Derecho Administrativo: Persona Jurídica, Reglamentos y Actos Administrativos - Prof. Aria, Apuntes de Derecho Administrativo

¡Descarga Derecho Administrativo: Persona Jurídica, Reglamentos y Actos Administrativos - Prof. Aria y más Apuntes en PDF de Derecho Administrativo solo en Docsity! DERECHO ADMINISTRATIVO Y TRIBUTARIO Profesor: Endrius Cocciolo Correo: Endrius.Cocciolo@uab.es Teléfono: 93 581 33 88 Despacho: 2B2-126 (Facultad de Derecho) Entregar ficha Tema 1: El ordenamiento jurídico – administrativo Concepto, características y aplicación del Derecho Administrativo Es el derecho que regula el poder de las Administraciones Públicas y el derecho que regula las relaciones que hay entre ciudadanos y las Administraciones. Administraciones Públicas: mecanismo a través del cual funciona el Estado Modelo Administrativo y centralista Modelo Individuo Céntrico y Federal Gobierno por la Administración (tradición católica) Gobierno por la Comunidad (tradición paritana protestante) Monopolio de la violencia por el Estado Derecho Constitucional a llevar armas Cuerpo de Jueces Funcionarios Justicia Individuos - Jurado Cuerpo de Policías Funcionarios Política Individuos - SHERIFF Cuerpo de Militares Funcionarios Ejército Individuos – Milicia Administración Civil Profesional Administració n Todos los puestos elegidos El Derecho Administrativo es el derecho propio y específico de las Administraciones Públicas en cuanto a personas. Se trata de derecho estatutario, mientras que el derecho civil es un derecho general. Que sea derecho estatutario quiere decir que regula las relaciones jurídicas de sujetos singulares; las administraciones públicas con su propio derecho que es el administrativo. Es el derecho común de las administraciones, que tiene sus propios principios, características, conceptos, técnicas y reglas que lo hacen diferente a cualquier otro derecho. Para conseguir el interés general las administraciones públicas dispone de poderes, derechos y prorrogativas. Pueden crear, modificar o extinguir los derechos por su propia voluntad mediante actos unilaterales, manifestándose sobre la voluntad de los particulares (derechos reales). Sus características son: - Ejecutividad: los actos administrativos por ser unilaterales (sin pacto) son “títulos ejecutivos” que se han de cumplir a pesar de no estar de acuerdo el individuo afectado, en cuanto voluntad del particular. Esta es una prorrogativa que no existe en derecho común, por ejemplo en una compra- venta de coches. - Ejecutoriedad: la administración no necesita de una sentencia para ejecutar sus derechos y así poder conseguir sus fines. Los bienes de la Administración son inembargables. Cosa que no pasa con los particulares. Las administraciones no solo es poder, existen prorrogativas y limitaciones. Sus limitaciones: la administración no puede formar libremente su voluntad (existen leyes y reglamentos) en sus actuaciones, no es libre siempre tendrá que seguir unos procedimientos. Al seguir los procedimientos la administración se ve obligada a cumplir unas garantías de cara al administrado (ver documentos, libre acceso a su información). Además ha de seguir el mismo procedimiento para cada ciudadano y entrar orbitrariedad (derecho a la igualdad). El seguir el procedimiento es la garantía que tiene el ciudadano en cuanto a igualdad. Todo esto para conseguir el interés general, que en un estado de derecho se define como: Interés general  es un interés definido y seleccionado por los órganos políticos que son los que representan los intereses del pueblo. La persona jurídica de las administraciones públicas, todas las relaciones jurídico – administrativas se explican en tanto la Administración Pública en cuanto persona es un sujeto de derecho que emana declaraciones de voluntad, celebra contratos, es titular de un patrimonio. La Administración es un sujeto más de derechos, y tendrán obligaciones, personalidad jurídica, limitando su actuación con las obligaciones a favor del ciudadano. (LEY ORGANICA DE FUNCIONAMIENTO ADMINISTRACIÓN GENERAL DEL ESTADO) ART. 2.2 Situaciones jurídicas entre la Administración y los ciudadanos - Situaciones de derecho subjetivo : frente al derecho del ciudadano existe correlativamente obligación por parte de la Administración (como en derecho civil). Pero existen derechos subjetivos que solo se dan en Derecho Administrativo: licencia de obras, de armas, concesiones, autorizaciones, ... , siendo el títulos habilitantes. Estos, derecho subjetivos, son: - Libertades públicas y derechos fundamentales (derecho absoluto): están en la CE, Tratados Internaciones, .... , a los que la Administración Pública está vinculado, obligado a respetar. Recurso de amparo administrativo: cualquier acto administrativo que implique vulneración será NULO DE PLENO DERECHO; una cosa es limitar libertades públicas (libertad de manifestación) con los medios proporcionales a los fines. - Libertades económicas (Art. 38 CE): no es una libertad absoluta y se puede limitar mediante normas (respeto del medio ambiente que se obliga a las empresas, por ejemplo). (Art. 128 CE) todo limitado por el interés personal, por razón. - Derechos reales (ejemplo de propiedad, órgano administrativo): concesión de bienes de dominio público, por ejemplo poner sombrillas y un chiringuito en la playa que es un bien de dominio público. - Derechos instrumentales : que permiten la participación en un procedimiento. - Derechos de reacción : que permiten a los ciudadanos actuar en contra de la Administración (Recursos). - Situación peculiar del Derecho Administrativo : el interés legítimo  situación jurídica calificada, el ciudadano no puede obtener un derecho pero sí un interés a la legalidad de acción administrativa; que ésta respete todas las normas para la realización del acto. Es un interés individual. Por ejemplo la construcción de un centro comercial puede perjudicar a los vecinos. Tema 2: El reglamento Los reglamentos administrativos son fuentes de derecho, que proceden directamente de la Administración y es importante porque la Administración Pública para desarrollar sus actividades precisa de los reglamentos porque estos contienen normas jurídicas. Podemos definir los reglamentos administrativos como disposiciones administrativa de carácter general y de rango inferior a la ley. Sus características son:  Son dictados por la Administración  Son de carácter general por estar destinados a todos los ciudadanos  Es inferior a la ley por la jerarquía La Administración tiene una potestad reglamentaria para dictar reglamentos que contiene normas. Es importante diferenciar entre el reglamento administrativo y el acto administrativo. Los reglamentos administrativos son diferentes al acto administrativo, aunque ambos proceden de la Administración. Se diferencian:  El acto administrativo no es de carácter general sino que tiene un destinatario.  El procedimiento de elaboración de los reglamentos administrativos es diferente al procedimiento administrativo.  Un reglamento ilegal es nulo de pleno derecho (nulidad absoluta), en cambio un acto administrativo ilegal no es nulo sino anulable, es decir, dejará de tener efecto desde fecha de sentencia del juez. Principio de Inderogabilidad Singular de los Reglamentos: Una vez que la autoridad que tiene la potestad reglamentaria dicta un reglamento, ésta no puede desaplicarlo o hacer excepción para un caso concreto, no puede ni la propia autoridad (ministro) que ha generado el reglamento, ni tampoco una autoridad superior (presidente del gobierno) a ésta. Regla propia del reglamento administrativo. Potestad reglamentaria: los reglamentos pueden ser: - Estatales: son los que proceden del gobierno. La potestad reglamentaria del gobierno se encuentra regulada en la Ley de Gobierno de 50/1995 (Art. 23 y 24). Pueden ser reglamentos del Presidente de Gobierno o del Consejo de Ministros por un lado y por otro los reglamentos de cada ministro según el ámbito que tiene asignado. La forma externa de los reglamentos del Presidente reciben el nombre de Real Decreto, de los segundo Orden Ministerial. Los RD son de rango superior que las ordenanzas ministeriales. Los reglamentos estatales son de rango superior a los locales e institucionales pero no a los autonómicos por las competencias. El procedimiento de elaboración y la estructura de los reglamentos estatales sirven de patrón para los reglamentos autonómicos. - Autonómicos - Locales: Diferentes y peculiares son en cambio los reglamentos locales que serán de tres tipos:  Reglamento orgánico: norma fundamental del entre local estableciendo estructura, órganos... como si fuera la pequeña constitución del ente local.  Reglamentos comunes: son las ordenanzas municipales. La competencia para adoptar ordenanzas es el pleno.  Bandos: los reglamentos adoptados por el alcalde recibe el nombre de Bandos. Estos reglamentos son adoptados en circunstancias específicas y peculiares. - Institucionales Los reglamentos administrativos pueden ser de tipo: - Reglamentos ejecutivos o normativos: que desarrollan una ley (preceptos, contenidos de una ley), estableciendo detalles, teniendo una mirada fundamental con la ley que la van a desarrollar. - Reglamentos independientes: no desarrollan leyes, no son manifestaciones directas de una ley. Existirá siempre que no haya una ley previa que regule la materia, se tratará de una materia que tenga RESERVA DE LEY como son las libertades y derechos fundamentales, propiedad y tributos. Hay materias que al no estar reguladas, y no tener RESERVA DE LEY se podrían regular por ley con el consiguiente reglamento ejecutivo o por reglamento independiente. (La potestad reglamentaria se funda en una habilitación expresa o genérica) - Reglamentos de necesidad: son excepcionales, que se adoptan para hacer frente a riesgos extraordinarios, por ejemplo catástrofes (declaración del estado de alarma). Por ejemplo Ley de Bases de Régimen Local art. 21.1 m). Titulares de la potestad reglamentaria La potestad reglamentaria se funda en una habilitación expresa o genérica. Esta potestad reglamentaria tienen dos limites: materiales y formales. - Limites Materiales: o La Administración puede ejercer la potestad reglamentaria respetando el principio de jerarquía y de competencia. (art. 51 LRJPAC) o Principio de interdicción de la arbitrariedad (Art. 9.3 CE). Las Administraciones en sus actuaciones no pueden ser arbitrarios en referencia a conseguir sus fines, utilizando unos medios que no sean arbitrarios ( a la hora de dictar normas o manifestar su voluntad ante los ciudadanos). o Principio de retroactividad: hay que matizarlo en materia reglamentaria por no es un principio pleno, hay que limitarlo a los reglamentos que provocan desventaja, en más desfavorables para los ciudadanos, entonces no podría ser retroactivo, sí lo será cuando beneficie los intereses de los ciudadanos. Es decir, se refiere a los reglamentos que implican una restricción a los derechos de los ciudadanos. - Limites formales: La Administración a la hora de elaborar un reglamento tiene que respetar un procedimiento y seguirlo, se encuentra en la ley 50/1997 art. 23 y 24. Procedimiento de Reglamentos Estatales Este procedimiento y estructura suele ser el modelo para los autonómicos. Los pasos a seguir son: 1. Apertura del expediente inicial que incluirá todo estudio o informe previo que se ha utilizado para la elaboración del texto, más el proyecto del articulado que sobre este proyecto deberá expresarse a la Secretaria General Técnica del Ministerio correspondiente a la materia (Dictamen Preceptivo sobre el Proyecto, es obligatorio). Cada Ministerio tiene una secretaria general. Si el reglamento preceptivo afecta al personal, organización o procedimiento administrativo, para estas tres materias además del dictamen se necesita un informe del ministerio de administraciones públicas. Si afecta al ejecutivo, también tendrá que expresarse a través de un dictamen preceptivo al consejo de estado. La función de éste es la comprobación que el desarrollo complementario se ajusta a la Ley, y que no va mas allá de lo que desarrolla la Ley. El incumplimiento de un requisito informal provoca la nulidad del reglamento. 2. Una vez que el texto haya sido elaborado y dictaminado por las autoridades correspondientes de éste, se abre el trámite de audiencia, que implica que en un plazo no inferior a 15 días se pueda dar audiencia a los interesados. Es un trámite importante por lo que tiene su garantía en el art. 105.a de la CE. Los ciudadanos que estén afectados por el reglamento en cuestión tiene derecho a la audiencia directa a través de asociaciones representativas reconocidas por la Ley (por ejemplo la asociación de consumidores en defensa de los intereses de los ciudadanos). La ausencia del trámite de audiencia provoca SIEMPRE la nulidad. 3. El último paso es la publicación del reglamento que a sus 20 días posteriores a la publicación provoca sus efectos. Los estatales se publican en el BOE, los de la CCAA en el correspondiente. La Ley establece una atención especial a los reglamentos estatales, en cambio para los reglamentos locales tiene una especial atención en cuanto a la participación ciudadana, por ejemplo 15 días de audiencia para los estatales, en cambio para los locales la audiencia es al menos de 30 días hábiles. Mecanismos de reacción contra los reglamentos ilegales Art. 506 del Código Penal: denominado vía de excepción VIA DE EXCEPCIÓN: se inaplica un reglamento ilegal por excepción y su fundamento es que el juez en cualquier proceso que detecte la ilegalidad de un reglamento lo inaplica, si se da cuenta de la ilegalidad. Los mecanismos propios del Derecho Administrativo son: - Acción de nulidad: se trata de una anulación administrativa, necesitando el dictamen del consejo de estado o el correspondiente a cada CCAA. - Recurso directo: se trata de un recurso ante el juez contencioso-administrativo y ataca directamente contra el reglamento ilegal. Sus límites se encuentran en que este recurso está sometido a unos plazos. - Recurso indirecto: no se dirige contra el reglamento sino contra un acto administrativo que se funda en un reglamento ilegal. Tema 4: El acto administrativo El acto administrativo es la declaración de la Administración Pública, unilateral, no normativa, sometida a Derecho Administrativo que produce efectos jurídicos. El régimen del acto administrativo es el Derecho Administrativo: porqué establece una serie de garantías básicas (transparencia, por ejemplo), y existen unas garantías para el ciudadano y forma parte del procedimiento. Los actos administrativos pueden tener un contenido muy variado que partir de la declaración del acto administrativo encontramos: declaración de juicio, de conocimiento, de deseo y de voluntad. Especialmente importante son los actos que contienen una declaración de voluntad por ser negocios jurídicos: crear, modificar o extinguir relaciones jurídicas. Por ejemplo la matrícula de la universidad: existe una relación jurídica: estudiante  administración. Actos que tengan un contenido de juicio, como por ejemplo una evolución de oposiciones; actos que tengan un contenido de conocimiento como por ejemplo una certificación; actos que tengan un contenido de deseo como por ejemplo cuando la Administración concede becas. Las características de un acto administrativo son (prerrogativas): - Ejecutividad: eficacia vinculante del acto, el acto como título ejecutivo que se realiza pese a la no conformidad del ciudadano. Se tiene en consideración que no todos los actos han de ser ejecutivos. Entonces el acto administrativo será definido de otra manera: “cualquier manifestación unilateral y formalizada de voluntad, juicio, deseo o conocimiento, realizado por la Administración Pública y sometida ha Derecho Administrativo”. Podemos clasificar los actos administrativos de la siguiente manera: - Actos decisorios y actos no decisorios: los primeros son los actos que implican la creación, modificación o extinción de relaciones jurídicas (actos de voluntad). Los segundos son actos que implican conocimiento de juicio, conocimiento y deseo. - Actos definitivos y actos de trámites: los primeros son aquellos actos que ponen fin a un procedimiento, tanto son actos del procedimiento inicial como de la resolución de recurso sobre un acto. Los segundos son aquellos actos desde la iniciación del procedimiento hasta el momento en que se dicta el acto final. En definitivo, son los actos internos del procedimiento. Normalmente no se pueden recurrir por separado del acto final definitivo. Ciertos actos de trámite se pueden definir como cualificados, si implican de forma directa e ________ vulneración podrán ser impugnados. - Actos que ponen fin a la vía administrativa y actos que no ponen fin: los primeros pueden ser objeto de recurso contencioso-administrativo ante el juez mientras que los segundos solo pueden ser objeto del recurso administrativo. Los primeros son: o Las resoluciones de recurso de alzada, lo suele resolver el superior jerárquico del órgano que ha dictado el acto. o Otros medios de impugnación que tengan el mismo efecto que el recurso de alzada. o Las leyes en cada ámbito establecen cuales son los actos que ponen fin a la vía administrativa (los actos de ciertos órganos cuando así lo establezca la ley). Elementos del acto administrativo: - El sujeto que dicta dichos actos administrativos, la Administración y el órgano de la Administración que tiene competencia para dictar el acto. - Para que exista un acto administrativo tiene que existir un sujeto productor y un órgano administrativo. Si el órgano no tiene competencia el acto será viciado: de falta de competencia. Quedará reflejado en nulidad o anulabilidad: o Nulidad: si la incompetencia es manifiesta o por razón de materia y territorio. Por ejemplo un inspector de hacienda pone una multa de coche. o Anulabilidad: las demás cosas que no sean nulas. Incompatibilidad y recusación (Art. 28 y 29 LRJPAC) Se establecen ciertas cautelas cuando las autoridades o los funcionarios tengan interés personal en el asunto (parentesco, amistad o inamistad, relaciones de servicios, etc.)  imparcialidad. El funcionario debe abstenerse de intervenir. Si el funcionario no se abstiene voluntariamente, los órganos superiores pueden ordenar la inhibición del asunto. Para no dejar desprotegido al ciudadano ante una posible imparcialidad si lo anterior no se da, se tiene la recusación: el poner de manifiesto la existencia de determinadas incompatibilidades. Así los particulares pueden recusar al funcionario que no se abstenga, la finalidad es evitar que se mantenga una posibilidad de parcialidad en la resolución del asunto. La recusación se hará en la Administración. Elementos objetivos: Es el contenido del acto: la declaración que el acto incorpora y realiza. El contenido debe ser: - Lícito: el contenido estará determinado por normas. - Razonable (idóneo): para conseguir una finalidad - Posible: con efectos prácticos. Esto es relevante para controlar eventuales vicios del contenido, irracionalidad del acto, desproporcionalidad, etc. Hay que mirar la finalidad sea de interés general, y no con otro interés determinado. El contenido puede ser: - Típico (esencial y natural): siempre hay un contenido típico y esencial. Por ejemplo autorizar al permiso de conducir, de obras, etc. - Accidental (condición, término y modo): por ejemplo la autorización para construir un centro comercial siempre que tenga parking subterráneo, el plazo una autorización a partir de octubre. Presupuesto de Hecho: Son aquellas circunstancias exteriores que justifican y determinan la producción del acto administrativo, sus efectos, alcance, sentido. Por ejemplo el hecho de saltarte el semáforo en rojo es objeto de sanción. Causa: es el PORQUÉ del acto administrativo. En el caso del ejemplo anterior es una conducta calificada por las normas y es objeto de infracción. Fin: es el PARA QUÉ del acto administrativo. Es importante para el control del acto discrecional, que ello se relaciona la llamada “desviación de poder” (art. 70.2 LJCA), la ampliación de potestades para fines distintos de los previstos en el ordenamiento. Existen tres niveles de desviación: - Máxima: empleo de potestades administrativas para conseguir fines contrarios al interés público o distintos de él. - Minina: empleo de potestades para la consecución de un interés público que no es el específicamente asignado. - Formal o impropia: uso de un procedimiento externo leal, pero que es distinto del que la ley marca para producir el acto en cuestión. Elementos formales: - Declaración: manifestación de la decisión de la Administración. - Motivación: las razones que han llevado la Administración a dictar un determinado acto. Establece la relación de causalidad entre hechos, derecho aplicable y decisión adoptada. - Notificación: es necesario que la declaración llegue a la órbita de los particulares para que produzca sus efectos: requisito de eficacia: a domicilio, publicación, si el particular realiza actos que presuponen conocer que el acto se le ha notificado, el defecto queda subsanado (convalidación de la notificación defectuosa). Notificación rehusada e imposible, la finalidad de la ratificación es que el interesado tenga conocimiento del contenido del acto (Art. 57.1, 57.2 y 58 LRJPAC. El acto administrativo se presume válido (presunción relativa que admite prueba en contra. Relacionando con los efectos a partir de la fecha en que se dicta (eficacia). Esto como regla general, pero que surge importantes excepciones: - Los supuestos en que la eficacia no se realiza en el mismo momento que el acto sino en un momento posterior. - Efectos cuando se realice notificación en los actos de derechos e intereses. Requisito de eficacia: Su finalidad es no dejar desprotegido al ciudadano Notificación a domicilio (certificada)  art. 58.2 LRJPAC. 10 Días desde que se dicta el acto (plazo). El contenido es: Se ha de notificar el texto íntegro del acto administrativo, es decir, la parte dispositiva (la declaración). Si falta la declaración de la notificación, es decir, el acto, no produce ningún efecto (puede provocar indefensión). Que tipo de recurso se puede interponer o no y sus plazos si falta alguno de estos elementos (contenido relativo)? - Producción automática de la suspensión: con el transcurso de 30 días desde la solicitud sin resolución expresa (sin que la Administración se manifieste). - Recurso contencioso-administrativo: es preciso interponer este recurso solicitando la suspensión. Suspensión ante Causam (Art. 136.2 LJCA)  LEY JURISDICCIONAL CONTENCIOSO ADMINISTRATIVO. Los asuntos están expresados en el art. 29 y 30 de LJCA (vías de hecho). Las vías de hecho es cuando la Administración realiza cualquier actividad sin la cobertura del acto. Art. 63.1. LRBRL (Ley 7/1985). Juntos con los sujetos legitimados en el proceso contencioso administrativo, podrán impugnar los actos y los acuerdos:  Administración del Estado y de las CC.AA.  Los miembros de las corporaciones que hubieran votado en contra. Con o sin previo requerimiento de anulación a las mismas corporaciones. La suspensión solo podrá acodarse por el órgano jurisdiccional que conozca del recurso. Excepción: cuando los actos o acuerdos de la entidad local atenten gravemente al interés general de España, el Delegado del Gobierno podrá suspenderlos , pero debiendo impugnarlos seguidamente ante la jurisdicción contencioso- administrativa. Extinción de los efectos del acto administrativo El acto se extingue cuando se cumple el acto. La extinción también se puede producir por otras causas: - Cumplimiento: extinción que ocurre cuando surgen ciertos elementos accidentales como el plazo o condición. Resolución expresa de la Administración [como sanción por el incumplimiento del acto]) - - Resolución: incidencia de determinados elementos accidentales [plazo o condición], resolución expresa de la Administración [como sanción por el incumplimiento del acto]) - Revocación (actos de gravamen o desfavorables [oportunidad, sin que obsten intereses públicos y terceros perjudicados / actos creadores de derecho [no se puede siempre que la ley no lo autorice y exista una reserva inicial]; art. 105 LRJPAC) - Voluntad del particular (excepcional) Según la gravedad del vicio tenemos un grado u otro: - Actos inexistentes - Actos nulos es el acto mas grave. Son los que lesionan derechos y libertades susceptibles de amparo constitucional; dictados por un órgano manifiestamente incompetente por materia o territorio; con contenido imposible; constitutivos de infracción penal; contra el procedimiento; los que conceden derecho o facultades en carencia de requisitos esenciales; cuando lo diga una norma con rango legal); - Actos anulables - Irregularidades no invalidantes: no se consideran inválidos sino que son indefensión. Puede ser por ejemplo un error de trascripción. Tema 5: El procedimiento administrativo Cualquier organización para funcionar necesita organizarse y ordenar sus actuaciones, por tanto necesita un procedimiento para determinar como se organizaran estos. La determinación del procedimiento dice que con antelación se pueden conocer los cauces y conductas de la Administración ordenadas para el conseguimiento de ciertos objetivos. Estos procedimientos son predeterminados. Esto también es una medida para garantizar los intereses generales. El procedimiento es donde se materializan las interacciones entre ciudadanos y la Administración. Donde se permite al ciudadano defenderse. En definitiva que el procedimiento sea regulado garantiza el hecho de poder defenderme y presentar recurso. Normativa del procedimiento administrativo La Ley 30/1992 de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y de Procedimiento Administrativo Común (modificada por la Ley 4/1999), cumple con el mandato constitucional del art. 149.1.18, la ley regula la tres materias fundamentales del ordenamiento administrativo: - Las bases del régimen jurídico de la administraciones públicas - El procedimiento administrativo común - El sistema de responsabilidad de todas las administraciones públicas Sujetos del procedimiento administrativo - Administración (Estado, CCAA, EELL). A través de órganos competentes (la competencia afecta a la validez del acto [nulidad o anulabilidad]), servidos por personas físicas (las condiciones de las cuales releva respecto a los supuestos de abstención o recusación) . - Interesados. Son todos aquellos ciudadanos afectados. Los interesados tiene que tener los siguientes: - Capacitad jurídica. - Capacitad de obrar. - Legitimación. Principios del procedimiento administrativo - Principio inquisitivo: es un principio relacionado con la Administración. Este implica que la Administración tiene una serie de potestades que le permiten apreciar los hechos e iniciar o no el procedimiento. - Principio de contradicción: se refiere a los interesados. Es un principio que concede la posibilidad de participar en el procedimiento (pedir documentos, solicitar audiencia). En este caso el interesado provoca el procedimiento. - Principio de participación en el ejercicio de la potestad administrativa: la Administración se sienta con los interesados y negocia la resolución (acto unilateral), con pactos, acuerdos, convenios o contratos. Se pueden dar dos situaciones: o Base consensual: definir una base común los 2 y la Administración decide el acto final. o Ser ellos mismos consensuales: definir una base comun y el acto también. - Principio de igualdad: los sujetos que tienen la consideración de interesados en el procedimiento. - Principio de publicidad: acceso y conocimiento de las actuaciones relevantes del procedimiento. - Principio de gratuidad: La tramitación es, con carácter general, gratuita para los ciudadanos. Excepciones: no se incluyen gastos por consecuencia de diligencias o actuaciones solicitadas, procedimientos en el ámbito de hacienda pública; por razón de servicio o prestación. Requisitos generales del procedimiento - Lugar. Viene mas o menos implícitamente determinado por las normas del procedimiento. Para el administrado es relevante el domicilio a efectos de notificaciones. Sin duda el espacio mas relevante es el registro general: es aquel centro que representa la cremallera entre Administración y interesados en el procedimiento en cuanto el registro permite la incorporación de la actividad privada al procedimiento. - Tiempo. Términos: son aquellos momentos en que forzosamente tienen que realizarse alguna actuación procedimental. Plazos: es el intervalo de tiempo dentro del cual deben o pueden realizarse determinadas conductas relevantes para el procedimiento. - Forma. Las características de las actuaciones para que estas tengan valor legal. Cuando los interesados omitan algún requisito, el procedimiento no se invalida, sino que la A. debe ponerlo en conocimientos, concediendo un plazo adicional de 10 días para la subsanación. DRET ADMINISTRATIU I TRIBUTARI Professor: Dolores Arias Adreça: Dolores.Arias@uab.es Telèfon: 93 581 33 88 Despatx: 2B2-126 (Facultat de Dret) Entregar fitxa Tema 1: Les categories Tributàries El tribut: concepte i classes El concepte el trobem al art. 2.1 LGT  “Los tributos son los ingresos públicos que consisten en prestaciones pecuniarias exigidas por una Administración pública como consecuencia de la realización del supuesto de hecho al que la Ley vincula el deber de contribuir, con el fin primordial de obtener los ingresos necesarios para el sostenimiento de los gastos públicos. Los tributos, además de ser medios para obtener los recursos necesarios para el sostenimiento de los gastos públicos, podrán servir como instrumentos de la política económica general y atender a la realización de los principios y fines contenidos en la Constitución.” D’aquesta definició extrèiem: - Ingrés públic : regulat per un dret públic (regula relacions entre l’administració i l’administrat), no per un dret privat (relacions entre privats, com per exemple el dret civil). - Prestació pecuniària (diners) exigida (algú té dret a rebre diners) per una administració pública. - Conseqüència d’un supòsit de fet : obligació tributaria de naixement com a conseqüència de realitzar una cosa que està a la llei. El supòsit de fet està relacionat amb manifestacions de riquesa (fer consum, per exemple). - Per cobrir la despesa pública : els tributs busquen cobrir la despesa que suposa el finançament de l’estat (art. 20 LGT). El tribut abans d’exigir-ho s’ha d’establir. Un tribut només es pot establir per aquelles entitats que tenen poder tributari (capacitat per poder exigir tributs). Aquests ents son l’Estat (llei), la CCAA i els ents locals (ordenances fiscals, sempre que aquestes estiguin dins d’un marc legislatiu i la llei Hisenda Local). Qui exigeix els tributs? El tribut té un creditor (l’Estat) i els deutors (contribuents). El tribut neix per la realització d’un pressupost de fet recollit a la llei. El pressupost de fet té uns requisits: - Principi de Legalitat amb una llei es pot dissenyar un pressupost de fet. Només els òrgans que tenen poder legislatiu poden dissenyar-ho. Per exemple, IRPF recollit al RD 3/2004 de 5 de març; aquest impost grava fons de renda (treball, renda mobiliària i immobiliària, activitat econòmica, augments i disminucions patrimonials). Tot això està a la llei. Un pressupost de fet sempre ha d’estar regulat per llei, però hi ha coses que poden ser desenvolupades per reglament, com per exemple el RD. - Deure de contribuir amb el pressupost de fet es fa efectiu el deure de contribuir a la despesa pública (Art. 31.1 CE). El deure de contribuir el té tothom. No hi ha diferències per nacionalitat. Hi ha deure en el moment que obté riquesa dins del territori espanyol. Contribuïm per mantenir el nostre estat, els serveis públics, la estructura estatal. El deure de contribuir té límits d’acord amb el principi de justícia. No s’ha de pagar amb totes les riqueses (no expropiació). - Principi de Justícia  està fet amb altres principis: o Principi de capacitat econòmica: el sistema tributari ha de fer cumplir el deute en funció de la nostra capacitat econòmica. Per exemple el IRPF, qui te més paga més. Es el criteri de la distribució de la riquesa pública. o Principi d’igualtat: tots aquells que tenen igual capacitat econòmica han de tractats iguals. Els que tenen capacitat econòmica diferents, han de ser tractats tots diferents. o Principi de progressivitat: paguem d’acord amb la nostra renda. o Principi de confiscatorietat: es una precaució adoptada per el legislador constitucional. Es posen límits perquè els tributs no expropien fets. El sistema tributari no pot esgotar la riquesa agrabada. Aquest principi te un problema en la seva definició. No se sap si un impost d’un 50% es confiscatori. Es qüestió d’interpretar. També hem de tenir en compte que rebem de l’estat. Per tant, els tributs no tenen caràcter de fiscalitat ni d’expropiació, sinó de contribució. El tribut té una finalitat concreta: cobrir la despesa pública. Els tributs han d’anar als pressupostos de l’Estat. L’impost: concepte i classes Està definit a l’art. 2.2 c) de la LGT  Impuestos son los tributos exigidos sin contraprestación cuyo hecho imponible está constituido por negocios, actos o hechos que ponen de manifiesto la capacidad económica del contribuyente. L’impost es exigit sense contraprestació. Has d’anar a pagar sense rebre res de manera directa en aquell moment. L’impost serveix per repartir la despesa. L’impost es basa en un fet imposable (la llei ho ha de marcar). Segons la llei el fet imposable està constituït per negocis, actes o fets. Tots suposen manifestacions de capacitat econòmica. Per exemple el Impost de Societat es paga pel fet d’obtenir beneficis. LOCAL ESTATAL IBI I.CONSTRUCCIÓ (ICIO) IRPF ITPAJD I.MATRICULACIÓ I.CERVESA IAE IVTNV (NATURA) IVA I.HIDROCARBUR I.VINS I. ALCOHOL I.VEHÍCLES DE TRANSMISSIÓ MEC. IS I.SOBRE EL PATRIMONI I.LABORLS DEL TREBALL I.S.S I.ELECTRICITAT Els impostos es poden classificar: - Directes: graven la renda i patrimoni. Exemple el IRPF - Indirectes: graven el consum o tràfic de bens. Exemple el IVA - Personals: es configuren per l’acció d’una persona. Exemple el IRPF - Reals: graven coses sense tenir cap persona. Exemple el IBI - Subjectius: Impostos que tenen en compte la circumstància personal del contribuent. Exemple el IRPF - Objectiu: Impostos que no tenen en compte la circumstància personal del contribuent. Exemple el IBI - Periòdics: es repeteixen en el temps. Exemple el IRPF - Instantanis: no requereixen cap temps. Exemple ITPAJD La taxa. Els preus públics Està regulat a l’art. 2.2. a) LGT  Tasas son los tributos cuyo hecho imponible consiste en la utilización privativa o el aprovechamiento especial del dominio público, la prestación de servicios o la realización de actividades en régimen de derecho público que se refieran, afecten o beneficien de modo particular al obligado tributario, cuando los servicios o actividades no sean de solicitud o recepción voluntaria para los obligados tributarios o no se presten o realicen por el sector privado. La taxa es un fet imposable. Té dos bessants: - Quan es basa en la utilització privativa o aprofitament especial del domini públic. Per exemple guals, zona blava, les “terrases” dels bars, una mudança, etc. - Prestació de servei o realització d’activitats en règim de dret públic referent singularment a l’obligat tributari monopolitzat i obligatoris: ens poden cobrar taxes per serveis que ens dóna l’administració. Aquests serveis per a què es cobrin s’han de donar tres condicions: o Singularment ha de beneficiar a un individu concret (sol·licitant). o Aquest servei ha de ser en règim de monopoli. o Ha de ser obligatori rebre’l per part de l’administració. La diferència entre impost i taxa es que l’impost no té contraprestació i la taxa si. La taxa està regulada a la llei de taxes i preus públics (tota CCAA té una). La taxa ha de ser com a màxim per cobrir les despeses del servei. El preu públic no es una categoria tributaria. S’explica per diferenciar-ho de les taxes. El preu públic contribueix a una contraprestació, ja que l’administració ens dóna un servei. Aquest servei no es obligatori ni està en règim de monopoli. Les taxes segons llei, té com a màxim cobrir la despesa, no té criteri de benefici. En canvi el preu públic com a mínim ha de cobrir la despesa. Una altra diferència es que la taxa ha de ser regulada per llei, i en canvi el preu públic pot ser només per una ordre ministerial. Per tant, els preus púbics: Fet imposable com a esquema del règim jurídic del tribut: Element objectiu: descripció d’aspectes que desencadenen en l’obligació - Aspecte material (fet gravat)  es refereix que son manifestacions de riquesa, per exemple un negoci, obtenció de rendes, etc. - Aspecte espaial (punts de connexió)  espai on es realitza aquest aspecte material on es pot ubicar. Per saber on ubicar-los s’utilitzen punts de connexió (per exemple el lloc on s’està gravant un impost). - Aspecte quantitatiu (fix i variable)  com quantifiquem un tribut. Pot ser fix o variable. El fix son aquells que el legislador duu la quota. El variable el legislador diu els mecanismes de càlcul de quota. Hi ha dos elements o Base imposable  quantificació de la riquesa gravada. o Tipus impositiu  part de la riquesa que s’ha de donar a l’Estat. BI * TI = QUOTA (objecte de la obligació tributaria) - Aspecte temporal  fa al·lusió al temps. Com influeix el temps en l’obligació tributaria, per exemple IRPF. L’aspecte temporal dóna quan es merita la obligació tributaria. També ens dona el moment d’exigibilitat del tribut (quan hem de pagar) Exigibilitat ≠ Meritament Element subjectiu: fa relació amb el subjecte passiu i subjecte actiu. En una obligació hi ha qui té drets i qui ha de complir: - Subjecte actiu  Administració Tributaria - Subjecte passiu  Contribuents Exempció i no subjecció Els dos supòsits porten al NO naixement de l’obligació tributaria. - Supòsit de no subjecció  aporta criteris per interpretar la norma, i ens donarà supòsits per no realitzar el fet imposable. Per exemple el IRPF NO afecta a persones jurídiques. - Supòsit d’exempció  el que dóna el legislador son supòsits on es fa el fet imposable però el legislador estima que no s’ha de gravar la renda. Han de sortir a la llei. 26 L’obligació tributaria Es la conseqüència de realitzar un fet imposable. Això comporta una sèrie d’obligacions: - Obligació d’exercir _______ : les característiques de l’obligació les fixa la llei. - Obligació del dret públic: es regula per normes que ordenen relació Administració – ciutadà. - Obligació de donar: per aquesta obligació el creditor rep principalment diners del deutor, però també poden ser altres coses com obres d’activitats. Els subjectes de l’obligació tributaria Quan es realitza el fet imposable neix l’obligació. Els subjectes de l’obligació tributaria son el subjecte actiu (creditor) i el subjecte passiu (obligat tributari). El subjecte passiu son subjectes que segons la llei han de fer front al compliment de les obligacions tributaries que comporta no només el pagament estricte sinó també tots els deures formes que acompanyen o poden acompanyar al pagament. - Obligacions materials: el pagament. - Obligacions formals: els que permeten controlar el pagament . Aquestes obligacions son las que ha de complir el subjecte passiu per donar els diners als ents públics. Subjectes passius: concepte i classes El subjecte passiu es el deutor de les obligacions tributaries. El que paga perquè realitza el fet imposable. Paga al creditor (subjecte actiu) una quantitat (la prestació). Tenim dos classes de subjectes passius: - Contribuent: es la denominació legal del realitzador del fet imposable que es el subjecte passiu, i que ha de complir amb totes les obligacions formals i materials. Respons amb tot el patrimoni present i futur del compliment de la seva obligació (art. 1911 C.Civil). - Substitut: es el subjecte passiu i deutor que realitza el fet imposable. El que tenen en comú es que son deutor i subjectes passiu que responen amb el seu patrimoni present i futur. I la diferència es que el contribuent realitza el fet imposable i el substitut es col·loca en el seu lloc i el desplaça. 27 El responsable tributari El responsable tributari no es cap persona a la que se li imputa cap responsabilitat. L’Administració es relaciona amb el contribuent ja que ha realitzat un fet imposable. La LGT disposa que hi hagi un tercer que serà el responsable. Aquest pot ser responsable solidari ( ha d’estar expressament disposat a la llei) o responsable subsidiari (en cas que la llei no digui res). En tots dos casos s’ha de donar una insolvència de l’obligat i llavor l’Administració pot adjudicar un responsable i se li exigeix el deute tributari. La diferencia entre una responsabilitat i una altra es una qüestió de temps. El responsable subsidiari respon desprès d’una “declaració de fallida”, en canvi el responsable solidari respon desprès del període voluntari de pagament. La “declaració de fallida” es l’últim acte que es fa en l’anomenat procediment de constrenyiment. Per exemple una multa. Si no es paga en un termini s’obre un acte de constrenyiment i es comença a embargar bens: 1. Si no pagues t’obren un procediment de constrenyiment i un nou plaç de 20 dies per pagar. 2. Si segueixes sense pagar comencen a embargar, per exemple els c/c. 3. Els bens s’han de fer diners, llavors si no existeixen o no es te suficient, aquest diner que falta es certifica amb el certificat d’insolvència. Aquest acte es quan l’Administració podrà anar contra el responsable. Què passa amb el responsable solidari? Per poder reclamar no cal aquesta declaració de fallida sinó que només cal que s’esgoti el termini voluntari de pagament i l’Administració gira la responsabilitat cap a ell. La llei a l’art. 41 ens diu que la responsabilitat s’aconsegueix a la totalitat del deute tributari exigida al període voluntari, exceptuant: - Les sancions que es pugin atribuir al deutor principal, excepte que una llei ho digui. - Ni els recàrrecs que puguin succeir durant el període executiu o de constrenyiment. Els responsables tenen una acció de retorn contra el deutor principal. Si partim de la base que el deutor es insolvent no cobrarem res. 30 Considerarem responsables, segons art. 41.1 a) i 43.1a): - Serán responsables solidarios de la deuda tributaria las siguientes personas o entidades: o Las que sean causantes o colaboren activamente en la realización de una infracción tributaria. Su responsabilidad también se extenderá a la sanción. - Serán responsables subsidiarios de la deuda tributaria las siguientes personas o entidades: o Sin perjuicio de lo dispuesto en el párrafo a) del apartado 1 del artículo 42 de esta Ley, los administradores de hecho o de derecho de las personas jurídicas que, habiendo éstas cometido infracciones tributarias, no hubiesen realizado los actos necesarios que sean de su incumbencia para el cumplimiento de las obligaciones y deberes tributarios, hubiesen consentido el incumplimiento por quienes de ellos dependan o hubiesen adoptado acuerdos que posibilitasen las infracciones. Su responsabilidad también se extenderá a las sanciones. El responsable es una garantia per l’Administració. TEMA 3: OBJECTE DE L’OBLIGACIÓ TRIBUTARIA La prestació tributaria. Concepte. Tipus de determinació. L’objecte de l’obligació tributaria es prestar diners. No única, hi ha altres com els tributs que es poden pagar en espècie. Obligacions tipus accessòries  acostumen a aparèixer per incompliment o enrederiment del pagament. Hi ha de dos tipus: interès per demora i recàrrecs. La determinació pot ser: - Sistema cupo: repartiment de càrrega tributaria entre diferents subjectes. Per exemple contribucions especials. - Sistema quota: l’objecte de la prestació el determina la llei (tribut fix) o s’ha de determinar pel subjecte (tribut variable). La base imposable. Règims d’estimació de la base. La base liquidable. 31 - Base  quantificació de riquesa que recull el fet imposable (la riquesa agravada). - Quota íntegra  objecte d’obligació tributaria. Existeixen diferents tipus de classificació segons la base, així trobem: - Base imposable  quantificació del fet imposable de la riquesa. - Base liquidable  es la base imposable – reduccions (aquestes reduccions poden ser per exemple pels fills). - Base monetària  totes les bases imposades que utilitzen els diners per quanticables. - Base específica  bases imposades que utilitzen altres magnituds que no son els diners (per exemple l’impost sobre l’aigua). Com es calcula una base imposable? Hi ha diferents formes: 1. DIRECTA (Art. 51 – 53 LGT)  contribuent i Administració utilitzen dades reals (documentats) per exemple factures. a. Declaracions o documents. b. Dades consignades a llibres i registres comprovats c. Altres documents tributaris. Ho pot fer l’Administració o el contribuent (per exemple el IRPF). 2. Objectiva  mètode opcional. Determinats tributs donen opció d’estimar la base segons signes, índex o mòduls. Per exemple IRPF. El contribuent pot utilitzar elements previstos a la norma: a. Magnituds b. Índex c. Mòduls 3. Indirecte  utilitzat únicament per l’Administració i ho fa quan no pot utilitzar els altres dos mètodes. Es utilitzat per fer comprovacions i inspeccions de l’Administració. a. Dades i antecedents. b. Els indirectes que acreditin l’existència de riquesa. c. Valoració d’índex tributari. L’Administració valora la riquesa, per exemple. El tipus de gravamen. Quota i deute tributari. Tipus impositiu: es la part de riquesa que s’ha d’ingressar a les arques públiques. Hi ha de dos tipus: - Específic  s’aplica a bases imposables específiques (no monetàries). Per exemple l’Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica. - Alíquota  percentuals. Propi de bases monetàries. Per exemple IRPF. o Proporcional: no varien encara que variï la base imposable. o Progressiu: a més riquesa més es paga. o Regressiu: a més riquesa menys es paga. 32 L’interès de demora es merita sempre que es dóna endarreriment en el pagament. Extinció de l’obligació tributaria Pagament: Els requisits perquè el pagament sigui efectiu son: - Idèntic  el pagament s’ha d’identificar amb un tribut. - Integra  s’ha de pagar tot (el total de la quota tributaria). Els parcials seran a compte. - Indivisible  no pot dividir el pagament. La forma de pagament pot ser: amb diners, efectes timbrats (segell que fa prova de que s’ha pagat un tribut) i en espècie (pagament amb coses). El temps: - Declaració : l’administrat que ha fet un fet imposable. Per exemple __________ - Autoliquidació: no només declara fets, sinó que quantifica el deute tributari. - Notificació col·lectiva: el seu temps de pagament comença quan es notifica als diaris de la província el començament del període voluntari. | PERIODE VOLUNTARI | PERIODE EXECUTIU_______| El pagament es pot ajornar? El pagament es indivisible i el contribuent no pot ajornar-ho però la llei preveu un mecanisme per a que es proposi a l’Administració un pagament ajornat. Es demana un període fraccionari. El contribuent pot demanar aquest ajornament tant en el període voluntari com executiu, fins que hi hagi un embargament de bens. L’Administració es qui te la discrecionalitat de concedir-ho. Els requereix una sol·licitud de l’administrat i ha de demostrar la insolvència transitòria. Aquesta petició ha d’anar acompanyada d’una assegurança de caució (garantia que cobreix aquest capital) AVAL = PATRIMONI No hi ha una concessió directe però es pot demanar la sol·licitud. En cas d’impossibilitat s’admeten altres garanties com hipoteques. Llavors per petites quanties (màxim 3.000 €) o per risc de l’activitat (com la quiebra) l’Administració pot eximir la garantia. Tot això està regulat a l’art. 82 LGT. El procediment s’ha de resoldre en 6 mesos. Si l’Administració no respon (silenci administratiu) vol dir que es negatiu. Prescripció: Suposa l’extinció dels drets pel pas del temps. Si en 4 anys aquests drets no s’utilitzen s’extingeixen. La caducitat té relació amb els procediments i no amb els drets. Si posem en marxa un procediment el temps es de 6 mesos i si passen s’ha de suspendre i començar. En canvi, la prescripció es pot interrompre, es a dir, qualsevol acte en que s’apliqui el dret, si passen 4 anys s’ha de tornar a començar. La prescripció tributaria aplica l’extinció per 4 anys d’inactivitat dels drets següents: - Dret a liquidar  es el dret que te l’Administració de quantificar el deute tributari; per exemple una declaració que presentem a l’Administració, per ser 35 hereu; pues des de aquest moment l’Administració té l’obligació de cobrar l’impost de successions i donacions, i ho ha de fer en 4 anys. - Dret a exigir  te dret a exigir i mitjançant el procediment de constrenyiment. Per obrir el procediment des de que te consciència del deute son 4 anys. - Dret a sol·licitar la devolució - Dret a exigir la devolució El període de prescripció es pot interrompre per determinats actes i hem de començar a tornar. Els actes que s’interrompen son aquells actes que puguin ser comunicats formalment a l’altre part (administrat). Son per exemple els motius exposats a l’art. 67 i 68 LGT. La prescripció tributaria es automàtica, s’aplica d’ofici i no cal que l’administrat la demani però a la civil l’ha de sol·licitar l’interessat al jutge. La prescripció de la obligació principal implica la prescripció de tota la resta. Compensació Es una altra forma d’extinció. Es una relació on el deutor i el creditor son a la mateixa vegada creditor i deutor. Per exemple pare i fill es deuen diners, pues la diferència. Trobem: Per la compensació, els deutes tributaris estiguin líquids i siguin exigibles (tots dos ho poden exigir). Condonació Es el perdó del deute tributari. Es la màxima cosa que pot fer el creditor. Es necessari, que estigui previst legalment, no es pot fer per caure bé. Per exemple per alguna mena de catàstrofe. Sense aquesta previsió a la llei, no es pot fer res. Insolvència El contribuent en un determinat procediment es insolvent, no té líquid ni bens. De banda a la insolvència l’Administració no pot cobrar; no es una extinció definitiva del deute sinó que es provisional (Art. 1976 C.Civil). Llavors quan torni a tenir patrimoni es va liquidant. Per eximir de la obligació son 4 anys. Però per saber l’Administració que tens bens et faran anar a inspecció i per tant s’interromp el temps. TEMA 4: PROCEDIMENTS TRIBUTARIS Aplicació del tributs 36 L’aplicació del tributs suposa tres parts fonamentals (part dinàmica de l’aplicació): - Informació: assistència als obligats  art. 83 LGT. L’Administració te el deure d’informar i assistir als obligats per els seus deutes tributaris. Per exemple el fet de publicar les obligacions. - Actes realitzats pels obligats exercint els seus drets i fent les obligacions  els contribuents estan obligats a donar informació i dret a exigir les devolucions. - Gestió del tributs  els procediments tributaris de gestió, inspecció i recaptació. Part més important de l’aplicació dels tributs. Els actes administratius que sorgeixen dels procediments administratius son succeptibles a ser revisats; i que provenen de la gestió, inspecció i recaptació. - Informació de l’Administració  l’Administració informa, fa publicacions i comunica els seus criteris als administrats. Tot aquest material que vincula a l’Administració ha d’estar a disposició de l’administrat. Les consultes tributaries son la sol·licitud i consulta a l’Administració sobre determinats temes fiscals d’una actuació concreta perquè l’administrat planteja. A mes hi ha un procediment específic que son les consultes tributaries i es caracteritzen perquè: o Pel seu pressupost de fet. Es un consulta sobre el règim, la classificació o qualificació que correspongui. o Com es fa? Per escrit i abans d’exercir qualsevol dret. Per exemple, si tens una inspecció no pots fer consultes perquè ja ho hauries d’haver fet abans. o L’Administració no pot tardar mes de 6 mesos en contestar. Si l’Administració no diu res, es un silenci negatiu. Si et contesten et farà saber els criteris que s’hagin d’assolir. o La contestació, el seu efecte es la vinculació. L’Administració es troba vinculada amb l’administrat, i si hi ha alguna mena d’error no el pot sancionar ja que no hi ha mala fé. Aquest vinculació ja no es només amb l’administrat sinó en situacions semblants per a tots els contribuents (fan de precedent). o Les consultes no son recurribles. VINCULACIÓ ≠ NORMA Els actes tributaris derivats de l’aplicació dels criteris de consulta si que son recurribles. La consulta no interromp cap termini de prescripció. La consulta es vinculant perquè si fas el que et demanen no et poden sancionar però si exigir. - Deures de l’administrat: es l’aportació de informació. L’aspecte clau es la informació i no la contribució. Com obté informació l’Administració? Per captació d’informació (per exemple la declaració) i per requeriment individual. Existeix un deure general d’aportació d’informació a l’Administració per part de qualsevol persona física o jurídica (Art. 93 LGT). La informació es tant pròpia com de tercers. 37 - Documents: ho poden produir l’Administracions: o Comunicacions: actes en que l’administrat o Administració es comunica amb l’altre part. o Informes: dictàmens que l’Administració Tributària fan quan li sol·liciten. o Diligències: pròpies de la inspecció tributaria. L’inspector tributari exposa fets que es dóna en la inspecció (tots els passos que fa i tot el que es veu). Tot això es reflexa a l’acta. Resolució pot ser (art. 100 LGT): - Compliment: fent el pagament s’agrava. - Caducitat: extinció del temps dels 6 mesos. Quan un procediment caduca s’entén com no fet. Aquest no interromp la prescripció. Si estàs en el període de prescripció l’Administració ho pot tornar a obrir però si no ho estan no hi ha possibilitat. - Tàcita: (silenci administratiu). Es forma una situació d’inseguretat (art. 104 LGT). Hi ha dos possibilitats: o Procediments iniciats per l’administrat: en aquests casos diu el legislador, per el principi general, tenim un silenci positiu (estimat) però hi ha excepcions:  Per impugnació d’actes i disposicions  Dret de petició a l’Administració (art. 29 CE) o Procediments iniciats d’ofici: la llei diu que si un procés iniciat s’ha de reconèixer drets o efectes favorables a l’administrat, el silenci es negatiu. I si els efectes produïts per el procediment d’ofici son desfavorables hi ha una caducitat del procediment (procediment no realitzat, prescripció). - Acte exprés (liquidació): l’Administració te un deure de realitzar resolucions expresses. Son actes administratius. De l’acte administratiu  es caracteritza per: - Concepte: es un acte en el qual l’Administració quantifica el seu dret (deute tributari). En aquestes quantificacions hi ha les quotes, recàrrecs, etc. - L’acte administratiu ha d’estar motivat. S’han de descriure tant els fets com els fonaments jurídics i han d’estar escrits a l’acte. A més, les oportunitats de recurs a les que pots optar. - També s’ha d’especificar el període de pagament. - Les liquidacions administratives poder ser provisionals o definitives. Les liquidacins definitives son aquelles sobre les quals l’Administració no pot tornar a incidir, es a dir, o bé perquè ha passat el temps per obrir un altre procediment o bé perquè la liquidació ja prové d’un procediment d’inspecció les provisionals son totes les demés. La idea de provisional no vol dir acte de tràmit. Tant la liquidació provisional com la definitiva son recurribles. I el que vol dir es que a la provisional l’Administració pot tornar a incidir. 40 - Un pas important, també es la notificació, on sol haver-hi un nivell de conflicte. Aquesta ha es la constància expressa i formal de que l’administrat ha rebut l’acte administratiu de l’Administració. - La notificació s’ha de fer en el lloc on senyali l’administrat o el domicili fiscal. - L’Administració té l’obligació de fer dos intents de notificació. Si en aquests no ha aconseguit res es fa la notificació per compareixença. Es publica un anunci a la delegació d’Hisenda a la que correspongui. Si fins i tot així no te resultats el procediment seguirà el seu camí, no s’atura, però sense la compareixença. Tot i que l’administrat podrà exercir els seus drets. - Qui fa l’acte d liquidació acostuma a ser fets pèls òrgans de gestió, i es possible que ho facin els òrgans d’inspecció ja que tenen també la competència. Hi ha 5 procediments de recaptació i inspecció: - Procediment de devolució  el seu objecte es tramitar les devolucions d’ingressos indeguts. - Procediments iniciats per declaració  fan al·lusió a tots aquells tributs que comença la seva liquidació amb una declaració. - Procediment de verificació de dades  documents pels quals l’Administració demana dades a l’administrat, no només per inspecció, sinó per comprobar i comparar dades que aporta l’administrat amb els que te l’Administració. - Procediment de comparació de valors  procediment pel qual l’Administració pot valorar rendes, patrimoni, en definitiva riquesa. D’aquesta comprovoció por esdevenir un procediment contradictori, es a dir, tendrem la valoració de l’Administració i la de l’administrat i amb totes dues s’haurà de decidir quina es la més acertada. - Procediment de comprovació limitada: ADMINISTRACIÓ - COMPARA - ADMINISTRAT - Es un procediment pel qual l’Administració comprova la situació de l’administrat. Aquesta comprovació es important perquè no investiga. Amb la comprovació l’Administració veu si la situació de l’administrat, allò que declara, es d’acord amb lo que l’Administració té. En la comprovació poden sortir dades que l’administrat no ha declarat. Amb la inspecció és busquen noves dades, s’ha d’anar al lloc i buscar. 41 - Hi ha dues qüestions que es plantegen: - El supòsit de fet de la comprovació de situacions que son fets, actes, elements, activitats i dades tributàries. - La Administració es concentra per fer aquesta comprovació en (per això es limitat): o Examen de dades aportades. Amb aquestes dades constrasta i d’aquí poden sortir els procediments paral·lels (elements no declarats). o Examen de dades pròpies. L’Administració utilitza les seves dades per realitzar un fet imposable. o Examen de documents tributaris (no comptabilitat). Ha de buscar documents que siguin de caire fiscal i no mercantil com per exemple el llibre de inventari, les factures emeses i rebudes, etc. L’Administració no opt investigar la comptabilitat però si la inspecció. o Examen de dades requerides a tercers. - La comprovació limitada s’ha de portar a terme dins de les oficines. I si vols més dades s’ha d’anar a buscar a l’inspector. - L’Administració per fer la comprovació l’ha d’iniciar d’ofici. - El seu acabament es: o Resolució expressa: pot determinar que hi ha una descordància entre dades o bé que no hi ha cap irregularitat. Aquesta liquidació es provisional. o Caducitat: en cas de que passin els 6 mesos. I abans de 4 anys pot tornar-se a obrir. o L’Administració necessita més dades i passem d’una comprovació limitada a una investigació (inspecció). 3. Procediment d’inspecció tributaria 42 Procediment que serveix per a que l’Administració obtingui el deute tributari. El deute tributari ja es exigible i quantificat. Per recaptar entenem que son tots aquells tributs que tenen un període voluntari (Art. 62 LGT) de pagament. Si el contribuent el satisfà en aquest període no s’obre cap procediment. El període voluntari té un inici i un final. Aquest final determina l’inici del període executiu. El període executiu suposa el meritament d’interessos de demora i meritament dels recàrrecs executius. L’altra conseqüència a part dels interessos es qeu s’obri el procediment de constrenyiment. Aquests consisetix en un procediment executiu, es a dir, a qui no es discuteix res en providència al deute tributari (no es pot recórrer). ¿Com comença? L’inici es amb una providència de constrenyiment  es un acte administratiu que cal notificar. El seu contingut es: – Apartat de motivació: quin es el tribut que causa el acte, el deute i la quantia. – Et dóna un nou termini de pagament. En resum, tin un període voluntari i un executiu en el qual hem poden notificar la comunicació de la providència de constrenyiment i hem poden donar un nou termini. A més saber que el deute tributari puja un 10%. Si no fem el pagament en el període que ens dóna la providència de constrenyiment, el recàrrec passa del 10% al 20% més els interessos. I s’inicia la fase de desenvolupament, on l’important es la diligència d’embargament, on l’Administració comença a embargar bens. ¿Com els embarga? Per el principi de liquidesa. Primer son els c/c (diners). Si aconsegueix embargar el que suposa el deute tributari el procediment s’atura. Però si els diners no ho cobreixen i s’han d’embargar altres bens, en el període desenvolupament entrem en el període de subhasta (bens = líquid). Fins aquest moment el contribuent ha de pagar, però si no ho fa els bens passen a subhasta i es converteixen en diners. Amb els diners pot passar: – Que hi hagi suficient, per tant el deute tributari queda extingit. Es paga la quota + interessos + recàrrecs + alguna sanció + costas del procediment. – L’altre supòsit es que no hi hagi bens suficient, bé per què no en té mes bens o que es cobreixi parcialment. En aquests casos que no el cobreixi totalment (tots dos casos, que no cobreixi res o parcialment) l’Administració emet una declaració de fallido. Que es un certificat de insolvència del contribuent. I serveix:  Certifica la insolvència del contribuent.  Comença la extinció provisional del deute tributari La qüestió de fallido permet obrir el procediment sobre responsables subsidiaris. ¿Es pot suspendre el procediment de constrenyiment? Si, presentant una garantia (un aval). La suspensió no continua. També recordar que amb el procediment podem sol·licitar el pagament ajornat fins que ens embarguin. 45 5. Procediment de revisió. El recurs de reposició. La reclamació economico-administrativa. Els procediments de revisió es poden dividir per: – Procediments d’ofici: que fa la pròpia Administració. Aquests procediments poden ser: o Declaració de nul·litat: amb aquest procediment l’Administració declara nuls els seus actes perquè els estima contraris a la llei. La nul·litat es igual a la inexistència (mai ha existit). o Declaració de levisitat: l’Administració declara els actes anul·lables. Es a dir, que te algun defecte i s’ha de corregir, però continua sent vàlid. o Revocació: l’Administració revoca els seus actes (els deixa sense efectes). No han de ser nuls o anul·lables. o Rectificació d’errors: l’Administració pot equivocar-se. L’Administració obre un procediment de rectificació d’errors, que poden ser tan de transcripció com d’aritmètica. o Devolució d’ingressos indegut: l’objectiu es que el contribuent se li paguin els possibles tributs que no debia pagar. Per exemple després d’una sentencia que l’Administració ha perdut i l’administrat va pagar. – Procediments a instància de part: son els que s’inicien per part del contribuent. o Actes que pertanyen a l’Estat o la CCAA. Per exemple un tribut de l’Estat. L’Administració dicta un acte administratiu. L’administrat té dos possibilitats de recurs:  Recurs de reposició: l’administrat vol que l’Administració torni a revisar l’acte. La mateixa Administració que ho dicta ho ha de revisar. Hi ha un mes per sol·licitar el recurs i un altre mes per resoldre’l. Si es resolt per resolució expressa perfecte però si ens diuen res en el termini d’un mes l’hem d’entendre com silenci negatiu.  Recurs econòmic – administratiu: tenim un mes per interposar- ho i va als Tribunals Econòmic-Administratiu (estan dins de l’Administració).  TEAC: Centrals. Son una segons instància, quan la quantia sigui important.  TEAR: Regionals. Son els que acostumen a veure la majoria de les causes (primera instància). Si hem interposat un recurs de reposició i no ens contesten, el que podem fer es anar als TEAR. Si tinc únicament la resolució negativa del Econòmic-Administratiu i es negativa, la solució es anar a la jurisdicció del contenciós - administratiu. 46 o Tributs del ents local: aquest tenen el seu propi sistema de resolució. Tot es basa en un recurs de reposició. Tenim un mes per presentar el recurs i un mes per la seva resolució. Aquí no podem anar al Tribunal ja que no tenen la competència i pot passar el mes per presentar el recurs i no es pot fer res. Ens podem contestar expressament (SI) o silenci negatiu (NO). 6. Infraccions i sancions L’Administració te potestat sancionadora per incompliments de la llei. Trobem: – Principi de Tipicitat i Legalitat: les infraccions han de ser legals i típiques. Les infraccions han d’estar establertes a la LLEI, i en aquest cas la LGT (Art. 88 i ss). Les infraccions poden ser lleus, greus i molt greus. Serà un o altre cosa segons el grau, quantitat, etc. A més també tenir en compte, que només es pot sancionar per comportament que establert la llei per això es típic. – Principi de Responsabilitat: el comportament ha d’estar fet amb un cert grau d’intenció, i l’Administració ho ha de demostrar. Aquest grau es tan baix que pot arribar al “descuido”. La infracció pot ser dolosa, culposa o negligència (passar de tot). La llei també contempla motius per estimar que no hi ha intenció, com per exemple com que no hi havia un altre remei, per força major (Art. 179 LGT). També tenim el tema de regularització, es a dir, (art. 27 o 161 LGT) que si has complert de forma espontània i extemporània, els recàrrecs que has pagat son incompatibles amb altres. – Principi de proporcionalitat: la sanció ha de ser proporcional als fets. En aquest sentit les sancions son pecuniàries (diners) i es graduen per comissió reiterada, per perjudici econòmic o acord amb l’interessat. Es a dir, aquestes sancions poden pujar o baixar. – Principi de concurrència: principi no bis in idem  es a dir, que no et poden sancionar dos cops pel mateix motiu. I també suposa que varies accions impliquin sancions. 47