Drets Humans - Bloc 2, Apuntes de Derechos Humanos

¡Descarga Drets Humans - Bloc 2 y más Apuntes en PDF de Derechos Humanos solo en Docsity! POLÍTICA I DRETS HUMANS En aquest mòdul es tracten alguns aspectes de trobada entre els drets humans i política, en concret: - La relació entre els drets humans i la democràcia, entesa aquesta última amb un doble sentit com a forma de governi com a forma de vida en societat, és a dir, com un sistema d’organització política i social. - Els drets humans com a interès nacional del projecte exterior, és a dir, la política exterior en matèria de drets humans. - El concepte de societat civil com a objecte de reflexió política, els actors que la conformen i els contorns de l’acció cívica. 1. LES RELACIONS ENTRE DEMOCRÀCIA I DRETS HUMANS Etimològicament, la paraula democràcia, ve del grec antic i combina el vocable demos o “poble” amb la paraula kratós traduïda com a poder, significant en conjunt “el govern o el poder del poble”. L’extensa bibliografia sobre el tema acostuma a parlar de democràcies i no de democràcia en singular, utilitzant així el terme com un substantiu al qual després s’afegeixen diferents adjectius qualificatius amb l’objecte de precisar i concretar el seu contingut. Avui en dia, aquestes discrepàncies encara no superades semblen més aviat assumides, i tot i que hi ha tantes modalitats de democràcia com societats i tradicions culturals, hi ha almenys un consens mínim en què la democràcia té dos sentits o comporta dos components: és al mateix temps una forma de govern i una forma de vida en societat. La democràcia com a forma de govern implica una aproximació al concepte des d’una perspectiva formal o adjectiva, com un conjunt de regles, procediments i institucions per a l’organització del poder púbic, és a dir, com un sistema d’organització política. La democràcia com a forma de vida considera la democràcia des d’una perspectiva substantiva, com a conjunt de valors i proncipis socials. Des de la primera accepció, la democràci dóna lloc a l’Estat democràtic, mentre la democràcia com a forma de vida constitueix la societat democràtica. Respectivament, es pot dir que “la democràcia és alhora una tècnica i una ètica” (Duverger, 1982). 1.1.1. LA DEMOCRÀCIA COM A FORMA DE GOVERN Fins a la primera meitat del segle XX l’anàlisi del concepte de democràcia es va centrar gairebé exclusivament en la seva perspectiva formal, com una forma de govern segons el qual el poder públic es distribueix entre, i s’exerceix per, tots els ciutadans. D’aquesta manera, el sistema democràtic es refereix a dos aspectes: 1. la legitimitat del poder. 2. l’exercici del poder. La democràcia es construiex com una estructura política horitzontal basada en dos principis: la llibertat política i la igualtat política. 1 La llibertat política està relacionada amb el dret dels individus a participar activament en el govern i en la creació de les lleis. El principi d’igualtat implica, en l’essencial, el reconeixement de dues màximes (1)tots els ciutadans són igual davant la llei (igualtat jurídica), i (2) tots els ciutadans tenen el mateix accés a la presa de decisions, a participar en els assumptes públics i expressar lliurement la seva opinió (igualtat política). La formació de la voluntat general ha de ser establerta d’acord amb un procediment que permeti la presa de decisions i el seu respecte posterior. La forma democràtica de solucionar aquesta dialèctica és el principi de la majoria. La presa de decisions es fa d’acord amb l’opinió de la majoria i les lleis aprovades per majoria segons segons el procediment legalt establert són d’obligat compliment per a tots els ciutadans, encara que no hi estiguin d’acord. El govern de la majoria. L’exercici de la democràcia exigeix també l’establiment de procediments i institucions per a fer efectiva la participació política. En aquest sentit, l’Estat democràtic ha facilitat la participació ciutadana principalment a través del sistema de partits. Els partits polítics són agrupacions civils creades pels mateixos ciutadans a través dels quals s’elegeixen els representants que han d’elaborar i modificar les lleis. Mecanismes com: eleccions periòdiques, i el vot. Aquests mecanismes de representació donen lloc a la teoria de la democràcia representativa, que estudia les institucions representatives i la participació electoral. També existeixen instruments de participació directa, com el referèndum, que donen lloc a l teoria de la democràcia participativa. Finalment, l’exercici del poder democràtic està intrínsicament relacionat amb l’Estat de Dret. Aquest implica que l’acció tant dels ciutadans com de les institucions polítiques que els governs s’ha de regir d’acord amb la llei formal, cread per la institució popular representativa o parlament. D’aquesta manera, és habitual identifiar l’Estat de dret amb l’imperi de la llei. En aquest sentit, el procediment polític per garantir la legalitat de l’exercici del poder democràtic és el principi de separació o divisió de poders. Així, el poder de l’Estat, atribuït per la ciutadania, queda dividit en tres poders: el legislatiu, executiu i judicial. L’Estat de dret i la divisió de poders distingeixen la democràcia d’altres formes autoritparies de govern. Una altra de les exigències materials en afegit a la divisió de poders que requereix l’Estat de dret per limitar l’abús de poder per part de les institucions polítiques és el reconeixement d’uns drets i llibertats fonamentals. L’Estat social i democràtic de dret busca una harmonització entre la democràcia política, connecta amb els valors liberals i els drets civils i polítics, i la democràcia social, que té com a valor superior la justicia social i el benestar dels ciutdans. 2 La democràcia com a forma de govern en què la sobirania correspon al conjunt dels ciutadans, els quals l’exerceixen, d’acord amb la llei, a través de sistemes de representació i participació política més o menys directes, i des de les institucions polítiques de l’Estat. orientat estretament cap a la promoció de la democràcia en la seva perspectiva formal, fet que reforçava de nou la defensa de les llibertats polítiques. La Conferència Mundial de Drets Humans va recomanar en la seva declaració final que “cada Estat consideri la possibilitat d’elaborar un pla nacional d’acció en el qual es determinin les mesures necessàries perquè aquest Estat millori la promoció i protecció dels drets humans”. Durant l’administració Clinton apel·la a la democratització i a la “construcció de nacions” en el marc del multilateralisme. El canvi d’Administració nord-americana va tornar a implicar un canvi d’enfocament en el discurs de política exterior, molt allunyada en aquest cas de la promoció dels drets humans. Des de l’inici, el president Bush va defensar un enfocament unilateral de l’acció exterior, rebutjant la participació en l’OMP. Després dels atemptats va radicalitzar el seu discurs, que va combinar com a elements centrals l’antiterrorisme, autodefensa i el militarisme exterior. En política exterior, el conflicte ideològic est-oest propi de la Guerra Freda hauria estat substituit en l’actualitat pel conflicte politicocultural entre països occidentals i països de tradició o composició musulmana. Alhora, les societats respectives s’esforcen a afermar el seu agermanament i la convivència social resultant dels fluxps migratoris. Espanya és part d’un gran nombre de tractats internacionals de drets humans, i ha fet de la cooperació al desenvolupament un dels seus elements principals de política exterior. A més, no va ser fins el 2008 quan Espanya va aprovar el primer Pla de drets humans, per la qual cosa no es pot afirmar encara l’existència d’un discurs propi consolidat de promoció exterior dels drets humans. El cas d’Espanya no és singular. També altres estats europeus confien en la potència normativa de la UE. La UE ha desenvolupat tot un marc i estructura orgànica per protegir els drets humans, i utilitza elements específics per això, com les clàusules democràtics i de drets humans inserides en els tractats de cooperació econòmica. 2.2. INSTITUCIONS I ESTRUCTURA ORGÀNICA Des dels anys 80 s’ha desenvolupat en el marc interior dels estats una burocràcia de drets humans en el si de certs òrgans estatals. No pot parlar de l’existència d’un model únic, sinó que l’estructura i les atribucions d’aquestes institucions varien segons el país i el seu grau d’acció exterior. La direcció i planificació de la política exterior correspon fonamentalment als ministeris d’afers exteriors, que han creat oficines especialitzades en drets humans. En el cas espanyol, hi ha una Oficina de Drets Humans des del 1983 que es troba integrada en l’estructura bàsica del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació (MAEC). 5 En matèria de drets humans, l’estructura orgànica bàsica del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació consisteix en una Secretaria d’Estat d’Afers Exteriors, de la qual depèn la Direcció General de Nacions Unides i Drets Humans, que al seu torn integra l’Oficina de Drets humans té rang de subdirecció general. D’acord amb la legislació vigent, li correspon a l’Oficina de Drets Humans l’exercici de les següents funcions: 1) La planificació, en coordinació amb les direccions generals corresponents, de la política exterior d’Espanya en el camp de la protecció i la promoció dels drets humans. 2) La definició i coordinació de la posició i representació institucional d’Espanya. 3) La coordinació de la representació institucional d’Espanya. Com a extensió del treball dels ministeris d’exteriors, i dependents orgànicament d’aquests, les diferents ambaixades inclouen informació sobre l’estat dels drets humans del país on s’ubiquen. Al seu torn, les oficines regionals i les representacions diplomàtiques permanents davant organismes internacionals tenen un paper essencial en el desenvolupament i aplicació de les directrius i mesures de política exterior. A molts països, com el cas d’Espanya, ael fet que les atribucions en política exterior i drets humans es reparteixen també entre altres ministeris i agències governamentals. Això ha donat lloc a una dispersió administrativa en l’execució de les polítiques concretes sectorials de drets humans i ha portat a la necessitat d’una coordinació més gran, de conformitat amb principi d’unitat d’acció a l’exterior de l’Estat. En la legislació espanyola aplicable la responsabilitat de coordinació entre ministeris correspon a l’Oficina de Drets Humans del MAEC, però compta amb una estructura petita, de manera que el mateix informe citat més amunt recomana que caldria reforçar el paper del MAEC amb un òrgan d’impuls que fos responsable no només de la coordinació sinó també de la promoció de la política internacional de drets humans. En aquesta línia, podríem afegir també la conveniència d’una millora de les institucions i mecanismes per al control i la fiscalització de l’acció exterior. A Espanya, els mecanismes de control a disposició del Parlament són escassos i es limiten a la seva modalitat de control a priori. Entre els mecanismes de control a posteriori destaquen l’autorització de la ratificació de tractats, els debats i preguntes parlamentàries sobre plans del govern i les comissions d’investigació. Finalment, i també en l’àmbit espanyol, cal afegir la creixent activitat i institucionalització de les comunitats autònomes en aspectes de política exterior. 2.3. ELS MODELS DE PROMOCIÓ I ELS SEUS INSTRUMENTS L’actuació d’un Estat en matèria de drets humans dependrà de múltiples factors. El més important és de quin tipus d’Estat es tracta, especialment la naturalesa del seu sistema polític i del poder i posició que tingui en l’àmbit internacional. Un segon aspecte, també rellevanat, és el tipus de relacions que mantengui amb l’Estat que viola els drets humans. Aquests factors expliquen el distanciament que s’observa en la pràctica entre la planificació de la política exterior, tal com pot venir recollida en el pla nacional de drets humans, i la seva implementació o aplicació de la realitat. Existeix un comportament desigual en les relacions internacionals. Això implica que la resposta o actuació de diferent manera davant de casos de violacions igual de greus. 6 Alhora cal destacar que, en la direcció oposada, hi ha també actors de fre a l’acció de promoció, com els lobbies professionals o grups de caràcter privat com ara associacions de la indústria que porten a terme accions de lobby davant òrgans governamentals en defensa de l’activitats sensibles a l’opinió oública o de governs autocràtics favorables als seus interessos. En l’àmbit exterior, l’acció de promoció dels drets humans troba el seu àmbit natural en els organismes internacionals. La pertinença a organitzacions internacionals o regionals o coalicions d’estats és decisiva com a motor d’activitat. Les cimeres internacionals i les reunions extraordinàries en el marc d’organismes internacionals són espais de promoció propois d’aquest àmbit. La pràctica internacional dels estats permet identificar dos grans models d’actuació, l’intervencionista i el gradual. Els models intervencionista i gradual utilitzen, respectivament, instruments de condicionalitat negativa o positiva per imposar o influenciar el canvi en l’Estat receptor. L’opció gradual pretén contribuir i assistir als processos que tenen lloc a l’interior del país en qüestió, donant suport als sectors reformistes o impulsars i intentant influir en les autoritats sobre els avantatges del canvi. Es tracta d’un model partidari d’un canvi progressiu i de la utilització de mesures indirectes. A més d’instruments indirectes i a llarg termini, l’opció gradual utilitza la condicionalitat positiva, entesa com a instruments que “premien” els avenço cap a un respecte més gran dels drets humans per incentivar-ne la continuació: suport a l’ingrés en una organització internacional o regional, adjudicació d’ajuda exterior , o legislació específica condicionada. Les principals crítiques que rep el model gradual d’actuació és que pot servir per disfressar la més absoluta passivitat, sense una intenció real de canviar la situació, o bé que el disseny d’actuació exterior és erroni, allunyat de les veritables necessitats de la població local, i a llarg termini, perjudicial per a enfortir la societat civil que pot acabar debilitant-se per la dependència exterior. En el model intervencionista, els instruments s’apliquen directament i tenen un caràcter punitiu o sancionador, castigant l’Estat infractor pel fet de contravenir el dret internacional dels drets humans. Fa ús d’instruments de condicionalitat negativa: - Imposició de sancions - Suspensió de tractats i acords. - Mesures diplomàtiques. S’ha considerat una mesura intervencionista la denúncia judicial d’un o diversos estats membres contra un altre per incompliment d’un tractat de drets humans. El mecanisme de demandes interestatals. Finalment, la intervenció més problemàtica és la de la intervenció armada. L’admissibilitat d’una intervenció armada i la seva confirmitat amb el dret internacional ha d’estar basada en una autorització del Consell de Seguretat de l’ONU, o qualificar-la com a legítima defensa “segons les condicions previstes a la Carta”. 7 “Tota política exterior és el resultat d’un joc a doble nivell entre els valors i pressions internes, d’una banda, i les normes i pressions internacionals, per l’altra banda.” (Forsythe, 2000)