Cómo se comenta un poema, Apuntes de Poesía

¡Descarga Cómo se comenta un poema y más Apuntes en PDF de Poesía solo en Docsity! Cómo se comenta un poema Atienza. 1. Marcs del poema. 2. Contingut temàtic. 3. Estructura textual. 4. Nivells lingüístics d’anàlisi. 5. Pragmàtica del poema. 1. Marcs del poema. La localització del text quant a temps o corpus de l’autor son coneixements essencials per entendre allò que diu el poema i s’han de conéixer el principi de l’anàlisi. En primer lloc, el text pertany a un període concret de la història de la literatura que fa tenir unes característiques respecte a la forma textual: elecció de certs temes i mètrica, predilecció per figures retòriques, etc. S’ha de valorar si el text segueix l’estil de la seua època o s’aparta dels canons vigents i per això rep un valor significatiu major. La personalitat de l’autor. No s’ha de confondre l’autor amb l’emissor poètic a pesar que en algunes ocasions ho puguem relacionar. Tots els autors tenen diferents etapes que estan reflexades en els textos. En el cas que analitzem un poema sol s’haurà de tenir en compte el conjunt en que s’inscriu per si la seua posició pot tenir el sentit sobre el text. S’ha de saber si la ordenació poemàtica es deu a la voluntat de l’autor o ha estat elaborada amb posterioritat. La situació del text és una etapa anterior al comentari però necessària a l’hora d’abordar un poema si es vol entendre tot el context. Hi ha altres elements que determinen interiorment i se situen en la frontera entre l’obra i el món, real i literari. A estos els anomenarem “marcs” del poema. Sense formar part d’ells son límits que centren la interpretació i son el gènere, títol i les cites que encapçalen el poema. 1.1. Gèneres lírics. Els gèneres son institucions que porten la construcció i la lectura del poema tant en continguts com en forma. Cal separar actitud i gènere ja que el poeta pot prendre una actitud respectant al gènere; s’ha d’admetre que els gèneres es poden tractar com marcs comunicatius. Tres actituds que inclouen subgèneres: a) Enunciació lírica. El “jo” se situa davant “això”. Esta actitud inclou subgèneres com: quadre, idil·li, ègloga, epigrama, epitafi, epitalami, poema líric-narratiu, poema líric-filosòfic, romanç líric, etc. b) Objectivitat. Es transforma en “tu”. Els subgèneres son: oda, himne, madrigal, sàtira, elegia. c) Llenguatge de cançó líric. No hi ha objectivitat davant del “jo” i tot és interioritat. La manifestació lírica és la expressió de l’estat d’ànim o de la interioritat anímica. No hi ha subgèneres. *Apòstrof: figura retòrica que consisteix en dirigir la paraula en vehemencia a una segona persona presents o no en un to patètic o de lament. A. García Berrio y J. Huerta Calvo realitzen una classificació dels gèneres poetic-lírics: a) Tema del text. b) Personatges. c) Temps i espai. d) Subgènere al qual pertany. e) Resaltar el símbol fonamental que articula el poema. Quan l’autor decideix no titular els seus poemes estem en una actitud aniterretòrica perquè es nega a donar eixe colp d’efecte que constitueix el títol. 2. Contingut temàtic 2.1. Què és un tema? El tema és allò del que es parla en el poema i no exactament del que es diu. Tenim dos postures a tenir en compte: tema com a motiu o conjunt de motius que constitueixen els elements concrets sobre els quals es recolza el significat d’aquest i el tema com a una representació d’una entitat abstracta i universal. 2.2. Determinació del tema 2.2.1. Isotopia El procediment més directe per determinar el contingut temàtic d’un poema és establir les línies isotòpiques presents en ell. Les isotopies és un concepte que designa la redundància de significats que apareixen en un text i que a la vegada que orienten el seu sentit fan possible la lectura. El tema resultaria, doncs, de la determinació d’aquesta línia isotòpica. 2.2.2. Tòpics literaris (pàgs. 52-56) El tema no sempre coincidirà exactament amb algun dels motius que s’han adaptat. Ens referim als següents tòpics: a) Tòpics tradicionals de persona. - Humilitas autorial. - Home com a xicotet mon. Variant moderna de l’home còsmic. - Analogies nàutiques. - Elogi personal. b) Tòpics de cosa: - De creació literària. - De consolació. - D’espai. - De temps. - De circumstàncies. - De comparació. 2.3. Aparició directa o indirecta del tema. S’ha de distingir entre una formulació directa o indirecta del tema a través dels següents casos. En el cas de l’aparició directa es veurà reflexada per: - Aparició del tema en forma de paraula clau, repetida en el text distribuida en un camp lèxic-semàntic o en forma de paraula-testic. En canvi, si apareix indirectament del tema, no pot separar-se de certa elaboració formal del text. 2.4. Estructura del tema. 3. Estructura textual 3.1. Models estructurals de caràcter sintàctic. Un poema es composa per diverses parts o seqüències aïllables i cadascuna d’aquestes té un contingut precís. Una d’aquestes seqüències pot tenir el tema central. La divisió de les parts del poema pot, en ocasions, veure’s reflexada en la seua distribució estròfica. Una vegada establides les seqüències, la relació que haurà entre elles donarà lloc als següents models formals de composició: A) Simètric-asimètric. Referit a la igualtat o desigualtat del nombre de versos entre les parts del poema. B) Explicatiu - conclusiu. Té com a principi el tema nuclear i el fa acompanyar d’un adjacent on la seua funció és la d’analitzar, exemplificar o descriure. En canvi, el conclusiu, és al contrari. El poema desenvolupa una situació que al final s’estableix una conclusió o conseqüència que derive d’ella. C) Lineal o il·latiu. No es subordinen les parts que contenen el poema sinó que formen una sèrie tenint totes la mateixa jerarquia. Si la unió és flexible serà lineal, en canvi, si és més rígida, il·lativa. D) Emmarcada - circular. Es tracta de poemes d’estructura tancada. En el cas d’emmarcada serà quan es distribueix la seua obertura i final dos segments complementaris entre sí. En canvi, circular quan tinga un principi i un final (pràcticament) idèntics. Tema 4. Nivells lingüístics d’anàlisi. Son diferents les tècniques d’anàlisi aplicades a les unitats majors del poema i a les unitats més menudes. 4.1. Nivell lèxic-semàntic. És necessari distingir este nivell i el de continguts. És per això que s’haurà de tractar dos aspectes: el caràcter del lèxic del poema i les figures semàntiques. 4.1.1. El lèxic del poema. El lèxic ens dona fonamentalment el to del mateix: els camps semàntics que s’integren les paraules d’un poema que son creadors de terminades atmosferes. Per una altra part, el lèxic d’un poema expressa el seu univers i les relacions entre les paraules del poema constitueixen l’estructura del seu mon. Els eixos que formen el lèxic d’una llengua: a) Eix diatòpic. Apareixen diferències dialectals. b) Eix diacrònic. Apareix l’arcaisme o neologisme. El neologisme és la paraula que no pertany encara al lèxic d’una llengua. c) Eix dràstic. El poema parla de la procedència del parlant a més del lèxic de jocs infantils. d) Eix diafàsic. Aparició d’un lèxic marcat per un ús especial del llenguatge científic, jurídic, literari, familiar… 4.1.2. Figures semàntiques. Els “tropos”. Consisteix en la substitució d’un terme propi per un altre que no s’aplica pròpiament al sentit que es vol expressar. És a dir, s’utilitza una paraula en un significat que no li correspon literalment. A) Metàfora. Figura més complexa. La metàfora és la substitució d’un terme propi per altre en virtut de la similitud del seu significat o del referent. Hi ha dos termes A i B que son el real i l’imaginari. (perlas de tu boca). a) Metàfora del nom. 1. Substitució simple. Fàcil de reconéixer i quant menys clar siga el codi més s’enriqueix la metàfora. 2. Metàfora de reclam. Pot optar les formes d’aposició, vocatiu, paral·lelisme, demostratiu... 3. Metàfora copulativa. 4. Metàfora metamòrfica. 5. Metàfora de genitiu. b) Metàfora del verb. c) Metàfora del adjectiu. Podem considerar la sinestesia com el tipus més important de metàfora del adjectiu. Però, hi ha altres tipus de metàfores adjectives que sense centrar-se en les característiques sensibles dels objectes, contagien un substantiu amb els atributs de l’altre. Humanització d’objectes o animals. d) Metàfora del adverbi. e) Metàfora de la preposició. B) Metonimia. És el canvi de significat estant pròxim referencial o de sentit: a) Ús del creador per la seua obra: l’escrit per l’obra, l’inventor per allò inventat. b) Ús del material per l’objecte fabricat amb ell. c) Ús de l’instrument per la persona o l’obra. d) Ús del símbol per la persona a la que representa: “la corona” pel rei”. e) Ús de la virtut o una característica d’una persona per la mateixa persona. f) Ús del continent per el contingut. g) Ús de la causa per l’efecte. h) Metonimia de l’adjectiu que s’enquadra perfectament dins del tipus de l’efecte per la causa.. C) Sinécdoque. Suposa una inclusió material entre els termes que estableixen la situació. Es pot entendre de diverses maneres: a) Ús de la part pel tot. b) Ús del tot per la part. c) Ús del gènere per l’espècie. d) De l’espècie pel gènere. e) De la quantitat major per indefinida. f) Ús del singular pel plural. D) Perífrasi. La perífrasi consisteix en sustituir un terme simple per una descripció que el nombra. Té una relació metafòrica, metonímica o sinecdòquica amb allò que ho substitueix. 4.2.3. Ús de la sintaxi La característica principal de la sintaxi és el seu grau de complicació. Podem fer una distinció entre parataxi, representa el grau menor de complexitat (oracions juxtaposades i coordinades); i hipotaxi, tot tipus de subordinació. Normalment es prefereix la parataxi a la hipotaxi. 4.2.4. Figures sintàctiques. Es considera figura tota anomalia en la sintaxi per excés, defecte o alteració de l’ordre. A) Figures de dicció. 1) Per repetició. - L’anàfora consisteix en la representació de la mateixa paraula al principi de versos successius. - L’epífora és la repetició al final del vers. - L’anadiplosis és la repetició de la mateixa paraula al final d’un vers i al principi del següent. - L’epanadiplosi és la repetició de la mateixa paraula al principi i final del vers. - El poliptoton, situat en posicions privilegiades. - La paronomàsia consisteix en la similitud fònica entre dos paraules de significat diferent. 2) Per supressió. L’elipsi és l'absència d’alguna part necessària de la frase. És especialment cridanera quan allò suprimit és el verb. El zeugma consisteix en fer dependre de diversos elements subordinats d’un mateix en un mateix lexema subordinat que apareix una sola vegada. 3) Per alteració de l’ordre. Destaca l’hipèrbaton. Alguns autors distingeixen entre hipèrbaton i l’anàstrofe segons s’establisca una inversió de l’ordre habitual o s’interposen elements extern entre dos components d’un mateix sintagma. L’”hipalàge” és un cas que es creuen els adjectius de dos substantius o adjectius que es correspon a un substantiu que s’aplica a un altre de la mateixa frase. B) Figures de pensament. Caracteritzades per no dependre del significant sinó que li afecten Es classifiquen segons es someten a fenòmens de repetició, supressió i canvi d’ordre. 1) Figures per repetició. L’enumeració pot arribar al rang de figura quan s’utilitza amb determinats propòsits. Si aquesta perd tot el seguit de sinonimia i comença a ser un amontonament de diverses idees tenim les “congeries”. Quant a la comparació, és la figura de pensament que la forma condensada seria la metàfora. S’ha de distingir entre comparació i símil. Aquest últim és una comparació d’igualtat que els seus dos termes son irreversibles, un serveix per a aclarir l’altre. Pel contrari, la comparació admet graus i en el cas de la igualtat els termes son intercanviables. 2) Figures per supressió. Consisteix en tallar bruscament l’enunciació per diversos motius com pot ser la por a parlar, emoció que impedeix seguir… Preterició és la figura amb la que fingim ometre alguna cosa que realment estem dient. 3) Per alteració de l’ordre. El retruécano consisteix en repetir les mateixes paraules en un ordre sintàctic invers. La histerologia consisteix en invertir l’ordre lògic de les accions. L’ús dels parèntesis afecta també a l’ordre sintàctic ja que trenca la fluïdesa de la frase. 4) Per substitució. L’al·lusió consisteix en una substitució del referent per una “senyal” que ho indica. La concessió consisteix en concedir alguna cosa a l’oponent per a preparar un atac més enèrgic, de manera irònica. La sustentació consisteix en crear expectatives en un sentit per a acabar amb alguna cosa completament contrari. Hi ha dos figures que consisteixen en la substitució del parlant o oient i les seues implicacions es veuran en la part dedicada a la pragmàtica. Moltes vegades és considerada la personificació com l’atribució de qualitats humanes a animals o objectes inanimats. L'apòstrof consisteix en apartar bruscament el discurs de l’oient per dirigir-lo a un altre interlocutor no present. 4.3. Nivell fònic. És considerat com el determinant de la poesia sobretot perquè dóna cabuda al més peculiar dels fenòmens poetics: el ritme. 4.3.1. El so en poesia A) Onomatopeia i simbolisme fònic. L’onomatopeia és la reproducció dels sons animals o dels objectes. Les onomatopeies indirectes (simbolisme fònic) consisteixen en l’elaboració de patrons fònics que recorden o evoquen el contingut expressat. Determinats sons arriben un efecte onomatopeic sols perquè es relacionen amb el contingut que expressen ja que fora d’esta relació no transmeten ninguna impressió onomatopèica o units a altre significats. B) Al·literació. L’al·literació és un fenòmen purament fònic i pot tenir un efecte onomatopèic o no. Consisteix en la repetició d’un mateix so consonàntic al llarg d’un vers o més. És bastant corrent en el Modernisme, enamorat de les sonoritats. C) Harmonia vocàlica. extrarítmics cauen en una síl·laba de caràcter diferent. Quant als antiarítmics, se situen en una síl·laba contigua a altra que té accent rítmic. a1c) Pauses. Els versos espanyols tenen dos tipus de pauses: versals, a final de cada vers i obligatòria, i pauses internes, potestatives i es fan dins del vers. Per una banda, tenim la cesura que és un tipus de pausa especial que apareix obligatòriament en els versos compostos dividint-se en hemistiquis i impedeix la sinalefa. Les pauses afecten al to del poema. Quantes més pauses té un vers més agut resulta mentre que es qualifica de més greu si és pausat i si la unitat sintàctica va pel següent vers complet. A2) L’estrofa. S’ha de distingir entre els poemes estròfics i els no estròfics. En el primer cas, estròfics, repeteixen una mateixa estructura al llarg de la seua extensió. En canvi, els no estròfics, tenen una sèrie indeterminada de versos. El sonet pot ser considerat com un poema-estrofa i hi ha poemes escrits en sèries de sonets. La elecció de l’estrofa està codificada en l’època clàssica depenent del gènere poètic al que pertany el poema. És així com, s’utilitzaven tercets encadenats per a epístoles, elegies i sàtires; octaves per al poema heroic i narratiu; estances per a la cançó amorosa; lires per a les odes clàssiques... B) Entre la mètrica regular i el vers lliure Entre ambdues se situa una sèrie d’esquemes formals que sense caure del tot en la primera tampoc poden ser considerats completament lliures ja que conserven característiques de regularitat sobretot en el que es refereix a la mesura sil·làbica dels versos. Es tracta, pel general, de sèries sense rima que combinen versos de diferent mesura però d’una proporció quantitativa regular. En primer lloc, trobem esquemes totalment regulars quant a la mesura, però camuflats per la tipografia. Baix l’aparença del vers lliure, el que fa en realitat el poeta és desmembrar versos tradicionals i repartir-los en diferents línies poètiques. Pot ser diferent la intenció al que es pretén però obeeix el desig de trencar amb la impressió mecànica dels versos mesurats, mantenint l’encant de la regularitat clàssica. C) Vers lliure La seua irregularitat completa el caracteritza en el que respecta al còmput de síl·labes. S’hi distingeixen dos tipus de mètrica lliure, una modalitat fònica que està recolzada per la mètrica tradicional per a practicar modificacions sobre ella i una modalitat “semàntica” o de “pensament” que es construeix amb recurrències d’elements lèxics, sintàctics i/o semàntics. Dins de la modalitat fònica tenim: 1) Versificació lliure de clàusules. Consisteix en repetir una clàusula al llarg de tot el poema. 2) Vers lliure mètric format per conjunts sil·làbics bicentuals que es repeteixen diverses vegades en cada línia del poema. És a dir, en compte de la repetició d’una clàusula tenim la repetició del mateix període. 3) Vers lliure rimat. 4) Vers lliure de base tradicional que sembla altra forma de patrimoni mètric hispànic: a) Silva lliure sobre la base de la modernista. Consisteix en una modernista par o impar a la qual se li afegeix metres de signe contrari. b) Versificació lliure fluctuant, generalment sobre l’esquema del romanç. Els versos oscil·len entre metres pròxims per augment o disminució de síl·labes que van depenent del metre que serveix de base. c) Versificació lliure estròfica. Agrupa els seus versos sistemàticament en estrofes encara que no respecte els demés ritmes versals. d) Cançó lliure. Formes estilitzades de la cançó popular amb rima assonant i caràcter musical pels “estribillos” i la reiteració de versos i motius. La mesura dels versos és breu o mitja. Dins la modalitat amb base rítmica de pensament o semàntica tenim: 1) Versificació lliure paralelística classificada segons la longitud de les mesures. 2) Vers lliure d’imatges acumulades o juxtaposades. Apareixen així en gran nombre dotades de força i originalitat, connectades entre sí mitjançant la seua equivalència afectiva. D) El poema en prosa. Es pot considerar una ampliació del versicle de gran alé. Es pot considerar així a este tipus de poemes “poema semàntic” segons al·lega Jean Cohen, seria així com sols s’aprofita este nivell de llenguatge i deixa sense explotar el nivell fònic. Esta afirmació és falsa i el poema en prosa treballa a la seua manera amb el material fònic. E) L’encavalcament Hi ha dos fenòmens que afecten al vers lliure com al regular: la rima i l’encavalcament. La rima pot afectar al poema en prosa però l’encavalcament no. Este, en canvi, el poeta és qui decideix el final de la línia poètica i situa la pausa versal segons la seua voluntat. Este pot ser suau o abrupte. En l’últim cas es dóna quan la pausa sintàtica arriba abans o alrededor de la quinta síl·laba del vers següent i produeix el braquistici: fragment breu de vers entre dos pauses, principalment al principi del vers. L’encavalcament suau produeix un efecte de fluïdesa mentre que l’abrupte marca u tall brusc en el vers que realça el braqustici. És especialment cridaner l’encadenament d’encavalcaments abruptes que fa avançar el poema i que imposa la presència de dos ritmes: el mètric i sintàctic.