DOSSIER 2 INTRODUCCIÓ ANTROPOLOGIA SOCIAL I CULTURAL, Monografías, Ensayos de Antropología Social

¡Descarga DOSSIER 2 INTRODUCCIÓ ANTROPOLOGIA SOCIAL I CULTURAL y más Monografías, Ensayos en PDF de Antropología Social solo en Docsity! EL MÈTODE ETNOGRÀFIC: APORTACIONS I LIMITACIONS DOSSIER 2 Irene García Montes Facultat de Geografía i Història INTRODUCCIÓ A L’ANTROPOLOGIA SOCIAL I CULTURAL Professor: Andreu Viola Recasens Quadrimestre tardor 2022/2023 Universitat de Barcelona 1 Al llarg de la nostra vida ens enfrontem a gran diversitat de situacions, algunes d’elles sistemàtiques i altres ocasionals, la diferència de condicions en què aquestes es donen, defineix com les percebem com a individus amb un pensament adquirit dins d’un context social i cultural, és a dir, a partir del coneixement compartit que defineix com interpretar les situacions esmentades. Per un antropòleg, cal anar més enllà, l’acceptació sense interès d’un fet limita la nostra percepció envers la cultura en què vivim, les cultures que ens envolten o aquelles més allunyades, resulta necessari, doncs, l’interès i la capacitat de generar coneixement personal, arran les experiències viscudes, ja sigui en un camp de treball polifacètic, multiforme o d’un d’homogeni, caigui en redundància l’existència d’una cultura homogènia per se. Així doncs, la creació o formació del coneixement personal ve arrelat a la necessitat d’estudis etnogràfics per a ser capaços de comprendre la realitat social i cultural d’aquest món heterogeni, tot i que aquest en les regions occidentals tendeixi a una homogeneïtzació imposada pel tardo capitalisme emmascarat per la globalització, però això és un altre tema a part. Previ a la comparació dels articles disposats per a l’anàlisi del mètode etnogràfic, resulta d’evident necessitat definir el mateix significat d’etnografia. L’etnografia, doncs, és “un mètode utilitzat per l’antropologia social i ciències afines que permet descriure i analitzar: els costums, pràctiques, creences, llocs, espais i formes de vida de les societats que l’antropòleg pretén investigar”1. En altres paraules, es podria considerar que l’etnografia és una eina dins del camp de l’antropologia que permet a l’investigador, des de diverses perspectives, estudiar una cultura i les seves dinàmiques socials, amb la finalitat de poder comprendre la cultura en qüestió. Però, que defineix aquesta eina? Quines característiques té més enllà de la seva finalitat? Quines problemàtiques s’hi troba? Arran aquest assaig podrem analitzar la realitat d’aquesta i com es contraposa en diferents contextos socioespacials. Els diversos articles a analitzar i comparar – majoritàriament – parteixen d’una mateixa base i és la desmitificació generalitzada fora del món acadèmic que una investigació on l’objecte d’estudi sigui centrat en persones pugui arribar a ser plenament objectiu. Piñero i Diz estableixen com a base d’un estudi etnogràfic la importància de l’equilibri entre l’objectivitat i la subjectivitat per a poder comprendre les dinàmiques, valors, jerarquies o creences d’una cultura establerta o en procés d’establiment. 1 Etnografía — Instituto Nacional de Antropología e Historia. (s. f.). 4 o conclusions de l’estudi realitzat és primordial per a la veracitat de la informació. L’afirmació feta, “... les decisions que prenem alhora d’encara l’escriptura i les actituds que tenim (conscients o no) reflecteixen unes relacions de poder que s’han d’explicar com a part de la monografia etnogràfica.”, marcarà la percepció del lector. La realitat cultural en què es troben endinsades les persones del context occidentalitzat ofereix una realitat d’existència de rols de poder, en aquest cas, el rol de poder és aplicat deguda la superposició de qui escriu, sent coneixedor de la cultura present a la investigació envers el lector que no ha realitzat un estudi de la dita cultura i, fins i tot, pot donar-se que no la conegués prèviament. Així doncs, la investigació podria marcar i limitar la visió del lector, ja que el coneixement personal de l’investigador esdevé coneixement compartit. Quan es parla del llenguatge o discurs utilitzat, es trasllada altre cop el focus en la qüestió ètica de la investigació, esmentada anteriorment. En aquest context és clau fer referència i esment de l’article de Restrepo, “El proceso de investigación etnogràfica. Consideraciones éticas”, en aquest article es presenta l’interrogant ètic que ha d’esdevenir present en tota investigació etnogràfica. Així doncs, Restrepo presenta com a factors claus en l’esdevenir ètic d’una investigació com fer front a la visió occidentalitzada de la cultura. Anteriorment, s’esmentava la impossibilitat d’un estudi plenament objectiu, si no la realitat afirmada de la cerca de l’equilibri entre l’objectivitat, donada per l’observació, i la subjectivitat, arran de la participació, segons Piñero i Diz, fugint d’una suposada neutralitat, així com de coneixement neutral. Restrepo presenta tres condicions, en format de pregunta, que un etnògraf s’ha de realitzar previ a la redacció de la investigació per a no ser evadit en nom de la contribució a un suposat coneixement neutral. Les tres condicions són qui parla per a qui, des d’on es trasllada la informació i per què s’està duent a terme tant la investigació com el trasllat de les conclusions obtingudes. Arran les darreres condicions plantejades per Restrepo es presenta un escenari on la figura de l’observador, és a dir, de l’etnògraf, és visible per la figura que representa. L’etnògraf comprés, aquell que es presenta al llarg de l’article com a única via vàlida cap a l’obtenció d’una ètica real ha de comptar amb transparència, responsabilitat i consideració cap a la cultura que estudia i la lluita d’aquesta, com arribar a comprendre-la tot i la manca d’identificació. Consegüentment, l’ètica en una investigació etnogràfica no és pas un concepte abstracte que pugui ser ignorat sinó que s’ha de trobar reflectida al llarg de la investigació, per tal de no condicionar aquesta. Contratemps, trobem un factor clau que pot donar peu o actuar com a condicionant d’aquesta i és el punt de vista de l’investigador. Tal com presenten Piñero i Diz en el seu article, “El trabajo de campo como abandono: una reflexión sobre la metodología de la observación participante”, i reobrint el concepte 5 d’abandonament esmentat en l’inici d’aquest assaig, la figura de l’observador participant ha de ser flexible a múltiples escenaris, sent aquesta la seva actuació primordial i factor més poderós en l’anàlisi d’una cultura. Aquest darrer article esmentat ens presenta el concepte de vista com un dels sentits prioritzats per a la cultura occidental, però també clau per a l’antropologia, així doncs, la vista i l’ús que es fa d’ella per poder entendre allò que envolta, en diferents contextos, és l’eina que permet a l’antropòleg concebre la seva realitat més pròxima en un moment concret. Però, així com és presentat per ambdós autors, el punt de vista pot esdevenir un limitant per a l’investigador si no s’enfronta l’ambigüitat que li presenta l’abandonament temporal de la seva cultura. Un abandonament, que com ja s’ha mencionat, contraposa els sabers, la moral, els dilemes, les formes i les normes d’una cultura envers una altra, desafiant a l’investigador i posant en qüestió tot allò que es trobava preestablert. Així doncs, aquesta capacitat d’abandonament resulta un factor clau per l’esdevenir i l’exactitud d’una investigació etnogràfica, que pretén estudiar una cultura que no és la coneguda en el seu context sociocultural. “Una mirada mai és neutral”, així doncs, la cerca per a l’equilibri que els autors mencionen entre la subjectivitat i l’objectivitat anirà lligat entre el rol en el camp d’estudi, l’interès concret de la investigació i els subjectes d’estudi, totes tres sent definides en funció del context en què aquest ha estat investigat, aquest darrer concepte, pot esdevindré font de conflictes entre autors, se’n reprendrà del tema o la problemàtica més endavant. Així doncs, el punt de vista de l’investigador limita l’estudi realitzat, antropologia dels sentits que estem descrivint és lligada a la construcció d’una experiència. La manera de ser de l’etnògraf, la seva capacitat d’adaptació i les relacions afectives que pugui arribar a desenvolupar es veurà reflectit en la seva anàlisi, qüestionant, doncs, la realitat viscuda davant de la percebuda, el subjecte que duu a terme l’estudi ha de ser capaç de deslligar- se mínimament per a poder comprendre la realitat lluny dels prejudicis o afinitats dels subjectes estudiats. Al llarg de les primeres pàgines d’aquest assaig s’ha parlat del mètode etnogràfic i de l’ètica dins d’aquest, però com pot una persona no familiaritzada en l’anàlisi o estudi etnogràfic comprendre la interrelació entre aquestes? Els següents paràgrafs seran dedicats a l’escrit del personatge històric dins de l’antropologia que varà canviar el rumb de les dinàmiques de l’etnografia, és a dir, que varà revolucionar el mètode d’ús, Malinoswki “Introducción: objeto, método y finalidad de esta investigación.”, amb la finalitat i objectiu de poder encabir ambdós conceptes entre si. 6 Malinoswki presenta el passat com a eina que contextualitza la situació actual – del moment – d’una cultura, així com, afectant i/o definint de la situació present en el moment estudiat. Aquest primer concepte podria ser desentès de la necessitat d’ètica des d’uns ulls incrèduls, però tenir present l’ètica implicarà en aquest primer pas cap a la contextualització de la cultura dels subjectes estudiats com aquesta història és percebuda. Fer front a l’abandonament serà una entesa clau, no es pot concebre una cronologia històrica des d’una perspectiva o punt de vista actual i des d’una perspectiva cultural fixa, és a dir, per a poder contextualitzar d’una manera ètica el passat d’una cultura resultarà necessari deslligar-se de la història de l’evolució cultural i social del mateix investigador, així com desmitificant-la o desidealitzant-la, si es donés el cas, per tal d’evitar l’ús – conscient o inconscientment – d’una comparativa entre l’evolució d’ambdues cultures. El segon concepte, pel que fa al mètode ja ha quedat, més o menys, enllestit anteriorment, però per tal de no fer salts en l’eix de l’assaig es elaborarà una petita anàlisi. Segons Malinoswki, una investigació etnogràfica és una font inqüestionable quan hi ha una distinció clara entre els resultats de l’observació directa, sent aquesta la part objectiva, i les deduccions de l’autor basades en el seu sentit comú i la capacitat de penetració psicològica que aquest disposa, sent sens dubte, la contraposició subjectiva on ha d’haver-hi presència de l’ètica. Per a la segona consideració establida per Malinoswki és necessari un rerefons ètic que es desvinculi dels estigmes preestablerts, aquest autor defineix l’etnògraf com a l’instrument que ha de ser capaç d’aconseguir un fons ètic a través de ser el seu mateix cronista i historiador, juntament amb el valor de les seves fonts, les quals resultaran evasives i complexes, depenent del comportament i els records dels éssers vius. En altres paraules, en aquest context de la investigació l’ètica també resulta necessària pel fet d’estar tractant amb persones, éssers vius que pateixen i compadeixen que no poden ser tractats, ni ells ni la seva cultura, com a agents de segona, sense infravalorar ni ridiculitzar la seva cultura, és a dir, la cultura estudiada. Altre cop, s’ha observat la interrelació amb el factor de l’abandonament, per a no concebre de manera errada una cultura diferent de la de l’investigador, aquest ha de ser capaç de deslligar-se prèviament de la seva mateixa, tal com es mencionava amb anterioritat. Més enllà del mètode utilitzat i les possibles idees preestablertes de les quals s’ha de deslligar a l’autor, es troba el treball de camp o l’estudi de camp, on s’aplica de manera directa cap a l’ètica el ja mencionat. El mateix Malinoswki narra com el seu primer apropament a la població de Kula varà resultar inútil per a la seva investigació, és a dir, no va resultar fructífer pel seu estudi. Aquest fet venia definit per la manca de coneixement de la llengua i la manca de confiança de la població nativa cap a ell. 9 cultural del territori i ignorant la manca de coneixement adquirit perdut per a una investigació exhausta i veraç. Donant-li fi a aquest encabiment entre ètica i el mètode presentat per Malinowski es pot concloure com el mètode plantejat no presentaria l’eficàcia i eficiència del que aquest compta si l’ètica fos ignorada al llarg del seu procés. L’ètica juga un paper clau en l’estructura seguida per aquest autor, que demostra com el deslligament o abandonament de la cultura pròpia i els prejudicis asseguren o, si més no, apropen a una veracitat en la investigació. Així com Sánchez Carretero citava de Okely i Callaway (1992), “Al insertar el jo de l’etnògraf com a subjecte posicionat, estem obligats a fer front a les responsabilitats morals i polítiques de les nostres accions”, l’investigador o l’etnògraf ha d’assegurar que la informació proporcionada és real i no parcial i, aquest fet no resulta possible si s’ignora l’ètica i el concepte d’abandonament proporcionat per Piñero i Diz. Anteriorment, s’ha esmentat de problemàtiques existents en el camp etnogràfic, aquestes problemàtiques, millor definides com a discrepàncies entre etnògrafs queden recollides per l’article acadèmic d’Heider, “The Rashomon Effect: When Ethnographers Disagree”, però previ a la conceptualització d’aquest article centrat en discrepàncies donades per la veritat, la realitat i el mètode científic, resulta pertinent explicar o contextualitzar l’anomenat Rahshomon Effect. El Rashomon Effect és, doncs, “un fenomen que és produït a causa de la subjectivitat i percepció personal de cada un a l’hora d’explicar una mateixa situació real. És a dir, és el fet que diverses persones, les quals han viscut un mateix fet, tracten de descriure’l, però barrejant la seva percepció del viscut, el qual fa que cadascú ho expliqui a la seva manera, oblidant-se o exagerant uns aspectes o altres. Més enllà de la quantitat de versions que puguin sorgir, aquestes resulten versemblants, fent difícil escollir només una.”2 Aquesta definició descriu a la perfecció allò que s’ha traslladat al llarg del text, la perspectiva que l’investigador presenta pot ser diferent de la d’un altre tot i que en ambdós casos s’hagi cercat l’equilibri entre objectivitat i subjectivitat, fent ús de l’ètica. Aquesta diferència no ha d’implicar intrínsecament un error en l’estudi, sinó una manera diferent de percebre la cultura, així com la seva població, estudiada. Previ a la deducció de conclusions s’analitzaran les paraules d’Heider. Heider presenta la dicotomia present en l’antropologia, una disputa entre el positivisme i el constructivisme, però no únicament arrela el debat en aquest context, sinó que va més enllà. Arran la cita de l’autor a Poller en l’afirmació “Per a una realitat compartida existeixen 2 Rubio, N. M., & Rubio, N. M. (2020, 15 enero). Efecto Rashomon: qué es y cómo afecta a nuestra perspectiva 10 diferents veritats”, es pot deduir que la veritat varia en funció de qui l’explica, sense implicar que es trobin en realitats diferents, sinó que cadascú viu o percep la realitat d’una manera diferent en funció dels seus valors, creences o coneixements. Així doncs, l’autor ens trasllada com tot i que la investigació sigui errada o parcial, l’estudi continua comptant d’un ús potencial, entenent l’error com a un puzle a construir, és a dir, entendre d’on sorgeix l’error i per què d’aquest. Tal com es transmet, les diferències solen ser donades pel context social i cultural al qual pertanyen els etnògrafs, traslladant a l’afirmació realitzada anteriorment que el context al qual pertany l’investigador condicionarà l’estudi per se. Heider presenta en quin context es presenten les discrepàncies entre etnògrafs, la primera, en referència a l’equivocació d’un d’ells o d’ambdós és la present explicada, però és necessari afegir que existeix la possibilitat que els diferents etnògrafs, o investigadors, es trobin errats i la resposta completa sigui causada o definida pel conjunt de les deduccions donades entre ambdós. Les següents fonts de discrepàncies són causades pel context en què la cultura és estudiada, ja sigui pel fet que no estan centrant el focus d’estudi en la mateixa cultura o subcultura, ja que aquestes són molt diverses en funció del context i del grup, així doncs, el fet de generalitzar una cultura única dins d’un territori, terreny o població pot arribar a implicar un error de concepció d’aquesta, o pel fet que es troben estudiant la mateixa cultura, però en diferents moments. Així com es mencionava que la cultura és molt diversa i complexa, la seva evolució també ho resulta, fins al punt que pel simple fet del canvi en l’estació de l’any pot afectar de manera directa a la cultura estudiada, llavors si parlem d’èpoques culturals diferents, aquesta diferència pot arribar a resultar abismal. Així doncs, no es poden comparar dues deduccions diferents si aquestes no són fruit d’un estudi realitzat dins del mateix context temporal. I la darrera font de discrepància plantejada, culminant en el concepte errat de percepció o parcialitat és que estan observant la cultura des de punts de vista diferents, afirmant, doncs, que el punt de vista, que segons Piñero i Diz, ha d’actuar com a eina que ha d’implicar l’aproximació de fenomenologia i corpòria de l’investigador als individus d’una cultura, determina les deduccions a les quals l’etnògraf pugui arribar. Els factors que afecten aquesta font de discrepància concreta, presentats per Heider, són diversos, la diferència en la personalitat de l’etnògraf, en els seus valors, en el seu context cultural – tot i que d’aquesta, no s’hi presenten grans evidències – , les seves característiques – des del gènere fins a l’edat –, segons l’orientació teòrica o plans de recerca, el mateix canvi de visió d’un etnògraf al llarg del temps, la diferència de temps 11 d’estada en el camp d’estudi en qüestió, el coneixement del llenguatge del lloc d’estudi, la relació establerta en el camp d’estudi o el coneixement previ. Com a breu conclusió que es pot extreure d’aquest article que planteja un escenari on existeixen veritats paral·leles, és que per a assegurar-nos de les diferències primer és necessari entendre a l’etnògraf que les genera. Així doncs, per a la interpretació de les deduccions d’una investigació cal prèviament ser conscients del context de l’investigador, contraposant, doncs, la opinió que Sánchez Carretero oferia de què era l’investigador, més ben dit, l’etnògraf qui havia d’assegurar que el seu context no afectés el seu estudi. Davant d’aquests dos autors trobem l’equilibri que s’ha mencionat repetides vegades, que implicaria una espècie de punt mitjà entre les conclusions a extreure d’ambdós articles. Per a la finalització d’aquest assaig i actuant com a conclusió d’aquest, aprofitant la comparació entre els diferents articles plantejats en un inici, podem concloure, des d’un punt de vista prematur del context etnogràfic i antropològic, que els estudis, així com a investigacions etnogràfiques, són condicionades per aquell qui el realitza. Al llarg dels articles es presenta un inconvenient que no pot ser ignorat, però tampoc solucionat, aquest és la subjectivitat. La subjectivitat presenta una limitació contraposada a l’objectivitat present a la vida de qualsevol ésser humà. Com a reflex d’aquest fet, s’observa com els diversos autors esmentats al llarg d’aquest assaig troben una impossibilitat de desfer-se d’ella. El punt de vista d’una persona, marcat pel context social, polític, cultural, acadèmic i, fins i tot, econòmic, condiciona la seva perspectiva envers allò que el rodeja generant, doncs, l’efecte Rashomon, quan aquest punt de vista es contraposa o coincideix amb un d’altre, sense implicar directament que aquestes deduccions a les quals l’investigador ha arribat després del seu estudi de camp siguin errònies, si no simplement parcials i han de ser completades per altres visions, és a dir, per altres punts de vista. Això no obstant, la presència de la subjectivitat en qüestió no ha de ser un obstacle en la investigació d’un etnògraf, ans al contrari, aquest ha de ser capaç de controlar-lo per a poder assegurar unes deduccions de la investigació veraces. Allunyant-se de la falsa convicció de l’existència d’un coneixement neutre, ha d’aconseguir l’equilibri del què és objectiu i subjectiu, fent ús d’eines empíriques i plantejant l’observació com a una eina objectiva que li pot permetre l’obtenció de resultats del mateix caire. El problema rau tan bon punt l’ètica és ignorada sota el fals vel d’una suposada subjectivitat, és a dir, s’ignora el component ètic de la investigació amb la finalitat de poder dir i desdir lliurement afirmacions parcials d’uns subjectes dins d’una cultura que ha actuat com a focus d’estudi en el camp de treball o investigació. Aquesta ètica esmentada no és necessària per