Educació, globalitzaciói societat del coneixement , Apuntes de Ciencias de la Educación

¡Descarga Educació, globalitzaciói societat del coneixement y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity! Educació, globalització i societat del coneixement Xavier Ferré Trill Jordi Solé Blanch PID_00152415 © FUOC • PID_00152415 Educació, globalització i societat del coneixement Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright. © FUOC • PID_00152415 5 Educació, globalització i societat del coneixement Introducció La finalitat d'aquest capítol és contextualitzar teòricament el marc sociològic que defineix la relació entre societat i educació d'ençà de la crisi del model de creixement de l'organització productiva fordista i de l'emergència de les societats industrials avançades, dins les quals la societat definida com a "soci- etat del coneixement" és una tipologia derivada. Tal com afirmava Daniel Bell (1987) es va sortir del sector terciari, o de serveis, per a entrar en l'entramat del sector quaternari dominat per l'economia del coneixement i de la informa- ció. En aquesta nova economia del coneixement i de la informació és la nova aristocràcia tecnòcrata la que identifica progrés i interès social com a progrés i interès de les grans organitzacions corporatives i industrials. L'evolució tec- nològica apareix com el factor fonamental d'avenç social i cohesió col·lectiva i equipara el significat de canvi social amb invencions tècniques, malgrat que el factor "cohesió" es vegi qüestionat per la segmentació social generada per la vigent organització de la producció. Així, es preveu que més del 80% de la mà d'obra de les societats avançades treballi en els sectors de producció de coneixements. Tanmateix, no es pot esperar que la societat del coneixement generi ocupació exclusivament científica: caldrà un nou proletariat dedicat a rutines tecnicoadministratives que faci circular "informació", si bé la nova tec- nocràcia i els autors més entusiastes s'hi refereixen com a "coneixement" amb la intenció d'atorgar un valor superior a la precària activitat laboral que, en realitat, genera. Aquest context evidencia la contradicció, obviada pel neoliberalisme, entre "sistema d'informació perfecte" i de "camp de joc equilibrat". Com palesen autors crítics amb la teoria del consentiment funcionalista, hi ha una identi- tat d'interessos entre teoria liberal del canvi tecnològic i força coercitiva de la competència, que cerca una nova oferta de productes. Amb tot, aquesta situ- ació d'harmonia en el buit pot no es plantejar la inelasticitat del sistema capi- talista d'explotació: "El desarrollo tecnológico puede descontrolarse debido a que los sectores dedicados úni- camente a la innovación tecnológica crean nuevos productos y nuevas formas de hacer las cosas cuando todavía no existe mercado para ello." (Harvey, 2007, p. 78). El que planteja aquest autor, amb la relació implícita entre neoliberalisme (no- va forma d'acumulació desigual) i societat de la informació –i és la qüestió central sociològica del debat– és la nova generació de desigualtats i d'exclusió social. La reflexió que presentem fa referència, d'altra banda, a dos aspectes estructu- rals que condicionen la vida social: les variables "epistemològiques" i econò- miques de la denominada societat del coneixement (potsfordista) i les impli- © FUOC • PID_00152415 6 Educació, globalització i societat del coneixement cacions socials que aquest suposat "nou" model d'organització comporta en el món de les nacions i de les cultures. Aquests paràmetres poden ser significatius per a conceptuar l'educació com a institució socialitzadora de codis crítics i autoreferenciadors davant les contradiccions socials i arribar al qüestionament del que s'ha denominat "racionalisme oligàrquic", és a dir, l'ordenament del raonament a partir del domini del poder (cultural, ideològic). © FUOC • PID_00152415 7 Educació, globalització i societat del coneixement Objectius Els objectius que assolireu amb l'estudi dels materials que componen aquest mòdul són els següents: 1. Definir i contextualitzar el sorgiment de la societat del coneixement. 2. Descriure i analitzar l'estructura social que genera aquest nou model de societat. 3. Relacionar sistema educatiu i estructura social. 4. Contextualitzar el sistema educatiu dins el codi cultural. 5. Vincular els sistemes pedagògics amb la hipòtesi de l'homogeneïtzació cul- tural. 6. Situar el sistema educatiu dins "L'establiment pràctic del món darwinià". 7. Valorar les aportacions de la teoria crítica respecte dels reptes del sistema educatiu. © FUOC • PID_00152415 10 Educació, globalització i societat del coneixement model ideològic populista i autoritari (cicle de revoltes urbanes europees, cen- treamericanes i nord-americanes el 1968), i per la nova orientació econòmica arran de la crisi energètica estructural del 1973. Alain￿Touraine, a La societat postindustrial (1969 [1971]), ha sistematitzat les característiques culturals, polítiques i ideològiques d'aquesta organització so- cial que es basa en la ideologia tecnocràtica (com a neutralitzadora del reco- neixement del conflicte social), en el consum i en la socialització de la pro- gramació (el sociòleg francès parla de "societats programades"). L'acumulació de capital canvia de tipologia (industrial) i es basa en la monetarització del coneixement, de la informació. La societat del coneixement o societat indus- trial avançada tracta d'integrar les classes socials mitjançant l'alienació que, com Touraine defineix, és una conseqüència de les relacions socials i no es- trictament d'un fet econòmic. L'àmbit de decisió de la classe subalterna resta determinat per les necessitats de dominació de la classe dominant. Aquest, però, és un marc per plantejar. És a dir, es tracta de concloure si la posició estratègica del coneixement, com a nova força productiva dominant, genera, i en quin sentit, formes de marginació social. És en aquest sentit que si arribem a un acord de mínims pel que fa a la conceptualització de la socie- tat de la informació com a "forma complexa d'organització tecnoeconòmica i sociocultural d'un món com més va més interrelacionat", haurem de con- textualitzar teòricament el tipus d'estructura social emergent d'acord a la po- sició central de la innovació, com a extrem de generació de béns, per part del procés d'establiment del coneixement. En termes de similitud amb la divisió social del treball, haurem de capir si el coneixement actua com a nova força de treball i com se'n produeix el fenomen de divisió-alienació dels sectors que l'impulsen. I, en conseqüència, haurem d'establir els gradients de nova prole- tarització (empobriment de capes de la classe mitjana). La societat de la informació no esgotaria l'estructura de classes, sinó que en causaria una recomposició, com una nova morfologia. Així, dins el canvi de la temporalitat i de la qualitat del treball, un punt de referèn- cia obliga a demanar com es concreta la possessió de la capacitat de di- recció, de propietat, dels recursos en la societat del coneixement. I, en aquest sentit, plantejar el coneixement com a recurs i exponent de seg- mentació social i la seva oligopolització: com a factor –determinant?– de la relació entre economia, societat i política. Ara bé, plantejar l'organització social de la denominada societat de la infor- mació i el model de (re)producció cultural que se'n desprèn, comporta, com ha estat establert, escatir des de quines opcions metodològiques caldria optar per a abastar un model relacional, no pas monocausal. Així, des de fòrums Lectura complementària Per a conèixer més a fons les idees de Touraine, podeu lle- gir l'obra següent: A. Touraine (1969 [1971]). La sociedad post-industrial. Barce- lona: Ariel. Alain Touraine (1925). Ha centrat la seva activitat científica en l'acció social i els moviments socials. La sociedad post-industrial (Ariel, 1969 [1971]) va rebre el reconeixement unànime de la comunitat científica. © FUOC • PID_00152415 11 Educació, globalització i societat del coneixement valoratius de les ciències socials hom ha acordat de superar tres llocs comuns que limiten la comprensió i desenvolupament del model social vigent. Aquests pressupòsits erronis són: • La concepció￿historicista￿acrítica, que no discrimina els factors defini- dors de la societat del coneixement. • L'evolucionisme￿unilineal bastit des de la il·lustració (la "fe" en el progrés il·limitat). • I, a l'altre extrem, l'apologia￿del￿cosmopolitisme￿postmodern, que obvia (des d'un peculiar escepticisme) els marc referencials, culturals, als qual es deu (per ser-ne producte) qualsevol formació social. La superació d'aquestes tres preconcepcions mostra la complexitat metodolò- gica des de la qual podem conceptuar la relació entre models de producció cultural i formes de producció actuals. Partir, doncs, de la identitat entre tec- noeconomia i organització hauria de portar a qüestionar les limitacions entre globalització i neoliberalisme. La societat Xarxa, basada en la descentralització i deslocalització del coneixement, implica una forma conflictiva de societat. Conflictiva perquè no tothom té accés a l'organització (legitimació) de la infor- mació. L'accés a la informació, com a font de coneixement, denota capacitat de control social, de poder. Pel que fa als orígens de les societats d'informació, el model de societat i de cultura (processos d'endoculturació) que s'articula a partir de la segona meitat dels anys setanta i, centralment, als anys vuitanta i noranta, és conseqüència de la transició del model de producció fordista al postfordista. Mentre que el fordisme –hegemònic a l'Europa occidental entre 1945 i 1973– es basava en la relació harmònica entre forces productives i l'acumulació de producció i, en conseqüència, comptava amb una demanda constant (relació oferta-deman- da), el postfordisme es basa en una individualització del procés productiu, no tant en la producció en sèrie. Aquest canvi d'estratègia de producció obeeix a una creixent demanda flexi- ble que sol·licita productes amb valor afegit, és a dir, "manufactures" amb un suport determinat d'investigació i d'innovació (el que es coneix amb la suma "recerca més desenvolupament"). El cicle del producte, doncs, és un factor ex- plicatiu (intern) a l'hora d'establir l'evolució en el sistema de l'organització del treball arran de la primera meitat dels anys setanta. El factor definitori –tècnic– en l'evolució de tots dos models esmentats és la centralitat que obté la tecno- logia de la informació i la comunicació (TIC), o telemàtica, en el model post- fordista o postindustrial (propi dels països de l'eix septentrional del planeta). És a dir, la societat basada en la demanda de terciarització (serveis) i educació (capital humà). Per aquesta raó, es parla de societats neocapitalistes o, també, societats industrials avançades. És a dir, societats que estableixen l'acumulació © FUOC • PID_00152415 12 Educació, globalització i societat del coneixement primària de capital per mitjà de la informació i de qualsevol suport que sigui susceptible de produir béns d'informació (bibliografia, premsa, estadístiques, cinema): les noves￿mercaderies ("mercaderies del coneixement"). La societat de la informació s'inscriu en la creixent rellevància de la informa- ció com a valor directriu del coneixement: com a factor decisiu no únicament de la política i de la cultura, sinó també de l'organització social i econòmica. La característica que explica aquest tipus de societat és la progressiva substi- tució dels mecanismes tradicionals de la societat industrial (fordista) per les noves formes d'intercanvi basades en la informació (nova força productiva). Aquesta perspectiva s'ha definit als anys noranta del segle passat com a con- seqüència directa de la ràpida transformació dels sistemes de comunicació i, ben especialment, arran de la intersecció de la tecnologia informàtica i de les telecomunicacions. Aquesta transformació es fa més expansiva a conseqüència de la generalització de la digitalització. La digitalització elimina les diferències entre els processos tècnics de la informàtica i els mitjans de comunicació, i contribueix a formar afinitats o complementarietats de treball –les sinergies– entre sectors com el de la indústria cultural, la televisió, les telecomunicacions i l'organització del treball. Aquesta darrera circumstància, pròpia de la societat postindustrial, in- corpora la informació com a font primària (matèria primera) a l'hora d'emprar el coneixement organitzat (com a bé de capital) i la tecnologia com a factor intel·lectiu: generador de coneixement. El sector professional constituent de la producció és el cientificotècnic, l'àmbit format en la creació de models abs- tractes, la simulació i l'anàlisi de sistemes. Amb tot, el fet cert és que la infor- mació ha esdevingut un element fonamental per a explicar les principals lò- giques de la nostra societat, i no pas únicament els aspectes ideològics i cultu- rals, sinó més generalment els distints sectors de l'organització social. A la dècada dels anys noranta les qüestions socioculturals derivades de l'emergència de la societat del coneixement esdevenen afer públic, tot implicant agents polítics i socials. Aquesta implicació, no estrictament tècnica o científica, prova la centralitat dels fets socials derivats de la informatització al si de les formacions socials: decisions de les noves polítiques tecnològiques i, fonamentalment, impacte en les polítiques socials amb vista a les limitacions en l'ocupació laboral. © FUOC • PID_00152415 15 Educació, globalització i societat del coneixement El nou tipus organitzatiu empresarial pren la forma d'activitat de negoci electrònic i d'empresa￿Xarxa (cooperació de diverses empreses o bran- ques productives), organitzades en funció de la divisió del coneixement com a divisió del treball. S'imposa, així, una nova forma d'explotació de la força de treball per mitjà de la qual la societat del coneixement s'articula d'acord a la demanda del model financer-empresarial. Des d'un punt de vista pràctic, aquest fet és el que permet tractar el factor de flexibilitat (formes retrobades d'economia domèstica mitjançant el te- letreball) i l'establiment de treball en xarxa interdisciplinari. Així, l'organització i disposició de l'empresa no qüestiona –ans la modernitza: la impersonalitza– la concentració i acumulació de capital. L'objectiu organit- zatiu formal és el de relacionar tecnologies digitals, formació de força de tre- ball i organització en xarxa. D'altra banda, el model del sistema de treball té efectes en l'organització so- cial, més difusa, en què aparentment￿no￿s'expliciten￿les￿contradiccions￿de classe. En aquest sentit, hom tendeix a identificar la societat actual com anò- mica (concepte formulat pel sociòleg contemporani Émile Durkheim) atesa la manca creixent de valors cohesionadors adreçats al conjunt social. Exemple Un bon exemple de concen- tració i acumulació de capital són els nous imperis telemàtics com Microsoft. © FUOC • PID_00152415 16 Educació, globalització i societat del coneixement 3. Un nou 1984? El fet de plantejar aquesta modalitat de capitalisme –informacional, segons Manuel Castells– explica la consideració crítica de la modernització (industri- alització i canvi social) com a modernització￿reflexiva. Segons aquest con- cepte, es tracta d'interpel·lar els agents socials (moviments socials alternatius, antiglobalitzadors), polítics i econòmics per a definir l'horitzó, l'orientació glo- bal, de la societat en xarxa (Internet) i evitar que els seus beneficis esdevinguin un oligopoli. Per aquesta raó, hom al·ludeix al "dret a l'autodeterminació in- formativa" com a sinònim de generació i gestió d'informació fora de les grans xarxes que dominen el mercat informàtic (informatiu). La qüestió plantejada per aquesta modernització crítica és si la societat del coneixement genera un desequilibri, un desfasament, entre el canvi tecnològic i el desenvolupament polític (com a radicalitat democràtica). La qüestió per explicitar és si "l'ordre" tecnològic controla l'organització política: sobre quins models pot hipotèticament influir. Val a dir, com a exemple, que la literatura sociològica de l'escriptor George Orwell es va avançar davant aquest dilema en la novel·la 1984, contrautopia del que seria una societat organitzada pels controladors de la informació, del llenguatge, de la memòria: de la censura sobre un passat determinat, del que és i no és notícia, del que ha de ser i no ha de ser sabut i interioritzat. Lectura recomanada G. Orwell (1984). 1984. Bar- celona: Destino. En aquest llibre els mitjans de comunicació de masses te- nen una funció especialment opressora. Al llarg de la història, la comunicació i la informació han constituït fonts fo- namentals de poder i contrapoder, de dominació –via socialització de la ideo- logia de la fi de les ideologies i l'apologia, com a idealitat compensatòria, de la commiseració moral (Cruz, 2009, p. 31)– i de canvi social, per ponderar soci- alment. És per això que el camp de batalla més important que avui es lliura en la societat és el de l'opinió pública. La manera com la gent pensa determina el destí de les normes i els valors sobre els quals es construeixen les societats. Exercir el domini de la consciència dels individus per mitjà de les tecnologies de la informació i la comunicació i de la societat Xarxa esdevé el millor me- canisme per a generar noves necessitats socials que actuen, al mateix temps, com a instruments de submissió; si bé Castells (2009) demostra com, amb les noves formes de comunicació, la població ha construït també el seu propi sis- tema de comunicació massiu a partir del qual es pot exercir alguna forma de contrapoder, entès com la capacitat dels actors socials per a desafiar i poder canviar les relacions de poder institucionalitzades en la societat. Lectura complementària Sobre l'ús de la informa- ció per a controlar l'opinió pública, podeu llegir l'obra següent: M. Castells (2009). Comunica- ción y poder. Madrid: Alianza Editorial. © FUOC • PID_00152415 17 Educació, globalització i societat del coneixement 4. Processos de globalització El model de creixement vigent –basat en el pas del fordisme al postfordisme (per exemple, producció de la cadena d'automòbils)– en el qual s'inscriu la societat del coneixement, reprodueix actituds convencionals provinents de la societat de consum de masses. És el que hom ha caracteritzat com el pas del capitalisme￿de￿l'oferta al capitalisme￿de￿la￿demanda i, per tant, al desenvo- lupament de noves formes de consum (Bocok, 1995), amb la limitació que la capacitat d'adquisició de béns no és elàstica. Lectura complementària Trobareu més informació so- bre aquest pas del capitalis- me de l'oferta al capitalisme de la demanda en el treball següent: R. Bocock (1995). El consumo. Madrid: Talasa. La societat del coneixement esmentada incorpora a la seva realitat aspectes com els processos de globalització, polarització social, integració transnacio- nal i crisi del pensament (idealitats alternatives al nou model de societat). És a dir, la globalització, com a interconnexió mundial dels centres de deci- sió i gestió dels recursos, no és un fet sociohistòric nou. D'ençà del procés d'integració comercial a l'època moderna (s. XVI-XVIII), la relació entre de- pendència econòmica i metropolització de l'excedent colonial ha pres diver- ses formes d'explotació, d'exacció de l'excedent. Actualment, la designació de globalització té a veure amb l'efecte de la informació i del coneixement d'abast mundial. Amb tot, científics socials crítics identifiquen –en la tradi- ció de l'historiador Samir Amin (intercanvi desigual) i Immanuel Wallerstein (economia-món)– el fenomen de la globalització amb l'imperialisme econò- mic. Per tant, el que anomenen globalització és el resultant del procés històric de concentració de capital, ara sota la forma del monopoli de la informació. Aquesta evolució és el que ha dut a parlar de múltiples formes de formació d'un "únic" mercat mundial (Comas, 2002). La globalització coetània té a veure amb la generació de les anomenades "em- preses globals", el centre de decisió de les quals no és físic. Són, segons Ignacio Ramonet: "[...] una xarxa constituïda pels seus elements, que es troben dispersos per tot el planeta. Cada element s'articula amb la resta com un Meccano i allò que els articula és la pura racionalitat econòmica, la dinàmica regidora de la qual es planteja essencialment dos objectius: la rendibilitat i la productivitat." (Ramonet, 1999, p. 84). Lectura recomanada I. Ramonet (2009). La catástrofe perfecta: crisis del siglo y refundación del porvenir. Barcelona: Icaria. Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique en espanyol, descriu en aquest lli- bre com es van posar en funcionament, metòdicament, des de feia diverses dècades, els elements (ideològics, polítics i econòmics) de la racionalitat econòmica neoliberal i que han acabat entrant en crisi des de la tardor negra de 2008. Lectura complementària Podeu ampliar la informació sobre les idees de Comas en el seu treball: D. Comas (2002). La globali- zación, ¿unidad del sistema?: Exclusión social, diversidad y diferencia cultural en la aldea global. A Diversos autors. Los límites de la globalización (pp. 85-113). Barcelona: Ariel. © FUOC • PID_00152415 20 Educació, globalització i societat del coneixement La mediatització de la cultura, convertida en mercaderia i, per tant, en actiu econòmic fonamental del sistema, desplega la seva acció neutralitzadora deli- mitant els temes, els continguts i els efectes que han d'arribar al coneixement dels ciutadans. Paral·lelament, els processos ideològics per a reproduir el nou ordre social es posen en marxa per mitjà de l'educació. Si el mercat necessita ciutadans consumidors perquè el sistema econòmic no defalleixi, l'estat els hi procurarà reformant les seves estructures educatives amb l'objectiu de garantir –seguint a Muñoz (2005)–, ciutadans "privatitzats" que no es facin preguntes i acceptin les respostes que, en qualsevol cas, els oferiran els mitjans de comu- nicació. Els nous processos d'ensenyança i aprenentatge amb els quals es jus- tificaran les reformes educatives s'ocuparan d'adaptar la futura mà d'obra a la introducció de noves tecnologies com més va més complexes, peça determi- nant del capitalisme avançat que s'edifica sobre la informació i la seva ràpida descodificació. A última hora, ens adverteix Muñoz, "[...] la «adaptación» de los trabajadores significará el mecanismo de mayor importancia para el sistema: el aseguramiento del sistema de clases sociales evitando la movilidad social ascendente." (Muñoz, 2005, p. 71). Si seguim fixant l'atenció en les conseqüències educatives, la necessitat d'uns treballadors millor formats tecnològicament, amb capacitat autònoma de ges- tió empresarial i d'adaptació i identificació al model econòmic de les corpo- racions per a les quals acabaran treballant obliga l'estat a garantir una forma- ció tècnica en detriment de l'educació teòrica. Escurçar el batxillerat i elimi- nar progressivament les disciplines humanistes dels plans d'estudis seran les primeres conseqüències, de tal manera que –tal com va demostrar Bourdieu (1988)–, les diferents classes socials del postindustrialisme s'aniran separant radicalment a partir del seu capital cultural. "Por tanto, en esta restricción de conocimientos subyace ideológicamente el ir eliminan- do posibles competidores en el disfrute del poder y del privilegio social. Y, en este sentido, el debilitamiento de los planes de estudio en los que se accedía a ese «capital cultural» histórico [...] se constituye en una auténtica prioridad para los gestores económicos. [...] La neutralización de los sistemas educativos deviene en una necesidad fundamental. La educación, de nuevo, es considerada como el gran peligro. Con la educación racional y con una ciudadanía informada, ni las técnicas del marketing comercial operan, ni mucho menos, las estrategias persuasivas mediáticas hacen efecto." (Muñoz, 2005, p. 72). És per això que les institucions internacionals seran les primeres interessades a promoure reformes educatives estructurals en l'àmbit de la progressiva socia- lització del coneixement tècnic (competencial, que ha ser competitiu). La Unió Europea mateixa va situar l'educació en el centre del discurs de qualsevol es- tratègia de convergència "econòmica" entre els països que la conformen, en el qual l'Espai Europeu d'Educació Superior culminaria un procés lliurat als interessos empresarials de l'economia món. Lectura complementària P. Bourdieu (1988). La distin- ción. Bases sociales del gusto. Madrid: Taurus. © FUOC • PID_00152415 21 Educació, globalització i societat del coneixement La situació derivada de l'aplicació de la xarxa del coneixement no esgota ve- lles causes pendents. En efecte, la desigualtat socioeconòmica creixent del pla- neta, la persistència de la taxa d'analfabetisme funcional, el contingent cons- tant de l'exèrcit de reserva, la taxa de desocupació (adscrita a la flexibilització de la plantilla, a la individualització de les relacions socials de producció em- presari-treballador i als processos de deslocalització industrial), la constatació de noves formes de marginalitat i pobresa (Wacquant, 2007) i l'esgotament progressiu dels recursos naturals del planeta, demostren que el model "horit- zontal" de productivitat, per mitjà del coneixement, no esgota la vinculació entre mundialització i creació d'un mercat únic (d'una cultura mundialment homologada). Deslocalització És la desubicació física de la producció (o d'una part de la producció) en funció de les condicions del mercat de treball, és a dir, de l'oferta competitiva del salari (normalment entre països de la "perifèria" respecte de països del "centre"). Aquesta situació ha polaritzat les opinions envers les possibilitats de transfor- mació política que hipotèticament es poden construir a partir de les TIC. Així, hi ha una anàlisi optimista que defensa com les definides com a noves tecno- logies poden incrementar la participació política real a partir d'una democrà- cia en què hi hagi equitat d'oportunitats i en què els actors individuals orga- nitzin l'acció col·lectiva (increment de la participació democràtica mitjançant la "democràcia electrònica"). L'horitzontalitat organitzada s'estén a l'augment de decisió. Aquesta perspectiva, però, no preveu qui controla i processa la in- formació –qui té el monopoli de la codificació– i sobrevalora la possibilitat de l'adequació de la comunicació a les comunitats socials i polítiques. Es planteja així el debat de l'existència d'un contingent informatiu de nivell humà per mitjà de la Xarxa. O bé, si és l'individu el qui se sotmet a Internet. Aquest dar- rer interrogant sembla que és previst pel corrent d'opinió crític, quan sosté que les TIC són del tot insuficients (es consideren un mitjà) a l'hora de plantejar un escenari polític alternatiu: Caos a la Xarxa Cal plantejar la funció dels agents socials que conceben la Xarxa (informàtica) per a contraprogramar i organitzar –i evidenciar– el que hom qualifica de "caos a la Xarxa". És una manifestació (resposta a l'oligopoli de la informació) que palesa la possibilitat d'alternativa social –i política– per mitjà de les TIC. "La visió utòpica – afirma D. Resnick a La normalització del Ciberespai (1998)– d'una àgora mundial que revitalitzarà la democràcia s'ha d'enfrontar a una dura realitat de judicis i regulacions, de comerç i entreteniment, de partits polítics, de grups d'interès organitzats i activistes polítics, i més important encara, a masses ciutadanes indiferents i avorrides. Encara que la revitalització és possible, és molt més difícil del que hom imaginava." (Batlle, Cerrillo, i Fabra, 2005, p. 74). Lectura complementària Sobre les noves formes de marginalitat i pobresa, podeu llegir l'obra següent: L. Wacquant (2007). Los con- denados de la ciudad. Guetos, periferias y Estado. Buenos Ai- res: Siglo XXI. © FUOC • PID_00152415 22 Educació, globalització i societat del coneixement Segons aquesta orientació hi hauria un canvi de forma, però no pas de contin- gut, pel que fa a la continuïtat de les modalitats convencionals de domini. Una opinió semblant és mantinguda pel periodista i intel·lectual Ignacio Ra- monet a Geopolítica i comunicació de final de mil·lenni (1999). Pel que fa a la "mutació digital" i als canvis que socialment i laboralment comporta, Ramo- net constata que: "[...] ens trobem davant una mutació tecnològica que ho canvia tot: la productivitat, la quantitat de persones treballant, la qualitat del producte i de la feina, la societat, etc. Per això sorgeix la idea de treballar solament trenta-cinc hores, o vint-i-quatre per setmana, etc. La mutació tecnològica produeix tota mena de transformacions, fins i tot en la con- cepció de l'autoritat, en la mesura que el model de xarxa [interdependència] s'estén per àmbits diversos." (Ramonet, 1999, p. 69). Aquest canvi també afecta els àmbits de decisió en l'espai planetari: "La mundialització és el fenomen predominant del nostre moment. La globalització ten- deix, d'una banda, a crear un mercat únic, però d'una altra també mira de crear una cul- tura única, una homogeneïtzació cultural, en la mesura que cada cop més ens definim com a ciutadans consumidors o econòmics, inscrits en un sistema de producció, ja que la globalització permet dislocar la concepció mateixa de la producció: es poden fer els estudis d'un producte en un país, demanar el capital en un altre, instal·lar les fàbriques en un [de] tercer, situar els enginyers en un [de] quart, etc. El conjunt dels elements separats permet una producció realment mundialitzada, que optimitza cada cop les instal·lacions i la localització de manera que s'afavoreixin tota mena de beneficis i guanys [...]. Models teòrics optimistes pensen que la mundialització, sumada a Internet, permetrà suprimir estats i que donarà peu a una homogeneïtzació." (Ramonet, 1999, p. 65). Segons el context apuntat, com afecta l'homogeneïtzació econòmica a l'entorn ecològic i a les comunitats i cultures nacionals pel que fa al desenvolupament global? Aquest interrogant interpel·la l'economia política dels estats davant les contradiccions de les relacions socials i del model de les democràcies formals. Documental recomanat Ian Walker (2002). Hacktivis- tas: los agitadores de la red. Aquest documental ens pre- senta els "antiglobalització" informàtics. La mercantilit- zació d'Internet, la globalit- zació i els abusos de poder estan en el centre de l'acció d'aquests hacktivistes. Les se- ves accions reuneixen perso- nes de tot el món mitjançant la Xarxa. Alguns governs els consideren pràcticament com a "ciberterroristes". Grà- cies als testimonis d'alguns dels hacktivistes més com- promesos, aquest documen- tal descobreix la seva forma d'actuació. © FUOC • PID_00152415 25 Educació, globalització i societat del coneixement globalització de la cultura, doncs, ha de ser pensada per mitjà de l'hegemonia lingüística (actualment hi ha 6.000 llengües al món) i comunitària (envers els estats nacionals). Ara bé: quines llengües i quines cultures s'externalitzen i qui- nes, en canvi, resten subsumides o substituïdes? I, en aquest mateix sentit, si hi ha una ruptura o manca d'equivalència entre identitat individual i identitat comunitària, col·lectiva o nacional. A la base, però, roman el que cal entendre per cultura (concepció del món, formes de vida transmesa generacionalment amb la llengua, la història d'un territori, el sistema d'organització política), i si s'ha de relacionar amb el poble emissor o bé ha d'esdevenir global (l'hipotètic context postnacional). Aquests aspectes, de debat vigent, no fan res més que plantejar la recurrència a la identitat nacional (de vegades viscuda com a conflicte) davant la globa- lització. I, d'altra banda, permeten situar un doble escenari: qui controla els models de territorialització, de culturització? Per a respondre aquesta pregunta –com avancen alguns especialistes– cal introduir el concepte de glocalització, terme al·lusiu a la projecció global de les cultures nacionals, territorials. De fet, aquest debat reprèn l'antítesi entre universalisme i localisme. Es pot ser uni- versal només a partir d'una determinada consideració del règim sociolingüís- tic, cultural, polític...? O bé la internacionalització és compatible amb llengües ara com ara subestatals? El que queda clar, però, és el nou escenari al qual s'ha d'acarar la construcció de la identitat dins la societat de la informació. El nivell d'incertesa present es palesa perquè, com plantegen I. Marí i I. Tubella: "[...] els referents de construcció identitària clàssics com són la llengua, la cultura comu- na o l'origen comú perden força i, en canvi, trobem nous referents d'identificació més transversals com la família, l'individu, o la força dels projectes personals, elements bàsics de la construcció de la identitat col·lectiva i aspectes clau de cohesió en la societat Xarxa." (Marí i Tubella, 2005, p. 122). Amb tot, malgrat aquest nou escenari, la identitat, és clar, roman com a fil conductor de la condició humana: "[...] la condició de ciutadà no només té a veure amb el fet que un estat reconegui el dret de ser-ho, sinó que sobretot té a veure amb pràctiques socials i culturals, i amb les estructures de comunicació on aquest ciutadà podrà formar-se, comunicar-se, veure's representat o representar-se a ell mateix i defensar i reclamar els seus drets." (Marí i Tubella, 2005, p. 126). Aquest context permet esbossar quatre opcions per a les cultures i pobles sense estat i, en general, quatre vies de models de relació intercultural: • L'assimilacionisme. • La tolerància. • El multiculturalisme. • El comunitarisme. © FUOC • PID_00152415 26 Educació, globalització i societat del coneixement Les dues primeres vies –pròpies de l'estat nació (organitzat regionalment) de planta mononacional (o sense reconeixement polític de l'hipotètic règim de plurinacionalitat)– es proposen d'anul·lar, assimilar, la cultura "no oficial" (de- tenidora del poder polític de decisió) a la cultura dominant. La gradació en- tre totes dues és de matís intern, ja que com a màxim es reconeix la diversi- tat cultural "sempre que no ocasioni inconvenients". El reglament aplicat per aquestes dues vies parteix de l'homogeneïtat cultural, a partir d'una sola cul- tura i llengua, que resta legitimada, implícitament, pel nacionalisme banal o nacionalisme d'estat. Les altres dues estratègies esmentades depenen d'una organització politico- territorial confederativa o independent. Es tracta del reconeixement, en peu d'igualtat, de la diversitat lingüística, cultural i política, adscrita a cada forma- ció social o nacional. La via comunitarista preveu, doncs, la projecció interna- cional de les cultures nacionals. Alain Touraine (1969 [1971], p. 59) va plante- jar –coetàniament als canvis socials i culturals dels anys seixanta– el sorgiment de la consciència nacionalitària (aquest autor parlava de les "consciències re- gionals") com a resistència a l'homogeneïtzació estatal tecnocràtica. Una qüestió que subjau a les quatre estratègies nacionalitàries al·ludides és el gradient de "neutralitat" de l'estat nació. Mentre que les dues primeres ac- cepcions preveuen el lliure joc d'interessos dels individus per sobre de les co- munitats nacionals no reconegudes (neutralitat suposada de l'estat), les dues opcions finals sí que reconeixen la compatibilitat de la territorialitat cultural, identitària, amb el pensament liberal. Es tracta, en aquest cas, de l'aplicació del liberalisme nacionalitari o definició de la glocalització: l'individu s'adscriu a un grup de pertinença nacional. En conseqüència el procés de mundialització econòmica no s'identifica amb un marc anacional (Resina, 2005). Lectura complementària Trobareu més informació so- bre les idees de Resina respec- te del procés de mundialitza- ció econòmica en el seu tre- ball: J. R. Resina (2005). El postna- cionalisme en el mapa global. Barcelona: CETC / Angle Edi- torial. Un dels teòrics principals que defensa la compatibilitat entre interessos individuals i col·lectius és W. Kymlicka (1999). Segons aquest autor, la defensa del multiculturalisme no ha de ser contrària a la política iden- titària dels països receptors de població ni, doncs, ha de ser incompati- ble amb la identitat de cada territori. En aquest sentit, hi hauria l'àmbit de reciprocitat entre cultura pròpia i interculturalitat. El risc, o parany, de la multiculturalitat, consisteix a promoure un mestissatge indiscri- minat en què les cultures dels pobles restarien diluïdes, anul·lades, a favor de les cultures estatals. L'estatalitat, contràriament, és un factor incorporat al neoliberalisme polític i econòmic. Això no obstant, Kymlicka, en l'obra citada, apunta: Nota Vegeu, en aquest sentit, la projecció poblacional del Prin- cipat que, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, és prevista per al 2020. ¿Cómo será la Catalunya del 2020?, La Vanguardia, 22-11-2009, pp. 36-37. © FUOC • PID_00152415 27 Educació, globalització i societat del coneixement "Tot i que els membres d'una nació (liberalitzada) no comparteixin valors morals, o ma- neres de viure tradicionals, continuen sentint-se profundament vinculats a la seva llen- gua i la seva cultura. De fet, és precisament el fet que la identitat nacional no es basi en valors compartits, allò que proporciona uns fonaments estables per a l'autonomia i la identitat individual. La pertinença cultural ens ofereix un context d'elecció comprensi- ble, i un ferm sentiment d'identitat i de pertinença, al qual podem recórrer per a afrontar qüestions sobre els valors i els projectes personals. I el fet que la identitat nacional no requereixi valors compartits també explica per què, per a la teoria liberal, les nacions són les úniques apropiades. Els grups nacionals proporcionen un marc de llibertat i d'igualtat, com també un factor de reconeixement i de confiança mutus, que poden articular els desacords i els dissens inevitables sobre les concepcions del bé que es donen en la societat moderna. En la mesura en què les coses són així, pot considerar-se que els drets diferen- ciats en funció del grup que protegeixen les cultures [minoritzades] són coherents amb els valors liberals i, alhora, els promouen." (Kymlicka, 1999, p. 137). Lectura recomanada Podeu trobar més informa- ció sobre la compatibilitat entre interessos individuals i col·lectius en l'obra següent: W. Kymlicka (1999). Ciutada- nia multicultural. Una teoria li- beral dels drets de les minories. Barcelona: UOC / Proa. Les observacions d'aquest teòric del liberalisme comunitari plantegen, d'altra banda, l'aplicació de la llei de la subsidiarietat. És a dir, una tendència meto- dològica actual apunta que l'adequació real, territorial, entre estat i nació, per- met la gestió compatible dels recursos i dels béns econòmics. La reformulació de l'organització territorial revertiria en les polítiques públiques de benestar col·lectiu. La governabilitat aniria adreçada a la capacitat creixent de decisions dels governs locals i subestatals. El desenvolupament global, com hem vist en aquest apartat, no necessària- ment s'ha d'identificar unidireccionalment amb la via assimilacionista i de to- lerància de les cultures mundials. Aquest aspecte torna a retrotreure el debat en termes de condicions de possibilitat del desenvolupament harmònic sense canvi de sistema. Els programes educatius haurien de tenir en compte aquest context per a adequar els currículums (en aplicació del concepte de desenvolupa- ment equitatiu i autoreferenciat) a unes relacions entre cultures que qüestionessin els processos de minorització per mitjà de la substitució lingüística (glotofàgia) i d'identitat dels pobles. Exemple Aquesta opció permet es- pecificar potencials àmbits d'influència economicopolí- tics identificats amb les regions econòmiques europees com, per exemple, l'Euroregió de l'Arc Mediterrani (euram). © FUOC • PID_00152415 30 Educació, globalització i societat del coneixement Resum En aquest mòdul hem plantejat els condicionaments estructurals vigents del sistema educatiu. És a dir, la gradació vigent de dependència progressiva del coneixement respecte del mercat. Bo i entenent que no és possible aïllar les tendències d'actualització pedagògica respecte dels sistemes economicopolí- tics, cal demanar-nos fins a quin punt hi ha una autonomia de la "raó pedagò- gica" respecte del context social. En aquest sentit, aquest mòdul ha intentat d'analitzar els factors definidors a partir dels quals cal inserir la realitat educa- tiva. Fenòmens com els recurrents fracàs escolar i exclusió social en societats definides com a desenvolupades no poden ser interpretats en tota la seva to- talitat si hom els descontextualitza del medi més immediat: de les condicions econòmiques de famílies en atur, lumpenproletaritzades, que no poden esco- laritzar menors de 16 anys. És a dir, una situació que porta a relacionar el fracàs escolar amb la fractura –exclusió– social. D'altra banda, més que tractar la globalització –en realitat globalitzacions– com a neologisme, l'hem decodificada com a procés històric, polític, per mitjà del qual ha emergit actualment sota la forma de societat Xarxa i la centralitat del coneixement com a força productiva. Però descriure aquest procés, tal com ha estat exposat, no implica ignorar les variables d'identitat social, entesa com a identitat nacional. Així, hem dedicat un darrer apartat a tractar la vinculació entre les relacions de poder transnacionals i els consegüents estadis de mino- rització cultural, lingüística. L'objectiu d'aquesta relació ha estat advertir –com es procedeix adequadament des de la sociolingüística– sobre l'oposició entre condició minoritària (estat demogràfic, quantitatiu) i condició "minoritzada" (conseqüència sociopolítica que acondueix envers la substitució cultural). L'aportació d'aquest mòdul ha volgut mostrar, doncs, la necessitat de qüestio- nar la limitació explicativa que es basa a ignorar factors que hom considera, prou sovint, aliens (o d'abast explicatiu prou limitat) respecte de la dinàmica dels fets, però que (in)directament reverteixen en llur comprensió i resolució. Aquesta limitació, en el terreny de l'ensenyament, posa en evidència una es- tructura social que es basa en l'aparença, en el gust, en el consum, i no pas en la reflexió sobre la radicalitat de les causes que originen processos d'alienació, de desclassament i de substitució de la pròpia cultura (i territori) per part de la cultura "oficial". L'educació i qualsevol relat contemporani que la intenti explicar i teoritzar apareix, doncs, com una variable dependent d'un complex "ordre social" que la determina. © FUOC • PID_00152415 31 Educació, globalització i societat del coneixement Glossari escola de Frankfurt  f  Corrent intel·lectual (i polític) fundat, entre d'altres, per M. Hork- heimer i T. Adorno el 1923 a l'Institut d'Investigació Social de la Universitat de Frankfurt. La seva principal aportació és haver integrat principis marxians, weberians i freudians per a elaborar una teoria critica de les formes culturals, econòmiques (consumisme) i ideològiques de la societat occidental capitalista. globalització  f  Procés d'interconnexió econòmic (capitalisme financer) i polític per mitjà de la societat-Xarxa informatitzada que, alhora, opera com a territorialització de la divi- sió social del treball. L'enfocament marxià concep la "globalització" com a actualització de l'imperialisme o economia- món. homogeneïtzació cultural  f  Estat que explicita l'extinció de cultures nacionals per part de "construccions" identitàries –derivades de polítiques centralitzadores i neocolonials dels estats– alienes a la realitat de cada comunitat (vegeu imperialisme). imperialisme  m  Control de territoris a fi d'extraure'n matèria primera i força de treball per a ser respectivament transformada i explotada a la metròpoli. Políticament, aquest forma d'espoliació secular (s. XVI-XX) es concreta amb la constitució d'una burgesia colonial depen- dent. indústria cultural  f  Procés de mercantilització de la cultura –pròpia de les societats in- dustrials– que té per finalitat integrar la creació intel·lectual dins la dinàmica productiva de la societat de consum. societat de consum  f  Conseqüència de l'oferta inelàstica del model productiu fordista, el consum de béns definits com a necessitats artificials (no estrictament necessaris) és propi de les societats industrials d'ençà de la segona meitat dels anys cinquanta. L'economista J. K. Galbraith s'hi va referir com a societat opulenta (1958) i el 1960 l'economista W. W. Rostow la va definir com a societat d'alt consum. Vegeu escola de Frankfurt. societat del coneixement  f  Model econòmic i polític, propi de les societats industrials avançades, que concep el coneixement (innovació) com a principal força productiva (vegeu indústria cultural). © FUOC • PID_00152415 32 Educació, globalització i societat del coneixement Bibliografia Aracil, R., Oliver, J., i Segura, A. (1998). El mundo actual. De la Segunda Guerra Mundial a nuestros días (pp. 403-407). Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona. Batlle, A., Cerrillo, A., i Fabra, P. (2005). Nous reptes per a política i el dret en la societat del coneixement. A Societat del coneixement (pp. 69-117). Barcelona: UOC. Beck, U., Lash, S., i Giddens, A. (1997). Modernización reflexiva. Política, tradición y estética en el orden social moderno. Madrid: Alianza Universidad. Bell, D. (1987). El advenimiento de la Sociedad Postindustrial. Madrid: Alianza Editorial. Bocock, R. (1995). El consumo. Madrid: Talasa. Bourdieu, P. (1988). La distinción. Bases sociales del gusto. Madrid: Taurus. Bourdieu, P. (2000). L'essència del neoliberalisme. L'Espill. Revista fundada per Joan Fuster, 6, hivern, 6-11. València: Servei de Publicacions de la Universitat de València. Castells, M. (2003). La Societat xarxa. Barcelona: Editorial UOC. Castells, M. (2009). Comunicación y poder. Madrid: Alianza Editorial. Comas, D. (2002). La globalización, ¿unidad del sistema?: Exclusión social, diversidad y di- ferencia cultural en la aldea global. A Autors diversos. Los límites de la globalización (pp. 85- 113). Barcelona: Ariel. Cruz, M. (2009). Lo que trajo el ocaso de las ideologías. El País (23 de setembre). Diaz-Salazar, R. (2002). Sociedad civil mundial, movimientos sociales y propuestas para una globalización alternativa. A R. Diaz-Salazar (Ed.). Justicia social. Las alternativas de los movi- mentos del Foro de Porto Alegre (pp. 21-85). Barcelona: Icaria Editorial. Guadas, A. (2004). La escuela como proyecto político-pedagógico emancipador; algunas ideas para nadar contra corriente. A Autors diversos. Educación, democracia y emancipación. Diálogos (pp. 219-227). El Masnou. Guerrero Seron, A. (2003). Enseñanza y sociedad. El conocimiento sociológico de la educación (pp. 227-236). Madrid: Siglo XXI. Harvey, D. (2007). Breve historia del neoliberalismo. Madrid: Akal. Jameson, F. (1991). El pos-modernismo o la lógica cultural del capitalismo avanzado. Barcelona: Paidós. Klein, N. (2007). La doctrina del shock: el auge del capitalismo del desastre. Barcelona: Paidós. Kymlicka, W. (1999). Ciutadania multicultural. Una teoria liberal dels drets de les minories. Bar- celona: UOC / Proa. Lipovetsky, G. (2007). La felicidad paradójica. Ensayo sobre la sociedad del hiperconsumo. Madrid: Anagrama. Mari, I. i Tubella, I. (2005). Cultura, identitat i globalitat: la cultura i les cultures en la societat del coneixement. A Societat del coneixement (pp. 117-149). Barcelona: UOC. Martín Barbero, J. (2001). Transformaciones del saber en la sociedad del conocimiento y del mercado. Pasajes del pensamiento contemporáneo, 7, setembre-desembre, 7-14. València: Universitat de València. Muñoz, B. (2005). La cultura global. Medios de comunicación, cultura e ideología en la sociedad globalizada. Madrid: Pearson Educación SA. Ramonet, I. (1999). Geopolítica i comunicació de final de mil·lenni. Sabadell: Fundació Caixa de Sabadell. Ramonet, I. (2009). La catástrofe perfecta: crisis del siglo y refundación del porvenir. Barcelona: Icaria. Resina, J. R. (2005). El postnacionalisme en el mapa global. Barcelona: CETC / Angle Editorial.