Nietzsche: Ética, Filosofía Alemana y Británica - Prof. Barrera, Apuntes de Ciencias de la Educación

¡Descarga Nietzsche: Ética, Filosofía Alemana y Británica - Prof. Barrera y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity! Friederich Nietzsche 1844-1900 Neix dins d’una família de pastors luterans. El seu projecte vol abordar l’estudi dels valors morals des del seu origen. És a dir, fer una Genealogia de la moral. Adopta aquesta perspectiva enfront de les explicacions teològiques, teleològiques, causals, deontològiques, etc. Segons Gilles Deleuze (Nietzsche et la Philosophie, PUF, Paris, 1965) rebutja la idea consoladora de la reconciliació de les consciències mitjançant la dialèctica, que per ell converteix la positivitat en el producte teòrico-pràctic d’una negació que conduiria cap al ressentiment i la mala consciència En front d’això proposa una ètica de l’afirmació fonamentada en una filosofia de la diferència. Critica a més la identificació hegeliana d’allò racional amb allò real i, sobretot, la capacitat d’emmascarament i de repressió de les forces alliberadores que té la filosofia hegeliana, que ell considera que és «una teodicea cristiana disfressada» Per Nietzsche, Hegel és, amb Kant i Leibniz, el model perfecte del pensament alemany: tenen en comú el fet d’acostar-se molt a prop d’aspectes essencials de la crítica, però no tenen el valor o la capacitat d’entrar-hi a fons. Entre ambdues existeixen diferents graus de consciència però la tendència universal és al pas de l’inconscient cap al conscient – de la percepció fosca cap a la percepció clara i distinta. Es tracta d’una idea d’incoscient metafísic més que psicològic. Schopenhauer: introdueix el punt de vista del pensament completament ateu, que cap dels altres tres pot adoptar. Finalment, Nietzsche es col·loca com a diferent dels altres en un punt essencial: la ruptura radical amb tota concepció teològica i teleològica de la història i del pensament. Així recollirà els elements essencials dels tres filòsofs alemanys: - No hi ha consciència directa - No ens hem de deixar fascinar pel coneixement - Hem de tendir al devenir i no al ser posant aquests elements al servei del seu projecte ateològic. - La raó ja no és la guia de la història, el que en realitat hi ha per darrera de la història és quelcom que no és raó i que fins i tot s’allunya d’ella: la voluntat de poder. Ella és prioritària en el devenir de la història i no la raó. «[...] los verdaderos filósofos mandan y elaboran la ley; dicen: “¡Esto debe ser así!; son ellos quienes determinan la dirección y la finalidad del hombre» Más allá del bien y del mal. La genealogia nietzscheana pretén dur a terme l’objectiu real i final del criticisme: en contra de fundar valors no creats per ella mateixa, crear els valors que emanen directament de la voluntat. Encara que això impliqui trencar amb el racionalisme. Per que la filosofia aconsegueixi assolir els postulats del criticisme i pugui ser realment legisladora, ha de poder donar la prioritat a la voluntat de poder. La voluntat de poder està per sobre de la voluntat de veritat. En Más allá del bien y del mal Nietzsche presenta a aquests pensadors britànics com a reals adversaris ja que posen l’origen de la moral en elements interiors i materials humans, lluny de l’orgull racionalista dels filòsofs alemanys. En essència es posiciona en front de l’utilitarisme i pretén fonamentar la genealogia de la moral en principis diferents que li permetin comprendre l’aparició de la civilització moderna. Per ell l’utilitarisme és important per dos motius: 1. Representa una genealogia desmitificadora de la moral: la conducta humana es mou per la recerca de l’interès i el plaer, fugint del dolor. 2. Al mateix temps és altruista ja que busca la major felicitat per a la majoria. Els dos elements estan profundament vinculats. Així l’utilitarisme:  devalua i elimina de la moral tot allò que no està vinculat a la idea de maximalització de la felicitat  i atorga, mitjançant el seu altruisme, un sentit moral a la explicació de les conductes humanes per la recerca de la felicitat i la fugida del dolor El bé i el mal només tenen un origen: - la idea del mal té el seu origen en la mirada del dèbil en front de la del poderós - la idea del bé té com a origen la distinció de les persones superiors per la seva elevada ànima: jutgen les seves accions com a bones per oposició a allò baix, mesquí, popular, vulgar ... I això ens fa aparèixer dues genealogies de la moral: - des del punt de vista dels dèbils - des del punt de vista dels poderosos Relativitat de la moral Però no estan al mateix nivell: La expressió del valor utilitarista del plaer i la felicitat forma part d’aquests moviments dels dèbils que xoca frontalment amb els elements superiors dels poderosos: són una mostra de la decadència dels valors aristocràtics. Així es desmarca dels punts de partida britànics que en realitat, encara que en una primera impressió semblin similars, són molt diferents dels seus plantejaments. Si seguim a Deleuze, Kant per a Nietzsche no aconsegueix dur a terme tot el potencial que pot desenvolupar el criticisme. Recuperant el que hem vist abans: ‘l’enteniment no troba les seves lleis dins la natura, és ell qui li dona les lleis’ ell es presenta com a l’únic que pot donar ple sentit a aquest criticisme, el que és el mateix que assumir la vocació legisladora de la filosofia. Fa el mateix amb la filosofia pràctica de Kant: la filosofia de Nietzsche és una reflexió sobre la autonomia que posa èmfasi en la primacia de la filosofia pràctica i que pressuposa una crítica prèvia de la nostra capacitat de conèixer ... però: per ell la filosofia kantiana no és realment crítica per que només fa referència al contingut dogmàtic de les creences teològiques i metafísiques. És a dir que amb això no aconsegueix destruir la metafísica i la teologia dogmàtiques. Si es destrueix la relació i articulació que a la KpV i a la Fonamentació hi ha entre llibertat, moral i raó, i es posa èmfasi en el conflicte entre llibertat i moralitat, tot demostrant la incapacitat de la raó, la crítica esdevé aleshores la possibilitat d’emancipació de les forces actives (= les que hi ha darrera de la voluntat de poder). El que en política vol dir: Defensa de la il·lustració = no cal obediència passiva a la tradició i si esforçar- se per sortir de la minoria d’edat de la humanitat I justament, per a Nietzsche la moralitat està lligada a la passivitat i a la submissió a la tradició. La raó només pot ser emancipadora en les seves funcions teòriques i genealògiques, mentre que la llibertat depèn de les forces actives i creadores irreductibles a la raó. La lluita contra la moral la duu a terme a Aurora i és allí on millor es mostra aquesta argumentació: - la moral no pot en cap cas oposar-se a la tradició ja que depèn totalment d’ella - el progrés de la llibertat (= la sortida de la minoria) només pot donar-se contra la moral * la humanitat rebutja de manera instintiva tota crítica a la “moralitat dels costums” * el filòsof només pot parlar com un profeta o com un capellà Així la crítica de la filosofia pràctica kantiana el porta cap a un replantejament total de la Il·lustració. Fins i tot la “mort de Déu” a fet possible, per ell l’aparició de personatges encara més mediocres que els mateixos creients (com Pascal). L’últim home és un últim home il·lustrat i altament mediocre. En definitiva: les tradicions amaguen les relacions de poder, de tal manera que aquells que defensen el projecte alliberador il·lustrat no estan fent altra cosa que defensar el manteniment d’aquestes mateixes relacions de poder. Relacions de poder que es fonamenten en la autoritat de la tradició (lectura weberiana). Així arribem a la tesi final de la genealogia: la història de la moral no pot caminar cap a una unificació per que està fonamentada en una pluralitat de forces. L’exemple és la oposició entre la moral dels “dèbils” (esclaus) i la dels “forts” (senyors). Ell i els seus parells, es perceben com a bons sense que en aquesta avaluació hi tingui cap lloc el conflictes, els interessos o la por. Es tracta del model Homèric on tant grecs com trojans són bons. Els deures de l’home bo només tenen sentit entre els seus iguals i estan allunyats de la protecció als dèbils. Així, ésser bo és aquell que està en la plenitud del seu ésser. Per dictaminar la seva bondat no nega als altres sinó que s’afirma a ell mateix. Derivat d’això, allò dolent no serà allò malvat sinó allò comú. 2. El Mal i el Bé: els dèbils perceben l’actitud dels forts cap a ells com a una ofensa o com a una opressió. Reaccionen i així apareixen les nocions de Bé i Mal. * Allò bo / allò dolent = prolongació natural de la autoafirmació de l’aristocràcia. Només es refereix a la relació amb un altre que és un igual, però sempre un altre (grecs i troians). * Bé / Mal = producte d’una disposició negativa i d’un ressentiment profund que es realitza només en l’acusació. Només l’home apte per a manar pot ser realment lliure i a l’inrevés, els homes lliures (= afirmatius i amos de si mateixos) són els únics que poden governar. La seva tendència aristocràtica és molt propera de la seva apreciació altament positiva de la Grècia antiga. Però per ell l’home lliure és aquell que s’allibera de la moral, per tant necessita passar per ella per a poder ser lliure. Cal afegir que els forts sempre poden ser vençuts ja que la veritable fortalesa la posseeixen els dèbils ja que són més ‘astuts’. Els esclaus sempre acaben per triomfar sobre els senyors ja que són sempre capaços de dir no a la moral de la afirmació. I això ho aconsegueixen mitjançant la moral del Bé i el Mal, on la debilitat serà la peça clau en la consideració de l’actuació: actua bé qui no fa mal als dèbils i, sobre tot qui es prohibeix fer actes que els dèbils no podrien realitzar. Això el dèbil ho aconsegueix per que té més intel·ligència social que el fort, una intel·ligència que neix de la por i que li fa ser prudent.