Diversitat ​Interculturalitat i ​Escola , Resúmenes de Ciencias de la Educación

¡Descarga Diversitat ​Interculturalitat i ​Escola y más Resúmenes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity! Diversitat,​ ​Interculturalitat​ ​i​ ​Escola​ ​Inclusiva Actituds​ ​socials​ ​davant​ ​les​ ​persones​ ​amb​ ​discapacitat: a.​ ​Eliminació/infanticidi​:​ ​són​ ​sinònims.​ ​A​ ​l’època​ ​antiga​ ​mataven​ ​a​ ​aquells​ ​que estaven​ ​considerats​ ​diferents.​ ​Era​ ​molt​ ​freqüent​ ​fins​ ​l’Edat​ ​Mitjana.​ ​L’església​ ​va​ ​dir que​ ​no​ ​podíem​ ​eliminar​ ​éssers,​ ​és​ ​condemnava​ ​com​ ​infanticidi.​ ​A​ ​les​ ​societats antigues​ ​era​ ​freqüent​ ​aquest​ ​fet​ ​quan​ ​observaven​ ​anormalitats​ ​en​ ​els​ ​infants acabats​ ​de​ ​néixer,​ ​sobretot​ ​els​ ​grecs​ ​i​ ​els​ ​egipcis.​ ​Consideraven​ ​que​ ​les​ ​es persones​ ​amb​ ​discapacitat​ ​havien​ ​de​ ​ser​ ​fora​ ​del​ ​seu​ ​context​ ​social​ ​i​ ​les​ ​mataven. En​ ​l’actualitat,​ ​encara​ ​es​ ​present​ ​però​ ​reduïdament,​ ​per​ ​exemple​ ​quan​ ​es​ ​fa​ ​la miosíntesi​ ​(eliminar​ ​a​ ​l’infant​ ​abans​ ​de​ ​que​ ​neixi),​ ​els​ ​xinesos​ ​només​ ​poden​ ​tenir​ ​1​ ​o 2​ ​criatures,​ ​etc. b.​ ​Confinament​ ​/​ ​Aïllament/​ ​Segregació:​ ​l’entitat​ ​que​ ​es​ ​va​ ​negar​ ​a​ ​que​ ​continues passant​ ​l’eliminació,​ ​va​ ​ser​ ​l’església​ ​i​ ​és​ ​per​ ​això,​ ​que​ ​com​ ​a​ ​conseqüència​ ​es​ ​van crear​ ​hospitals,​ ​internats​ ​on​ ​portaven​ ​a​ ​tota​ ​la​ ​gent​ ​rebutjada​ ​per​ ​la​ ​societat.​ ​Als segle​ ​XIX​ ​la​ ​societat​ ​pren​ ​consciència​ ​de​ ​la​ ​necessitat​ ​d’atendre​ ​a​ ​les​ ​persones​ ​amb trastorns​ ​en​ ​el​ ​seu​ ​desenvolupament,​ ​però​ ​aïllant-los​ ​de​ ​la​ ​societat,​ ​ja​ ​que​ ​eren considerats​ ​un​ ​perill.​ ​A​ ​Barcelona,​ ​van​ ​crear​ ​centres​ ​per​ ​a​ ​gent​ ​amb​ ​discapacitat​ ​a Montjuic​ ​i​ ​el​ ​Tibidabo​ ​allunyats​ ​de​ ​la​ ​societat.​ ​Per​ ​amagar​ ​aquest​ ​pensament​ ​que tenien​ ​que​ ​havien​ ​de​ ​estar​ ​separats​ ​i​ ​aïllats​ ​de​ ​la​ ​societat​ ​deien​ ​que​ ​així​ ​podrien respirar​ ​millor,​ ​podrien​ ​gaudir​ ​de​ ​la​ ​natura... A​ ​l’edat​ ​mitjana,​ ​aquests​ ​centres​ ​es​ ​trobaven​ ​situats​ ​fora​ ​de​ ​la​ ​muralla​ ​(extramurs). c.​ ​Acceptació/​ ​Normalització​ ​/​ ​Integració​ ​/​ ​Inclusió:​ ​A​ ​principis​ ​del​ ​segle​ ​XX s’inicia​ ​la​ ​escolarització​ ​obligatòria.​ ​Els​ ​infants​ ​seran​ ​classificats​ ​segons​ ​un diagnòstic​ ​i​ ​reben​ ​una​ ​educació​ ​diferent,​ ​és​ ​a​ ​dir,​ ​podíem​ ​dir​ ​que​ ​són​ ​etiquetats.​ ​A mitjans​ ​de​ ​segle,​ ​es​ ​creen​ ​moltes​ ​escoles​ ​per​ ​a​ ​sords,​ ​cecs,​ ​amb​ ​problemes mentals...​ ​però​ ​segregats​ ​en​ ​centres​ ​ordinaris.​ ​A​ ​l’any​ ​1959​ ​Dinamarca​ ​incorpora​ ​a la​ ​seva​ ​legislació​ ​el​ ​concepte​ ​de​ ​normalització​ ​gràcies​ ​a​ ​Bank-Mikkelsen,​ ​un​ ​noi​ ​de mobilitat​ ​reduïda​ ​que​ ​va​ ​reivindicar​ ​que​ ​tots​ ​els​ ​païssos​ ​tinguessin​ ​aquestes​ ​lleis, per​ ​l’acceptació​ ​de​ ​persones​ ​a​ ​la​ ​societat​ ​amb​ ​algun​ ​tipus​ ​de​ ​discapacitat.​ ​Tot ciutada​ ​ha​ ​de​ ​tenir​ ​el​ ​mateix​ ​dret​ ​a​ ​l’educació.​ ​Va​ ​haver​ ​un​ ​canvi​ ​de​ ​mentalitat​ ​a Europa​ ​i​ ​Amèrica​ ​del​ ​Nord.​ ​A​ ​l’any​ ​2010​ ​continuem​ ​pensant​ ​això,​ ​que​ ​les​ ​lleis​ ​per discapacitats​ ​són​ ​creades​ ​per​ ​discapacitats​ ​o​ ​familiars.​ ​Aquests​ ​quatre​ ​processos queden​ ​englobats​ ​un​ ​dins​ ​l’altre​ ​(acceptació​ ​(normalització)​ ​(integració)​ ​(inclusió)). Etapes​ ​en​ ​l’atenció​ ​educativa​ ​a​ ​la​ ​persona​ ​amb​ ​trastorns​ ​en​ ​el​ ​seu desenvolupament a.​ ​Etapa​ ​inicial:​ ​(segle​ ​XIX).​ ​Es​ ​comença​ ​a​ ​prendre​ ​consciència​ ​i​ ​s’experimenta amb​ ​les​ ​primeres​ ​atencions​ ​educatives.​ ​Degut​ ​a​ ​la​ ​quantitat​ ​de​ ​guerres​ ​que​ ​hi​ ​ha, queda​ ​tot​ ​estroncat.​ ​En​ ​aquesta,​ ​la​ ​societat​ ​comença​ ​a​ ​tenir​ ​sensibilitat​ ​per​ ​l’atenció educativa.​ ​A​ ​finals​ ​del​ ​segle​ ​s’estronca​ ​per​ ​les​ ​Guerres​ ​Mundials,​ ​civils...​ ​Per​ ​tant, s’inicia​ ​però​ ​s’atura​ ​fins​ ​a​ ​un​ ​remuntatge​ ​de​ ​postguerra.​ ​En​ ​aquesta​ ​etapa,​ ​s’ha​ ​de tenir​ ​en​ ​compte​ ​el​ ​paper​ ​del​ ​Govern,​ ​que​ ​com​ ​ja​ ​sabem​ ​si​ ​hi​ ​ha​ ​una​ ​cosa​ ​que nomes​ ​afecta​ ​a​ ​una​ ​minoria​ ​no​ ​li​ ​dona​ ​molta​ ​importància. b.​ ​Etapa​ ​benèfica​ ​i​ ​assistencial:​ ​(1900-1950).​ ​En​ ​aquesta,​ ​l’atenció​ ​educativa predomina​ ​un​ ​caire​ ​benèfic​ ​i​ ​assistencial.​ ​Les​ ​persones​ ​amb​ ​trastorns​ ​en​ ​el​ ​seu desenvolupament​ ​reben​ ​beneficis​ ​de​ ​col·lectes,​ ​la​ ​societat​ ​els​ ​atenia​ ​i​ ​proporcionava recursos​ ​per​ ​ajudar-los.​ ​La​ ​gran​ ​finalitat​ ​era​ ​que​ ​els​ ​infants​ ​estiguessin​ ​coberts​ ​de les​ ​necessitats​ ​bàsiques​ ​(higiene,​ ​nutrició,​ ​sanitat...).Al​ ​1950​ ​entra​ ​aquesta,​ ​que​ ​vol dir​ ​que​ ​l’Església​ ​i​ ​la​ ​societat​ ​ajuden​ ​(fan​ ​col·lectes)​ ​als​ ​més​ ​necessitats.​ ​La​ ​societat es​ ​qui​ ​proporciona​ ​centres,​ ​llocs​ ​on​ ​poden​ ​ser​ ​atesos.​ ​L’​ ​objectiu​ ​(assistencial)​ ​és que​ ​estiguin​ ​controlats​ ​per​ ​sobreviure​ ​(nets,​ ​alimentats​ ​i​ ​amb​ ​bona​ ​salut). c.​ ​Etapa​ ​medico-terapèutica:​ ​(1960-1980).​ ​Els​ ​metges​ ​feien​ ​diagnòstics​ ​i classificaven​ ​les​ ​necessitats​ ​especials​ ​dels​ ​trastorns.​ ​S’inicia​ ​la​ ​preocupació​ ​per aquestes​ ​persones,​ ​però​ ​oferien​ ​una​ ​educació​ ​especial​ ​i​ ​2​ ​diferencial​ ​per​ ​a​ ​ells.​ ​Es creaven​ ​centres​ ​educatius​ ​separats​ ​dels​ ​ordinaris.​ ​La​ ​responsabilitat,​ ​en​ ​aquesta etapa​ ​recau​ ​sobre​ ​els​ ​serveis​ ​socials​ ​i​ ​de​ ​la​ ​salut.​ ​Etapa​ ​molt​ ​important.​ ​Els​ ​metges a​ ​màxim.​ ​El​ ​sistema​ ​té​ ​uns​ ​objectius​ ​que​ ​assolir,​ ​si​ ​no​ ​els​ ​assoleixes​ ​en​ ​un​ ​temps determinat,​ ​et​ ​fan​ ​tornar​ ​a​ ​repetir.​ ​Però​ ​per​ ​estar​ ​un​ ​any​ ​més​ ​no​ ​és​ ​soluciona. d)​ ​Compensació:​ ​és​ ​necessita​ ​intervenir​ ​perquè​ ​avanci​ ​l’infant​ ​(reforç-suport,​ ​aula d’acollida:​ ​gran​ ​manca​ ​de​ ​la​ ​llengua​ ​d’immigrants).​ ​En​ ​aquests​ ​és​ ​l’alumne​ ​qui​ ​s’ha de​ ​d’adaptar​ ​al​ ​sistema.​ ​Intentar​ ​amb​ ​mesures​ ​reforçar​ ​/​ ​compensar​ ​aquestes​ ​hores (suplir​ ​les​ ​mancances).​ ​L’alumne​ ​s’ha​ ​d’adaptar​ ​al​ ​sistema. e)​ ​Adaptació​ ​d’objectius:​ ​el​ ​sistema​ ​educatiu​ ​en​ ​un​ ​moment​ ​determinat,​ ​considera que​ ​s’han​ ​d’adaptar​ ​els​ ​objectius.​ ​Tenim​ ​itineraris​ ​que​ ​l’alumne​ ​pot​ ​escollir. Adaptació​ ​d’objectius​ ​on​ ​hi​ ​hagi​ ​selecció.​ ​L’alumne​ ​s’adapta​ ​al​ ​sistema​ ​educatiu.​ ​Si dones​ ​resposta,​ ​vas​ ​avançant. f)​ ​Adaptatiu:​ ​és​ ​el​ ​sistema​ ​educatiu​ ​el​ ​que​ ​ha​ ​de​ ​donar​ ​recursos​ ​per​ ​donar​ ​resposta a​ ​les​ ​necessitats​ ​que​ ​presenten​ ​els​ ​alumnes​ ​escolaritzats.​ ​El​ ​sistema​ ​s’adapta​ ​a l’alumne​ ​i​ ​diu​ ​el​ ​que​ ​ha​ ​d’assolir​ ​durant​ ​l’etapa.​ ​Hi​ ​hauran​ ​els​ ​mateixos​ ​objectius​ ​per a​ ​tots​ ​els​ ​infants,​ ​però​ ​tota​ ​proposta​ ​educativa​ ​s’ha​ ​de​ ​plantejar​ ​en​ ​funció​ ​de​ ​les característiques​ ​diferencials​ ​dels​ ​alumnes.​ ​Els​ ​principis​ ​d’ensenyament​ ​adaptatiu coincideixen​ ​amb​ ​els​ ​plantejaments​ ​psicopedagògics​ ​bàsics​ ​que​ ​s’inspiren​ ​en​ ​la LOGSE. -​ ​Microadaptació:​ ​prèvia​ ​a​ ​la​ ​intervenció​ ​educativa​ ​a​ ​l’aula​ ​(la​ ​concreció​ ​PEC,​ ​la programació​ ​anual...) -​ ​Macroadaptació:​ ​són​ ​les​ ​decisions​ ​que​ ​ha​ ​de​ ​prendre​ ​diàriament​ ​el​ ​docent​ ​a​ ​l’aula. En​ ​aquest​ ​és​ ​el​ ​sistema​ ​educatiu​ ​qui​ ​s’ha​ ​d’adaptar​ ​a​ ​l’alumne. A​ ​partir​ ​dels​ ​objectius​ ​generals​ ​a​ ​tots​ ​els​ ​alumnes,​ ​s’adapta​ ​aquest​ ​pla​ ​a​ ​l’alumne amb​ ​discapacitats.​ ​En​ ​aquest​ ​cas​ ​és​ ​el​ ​sistema​ ​el​ ​que​ ​s’adapta​ ​a​ ​l’alumne. ​ ​CONCEPTE​ ​DE​ ​DISCAPACITAT​ ​SEGONS​ ​LA​ ​OMS Objectius: -​ ​Revisar​ ​els​ ​antecedents​ ​de​ ​la​ ​CIF -​ ​Conèixer​ ​la​ ​nova​ ​terminologia​ ​introduïda​ ​de​ ​la​ ​CIF -​ ​Realitzar​ ​una​ ​breu​ ​introducció​ ​a​ ​l’estructura​ ​de​ ​la​ ​CIF Classificació​ ​Internacional​ ​de​ ​Deficiències,​ ​discapacitats​ ​i​ ​minusvalideses​ ​- CIDDM​ ​[​ ​O.M.S​ ​(1980)] Al​ ​1980​ ​es​ ​presenta​ ​una​ ​classificació​ ​internacional​ ​de​ ​deficiències,​ ​discapacitats​ ​i minusavlides.​ ​Era​ ​correcte​ ​el​ ​terme​ ​minusvàlid​ ​perquè​ ​van​ ​ser​ ​els​ ​termes​ ​que​ ​van assumir​ ​la​ ​OMS.​ ​Al​ ​2001​ ​hi​ ​ha​ ​una​ ​nova​ ​classificació​ ​on​ ​es​ ​fa​ ​una​ ​nova​ ​mirada​ ​al subjecte. Al​ ​1980​ ​la​ ​mirada​ ​al​ ​subjecte​ ​és​ ​de​ ​la​ ​persona.​ ​Aquest​ ​té​ ​unes​ ​capacitats determinades. Definicions: - Deficiència:​ ​qualsevol​ ​pèrdua​ ​o​ ​anormalitat​ ​d’una​ ​estructura​ ​o​ ​funció anatòmica,​ ​fisiològica​ ​o​ ​psicològica.​ ​Les​ ​deficiències​ ​representen​ ​trastorns​ ​a nivell​ ​orgànic. - Discapacitat:​ ​qualsevol​ ​restricció​ ​o​ ​absència​ ​de​ ​la​ ​capacitat​ ​funcional​ ​per realitzar​ ​activitats​ ​quotidianes​ ​en​ ​la​ ​manera​ ​o​ ​dins​ ​del​ ​marge​ ​que​ ​es considera​ ​normal​ ​per​ ​a​ ​un​ ​ésser​ ​humà.​ ​Les​ ​discapacitats​ ​representen trastorns​ ​funcionals​ ​a​ ​nivell​ ​de​ ​la​ ​persona. - Minusvalidesa:​ ​desavantatge​ ​social​ ​que​ ​experimenta​ ​una​ ​persona​ ​com​ ​a conseqüència​ ​de​ ​les​ ​deficiències​ ​i​ ​les​ ​discapacitats,​ ​la​ ​qual​ ​cosa​ ​limita​ ​o impedeix​ ​l’acompliment​ ​d’un​ ​rol​ ​que​ ​és​ ​normal​ ​en​ ​funció​ ​de​ ​la​ ​seva​ ​edat, sexe​ ​i​ ​altres​ ​factors​ ​culturals.​ ​Això​ ​vol​ ​dir​ ​que​ ​dues​ ​persones​ ​amb​ ​la​ ​mateixa discapacitat​ ​poden​ ​tenir​ ​o​ ​no​ ​minusvalidesa​ ​segons​ ​que​ ​trobin​ ​o​ ​no​ ​barreres per​ ​inserir-se​ ​en​ ​el​ ​seu​ ​medi​ ​social​ ​amb​ ​normalitat.​ ​Les​ ​minusvalides representen​ ​trastorns​ ​o​ ​problemes​ ​a​ ​nivell​ ​de​ ​la​ ​inserció​ ​en​ ​la​ ​societat. Les​ ​tres,​ ​han​ ​fet​ ​que​ ​hi​ ​hagi​ ​persones​ ​que​ ​no​ ​han​ ​pogut​ ​portar​ ​una​ ​vida​ ​com qualsevol​ ​altre,​ ​com​ ​per​ ​exemple,​ ​a​ ​nivell​ ​laboral. Classificació​ ​internacional​ ​del​ ​funcionament​ ​de​ ​la​ ​discapacitat​ ​i​ ​de​ ​la​ ​salut​ ​- CIF​ ​[OMS​ ​(2001)] Al​ ​2001​ ​intervenen​ ​nous​ ​factors​ ​i​ ​els​ ​termes​ ​que​ ​s’utilitzen​ ​són​ ​més​ ​prejuratius​ ​i​ ​més positius.​ ​A​ ​més​ ​a​ ​més,​ ​hi​ ​veiem​ ​una​ ​bidireccionalitat,​ ​és​ ​a​ ​dir,​ ​hi​ ​ha​ ​la​ ​possibilitat​ ​de tornar​ ​a​ ​una​ ​situació​ ​precedent.​ ​Això​ ​vol​ ​dir​ ​que​ ​les​ ​persones​ ​podem​ ​tenir alteracions​ ​a​ ​l’estructura​ ​i​ ​les​ ​funcions​ ​corporals​ ​o​ ​a​ ​la​ ​participació.​ ​D’aquesta manera​ ​es​ ​dona​ ​la​ ​possibilitat​ ​de​ ​que​ ​l’activitat​ ​no​ ​quedi​ ​del​ ​tot​ ​afectada. A​ ​l’any​ ​2001​ ​s’adopta​ ​el​ ​terme​ ​discapacitat. •​ ​Socialment:​ ​predisposició​ ​apresa​ ​culturalment​ ​per​ ​l’individu​ ​segons​ ​la​ ​qual​ ​valora objectes,​ ​altres​ ​individus,​ ​col·lectivitats,​ ​grups​ ​i​ ​institucions.​ ​Les​ ​actitud s’adquireixen,​ ​no​ ​són​ ​innates! Components​ ​de​ ​les​ ​actituds 1.​ ​Cognitiu:​ ​creences​ ​i​ ​opinions​ ​cap​ ​a​ ​objectes​ ​o​ ​situacions.​ ​Informació​ ​que​ ​el subjecte​ ​rep​ ​del​ ​context. 2.​ ​Afectiu:​ ​les​ ​creences​ ​i​ ​opinions​ ​tenen​ ​components​ ​afectius​ ​que​ ​generen​ ​atracció​ ​o rebuig. 3.​ ​Normatiu:​ ​com​ ​s’ha​ ​de​ ​“comportar”​ ​el​ ​subjecte​ ​en​ ​determinades​ ​situacions​ ​o objectes. 4.​ ​Comportamental:​ ​en​ ​una​ ​situació​ ​específica,​ ​opinions,​ ​sentiments​ ​i​ ​normes​ ​es tradueixen​ ​en​ ​accions.​ ​Ex:​ ​discriminació Les​ ​actituds​ ​vers​ ​les​ ​persones​ ​amb​ ​discapacitats​ ​poden​ ​ser: - Positives​ ​(actualment​ ​en​ ​la​ ​societat​ ​és​ ​la​ ​que​ ​més​ ​predomina) - Negatives - Indiferents Actituds​ ​innates​ ​o​ ​s’adquereixen? - Les​ ​actituds​ ​no​ ​apareixen​ ​de​ ​sobte​ ​en​ ​una​ ​persona - Són​ ​apreses​ ​gradualment​ ​mitjançant​ ​l’experiència,​ ​la​ ​vivència,​ ​convivència… - Són​ ​relativament​ ​durables,​ ​ja​ ​que​ ​es​ ​poden​ ​modificar​ ​per​ ​influències externes. Eines​ ​per​ ​treballar​ ​les​ ​actituds​ ​a​ ​l’aula - La​ ​relació​ ​directe​ ​amb​ ​persones​ ​amb​ ​discapacitat - L’exposició​ ​indirecta​ ​mitjançant​ ​vídeos.. - Llibres​ ​on​ ​es​ ​parli​ ​sobre​ ​la​ ​discapacitat - Simulacions - Anàlisi​ ​i​ ​debat​ ​argumentat​ ​de​ ​situacions​ ​reals​ ​i/o​ ​fictícies - Commemoracions EIX​ ​TEMÀTIC​ ​2​ ​:​ ​EVOLUCIÓ​ ​HISTÒRICA​ ​I​ ​LEGISLATIVA​ ​DE​ ​L’EDUCACIÓ ESPECIAL​ ​(DES​ ​DE​ ​L’ANY​ ​1970​ ​FINS​ ​A​ ​L’ACTUALITAT) 1.​ ​Lleis​:​ ​és​ ​la​ ​norma​ ​de​ ​compliment​ ​obligatòria​ ​i​ ​és​ ​aprovada​ ​per​ ​els​ ​òrgans legislatius.​ ​Segons​ ​la​ ​Constitució​ ​Espanyola​ ​(1978)​ ​poden​ ​aprovar​ ​lleis​ ​tant​ ​les Corts​ ​Generals,​ ​com​ ​les​ ​Comunitats​ ​Autònomes,​ ​mitjançant​ ​les​ ​Cameres​ ​o Assemblees​ ​Legislatives,​ ​en​ ​el​ ​nostre​ ​cas,​ ​el​ ​PARLAMENT. Tota​ ​llei​ ​un​ ​cop​ ​aprovada​ ​ha​ ​d’ésser: - Sancionada​ ​pel​ ​Rei​ ​o​ ​President​ ​de​ ​la​ ​Comunitat​ ​Autònoma. - Promulgada,​ ​és​ ​la​ ​proclamació​ ​formal​ ​de​ ​la​ ​llei​ ​per​ ​al​ ​seu​ ​degut​ ​compliment. - Publicació​ ​a​ ​escala​ ​estatal​ ​BOE​ ​i​ ​a​ ​Catalunya​ ​DOGC​ ​(afecta​ ​a​ ​Catalunya). Tipus​ ​de​ ​lleis: ● Constitució:​ ​llei​ ​màxima​ ​d’un​ ​Estat​ ​(1978) ● Lleis​ ​ordinàries ● Lleis​ ​orgàniques ● Decret​ ​legislatiu:​ ​disposicions​ ​amb​ ​força​ ​de​ ​llei,​ ​dictades​ ​pel​ ​govern​ ​que​ ​un cop​ ​siguin​ ​publicades​ ​es​ ​farà​ ​un​ ​debat​ ​i​ ​una​ ​votació​ ​pel​ ​Congrés​ ​de​ ​Diputats. ● Lleis​ ​autonòmiques:​ ​són​ ​vigents​ ​dins​ ​del​ ​territori​ ​de​ ​la​ ​seva​ ​Comunitat. 2.​ ​Reglaments:​ ​és​ ​la​ ​norma​ ​que​ ​el​ ​poder​ ​executiu​ ​(govern)​ ​dicta​ ​en​ ​virtut​ ​de​ ​la​ ​seva competència.​ ​Sempre​ ​són​ ​de​ ​rang​ ​inferior​ ​a​ ​la​ ​Llei.​ ​Segons​ ​qui​ ​les​ ​promulga​ ​poden ser: - Estatals​ ​(BOE) - Autonòmiques​ ​(DOGC) - Locals​ ​o​ ​Institucionals​ ​(BOP):​ ​ajuntament Tipus​ ​de​ ​reglament: - Real​ ​Decret​ ​(signat​ ​pel​ ​Rei)​ ​/​ ​Decret​ ​(afecta​ ​a​ ​la​ ​Comunitat​ ​Autònoma) - Ordre​ ​del​ ​ministeri​ ​(govern​ ​central)​ ​/​ ​Ordre​ ​d’Ensenyament​ ​(signat​ ​pel conseller). - Resolució:​ ​afecta​ ​a​ ​la​ ​Comunitat​ ​Autònoma - Instrucció:​ ​convocatòria​ ​oposicions,​ ​organització​ ​i​ ​funcionament​ ​curs 2017-2018 - Circular 1979:​ ​s’aprova​ ​el​ ​primer​ ​Estatut​ ​amb​ ​Josep​ ​Tarradelles 2006:​ ​segon​ ​Estatut Catalunya​ ​té​ ​autonomia​ ​plena​ ​gràcies​ ​a​ ​aquests​ ​dos​ ​estatuts Vinculació - Llei​ ​suprema:​ ​Constitució - Lleis:​ ​lleis​ ​orgàniques​ ​/​ ​Lleis​ ​Autonòmiques - Reglaments:​ ​Decrets​ ​(president/a)​ ​/​ ​Ordre​ ​d’Ensenyament​ ​(Conseller/a)​ ​/ Resolucions,​ ​Instruccions​ ​(Director/a​ ​General) UNESCO​ ​(Organització​ ​de​ ​les​ ​Nacions​ ​Unides​ ​per​ ​a​ ​l’Educació,​ ​la​ ​Ciència​ ​i​ ​la Cultura) OCDE​ ​(Organització​ ​de​ ​Cooperació​ ​i​ ​del​ ​Desenvolupament​ ​Econòmic):​ ​Informes Pisa Evolució​ ​normativa​ ​d’educació​ ​especial - Patronato​ ​Nacional​ ​de​ ​Sordomudos,​ ​Ciegos​ ​y​ ​Anormales​ ​(1910) - Patronato​ ​Nacional​ ​de​ ​Educación​ ​Especial​ ​(1955) - Real​ ​Patronato​ ​de​ ​Educación​ ​Especial​ ​(1976) - Real​ ​Patronato​ ​de​ ​Prevención​ ​y​ ​Atención​ ​a​ ​personas​ ​con​ ​Minusvalia​ ​(1986) - Real​ ​Patronato​ ​sobre​ ​Discapacidad​ ​(2001) 1980:​ ​(Real​ ​Decret)​ ​disposa​ ​el​ ​traspàs​ ​de​ ​serveis​ ​i​ ​funcions​ ​de​ ​l’Estat​ ​a​ ​la Generalitat​ ​en​ ​matèria​ ​d’ensenyament. 1981:​ ​circular​ ​que​ ​estableix​ ​els​ ​criteris​ ​d’actualització​ ​en​ ​el​ ​camp​ ​de​ ​l’Educació Especial:​ ​el​ ​departament​ ​d’Ensenyament​ ​de​ ​la​ ​Generalitat​ ​dóna​ ​les​ ​seves orientacions​ ​en​ ​el​ ​camp​ ​de​ ​l’E.E​ ​en​ ​espera​ ​de​ ​la​ ​publicació​ ​de​ ​la​ ​LISMI.​ ​Els​ ​14 principis​ ​són​ ​de​ ​cabdal​ ​importància,​ ​eren​ ​els​ ​que​ ​marcaven​ ​la​ ​política​ ​educativa, capdavantera​ ​i​ ​progressista.​ ​A​ ​Catalunya​ ​hi​ ​ha​ ​una​ ​plena​ ​competència​ ​en​ ​l’àmbit educatiu​ ​(l’1​ ​de​ ​gener​ ​1981).​ ​Es​ ​dóna​ ​l’autonomia​ ​de​ ​la​ ​llei​ ​de​ ​l’estatut​ ​ ​al​ ​1979.​ ​Això ho​ ​veiem​ ​reflexat​ ​al​ ​LISMI. 1982:​ ​LISMI​ ​(Llei​ ​d’Integració​ ​Social​ ​del​ ​Minusvàlid)​ ​Compliment​ ​obligatòri​ ​que afecta​ ​a​ ​tothom,​ ​en​ ​caràcter​ ​Estatal.​ ​Aquesta​ ​llei​ ​desplega​ ​l’article​ ​49​ ​de​ ​la Constitució.​ ​Els​ ​alumnes​ ​amb​ ​una​ ​condició​ ​de​ ​discapacitat​ ​es​ ​poden​ ​escolaritzar​ ​en centres​ ​ordinàris.​ ​Parla​ ​dels​ ​drets​ ​des​ ​de​ ​la​ ​primària​ ​fins​ ​a​ ​la​ ​Universitat​ ​i​ ​també​ ​de les​ ​Aules​ ​Hospitalàries.​ ​Parlen​ ​de​ ​que​ ​els​ ​alumnes​ ​necessiten​ ​suport​ ​i​ ​ajudes​ ​per cumplir​ ​les​ ​seves​ ​necessitats​ ​/​ ​objectius.​ ​Es​ ​parla​ ​per​ ​primera​ ​vegada​ ​d’alumnes amb​ ​capacitats​ ​especials.​ ​Per​ ​poder​ ​aplicar​ ​la​ ​LISMI,​ ​es​ ​publica​ ​el​ ​Decret​ ​117/84​ ​a Catalunya​ ​i​ ​el​ ​Real​ ​Decret​ ​335/85​ ​a​ ​Madrid. 1984:​ ​Decret​ ​de​ ​Catalunya​ ​“DOC”,​ ​aquell​ ​any​ ​hi​ ​havia​ ​117​ ​decrets 1985:​ ​Decret​ ​de​ ​l’Estat​ ​“BOE”,​ ​385.​ ​Decrets​ ​aquest​ ​any 1990:​ ​LOGSE​ ​(Llei​ ​Orgànica​ ​General​ ​del​ ​Sistema​ ​Educatiu),​ ​època​ ​de​ ​Felipe González.​ ​Hem​ ​de​ ​donar​ ​resposta​ ​a​ ​les​ ​necessitats​ ​educatives​ ​temporals​ ​o permanents.​ ​És​ ​la​ ​primera​ ​llei​ ​educativa​ ​que​ ​fa​ ​un​ ​plantejament​ ​adaptatiu,​ ​és​ ​a​ ​dir, la​ ​llei​ ​s’adapta​ ​al​ ​nen. La​ ​LOGSE​ ​té​ ​un​ ​únic​ ​currículum​ ​per​ ​tots​ ​els​ ​alumnes,​ ​és​ ​a​ ​dir,​ ​els​ ​alumnes​ ​de l’escola​ ​ordinària​ ​i​ ​l’escola​ ​especial. Quin​ ​àmbit​ ​territorial​ ​afecta?​ ​Estatal,​ ​és​ ​a​ ​dir,​ ​a​ ​l’estat​ ​espanyol. Antecedents: - Warnock​ ​1978 - Circular,​ ​1981 Tota​ ​la​ ​reglamentació​ ​de​ ​la​ ​LOGSE​ ​a​ ​Catalunya​ ​va​ ​ser​ ​aplicat​ ​pel​ ​Govern​ ​CIU​ ​- Pujol​ ​en​ ​el​ ​departament​ ​d’ensenyament. Decret​ ​299/97:​ ​segueix​ ​vigent,​ ​pendent​ ​de​ ​negació.​ ​Automàticament​ ​queda​ ​derogat el​ ​Decret​ ​117/84.​ ​Aquest​ ​decret​ ​actualitza​ ​la​ ​regulació​ ​de​ ​l’atenció​ ​educativa​ ​a l’alumnat​ ​amb​ ​n.e.e​ ​temporals​ ​o​ ​permanents,​ ​l’origen​ ​de​ ​les​ ​quals​ ​pot​ ​atribuir-se​ ​a condicions​ ​personals​ ​de​ ​discapacitat​ ​psíquica,​ ​motriu​ ​o​ ​sensorial,​ ​de​ ​sobredotació,​ ​o a​ ​la​ ​història​ ​educativa​ ​i​ ​escolar​ ​dels​ ​alumnes.​ ​Actualitza​ ​els​ ​requisits​ ​mínims​ ​de​ ​les unitats​ ​d’E.E,​ ​en​ ​els​ ​centres​ ​d’E.E​ ​i​ ​dels​ ​centres​ ​ordinaris. 1994:​ ​Declaració​ ​de​ ​Salamanca.​ ​És​ ​un​ ​informe​ ​de​ ​la​ ​UNESCO​ ​(declaració internacional)​ ​que​ ​recull​ ​el​ ​resum​ ​de​ ​la​ ​Conferència​ ​Mundial​ ​sobre​ ​necessitats especials​ ​celebrada​ ​a​ ​Salamanca​ ​del​ ​7​ ​al​ ​10​ ​de​ ​Juny​ ​de​ ​1994.​ ​Participen​ ​92 governs​ ​i​ ​25​ ​organitzacions​ ​internacionals.​ ​Reafirma​ ​el​ ​principi​ ​d’educació​ ​per​ ​a​ ​tots. L’objectiu​ ​d’aquesta​ ​Declaració​ ​era​ ​assolir​ ​una​ ​escola​ ​per​ ​a​ ​tothom. Proclama:​ ​tots​ ​els​ ​infants​ ​tenen​ ​dret​ ​a​ ​l’educació​ ​i​ ​se’ls​ ​ha​ ​de​ ​donar​ ​l’oportunitat, cada​ ​infant​ ​és​ ​diferent​ ​a​ ​l’altre,​ ​atenció​ ​a​ ​la​ ​diversitat,​ ​integració​ ​a​ ​l’escola​ ​ordinària​ ​i integració​ ​a​ ​la​ ​diversitat. Decret​ ​del​ ​1997:​ ​Decret​ ​299/97:​ ​aquest​ ​decret​ ​depen​ ​de​ ​la​ ​LOGSE​ ​i​ ​fa​ ​referència als​ ​articles​ ​36​ ​i​ ​37​ ​els​ ​quals​ ​parlen​ ​dels​ ​alumnes​ ​amb​ ​necessitats​ ​educatives especials.​ ​EXAMEN:​ ​DE​ ​QUINA​ ​LLEI​ ​PENJA​ ​AQUEST​ ​DECRET?​ ​LOGSE (ARTICLE​ ​36​ ​I​ ​37) 2002:​ ​LOQE​ ​(Llei​ ​Orgànica​ ​de​ ​Qualitat​ ​de​ ​l’Educació).​ ​El​ ​partit​ ​popular​ ​té​ ​majoria absoluta.​ ​La​ ​LOQE​ ​va​ ​publicar-se​ ​al​ ​juliol: Modifica​ ​l’article​ ​36​ ​i​ ​37​ ​de​ ​la​ ​LOGSE,​ ​però​ ​no​ ​la​ ​derroga.​ ​Parla​ ​sobre: - Secció​ ​1:​ ​igualtat​ ​d’oportunitats​ ​per​ ​una​ ​educació​ ​de​ ​qualitat - Secció​ ​2:​ ​alumnes​ ​estrangers - Secció​ ​3:​ ​alumnes​ ​superdotats - Secció​ ​4:​ ​alumnes​ ​amb​ ​necessitats​ ​especials 2003:​ ​PLA​ ​DIRECTOR​ ​de​ ​l’educació​ ​especial. Un​ ​instrument​ ​per​ ​a​ ​millorar​ ​la​ ​qualitat​ ​de​ ​l’atenció​ ​educativa​ ​a​ ​les​ ​necessitats​ ​de l’alumnat​ ​amb​ ​discapacitat.​ ​Principis:​ ​normalització,​ ​integració,​ ​inclusió, personalització,​ ​sectorització,​ ​atenció​ ​interdisciplinària​ ​i​ ​optimització​ ​dels​ ​serveis. LIONDAU​ ​(2003):​ ​vol​ ​complementar​ ​la​ ​LISMI.​ ​Aquesta​ ​llei​ ​proposa:​ ​lluita​ ​contra​ ​la discriminació​ ​i​ ​accessibilitat​ ​universal.​ ​Dues​ ​raons​ ​justifiquen​ ​aquesta​ ​nova​ ​llei: a) La​ ​nova​ ​concepció​ ​de​ ​discapacitat b) La​ ​persistència​ ​a​ ​la​ ​societat​ ​de​ ​desigualtats Aquesta​ ​llei​ ​s’estructura​ ​en: - Capítol​ ​1:​ ​disposicions​ ​general LOE (2006) LEC(2009) LOMCE(2013) EIX​ ​TEMÀTIC​ ​3:​ ​ESCOLA​ ​INCLUSIVA Educació​ ​inclusiva Tots​ ​estem​ ​en​ ​una​ ​opció​ ​d’una​ ​escola​ ​inclusiva. Article​ ​81:​ ​criteris​ ​d’organització​ ​pedagògica​ ​dels​ ​centres​ ​per​ ​a​ ​l’atenció​ ​dels alumnes​ ​amb​ ​necessitats​ ​educatives​ ​específiques. Llei​ ​12/2009:​ ​l’atenció​ ​educativa​ ​de​ ​tots​ ​els​ ​alumnes​ ​es​ ​regeix​ ​pel​ ​principi​ ​d’escola inclusiva. L’eduacació​ ​inclusiva​ ​és​ ​un​ ​procés​ ​pel​ ​qual​ ​s’ofereix​ ​a​ ​tots​ ​els​ ​nens​ ​i​ ​nenes,​ ​sense distinció​ ​pel​ ​que​ ​fa​ ​a​ ​la​ ​capacitat,​ ​la​ ​raça​ ​o​ ​qualsevol​ ​altra​ ​diferència,​ ​l’oportunitat​ ​de seguir​ ​sent​ ​membres​ ​de​ ​les​ ​aules​ ​regulars​ ​i​ ​d’aprendre​ ​dels​ ​seus​ ​companys,​ ​i​ ​amb ells,​ ​a​ ​l’aula. 1. Integració:​ ​sorgeix​ ​quan​ ​arran​ ​de​ ​l’existència​ ​de​ ​dos​ ​sistemes​ ​educatius paral·lels: a. Educació​ ​ordinària b. Educació​ ​especial c. Comportava​ ​que​ ​els​ ​alumnes​ ​del​ ​sistema​ ​minoritari​ ​(escola​ ​d’E.E) s’incorporaven​ ​al​ ​sistema​ ​majoritari. La​ ​llei​ ​que​ ​parla​ ​sobre​ ​els​ ​sistemes​ ​paral·lels​ ​és​ ​la​ ​LEC. 2. Inclusió:​ ​suposa​ ​l’existència​ ​d’un​ ​sol​ ​sistema​ ​educatiu​ ​unificat​ ​que​ ​abraça tots​ ​els​ ​membres​ ​de​ ​manera​ ​igual.​ ​P​resència​ ​-​ ​P​articipació​ ​-​ ​P​rogrés A​ ​diferència​ ​de​ ​la​ ​integració,​ ​és​ ​un​ ​model​ ​que​ ​emfatitza​ ​que​ ​el​ ​centre​ ​és​ ​qui​ ​dona​ ​la resposta​ ​educativa​ ​per​ ​a​ ​tota​ ​la​ ​diversitat​ ​de​ ​l’alumnat. Existència​ ​d’un​ ​sistema​ ​educatiu​ ​unificat​ ​que​ ​abraça​ ​a​ ​tot​ ​tipus​ ​d’alumnes.​ ​Tots​ ​els alumnes​ ​fan​ ​ús​ ​de​ ​les​ ​3​P. També​ ​elimina​ ​les​ ​barreres​ ​de​ ​l’aprenentatge​ ​per​ ​a​ ​que​ ​els​ ​alumnes​ ​puguin participar​ ​en​ ​els​ ​centres​ ​ordinaris​ ​i​ ​en​ ​la​ ​mesura​ ​possible,​ ​dins​ ​del​ ​grup​ ​de referència. El​ ​projecte​ ​educatiu,​ ​les​ ​programacions​ ​d’aula,​ ​els​ ​plans​ ​individualitzats,​ ​han​ ​de contemplar​ ​els​ ​ajustaments,​ ​recursos​ ​generals​ ​i​ ​singulars​ ​per​ ​eliminar​ ​les​ ​barreres. ENFOCAMENT​ ​TRADICIONAL ENFOCAMENT​ ​INCLUSIU Es​ ​centra​ ​en​ ​l’alumne Es​ ​centra​ ​a​ ​l’aula S’assigna​ ​un​ ​especialista​ ​a​ ​l’alumne Té​ ​en​ ​compte​ ​els​ ​factors​ ​d’ensenyament​ ​- aprenentatge Es​ ​basa​ ​en​ ​el​ ​diagnòstic Resolució​ ​de​ ​dificultats​ ​en​ ​col·laboració Es​ ​dissenya​ ​un​ ​programa​ ​individual Estratègies​ ​per​ ​al​ ​professorat S’ubica​ ​a​ ​l’alumne​ ​en​ ​programes​ ​especials Suport​ ​a​ ​l’aula​ ​ordinària Actualment​ ​força​ ​autors​ ​proposen​ ​prescindir​ ​de​ ​la​ ​terminologia​ ​necessitats educatives​ ​especials​ ​i​ ​substituir​ ​pel​ ​terme​ ​“barreres​ ​a​ ​l’aprenentatge​ ​i​ ​a​ ​la participació”. Les​ ​barreres​ ​a​ ​l’aprenentatge​ ​i​ ​a​ ​la​ ​participació,​ ​afecten​ ​al​ ​context​ ​del​ ​subjecte. Existeix​ ​un​ ​consens​ ​internacional​ ​entorn​ ​a​ ​que​ ​la​ ​inclusió​ ​va​ ​estretament relacionada​ ​amb: 1. L’assumpció​ ​de​ ​determinats​ ​valors​ ​que​ ​han​ ​de​ ​presidir​ ​les​ ​accions​ ​que puguem​ ​emprendre:​ ​reconeixement​ ​dels​ ​drets,​ ​valoració​ ​individual​ ​de​ ​cada subjecte,​ ​etc 2. El​ ​procés​ ​d’incrementar​ ​la​ ​participació​ ​en​ ​la​ ​cultura​ ​i​ ​en​ ​la​ ​comunitat​ ​i evitar​ ​qualsevol​ ​forma​ ​d’exclusió. 3. Transforma​ ​les​ ​cultures,​ ​les​ ​normatives​ ​i​ ​la​ ​pràctica​ ​dels​ ​serveis​ ​de manera​ ​que​ ​responguin​ ​a​ ​la​ ​diversitat​ ​de​ ​necessitats​ ​dels​ ​infants. 4. (3P)​ ​La​ ​presència,​ ​participació​ ​i​ ​progrés​ ​(èxit)​ ​de​ ​tots​ ​els​ ​alumnes,​ ​no només​ ​d’aquells​ ​amb​ ​discapacitats. Recursos​ ​externs​ ​no​ ​dependents​ ​del​ ​sistema​ ​educatiu - Centres​ ​de​ ​desenvolupament​ ​infantil​ ​i​ ​atenció​ ​precoç​ ​-​ ​(CDIAP):​ ​Departament de​ ​Benestar​ ​Social​ ​i​ ​Familia - Centre​ ​de​ ​salut​ ​mental​ ​infantil​ ​i​ ​juvenil​ ​-​ ​CSMIJ:​ ​departament​ ​de​ ​Salut Regulació​ ​normativa​ ​dels​ ​Serveis​ ​Educatius - Decret​ ​155/1994​:​ ​es​ ​regulen​ ​els​ ​serveis​ ​educatius​ ​del​ ​Departament d’Ensenyament. - Decret​ ​18072005:​ ​de​ ​modificació​ ​del​ ​Decret​ ​155/1994​ ​pel​ ​qual​ ​es​ ​regulen​ ​els serveis​ ​educatius​ ​per​ ​al​ ​curs​ ​207-2018 - Decret​ ​150/2017​ ​de​ ​l’atenció​ ​a​ ​l’alumnat​ ​en​ ​el​ ​marc​ ​d’un​ ​sistema​ ​educatiu inclusiu. ❏ Modificacions​ ​introduïdes​ ​pel​ ​decret​ ​del​ ​2005: a) La​ ​creació​ ​dels​ ​Equips​ ​de​ ​suport​ ​i​ ​assessorament​ ​en​ ​llengua, interculturalitat​ ​i​ ​cohesió​ ​social​ ​(ELIC) b) La​ ​creació​ ​dels​ ​Serveis​ ​Educatius​ ​de​ ​Zona​ ​que​ ​s’agrupen​ ​i​ ​coordinen els​ ​EAP,​ ​els​ ​CRP​ ​i​ ​els​ ​ELIC. ❏ Ajuntaments​ ​que​ ​introdueixen​ ​les​ ​instruccions​ ​anuals​ ​des​ ​del​ ​curs 2010-2011​ ​fan​ ​referència​ ​a​ ​la​ ​diferenciació​ ​entre: a) Serveis​ ​Educatius​ ​de​ ​Zona​ ​(SEZ)​ ​que​ ​s’agrupen​ ​els​ ​EAP,​ ​CRP​ ​i​ ​ELIC b) Serveis​ ​Educatius​ ​Específics ❏ Decret​ ​150/2017​ ​parla​ ​dels​ ​Serveis​ ​Educatius​ ​i​ ​incorpora​ ​de​ ​nous Serveis​ ​de​ ​suport - Educació:​ ​CRP,​ ​EAP,​ ​CREDA,​ ​CREC,​ ​ELIC,​ ​SEEDTIC​ ​i​ ​CdA - Salut:​ ​CESMIJ - Benestar​ ​i​ ​família:​ ​CDIAP​ ​i​ ​EAIA Prioritats​ ​dels​ ​serveis​ ​educatius Les​ ​prioritats​ ​per​ ​a​ ​cada​ ​nou​ ​curs​ ​escolar​ ​queden​ ​definides​ ​en​ ​els​ ​documents​ ​per​ ​a l’organització​ ​i​ ​la​ ​gestió​ ​dels​ ​centres​ ​per​ ​a​ ​cada​ ​nou​ ​i​ ​es​ ​diferencien: 1. Prioritats​ ​generals 2. Prioritats​ ​específiques​ ​segons​ ​les​ ​etapes: a. Per​ ​a​ ​infantil​ ​i​ ​primària b. Per​ ​a​ ​secundària​ ​Obligatòria Es​ ​concreten​ ​en: - La​ ​promoció​ ​de​ ​l’èxit​ ​escolar​ ​de​ ​tots​ ​els​ ​alumnes - L’assessorament​ ​i​ ​suport​ ​als​ ​processos​ ​d’atenció​ ​a​ ​la​ ​diversitat,​ ​inclusió​ ​i orientació​ ​educativa.