El crecimiento económico de España: un momento de grandes desafíos y oportunidades - Prof., Apuntes de Economía

¡Descarga El crecimiento económico de España: un momento de grandes desafíos y oportunidades - Prof. y más Apuntes en PDF de Economía solo en Docsity! Part I: l’ECONOMIA ESPANYOLA 1975-04 Lliçó 1: Primers Anys De La Crisi 1940 – 60: estancament de la economia espanyola 1945: deballada del producte nacional. Espanya per la guerra queda aïllada i només rep ajudes de Perón. La II guerra mundial provoca un retrocés a Espanya molt important de la producció, disminueix la disponibilitat agrícola ja que la l’intervenció que es fa resulta molt dolenta. 1945: la economia comença a recuperar-se molt lleument però fins més endavant no ho farà plenament. En el ’53 l’aïllament comença a trencar-se. Hi ha acords amb EE.UU econòmics i militars amb la construcció de bases, això provoca certa distensió en Espanya perquè ajuda lleument al país. No són ajuts molts grans ni comparables al Pla Marshall, és més una il·lusió que una realitat. Espanya té dificultats per obtenir matèries primeres (cotó, petroli...) però des del ’45 no hi ha retrocés, és un creixement molt lent. Arriba un moment que la economia espanyola necessita uns ajusts enormes i arribaran amb el pla d’estabilització que serà quan Espanya s’enganxi de nou al creixement europeu. Hi haurà migracions des de 1958 cap a Europa i Amèrica llatina, fet que proporcionarà diners. FAMILIES ∆ DINERS ∆ DEMANDA REACCTIVACIÓ DEL COMERÇ tot i que es un inici difícil perquè Espanya està falta d’un sistema productiu. Apareix el turisme, l’inversió estrangera, etc. a Espanya arriba una transmissió del creixement. Seran uns anys de fort creixement, fins i tot per sobre de la mitjà. Hi ha migracions interiors: la gent del camp marxa a la ciutat, la agricultura es mecanitza i augmenta la producció per l’innovació del nous mètodes. PLA D’ESTABILITZACIÓ Primerament és una mesura monetària, es posa un canvi únic i recíproc. Ja que fins el ’59 Espanya tindrà un sistema de canvi múltiple. Segons la importació o exportació el canvi és un o un altre (recordem que les importacions y exportacions estaven intervingudes per l’Estat). Espanya va entrar al sistema monetari internacional. Això va estimular el turisme i la inversió estrangera, aquests fenòmens es van estirar. Altres mesures de estabilitzadores: Liberalització interna. Els preus eren fixats per l’Estat fins el ’59, normalment eren irreals, no cobrien costos de producció. També els salaris estaven intervinguts, les EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 relacions exteriors també es liberalitzen. Es treu la font de gran corrupció del moment, per mitjà d’això havia grans fraus. L’economia espanyola per mitjà de les economies estrangeres es reactiva. Per les empreses estrangeres surt més a compte portar les indústries a Espanya perquè pagar duanes era molt car, a més la mà d’obra era molt barata, hi ha deslocalització cap a Espanya, es un país amb molts atractius cap a l’exterior i a sobre els impostos eren molt baixos. Així comença el procés de gran creixement a Espanya tot i que hi ha una mica de desordre en les polítiques, disminueix l’intervencionisme de l’Estat tot i que aquest serà l’impulsor de moltes empreses i negocis. També es liberalitzen les importacions (algunes), hi havia productes que eren sotmesos a restriccions quantitatives. La inversió estrangera ajuda a Espanya a acumular capital per en un futur pròxim poder comprar maquinaria. Amb ajuts interns (crèdits) es permet a Espanya obrir-se al exterior, creix el grau d’obertura. En Espanya hi ha una eclosió industrial, bona part esta finançada per el capital espanyol (públic i privat, tant de grans grups que volen millorar productes com de petits negocis familiars) i una altre part de capital estranger: patents, màquines, empreses mixtes... forma un 6-7% del creixement espanyol. Es fomenta la indústria en tots els sectors i també en zones on abans no hi havia tradició industrial. El capital públic intervindrà seguint una cadena finançant la mineria, després la siderúrgia i també la construcció naval, finança i ajuda a crear clients perquè el sector creixi. La financiació es molt barata i es fa a partir de caixes d’estalvis i s’obliga a que es comprin obligacions de les empreses. Hi ha una defensa del mercat espanyol que possibilita l’emergència de moltes empreses. La inversió interna era en molts casos finançada per crèdits, el sistema financer era molt particular: • tipus d’interès molt elevats • el diner era molt car aquesta situació era un bomba de rellotgeria. Moltes empreses tenien llicencies per fabricar certs productes però que no podien exportar, les llicencies només permetien la venda en el mercat espanyol, això era una llosa del mercat espanyol, a més els costos eren molt elevats, creava un sostre al creixement a moltes empreses. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 La situació política d’Espanya era molt feble, al 1981 Adolfo Suárez ha de dimitit per problemes interns. Aquesta etapa de l’UCD ve caracteritzada per: 1. (1979) segon xoc dels preus del petroli. S’aproven les condicions del ajust macroeconomic davant la crisi, la conseqüència directa va ser l’augment de l’atur. 2. Augment de l’atur: això s’intenta fer reduint l’atur (més pau social) amb un pacte social entre empresaris i sindicats “Acuerdo Nacional de Empleo” (ANE). L’objectiu principal és reduir l’atur i frenar la destrucció de llocs de treball, però no va aconseguir resultats ja que l’atur creix situant-se en més d’un 16%. - 1979 -> 0’6 - 1982 -> 16’4 3. Control del dèficit públic: la despesa pública augmenta molt. Augmenten els subsidis d’atur i les transferències a empreses públiques que estan en crisi. 4. Ajust industrial: es vol evitar la fallida d’empreses privades perquè l’atur no augmentes, l’Estat nacionalitza aquestes empreses y les despeses les assumeix l’INI. 5. Control de la inflació: es tracta de mantenir una política monetària i de costos restrictiva per tal d’evitar que l’augment de salaris produeixi un augment de l’atur. S’aconsegueix que predomini una tendència a la baixa en el ritme d’increments, però en termes general aquestes polítiques eren poc efectives. 6. Caiguda de la inversió: es tracta de que augmenti per tal que la resta de variables no afectin en gran mesura a l’economia. La caiguda rebel·la el fracàs de les polítiques econòmiques. Causes de aquesta caiguda: • durant el 73-76 el tipus van baixar, que va provocar un fort endeutament i inflació. • després amb la política més restrictiva els tipus tornaran a pujar, però l’endeutament també creixerà i la inversió caurà La situació en 1982 és encara més dolenta que en 1978, sobretot en termes d’atur. També hi ha molta inestabilitat parlamentària, al febrer de 1981 (23F) hi ha el cop d’estat de Tejero. A 1982 hi ha noves eleccions i les guanya el PSOE (1982-1985), tenia un programa electoral mol moderat i a mig termini, sobretot en temes econòmics. Y a la pràctica encara ho va ser més. Miguel Boyer va ser que va portar la política econòmica fins el 1985. La política econòmica era concertada amb els agents socials MESURES: A) de sanejament: busquen principalment l’ajust econòmic. 1. Política restrictiva: es basa en una contenció de la liquiditat, es decideix el control de la massa monetària per mantenir la inflació controlada. Al 1984 es va firmar un acord “Acord econòmic i social” (AES) on havia un compromís dels sindicats i empresaris en relació als salaris per ajudar a una desacceleració de la inflació. Hi ha mesures d’augment de la pressió fiscal. Objectius: • Contenir el crèdit • Controlar la inflació 2. Devaluar la pesseta per poder equilibrar la balança de pagaments (dèficit exterior) facilitant l’exportació y dificultant la importació. 3. Reducció del dèficit públic: molt difícil d’aconseguir. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 4. Frenar el creixement de preus i això ho va aconseguir per mitjà d’una política econòmica molt forta. Aquesta política restrictiva va ser molt criticada però va aconseguir que els preus baixessin (polítiques de reformes). B) de reforma: noves reformes 1. Ajust industrial: alguns sectors tenen grans pèrdues, per això han de ser reformades i privatitzades. La reconversió industrial era una política per actuar sobre els sectors industrials que en la crisi van quedar molt debilitats, tot i que no va servir de res, els seus objectius eren: • reduir la capacitat productiva excessiva • Aplicar els mitjans sobrants per engegar nous negocis que tinguessin una perspectiva de futur. • el INI absorbeix les indústries privades inviables i les seves despeses passaran a ser públiques. • Reconversió industrial: reestructuració de sectors que tenen activitats de futur 2. Reforma del mercat laboral (1984) Introducció del contractes a temps parcial. Una altre reforma es produeix al mercat de treball, el govern buscava un compromís de millora (amb moderació) salarial que possibilités als assalariats mantenir el seu poder adquisitiu. El governs volia flexivilitzar el seu mercat de treball que estava molt regularitzat i era molt rígid. S’obre una primera porta cap als contractes de caràcter temporal. 3. També hi ha reformes per intentar controlar el dèficit públic (problema fora de control per el PSOE). Tot i que els ingressos públics estaven creixent també s’estava generant un gran dèficit en SS, augmenten molt les despeses per nombre de pensionistes. 4. Ref. Seguretat Social: creació de pensions per a persones que no han cotitzat i una reforma consistent en allargar el nombre d’anys que es tindrien en compte per calcular la pensió d’una persona, i també caldrà que es treballi més anys per tenir-ne dret a una això provocarà una fractura entre el govern socialista i la UGT, portant a la primera vaga general dels sindicats. Dilemes en que es mourà l’economia espanyola: 1. Com afinar de tal forma que controlem l’inflació, però que no tingui uns efectes molts durs. 2. Si hi ha inversió, hi ha consum públic. L’estat és comprador (consumidor) del sector privat F 0 E 0 despesa en inversió o en consum. 3. Inversió pública o consum públic 4. Subsidis als parats o subsidis a les empreses perquè no hi hagi tants parats F 0 E 0 tendència en passar treballadors a l’atur i cobrar l’atur, o passar directament treballadors i cobrar de les pensions. Desapareixen els aprenents. Una possible solució: posar joves a treballar a les empreses sense que a aquestes els hi costi molt. Si es mantenen els salaris hi hauran més acomiadaments, i si es vol estancar o disminuir l’atur, els salaris hauran de disminuir també CONCLUSSIONS: El PSOE obté grans ajuts dels sindicats, el PIB augmenta molt poc, hi ha una suau contenció del IPC, s’arriba amb superàvit en el compte corrent. El dèficit segueix sense contenció. L’atur no es redueix si no que augmenta encara més. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 Causes de perquè la crisi és més intensa a Espanya que en altres països: 1. Retard en l’ajust energètic 7. La política agrària 2. Creixement dels salaris reals en la indústria 8. Desbordament de la SS 3. Forta caiguda de la tassa d’estalvi nacional 9. existència d’alts tipus d’interès internacionals 4. Poc creixement dels ingressos 10. Rigidesa del mercat de treball 5. Financiació monetària del dèficit 11. Empreses públiques fortament deficitàries. 6. La política d’ajust industrial RESULTATS: De les mesures de sanejament: Reducció de la inflació i el diferencial amb la CEE, millora la balança de pagaments, el que ha provocat una aturada de l’endeutament que eleva el nivell de reserves. No es frena al caiguda del treball. El dèficit públic és menor, en termes relatius, absorbeix cada cop més un percentatge dels estalvis privats. En grans trets son uns resultats positius. De les mesures de reforma: Tenen un ritme més pausat y amb efectes més limitats sobre el comportament de al producció total, ja que la inversió segueix debilitant-se. S’alimenta una mica el dèficit públic, en gran part per la ineficaç assignació dels recursos. Lliçó 3: L’expansió econòmica 1986 - 1990 Factors de la reactivació econòmica 1. Ajust econòmic: L’equilibri macroeconomic y la reestructuració industrial se han ajustat realment. El sector exterior esta definitivament sanejat. El procés de reconversió industrial se ha completat y les empreses es troben en condicions de invertir y de generar més ocupació. Les xifres de beneficis es recuperen y amb això la inversió. 2. Caiguda del preu del petroli y la cotització del dòlar, ho fan de forma simultània y per raons distintes: a) petroli: el preu del barril era molt car y això fa que molts països assumeixin els costos d’un autoabastiment, son països de fora de la OPEP, per tant poden trencar la dinàmica de preus y la quota de producció. Per l’augment de producció els preus cauen. b) Dòlar: a partit del 81 hi un augment en despesa pública, augmenten les rendes y per tant el consum, i en conseqüència la massa monetària, es produirà un moviment d’inversió en la compra d’actius americans per finançar el deute que la seqüència anterior provoca. A partir del 86 el dòlar cau de una forma ràpida, baixaran el tdi y això fomenta la reactivació de l’economia mundial. Aquests dos factors ajuden molt de forma directa a la economia espanyola 3 Entrada en la CEE (gener 1986): per tres vies EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 CONCLUSIÓ: la política monetària té com objectiu tenir un control sobre els preus i la política fiscal provoca una pujada d’aquests, com a resultat tenim que s’anul·len entre elles. Lliçó 4: Moderació del creixement, recessió i represa en els anys 90. 1991 1992 1993 1994 PIB 2’3 0’7 1’2 2’3 El creixement econòmic és cíclic i caracteritza aquesta crisi per la seva durada (curta) i intensitat. CAUSES DE LA RECESSIÓ 1992-93 1. Esgotament del cicle econòmic. A) Inversió 1991 1992 1993 1994 Inversió -1’9 -4’4 3’7 Cau perquè els empresaris s’adonen de que el cicle acaba, i veuen que el risc de pèrdues augmenta. Causes de l’augment del risc econòmic: • Guerra del Golf (agost 1990) pugen els preus del petroli durant 2 anys. • Tractat de maastrich: els costos d’unificació podien ser elevats per alguns països. • Unificació d’Alemanya: B) Consum 1991 1992 1993 1994 Consum 2’9 2’2 -2’2 0’9 El consum en un principi no contribueix a la recessió, es com si reaccionés més tard a la situació, en comparació amb les xifres del PIB. El consum de final de segle es basa en la demanda, un endeutament provocat en gran part per factors de tipus psicològic. A més per aquestes dates Espanya passava per el seus últims anys de creixement: JJ.OO, EXPO... llavors quan cau el PIB, el deute no es podrà saldar . 2. Despesa pública 1991 1992 1993 1994 Despesa 5’6 4’0 2’4 0’3 Quan l’activitat econòmica cau, la despesa publica també ho fa i per tant contribueix a la recessió i perjudica més el cicle econòmic. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 Reacció del ministeri d’hisenda: conté la despesa pública per controlar així també el dèficit públic. El resultat és que farà la crisi més profunda. En aquests anys es produeix també el tractat de maastrich (desembre 1991) que estableix les condicions per accedir a la tercera fase de la UEM, els anomenats criteris de convergència. Això dificulta el creixement. 3. Incertesa Internacional Les crisis del SME afecten de forma directa a la economia espanyola, així com d’altres europees. La crisi es succeeix per la ruptura d’un tipus de canvi estable, com ho era la pesseta. Conseqüències: • Demanda interna • Demanda externa • 1991 1992 1993 1994 D. Ext 2’9 1’0 -4’2 1’3 D. Int -0’6 -0’3 3’6 1’0 La demanda externa és l’únic motor sobre la economia espanyola durant aquesta crisi, ajuda a pal·liar les conseqüències de la crisi per la caiguda de la pesseta. 4. Treball 1991 1992 1993 1994 Treball 0’2 -1’9 -4’5 -0’9 Pob. Activa 0’4 0’5 1’1 1’0 Tassa d’atur 13’3 18’4 22’7 24’2 Un 3% del treball és temporal, la tassa més alta de l’historia en treball temporal. 5. Estructura econòmica Els serveis van guanyen terreny front la indústria i l’agricultura que cada cop representa menys. S’avança cap a una economia de serveis. Lliçó 5: El creixement econòmic i l’aflorament de noves contradiccions El creixement comença al 1994 amb unes taxes del 2’1%, coincideix amb l’expansió internacional. A partir del 1993 la inflació baixa al 4’6% i a partir de 1996 els nivells d’aquesta baixen substancialment. És un creixement llarg, intens i amb gran estabilitat de preus. A partir del 1995 la creació d’ocupació és molt forta, es creen més de 600.000 llocs de treball, però tot i això l’atur es mou en xifres altes, entorn el 14% i persisteix dèficit de mà d’obra en alguns sectors. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 Dèficit públic: l’economia espanyola va haver de situar-se per sota del 3% per complir els acords de maastrich, però en realitat rondava el 7%. L’estat va haver de contenir molt la despesa pública. El sector exterior també passa per un període d‘expansió. Els anys anteriors la balança de pagaments té augments constant de dèficits comercials i corrents, fet que dona uns saldos negatius per sobre del 3% del PIB. Al 1993 baixa el dèficit fins el 0’5% perquè durant la crisi (recessió) la demanda d’importació es va moderar. Des de aleshores podem parlar de cert equilibri en aquest sector. (1997: superàvit // 1998: desequilibris // 1999: -1’8%) Convergència real amb la UE Fins a quin punt va retallar distàncies Espanya? La forma de saber-ho és mitjançant el PIB/càpita. Als anys 60 l’economia espanyola comença el seu desenvolupament a la UE, i els seus nivells estaven al 50%. Als anys de gran creixement Espanya va tenir uns nivells molt més elevats que Europa i es varen retallar distàncies (1985-1991) i es situa a un 78% de la UE. Poc a poc aquesta es la línia que impera fins situar-se al 1996 a un 81’5% i al 2000 en un 83%, 17 punts per sota de la UE. Cada cop aquesta convergència és més difícil perquè l’economia esta més desenvolupada, i amb més desenvolupament, més difícil és créixer a ritmes alts Lliçó 6: L’economia espanyola dins la Comunitat Europea Etapes de la integració (en general): • Acord preferencial: disminució d’aranzels • Àrea de lliure comerç: es mantenen aranzels externs • Unió duanera: unificar aranzels exteriors • Mercat únic: lliure mobilitat de factors • Unió monetària Aquestes etapes no son imprescindibles, no cal passar per totes per una integració. A principis dels 60 Espanya demana la adhesió però no es pot fer per la situació política del moment, llavors a l’any 70 es firma un acord preferencial amb la CEE, es un tractat de caire comercial, on Brussel·les rebaixava aranzels a Espanya per poder dur a terme les seves exportacions. Li permet tenir un mercat més segur i desenvolupar l’agricultura. L’Europa dels 6 és un projecte que neix als anys 50, el continent esta assolat per les guerres y l’única forma que es veu de parar la situació és arribant a un projecte d’unitat, amb interessos comuns els quals estiguessin per sobre dels conflictes. La CEE era inicialment una zona de comerç però va avançant i poc a poc les polítiques es tornen comunitàries. Aquest procés duu a que l’àrea econòmica sigui cada cop més gran. Al 1962 Espanya demana la incorporació a la CEE, però per la seva incorporació n serà fins més endavant per la situació política que vivia Espanya. Espanya al 1977 EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 Part II: EL SECTOR PÚBLIC Lliçó 8: model econòmic i sector públic Evolució del sector públic. Té un intens i llarg creixement entre 1975-1993, que és explicat per les petites dimensions del sector en anys del franquisme. Al 1975 la despesa no superava el 25% del PIB mentre que a la resta de països estava al voltant del 40% o fins i tot del 60% El sector públic té poca capacitat de despesa, l’estat del benestar no estava molt desenvolupat i a més estava molt limitat. A partir de 1993 hi ha una petita recessió amb un gran dèficit públic degut al tractat de maastrich que frena el creixement de la despesa. A l’any 2000 el coeficient de despesa (DP/PIB) sobrepassa una mica el 40%. 1998-2000: Pacte d’estabilitat • Fases més expansives del cicle econòmic: superàvit • En etapes més dolentes: que no superi el 3% Altres característiques del sector públic: 1. Descentralització de la despesa pública. Significa que una part de les despeses que abans realitzava l’estat amb el temps les gestionaran les autonomies. És un procés important i Espanya té un nivell de descentralització semblant al dels estats federats, al voltant de una ¼ part. Des de fa anys les autonomies controlen sanitat i educació. 2. L’evolució de la despesa pública es veu condicionada per la privatització d’empreses públiques, en la mesura que es redueixen o es liquiden va disminuint la despesa pública. En despesa pública Espanya esta per sota de la UE en uns 6-7 punts. Composició del sector públic 1. Administració central: • Estat: govern, ministeris, parlament... • Organismes autònoms 2. Seguretat social: organisme separat econòmicament i jurídicament. Obj: proporcionar pensions i sanitat. Es financia per partides especifiques. 3. Administració territorial: • Corporacions locals • Comunitats autònomes: no existiran fins 1979 Lliçó 9: Les administracions públiques (I) 1. Procés de reforma fiscal de 1997 EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 1..a criteris inspiradors 1..b etapes 1..c principals figures impositives Històricament l’esforç fiscal d’Espanya ha estat relativament alt fins a mitjans dels anys 90, ara poc a poc s’està situant en el promig de la UE. En el conjunt la pressió fiscal no ha disminuït si no que ha augmentat. Durant el franquisme el sistema fiscal estava molt poc regulat i era molt petit, no estava pensat per a un sistema públic gran. Amb els inicis de la democràcia el sector públic pateix un creixement molt gran i es veu la necessitat d’un canvi en el sistema fiscal. Les característiques del canvi són: important introduir un impost sobre la renda que fos global, personal, i progressiu, que graves la totalitat de la renda de les persones físiques, s’havia de pujar els tipus impositius com més elevada fos la renda. Bàsicament es creen 4 figures impositives: • IRPF: grava les rendes (aprovat al1978): és un impost progressiu, hi ha continuant fins avui dia, patint important reformes al 1999 • IS: grava beneficis de les societats • IVA: grava sobre el consum: no aplicat fins 1986 quan Espanya ingressa en la UE • IP: grava sobre la riquesa. Amb aquest impost l’estat obtindrà poc Amb ells es vol aconseguir: • Equitat: que pagui més qui més tingui • Neutralitat: no distorsionar la assignació amb els mercats • Flexibilitat: un sistema fiscal és més flexible quant més recauda al augmentar les rendes • Transparència: fita dels pactes de mocloa. Principalment el que es creen són impostos, en els últims anys aquests han recaptat un 60% dels ingressos públics. La segona font d’ingressos són les cotitzacions socials (les aporta el treballador per finançar la SS.SS). Al llarg del temps ha hagut diverses mesures que han anat rebaixant el pes de les cotitzacions (30%). Altres ingressos són: Ni els impostos ni les cotitzacions poden ser imposades per l’Estat de forma coactiva, es a dir per pressió fiscal, no així la resta d’impostos que ajuden directament al PIB. S’ha passat a un sistema més progressiu però això no ha impedit que la hagi dèficit en la despesa pública. 2. Evolució i estructura del ingressos públic centrals Finals dels 80 hi ha un gran creixement dels impostos directes, a partir de 1986 els ingressos públics tindran una empenta a causa de la introducció del IVA. Des de el punt de vista tècnic aquest import podia ajudar molt a la recaptació i a eliminar la economia submergida, ja que el IVA el liquida ha hisenda. Les empreses tindran interès en tenir factures amb IVA suportat. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 3. Canvis fiscals dels anys 90 i harmonització amb la UE En els anys 90 la imposició directa s’ha anat reformant. Els estats de la UE van harmonitzar (per evitar fraus, fugues de diners i millorar la eficiència) la seva imposició en el IRPF, ja que des de el moment en que hi ha llibertat en el mercat de capitals aquest impost es debilita. Al 1996 hi ha una reforma substancial d’aquest impost, es rebaixa. L’argument per fer-ho es que hi ha poc estalvi i poca inversió, i una rebaixa estimularà el creixement econòmic. A la practica aquest argument no va servir perquè hi ha molt frau fiscal. Des de el punt de vista de liquiditat els assalariats suporten íntegrament els impostos mentre que altres tenen gran possibilitats de defraudar. Això provoca grans injustícies entre persones de rendes iguals, per això al 1999 (del PP) hi ha una altre reforma. Es una reforma que redueix tota l’escala de l’impost, a més s’eliminen algunes reduccions i s’introdueixen mínims familiars, amb rendes anuals de 3 milions de pessetes no cal fer la declaració de la renda. També hi ha a 1996 una reforma sobre la tributació de les plusvalíes Lliçó 10: Les administracions públiques (II) 1. Evolució, estructura i finançament del dèficit públic Estructura del dèficit públic: • Classificació econòmica • Classificació funcional Augmenta molt en aquests anys, la particularitat és que des de la democràcia fins a mitjans dels 90 el creixement és molt ràpid. En aquella època la política econòmica estava dominada per la idea de que en una etapa de crisi el dèficit públic era positiu (idea de Keynes). La despesa pública és un instrument per fer pujar la demanda agregada de l’economia. A mesura que passen els anys el dèficit públic augmenta molt, els governs s’endeuten molt i els interessos dels deute provoquen una forta càrrega financera. Les administracions públiques s’han d’endeutar, anar a mercats financers per poder captar estalvis. Això fa pujar els tdi perquè al competir amb l’estalvi privat, fa perdre estalvi a altres empreses. El deute no desapareix perquè una part d’ell sa fet estructural (permanent), per això la política monetària canvia i es passa a una etapa on el que es vol es minimitzar el deute públic. Finançament del deute públic: a) Monetitzar el deute Imprimir nova moneda que el sector públic usarà per pagar el deute. Això provoca inflació perquè la política monetària es veu sotmesa a les exigències de la política fiscal. En Espanya als 80 la política monetària era restrictiva però la monetització del deute no va permetre controlar la inflació. b) Emissió de deute públic EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 a edats adultes. Però hi ha resistència a fer-ho, la gent no vol treballar més, hi ha treballs amb poca gràcia i pocs incentius, en molts casos la jubilació es com un alliberament. Amb la tendència actual (menys població activa x jubilat) es difícil mantenir l’equilibri econòmic fins a 2015 es diu que el sistema de pensions esta assegurat... desprès el futur es incert. Un altre factor important en els pressupostos públics es l’estabilitat en les despeses per no incórrer en un dèficit públic i en un deute públic (dèficit acumulat). Saber determinar la necessitat de finançament o el superàvit que pugui aparèixer es un tema crucial per la política fiscal. En la hisenda publica moderna trobem deficits acumulats per despeses de guerres. Al llarg de la historia hi han hagut: guerres carlines, civil, una pèrdua de colònies... el finançament del ferrocarril també ha influït, augmenten les despeses per la modernització. Al llarg del s. XIX hi ha un gran endeutament fins el 1882 quan Mateo Sagasta va fer una emissió de deute públic per pagar els deutes. Es un deute que no es pagarà mai del tot, ja que es perpetu (cosa mai vista). Les comunitats autònomes Son unes administracions noves que daten de 1978. Necessiten uns ingressos. El seu finançament és el mateix que el dels anys 80. hi ha dos tipus de CC.AA en funció del finançament: 1. CC.AA de règim foral (País Basc i Navarra): es diferencien en que la CC.AA recapta tots els ingressos (impostos) que els contribuents han de pagar i es dona una part a les administracions centrals. La quantitat ha pagar esta regulada segons uns convenis, els anomenats concerts econòmics. S’ha de precisar que en el País Basc cada província té una diputació foral i la recaptació d’impostos es fa des de aquí, no des de el govern central basc 2. CC.AA de règim comú: la forma de finançament funciona a la inversa, si bé en el temps s’ha anat modificant. Els impostos són recaptats per les administracions centrals i part es retornen a les CC.AA. Catalunya (de règim comú) En principi la lògica seria que hauria de ser equivalent el que es queda una comunitat foral d’una de règim general, però no és així , cadascun dels dos models donen resultats diferents, el que ingressen les comunitats forals és molt superior (70%). Si totes fossin de règim foral seria una política inviable. Des de el punt de vista dels partits nacionalistes la existència del règim formal s’identifica amb una certa sobirania política. Finançament de CC. AA de règim comú “Llei orgànica del finançament de les CC.AA” (1980). El finançament ha de respondre a tres principis: 1. Autonomia financera: cada C.A ha de tenir una certa autonomia a l’hora del seu finançament EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 2. Suficiència: els ingressos han de ser proporcionals al que necessita. 3. Solidaritat: les comunitats més riques ajuden a les més pobres. 1980 – 86 = CEF - Quantitats a repartir entre CC.AA 1987 – 1991 - Equació del repartiment dels recursos entre CC.AA 1992 – 1996 - Creixement dels recursos any rere any 1997 – 2001 - Com arribaven els recursos, com finançar cada CC.AA (impostos cedits, % de participació en ingressos impositius) (*) Cada CC.AA vol tenir la seva agència tributaria, però el estat no vol cedir en aquest camp. Hi ha desigualats entre les CC.AA , prové des de el traspassament de competències a les autonomies. (*) En 1992 – 1996 s’inclou un -15% IRPF. Quin sentit tenia? Es fa per intentar igualar a Catalunya. En el 93 aquesta part augmenta més en despesa, perquè hi ha uns nivells salarials més alts. Dona un mal resultat. Això va donar el primer any que compta (1994) 6.000 milions de pessetes. Al 97 es negocien nous sistemes de financiació. Es va posar com a condició que en comptes del 15% fos el 30%. Aquesta mesura tampoc va donar resultats. 2002 Totes les comunitats autònomes van rebre totes les transferències de sanitat i ensenyament. Totes tenen les mateixes competències, es una forma d’homogeneïtzar-les. Va ser una imposició del PP, donava igual que estiguessin d’acord o no les CC.AA. Novetats del nou sistema • Quantitats s’afegeix una mica més que ha 2001 • Repartició: • Competències comunes + educació: 94% en funció de la població, 4’2% per superfície, 1’2 per la dispersió i 0’6 per la insulatitat • Sanitat: 75% per població protegida (sol ser un 100-110% de la població –immigrants-), 24’5% per població més gran de 65 anys (com més envellida sigui la població més despesa hi ha) i0’5% per la insularitat. • Com es finança: les CC.AA per mitjà dels impostos cedits (successions, patrimonis, taxes en el joc, IRPF 33%, 33%IVA suportat per els ciutadans, 40% s/benzina, 40% s/alcohol, 40% s/tabac, impost s/electricitat, impost s/ determinats mitjans de transports (matriculació), es cedeix també part de les normatives dels impostos.) • Com creix: segons el que creixin els impostos, segons el seu rendiment més el fons de suficiència que dona l’estat. Pla general de l’Estat (PGE) dividit en: • Despeses generals de l’Estat. • Despeses autonomitzables. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 Pel que fa a la inversió de les CC.AA per les menys desenvolupades hi ha un instrument: els fons de compensació interterritorial, lligat a això hi ha una bona part dels fons europeus. Corporacions Locals (diputacions, ajuntaments, comarques...) Parlarem dels ajuntaments que signifiquen un 12% de la despesa pública. El problemes estructurals són: 12% despesa pública: • impostos 35% (IBI, IAE) • tasses 18% • subvencions 40%: provenen del pressupost general de l’estat • deute i venta d’actius 6% La preocupació dels ajuntaments es com arribar a cap d’any amb ingressos, perquè tenen problemes de financiació notables per: 1. Competència seria d’activitats econòmiques locals. La pressió local fa que els ajuntaments s’excedin en finançar les obres sense tenir pressupostos, fins que se li torni. El 30% en el cas de Barcelona es destina a competències d’altres administracions. 2. Rigidesa dels ingressos locals: els dos impostos principals són molt rígids: - IBI - IAE: es determina en funció del tipus d’activitat 3. Importància de les migracions intrametropolitanes Un major % de la població es va a la perifèria però segueixen consumit serveis urbans perquè no deixen els treballs, llavors pugen les despeses i baixen els ingressos. El balanç fiscal s’agrava. Es tracta de que els ajuntaments tinguin una nova possibilitat de riquesa amb nous impostos encara que sense capacitat normativa. Part III: MERCAT DE TREBALL (professora Ana Mata) Libro: Lecciones de economia española. Paginas 95-109 per projeccions humanes i capitol 11 per el mercat de treball. Població Parlem a mig i llarg termini, perquè això ens permet treballar amb xifres bastant fermes i segures. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 c) Migracions: alguns estudis de fa 8 anys deien que la xifra màxima de immigrants que entrarien anualment seria de 30.000, hem arribat a quotes de 125.000 immigrants l’any. Any 2050 1. si agafem un escenari pessimista (1’2 fills per dona- no immigrants) tindríem: una població de 28.000.000 hab població de +64 anys 39’5% es un escenari no viable per el país. 2. si agafem 1’7 fills per dona-60.000 immigrants l’any, tindríem una població de 36.000.000 hab població +64 anys 31’5% hi ha una baixada de la població 3. si agafem 1’5 fills per dona-30.000 immigrants l’any, tindríem una població de 34.000.000 hab població +64 anys 33% 4. si agafem 2’1 fills per dona-60.000 immigrants l’any, tindríem una població de 39.000.000 hab població +64 anys 29’6% tot i tenir un escenari molt positiu, la població disminueix i la població vella augmenta. 16-64 anys Ratio: ------------------- = 4 persones actives per jubilat (en la actualitat) +64 anys en els casos anteriors surt una ratio de: 1: 1.6 persones actives per jubilat 4: 1’9 persones actives per jubilat Tindríem clarament una població envellida, i en el millor dels casos 2 persones actives per jubilat. Conseqüències: • caiguda del nombre de persones que entren al món laboral • caiguda de la població • disminució de la població activa en edat de treballar • disminució de la oferta de treball • fort i greu problema en prestacions socials per les persones majors de 60 anys (sanitat, jubilacions...) Què fer amb la gent gran? EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 El panorama no és gaire optimista, les migracions ajuden però no solucionen el problema de l’envelliment de la població que ja és un fet. ocupats La taxa de ocupació: --------------- 16-64 anys a Espanya es baixa sobretot en les dones. Mesures que s’ha pres: • augmentar les taxes de natalitat (fet que no soluciona res, perquè la població ja és envellida) • conciliació de la vida laboral i la vida social • donar facilitats publiques (com a França). Podria ser una mesura però té uns costos que Espanya no pot assumir per una forta restricció pressupostària. ANALISI DEL MOVIMENTS MIGRATORIS. Estructuració del tema 1. fluxos migratoris interns: fins als 80 (del 60-80) 2. fluxos migratoris externs 2..a Migració dels 50 als 75 2..b Immigració en la dècada dels 90 1. FLUXOS MIGRATORIS INTERNS. A Espanya dels 50 als 75 hi ha un canvi radical en la distribució de la població, és un gran canvi en un període molt curt. Hi ha una despoblació en el centre i una agrupació en àrees urbanes. Se situen en entorn de 2’6 milions de persones canviant de residència. Els canvis estan subjectes a: • condicionaments econòmics • procés industrial de determinades regions Constitueix una migració de caràcter laboral, les persones busquen feina i provoca u canvi en el sector d’activitat. Es a dir, eren persones que treballaven en la agricultura i acaben treballant en la indústria, construcció i posteriorment en el serveis. Característiques de les zones que expulsen població i de les que reben dita població. )a EXPULSEN • zones amb predomini d’agricultura • zones amb una renda per càpita menor que la mitja espanyola (zones pobres) • zones amb menor densitat urbana • zones amb menor dotació de serveis (Andalusia, Extremadura, Galícia, Murcià, les dues Castelles) EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 )b REBEN • Tenen desenvolupament industrial i un sector serveis gran (Madrid, Barcelona, Tarragona, Girona, País Basc) • Zones amb una renda per càpita superior a la mitjana espanyola • Zones amb predomini urbà. Les zones que perden població generen problemes de desertització, es van despoblant. La gent jove emigra i es porta a la família. Les zones que absorbeixen dita població no tenen prou recursos per donar residència, ni serveis ni feina, pateixen un fenomen contrari de congestió. Parlem d’una emigració de caràcter laboral i què es correspon als anys de creixement que Espanya va tenir als 60. Al ’71 el fenomen es frena i a partir del ’74 s’estanca degut a la crisi que afecta a les zones industrials i zones com Barcelona i País Basc perden població. A partir del ’75 el fenomen de la migració disminueix per la crisi industrial que paralitza la economia disminuint el lloc de treball i també perquè les zones que expulsaven treballadors es queden sense mà d’obra que expulsar, tothom ja ha marxat. També s’observen canvis en les característiques de les migracions interiors a Espanya. L’augment de l’atur per la crisi frena els fluxos migratoris. Moviments migratoris a Espanya a partir dels 80s La EPA (enquesta sobre població activa) dona dades fiables de les migracions. Que s’observa: 1. Disminució de la distància a la qual s’emigra. Predominen els fluxos intraprovincials. Contràriament al que passava abans. 2. Menor dispersió en el fluxos migratoris. Deixen d’haver províncies expulsadores i províncies receptores de mà d’obra. Totes entren en el joc (Canàries, Múrcia, La Rioja, Aragó... son províncies que van passar de ser exportadores a ser importadores). 3. Canvien les característiques dels emigrants. Predominen les persones joves i sense vincles familiars. Augmenta molt la mobilitat de les persones amb estudis superiors, en molts casos dobla el moviments tradicionals (que busquen feina). 4. No s’observen canvis ocupacionals, les persones emigren però per seguir treballant en el seu sector d’activitat. 5. predominen les migracions de persones aturades sense subsidi, aturats i aturats amb subsidi. (els que emigren son ocupats i ho fan per millorar el seu nivell de vida, la probabilitat d’emigració era més alta per aturats sense subsidi, després per aturats i finalment per aturats amb subsidi) Per què el aturats emigren poc? • la taxa d’atur es alta a totes les CC.AA (no hi ha possibilitats de trobar feina) • hi ha falta d’habitatge que faciliti la mobilitat • El subsidi d’atur frena la mobilitat EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 • Factor demanda (o d’atracció) responen principalment a la demanda efectiva del mercat de treball en els països de destinació. La mà d’obra arriba quan en els llocs de treball no queda coberta tota la oferta per la població nacional. Amb que es relaciona? Amb els cicles d’expansió de l’economia (per exemple la construcció) i amb desequilibris demogràfics que es donen arreu d’Europa amb un clar envelliment de la població. Altres factors: • escassetat de determinades qualificacions (especialistes) • el creixement del que es coneix com a salari real de reserva (augment de salari mínim per el qual estan disposats a treballar en un país) Són factors que a curt i mig termini seguiran actuant i creixent. Característiques dolentes del procés • entrada de immigrants no regulats que acaben trobant feines molt mal pagades (desequilibren el mercat de treball) • Problemàtica legal per regularitzar-los. Cal un fort esforç per “absorbir” i tractar el fenomen de la millor forma possible. 3. MERCAT DE TREBALL 1. FONTS DE DADES EPA (enquesta de la població activa) Trimestralment s’enquesta a unes 60.000 famílies. Es la font de dades més fiable però els canvis constants fan que no hagi una sèrie llarga de dades (no és homogènia) per això no hi ha un seguiment continuat. Canvis en la EPA: En el 2000 s’adapta a unes noves seccions censals i fa una actualització de la mostra. Fins el 2000 estava concentrada en seccions envellides, deixa de banda noves zones residencials on s’anava a viure la gent jove. De forma progressiva hi ha incloses més famílies de població activa i que treballa. Això provoca que la EPA detecti un augment elevat de les taxes d’ocupació, aquesta a crescut però no tant com la mostra de la EPA. El INE de forma paral·lela dona altres estadístiques sobre els llocs de treball. Això corregeix l’efecte de mostreig de la EPA (No explica com ho fa). • altres canvis a) fins els 90 era un enquesta domiciliaria, després canvien a la forma telefònica. Pot ser un canvi trivial però fa que els ocupats aflorin. b) en el 2001 canvia la definició d’aturat, s’adapta a la de la UE (es més estricta que la que hi havia). La taxa d’atur caurà entre 1-2 punts. Sobre què dona la EPA informació? • població EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 • sobre la població activa • ocupada • sexe • edat • sector • nacionalitat • ... • aturada • sobre població inactiva • desanimats • etapes expansió • etapes recessió • jubilats Dona la informació tant per el conjunt espanyol com per CC.AA. En el conjunt té un 95% de fiabilitat, si la disgreguem per CC.AA i sectors, l’EPA perd fiabilitat. Altres fonts de dades Atur registrat Número de persones que es registren a les oficines d’atur. Es inferior al que dona la EPA per: • No tothom té incentius per registrar-se • A les oficines “depuren” les xifres d’atur. Tenen una definició més restrictiva d’aturat que la EPA. Determinats col·lectius queden exclosos de les llistes com per exemple els estudiants. Com no coincideixen les dades de les oficines i de la EPA no podem calcular la taxa d’atur registrat. Aturats aturats Taxa d’atur = ---------------- = ------------------------- = 11’3% actualment Actius ocupats+aturats El nombre d’actius es una dada que dona la EPA. Seguretat social Dona dades de persones afiliades. Són dades fiables i bastant certeres, encara que també conté alguns errors. La SS.SS dona una dada més propera al valor absolut del mercat. Són dades per sectors, CC.AA... 2. DEFINICIONS Població potencialment activa (+16): població que pot accedir al mercat de treball. Força potencial. A vegades s’acota en 16-64 anys. Població activa: ocupats + aturats. Força de treball d’un país. Població inactiva: des de estudiants fins a persones que fan tasques no remunerades, població desanimada i jubilats. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 Població activa població activa Taxa d’activitat = ---------------------- o també ---------------------- P(+16) P(16-64) Taxa d’ocupació: capacitat d’un país per crear i absorbir la força de treball. Ocupats ocupats T.O = ------------------ o també --------------- P(+16) P(16-64) aturats Taxa d’atur = ------------ Actius En Espanya aquesta ràtio queda distorsionada per la baixa taxa d’actius Taxa de NO ocupació: 100 – taxa d’ocupació. Fa una aproximació més veritable al problema de l’atur a Espanya. 3. POBLACIÓ ACTIVA Depèn de dos factors: • Població entre 16-64 anys (demogràfics – immigració) • Taxa d’activitat (comportament cíclic) Com ha evolucionat? Espanya es caracteritza per tenir una taxa d’activitat inferior a la mitja dels països d’Europa. Del 60 al 74 hi ha un augment continuat de la població activa, però moderat. En el 75-88 la crisi econòmica provoca que el nombre de persones actives quedi estancat. I a partir del 76-78 s’incorpora la gent del “baby boom” al mercat. Es redueix la taxa d’activitat que es veu frenada per la crisi, la caiguda no es general per sexes, cau més la dels homes i sobretot en el extrems amb jubilacions anticipades i el jovent (-20 anys) perquè s’allarga el període d’escolarització 8com es tipic en períodes de recessió), la de les dones ja era una taxa baixa i per el contrari puja una mica. La taxa d’activitat femenina puja perquè hi ha més incentius en el mercat de treball. A partit del 85 (expansió econòmica) hi ha un canvi de tendència que suposa un creixement de la població activa i també de l’activitat. I del 90 al 2003 la població activa ha tingut un creixement continuat lligat a un augment de la taxa d’activitat. Del 87 al 2003 la taxa d’activitat del homes es constant amb tendència a la baixa, la de les dones pateix un augment constant 2003: • taxa activitat masculina: 2 punts per sota de l’europea • grans diferencies amb la taxa femenina Perspectives en la taxa d’activitat EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 Construccions ∆66% Industrial ∆21% Serveis ∆38% Agricultura ∆15% Ràtio temporalitat (treballadors temporals) a Espanya Mesura augment percentual de treballadors temporals. A Espanya abans del 84 tots els contractes fixos (indefinits) la legislació no permetia contractes temporals. La reforma del PSOE al 84 si ho permetrà perquè creu que el mercat laboral a Espanya es molt rígid. La fa pensant que els nous contractes seran fets servir de forma conjuntural i en etapes de crisi, perquè les empreses no vegin augmentar els seus CF. Però succeeix el contrari, es converteixen en la principal forma de contractació, ta taxa de temporalitat es del 35% dels contractes (al entorn del ’90). Es una taxa més alta que ha Europa. Això genera distorsions al mercat laboral, també genera una excessiva rotació en el mercat laboral que dona lloc a la falta d’experiència que es tradueix en menors sous i en menor probabilitat de trobar bona feina. Col·lectiu que més treballadors té: els joves. Els contractes temporals disminueixen com més elevat sigui el nivell d’estudis de la persona. Afecta per igual a dones i homes Per evitar la rotació excessiva les reformes del 94 i 97 flexivilitzen els contractes indefinides (disminució de CF) per així incentivar aquests tipus de sistema. La taxa de temporalitat (actualment) es d’un 31%, s’ha frenat en 4 punts. Ràtio de treballadors a temps parcial Al voltant del 7’5% a Espanya quan a Europa esta en un 16%. Per què? Doncs perquè la legislació a Espanya regula molt aquest tipus de treball. Les dones són les que més ús d’aquests contractes fan. Els estudiants també, però amb caràcter més temporal. 5. ATUR A l’any 74 l’atur era molt petit per la sortida d’emigrants del període, si no hagués estat així hagués estat més elevat. En Espanya en aquest moment té un equilibri, però que es fals. 74-84/85 (crisi) l’atur creix a un 21’3% 85-90: es redueix una mica fins a un 15’9%. Hi ha un augment d’ocupació, però també augmenta la població activa i es menja tota la creació de llocs de treball En la crisi dels 90 (les empreses ajusten via ocupació –forta destrucció de llocs de treball-) hi ha un 24’1% Fenòmens explicatius de l’atur. (cap 11 llibre) EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 És difícil de determinar, no hi ha consens entre els experts, ni una causa clara. Des de els 70 el mercat de treball a Europa ha tingut un comportament pobre i només millora cap al ’96, i en el conjunt s’han creat entorn 10 milions de llocs de treball. Malgrat el canvi, la UE reconeix que un dels problemes és el poc creixement econòmic. A la cimera de Lisboa (2000) es planteja fer créixer la taxa d’ocupació fins a un 70% i posen de manifest el creixement negatiu del mercat laboral. INTRODUCCIÓ En general a la conclusió a la que s’arriba es que l’atur s’explica per el xoc extern de diferents factors macroeconòmics com per exemple l’augment del preu del petroli. Però com s’explica que un cop han desaparegut els xocs no es recuperi la taxa d’atur habitual? Això es relaciona amb determinats institucions i regulacions del mercat de treball. I s’ha de trobar els mecanismes en els mecanismes les combinacions dolentes per explicar l’elevat atur. ¿Com explicar l’atur a Espanya? És un atur de caràcter estructural (no desapareix encara que la economia creixi en la seva taxa màxima) El que les xifres mostren es que a Espanya genera un diferencial d’atur molt alt respecte a la UE, sempre es troba uns 10 punts (1978-1996) per sobre de la mitja europea. A partir del ’96 la taxa comença a convergir amb Europa, i al 2003 el diferencial s’ha reduït a 3’5 punts. Podem pensar en 3 tipus de factors: 1. Impacte més fort dels xocs macroeconòmics 2. Característiques pròpies de la economia espanyola 3. Major rigidesa del mercat laboral (institucions més rígides) A. FACTORS QUE EXPLIQUEN L’ATUR MASSIU ALS 70’S Té lloc per la destrucció de llocs de treball. Per què aquesta destrucció? 1. Xocs macroeconòmics externs 1.)a Augment del preu del petroli: Espanya és més depenent que altres, té una indústria molt intensiva en energia, amb font principal en el petroli. 1.)b Desacceleració en el creixement de la productivitat dels factors. Hi ha menys inversió i la productivitat creix menys (Espanya amb més intensitat) El fenomen de la productivitat és cíclic, i esta lligat a etapes de recessió. El mercat de treball no absorbeix la caiguda de la productivitat i el salari real segueix creixent, s’obre un diferencial entre productivitat i salari real. Això té dos efectes negatius • Augment del preu del treball (encariment del factor) i fa caure la demanda de treball • Disminució de la rendibilitat empresarial = disminució inversió = disminució del creixement EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 )a Augment autònom del salari real (descomptant els efectes de la inflació). Els primers anys de crisi es corresponen amb els primers anys de la mort de Franco, hi ha molt descontent social que es vol frenar amb augment de salaris que desincentiva la creació de llocs de treball Quan el salari real es modera (després dels Pactes de Moncloa) augmenten les quotes de la Seguretat Social (augment de pensions i cotitzacions) i no serà fins el ‘83 que a Espanya no hagi una clara moderació salarial )b Augment dels tipus d’interès. El fort augment sobretot als 80 encareix la inversió i dificulta el finançament de les empreses. L’estricta política econòmica a espanya fa que el diferencial amb els tipus d’interès d’Europa sigui molt alt. I l’alt diferencial es veu agreujat a Espanya per la inflació. 2. Factors propis de la economia espanyola. A grans trets serien els factors relacionats amb els 60’s. a) sistema econòmic protegit amb ineficiències (cap a l’exterior). Això permet operar a empreses ineficients en un context internacional. Només la indústria perd 800.000 llocs de treball. b) Pèrdua de llocs de treball a la agricultura. En Europa aquesta etapa ja estava finalitzada. Perd un milió de llocs de treball. c) Pèrdua de la emigració com a vàlvula de sortida. Quan acaba l’atur es fa pales. d) Manca de relacions laborals lliures. A Espanya els sindicats i la patronal no es legalitzen fins el 77 i això dificultarà que el mercat de treball s’adapti a les noves característiques. A més el sindicats es creen en plena crisi i durant els primers anys demanaran revisions continues del salari. Al 1985 (quan acaba la crisi) Espanya ha generat tres milions d’aturats (22% de la població). B. QUÈ EXPLICA LA PERSISTÈNCIA D’ATUR DES DE EL 85 AL 95. Es relaciona amb la resistència a la baixa dels salaris reals. Un atur elevat hauria de donar lloc a una moderació salarial, que s’hauria de traduir en una baixada dels preus, produint així més competitivitat que dona lloc a un augment de demanda (sobretot externa) i finalment es produeix un augment de l’ocupació. En canvi a Espanya aquesta relació no es dona: s’observa que els augments d’activitat es traslladen més als preus que a l’ocupació. Què impedeix que l’augment de la taxa d’atur no sigui igual a una moderació salarial? Si no que creixi? La resposta és que la rigidesa del salari s’explica per les imperfeccions en el mercat laboral, relacionades amb: • aspectes institucionals • regulacions incorrectes EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 6. REFORMES LABORALS I POLITIQUES D’OCUPACIÓ + TEMES PENDENTS 1. Reformes Laboral. Situació prèvia a la primera reforma (1984) El mercat de treball es caracteritza per els elements que es configuren en anys franquistes. Es molt intervencionista en: • salaris • organització interna a les empreses. Determinació del grau de mobilitat, promocions... • contractació: només la indefinida • costos d’acomiadament alts • no hi ha sindicats ni dret a vaga. Durant molts anys els baixos nivells salarials es compensen per una alta protecció dels treballadors (lloc de treball assegurat). Aquesta situació poc a poc s’anirà canviant En el ’77 es legalitzen els sindicats. Desapareix l’obligatorietat de que els salaris siguin aprovats per una junta. Als 80’s es crea l’estatut dels treballadors, és el primer marc legal però no introdueix gaires modificacions, adapta el marc legal a la democràcia. A Espanya entre el ’79 i el ’86 predomina una política pactada entre: sindicats, patronal i govern (no tots a vegades estaven d’acord). Això permet una moderació salarial per tal de fer front a la crisi econòmica, però no hi ha mesures per modificar les característiques rígides del mercat laboral. Primera reforma 1984 Objectiu: fomentar la ocupació, fomentar l’accés per contractes temporals. Es fomenta també la contractació dels joves. El govern reforma els contractes i introdueix dos figures contractuals importants: • contractes temporals de foment del treball (CTFE): té com objectiu fomentar el treball en etapes de crisi. Tenia uns costos d’acomiadament baixos. • Contractes en pràctiques i contractes de formació. L’objectiu és fomentar l’ocupació dels joves i facilitar la seva entrada. Els salaris seran baixos i les condicions laborals pitjors però en canvi es garantia la formació (teòricament). Els CFE es van convertir en la primera forma de contracte i va augmentar la taxa fins al 35% no obstant, les conseqüències negatives pels propis treballadors com per les empreses eren uns salaris menors i un baix cost d’acomiadament: • Costos pels treballadors: els impedeix augmentar el seu grau de qualificació F 0 E 0 perjudica clarament als treballadors. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 • Perjudica a les empreses: desincentiva a les empreses a invertir en formació en capital humà F 0 E 0 repercussions negatives sobre productivitat. • La dualització provoca aquesta divisió entre “insiders” i “outsiders” F 0 E 0 conseqüències negatives sobre la negociació col·lectiva. Era una reforma necessària, però la principal crítica es limita només a la contractació; no té en compte la negociació col·lectiva ni la rigidesa. Després d’aquí, començaran reformes per disminuir la temporalitat. • Del 1984 – 1994: No hi ha cap canvi en la regulació del mercat laboral. • Del 1992 – 1993: Es dificulta la percepció de subsidi d’atur. Es redueix el període d’atur i es dificulta l’accés a la prestació. • Ref. 94-97-01: Contrarreformes q volen reduir la temporalitat. Reforma del 1994 Diagnosi del mercat en aquell moment: • alta taxa d’atur (sobretot en els joves) • alta taxa de temporalitat • augments salarials superiors a la productivitat La reforma del 94 té com objectius: • disminuir la temporalitat: ja que té conseqüències negatives per al treball i dificulta la negociació. • Fomentar la mobilitat funcional (dins de la empresa) i geogràfica. • Ampliar el contingut de la negociació col·lectiva. Per fer això es prenen moltes mesures. Destaquem 4: 1a. Canvis en la forma de contractació per tal de disminuir la temporalitat. Es vol evitar que els contractes temporals siguin una alternativa als costos fixos. Modifica les característiques dels contractes temporals per buscar la causalitat en ells. Contractes per joves: d’aprenentatge per joves no qualificats. Es vol mobilitzar la gent jove. També es vol fomentar els contractes de temps parcial, es modifiquen per fer-los més àgils. En contractació es vol frenar els seus majors problemes. 2a. S’incideix sobre els costos d’acomiadament. S’intenta canviar els tràmits legals, agilitzant-los i facilitant el acomiadament procedent. Augmenta el nombre de casos que s’accepten com a procedents (es canvia la definició de comiat procedent). 3a. Canvis en la organització del treball. És un canvi important, perquè? Per què tot estava regulat per una llei del ’62 (ordenanzas laborales) i tot estava fixat, no donava flexibilitat a la empresa. Es canvia aquesta llei, i molts dels temes que contenia passen a negociar-se als convenis col·lectius. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1 Aquesta llei es va aplicar molt poc, aquesta reforma no va ser aprovada per el sindicats i la patronal, només el govern socialista va estar d’acord. 4a. Reforma del contingut de la negociació col·lectiva. S’amplien els temes a tractar. Podran negociar: jornada laboral, hores extres... (la llei va en la direcció correcta però no s’aplica). Avarca molts camps però el principal fracàs es que la llei no es va aplicar per la no aprovació dels sindicats i la patronal. Reforma del 1997 Quan entra en PP al govern introdueix una nova llei (1997) que sí serà firmada per els sindicats i la patronal, té com objectiu: disminuir la temporalitat. També s’apliquen un conjunt de mesures: • Nuevos contratos de fomento del empleo (indefinits): en un primer moment només s’aplica a persones per 18-29 i +45 anys. Estava pensada per disminuir la temporalitat en els dos majors col·lectius. Va haver temes que no es van tocar com: • La negociació col·lectiva: hi ha excessiu poder a les cúpules i no volen cedir poder a nivells més baixos que coneixen millor els problemes dels treballadors i farien una negociació millor. Els nous contractes estan subvencionats, quan deixen d’estar-ho el seu ús cau. L’èxit de les reformes del ’97 es relatiu, ja que la taxa de temporalitat disminueix fins un 31%, el seu objectiu principal no s’assoleix. Després del 97 al sector privat augmenta en 7 punts i al sector públic cau 6-7 punts en aquest tipus de contractes. Hi ha una compensació entre amdos sectors, hi ha també canvis en contractació, contractes en pràctiques Reforma de 2001 Va en la mateixa línia que les anteriors. La reforma es: • Penalització en cas d’acomiadament en contractes temporals • Extensió en bonificacions per contractes indefinits en totes les edats • S’intenta eliminar restriccions en l’ús de la ocupació parcial, que patia una forta reglamentació. Es flexivilitza, en lloc de fer computacions per setmanes es fa per períodes més llargs. Després del 2001 els canvis han estat petits. Al 2002 el PP va voler posar mesures al mercat laboral (“decretazo”) i els sindicats van convocar una vaga general, i al cap d’uns mesos el govern va retirar totes les mesures. Actualment hi ha una comissió que treballa en una nova reforma. Quins temes tracten? Quines preocupacions hi ha? L’evolució de la ocupació ha estat molt positiva, ajuda a disminuir l’atur tot i que la taxa d’atur encara és alta, sobretot en els joves i les dones. La taxa d’ocupació de les dones és baixa. També augmenta la taxa de temporalitat. EMILI GASCH I ANA MATAS 2004-2005 PAGE 1