de generalitzar. Literatura catalana presenta trets propis i peculiars  en la lit cat potser hem de tenir en compte una sèrie de especifitats que en altres Les “històries de la literatura” que inclouen aritmètiques o semblants fan que costi veure una idea de literarietat. La lírica sembla que sempre ha estat inequívocament un element literari (forma). La literarietat és el conjunt d’uns paràmetres, però sobretot la problematització d’aquests! Hem de qüestionar-nos quines nocions de literarietats s’empren en les “històries de la literatura”. Algunes “històries” expliciten els criteris que segueixen per determinar la literarietat d’un text, d’altres no. Si s’expliciten els criteris no sempre ens els hem de creure, no sempre són els que s’acaben aplicant: poden haver-hi discordances i el pes de la tradició és molt potent. Què és cànon? Un dels conceptes més problemàtics: fins quin punt és necessària una selecció d’obres del cànon? És possible seleccionar tots els textos? L’epocalitzador està legitimat a elaborar una selecció de textos? La selecció que es fa és per l’anàlisi o per la recomanació...? Les seleccions d’autors i textos es fan seguint determinats criteris. La paraula cànon té un origen religiós textos que una autoritat externa ha aprovat com religiosos. Actualment s’entén com una tria tancada i s’estè a l’àmbit literari  la tria es torna problemàtica. Hi ha versions molt diferents de les consideracions del cànon. Per Bloom, el cànon és necessari en termes prescriptius (els estudiosos han d’aspirar que coneguin els textos o autors seleccionats, el màxi nombre)  defineix el cànon per establir textos modèlics. Bloom també defensa que el cànon ha d’establir-se en base a criteris estètics. Critica aquells cànons que imposen a la literatura criteris que no són literaris (ideològics...). 2. Construcció teòrica de les èpoques literàries [3 sessions] PRÈVIA: hi ha una tendència a dissoldre la importància de les qüestions que s’han discutit, i hi ha un corrent similar sobre els conceptes d’èpoques... Ens trobem en un moment en què totes aquestes reflexions són discutides, de manera explícita o implícita. El passotisme que regna és paral·lel a fer-lo servir d’una manera crítica. Tot i la mala fama d’aquests conceptes, són encara molt utilitzats. Idea inherent (intuïtiva) : quan es fa història de la literatura, aquesta fixa parcel·les temporals en que se sobreentén que hi ha una sèrie de manifestacions que, pel fet de coexistir en el temps, comparteixen trets comuns que són dignes d’etiquetar/classificar/definir. Qualsevol manifestació d’aquella època s’ha de llegir sobre aquests paràmetres (trets distintius), que m’ajudaran a llegir els textos. Si aquests trets distintius són visibles, hauríem de veure’ls en les obres seleccionades. La parcel·lació en blocs temporals de la història de la literatura és un a priorisme. A l’hora de construir trets distintius, a vegades s’inclouen factors externs que ens ajuden a classificar els textos i llegir-los. Històries de la literatura poden ser extrínseques o intrínseques, però hi pot haver una hibridesa. Ja sigui per qüestió de moments o tradicions, els termes que es fan servir per designar unitats s’han anomenat de maneres diferents  dispersió terminològica: hi ha etiquetes que tenen significats diferents segons qui les faci servir. Això provoca una complicació de comprensió dels trets distintius. Ex: en la lit.cat, els termes que s’utilitzen no s’utilitzen de manera definitòria: edat mitjana, època medieval, període medieval ... s’utilitzen com sinònims, indistints, sense voluntat de distingir-los. Hi ha altres casos en què sí que es distingeixen i s’elaboren definicions de termes de manera precisa, però això no vol dir que qualsevol historiador parteixi d’aquesta idea (?). 2.1 Èpoques, períodes, moviments, corrents, escoles, generacions Hi ha dos grups de termes: - Termes que remeten a nocions cronològiques/remissibles (història extrínseca): s’estableix el temps com l’element distintiu.  Període: designa una porció de temps entre dues fites, les quals solen remetre a moments o dates clau per x motiu, que són significatives i que poden obeir o no a temes literaris  els criteris que es fan servir solen ser extrens a la literatura mateixa. “període” és el concepte més general i estès.  Edat: terme exclusivament cronològic que sol ser concebut de manera més àmplia que “període” (estableix un marc de temps més extens). Paral·lelisme entre manifestacions artístiques  manera com es dibuixa la història: qui estableix edat són historiadors a partir de termes artístics. Es tradició de manllevar termes històrics per parlar en termes literaris. La definició originària en termes històrics era àmplia, que acaba establint només tres edats. D’entrada no era literari però que s’ha extrapolat per fer grans particions (període i edat són termes íntimament relacionats).  Generació: manera de parlar de fites temporals de manera més breu  conjunt de persones que han compartit producció en un moment temporal, que han coexistit. És un concepte temporal molt curt que forma part d’un mateix bloc cronològic curt (no establert, entre 20 i 25 anys). En la literatura catalana s’ha utilitzat aquest terme de manera molt secundària (es parla de tres generacions del Renaixement), hi ha hagut tendències però sempre de manera subsidiària  autors d’entrada inclosos en un bloc gros i a partir d’aquest es fan subdivisions per generacions. - Termes en nocions culturals o filosòfiques: a la pràctica, tot i que no es defineixen a partir del temps, tenen associada una certa idea de temps. Què les uniex? La idea que el que uneix la tradicions sota una etiqueta comuna, són un seguit de fets de pensament, producció cultural que comparteixen un determinat ideari. Els elements compartits no només temporals.  Moviment: en la literatura catalana es fa servir de manera laxa, és una etiqueta que serveix per englobar més coses. Un “moviment” és un conjunt de manifestacions ideològiques, estètiques i culturals compartides que comporten un trencament respecte una i altra noció de moviment. Les idees es poden distingir de manera sincrònica (que comparteixen espai i temps) o diacròniques (col·locades una després de l’altra, la més comuna). El treu distintiu de moviment és que l’utilitzen unes escoles és l’autoconsciència  avantguardes del s.XX: programa teòric del moviment que hi ha consciència dels autors que s’adhereixen a les idees  voluntarietat d’autoconsciència. Hi ha una voluntat d’adhesió explícita (no com en el barroc o el medieval, perquè no hi ha voluntat d’adhesió). És un concepte que entra en determinades escoles, però que en la literatura catalana no hi ha voluntat de distingir l’autoconsciència.  Estètica: terme d’inicis del segle XIX. L’origen de la definició: aproximació a l’estudi racional de la bellesa (tret característic d’obres belles). Evolució del terme: aproximació a l’estudi racional de característiques formals i estilístiques que permet unificar un conjunt de manifestacions sota uns criteris que no són temporals i que tampoc són ideològics, de pensament o de qualsevol altra ordre. Ex: estètica barroca destacada pel dualisme, ús de daurats contraposats amb negres... estètica basada en definicions formals. El concepte de “moviment” (pensament, concepte que voldria ser més ampli o pot incloure tant idees com estètiques, a casa nostra) és molt contrari a estètica (superficialitat estilística.  Època: Terme originalment del bloc cronològic (bastant similar a “edat”) però que ha estat re-significat  associació a “episteme” = conjunt de trets epistèmics. Terme “episteme” prové de M. Foucault i parteix de la idea que hi ha un conjunt de produccions de saber que s’associen a una determinada idea de concebre el món en diferents èpoques (qualsevol manifestació de ciència o saber es basa en criteris subterranis, segons Foucault, diferents maneres de pensar). Distinció de 3 blocs segons l’episteme que hi regna:  E. Antiga: home antic (fins Renaixement) pensa de manera al·legòrica. És el mecanisme vàlid del saber i del coneixement. L’home antic no interpretarà res d’una manera diferent que no sigui al·legòricament. Aquest creu que coneix quan pot cooperar  E. Moderna: taxonomitzar  E. Contemporània: historitzar. Foucault proposa una noció filosòfica del concepte. Hi ha hagut molts intents de definir “època” en termes de trets distintius profunds. “època”  desestatitzar (treure) definicions de les nocions culturals i filosòfiques. Època es fonamenta en les maneres d’entendre el món i NO en jocs d’estètica (manifestacions que emergeixen de necessitats més profundes i transversals). Tant un pintor, com un matemàtic o cosmòleg representen les manifestacions profundes de manera superficial. LIT CAT: el terme època s’ha usat des de la consciència d’algunes escoles teòriques o estudiosos, En la literatura catalana s’han trobat dos defectes: una cronologització excessiva (cronologia explica una part del tot) i excessiva estatització (inventari de recursos formals)  què tenen en comú de profund? Hi ha una lluita entre el formalisme excessiu i la cronologia excessiva  epocalització: compartició de trets distintius entenent-los de manera profunda (no superficials ni temporals). És a dir, el terme “època” significa un seguit de manifestacions que comparteixen trets distintius (però no n’hi ha prou buscant-los en l’estetica o en la cronologia) entesos de manera profunda  definició epistèmica 2.2 Època literària: definicions i límits Naixença (orígens, fins 1150) – Desplegament (trobadoresc, nacional i clàssic; datació que obeeix a governs) – Esmorteïment (declivi, decadència datada el s.XVI, dos períodes: desintegració i descomposició  les possibles raons d’aquesta etapa és el triomf absolut de la poesia i mètrica espanyolistes > poetes catalans acastellanats!, és a dir, poesia catalana fa una mala imitació de la mala poesia espanyola. Que aquesta època es titlli de declivi és a causa de la imitació dels autors catalans als castellans). Discurs que subordina criteri literari a la història i la política  eina propagandística. La Renaixença suposa que ressucita la literatura , s’aboca una confiança màxima a aquest període, iniciat el s.XIX. Aquest discurs no és gens estrany per l’època en què es publicà. Buscava caràcter patriòtic de les manifestacions literàries, subordinant-les a un discurs historico-polític. 3) LES GRANS HISTÒRIES GENERALS DE LA POST-GUERRA: Rubió i Balaguer: HLC. Text complicat, escrit en etapes: 1r 1949, 2n 1958... acabada definitivament entre el 1984-86. És d’autoria única. La primera versió fou en castellà, però la més coneguda és una edició en tres volums per l’Abadia de Montserrat que va ampliar molt significativament. Els tres volums corresponen a una estructura en base a criteris dels usos lingüístics de la llengua (criteri perioditzador). És una visió tripartida que s’aferma al llarg del temps, divisió essencialment cronològica (límits poden variar depenent de l’autoria de les aproximacions):  S. XII – XVI: Llengua confosa amb la provençal, fonamentalment medieval (distinció x regnats): orígens, època nacional (Jaume I – Pere Cerimoniós), pre-renaixement, renaixement (les dues últimes són de periodització cronològica). Rubió i Balaguer afirma que el Renaixement català és més italià que l’hispànic perquè els catalans col·loquen la seva etapa de renaixement dins els segles XV i XVI, en canvi els espanyols la distingeixen en el segle XVI. Les indicacions cronològiques tenen un valor didàctic, Rubió i Balaguer s’adona que poden haver-hi desajustaments en la periodització.  S. XVI – XVIII: Decadència, retrocés brusc de l’ús literari del català (acastellanament).  1833: Romanticisme fa girar ulls a l’Edat Mitjana, revaloració total de la llengua  Renaixença, Oda a la pàtria. (no hi ha data final perquè arriba fins els seus dies). Discurs de Rubió i Balaguer es gesta al s.XIX i es forma acadèmicament el s.XX. Malgrat les voluntats de distingir alguns ítems bàsics d’aquest, encara hi ha una idea molt interioritzada i present a tota la historització literària  discurs segons el qual (dins de l’Edat Mitjana) la literatura catalana és de les primeres a Europa (sembla que hi ha un complex d’inferioritat). Rubió i Balaguer té una certa idea que hi ha manifestacions de la lit. cat medievals que traspunten un esperit renaixentista, com Lo somni, B. Metge, i Rubió i Balaguer col·loca a l’autor humanista uns arguments que fan que siguin els primers pre- renaixentistes (discurs que triomfà, present en tota la historització de la lit.cat i que nasqué amb Rubió i Balaguer). Fragment significatiu (campus) en que Rubió i balaguer no s’atreveix a fer-ho de manera àmplia, però no pot evitar fer referència a obres escrites en castellà (discussió sobre si literatura catalana és obres en català o obres de catalans escrites en castellà). El més característic de la HLC de Rubió i Balaguer és el discurs de les tres grans èpoques amb els seus límits temporals, i el discurs del Pre-Renaixement/Humanisme dins la lit.cat (tret molt desmuntat posteriorment). Riquer, Comas, Molas: HLC. Relativament accidentada des del punt de vista de la redacció: els primers capítols es van redactar el 1964 (Medieval i 1r Renaixement)  Comas al principi ocupava un volum i va acabar ocupant dos el 1972 (s. XVI, XVII, XVIII)  Molas va incorporar-se el 1980 (i alguns altres col·laboradors) i la seva part va ser escrita a empentes. És una HLC que torna a conservar la periodització en tres grans blocs, representada per l’autoria (Comas s’ocupa de la decadència però intenta re- significar aquesta idea en tant que sí, però no tanta). És una HLC canònica (fins l’aparició de la blava), sobretot la part curada per Comas, ja que inclogué tractats d’aritmètica i receptaris de cuina intentant demostrar que hi havia més coses en català de les que ens pensàvem, pretenia demostrar que la crisi de la llengua no fou tan significativa (fa sentit a la percepció lingüística de Rubió i Balaguer). Quan s’incorpora això dins la HLC  deteriorament de la idea de literarietat. Comas codifica que el gran autors del s.XVIII fou el Baró de Maldà (pot acabar convertint literatura en una cosa difícil de definir i accepten que aquests dietaris són literatura). La part de Molas és destacada perquè cap altra HLC s’havia atrevit fins el moment a anar més enllà de la Renaixença. Proporciona una gran innovació, ja que historitza la literatura catalana de mitjans-finals de s.XX (crea un discurs d’aquesta)  s’encarrega d’historitzar i caracteritzar el modernisme i el noucentisme. HLC que codifica molt bé en termes epocals el modernisme i el noucentisme, però després d’aquests es perd en un discurs molt historitzador (no aconsegueixen codificar altres períodes): literatura de pre-guerra i literatura de post-guerra > no hi ha interès per codificar res més que no sigui això. Sorgeixen algunes etiquetes però que no s’acaben codificant en termes epocals (post-simbolisme, realisme històric...): “corrent”, “escola”... etiquetes dins literatura de post-guerra amb les que no hi ha voluntat de superar etiquetes cronològiques. Encara no surten termes de “post-modernitat”. 4) ALTRES HISTÒRIES DE LA LITERATURA CATALANA MÉS SINTÈTIQUES (MANUALS): Comencen a gestar-se altres aportacions més modestes cap a la 2a meitat del s.XX. Aquestes tenen una intenció divulgativa (dirigides a un públic més extens, ja que amb la restauració de la democràcia els estudis de llengua i literatura catalana es tornen sintètics i per tots els públics). La proliferació d’històries d’aquesta mena es dona a finals del s. XX. Manual HLC de J. Ruiz Calonja: 1954, encara no hi havia una autonomia com a tal dels estudis de filologia catalana (no hi havien prous assignatures)  professors adoptaven discursos de literatures romàniques/hispàniques per elaborar un discurs de la literatura catalana. El manual de Ruiz Calonja ofereix un panorama general de la literatura catalana i conté un pròleg de Rubió i Balaguer > anàlisi en què col·loca les HLC del s. XIX adreçades a un públic culte/acadèmic. Intenta defensar que és una HLC feta a partir de la lectura de tots els seus precedents i amb una nova perspectiva = noció de novetat. Explica els criteris d’epocalització del manual de Clonja i introdueix un problema que s’ha de resoldre: la divisió i ordenació dels fets des d’una perspectiva temporal (extrínseca) o des de la unitat del text (en tant als gèneres, intrínseca). La tesi que estableix Rubió i Balaguer sobre aquest problema és que els fets es divideixen en un eix cronològic i es connecten amb el context (els adjectius que utilitza per denominar les dues possibilitats davant del problema delaten el seu punt de vista, “la vida com a quadrícula ordenadora”). Un altre problema que presenta és l’exactitud per establir els límits/fites temporals (cronològiques)  1. pren esdeveniments històrics significatius, però qui em garanteix que això va associat al canvi de determinades idees? Fins quin punt poden associar-se cronologia i idees? 2. On poso èmfasi? Quan és el moment + significatiu? El primer autor que salta el límit o en el triomf de les seves idees innovacions (generalització de la novetat)? Correm el perill que si ens posem en el segon cas donem importància als que copien i s’arrosseguen per la moda (no els innovadors com a tal). També fa apunts sobre la literarietat dels textos, què és lit.cat?... J. Fuster: 1971, HLC. Amb un to assagista. Es mulla sovint en contra de les pretensions objectivitzadores de les anteriors. HLC de les que ja no es fan, manifesta la seva opinió sobre els textos: fa una lectura dels textos amb el perill de caure en la parcialitat. Usa una retòrica esmoladíssima en què es veu molt la seva opinió  té una certa gràcia si és llegeix com assaig, però corre perill si es llegeix com a font d’informació fiable. Carbonell, Espadaler, Llovet i Tagadella: Literatura catalana (1979). Elabora una síntesi dels moments de trànsit entre la dictadura i la democràcia. És un intent de fer un 1r manual de la literatura catalana actualitzat per arribar a un gran públic de secundària i primers cursos universitaris. És comprensible i amb un cert rigor científic. Proporciona una visió divulgativa. És un manual de la transició que està a cavall entre la submissió empírica i el to assagístic de de Fuster (sobretot amb Llovet, que té una voluntat categoritzadora). 5) HLC COORDINADA PER À. BROCH 2013 i encara ara... La primera iniciativa de fer una nova HLC va tenir-la la editorial Enciclopèdia catalana, la qual encarregà la primera coordinació a À Broch. Borch és especialista en literatura contemporània, i encarrega els primers volums a un altre grup d’especialistes: L. Badia, J. Solervicens, J. Castellanus > J. Marrugada. Durant la producció van haver-hi diversos problemes de fortuna editorial (entren en bancarrota). L’obra volia ser pensada en termes erudits i com si fos la nova Ariel (Riquer, Comas, Molas) amb pretensions de luxe (típica de menjador de casa). Va necessitar ajuda d’altres editorials (ed. Barcino i fins i tot Aj Barcelona subvencionà els fulls...). Inicialment es pensava com una HLC de 8 volums: I-III Medieval, IV (Moderna: Renaixement, Barroc i Il·lustració), V- VIII Contempo (potser arriben al v.XI). La intenció d’aquesta nova HLC era llegir els textos de nou i incorporar innovacions bibliogràfiques entorn la literatura catalana i inclou tots els punts de discussió + significatius. Es una HLC amb una actitud crítica i analítica, però no dogmàtica. BLOC II: ÈPOQUES LITERÀRIES EN LA LITERATURA CATALANA