El tema 10 d'història d'Espanya, que tracta sobre l'economia i la societat, Apuntes de Historia de España

¡Descarga El tema 10 d'història d'Espanya, que tracta sobre l'economia i la societat y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity! Tema 10: Economia i societat (1989 - 1931) Aquestes transformacions es van anar desenvolupant i expandint a totes les economies industrialitzades als altres països del món mentre que a Espanya. L’economia espanyola d’aquest període es va caracteritzar per una tendència general al creixement, amb una lenta però important transformació de la seva base econòmica i social, que va reduir les distàncies amb les economies més desenvolupades del seu entorn. A Catalunya el ritme de creixement va ser més elevat i la seva indústria es va diversificar amb la pèrdua de l’hegemonia de què havia gaudit el sector tèxtil al segle XIX. Malgrat el creixement que es va produir en aquest període, l’any 1930 Espanya presentava una notable dualitat: hi havia unes zones més industrials i modernes, però persistien extensos territoris l’economia dels quals es basava en una agricultura poc competitiva i en què dominaven profundes desigualtats. 1. L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA Durant el primer terç del segle XX el conjunt d’Espanya va començar el procés de la transició demogràfica, que a Catalunya s’havia iniciat ja durant la segona meitat del segle XIX. 1.1. Transició demogràfica L’inici de la transició demogràfica a Espanya es va caracteritzar per la davallada de la taxa de mortalitat. La mortalitat infantil també va experimentar un retrocés notable i, consegüentment, l’esperança mitjana de vida al moment de néixer va augmentar de 34,8 anys a 50 entre el 1900 i el 1930. Com a conseqüència d’aquesta davallada de la mortalitat, i del manteniment d’una natalitat alta, la població espanyola va créixer de manera considerable: Catalunya va aprofundir el procés de transició demogràfica i va haver una davallada molt notable de la mortalitat, i un descens més lleuger de la natalitat, Al seu torn l’esperança de vida passar de 45 anys el 1910 a 53,8 el 1930. Els habitants de Catalunya van passar d’1,8 milions a 2,8 milions, però aquest creixement no va estar motivat tant pel creixement vegetatiu, que va ser moderat. 1.2. Els moviments migratoris Entre els anys 1900 i 1931 Espanya va tenir un gran creixement de les migracions interiors, que van comportar una redistribució regional de la població. Tema 10: Economia i societat (1989 - 1931) Madrid i Barcelona, els principals centres industrials en expansió, seguides per Bilbao i Sevilla, es van convertir en els pols d’atracció d’emigrants, que procedien sobretot de regions eminentment rurals, com Castella, Múrcia, Aragó i les províncies orientals d’Andalusia. L’arribada d’immigrants a Catalunya va ser molt intensa. Així, l’any 1930 un de cada cinc residents a Catalunya havia nascut fora del territori català. L’emigració a ultramar, la majoria dels emigrants eren homes joves, en edat productiva, que van salpar amb destinació a l’Amèrica Llatina. 1.3. La intensificació de la urbanització. Les migracions interiors van comportar la intensificació de la urbanització que va tenir el període de creixement més gran entre l’acabament de la Primera Guerra Mundial i la crisi del 1929. Com a resultat del procés migratori, les ciutats grans com Madrid i Barcelona van créixer notablement, fins a superar el milió d’habitants l’any 1930. En aquesta etapa Barcelona va experimentar una gran transformació de la fisonomia urbana. Les dimensions de la ciutat van augmentar com a resultat de l’agregació d’alguns municipis i de la construcció de nous habitatges per acollir els immigrants. A més, es va dur a terme una reestructuració interior amb l’obertura de la Via Laietana (1907), la construcció de xarxes de transport modernes , l’ampliació de les comunicacions i la remodelació de Montjuïc arran de l’Exposició Internacional del 1929. 2. ENDARRERIMENT AGRARI I CONFLICTIVITAT PAGESA A les primeres dècades del segle XIX el camp espanyol presenta una situació de contrast entre el dinamisme de l’agricultura de tipus mediterrani i les escasses transformacions de l’agricultura cerealista, que era predominant en zones extenses de la Península. 2.1. La crisi agrària L’agricultura espanyola va iniciar el segle XX havent de fer cara a les conseqüències de la crisi agrària que havia afectat Europa al final del segle XIX. Una agricultura orientada sobretot al conreu de cereals, oliveres i vinya. La causa immediata de la crisi va ser l’arribada a Europa de procedents de països amb una agricultura extensiva més competitiva. El resultat d’aquest model eren uns preus més baixos. La competència dels cereals estrangers va provocar una baixada dels preus, amb la consegüent reducció dels ingressos i la caiguda dels beneficis. Tema 10: Economia i societat (1989 - 1931) a) Els grans propietaris rurals Malgrat la modernització de l’economia, la societat espanyola considerava el patrimoni rústic com una font de riquesa i un senyal de prestigi social. Entre els grans propietaris agraris, hi podem distingir l’antiga oligarquia i la nova burgesia agrària. A la Manxa, a Andalusia i a Extremadura l’oligarquia agrària controlava grans extensions de terra que només es preocupava de cobrar les rendes. A Castella i Lleó hi predominen les propietats petites i mitjanes, igual com Aragó, a Catalunya i al País Valencià. En general, els propietaris agraris tenien una gran influència social i entre ell es reclutava una bona part del personal polític. b) Els pagesos Hi havia diferències notables segons la seva relació amb la possessió de la terra: uns eren propietaris, uns altres eren arrendataris en condicions molt diverses i, finalment, hi havia una gran massa de jornalers alguns dels quals eren simplement temporers. A Galícia es dificultava encara més la rendibilitat del minifundi. A Extremadura i a Andalusia el predomini del latifundisme comportava la presència massiva de jornalers en condicions laborals molt precàries. A Catalunya els pagesos gaudien d’una propietat mitjana o d’uns contractes d’arrendament estables, la qual cosa va afavorir la millora agrícola. Un fenomen característic va ser la creació de cooperatives agràries catalanes que tenien com a objectiu promoure un associacionisme dels pagesos. 5.2. La societat urbana L’èxode rural i el creixement de les ciutats van fer augmentar el pes i la influència social de les classes urbanes, que amb els seus nous hàbits i valors socials van significar la irrupció de l’anomenada societat de masses. A Espanya la burgesia industrial era, relativament escassa. En el primer terç del segle XX va fer créixer la importància d’aquest grup i va consolidar també una burgesia financera. Aquests grups socials vinculats a la indústria i a les finances es van integrar a les classes altes. El desenvolupament comercial, financer i administratiu va comportar el sorgiment de les classes mitjanes, formades per funcionaris, que treballaven als comerços, a l’administració i a la banca, i pels que exercien professions liberals . Tema 10: Economia i societat (1989 - 1931) Els obrers industrials formaven el gruix de les capes populars urbanes. El seu nombre havia augmentat considerablement a conseqüència del desenvolupament industrial i de l’èxode rural de les primeres dècades del segle XX. Les seves condicions de vida eren millors que les dels jornalers agrícoles, però havien de suportar llargues jornades laborals, sous insuficients i habitatges insalubres en barris mancats de les infraestructures bàsiques. Per tant, provocava protestes obreres i l’augment de la conflictivitat social. 5.3. Noves formes de sociabilitat i cultura urbanes El desenvolupament de les ciutats i la configuració d’una societat de masses van comportar la imposició de nous valors socials i de noves formes de sociabilitat i d’oci, així com l’extensió de la cultura entre capes socials més àmplies. Una de les transformacions va ser el millorament de la qualificació educativa dels espanyols. L’any 1877 només un terç de la població estava alfabetitzada; l’any 1900 aquest sector va augmentar al 45% i l’any 1930 la proporció superava el 70%. L’augment de l’alfabetització va provocar més demanda d’oci cultural, un moderat desenvolupament de l’hàbit de la lectura. Va sorgir, doncs, una premsa de masses que es va convertir en un instrument cabdal en la relació entre els ciutadans i el poder. Així, per mitjà de la premsa s’afavoria la formació progressiva d’una opinió pública independent, que va passar a ser cada vegada més influent. Entre les noves formes d’oci i de sociabilitat es va donar difusió a un nou associacionisme de caire cívic, es van convertir en una plataforma per a la difusió de les noves idees i en importants centres de reunió i de debat. D’aquesta manera, a les ciutats van proliferar els casinos i els cercles entre les classes més benestants, i els ateneus entre els grups socials populars. En aquest període també es va estendre el costum de dedicar hores d’oci a les activitats a l’aire lliure i a la pràctica de l’excursionisme i de l’esport entre àmplies capes de la població.