Análisis de las ediciones del DSM IV, IV TR y V, Apuntes de Psicopatología

¡Descarga Análisis de las ediciones del DSM IV, IV TR y V y más Apuntes en PDF de Psicopatología solo en Docsity! DSM IV, IV TR, V En el material corresponen a l’estudi de la Unitat 1 es fa esment al DSM IV, edició que estava vigent en el moment que es va publicar aquest text d’estudi. Posteriorment va aparèixer el DSM IV TR i molt recentment el DSM V. Paga la pena ampliar aquesta informació. El manual ha vist cinc edicions originals (DSM-I, DSM-II, DSM-III, DSM-IV i DSM-V) i dues de revisades (DSM-III-R i DSM-IV-TR). La darrera edició, el DSM-V, ha estat publicada al maig de 2013 i està previst que l’edició en llengua espanyola aparegui al 2014. El DSM-IV es va publicar el 1994 i la seva traducció al castellà un any més tard. Al 2000 es va publicar el DSM-IV-TR (TR correspon a text revision), una edició revisada del IV. Tanmateix, no hi ha diferències substancials entre totes dues edicions. Es van introduir canvis en el text que acompanya els diagnòstics i en algunes parts de la introducció i els apèndixs, però no s’observen diferències en la classificació dels trastorns ni en els criteris diagnòstics que els acompanyen (Talarn i Torres, 2001). La versió TR tenia per objectiu actualitzar la informació bibliogràfica i augmentar el valor de l’obra com a manual docent. Ara bé, la gran difusió i ús del DSM IV i del IV TR han posat en evidència les seves mancances i idees preconcebudes. S’ha criticar la redacció dels criteris diagnòstics, l’arbitrarietat del sistema politètic , el seu suposat enfocament descriptiu i ateòric, i també la seva fiabilitat. En relació a la validesa del consens entre experts en l’establiment dels criteris diagnòstics, vull destacar una cita que convida a la reflexió. La cita és de Carmelo Monedero, autor molt crític amb la ideologia que sosté la classificació DSM: “Se propone el trastorno y son los especialistas por consenso o, incluso, votación los que deciden los síntomas atribuibles al cuadro clínico en cuestión. Este sistema democrático a la hora de delimitar lo que una enfermedad es, no puede resultar más cómico. No se pide demostración sino consenso. Ya sabemos lo que el consenso da de sí en religiones, costumbres y filosofías. En la ciencia no funcionan los consensos sino los descubrimientos aislados, que muchas veces no sin dificultades son asumidos por la sociedad. Algunos descubridores terminaron en la hoguera. Los profesionales de la APA, desde luego, no corren ese riesgo, puesto que se alinean con la voz de la mayoría, que suele ser la del prejuicio” (Monedero, 1996; pàg.100). La invitació a la reflexió també la proposen González Pardo i Pérez Álvarez (2007) quan recorden que des de la primera edició del DSM de 1952 fins l’edició del DSM-IV-TR de 2000, les categories diagnòstiques en l’obra han augmentat més del 200 %, passant de poc més de 100 categories a gairebé 400 en 50 anys. Tot i així, el DSM ha estat fins ara un sistema de classificació de referència mundial en diagnòstic. Ara bé, la recent publicació del DSM-V ha estat precedida per una important allau de crítiques que, ja durant la seva elaboració i redacció, el van titllar d’acientífic i sense validesa. Han estat moltes les institucions vinculades a la salut mental que han rebutjat les categories diagnòstiques incloses en el nou DSM; entre aquestes institucions s’hi troba el Consejo General de la Psicología de Espanya i l’American Psychological Association (per a informació relacionada, consulteu diferents articles al número 61 abril – juny 2103 d’Infocop als quals podeu accedir a través d’internet). El DSM-V ha introduït canvis considerables en l’organització dels trastorns mentals que l’allunya de la CIE-10 i també de la tradició psicopatològica del darrer segle, així com de les