Estat i Societat (Apunts), Apuntes de Sociología

¡Descarga Estat i Societat (Apunts) y más Apuntes en PDF de Sociología solo en Docsity! ESTAT I SOCIETAT M.J. I. L’UTILITARISME «Màxima felicitat pel major nombre de persones» L’utilitarisme articula amb rigor una idea: una societat justa és una societat feliç. Propugna l’abandonament de tota idea de dret natural, així com de tota metafísica abastable. Cap autoritat suprema pot decretar el que és just o bo per la humanitat; només es tenen en compte els estats de plaer o de patiment. - Una societat justa és una societat feliç. Sigui quina sigui la decisió que s’hagi de prendre, ens hem d’allunyar dels nostres interessos, inclinacions, prejudicis morals, concepcions metafísiques, creences religioses… i preocupar-nos exclusivament de perseguir «la màxima felicitat pel major nombre de persones». Teoria ètica conseqüencialista Les accions, les polítiques i les institucions no es jutgen en funció de la seva naturalesa sinó que han de ser jutjades en funció de les seves conseqüències. L’utilitarisme és, per tant, un conseqüencialisme individualista. Màxima utilitarista La màxima utilitarista pretén satisfer, tant com sigui possible, les preferències de tots, independentment del seu contingut. Només hi trobem una restricció: han de ser racionals, és a dir, ni lògicament contradictòries ni fundades en errors de fet. Individualista vs. Antiindividualista L’utilitarisme és individualista en tant que l’interès col·lectiu no és altra cosa que la suma dels interessos individuals. Alhora és antiindividualista perquè en última instància l’interès col·lectiu sempre està per sobre de l’interès particular de cadascú. Utilitarisme clàssic vs. Utilitarisme de mitjana L’utilitarisme clàssic maximitza la suma de les utilitats. Quan suma, en total el benestar de totes les persones (Mill, Bentham). L’utilitarisme de mitjana, en canvi, maximitza la utilitat per càpita. Quina quantitat de benestar li pertoca a cada persona de mitjana (Utilitaristes contemporanis). (Utilitarisme de llindar) Les dificultats de l’utilitarisme posat en pràctica Les hipòtesis que permeten convertir les preferències individuals, per després fer la suma i definir d’aquesta manera la utilitat agregada, són extremadament exigents (i complexes). S’ha de suposar particularment que: 1. Cada individu posseeix una, i només una, escala de avaluació de les diferents opcions possibles (Hipòtesi de cardinalitat). 1 ESTAT I SOCIETAT M.J. 2. Les escales d’avaluació dels diferents individus són comparables entre si (Hipòtesi de comparabilitat interpersonal) Ambdues van ser qüestionades arribant al consens amb una versió de l’utilitarisme anomenat «ordinalista». S’abandona la hipòtesi de cardinalitat —> s’abandona el criteri d’intensitat de les preferències i únicament es té en compte l’ordre de preferències. Òptim de Pareto Trobem un òptim de Pareto quan no és possible que ningú obtingui un guany superior sense que hi perdi algú altre. Problema: Si dues opcions satisfan per igual l’òptim de Pareto, aquest criteri és incapaç de distingir-los. Només si el 100% dels membres d’una col·lectivitat escull la mateixa opció es pot afirmar la seva superioritat. Risc d’incomparablitat Quan més baixa sigui la proporció de preferència, menys risc d’incomparabilitat. Ara bé, fins arribar al 50%; aleshores són comparables però apareix un nou risc, el de contradicció (dues opcions contradictòries. Per sortir d’aquests dos conflictes, s’ha adoptat la postura de la majoria simple (51% o més) però aquesta s’exposa a la paradoxa de Condorcet. La paradoxa de Condorcet La paradoxa de Condorcet pot aparèixer en totes les regles de majoria a excepció del criteri de Pareto (p = 1). Es dona amb major probabilitat com més ens allunyem de la unanimitat. La paradoxa de Condorcet reflexa la possibilitat de que un grup constituït per individus perfectament racionals sigui irracional amb el resultat de les seves preferències de manera que no arribi a operar una elecció col·lectiva entre les seves opcions —> independentment de l’opció que s’escolleix-hi, sempre hi ha una altra opció preferent. (Empat) Qüestió de desigualtat Quina és la dimensió distributiva de l’utilitarisme? - En una societat utilitarista composta per individus idèntics, pel que fa a termes de riquesa com en preferències, és una societat estrictament igualitarista. La repartició seria igualitària. No obstant, això canviari al diferenciar els individus segons les seves preferències de renta. - En una societat utilitarista on cap persona posseeix un riquesa inicial, l’individu amb una «productivitat» major (pel que fa la seva utilitat) rep una part més gran de la renta total, si el llindar a partir del qual la seva utilitat marginal decreix no està molt pròxim. —> Cal relativitzar aquest segon punt ja que els membres d’una societat poden diferir pel que fa a la «productivitat» de benestar, és a dir, en la seva aptitud per transformar en utilitat una renta determinada. Utilitarisme de la regla 2 ESTAT I SOCIETAT M.J. Pel que fa a les institucions el liberalisme no necessita res més que un Estat mínim per tal d’assegurar el respecte dels seus principis i drets. Aquest, és indispensable que estigui organitzat de forma eficaç i per tant, finançat. El liberalisme no implica el capitalisme per definició (sobretot pel que fa a les societats petites). No obstant, en el nostre context socioeconòmic, la adhesió al liberalisme comporta la justificació del capitalisme. Eficiència Davant de l’elecció entre la preocupació de l’eficiència i el respecte als drets, el liberalisme sembre escolliria aquest darrer. Igualtat Davant de l’elecció entre la preocupació de la desigualtat i el respecte als drets, el liberalisme sembre escolliria aquest darrer. Llibertat efectiva? Una crítica. La llibertat que garanteixen els tres principis llibertaris és una llibertat formal. Ara bé, sense els mitjans indispensables que possibilitin l’exercici efectiu de la llibertat, es parlaria d’un dret sense un abast real, una llibertat purament formal. III. MARXISME Critica l’utilitarisme i el liberalisme per no satisfer una exigència ètica fonamental: l’igualtat. Aquesta concepció busca en última instància l’igualtat pel que fa la justícia social. El nucli del marxisme el conformen dues teories: - El materialisme dialèctic —> teoria metafísica que assigna un paper central al concepte de «contradicció» pel que fa a l’interpretació de la naturalesa profunda de la realitat. - El materialisme històric. Afirma que la naturalesa de les relacions de producció s’ajusta al desenvolupament de les «forces de producció», és a dir, al creixement de la productivitat del treball, exercint sobre aquest una influència decisiva. Marxisme analític Projecte doble, en primer lloc amb una preocupació constant de precisió pel que fa a la formulació dels conceptes i les afirmacions, en segona instància, amb l’ambició de que l’anàlisi sigui pertinent per la realitat econòmica i social del segle XXI. El marxisme en tant que abolir la alienació El projecte ètic marxista consisteix en abolir l’alienació, entesa aquesta com el fet de que les activitats humanes no tenen un fi en si mateixes ni en l’autorealització sinó en la obligació de subvenir a necessitats material (pròpia del capitalisme i dels mitjans de producció que l’han precedit). 5 ESTAT I SOCIETAT M.J. Per posar fi a l’alienació s’haurà d’abolir el mercat capitalista del treball i instaurar un «règim d’abundància » . 1 No obstant, cal tenir en compte que independentment de que s’opti per una via capitalista o socialista, sacrificar un número indefinit de generacions en nom d’una hipotètica situació d’abundància futura pot ser èticament problemàtic. Abolició de l’explotació de l’home per l’home La segona interpretació del projecte articula una concepció radicalment igualitària de la justícia i fa referència a l’abolició de l’explotació de l’home per l’home característica de tota societat de classes i, particularment del capitalisme. En aquest sentit, el socialisme seria més just. Centrar-se en la noció d’explotació permet al marxisme inspirar una concepció general de la justícia que difereix radicalment de les concepcions utilitaristes i lliberals. Capitalisme —> trobem els treballadors, que venen la seva mà d’obra, i els no treballadors, que són els propietaris dels mitjans de producció. Del producte elaborat, un cop retirats els costos, acostumem a tenir una plusvàlua o plusproducte. En el cas capitalista, els no treballadors s’apropiaran d’una part d’aquest producte net i per tant es consideraran els treballadors com a explotats ja que els no treballadors s’estaran apropiant del plustreball (com a propietaris dels mitjans de producció). Socialisme —> els treballadors posseeixen els mitjans de producció de forma col·lectiva i són ells mateixos els que decideixen quina part del producte social s’assigna a l’acumulació i de quina manera es distribueix el producte net (plusproducte). L’assignació als no treballadors es deurà a la generositat dels treballadors i no un poder exercit per ells. Per tant, en aquest cas, no parlaríem d’explotació o plustreball. Ara bé, seria cert que l’explotació, tal com ha estat definida, viola el principi de justícia? Trobem 3 possibles respostes. - Socialista-ricardiana. Apel·la al dret del creador sobre el que s’ha creat. Els treballadors produeixen la totalitat del producte social i per aquesta raó es converteixen en els seus legítims propietaris. Si aquest principi és vàlid, l’apropiació del plusproducte per part dels no treballadors necessàriament viola el dret dels treballadors a la totalitat del producte. Ara bé, cal tenir en compte que ni els recursos naturals (que poden afavorir més a uns que els altres segons la zona) ni el capital (contribuït pel capitalista mitjançant la seva privació del consum del producte passat) són aportats pel treballador —> Opció poc prometedora. - Principi d’intercanvi igual de valor-treball. Suposant que es poguessin mesurar les contribucions i els avantatges en termes de valor-treball, l’intercanvi desigual no seria altra cosa que la explotació definida com l’extracció de la plusvàlua. Per tant, un beneficiari S’arriba a l’abundància en el moment en que el desenvolupament de les forces productives permetin satisfer les necessitats 1 materials de cada persona sense que sigui necessari remunerar a ningú per les activitats productives que exerceixi. 6 ESTAT I SOCIETAT M.J. desigual seria aquell que produeix menys treball socialment necessari del que se li atribueix. El criteri per mesurar la contribució és el treball socialment necessari efectuat al llarg d’un període corresponent. Per tan, els no treballadors, que com a tals no aporten treball socialment necessari, no podrien beneficiar-se, per poc que sigui. Per contra ens trobaríem amb una repartició injusta. No obstant, el principi d’intercanvi de valor-treball implicaria que el treballador menys àgil, el que té una terra menys fèrtil o una maquinaria obsoleta obtindria per aquestes raons una part més petita del producte social. Això sense tenir en compte les dificultats pel que fa a l’avaluació de les contribucions i els avantatges. - Enfoc de Roemer. Aquest entén una persona com a víctima d’explotació capitalista si la seva situació millorès en el cas de que la propietat dels mitjans de producció fossin repartits a parts iguals entre tots (i mantenint igual la resta de les coses). En canvi, és explotador capitalista aquell en que a la situació anterior empitjorés la seva situació. Aquesta definició permet evitar les dificultats conceptuals vinculades a la noció de valor-treball i les implicacions anti-igualitaristes il·lustrades anteriorment. A més, es pot extrapolar a altres problemes de desigualtat i societats. No obstant, cal tenir en compte dues dificultats. - Caràcter purament aritmètic a l’hora de determinar les conseqüències distributives d’una igualació de dotacions. És a dir, la situació de referència per determinar si hi ha explotació o no és irrealitzable i es redueix a mirar si una persona disposa una dotació per sobre o per sota de la mitjana. - No fa cap tipus de diferència entre el capital obtingut per herència i el capital obtingut per l’estalvi. A més, segons la definició que ens dona Roemer, una situació d’explotació podria no ser injusta en el moment en que hi té cabuda la responsabilitat individual. IV. L’IGUALITARISME LIBERAL DE JOHN RAWLS La teoria de la justícia de John Rawls pot considerar-se com l’acte fundacional de l’ètica econòmica i social contemporània. Aquesta consisteix en l’adhesió simultània dels ideals de llibertat i igualtat. Rawls proposa formular les exigències de justícia en tant que béns primaris, és a dir, dels mitjans necessaris per forjar una bona concepció de la vida i perseguir la seva realització. Crea una distinció entre els béns primaris: - Naturals (salut, talent…) —> Aquells que no estan controlats per les institucions socials. - Socials. Dividits aquests en tres categories. - Llibertats fonamentals (dret al vot, llibertat d’expressió, etc.) - L’accés a les diverses posicions socials - Avantatges socioeconòmiques vinculades a aquestes posicions (renta, riqueza, poders, etc.) (MIRAR EL QUADRE DLES TRES PRINCIPIS DE LA JUSTÍCIA DE RAWLS pàg. 77) 7