El desenvolupament en les seves múltiples dimensions , Apuntes de Tecnología Industrial

¡Descarga El desenvolupament en les seves múltiples dimensions y más Apuntes en PDF de Tecnología Industrial solo en Docsity! TEMA 2 1. El desenvolupament en les seves múltiples dimensions Les discussions sobre la sostenibilitat tenen els seus orígens en la preocupació, a partir de finals de la dècada de 1960 i principis de la de 1970, al voltant de la continuïtat del model modern de desenvolupament. Particularment, com a dates emblemàtiques, a partir de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient Humà (coneguda com la Conferència d'Estocolm) i la publicació de l'Informe del Club de Roma ‘Els límits al creixement’ (vegeu la unitat 2), tots dos el 1972, les discussions al voltant de l’ecodesenvolupament proposat per Ignacy Sachs a la dècada de 1970 i, ja a la dècada de 1980, les discussions al voltant del concepte de ‘desenvolupament sostenible’, terme inicialment proposat per la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) i posteriorment popularitzat per l'informe de les Nacions Unides ‘El nostre futur comú’ (més conegut com Informe Brundtland), de 1987, i la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament de 1992, també coneguda com Cimera de la Terra o Conferència de Rio 92. Per tant, la idea de sostenibilitat sempre va associada al concepte de desenvolupament, és a dir, la necessitat d'establir un procés de desenvolupament sostenible. En la mesura que el desenvolupament s’ha d’entendre com un procés multidimensional, que implica tant la dimensió social —política, econòmica, cultural, institucional—, com la dimensió ambiental —recursos naturals, serveis ecosistèmics, energia i capacitat d'absorció dels residus generats per l'activitat humana— (figura 1), també la sostenibilitat o la insostenibilitat s’han d'entendre en les seves múltiples dimensions i no com una cosa es pugui reduir, diguem, a la dimensió econòmica — parlant d'economia o d'empresa sostenible—, tecnològica —parlant de tecnologia sostenible— o fins i tot només ambiental —parlant de sostenibilitat en termes d'emissions zero o ús de recursos renovables. La sostenibilitat fa referència al conjunt del desenvolupament i, així, hem de buscar també les causes de la insostenibilitat en el conjunt dels factors que afecten els diferents models de desenvolupament i que hi concorren. 2. Les causes ambientals Com veiem a la Figura 1, el desenvolupament humà i, de fet, tota organització i activitat social humana representa un subsistema de l'entorn ambiental més ampli, siguin els diferents ecosistemes a nivell local o sigui la biosfera en el seu conjunt. En aquest sentit, el desenvolupament humà és tributari i dependent de l'entorn ambiental que el sosté. Com li passa a totes les altres espècies del planeta, és la disponibilitat de recursos i la nostra capacitat de transformar per al nostre propi profit allò que, en última instància, determinarà la nostra supervivència i qualitat de vida. Formem, a nivell individual i col·lectiu, el que en termes termodinàmics s'anomena una estructura dissipativa: un sistema obert actiu que rep matèria, energia i informació del seu entorn, la transforma per auto(re)organitzar el seu ordre intern i acaba dissipant aquests recursos com a residus (és a dir, recursos que ja no serveixen a l'ordre del sistema) al final del procés (figura 2) Encara que la nostra tecnologia (instruments exosomàtics) ens ha permès ampliar enormement l'abast, tant espacial com temporal, de la nostra intervenció en l'entorn com a espècie, igual que per a tots els sistemes vius i no vius, la nostra supervivència segueix pendent de l'equació simple que vincula la nostra supervivència al nostre entorn. El dia en què no trobem recursos suficients en el nostre entorn, no siguem capaços de transformar per atendre les nostres necessitats vitals o els residus emesos per les nostres activitats transformin l'entorn fins a un punt que ja no ens pugui seguir sostenint, la nostra existència es veurà compromesa. És per això que la sostenibilitat implica no sobrepassar els límits de recursos i capacitat d'absorció de residus del nostre entorn, al mateix temps que passa per establir una organització interna (política, institucional, tecnològica, econòmica, cultural) capaç de generar el màxim benestar en termes de valors d'ús a partir dels recursos trobats en aquest entorn. 3. L'energia: la vida moguda pel Sol Com es representa gràficament a la figura 3, la base energètica principal de la biosfera és la radiació solar, que és la que mou el gruix dels processos biosfèrics, la que proveeix la base energètica per a la producció d'energia primària per part dels éssers capaços de fer la fotosíntesi (transformant la baixa entropia solar en energia bioquímica), la que provoca la calefacció de la terra, les aigües i l’atmosfera generant gradients tèrmics que mouen els corrents marins i els vents, i la que alimenta el cicle hidrològic i, en última instància, la que trobem emmagatzemada en els combustibles fòssils: una energia bioquímica d'origen solar fossilitzada. 4. El gruix de la història humana: el nostre passat sostenible Durant més del 90 % de la nostra història com a espècie, l'ésser humà va viure una vida nòmada, basada en la caça, la recol·lecció i també, en alguns casos, l'agricultura itinerant i el pasturatge (vegeu la unitat 2). La població humana relativament baixa i la seva capacitat de colonitzar virtualment tots els ecosistemes terrestres habitables del globus —des del desert del Sàhara fins a l'Àrtic, de les illes polinèsies del Pacífic a l‘Himàlaia—, així com la seva forma de vida nòmada, que exclou l'acumulació de béns i construccions —poc pràctica per al seu estil de vida—, van permetre un llarg període de sostenibilitat, en què es va mantenir en general el consum humà i la producció de residus dins dels límits de la capacitat de càrrega de l'entorn. Com a consumidors secundaris, ajudats per la nostra capacitat omnívora i les tècniques simples però eficaces a l'hora de caçar, recollir i domesticar algunes espècies o produir abrics secundaris, els humans gaudim d'una vida relativament sostenible, i aconseguim subsistir mitjançant un mínim de treball. d'una sèrie de materials sintètics de difícil absorció i transformació per part dels sistemes naturals; un sistema amb més treball intensiu en la mesura que els guanys en la productivitat per part de la tècnica es tradueixen no en menys treball sinó en més producció per aconseguir grans beneficis crematístics; la instauració d'una concepció de necessitats humanes infinites... Aquestes són només algunes de les transformacions que acompanyen aquest procés i que apunten cap a la seva insostenibilitat, la qual es reflecteix en problemes com ara el canvi climàtic, un ritme de pèrdua de la biodiversitat comparable a les grans extincions d'espècies del passat (com la que es va produir en la fi de l'era dels rèptils gegants), la ingovernabilitat o la creixent contaminació hormonal del nostre entorn. I tot això s’ha esdevingut només en alguns segles, enfront dels mil·lennis que han perdurat societats agrícoles i les desenes de mil·lennis d'existència de societats tradicionals nòmades. 8. Societat industrial i benestar Des del punt de vista de la satisfacció de les necessitats humanes (presents i futures), encara que el desenvolupament industrial i el creixement crematístic associat coincideix, en general, amb un augment del benestar material de les persones, des del punt de vista social i individual també es va produir una major polarització i tensió social: nivells creixents d'estrès i de depressió en les societats desenvolupades, més aïllament social i destrucció dels vincles de solidaritat i ajuda mútua entre les persones i una sèrie de malalties associades a la contaminació amb elements sintètics de l'entorn i els aliments. És a dir, l'augment en el benestar material no va anar acompanyat necessàriament d'un augment en el benestar social i psíquic, com semblen indicar els alts índexs de suïcidi de les societats anomenades ‘riques’, en contrast amb el que succeeix en les anomenades ‘pobres’, en què, en general, és més fàcil trobar expressions espontànies d'alegria. Simultàniament, el major aïllament individual i la degradació dels vincles i de l‘ajuda social mútua apunten cap a un potencial de sostenibilitat menor. En basar l'estatus social en l'acumulació/consum reiterat de mercaderies amb un alt poder de simbolisme contínuament erosionat i destruït per la publicitat i el llançament de nous i més moderns productes (que imposen nous consums perquè l'individu pugui afirmar el seu estatus social), de fet la societat industrial moderna, lluny de crear una societat d'abundància, ha generat una societat centrada en la reproducció de la pobresa i la frustració. Cada nou producte, en desvalorar els anteriors des d’un punt de vista simbòlic (d'estatus social), genera més necessitats insatisfetes (de totes aquelles persones que no tenen l'últim model) que necessitats satisfetes. Mentrestant, aquells pocs que són capaços d'adquirir els productes situats en el capdamunt de l'escala de l‘estatus simbòlic viuen una cursa estressant per, contínuament, estar 'a l‘última'. Si definim la sostenibilitat com la satisfacció de les necessitats presents i futures, la conclusió més immediata és que el model de desenvolupament modern és insostenible. La satisfacció de les necessitats, de fet, només es pot aconseguir dins d'una cultura de la suficiència, i no d'una cultura del consum i de la necessitat de creixement infinit de la producció i del capital. Des del punt de vista del futur, el fet que la revolució industrial es basi en el consum de combustibles fòssils apunta directament als seus límits. Es tracta d'una construcció basada en una hipoteca que no sabem com pagarem el dia en què s'acabin els crèdits. No obstant això, tard o d'hora s’assoliran el pic del petroli i/o el canvi climàtic irreversible i no serà possible alimentar més la caldera industrial que és la base de la civilització actual. 9. La revolució verda, el creixement de la població i la industrialització de la supervivència Com s'ha vist anteriorment, la base energètica de la vida de la biosfera és la radiació solar. Com a consumidors secundaris, per tant, la base de la vida humana és el sector primari i el lliure funcionament dels ecosistemes salvatges capaços de convertir aquesta radiació solar en energia bioquímica útil per a nosaltres. Avui, com sempre, depenem d'una combinació de caça, collita i agricultura per sobreviure. Seguim caçant i recollint espècies salvatges i explotant els recursos naturals per alimentar-nos o construir les nostres vivendes i infraestructures, alhora que depenem de la producció agrícola i la ramadera o de la piscicultura per alimentar-nos. Veient el creixement poblacional que es va fer exponencial a partir de la Revolució Industrial, Thomas Malthus va sostenir, a principis del segle XIX, que la incapacitat d‘augmentar la producció d'aliments al mateix ritme tard o d'hora portaria a un col·lapse demogràfic i al final de les possibilitats de creixement econòmic, en la mesura que l'augment en el cost de la subsistència portaria a un augment necessari en els salaris nominals i, amb això, a una reducció en els beneficis industrials, la qual cosa abocaria l'economia capitalista a un estat estacionari. No obstant això, gairebé dos segles més tard, la població segueix creixent de manera exponencial i la previsió de Malthus no sembla que s’hagi confirmat. Avui dia ens adonem que el que Malthus no havia previst és la capacitat que tenen la indústria i la tècnica de desplaçar els problemes en el temps i l'espai, i com l'ús intensiu de les reserves d'energies fòssils ens ha permès, fins ara, fer créixer la producció d'aliments i l'explotació dels recursos del nostre entorn de manera exponencial. El que passa és que —encara que no sigui immediatament visible— no només els nostres mitjans de transport i la producció d'energia s'alimenten del petroli, sinó que tot el nostre sistema de producció d'aliments, habitatges i productes de consum en general (plàstics, medicines, fibres sintètiques, etc.) es basa en el petroli. Actualment vivim del petroli, i és el petroli barat el que ha permès, fins ara, allunyar l'espectre de Malthus de l'horitzó. Però a mesura que s'arribi al pic del petroli o hàgim de limitar dràsticament les nostres emissions de CO2, tot això canviarà. 10. Els costos energètics dels nostres excessos Utilitzant els recursos fòssils barats, la revolució dels transports i la revolució tècnica de la producció agrícola va permetre ampliar enormement l'abast de les fonts de producció primària. Es crea un mercat global d'aliments en què uns pocs països produeixen el gruix de l'excedent alimentari per a tot el planeta, alhora que l'aplicació de maquinària agrícola, entrades d'origen fòssil basades en la petroquímica (fertilitzants, herbicides, fungicides, etc), han aconseguit augmentar enormement la productivitat agrícola. Al mateix temps, la sobreexplotació dels recursos minerals i biològics salvatges (com passa amb la caça i la pesca, per exemple) ha generat caigudes importants en totes les espècies i en tots els recursos naturals d'interès per a l'ésser humà. No obstant això, fins ara, l'ús de tecnologies més avançades i de sistemes més intensius en l'aprofitament de l'energia fòssil (com ara els grans vaixells pesquers amb sistemes de radar, congelació i tractament del peix a bord o els grans tractors i màquines de la mineria) han permès mantenir —i, en alguns casos, fins i tot intensificar— l'explotació d'aquests recursos (per bé que disminuïa l’estoc total). Però, una vegada més, l’augment en la producció d'aliments per hectàrees i per persona s'aconsegueix al cost d'hipotecar el futur consumint les nostres reserves d'energies fòssils de manera més accelerada. El mateix passa quan substituïm la pesca per la piscicultura (l'anomenada revolució verda) o si contra-restem les pèrdues en aigua dolça potable per la construcció de plantes dessalinitzadores d'aigua, grans plantes de tractament d'aigua o 'plans hidrològics nacionals' basats en mega-estructures de transvasaments. Per tot, vivim en una situació de llibertat sota fiança, condicionada, dels límits naturals. Paguem la nostra fiança amb la riquesa fòssil acumulada i finita. Així, per exemple, mentre a l'agricultura tradicional la relació entre l'energia invertida —en forma, sobretot, d'energies renovables com la biomassa o la força humana i animal— i l'energia obtinguda en els aliments era de prop de 4:1, en la societat industrial aquesta relació passa a 10:1 i fins a 20:1 en societats com els EUA i, en el cas del peix congelat, amb l'agreujant que el gruix de l'energia consumida és d'origen fòssil, no renovable. És a dir, encara que no ens adonem, ens alimentem de petroli . I s'acaba. 11. Les causes econòmiques: una economia del creixement il·limitat Fins a la Revolució Industrial, el gruix de l'activitat econòmica es va orientar cap a l'autosuficiència i, en menor grau, cap a la reciprocitat i la redistribució. Els mercats — és a dir, l'economia crematística— també eren importants, però sempre van ser mercats altament regulats en funció dels interessos polítics i valors culturals dominants. No obstant això, amb la Revolució Industrial, va sorgir la idea del lliure variable i esdevé universal i únic. El temps dels beneficis i el temps del creixement necessari per pagar els interessos. El 'temps que és diner'. És a dir, aquest invent revoluciona la manera com l'ésser humà concep el temps i, amb ell, el seu rol i funció en l'esdevenir de les coses. De copartícip (societats tradicionals) a cultivador i ajudant del temps solar (societats agrícoles), sorgeix l'ésser humà amo i controlador del temps per mitjà del seu saber aplicat a la tècnica i la indústria. És aquest el temps que hi ha a la base de la cultura i la societat modernes i que va obrir les portes per a l'expansió de les manufactures, del mercat, de la revolució tecnocientífica i de la revolució industrial, molts segles després que comencés el primer tic-tac d'un rellotge mecànic sobre la Terra. 12c. Les causes culturals de la insostenibilitat Entre aquests canvis culturals podem destacar també que hi ha una sèrie d'elements culturals que contribueixen a la insostenibilitat del model de desenvolupament actual. A continuació en citarem uns quants. a) L'ésser humà —la societat— està separat i per damunt de la natura i no en un procés de diàleg i interdependència mútua. b) El temps és progressiu: la vida evoluciona i les societats progressen. En la mesura que es creu que com més tecnologia, més ciència i més creixement econòmic, millor per al progrés, l'avenç tecnològic (sigui en el camp que sigui) i el creixement econòmic s'emancipen del control social, i es converteixen en fins en si mateixos, en lloc de mitjans limitats en funció dels objectius que han d'atendre. c) Univers euclidià i mecanicista: no hi ha fenòmens emergents, indeterminació i risc sinó falta de progrés i coneixement. d) El temps és mecànic i extern als fenòmens: pura quantitat mesurable, i no una cosa inherent als processos, de manera que en l'Univers “tot tingui el seu temps i hi hagi un temps per a tot”. És a dir, s'ignora la necessitat de respectar els diferents temps i dinàmiques que configuren el nostre entorn, que, lluny d‘ homo oeconomicus estar constituït per objectes passius i plenament controlables, es compon de sistemes actius, amb les seves pròpies lògiques i requeriments d'existència. e) El predomini de la raó instrumental, dels criteris d'eficiència en termes de causa- efecte, per damunt de la raó comunicativa, és a dir, els criteris ètics i estètics que cerquen l'equilibri en termes globals, holístics, dels sistemes. f) Es considera que el coneixement està al servei de l'acció, de la tècnica i de l'economia mercantil: el coneixement rellevant és el tecnocientífic, no el filosòfic i ètic, i la tecnociència s'ha de regir per criteris instrumentals, d'eficiència i productivitat, no per criteris ètics i estètics. g) L'individualisme: l'individu és el dipositari dels drets fonamentals i ha de gaudir de llibertat política i de pensament. La unitat rellevant deixa de ser la col·lectivitat, el conjunt de la societat, com passava en totes les societats premodernes. h) El liberalisme: l'individu ha de gaudir de llibertat política, de pensament i d'acció. En l'esfera econòmica, ha de tenir llibertat per comprar i vendre com a consumidor sobirà i productor lliure. La mercaderia, com a objecte, està al servei i a la mercè del propietari, que és vist com l’únic subjecte de la relació. i) L'hedonisme/consumisme: l'objectiu màxim de l'individu és gaudir de la vida, i això s'aconsegueix amb el gaudi i el consum material de les coses. Cadascú busca la seva màxima satisfacció personal, no pas el bé col·lectiu. És la 'mà invisible' del mercat o la selecció del més fort el que fa que els egoismes privats, per la seva màgia, es converteixin en beneficis per a tots, estimulant la competència i l'esforç individual. j) Per això, en oposició, en el camp de la producció, seguint l'ètica protestant i l'espiritisme de sacrifici cristià, emergeix l'ètica del treball i del sacrifici com a ideals d'acció. Per això, la major productivitat no s’aprofita, com passa en les societats tradicionals centrades en la lògica del valor d'ús, per treballar menys i gaudir més, sinó per produir més i acumular més. És per això que, encara que mai abans l'ésser humà hagi gaudit de tants aparells dissenyats i produïts per produir més i estalviar temps, mai abans el nivell d'estrès i la manca de temps han estat tan accentuats. k) És el càlcul econòmic crematístic (lògica del valor de canvi) el que passa a ser el principi que regeix l'acció humana (idea de l'’homo oeconomicus’), no pas la solidaritat o la cooperació social. l) L'alienació: en la mesura que ens definim i actuem com a consumidors, ens passem a relacionar amb objectes, amb mercaderies, i ignorem totes les relacions de producció socials i ecològiques necessàries per produir i distribuir aquest producte per al nostre consum. També ignorem, quan ens desfem dels residus en algun contenidor, el destí d'aquests residus. És a dir, ignorem el cost social i ecològic del nostre consum i actes quotidians. Amb la globalització i la intermediació cada vegada més tecnificada de la nostra relació amb l’entorn, aquesta alienació s'amplia enormement, en la mesura que la distància entre l'acció i les seves conseqüències es fa cada vegada més gran i cada vegada més difícil d'abastar. És a dir, l'alienació ens retira la capacitat d'una acció efectiva i sostenible, perquè actuem a les fosques, ignorants. 13. Les causes polítiques i institucionals de la insostenibilitat En la cultura moderna, el principi de la separabilitat que trobem en la ciència reduccionista també s'aplica a la política i les institucions. No només la separació de poders, també la separació de la societat en esferes (econòmica, cultural, científica, política) s'imposa com una manera de regular els impulsos egoistes humans. Així, entenem la política en termes de política institucional, representativa, no en termes de lliure albir –és a dir, capacitat d'optar, lliurement i autònomament, entre diferents vies d'acció. No obstant, oblidem que la política es realitza en totes les nostres accions en la mesura que aquestes afecten l'espai públic, l'entorn on existim. Es realitza en els nostres actes de consum, en la nostra acció familiar i social quotidiana. No només quan votem els nostres candidats. Aquesta institucionalització de la vida també afecta altres camps. Creiem i deixem l'educació en mans del sistema educatiu oficial; la nostra salut física, en mans del sistema medicofarmacèutic; i la nostra salut psíquica, en mans del sistema psiquiàtric. Però, en la mesura que reduïm la política al camp institucional i deleguem la nostra acció als especialistes, estem oblidant que no només perdem el poder sobre el nostre destí, sinó també que seguim fent política (moltes vegades de manera inconscient i en contra dels nostres propis interessos) quan consumim determinats productes i ajudem a reforçar determinades empreses, grups econòmics i dinàmiques de desenvolupament. També fem política en delegar la nostra educació o salut als especialistes i les institucions (moltes vegades empreses privades, organitzades — com tota empresa capitalista— al voltant de la lògica del valor de canvi). Però, en la mesura que reduïm la política al camp institucional i deleguem la nostra acció als especialistes, estem oblidant que no només perdem el poder sobre el nostre destí, sinó també que seguim fent política (moltes vegades de manera inconscient i en contra dels nostres propis interessos) quan consumim determinats productes i ajudem a reforçar determinades empreses, grups econòmics i dinàmiques de desenvolupament. També fem política en delegar la nostra educació o salut als especialistes i les institucions (moltes vegades empreses privades, organitzades — com tota empresa capitalista— al voltant de la lògica del valor de canvi). 14. L'escala del problema i el problema de l'escala Més que factors aïllats, hem de veure aquestes diferents causes com a elements que actuen conjuntament i determinen un model de desenvolupament que, cada vegada més, es mostra insostenible. No són les causes de la insostenibilitat actual el caràcter finit dels combustibles fòssils, el caràcter consumista de la nostra cultura, el caràcter crematístic de la nostra economia o el caràcter limitat de la nostra democràcia, presos aïlladament. Ho és el seu conjunt i el caràcter de les relacions que es crea entre aquests elements. En aquest sentit, com en qualsevol sistema, es tracta d'una qüestió d'equilibri, no de les coses en si mateixes. Es tracta d'una qüestió d'escala. No és el mercat, sinó l'excés de mercat i una economia subordinada a la lògica crematística, el que es converteix en un problema. No és la tecnologia, sinó una tecnologia inadequada, fora d'escala, la que és problemàtica, una tecnologia i un coneixement sense responsabilitat social i ambiental que limiti el seu abast. No és la democràcia representativa, sinó una democràcia insuficient que no ens permet controlar actors clau, la que és problemàtica. No és la població o el consum, sinó la superpoblació i l’excés de consum.