Instruments Observacionales: Tipos, Errores y Técnicas de Observación - Prof. López, Guías, Proyectos, Investigaciones de Psicología

¡Descarga Instruments Observacionales: Tipos, Errores y Técnicas de Observación - Prof. López y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Psicología solo en Docsity! Dissenys de recerca BLOC I: Metodologia observacional 1. Plantejament d’un estudi d’observació 1.1.Definicions i tipus: • Comportament habitual: és un comportament que es dona normalment i que es dona de forma espontània i natural. No s’inclouen les etapes de transició com per exemple un nen que canvia del col·legi a l’ institut. • Context natural: es diu d’aquell lloc natural o habitual on es mou el subjecte o subjectes que volem observar. Per exemple a casa, la universitat, etc. • Instruments no estàndard: la metodologia observacional no usa cap instrument de mesura estàndard com testos o enquestes pautades. Els instruments necessaris es creen per l’ocasió i els hem de crear nosaltres mateixos. S’anomenen instruments observacionals (no confondre amb instruments de registre) • Perceptivitat: es perceptible allò que podem captar amb els sentits (sobretot amb la vista i l’oïda). No es perceptible l’esfera emocional o la cognitiva perquè no podem llegir els pensaments dels altres. Només serà percebut allò que sigui expressat. 1.2.Equació funcional de l’observació: És una funció creada per un psicòleg francès que postula el següent: On la O és observació, la P és percepció, la I és interpretació, la Cp coneixement previ o contextualització i la S és biaix (sesgo). Passem a explicar-les amb més detall: • Percepció: captar informació a través dels sentits. Es pot dur a terme per mitjà d’un vídeo el registre però s’ha de percebre. Molts cops és millor la gravació, ja que et permet una millor percepció i repetides vegades (gravar no és observar). • Interpretació: consisteix en donar sentit al que hem percebut o, dit d’una altra manera, donar contingut a la percepció (es igual si es in vivo o si es fa per mitjà d’un vídeo). • Contextualització: la podem dividir en 4 nivells bàsics. El primer nivell és el físic, on hem de conèixer la disposició física literal del lloc on es duu a terme l’observació, és a dir, tenir un “plànol” del lloc. El segon nivell es el context de l’activitat, on necessitem una descripció de les conductes que són objecte d’estudi, aquí hem de discernir si tenen interioritzada o no la conducta (és a dir si es una conducta habitual o no). El tercer nivell és el context social, on s’intenta observar no només les conductes dels individus O = P + I + Cp - S observats sinó també les conductes dels altres i com aquestes influeixen sobre les dels subjectes d’estudi. El quart i últim nivell és el context organitzatiu, institucional i cultural, aquest té en compte les conductes preestablertes de la societat o grup en concret. Per exemple donar la mà com a forma de salutació formal, o com la conducta dels nens al menjador es una o una altra segons la hora que tenen assignada. • Biaix: d’aquest, en tenim tres tipus. 1. Reactivitat o situació d’observació: el subjecte reacciona envers l’observació perquè sap que està essent observat. Aquest però és el nivell més simple (té protocols a seguir per intentar evitar que es doni, és a dir, preveure’l). També inclou la reactivitat recíproca, on no es pot disminuir aquesta reacció i per tant es impossible registrar ja que es inservible. La auto reactivitat també es un altre biaix dins aquest primer tipus i molts cops pot ser positiu, ja que l’observador- observat (es la mateixa persona observant-se i registrant la seva conducta), redueix un mal hàbit (per exemple el tabac) i es positiu pel seu benefici, però continua essent un tipus de reactivitat. 2. Expectancia: Els dos sub apartats dins d’aquest són la falta de contextualització i l’excessiva influència del marc teòric. En el primer cas, es dona quan no hi ha informació de tots els nivells mínims del context (Cp) i la solució és senzilla: trobar la informació corresponent. El segon, contràriament al primer que es donaria per defecte, es dona per excés. Un excés de creença en la validesa del marc teòric, ens tornem esclaus d’aquest i res pot sortir- ne. Un mateix no es capaç de veure-ho. 3. Errors técnics: Perceptivitat reduïda: quan sents parlar a persones però no entens del tot el que diuen (per exemple) Errors dels instruments: són errors en el material de registre. Cada cop n’hi ha menys. Pràctica 1: articles “a” i “b” Esquema d’un artícle: a. Abstract/resum: sumari del contingut de l’article. b. Introducció: introducció teòric - científica del que s’estudia, en aquests dos és la comunicació humana. c. Mètode: S’ha d’especificar els participants/mostra, el material/instruments i el procediment • Delimitar el problema: s’ha de fer de forma precisa, exemple dels nens autistes i centrar-se en estudiar només el globus. • Reduir els biaixos (sobretot el de reactivitat): sobretot el de reactivitat perquè és el que es pot manejar millor prèviament. • Tenir un bagatge d’informació que es manejarà en la fase activa: conèixer el context, el dia a dia. D’alguna manera ha d’obtenir un coneixement previ sobre el lloc, les característiques de les persones que hi estan, etc. b. Obtenció de dades: les notes que prenguem durant la fase passiva d’observació en cap moment es tindran en compte ni seran adjuntades com a dades de l’observació activa i dels resultats. 2. Complementarietat qualitativa – quantitativa en la M.O. En la metodologia qualitativa sempre hi ha un capítol dedicat a l’observació, per tant l’observació és més qualitativa que quantitativa. Aquesta afirmació és falsa, en realitat passa pels dos “nivells”. Segons el Dr. Roger Bakeman, el M.O. és la quantificació del comportament. La meitat del procés del mètode observacional és qualitatiu (fins a l’obtenció de paràmetres) i després es torna quantitatiu. Un procés que veurem amb més detall seguidament. 3. Delimitació dels objectius: a. Acotació del problema: s’ha de diferenciar un tema de un problema ja que aquest primer pot tenir varis segons. Dit d’una altra forma, un tema sempre és més ampli que un problema i un conjunt de problemes poden formar i complementar un tema. També s’ha de definir bé l’estratègia usada, si s’usa la inducció o la deducció. b. Agenda del procés: precisió del temps que dediquem a cada etapa. Si controlem la qualitat de les dades abans (passiva) no es gasten tants recursos (temps principalment). Millora l’eficàcia. c. Criteri de temporalitat: s’han de delimitar les sessions prèviament, no es pot anar a una sessió sense saber quan seran les demes. Això es fa a la fase pre-científica o passiva. Una sessió és un temps ininterromput de registre, no és un dia. d. Unitats observades: poden ser molars o moleculars. Les molars són unitats cada cop més grans amb l’avantatge de que són molt vertebrades i agrupables però l’inconvenient de que són subjectives. Les moleculars són més objectives, van de gran a petit però costa més d’aglutinar-les. Mai són molars o moleculars les unitats, és un continu, són més molars o més moleculars. Com ens decidim per una o per un altra unitat? Amb la regla de les tres D : Delimitable (inici i fi clars), denominable (amb nom concret) i definible (amb una definició pel nom). Exemple del director d’orquestra i els seus moviments. e. Presa de decisions o criteri de rebuig: n’hi ha tres tipus. Constància intersesional, on s’efectua una llista de requisits mínims que han de complir totes les sessions, així que si una sessió no el compleix es rebutja. El segon és la constància intrasessional, circumstància inesperada en la sessió que fa que acabi abans del previst. Si s’han complert tots els requisits s’accepta la sessió, en cas de que no, es rebutja. Si un dels requisits és començar en una hora i acabar en una altra (delimitació del temps) no es podrà acceptar mai la sessió. L’últim és l’estimació de disrupcions temporals, on una circumstància fa que es pari la sessió però després es retorna a ella, només s’accepta si la parada és de menys del 10% total de la duració de la sessió. Aquests moments són molt importants, ja que són períodes on no s’observa. Quan falta perceptivitat es trenca totalment l’observació. f. Nivells de resposta o dimensions: desplegament de un sistema classificatori. Fan referència als diversos aspectes del problema que estem estudiant. Els nivells de resposta es caracteritzen perquè les conductes no es poden solapar, si es solapen hem de desglossar el nivell en subnivells mes petits. Per exemple si tenim la conducta no verbal, aquesta es desglossa en altres conductes com: conducta gestual, conducta postural, conducta facial. La verbal es divideix en: conducta vocal o extralingüística i conducta verbal o lingüística. 4. Dissenys observacionals Són una pauta o guia que ens acompanya durant el procés. S’estructura a partir de la integració de 3 criteris dicotòmics; unitat d’estudi, temporalitat i dimensionalitat. a. Unitat d’estudi: pot ser ideogràfic o nomotètic, on les primeres poden ser varies persones (individus) però han de formar una unitat, és a dir, un vincle estable. Les nomotètiques no tenen unió i per tant no són unitats. b. Temporalitat: els estudis poden ser puntuals (una sola sessió sense interrupcions) o de seguiment, que sempre és intersessional (més d’una sessió). Tan en l’un com en l’altre hi pot haver un criteri de intrasessionalitat, es pot realitzar per tant, un seguiment intrasessional, on hi ha l’ordre de quan es donen les conductes i també i pot haver la duració d’aquestes. c. Dimensionalitat: unidimensionalitat o multidimensionalitat, que es representa per mitjà de dos cercles concèntrics. Si posem els anteriors en comú ens queda una circumferència amb 2 eixos i 8 possibilitats: D’aquí en surten les 8 possibles variables les que s’anomenen dissenys: N’hi ha varis, però com a mínim sempre hi ha d’haver el d’entrada i el de sortida. El que es fa en aquest tipus de registre és transformar el text de tal manera que quedin unitats de conducta semi – estructurades. Això és fa de la forma següent: primer es delimiten les unitats de conducta en el text, després les ordenem (simplement hi posem números), seguidament fem una taula amb els diversos nivells de resposta on les columnes són els nivells de resposta i les files les unitats de conducta. D’aquí, hem d’haver plantejat un codi per poder-ho codificar i passar al registre sistemàtic. 6.3. Registre sistemàtic: És el que té més grau de control extern i es pot desglossar en dos opcions, el registre codificat1 i les llistes de trets2. ■ El registre codificat consisteix en crear un codi (es fa durant la part passiva i la delimitació del problema) que ens permeti reduir el volum de registre sense reduir informació. Per fer això hem de construir un manual de codificació. Aquest manual s’elabora així: decidim els nivells de resposta que ens interessin (fet a la part passiva), obtenim les llistes de conducta (inclús les de trets) com córrer, saltar, etc., i, finalment, assignem regles sintàctiques a l’ús de codis, per exemple C.G és conducta gestual. Com que es fa més d’una conducta a l’hora es posen (co)ocurrències per cada nivell de resposta. La 1a regla sintàctica és que en cada fila s’indiquen les (co)ocurrències de codi, intentant que, com a mínim hi ha d’haver un codi i que, com a màxim, n’hi ha d’haver tants com nivells de resposta hi hagi. La 2a regla és que les successives files es corresponguin amb el segment intrasessional que es duu a terme al llarg de la sessió. Ara que ja hem transformat les paraules en codis, hem desmaterialitzat, etc. Hem de comprovar el procés de codificació, l’hem de validar. El que fem és el contrari del que hem fet fins ara, passem els codis a frases i si no hi ha més, menys o informació alterada queda validat el procés de codificació. ■ Llistes de trets: són noms de conductes que han de correspondre a un únic nivell de resposta perquè siguin mútuament excloents. Hi ha el catàleg i el repertori, la diferència entre ambdós és que el primer és obert (sempre es pot afegir més conductes) i el repertori és tancat (en el cas de que es pugui). Per fer que un catàleg sigui un repertori no s’ha de presentar cap conducta nova en, com a mínim, les 3 primeres sessions. 6.4. Tipus de dades: Seqüencials: són aquelles que corresponen a conductes que no poden solapar-se entre si i que corresponen a un sol nivell de resposta. Concurrents: aquelles que si que poden tenir lloc al mateix temps (coocurrencies) i poden tenir varis nivells de resposta. Esdeveniment – base: les dades corresponen a un registre d’ordre o seqüència. Temps – base: les dades corresponen a un registre de duració. I. Tenim conductes que no es poden solapar i l’ordre en que surten. En lloc de coocurrences només i haurà un codi únic. Per tant només tindran un nivell de resposta (1 columna) i les conductes. II. Tenim varis nivells de resposta, també tindrem l’ordre en que apareixen les conductes. III. Les conductes no són solapables però tenim també la durada apart de l’ordre. IV. En aquest cas hi ha varis nivells de resposta, amb coocurrencia i també es registra la duració i l’ordre, per tant és el més complet. Els altres són un truncament d’aquest. 7. Instruments En tenim dos classes, els d’observació i els de registre. 6.5. Observació Hem de conèixer alguna cosa sobre allò del que construïm l ’instrument, és a dir, necessitem un marc teòric. Hi ha dos tipus de instruments d’observació, el sistema de categories i el format de camp. a. El sistema de categories és un sistema que necessita inevitablement un marc teòric, està tancat (una vegada fet no es pot variar), és unidimensional, és de codi únic (a causa de la seva unidimensionalitat i és rígid, és a dir pots tardar molt a construir-lo però una vegada fet les definicions i conductes costen molt de variar. El procés de categorització té molts passos i és molt llarg de fer, ja que hem d’introduir sessions d’observació. Necessitem dos coses bàsiques, el marc teòric (sostre) i la realitat (base), i es passa de l’un a l’altre (el primer pas tendeix a ser sempre ascendent). El sistema de categories és un registre sistemàtic del tipus llista de trets – repertori. Fan el recorregut de la realitat al marc teòric i viceversa fins que han complert les 3 condicions de exhaustivitat , mútua exclusivitat i congruència (E/ME). Una vegada han complert les condicions i tenim un sistema de categories provisional afegim uns flacs i creem el S.C definitiu. Per fer-ho hem d’agafar conductes i buscar en el marc teòric per veure si les podem classificar, després d’això profunditzem més en el marc teòric i trobem més categories i busquem més conductes fins a crear un registre de les conductes i, per tant, completar totalment el sistema de categories provisional. Per passar-lo a definitiu haurem de afegir 5 flacs: nom definitiu de la categoria, codificació de les categories (substituir el nom del codi), usar la 6.10. Taula de microanàlisi Quan hi ha una coma és perquè coincideixen dos categories on una comença quan l’altra acaba. 1a aplicació: Observar la diferència entre FM i FMsf, ja que la primera no es pot analitzar sola, si s’analitza amb la SF tens més informació. 2a aplicació: podem deduir que passa (teòricament i relativament) durant els temps de innovservabilitat. Ho fem mirant el temps de inovservabilitat i restant-lo del temps total per poder fer una regla de 3. En el cas de la FM, calculem el temps de inovservabilitat contant els intervals (que són el temps de innobservavilitat partit per la duració de l’ interval) i fent la regla de tres normalment. 9. Mostreig observacional Igual que el mostreig poblacional, però en comptes d’obtenir una mostra de la població ho fas de les sessions. Tenim períodes de disponibilitat, on els subjectes/ subjecte poden estar presents en la sessió. Dins de les sessions podem dividir-les en parts intrasessionals o mostreig intrasessional, que consisteix en observar només durant els períodes de la sessió que interessa i que es presenta la conducta. 6.11. Nivell intersessional Criteris: • Delimitar el període d’observació ideal (no hi ha unanimitat) (obligatori) • Sessions periòdiques o no, periòdiques són les que són tots els dilluns per exemple (obligatori) • Nº mínim de sessions, tot i que la variabilitat és immensa, garantitzar que s’ha arribat a un límit base (estabilitat del comportament), depèn de cada cas (mínim mínim 6 sessions a no ser que sigui esdeveniments puntuals). (obligatori) • Criteri d’inici de sessió: dos opcions, la comportamental (s’inicia a registrar quan s’inicia la conducta) i la cronomètrica (s’acorda l’hora prèviament). Al final s’opta per la mixta, que és durant unes sessions s’observa quan comença la conducta de mitja i s’agafen aquelles sessions. (obligatori) • Criteri de final de sessió: mateixes opcions que en l’anterior, la que s’aplica més és aquella que té en compte que els resultats tinguin validesa, amb 30 dades registrades, contant l’error (k-1 on k es sessions) (opcional) 6.12. Nivell intersessional Registre continu: des de que comença fins que acaba el flux de conductes que ens interessa haurem de registrar sense interrupcions. El segon nivell de mostreig es refereix a com seleccionarem mostres dins de la sessió, tant es podria aplicar a sessions d’estat com a les d’esdeveniment amb comportaments repetitius. Regles del segon nivell de mostreig: • Ad libitum: es el que es duu a terme en la fase passiva, correspon a aquella decisió no reconeguda que l’observador fa, és a dir, el que troba interessant. • All ocurrence/ d’esdeveniments: s’especifica prèviament el tipus de comportament que ens interessa registrar, de manera que aquests són els únics que seran registrats. • Focal sampling: esta pensada per dissenys nomotètics, però també es pot usar per ideogràfics o l’ unitat és de varis subjectes. És un mostreig en el que es produeix una focalització per rotació. Duplicació de rondes per augmentar el número d’intervals en que s’observa cada participant dins de la sessió. • Scan sampling: regla de mostreig de unitats. Dos situacions diferents, la puntual i la d’interval: g.a.Puntual: és l’únic tipus de mostreig on la observació i el registre són discontinus. N’hi ha de dos subclasses, per calcular els intervals fem servir l’índex d’eficàcia, que seria com un promig (agafant unes sessions de prova) on es registraria la conducta en punts, es dividiria la sessió en intervals i després es posaria si s’ha registrar conducta, a partir d’aquí dividiríem més o menys intervals segons el resultat. Si tinguéssim més d’una conducta, ex: A B C, primer observaríem en un punt A, en l’altre B en l’altre C, seria com una roda. El segon cas seria si tinguéssim una conducta que es pot donar en un interval de temps (parpellejar), per calcular el punt agafaríem una taula de nombres aleatoris, dos columnes (o les que facin falta, depenent de l’ interval que tinguem) i, amb aleatorietat agafaríem els números compresos iguals o més petits que el màxim de temps que es pot donar entre conducta i conducta, i registraríem segons aquest número. (una xorrada). g.b.Interval: la observació és continua però el registre no. S’observa durant tota l’estona i, al final, és quan registrem (de l’ interval). Hi ha dos “subclasses”, la d’interval total i el parcial (que a l’hora es divideix en A i B). El total és quan TOT l’ interval presenta conducta, i el parcial A quan es dona conducta parcial i el B quan és total o parcial. Taula: Ocurrència nula Ocurrència parcial Ocurrència total Interval total 0 0 1 Parcial A 0 1 0 Parcial B 0 1 1 mientas Vea_ Ata 49 35mea sa. FAR: es molt semblant a l’anterior però amb la diferència de què es separen les ocurrències i les no ocurrències, és a dir, primer es compta la freqüència de les ocurrències en acord dividit del total d’unitats en acord i després les no ocurrències. Té un control parcial de l’atzar. Fglobal: es calcula la freqüència en general, la aleatòria o donada per l’atzar i la neta. La primera es la total (però nomes d’ocurrències en acord i no ocurrències en acord), la segona es la donada pel factor atzar i la tercera la neta. Té un control total de l’atzar Dissenys de recerca BLOC II: Estudis transversals 1. Plantejament dels estudis Quan parlem de dissenys experimentals i quasi experimentals, la paraula experimental ve determinada per la variable independent. La variable dependent és la que rep l’efecte de la independent. Les variables de confusió (V.C.) s’han de controlar perquè la variable dependent només es vegi afectada per la dependent. Per tant, hem de desenvolupar una estratègia per controlar les variables de confusió que afecten a aquesta V.D. Hem de garantir unes tècniques de control perquè la confusió no passi. La V.C. pot ser per part de l’experimentador, per part de l’experiment (potser el subjecte) o per part dels instruments o la tecnologia. La part experimental normalment és la més controlada, la de l’ambient (que es la que afecta a l’experiment) no és tant fàcil de controlar. Quan tot funciona (la V.I. afecta a la V.D. sense que la V.C. també i afecti) tenim la validesa externa controlada. A partir d’aquí la validesa externa tindrà sentit analitzar-la, tot i que, al ésser experimental, tendirà a ser més baixa sempre (la validesa externa és aquella que permet que es puguin generalitzar els resultats, cosa que es veu influïda pel fet de que un disseny experimental es dona en un laboratori i no en un lloc normal). Quan la mostra s’ha extret a l’atzar, serà representativa de la població, però no només es veurà afectada per això. Al treballar amb una lògica de grups, també hem d’escollir els grups en que dividim els subjectes de la mostra de manera atzarosa (aleatòriament). Com podem veure en aquesta diapositiva, la diferència entre dissenys experimentals i quasi experimentals resideix en com venen donats els grups (experimental: formació del grup per part de l’experimentador i les tècniques de control; quasi: grups ja donats o naturals, ex: classe de 1er psicologia). En el primer, tenim 3 tipus de classificació, segons grups aleatoritzats, grups homogenis i mesures repetides, que s’explicaran després de la introducció, igual que els dissenys quasi i no experimentals. Població - Mostra En aquesta diapositiva veiem com es selecciona la mostra o, les coses que s’han de tenir en compte. Factors que expliquen resultats experimentals Les variàncies o variacions fan referència a la variabilitat de les dades i en tenim de tres tipus: • Variància no sistemàtica (VNS) o error: vindrà determinada per les DDII dels subjectes, resumint, les diferències entre les persones. És la que costa més de minimitzar i controlar. • Variància sistemàtica primària (ve de la V.I.): és, per exemple, la mitjana dels diversos tractaments, podem veure que encara que siguin diferents les persones. Tenim els resultats promitjats. Seria l’efecte de les intervencions i tractaments, és la que volem MÀXIMITZAR. • Variància sistemàtica secundària (depèn de la V.C.): una variable de confusió que podem controlar (situació, subjectes, experimentador, etc.) i s’ha de controlar. Variable independent A vegades només en tindrem 2 valors, a vegades més, també tindrem condicions experimentals (valors de varies variables independents). Les V.I. més normals són les actives, les que l’investigador manipula a voluntat, però a vegades treballem amb V.I. assignades o classificatòries (no manipulades per l’investigador), tu no manipules aquestes V.I. assignades, les classifiques, però tens una 2a V.I. activa que sí que la manipules (la primera faria com de control). Depenent del tipus de relació que hi hagi entre V.I. i V.D. i per poder estudiar els patrons, s’hauran d’agafar valors extrems o no extrems, en cas de que sigui lineal els primers i si es sinusoïdal o quadràtica, s’agafen valors propers. Per saber el tipus de relació hem de buscar estudis en la literatura que ens ho permetin saber. Les directes són: • Aleatorització: s’aleatoritza la mostra des de la població, els grups o el tractament perquè no hi hagi biaix. • Aparellament: no tenim les V.C. identificades i, per tant, fem un pretest que ens serveix com a “control” per conèixer la V.D. abans del tractament i, després d’aquest tractament, fem un postest i comparem els resultats. • Bloqueig: escollim una v.c. coneguda i identificada (ex:edat) i la bloquegem perquè no afecti (creem, per exemple, intervals d’edat) • Subjecte com a control propi: el propi subjecte passa per totes les proves. El millor tipus de disseny i de control, ja que és el més sensible. • Grup control: un grup control al que no se li aplica tractament, és a dir, no els hi apliquem un canvi (no intervenció, placebo, etc.). • Línea base: patró basal, s’aplica als dissenys amb un sol subjecte o unitat estudiada. Hem de saber el nivell basal del pacient per veure si hi ha canvis (molt usat en dissenys longitudinals n=1) • Constància • Contra balanceig: intentem evitar que les persones es cansin fent que els subjectes comencin les proves amb ordres alterats, per exemple el primer s1: 1,2,3,4; el segon s2: 3,4,2,1... • Balanceig: fer que els grups siguin homogenis, és a dir, fer que els grups siguin el màxim d’iguals possibles (ex: grup1 2 dones 1 homes, grup 2: ha de tenir 2 dones i 1 home). Validesa interna i externa 2. Dissenys experimentals • Sempre tenim una variable independent que manipula l’experimentador (una o varies). • Sempre es treballa amb un grup o varis, creats per atzar o homogèniament. • Abans de començar la recerca, l’investigador s’ha d’assegurar que els grups siguin equivalents, usant tècniques de control. • S’usaran tècniques com la variància per saber si hi ha o no tècniques estadísticament significatives. S’analitzaren els canvis globals, excloent els individus específics que poden esbiaixar la mostra. Classificació dels dissenys experimentals clàssics Poden classificar-se pels criteris de la taula. Els dissenys experimentals doncs, poden ser factorials o simples, uni o multivariables, estàtics (transversals) o longitudinals i aleatoritzats, homogenis o de mesures repetides. • Població s’extrau subjectes per la mostra: selecció aleatòria dels participants (representativitat). • Quan tenim la mostra, apliquem l’atzar per assignar subjectes i posar-los a diferents grups (equivalència). • Tractament-grups: assignem aleatòriament els tractaments als diversos grups, és a dir, el grup 1 a l’atzar és control, el dos és experimental, etc. L’atzar és una prova probabilística, s’han de donar unes lleis i es regeix per aquestes: llei dels grans nombres, ha de seguir la llei normal (les dades), independència de les observacions (cada dada proporcionada per un subjecte diferent) i homoscedasticitat o homogeneïtat. Pot tenir problemes de recursos: • Població de referència: que de la població realment en surtin grups de referència. • Dificultat de fer un mostreig aleatori, a causa del tipus de tractament o dels recursos econòmics, organitzatius, etc. • És necessària una grandària mínima (n=30, però depèn) per garantitzar que funcionarà. • Problemes dels subjectes. Els tipus de dissenys aleatoritzats i el balanceig estan a les diapositives, no té complicació, només dir que un disseny balancejat no és el mateix que la tècnica de control de balanceig, parlem de que l’ideal és que dins de cada grup hi hagi el mateix nombre de subjectes. Formula a les diapos. Dissenys de grups homogenis Crear grups usant l’atzar, però de forma parcialitzada (ajudem a l’atzar), aquest disseny permet controlar una o més variables de confusió per mitjà de les tècniques de control d’aparellament i bloqueig. L’aparellament no disposa d’informació com el bloqueig sobre la V.C., tot i que en troba una que pot afectar els resultats (no sap quina), la proba pot ser igual, o semblant al pretest (el fet de que sigui igual pot portar a biaix). Questions bàsiques: • Rellevància del criteri d’homogeneïtzació (aparellament o bloqueig) • Límits de tolerància, nivell d’interpretació tolerat en la homogeneïtzació, això vol dir que, perquè no es solapin haurem de fer més nivells, i més estret l’ interval (límit de tolerància), per tant la homogeneïtzació serà més precisa. • Anàlisi de dades, introducció o no dels nivells d’aparellament en l’anàlisi de dades. El bloqueig és específica (saps el que controles), n’hi ha de dos tipus, n=1, n>1. N=1, un subjecte per casella, és a dir com en l’exemple de la diapositiva I n>1 més d’un subjecte per casella igual que a la diapo Consideracions bàsiques (no les va explicar més del que hi diu): • Incomplet: quan et trobes en situació de fer un complet no es compleixen les condicions del dèbil ni del fort. AVAR mesures repetides: Qüestions relatives al anàlisi de dades: • S’ha d’aplicar una condició extra a l’AVAR, l’especificitat de la matriu de variàncies; covariàncies. Es fa amb un programa estadístic que agafa les dades observades i les compara amb més dades teòriques. • Si no es compleix l’anterior, apliquem una correcció als graus de llibertat. L’avar factorial té menys error perquè es situa en els subjectes. Disseny especial: factorial mixt 3. Dissenys quasi–experimentals Característiques principals: • Manipulació de variables independents. • Grups naturals. • Substitució del control experimental més potent per altres elements de control més dèbils. Esquema general important Tipus de dissenys quasi experimentals: • Grup control no equivalent: Les característiques generals d’aquests dissenys són: diverses ocasions de registre (si es pot moltes pretest i postest), es registren les mateixes unitats o subjectes experimentals o sobre unitats o subjectes diferents, decisions bàsiques per tal de determinar el nombre de registres, interval entre elles,etc. semblança estructural amb els dissenys de replicació intrasubjecte (sempre naturals). En aquesta diapositiva podem veure tots els tipus de dissenys de sèries temporals (que són els dissenys quasi experimentals longitudinals). • Dissenys simples de sèries de temps: el més senzill, els registres pretest mostren la tendència de les dades abans de la intervenció. Absència de grup control, no permet assegurar que els canvis que es donen siguin deguts a la intervenció (per això és tant dèbil). Els registres múltiples poden ajudar a minimitzar l’efecte de variables de confusió d’acció puntual. • Grup control no equivalent: mateixa lògica que els transversals, variables dependents no equivalents, amb l’afegit d’informació i control que representem els registres múltiples. • No equivalents amb diferents variables dependents (no equivalents), 3 funcions de control • Disseny de retirada de tractament: es retira el tractament per observar si aquest realment ha produït canivs. • Disseny de tractament repetit: quan es treu el tractament, després es torna a posar por observar si té els mateixos efectes interventius. • Replicacions asincròniques: repliquem en un temps diferent el tractament, es a dir no s’aplica al mateix temps sinó que es fa al cap d’uns dies de que s’hagi començat en un altre grup o subjecte. Això vol dir que són grups iguals però les intervencions s’apliquen diferent. Es fa perquè s’espera que hi hagi evolució després de la intervenció i a l0altre no s’espera canvi, per tant, ens dona un element extra de control i quan s dona la intervenció en el segon, tenim un altre control extra que es que ha de seguir un patró similar al primer. (gràfics a les diapos) 2. Dissenys de cas únic (n=1 o replicació intrasubjecte) La recerca bàsica està relacionada amb esbrinar més com funcionen els sistemes o camps que s’estan estudiant, la aplicada és pràctica, ha de tenir una funció. Els problemes dels dissenys n=1 són que es difícil obtenir sèries llargues de dades, no és possible obtenir sèries quan les variables dependents no admeten registres continuats i repetits. Necessitat d’establiment potent de la fiabilitat del registre de les V.D., possibles efectes reactius del registre continuat i dificultats de control en situacions naturals. Decisions bàsiques: • Nombre de fases de cada tipus (línea base i intervenció) quantes més millor. • Establir criteris per tal de decidir el moment de la intervenció • Nombre de registres per fase • Intervals entre registres (sensibilitat al canvi) Disseny BAB Igual que l’anterior però es comença amb el tractament perquè es pot deure a un cas extrem com per exemple la tricotilomanía, on passa la prioritat clínica per sobre de la metodològica. Disseny ABAB Retirada de tractament però amb tractament repetit (tornar-lo a posar), esperem trobar una reversió conductual entre A i A i una pujada o disminució (depèn de la mesura) entre A i B o B i A. Entre B i B s’espera poc canvi. Disseny ABAB’ Si B’ produeix el mateix canvi que B, s’agafarà l’opció menys costosa a nivell de recursos, per exemple si es nicotina, i B= 100mg i B’= 200mg, s’agafarà la primera opció en el cas de que produeixin el mateix efecte, tant perquè el pacient gasta menys diners (o l’experimentador) com perquè no afecta al seu cos de la mateixa manera. Disseny ABAC En aquest s’incorpora un nou tipus de tractament totalment diferent, i es compara amb l’anterior. L’ideal seria fer un ABACABACAB... per comprovar si un tractament pot fer que millori o empitjori l’altre i per tant no esbiaixar els resultats. Disseny d’interacció Aquest disseny és igual que l’anterior, però apart de la C tenim una BC conjuntes (que mai poden anar després de una línea base degut al possible fort canvi que es donaria), d’aquesta manera es comprova si B és millor que C (o a l’invers), i si BC és millor que B o que C (o que ambdós). Es fan totes les possibles combinacions. Disseny AB1B2B3 Hi ha un canvi de criteri, probablement és un disseny conductista, per exemple d’un nen amb TDA i H que s’ha de controlar a classe per poder sortir al pati, si ho fa bé, el següent dia ha d’estar 5 minuts més, però sempre amb la mateixa recompensa, el que varia és el temps que s’ha de comportar. No té reversió conductual