Comentarios de textos, Apuntes de Valenciano

¡Descarga Comentarios de textos y más Apuntes en PDF de Valenciano solo en Docsity! IES JOANOT MARTORELL. València. Valencià. Llengua i literatura. 2n batxillerat 1 PAUTES  PER  AL  COMENTARI  DE  TEXT   FASE  PRÈVIA   a) Llegeix  el  text  una  primera  vegada  per  comprendre  el  seu  contingut.   b) Fixa’t  en  les  dades  generals  del  text:  autor,  lloc  i  data  de  publicació.  Aquestes  dades  solen   aparéixer  al  final.   c) Si  és  necessari  numera  les  línies  de  cinc  en  cinc  per  poder  donar  exemples  del  text.   d) Ara   és   el   moment   de   llegir   el   text   una   segona   vegada   amb  més   atenció.   No   passes   de   paràgraf  si  no  l'has  acabat  de  comprendre.  Pots  anar  anotant  les  idees  fonamentals  que  et   serviran  per  elaborar  el  resum  i/o  realitzar  un  esquema  de  les  idees  del  text.  Alhora  també   pots  anar  destacant  allò  que  consideres  interessant  i  que  estiga  relacionat  amb  l'estructura   del  text,  la  seua  tipologia  o  amb  d'altres  aspectes  que  hauràs  de  comentar  posteriorment   (variació  dialectal,  modalització,  veus  del  discurs,...).   e) Després   de   tot   aquest   treball   segur   que   ja   sabràs   la   modalitat   textual   predominant   (narratiu,   descriptiu,   dialogat,   expositiu,   argumentatiu),   l'àmbit   (literari,   humanístic,   científic,  periodístic,  etc.)  i  el  registre  lingüístic  emprat.   COMENTARI   Introducció.  Podem  començar  amb  una  breu  introducció  —d’un  parell  de  línies,  per  exemple,  que   implique  el  lector  en  el  nostre  text.   1.  DESCRIURE  EL  TEMA  I  LES  PARTS  BÀSIQUES  DEL  TEXT.     Establiment  del  tema  o  els  temes  de  què  tracta  el  text.     Per   determinar   el   tema   d’un   text   és   molt   útil   haver   realitzat   la   lectura   comprensiva   que   hem   plantejat   a   la   fase   prèvia.   Si   ho   considereu   necessari,   l’enunciat   del   tema   es   pot   concretar,   responent  així  a   la  pregunta  “de  què  tracta  el  text?”.  No  és  convenient  concretar-­‐lo  si  a  més  del   tema  hem  de  realitzar  un  resum  del  text.   La   formulació  del   tema  ha  de   ser  breu   i   clara.   S’ha  d’expressar  generalment  amb  un  substantiu   abstracte  acompanyat  de  complements.  Tindrà,  per  tant,  l’estructura  d’un  sintagma  nominal  (per   exemple,  la  consciència  de  la  mort  a  través  del  temps).  També  és  acceptable  enunciar  el  tema  amb   una  oració  breu.   En   els   textos   argumentatius,   la   tesi   sol   coincidir   amb   el   tema.   També   pot   haver-­‐hi   temes   secundaris   (motius   secundaris).  Hem  de   tenir   en   compte  els   elements  paratextuals,   que   són  els   que  acompanyen  al  text,  i  que  poden  donar  pistes  sobre  el  tema.  El  principal  element  paratextual   és  el  títol  però  també  podem  trobar-­‐hi  fotos,  elements  subratllats  i  d’altres  aspectes  tipogràfics.     El  títol  pot  ser:     a. temàtic.   Títol   que   concentra   la   idea   fonamental   del   text,   bé  de  manera   total   o   parcial.   Podem  distingir  entre:  temàtic  total   (“La  guerra  d’Iraq,  una  guerra  colonial  pel  petroli”).   Típics   dels   textos   expositius   per   a   introduir   la   informació   de  manera   clara   (“La   variació   lingüística”,  “Conflicte  lingüístic  i  disgregació”)  o  parcialment  temàtic  (“Tecnologia”).     b. Remàtic.  Títol  que  presenta  una  relació  amb  el  text  que  no  és  temàtica,  sinó  que  es  tracta   d’una     metàfora,   una   relació   causa-­‐efecte,   una   paròdia   del   contingut,   etc.   (“Massa   hipotèrmia”,  “Em  sent    indi”,  “Pena  de  mort  a  Enrique  Iglesias”).     c. Altres   elements   paratextuals:   Fotografies   o   il·∙lustracions   ,elements   subratllats   ,   altres   aspectes  tipogràfics  (grandària,  color  o  tipografia).     IES JOANOT MARTORELL. València. Valencià. Llengua i literatura. 2n batxillerat 2 Delimitació  de  les  parts  constitutives  del  text  i  progressió  temàtica  del  text.     Analitzar  l’estructura  d’un  text  consisteix  a  precisar  en  quantes  parts  es  divideix  i  quina  relació  hi   ha  entre  elles.     Com  identifiquem  l’estructura  d’un  text?   Per  identificar  l’estructura  d’un  text  és  convenient  fixar-­‐se  en  alguns  dels  seus  trets  formals:   a) El  nombre  de  paràgrafs.  Cada  paràgraf  expressa  una  idea  diferent;  per  tant,  és  probable  que   constituïsca  un  apartat  del  text.   b) L’existència   de   signes   ortogràfics   (guions,   numeracions...)   que   serveixen   per   ordenar   lògicament  el  discurs.   c) L’estructuració  en  estrofes  –quan  es  tracte  de  textos  poètics-­‐,  que  poden  constituir  unitats   similars  als  paràgrafs.   d) La  distribució  dels  connectors  textuals  que  posen  en  evidència  l’ordenació  del  text.   e) El  canvi  en  l’ús  dels  temps  verbals.     Distingim  generalment  entre  estructura  externa    i  estructura  interna.   Quan  parlem  d’estructura  externa  d’un  text,  ens  referim  a  la  seua  disposició  tipogràfica.  Així,  si  es   tracta  d’un  text  breu,  es  divideix  en  paràgrafs  o  estrofes;  si  es  tracta  d’obres  extenses,  les  unitats   solen  ser  capítols,  escenes,  actes...   Quan  ens  referim  a   l’estructura   interna  d’un  text,  estem  parlant  de  com  s’ordena  lògicament   la   informació.  He  d’analitzar   la   informació   seleccionada   i   establir   com  s’organitza:   si   hi  ha  un  únic   tema  (tema  constant),  si  apareixen  temes  derivats  (subtemes)  o  si  es  passa  d’un  tema  a  un  altre   (progressió  lineal).     En  els  textos  narratius  és  habitual  l’estructuració  en  tres  parts:   1. Plantejament     2.  Nus     3.    Desenllaç   Els  textos  de  caràcter  expositiu  intentarem  establir  una  estructura  tripartita:   1. Introducció   2.      Cos  expositiu   3.    Conclusió   La  informació  als  textos  expositius  es  pot  organitzar  seguint  aquestos  esquemes  organitzatius:       a.  Problema/solució.       b.  Causa/conseqüència.     c.  Descripció/enumeració.     d.  Comparació/contrast.     e.  Seqüència  temporal.   En   el   text  argumentatiu   l’estructura   serà   (introducció,   exposició   d’arguments   i   conclusió)  o,   si   segueix  l’estructura  de  la  retòrica  clàssica,    (introducció,  exposició  de  fets,  exposició  d’arguments   i  conclusió)   Segons  el  lloc  de  la  tesi  als  textos  argumentatius  caldrà  identificar  estructures  de  tipus:    Estructura  sintetitzant:  s’exposen  les  idees  per  tal  d’abstreure’n  una  conclusió  al  final.    Estructura  analitzant:  es  parteix  d’una  tesi  o   idea  que  després  es  prova  o  de   la  qual  se’n   treuen  conclusions.    Estructura  enquadrada:   la   tesi   del   principi   dóna   peu   a   una   explicació   que   condueix   a   la   mateixa  idea  del  principi.    Estructura  paral·∙lela:  s’exposen  les  idees  sense  que  cap  d’elles  estiga  subordinada  a  l’altra  i   totes  tenen  la  mateixa  importància.    Estructura  repetitiva.  La  tesi  apareix  al  llarg  de  tot  el  text.      Estructura  oberta.  Si  el  contingut  pot  ser  completat.     A  banda  de  les  estratègies  argumentatives,  poden  aparéixer  diferents  recursos  que  determinen  el   tipus  d’argumentacions  (mitjançant  exemples;  per  analogia;  per  autoritat;  per  deducció;  posar  de   manifest   determinats   valors,   com   la   llibertat   o   la   solidaritat...);   o   contraargumentacions   (per   refutació;  per  concessió  a  l’adversari...).     IES JOANOT MARTORELL. València. Valencià. Llengua i literatura. 2n batxillerat 5 4.  IDENTIFICAR  EL  REGISTRE  (FORMAL/INFORMAL)   I  /O  LA  VARIETAT  GEOGRÀFICA  ESPECIFICANT  ELS   TRETS  CORRESPONENTS  QUE  APAREIXEN  AL  TEXT.   Varietat  lingüística:  determinar  el  dialecte  geogràfic  (variació  diatòpica),  el  dialecte  social  (variació   diastràtica)   i  el   registre   (variació  diafàsica  o   funcional).   Sobretot,  veure  si  es   tracta  d’un   registre   formal  o  informal  i  justificar-­‐ho,  i  determinar  si  el  llenguatge  és  general  o  d’especialitat.     A.  Variació  diatòpica,  segons  la  procedència  geogràfica:     • Català  oriental     • Rossellonés  o  septentrional:  jo  canti...     • Central:  és  el  més  difós:  eixerit,  joguina,  nen,  petó,  tomàquet,  rauxa,  xai...     • Balear:  jo  cant,  nosaltres  cantam,  es  meu  homo,  sa  nina,  horabaixa,  al·∙lot...   • Alguerés:  article  lo,  possessius:  la  mia...     • Català  occidental     • Nord-­‐occidental:  article  lo,  tu  parlos...     • Valencià  :  Valencià  septentrional  /  Apitxat  /  Meridional  /  Alacantí     Trets  distintius  català  oriental/occidental  que  podem  trobar  en  el  registre  estàndard:         Oriental:   o Desinències  del  present  de  subjuntiu  (persones  1a,  2a,  3a,  6a):  jo  canti-­‐cante,  tu  cantis-­‐cantes,   ell  canti-­‐cante,  ells  cantin-­‐canten.     o Plurals  de  mots  en  –s  o  –ns:  homes-­‐hòmens,  joves-­‐jóvens,  marges-­‐màrgens...     o Alternança  e/a:  nedar-­‐nadar,  xerrar-­‐xarrar...     o Lèxic  específic:  mirall-­‐espill,  llombrígol-­‐melic,  farigola-­‐timó,  papallona-­‐paloma(-­‐eta)...   o Accentuació:  anglès-­‐anglés,  cafè-­‐café,  aprèn-­‐aprén,  aparèixer-­‐  aparéixer...     o Alternança  tll/tl:  ametlla-­‐ametla,  espatlla/espatla,  butlla/butla...     Occidental   o Principals  trets  específics  del  valencià:     1. Pronom  neutre:  açò.  Adv.  lloc:  ací.  Adv.  temps:  dins,  prompte  (en  lloc  de  dintre,  aviat).   2. Possessius:  meua,  teua,  seua,  meues,  teues,  seues.  Combinació  pronominal  (li’l,  li  la,  li’ls,  li   les).     3. Desinència  –e  al  present  d’indicatiu:  jo  cante...     4. Desinències  –ara,  -­‐era,  -­‐ira  a  l’imperfet  de  subjuntiu:  anara,  diguera,  patira.     5. Lèxic   específic:   eixir,   tindre,   vindre,   aplegar,   llavar,   esvarar,   gitar-­‐se,   vesprada,   colp,   raïl,   dacsa,  moixama,  granera,  poal,  ensalada,  creïlla,  vore...     6. Altres  trets  són  poc  freqüents  que  apareguen  en  un  text  en  estàndard:  Demostratius:  este,   eixe;   esta,eixa..(en   lloc   d’aquest,   aqueix...).   Numerals:   huit,   dihuit,   dèsset,   dènou   i   huitanta  (en  lloc  de  vuit,  divuit,  disset,  dinou,  vuitanta).  Adverbi  de  temps:  hui  (en  lloc   d’avui).     B.  Variació  diastràtica,  atenent  a  la  procedència  social.  Dialecte  social  =  sociolectes,  que  responen   a   sectors   socials:   home/dona;   urbà/rural;   classe   alta/mitjana/baixa;   edat   jove/adult/edat   avançada;   nivell   cultural   de   l’emissor,   etc.   Per   exemple,   el   sociolecte   infantil,   l’argot   dels   delinqüents...     C.  Variació  diafàsica  =  registres,  d’acord  a  l’àmbit  d’ús:     1. Més  formal  (grau  de  formalitat  alt):   a. Literari  .............................  àmbit  literari.   b. Cientificotècnic................  àmbit  acadèmic  (textos  especialitzats).   c. Juridicoadministratiu:  àmbit  administratiu  /  àmbit  jurídic.     2. Estàndard:  àmbit  periodístic    /  àmbit  publicitari  /àmbit  acadèmic  (textos  divulgatius).     3. Col·∙loquial  .......................  àmbit  col·∙loquial  o  familiar.     a. Vulgar  (Argot)  .  Menys  formal  (grau  de  formalitat  baix).   IES JOANOT MARTORELL. València. Valencià. Llengua i literatura. 2n batxillerat 6   5.   IDENTIFICAR  RECURSOS  EXPRESSIUS  O  TIPOGRÀFICS  PRESENTS  AL  TEXT:  METÀFORA,  METONÍMIA,   HIPÈRBOLE,  TIPUS  DE  LLETRA,  COMETES,  ETC.     A.  RECURSOS  EXPRESSIUS     1.  Figures  de  semblança  i  relació  (de  significat)         Símil:  comparació  o  imatge.  Presentació  d’un  fet  real  com  a  idèntic  a  un  altre,  en  base  d’una  semblança  real   o  imaginària,  per  tal  de  fer  més  comprensible  el  primer.     Bullirà  el  mar  com  la  cassola  al  forn,  A.  March   Metàfora:   comparació   extrema   en   què   se   suprimeixen   els   comparatius   i   s’identifica,   totalment   o   parcialment,  un  concepte  amb  un  altre  amb  el  qual  manté  una  relació  de  semblança.     La  pura  neu  del  coll,  FV  Garcia   Metonímia:  quan  es  designa  una  cosa  amb  el  nom  d’una  altra,  lligada  amb  ella  per  diverses  relacions:     -­‐ causa  a  efecte  (viu  del  seu  treball),     -­‐ continent  a  contingut  (van  prendre  unes  copes),     -­‐ lloc  de  procedència  a  cosa  que  d’allí  procedeix  (un  Priorat),     -­‐ símbol  a  cosa  simbolitzada  (va  trair  la  senyera)...     Sinècdoque:  supressió  d’un  mot  per  un  vocable  de  caire  més  general.     Respecten  els  cabells  blancs  (la  vellesa).   Sinestèsia:  figura  semblant  a  la  metàfora,  que  consisteix  a  associar  dos  elements  que  provenen  de  camps   sensorials  diferents.     Se’ns  va  morint  la  llum,  que  era  color/de  mel,  i  ara  és  color  d’olor  de  poma,  G.  Ferrater   Símbol:  representació  d’un  concepte  per  un  altre  que  el  recorda  per  analogia.     Dins  la  meva  ànima  en  pau  sóc  el  nàufrag  que  en  l’illa  profunda...  (exili),  C.  Riba   2.  Figures  de  pensament     Apòstrofe:  interpel·∙lació  d’algú,  sovint  el  mateix  lector.     Abril,  no  et  torbis!  Pren  volada,  J.  Carner   Epítet:  adjectiu  que  remarca  una  qualitat  inherent  a  la  cosa  expressada  pel  substantiu.     Eufemisme:  substitució  d’un  mot  o  d’una  expressió  considerada  poc  delicada,  desplaent  o  indecorosa  per   una  altra  pretesament  més  suau  o  ennoblidora:     traspàs,  invident,  donar  a  llum...   El·∙lipsi:  una  o  més  paraules  se  sobreentenen  en  el  text.     Hipèrbole:  expressió  que,  literalment,  resulta  exagerada  i  deforma  la  realitat.   Aleshores  sense  donar-­‐me  ni  temps  de  respirar,  em  va  donar  un  paper,  J.M.  de  Sagarra   Lítote:  negar  el   contrari  del  que  es  desitja  afirmar:  no  hi  estic  d’acord,   en   lloc  de  hi  estic  en  contra.  Més   generalment,   figura   que   consisteix   en   no   expressar   tot   allò  que   es   vol   donar   a   entendre,   per   bé   que   es   comprén  plenament  la  intenció  de  l’autor.         Si  parlava  del  discurset  del  Sr.  Cambó,  era  gairebé  segur  que  es  tractava  d’un  discursàs  ple  de   transcendència,  J.  Pla   Pregunta  retòrica:  no  espera  contestació.  Manté  l’atenció  del  receptor.     Paradoxa:  unió  d’idees  aparentment   irreconciliables  en  una   frase.  S’afirma  una  cosa  que  sembla  absurda   d’acord  amb  les  creences  generals  o  amb  el  mateix  enunciat  lingüístic.     Els  països  pobres  són  molt  rics.   Antítesi:  contraposició  d’una  frase,  sintagma  o  paraula  amb  una  altra  de  sentit  oposat.     M’exalta  el  nou  i  m’enamora  el  vell,  J.V.  Foix   Ironia:   negació   tàcita   del   que   es   diu   literalment,   de   forma   que   gràcies   al   context   o   a   l’entonació   es   fa   IES JOANOT MARTORELL. València. Valencià. Llengua i literatura. 2n batxillerat 7 entendre  el  contrari  del  que  semblen  expressar  les  paraules.   Amb  aquesta  cara  de  babau  que  fa  mirant  el  conferenciant,  de  segur  que  entén  perfectament  el  que  explica.   Oxímoron:  contradicció  en  el  significat  de  dues  paraules,  generalment  un  nom  i  un  adjectiu,  relacionades   en  el  text  per  contigüitat,  per  rima  o  per  paral·∙lelisme.     Aquesta  obscura  claredat  que  cau  de  les  estrelles  ,  Corneille   Perífrasi:   circumlocució   usada   per   a   evitar   un   mot.   Expressar   una   realitat   amb   més   paraules   de   les   necessàries.     Van  dinar  a  la  capital  dels  calçots,    Valls   Personificació  o  prosopopeia:  atribució  de  característiques  animals  a  un  ésser  inanimat  o  d’accions  pròpies   de  les  persones  a  qualsevol  ésser  no  humà.     Sospira  amb  homes  i  arbres  la  campana,  J.  Verdaguer   Redundància:  paraules  supèrflues  que  s’afegeixen  a  d’altres,  de  més  útils,   ja  utilitzades  per  expressar  una   idea.       3.  Figures  fonètiques  o  morfosintàctiques  (de  caràcter  formal)     Al·∙literació:  repetició  d’un  mateix  so  al  llarg  d’una  composició.   Onomatopeia:  imitació  lingüística  de  sons  reals.     Paronomàsia:   joc   de   paraules   amb   dos   mots   que   només   es   distingeixen   en   algun   fonema   o   en   què   el   mateix  mot  és  usat  amb  dos  significats  diferents.     Per  mal  argent;  cruel,  urgent.    J  .  Roig   Anàfora:  repetició  d’una  o  diverses  paraules  al  començament  d’una  sèrie  d’oracions.     Anadiplosi:  repetició  de  l’últim  tros  d’un  grup  sintàctic  o  vers,  al  començament  del  següent.     Comencen  a  dir-­‐los  mofes,  /  mofes  els  hi  van  tornant...   Epanadiplosi:    repetició  d’una  mateixa  paraula  al  principi  i  al  final  d’una  frase  o  vers.     Creix  la  seva  fúria,  i  la  tempesta  creix.   Hipèrbaton:  alteració  de  l’ordre  lògic  de  les  paraules  o  bé  de  les  frases.     Aposició:  juxtaposició  d’una  o  més  paraules  a  una  altra  amb  una  funció  explicativa.     Salvador  Dalí,  pintor  surrealista.   Asíndeton/polisíndeton:  absència/proliferació  de  conjuncions.     Epímone   (repetició):   reiterar   diverses   vegades   un  mateix   vers   i,   també,   repetir   de  manera   contínua  una   mateixa  paraula  per  subratllar-­‐ne  el  contingut.     Gradació:  enumeració  progressiva  de  diversos  termes.     Homofonia:  identitat  fonètica  entre  dues  paraules  o  expressions  de  significat  diferent.     Dins  quin  cap  cap  que  el  nostre  cap  se  n’hagi  anat  cap  al  Cap  de  Creus.   Encavallament:  és  el  trencament  sintàctic  d’una  oració  quan  el  vers  s’acaba  i  aquesta  ha  de  continuar  en  el   següent.     Paral·∙lelisme:  repetició  de  la  mateixa  estructura  sintàctica  en  frases  seguides.         Pleonasme:  repetició  d’una  paraula  o  una  idea  per  intensificar  l’expressió.       Si  vull  combatre  /  no  vull  combat;    C.  Arderiu   Quiasme:  disposar  de  manera  encreuada  els  elements  sintàctics  de  dos  versos  contigus.     Quina  grua  el  meu  estel,  /  quin  estel  la  meva  grua!    J.  Salvat-­‐Papasseit   Adreces  interessants:     http://www.xtec.cat/~jroca124/figures.htm   http://www.slideshare.net/gandaria/les-­‐figures-­‐retriques-­‐9974667