Desarrollo Cognitivo en Niños: Teorías de Piaget y Vygotsky - Prof. Monterde, Apuntes de Lenguaje Audiovisual

¡Descarga Desarrollo Cognitivo en Niños: Teorías de Piaget y Vygotsky - Prof. Monterde y más Apuntes en PDF de Lenguaje Audiovisual solo en Docsity! MÒDUL 2 DESENVOLUPAMENT COGNITIU TEMA 1 DESENVOLUPAMENT PSICOBIOLÒGIC (ESTÀ A L’ESQUEMA AMB EL MÒDUL 1) TEMA 2 DESENVOLUPAMENT COGNITIU EN NENS I NENES DE 2 A 11 ANYS EL DESENVOLUPAMENT COGNITIU EN NENS DELS DOS A SIS ANYS Introducció Segona infància (edat entre 2 i 6 anys): El llenguatge es desenvolupa esplendorosament i apareix el pensament. Per molts pares, aquesra és la fase de la vida dels seus nens més gratificant: la seva comunicació adopta la forma de conversa. Els seus jocs estan plens d’inventiva i incorporen una gran quantitat d’elements del món real adult, l’entorn sel’s presenta ple d’interrogants, s’ibren al món social extrafamiliar. Pel psicòleg infantil és un període molt ric d’observacions mitjançant les quals es pot aconseguir una teoria coherent del desenvolupament intel·lectual i social. En la nostra cultural occidental el nen es posa en contacte amb els rudiments que després serà el discurs científics, la forma de pensar racional: és la tasca de l’ensenyament preescolar. El nen es veu naturalment immers en el món dels signes, perquè tot el discurs dels mestres va des dels primers moments, encaminat al domini dels signes. Són signes: les paraules, els conceptes i denominacions, els números, els dibuixos... Vygotsky tenia raó en posar en relleu el paper crucial dels signes culturals en el desenvolupament, això ho qualifica de mediació semiòtica en la constitució dels processos mentals superiors. És en el domini cognoscitiu: on es troba a faltar un fil conductor que proveeixi de coherència els detals que descobreix el psicòleg en el discórrer progressiu del nen. Piaget: d’una manera fa la explicació de la vida intel·lectiva del petit fins als dos anys, passa de puntetes, per sobre dels avenços del nen més enllà d’aquesta edat fins que arriba al període de les operacions concretes, als 7 anys d’edat. La seva teoria del desenvolupament cognitiu es posa en dubte pels resultats de moltes investigacions. La visió de Piaget sobre la intel·ligència i el seu desenvolupament: discussió crítica Piaget concep el desenvolupament de la intel·ligència per analogia a la construcció d’un edifici à estadis: estats d’estructuració de la ment dotats de coherència particular. 1. Senoriomotor: de 0 a 2 anys 2. Preoperacional: de 2 a 6 anys 3. Operacions concretes: de 7 a 12 anys 4. Operacions formals: de 12 a endevant La ment del nen aniria lligant elements que descobriria en les etapes per aconseguir un compromís: un equilibri. Segons Piaget totes les formes i manifestacions de coneixement provenen d’un tronc comú à domini cognitiu és genèric. La psicologia ha arribat a la conclusió que no és genèric el domini cognitiu. Una mateixa criatura per a resoldre un problema posa en joc una manera de discórrer determinada, fracassa en altres tipus de anàleg que exigirien d’aplicar aquella mateixa manera. Piaget introdueix aquí la noció de desfasament. També hi ha experiències que diuen: La ment funciona per compartiments, els fenòmens cognitius s’ubiquen en dominis que són diferents i relativament independents entre si. Segons la psicologia cognitiva: El domini cognitiu d’identifica com a mòduls de la ment i dominis mentals. Els dominis mentals: són constructes per a representar-nos el funcionament de la ment. I el mòduls: són instàncies de suport neuronal de processament. Un domini pot integrar mòduls. Aquesta concepció planteja un problema: com les produccions o outputs, de cada mòdul s’integren en els nivells superiors de processament mental. El període preoperacional de Piaget La tesi de Piaget sobre el desenvolupament cognoscitiu del nen (dos i sis anys): és que en aquesta fase les manifestacions de la psique del nen estan impregnades pel seu egocentrisme. El nen no te un jo conscient que el faci sentir diferent del que hi ha fora d’ell. És necessària la ocntraposició entre jo i tot el que hi ha fora del jo, com a base de l’objectivació de la realitat. Piaget va arribar a aquesta tesi amb l’estudi del pensament espontani del nen: que brotava entre les converses dels nens de parvulari. Va observar que quan es dirigeixen un a l’altre no s’escolten, cada un és radicalment incapaç de situar-se en el punt de vista de l’altre. La seva conversa és el monòleg de cadascú. La seva conclusió: la ment del nen era un caos de confusió. No distingeix els fenòmens psíquics dels fenòmens materials que s’estableixen en el món de la naturalesa. No sap què és això de tenir un punt de vista propi. A més, amb la prova del diàleg, s’adona que en aquesta estapa el nen encara no és social, està en camí, quan el llenguatge entri plenament en vigor, perquè ja serà capaç de participar en la vida dels altres. Les proves de Piaget tracten d’esbrinar si els nens conceben determinades magnituds com a invariants quan se’ls aplica una transformació. Tranformació s’ha d’entendre: Pla visible: quina manipulació fa el nen Pla d’abstracció: allò que no canvia en qualsevol manipulació, invariància. Per exemple: un got llarg i prim amb aigua, i un de baix i ample amb aigua: hi ha el mateix líquid. Aquesta capacitat operativa estaria establerta en aquells nens que consignen el mecanisme de la reversibilitat o de la compensació perquè només ells es representen simultàniament una acció i la seva inversa. Per Piaget una operació implica: reestructuració de la ment que incorpora l’esquema de reversibilitat à capacitat de concrebe una acicó i simultàniament l’acció contrària, tal que desfent-la les coses tornen al punt de partida. Això és fruit de la maduració del pensament intuïtiu dek període preoperacional. Aquest procés és molt potent a l’hora d’organitzar la realitat concreta, les operacions s’executen sobre entitats materials i no sobre representacions d’aquestes. A més, en aquesta fase també inclou la noció d’inclusió del apartat anterior. I el nombre que emergeix com una síntesi entre la classificació dels objectes (aspecte cardinal del nombre) à cal dominar la relaci d’inclusió; i la seriació (aspecte ordinal) à cal dominar les relacions asimètiques. La classificació, seriació i l’aritmètica són: operacions cognitives à una acció d’interioritzada, reversible, que forma part d’un sistema de conjunt. Per exemple entendre la relació familiar amb tots els membres inclosus en la xarxa, o entendre el nombres però perquè segueixen una relació de seriació: 1,2,3... Aquí hi ha el dubte sobre aquesta teoria de Piaget F 0E 0 si les operacions es presenten com a estructures globals, actuacions dotades d’un immens poder d’abstracicó són tan globals i tan abstractes com diu ell o el nen les aplica en odminis restringits al principi. Això el portà a acceptar que hi ha desfasamanets i que la seva primera noció d’estadi s’hauria d’interpretar d’una manera més aviat laxa. Les teories del processament de la informació L’estudi de la intel·ligència se centra en com funciona la ment, quines són les peracions que executa. Beilin: concep la ment humana com un dispositiu que emmagatzema informaciói computa entitats = símbols: representacions mentals. F 0E 0 teoria post piagetiana del desenvolupament cognitiu. S’ha de distingir dues vies en el proessament de la informació: • La versió forta: assumeix el caràcter computacional de la ment humana i explica i descriu els processos de pensament que fan els nens en la resolució de les diferents tasques cognitives en forma de programes que qualsevol mecanisme apte per a processar i codificar la informació, sigui un ordinador o una ment, pot aplicar amb èxit. • La versió dèbil (neopiagetiana) : parteix dels mateixos postulats que l’anterior però no troba necessari incloure models de simulaicó computacional. Un dels motius que van tenir els psicòlegs del desenvolupament per acceptar la cognició basat en l’analogia entre la ment i el computador va ser F 0E 0 cerca models de funcionament. Simon creia que qualsevol problema s’ha de resoldre en una trobada entre un sistema de processament i unes característiques del problema o tasca. Hi ha dos facetes: • L’anunciat del problema: dades tal com un observador experimentador les concep i anuncia F 0E 0 ambient de la tasca • La representació cognitiva que el subjecte fa del problema en vista a les resoldre’l F 0E 0 espai del problema Newell i Saimon: van proposar una formalització del procés mental en regles de condició–acció F 0E 0 sistema de producció: organització mental que l’individu posa en marxa quan s’enfronta a un problema (el conjunt de dades i l’experiència de la persona en la tasca són elements que influeixen). La producció implica dos components: • El condicional: recursos que la ment té en memòria i que li permeten de prehendre la situació • L’executiu: un cop fet el primer pas porta a terme l’acció. Els neopiagetians Aquest corrent fa servir la teoria de Piaget, però depura aspectes irreconciliables amb les experiències. Gean Pascual-Leone: Expressa rebuig al fet que es dèixi de costat els conceptes d’estadi i d’equilibrament de Piaget. Aporta: Redefinèix l’esquema i li atribuèix graus d’intencitat o força en el moment de la seva activació. Els esquemes es coordinen en ordre progresiu de complexitat F 0E 0 invariants estructurals F 0 E 0 aprenentatge lògic Atribuèix un gran pes en el desenvolupament i progresió del pensament al factor F 0E 0 atenció: permet coordinar els esquemes nesesaris per resoldre un problema. L’augment de l’atenció = ampliació de l’espai mental Sosté que les estretègies de solució de problemes s’han de tenir en compte les dimencions del problema. Per exemple cas boles de plastilina: 1. la dimensió és la relació entre les boles. 2. la dimensió és la transformació d’una de les boles. 3. la classe de tranformació que s’ha fet. El desenvolupament cognitiu és un porcés biologicomaduratiu que permet ampliar l’espai mental i tenir en compte més dimensions en els problemes a resoldre. R. Case: Está d’acord amb Piaget en el funcionament intel·lectual dels nens durant el desenvolupament F 0E 0 estructures mentals cada vegada més complexes, però opina que les estroctures es revelen més clarament si s’analitzen des de la teoria de la informació Concep el nen com un solucionador de problemes: Un ens capaç de formular els seus objectius propis i intentar aconseguir-los superant els obstacles. Va equipat de recursos operatius que es recombinen i li permetran anar superant les dificultats. Estableix com a unitat descriptora el funcionament mental del nen F 0E 0 estructura de control executiu: empremta mental interna que representa la manera habitual que té el subjecte de construir la situació d’un problema i el procediment per afrontar F 0E 0 representació mental executoria. Manté com Pascual-Leone: l’adquisició i aplicació d’una estructura implica una capacitat mental que creix amb l’edat. Mecanismes de canvi en el desenvolupament cognitiu L’avantatge de l’enfocament neopiagetià és en el fet que alguns dels esculs de la teoria piagetiana es resolen F 0E 0 els desfasaments; la dimensió vertical del desenvolupament = estadis Klahr: proposa que l’estructura básica del sistema de procesament d’informació no experimenta cap canvi a partir dels cinc anys F 0E 0 postula un procés d’automodificació que genera el matèix sistema. Case: afirma que l’increment d’una capacitat unica de processament no explica els èxits en l’execució de les tasques cognitives. Hi ha altres factors que intervenen en el desenvolupament cognitiu infantil: emergencia de processos metacognitius. Michele Chi: ha demostrat que els nens més petits però experts en un domini, poden fer servir estratègies o raonar els seus passos a nivell superior que el dels seus companys novells. DESENVOLUPAMENT COGNITIU. INTERACCIÓ I CONTEXT SOCIAL Introducció El coneixament, en el seu doble vessant del que es coneix: el saber, i de com s’arriba a conèixer: el seu procés d’adquisició, està emmarcat socialment. El desenvolupament cognitiu com a internalització de significats socials Vygotsky: va formular que hi ha una relació entre el nivell de desenvolupament cognitiu de la ment, infantil o adulta. Proposa que per endavant de cada nivell de coneixement real s’estén un nivell de coneixament potencial. El nivell real: aquell que ve determinat per la capacitat de la ment del nen de resoldre una clase