Evolució De Les Societats Humanes 2n Semestre, Apuntes de Historia Contemporánea

¡Descarga Evolució De Les Societats Humanes 2n Semestre y más Apuntes en PDF de Historia Contemporánea solo en Docsity! Tema 7: De la ciutat als espais urbans A- La definició de la ciutat al món actual________________________________ Fixen un límit inferior, per sota ja no és considerada una ciutat. És un tema molt debatut. 1. Les definicions teòriques – Contraposició amb el que és rural, fixant unes característiques distintives de la ciutat. Aplicable a totes les ciutats. Les definicions a partir dʼ1 o 2 característiques rellevants: •Població- Dimensió: Número d'habitants i la densitat de població. • René Maunier – Definició de Ciutat: Hi ha zones rurals amb alta densitat de població i zones urbanes amb molt poca població (cases de luxe en la ciutat ocupen molt d'espai). •Serveis- Hospitals... •Activitats econòmiques o industrials, però no l'agricultura. • Friedrich Ratzel – Fundador de la geografia humana La ciutat és la reunió duradora de molts homes i dones que cobreixen una superfície i es troba en la cruïlla de grans vies comercials • Werner Sombart Assentament d'homes que, pel seu manteniment, ha de recórrer al treball agrícola exterior a la ciutat. •Cultura urbana. Criteri desenvolupat per l'Escola de Sociològica de Chicago • Louis Wirth La originalitat d'una ciutat rau en la seva cultura pròpia i diferent de les altres. Forma de vida urbana Característiques: a. Tendència a l'aïllament social. b. Relacions socials basades en l'aparença física. c. La força del anonimat. d. Caràcter transitori o especialitzat. e. Divisió del treball. f. Economia de mercat. g. Relacions secundàries per sobre de la relació familiar. h. Pas de la comunitat a l'associació. i. Control de la política per les associacions de massa. Crítiques a Wirth: a. Massa simple b. Afirmacions falses – Si la cultura urbana és la conseqüència de la industrialtizació, com és que veiem ciutats abans de la industrialització?. Aquestes característiques són les utilitzades pels sociòlegs i geògrafs des dels principis. - Les definicions eclèctiques 2. Les definicions pràctiques o concretes – Concreten cada estat i defineixen les ciutats amb criteris estadístics. Es troben en les institucions. – Utilitzen criteris qualitatius, criteris quantitatius, àrees urbanitzades i àrees metropolitanes. Criteris Quantitatius – Una ciutat podia ser considerada com a tal depenent del segle en que es trobés; des de 200 habitants fa segles a 30.000 habitants en l'actualitat: • Número habitants. • Densitat de població. • Número de treballadors no agrícoles Criteris Qualitatius – Criteris definits a partir de l'estadística: • Estatut jurídic – esdevenen ciutats per ordre d'un rei o govern. • Funció administrativa. • Aspecte nucli. • Serveis de transport. Àrees Urbanitzades – Amb un mínim de 50.000 habitants. Municipis del voltant. Àrees Metropolitanes – Vàries ciutats que formen una unitat econòmica integrada en la ciutat principal a través del transport. B- Definició de la ciutat en les societats del passat_________________________ • La ciutat dins un context social determinat Sociòlegs: La ciutat és quelcom intemporal, que no varia en el temps. Després de la revolució industrial va tenir una llarga duració. Anteriorment, el camp era el que predominava, per això el concepte de ciutat va definit per aquest. La ciutat és quelcom immutable, lligada a un organisme que no estava lligat al camp. Historiadors: Estigui on estigui una ciutat, és sempre una ciutat (Braudel) Fernand Braudel - Civilització material i el capitalisme:. lo ideal seria definir la ciudad en si misma, fuera de la economia o de la interseccion que la sustenta. Para eso son necesarias dos condiciones que todas las ciudades tengan caracteres comunes, independientemnte que sea una una epoca u otra. Dualitat entre ciutat i camp, entenent la ciutat com quelcom immutable. La ciutat pot ser un element que es desenvolupa al marge de les formacions socials on s'ingereixen. - Ciutat com a entitat independent del context social, és molt característic de l'escola sociològica de Chicago. Nova etapa de la industrialització que tindrà canvis i que permetrà que les ciutats creixin de forma més ràpida i extensa. El paisatge urbà es transforma; les fàbriques arribaven a superar els edificis més grans (esglésies). Condicions extremes, sense sanitat, violència, salaris molt baixos, molta pobresa, però enormes fonts de riquesa. Industrial fordista – la producció en serie. Passa de la producció artesanal a una producció en serie. La ciutat es planifica – Urbanisme. La ciutat Moderna i la seva Crisi. •Finals del s.XIX-XX coincideixen un seguit de transformacions que comportaran una nova necessitat de plantejar-se com s'ha d'organitzar la ciutat: •Innovacions en el model industrial que comporten canvis en la productivitat, en els costos i en l'escala. Nova societat Industrial. •Innovacions tecnològiques en construcció i transport. Resultat: les ciutats- i la seva societat, que torna a créixer de forma extraordinària - i els mecanismes de segregació social i espacial són de gran potència. Sota les avantguardes/utopies es configuren els nous models de ciutat Moderna, que porten a l'hegemonia de l'opció funcionalista/racionalista, concretada a la Carta d'Atenes de 1933. Com a solució, proposen una sèrie d'elements que caracteritzaran un nou urbanisme: • Ciutats sense matisos, de progrés i igualtat. • Construida a partir dels paràmetres de l'arquitectura Moderna: funcional, senzilla, econòmica i fàcil de produir i reproduir. • La ciutat s'ha d'organitzar en funció de la societat i l'activitat industrials • Planificació com a condició sine qua non per a l'organització de la ciutat • Zonificació de la ciutat com a forma d'organitzar l'espai. La ciutat ha de funcionar com una maquinària composta de zones que acullen quatre funcions: habitació, producció, lleure i mobilitat, amb perfecta coordinació, posició i dimensió. • Allò public es prioritari a allò privat. Prioritat del Col·lectiu davant individualisme. S'aconsegueix nova sinergia entre model de producció (industrial fordista), model socio-polític (estat del benestar) i model urbà i territorial, que es manté fins a mitjans dels anys setanta del s.XX. En resum: • A finals del 1800 i a partir dels anys 20, apareixen noves fons d'energia : l' electricitat , el petroli, les noves formes de treballar, les noves tècniques, el ferrocarril metropolità (futur metro) i el formigó armat amb ferro apareix en la construcció dels edificis. • Les ciutats creixen molt més ràpid en aquesta segona revolució industrial o industrialització. • Problema metropolità. Segregació racial per barris a la segona meitat S.XX augmenta. • Urbanisme- Carta d'Atenes ( 1933 ) – Principis de l'urbanisme. Le Corbusier (1934) – Arquitecte que fa la carta o manual de l'urbanisme modern. Si en el s.XIX, les fàbriques estaven al centre de la ciutat, al s.XX es traslladen a l'extraradi de la ciutat. Apareixen problemes que són: • Estat del Benestar • Els edificis es produeixen en massa, tots iguals i ràpidament. • Crisis del 73 i del 79. • Tancament de grans empreses a EUA que fabricaven cotxes (Fordisme) La urbanització com a fenomen global i les seves conseqüències__________ 2007 – Per primera vegada, més del 50% de la població mundial viu en ciutats. La ciutat no només s'associa a unes condicions de poder i progrés, sinó que també pot representar pobresa i subdesenvolupament. Segons dades del programa Habitat de les Nacions Unides (www.unhabitat.org) 1/3 de la població urbana mundial viu en suburbis, barris de barraques (slums), a l'entorn o interior de les grans ciutats, sobretot al Tercer Món. Slums - Se suceden las chabolas, que a veces no son ni siquiera de chapa, sino un montón de plásticos negruzcos que se sostienen sobre algún palo. Els països subdesenvolupats entren a la globalització amb les empreses occidentals que fan deslocalitzacions per maximitzar els seus beneficis: • Costos de producció molt baixos • No hi ha sindicats • Impostos Baixos Així és com les ciutats reben un allau obrers per treballar en aquestes ciutats. Els països s'incorporen en la globalització del món capitalista. • Com donar qualitat de vida urbana a milions de persones que viuen en ciutats/estats sense condicions ni possibilitats –econòmiques, polítiques...– per oferir-les? Un Exemple seria la ciutat de Mèxic DF. Gent que no té possibilitats econòmiques, sanitàries, educatives, polítiques....La resposta a aquesta pregunta ha de comportar la resposta a les desigualtats socials i als problemes funcionals de les ciutat. • Com evitar una expansió de la urbanització “sense ciutat”? És a dir, sense les connotacions de vida col·lectiva, compartida, solidària, que comporta des del seu origen la ciutat? La resposta a aquesta pregunta ha de comportar la resposta als problemes de dificultat de gestió, funcionals i ambientals de la ciutat Cada cop veiem una homogeneització del camp i la ciutat ja que el primer ha perdut el perfil que el caracteritzaven. Avui té sentit separar aquests dos espais? Bé fins i tot veiem camp entre ciutat i és el Periurbà. En diverses ciutats, no podem entendre per separat ciutat i camp, doncs l'àrea d'influencies de les ciutats cada cop és més extensa i cada cop costa més distingir entre una cosa i altra. Oriol Nel·lo – Ciutat de Ciutats. A partir de la Rev. Francesa es trenca la separació jurídica entre camp i ciutat. Des d'aleshores han existit un seguit de transformacions tecnològiques i econòmiques que s'han integrat en l'espai fins arribar en un punt on les activitats econòmiques i vides urbanes s'han integrat a tot el territori. Nogensmenys, encara veiem divisió social que, més que desaparèixer, s'ha adaptat al canvi. Dintre de la ciutat també veiem fragmentació social ja que en estendre's tant, s'han creat ens administratius amb les seves pròpies delimitacions. Els mitjans de comunicació s'han connectat per desenvolupar un mode de viure urbà que ha acabat esdevenint en les ciutats-regió, ciutat-territori, ciutat difusa. No és que la ciutat només hagi anat agafant territori; també ha patit un nombre de fases en anys: • Creixement en “taca d'oli” - Eixample de continuïtat amb l'espai construït existent. • Suburbanització – aparició de perifèries més o menys denses, sovint sense continuïtat amb l'espai central. • Periurbanització – Integració de dinàmiques metropolitanes dels antics nuclis rurals. • Rururbanització – Integració de dinàmiques metropolitanes fins als antics espais rurals més allunyats dels espais urbans primigenis. Tot esdevé en una suburbanització infinita (edge cities) que ha convertit cada poble i lloc en una xarxa de connexions de caràcter homogeni, que desafia el model antic del que es considera urbà i el que es considera rural. Aquest fet té conseqüències en l'àmbit censatari o de definició en sentit d'activitat aconòmica, de nivell de renda, status social...que eren criteris científics per a definir la ciutat. Criteris que, nogensmenys, són importants: Status Jurídic Delimitacions administratives existents, amb cert llindar de població Definicions morfològiques Delimitar a partir de fotografia aèria, cartografia etc, l'extenció sobre la qual l'espai construit se succeeix sense solució de continuiat. espais funcionals Definició de l'espai urbà com una xarxa de definicions. Fluxos que integren espais que no tenen continuitat física. Aquests fluxos texieixen una xarxa en el territori. Si es pren el grau d'interrelació entre dos territoris dins d'una realitat urbana, aquesta ajuda a delimitar els espais urbans. estructura econòmica Si hi ha altra presència de població activa al camp, es considera rural, així com també la manca de diversos serveis, l'estructura social i altres hàbits que defineixen aquest concepte. Lla industria seria un lloc on s'aplega l'economia industrial i/o de serveis, així com certa estructura social, caracteritzada per grans quantitats de població, jovent, etc. jerarquia de serveis jerarquia de funcions que radiquen en un territori. Tantes delimitacions possibles com funcions present. Les xarxes de comunicacions i telecomunicacions han afeblit aquest sistema. Una població genera gran diversitat de fluxos i es relaciona amb una multiplicitat de centres. Desigualtat social: • Els individus tenen una accés desigual als recursos, bens, serveis i posicions socials que la societat considera més valuosos. • Aquest accés desigual es justifica socialment (procés de legimitació) a partir de les diferencies existents. • Es vincula amb les diferents posicions que individus i grups ocupen en l'estructura social. L'estratificació social: • Divisió de la societat en grups , classificats jeràrquicament, que tenen un accés desigual als recursos, bens i serveis. • Institucionalització de la desigualtat socia l, mitjançant un sistema de relacions socials que determina quins son els grups socials que acaparen els recursos socials més valuoso s. • És una característica de la societat i no un simple reflex de les diferències individuals. • L'estratificació social persisteix a través de les generacions, si bé es matitza segons el grau variable de "movilitat social" existent en cada sistema social. • L'estratificació social és universal però variable. • L'estratificació social fa referència no només a les desigualtats en si, sinó que també a les creences que les legitimen . • L'estratificació social genera identitats compartides i que ubica a les persones en categories socials distintes. Marx – fonamental analitzar el procés de producció, que s'adapta a unes relacions – treballador/propietari. En una societat industrial, la producció s'organitza en fàbriques. La ciutat no és un element armònic si no hi ha lluita entre classes. Durkheim – Societats més enllà de nosaltres mateixos. Societat té el poder de determinar els nostres pensaments i accions Factors per classificar els sistemes d'estratificació: 1. Rang: Grau d'obertura o tancament normatiu entre uns grups i altres; possibilitats de mobilitat social. • Movilitat horitzontal; entre posicions del mateix rang • Movilitat vertical: d'un rang a un altre • Movilitat intergeneracional: quan la posició en el rang de la generació dels fills canvia respecte a la generació dels pares. • Movilitat intrageneracional: quan la posició en el rang d'una determinada generació canvia al llarg del temps. 2. Ubicació: com es situa la gent en un determinat rang • Adscripció : quan la ubicació en un grup, classe o estrat és heretada. • Mèrit: quan la ubicació en un grup depen de factors que els individus poden, en certa mesura, controlar i modificar. 3. Formes de Legitimació: arguments i motivacions, creences/ideologies...que fan que es consideri adequat i correcte situar un grup social en un rang o altre. • Tradició • Ideologia religiosa o laica • Sanció Legal 4. Fonaments de la desigualtat: dimensions en les que es fonamenta la desigualtat entre uns rangs i altres. Tot i haver interdependència sol predominar un factor: • Econòmic (renda, riquesa...) • Honor, prestigi • Poder (polític, militar, burocràtic) E stratificaci ó de la socie tat colonial hispana: Espanyols->Criolls->Mestissos->Indis ->Negres Diferents Sistemes d'estratificació Socialitzar Societat comunal-primitiva: Sistema obert que permet a tothom accedir a qualsevol estatus social, mitjançant determinats assoliments, indicats per la tradició. En aquest cas, no veiem una desigualtat en la riquesa o en l'adscripció, si no que la veiem en l'estatus social assolit per la persona. Sistema Esclavista Sistema on els esclaus són “propietat” dels altres. Sol basar-se en l'adscripció, tot i que no sempre és així, com els grans imperis agraris i la grècia clàssica on hi havia cert grau d'obertura – especialment Roma. És en l'època colonial dels s.XVIII i XIX on es basa en l'adscripció, basada en l'etnocentrisme dels colons. La legitimació veu la seva justificació en la ideologia (humà-bèstia), en la política (vençuts) o en la justificació racial (inferioritat de races). Sistema de Castes Sistema tancat, basat en l'adscripció. El veiem a l'Índia, tot i que també al Japó Feudal. Veiem 4 castes o varna principals: Brahmans (Sacerdots i intel·lectuals) -> Kshátriyas (guerrers i reis) -> Vaishyas (comerciants) -> Shudras ( camperols i treballadors). A sota de tot veuríem els esclaus. La casta de qualsevol individu és inalienable i no pot ser suprimida ni modificada. A més, existeixen regles estrictes d'endogàmia i normes concretes de comportament per cada casta. Aquest sistema té un elevat grau de desigualtat, amb una forta institucionalització de prohibicions i prescripcions. Finalment, la seva legitimació és la ideologia religiosa, vinculada a la reencarnació. Sistema Estamental Sistema basat en els estaments, grups socials amb situacions jurídiques, obligacions i privilegis especials acord amb l'estament que et trobis. És un sistema més o menys tancat i basat en l'adscripció, però que permet certes possibilitats de mobilitat social (matrimoni, ingres en el clergat, compra o donació de títols nobiliaris...). Aquests estaments estan legitimats a partir d'una ideologia religiosa, on la desigualtat es vista com un fenomen natural derivat de l'ordre diví. Sistema de Classes Grups socials definits a partir de la posició socioeconòmica que ocupen en l'estructura social. És un sistema obert, producte de la revolució industrial, de tipus obert, que combina adscripció i assoliment. És el sistema més obert de tots i està legitimat a partir d'una justificació ideològica ( els rics tenen poder ) i legal – principis de llibertat i igualtat . Pertànyer a una classe social no depèn de la tradició o normes; aquesta és una adquisició, no quelcom vinculat a l'adscripció. En aquest cas, es generen diferències de tipus econòmic, exercit per una autoritat burocràtica. Es posa en dubte que aquests tipus de sistema siguin correctes per definir exactament les societats del passat. Podem intentar comprendre com es legitimaven i com estaven les societats des d'un punt de vista èmic, a partir dels protagonistes, així com també podem intentar establir un coneixement, a partir del nostre punt de vista. Diferències del sistema de classes respecte altres sistemes d'estratificació social: • La classe social no depèn de la tradició, costum o norma legal ; és quelcom adquisitiu, no vinculat, rígidament, a l'adscripció – assoliment • En altres sistemes, les desigualtats s'expressen a través de les relacions personalitzades entre senyor i serf, amo i esclau. El sistema de classes opera, principalment, mitjançant relacions impersonals i abstractes a gran escala. Factors d'estratificació en societats de modernitat avançada: Factors basats en l'adscripció: • Sexe – Gènere • Edat – Generació • Raça – Ètnia • Territori – Nació Factors basats en l'adquisició (assoliment): Ocupació – Classe Social Classe social: agrupació d'individus amb una posició social semblant i que comparteixen interessos polítics i econòmics. La posició de classe sol dependre de: • l'estructura ocupacional • l'estructura d'autoritat • l'estructura de la propietat A cavall del s.XIX-XX les ciències socials es consoliden en el món acadèmic occidental: Paradigmes Clàssics de les ciències Socials • Paradigmes Crítics: consideren que la desigualtat social és evitable, amb una visió optimista vers la naturalesa dels homes. Aquestes societats millors i més justes és la meta de la ciència social. • Paradigmes No-Crítics: Consideren que no es pot evitar la desigualtat i, per tant, desconfien de la naturalesa dels homes, amb unes ciències socials lliures de valors. Weber______________________________ La teoría clásica del conflicto. Max Weber: la perspectiva multidimensional Pluricausalitat i multidimensionalitat de l'estratificació social. Ciència social lliure de valors. Èmfasis en les relacions de dominació i poder • Tipus ideals de poder: -Tradicional -Carismàtic -Racional – legal: normes, jerarquia, eficiència. Trets de l'organització social-racional: • Institucions socials característiques • Organització a Gran Escala • Tàsques especialitzades • Disciplina personal • Consciència del temps • Competència Tècnica • Impersonalitat Multidimensionalitat de l'estratificació social • Classe Social: propietat o no dels mitjans de producció i relació amb el mercat. Comperteixen un component causal específic en les seves oportunitats vitals, en la mesura que dit component és exclusius als interesos econòmics relatius a la possessió de bens materials i oportunitats d'ingressos. • Estatus: Estils de vida (dimensió subjectiva) i clausura social. • Partit Polític: organització i personal al servei de la dominació sobre altres grups per aconseguir determinats objectius. Weber comparteix amb marx la idea de societat en conflicte, basada en una estratificació social (Dividida en grups socials). Canvi Social. Teories i Conceptes Canvi Social Tota transformació observarble en el temps, que afecta d'una forma duradora a l'estructura o funcionament d'una societat donada i modifica el curs de la història. Per tant, és un fenòmen col·lectu, de forma estructural, que té lloc en un temps i presenta certa permanença com per afectar a la història d'aquest col·lectiu. No és canvi social: • Esdeveniments com eleccions, vaga, terratremol. Si que pot aconpanyar-lo o provocar-lo però no ho es. • Canvi generacional, que pot provocar el canvi social si hi ha una ruptura generacional. • Conflicte social , que són motor del canvi, i que produeix ajustos en el sistema i canvis si aquest es veu desbordat pel conflicte. Teories del canvi: Lineal: Evolutiu – morgan, marx, Durkheim, Weber, Tonnies Sociologia clàssica – Comte, Specer Cícliques – Tyonbee, Spengler Ciclo-lineals – Pareto, Sorokin Cicles estructurals i moviments coyunturals Analogia orgànica: organismes / societats Elements bàsics discernibles Canvi social Lineal – evolucionisme clàssic La societat és com ésser viu format per cèl·lules (individus), òrgans (institucions) i anatomia orgànica (llaços socials). Aquests formen una estructura. És crucial el c reixement – expansió, diferenciació, complicació... Desplegament de determinades potencialitats existents en el seu sinus. Actua en una direcció, amb persistència i gradualitat, i és irreversible. Es divideix en Estadis o Fases. Postulats comuns de les teories evolucionistes • La història humana segueix un únic model. • La humanitat és l'objecte canviant • Cada component ajuda a la continuació de la totalitat • Canvi direccional i unilateral – Creixement • Evolució té un mecanisme causal universal. • Impuls innat cap el canvi. • Es passa per estadis o fases objectivables • Canvi espontani, involuntari, imperceptible • Canvi evolutiu és igual a progrés. El canvi social lineal en Weber i Durkheim Model de modernització. Modes antitètics d'organització social (tradicional/impersonal): • Jerarquia social tradicional – naixement (adscripció). - Movilitat social Baixa • Unitat bàsica de la societat tradicional: la comunita t . • Societat Tradicional: Hostilitat cap el canvi, que és lent • Cultura de les societats tradicionals: religió, màgia • J erarquia Moderna – Mèrit (realitzacions) - Movilitat social Alta • Unitat bàsica de la societat moderna: gran societat impersonal. • Societat moderna: Consciència de canvi, ràpid i cosntant. - "progrés". • Cultura de les societats modernes: seculars, racionals, científiques. Esfèra econòmica – mercat esfèra política – Burocràcia Grups comunitaris distints: associatius/professionals/altres Teoríes Cícliques del canvi. Spengler, Toynbee, Pareto • Anarquia i salvatgisme • Ordre i civilització • Descadència de la civilització i nova barbàrie. No hi ha direcció evolutiva, sinó recurrències. Tampoc novetats, sinó repeticions. Tampoc no hi ha cap creixement ilimitat, sinó processos de debilitament de les potencionalitats i retorns al principi establert. - Circularitat . Aquesta circularitat es compon de quatre etapes que són: Juventut, creixement, florida i decadència. Factors Impulsadors del canvi: 1. Demogràfics (Durkheim, Spencer, Boserup) 2. Econòmics (Marx). 3. Tecnològics (Marx, Mumford, Harris). 4. Culturals, Ideològics (Comte, Weber) – Importància de les èlits que contribueixen a l'acció d'una colectivitat, ja sigui per les decisions que prenen, o per les idees, sentiments i emocinos que expressen o simbolitzen. ANTONIO-MIGUEL BERNAL, “Antiguo Régimen y transformación social”, L'autor es pregunta si hi ha un procés de canvi acord amb la ruptura. Les reformes són un fracàs i el canvi és tardà i pactat; per això veiem un Antic Règim convivint amb les circumstàncies del moment. Control de la Terra El poder dels nobles es basa en el control de la terra i de les persones que la treballen. Miguel Bernal analitza si la noblesa perd o no el poder. Una bona part dels nobles veu el seu poder en la propietat de senyories, terres...Des del s.XVII- XVIII hi ha iniciatives perquè la monarquia recuperi el seu poder provocant un debilitament del poder de la noblesa. Conflictivitat social en el món rural A Espanya, els antics senyors perdran el poder jurisdiccional, però es mantindrà el dret sobre la terra. Aleshores sorgeixen desamortitzacions i canvis que no són absoluts. És un procés Lent i espaiat en el temps, fet que produeix la ploretarització agrària, on el camperol treballa per ofici i no per substistència. Afiançament camperol vs proletarització agrària Es consolida una pagesia mitjana, ploretaritzada i capitalitzada, que partirà de la industria i que potenciarà la capitalització. A França, els canvis es veuen afavorits pels canvis de la revol·lució Francesa, on els camperols, que deixaren de tenir senyor, pugueren acumular capital i disposar-lo en la indústria. Una part d'aquesta és pobre i viu als limits de la subsistència. També veiem jornalers als Latifundis senyorials (pagesia que treballa a canvi d'un salari amb unes condicions pèssimes). Es fa impossible l'existència d'un grup social que facilità el canvi com a França o a Anglaterra. Asimetria de l’espai social en funció del sexe-gènere Separació social que s'estableix en l'esfera pública i privada, com a contextos vinculats a l'acció social dels homes i de les dones. La configuració de l’Estat-nació liberal: • Esfera pública: domini de l’Estat, del govern del societat civil • Esfera privada: lloc de realització i autonomia personal , on els altres (fins i tot l’Estat) no pot intervenir Representacions simbòliques de sexe-gènere • Intervenen –entre altres factors- la ideologia patriarcal, els prejudicis de sexe - gènere, les normes i els estereotips de sexe-gènere. • J ustifiquen i legitimen drets responsabilitats, restriccions a la conducta i recompenses socials diferents per a homes i dones; Especifiquen comportaments corresponent a homes i dones; creen expectatives de com han de ser les persones en funció el del seu sexe biològic. Principals processos de legitimació de l’estratificació de sexe-gènere: • Sexisme: prejudici basat en la creença que les dones són congènitament o naturalment inferior als homes. • Androcentrisme designa l'exercici de pràctiques científiques acrítiques davant el que comporta considerar només l'experiència dels homes 4. El feminisme___________________________________________________ És una corrent crítica de pensament social i polític, que intenta de superar la situació de subordinació i sotmetiment de les dones i que proposa un nou model de societat basat en la igualtat real entre home i dona. Història del feminisme: • El primer feminisme: - Segle XIV Moviment filosófic i literari a Europa, que origina debats sobre la inferioritat de la dona. - Segle XVIII En la ilustració, les dones estan presents en els moviments revolucionaris de la Revolució Francesa; però després seran excloses i els seus drets es van veure retallats. Mary Wollstonecraft, Vindicaciò dels drets de la dona (1792). Parla sobre lʼigualtat de lʼespecie i reclamava una ciudadania per les dones. - Segle XIX- Moviment sufragista. Centrades en conseguir el vot. Comença el feminisme com a moviment organitzat, primera convenció- Declaració de Seneca Falls o dels Sentiments, en el qual reclamaven una ciudadania civil i una modificació de les costums i la moral. John Stuart Mill i Harriet Taylor Mill, El sotmetiment de la dona (1869) Ataca amb duresa la situació dʼesclavitud legal i opressió moral. Intenten convencer els homes per que apoyin la igualtat. - Segle XX- Feminisme socialista i aconseguir el sufragi femeni. La situació de les dones dins el món obrer era molt dolenta. Llargues jornades laborals i domèstiques. Apareixen els primers sindicats femenins. Gran pes de la dona durant la primera guerra mundial en la industria. > 1917-19- Es reconeix el dret de les dones britàniques a exercir el vot a partir dels 30 anys. I després a la resta dʼEuropa. A Espanya va ser instaurat en la Segona República i eliminat una altre vegada durant el franquisme (En que no es podia votar). USA és va crear per primera vegada un partit politic. • El nou feminisme: > 1917-1941. Periode dʼentre guerres. Es van adoptar posicions més conservadores. >1945- Les dones surten del mercat laboral i tornen a casa. • Simone de Beauvoir, El segon sexe, 1949 i Betty Friedan, La mística de la femititat, 1963 És la primera que parla de gènere i diferencia lo biològic de lo cultural. >1963- En els Estats Units el feminisme sʼorganitza. El dret a vot ja està conseguit, però només per dones blanques. • Betty Friedan, “La mística de la femititat”, 1963. Analitza la situació de dominació de les dones americanes, en el seu paper de esposa i mare. > 1970- El feminisme radical. Doblement oprimides pel capitalisme i pel patriarcat. Patriarcat: Sistema dʼorganització social en que els llocs claus de poder ( polític, econòmic, religiós i militar) es troven en mans dels homes. El tema de la sexualitat serà central. Sʼha de transformar no només el espai públic, sino també el privat. >1975- Femenisme de diferencia sexual i de lʼigualtat. Femenisme de diferencia sexual. Considera que l luitar per la igualtat amb els homes anula la identitat femenina, es tracta de canviar el model de referència. Femenisme de lʼigualtat. En referència als moviments feministes que promouen i lluiten per la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes. >Actualitat. - Actualment el feminisme sembla que està en crisis. Moviments actuals: • Ciberfeminisme- Nova forma dʼorganització. LLuita pel ciberespai, el disseny industrial i lʼeducació. • Ecofeminisme – Considera que la destrucció del mediambient i dels sers que viuen a la terra, està íntimament relacionada amb el sistema patriarcal. Components bàsics del feminisme: • La importància del canvi. - Pensament polític és polític. Busca el canvi, portar-lo a pràctica les idees. • És necessari ampliar el que entenem per desenvolupament humà - No es veritat que el mon femeni sigui el de la cooperació, emocio... i el masculí el de la competitivitat i la racionalitat. • Lʼeliminació de lʼestratificació per gènere. - Limita i obstaculitza la igualtat a través de lʼeducació. • La fi de la violència sexual. - Luitar contra la violència domèstica. • Avenços en la llibertat i lʼautonomia sexual en el progrés de la dona. - Anticopteptius. Tema 9: LA RELIGIÓ Què és la religió? La religió es podria definir com una institució social que inclou creences i pràctiques basades en una concepció del que és sagrat. Establim el que és religió a partir de varis trets: 14 1. La creença en éssers sobrenaturals - Espectres i esperits/déus i dimonis 2. La manera d’influir en el sobrenatural - Pregària, sacrifici, bruixeria, màgia i fetilleria 3. Els rituals - Rituals de passatge i rituals d’intensificació Les funcions de la religió15 1. La religió com explicació 2. La religió com a consol 3. La religió com a adaptació 4. La religió com a poder 5. La religió com a font de solidaritat social No totes les religions tenen perquè realitzar aquestes funcions. A més a més aquestes funcions no tenen perquè ser realitzades per la religió. Poden ser realitzades, per exemple, per les ciències naturals, socials i humanes. Tipologies evolutives de la Religió: Segons les creences religioses – Guy Swanson: • Animisme – Típic de les societats primitives / caçadores-recol·lectores. Éssers sobrenaturals es troben entre ells i governen la realitat en que es troben. • Culte als avantpassats – Religions que identifiquen que els homes tenen cos i ànima, i que aquests poden separar-se i existir en un món sobrenatural on pul·lulen en forma d'esperits ancestrals – Religions Africanes i algluna de les Xineses. Romanes també. • Politeisme – Creença de moltes deitats amb determinades tasques. La veiem en societats més desenvolupades i amb divisions socials més marcades. • Monoteisme - Creença d'un únic déu amo i senyor. Corresponent a societats més complexes i políticament dividides. La religió al segle XXI En les últimes dècades veiem un procés de secularització, però també de fonamentalisme. Els científics socials solen ser més optimiste i admetre que, malgrat tot, el procés de secularització ha avançat. La secularització Entenem que secularització és el procés pel qual la religió va perdent la seva influència sobre les diferents esferes de la vida social. La majoria dels països europeus, cada cop hi ha més gent que es sent d'una determinada religió i encara molta més que en pracitqui. Nogensmenys, hi ha hagut un major avenç de la secularització i el paper o influència política ci social de les institucions han anat minvant al llarg del s.XX. Els fonamentalismes religiosos També hi ha conservadors que reclamen un retorn religiós en el paper que tenia en la societat. Aquesta doctrina s'oposa a l'intel·lectualisme i la racionalitat, a favor de l'espiritualitat orientada al més enllà. Un exemple són els creacionistes a EUA, els jueus ortodoxos d'Israel o diversos moviments islàmics del món musulmà. 6 característiques comunes d'aquestes moviments religiosos: • Interpretació Literal dels textos sagrats – moviments creacionistes dels EUA per exemple. • Rebuig al pluralisme religiós. • Experiència personal de la presència de Déu. • Oposició a la secularització i a la modernitat. • Promoció de creences conservadores. • Sorgeixen o es difonen en resposta a les desigualtats socials o en la percepció d'una crisi social. Hi ha qui pot ser pessimista en el procés de secularització. Si ho comparem amb el món abans del s.XIX, segurament la secularització ha avançat, però hem de'star atents a aquests moviments perquè moltes vegades es desenvolupen en les pròpies contradiccions de la nostra societat occidental. Un exemple són els fonamentalismes islàmics d'Àfrica, vers la seva relació amb Occident i el que els ha causat. Lectura Religió política és un ideal que ha estat sacralitzat i que defineix el col·lectiu. El partit, classe, Estat, moviment o nació, són elevats a la categoria d'entitats polítiques transcendents i indiscutibles, que figuren al centre del sistema, a partir de de creences, mites, valors, manaments, rituals i símbols viscuts i interpretats per la comunitat de creients. L'heroi patri és un valerós lluitador que pugna per imposar un cert ordre en mitjà del caos i la crisi, sigui aqueta de naturalesa social, econòmica, política o cultural. Gràcies a ell, el futur no serà mai penombrós com el passat, sinó que inevitablement millor, una nova època de llums i glòria. El que l'aparta de l'individu corrent és la comissió d'un acte que resulta necessari i modèlic als ulls dels seus admiradors . La mort de l'heroi nacional constitueix una peça fonamental en el desenvolupament de la idea de nació. El suplici no és important, sinó el motiu d'aquest. Tema 10: La formació de lʼestat modern Estats i nacions____________________________________________________ • Desaparició dels estats absolutistes. Els estats no són només constitucionals o democràtics (Alemanya Hitleriana). Avui la ONU reconeix 193 estats. Altres organitzacions supra-estatals són el G-20 o la Unió Europea, que cada vegada té més poder. El seu preàmbul és la Societat de Nacions (1919) i la carta fundacional de l'ONU (1945). La nació Resultat d'un sentiment col·lectiu d'identitat de caràcter essencialment cultural i que un grup dʼhomes i dones escull perquè sʼhi sent representat, perquè ha triat una manera de viure i una gent amb qui compartir-la. Lʼestat Cos polític nascut dʼun contracte social, la funció del qual és garantir uns drets al conjunt dels ciutadans, a canvi dʼuns deures respecte de la institució i dʼuna solidaritat en relació amb la resta dels que lʼintegren”. A partir d'un acocrd, donem poder a l'estat. Ex: si algú ens ataca, l'estat pot posar aquesta persona a la presó. Acord polític que cal complir. Components definidors de lʼestat____________________________________ • Un Territori que constitueix lʼàmbit de domini exclusiu. • Un Poble, entès com una associació de persones que resideixen de manera estable. Ej: Un poble nòmada com els gitanos, un estat exigeix fronteras fixes i aquest pobles no en tenen. • Un Poder estatal unitari, titular de la sobirania; però només la de l'estat. •El Monopoli de lʼús legítim de la força a lʼinterior de lʼestat, regulat per la justícia i lʼadministració i exercit per la policia. • El Monopoli de lʼús legítim de la força a lʼexterior de lʼestat. • Després de la Revolució Francesa: - És estat de dret i constitucional. Si abans vèiem diferents nivells de dret, ara només són creats per l'estat. La constitució és la que regula la vida i regles del joc polític mitjançant el dret , que és instrument de poder. Refleceteix la situació de la societat. Quan hi ha un canvi en la societat, el dret també canvia. - Lʼestat és estat nacional. No hi ha essències nacionals, tot són construccions nacionals formades com la de la rev. Francesa. - Lʼestat és una democràcia, i en la constitució és reconeix la sobirania popular i també els drets de lʼhome. Abans una gran part de la població no podia votar: dones, nens, pobres... Lʼestat dels s. XII-XVIII_____________________________________________ • No es pot construir cap estructura bàsica de poder sense que sorgeixin excedents per alimentar la gent que no produïa. En el cas de les ciutats, on vivien la majoria de les persones, no es dediquen a l'agricultura, sinó que són artesans, comerciants... Veiem existència de tributs o impostos, que són excedents en espècie que es dirigeix a mans del ric; posteriorment esdevé en moneda. L'aparició de l'estat fou possible, també, per una economia d'intercanvi o mercat, de caràcter monetària, amb l'ajut de la moneda i els impostos – Europa. Estat feudal XII-XV->Estat modern XV-XVII. Una és hereva de lʼaltre. • Herència de lʼestat feudal: - Reforma religiosa. Catolics, lutero.. - Continuïtat entre els lligams feudals i la clientela. - El concepte de propietat medieval: complexitat de drets sobre la terra. - Es mantenien les senyories, a les quals sʼhavia delegat la justícia local. - El dinasticisme medieval seguia sent la principal motivació de la política nacional i internacional. - Es conserva lʼequilibri de poder entre governants i assemblees estamentals o parlaments. Les elits locals han de ser respetades per els reis, no poden ser absolutistes. s.XII – Aparició dels primers estats. Espanya, Anglaterra i França no variaran, mentre que Itàlia i Alemanya estaran formades per molts estats independents. L'estat modern esdevindrà una evolució del model feudal existent. s.XIV – Moment en que comencen a ajuntar-se les monarquies. . El Rei-Regne (representat per la Cort, el Parlament...encara en el 1700, en la major part dels estats, el poder judicial i fiscal corresponia a les elits territorials, fins el s.XVIII Maquiavel (1515): Renaixement.Principats i repúbliques: • Monarquies i tiranies. Buscaven el bé comú, però tenien límits fixats per drets. No era el mateix que una tirania. A més, les dones podien heredar o no el tro, depenent de la Llei Sàlica. • Règims aristocràtics i règims comunals a les ciutats - Europa del 1500. • Monarquia composta = dominium politicum et regale. Formada per varis territoris, amb idiomes i monedes diferents. – Políticum: participació dels ordres o assemblees estamentals (legislació, fiscalitat..). Rex in Parliamento / king in parlament. El poder és compartit amb el parlament. – Regale: Govern exclosiu del Rei. Els reis preferien el Regale abans que el Politicum. • Monarquia absoluta? El rei no podia ser coacionat per l'aristocràcia o per algú per sota la seva posició. Tanmateix, cap rei ha governat tot sol sense ningú (i molt menys Lluís XIV). La Historiografia revisionista parla del "mite de l'absolutisme". L'administració de l'estat es fa amb poders col·legiats centrals, amb una direcció jerarquitzada dels ministeris especialitzat, que reben el suport d'una potent burocràcia. L'estat necessita la societat civil per existir. La nació. El nacionalisme parteix de Herder que la nació, com l'estat, existeixen de sempre. Són construccions, d'uns orígens, d'una llengua, d'una religió, d'una cultura comuna, lligada a un territori. Renan (1882) : l'existència de la nació és un plebiscit diari...les nacions no són eternes. Han tingut un inici i tindran un final. El nacionalisme considera les nacions com a valors suprem i últim objectiu. És quan el nacionalisme esdevé una religió, doncs la nació pren el lloc de l'església com a referent simbòlic secularitzat. L'estat nacional sortit de la Rev. Francesa és ficció. • Constitució i democràcia. La forma de govern i els drets humans i fonamentals es troben en un sol document escrit. El poble és el titular dels drets. Divisió de poders – Sistema parlamentari Limitacions a la participació política: Limitacions al dret a vot – poder econòmic, de sexe, edat. A més, aquest no fou secret fins molt tard. També cal veure que els diputats no eren compensats econòmicament i per això només accedia al poder una minoria adinerada. La política parlamentaria actual té per objectiu aconseguir majories. • Estat fiscal. Una de les principals funcions del sistema parlamentari és l'aprovació del pressupost. En el s.XIX, la base dels ingressos es vèu en els impostos indirectes . Els estats recorren al títol de deute per equilibrar el pressupost. Els recursos de la fiscalitat van anar revertint en la població, moment en que l'estat esdevé "estat social" (i recentment, estat del benestar Welfare State). Conjunt de polítiques dedicades a la implantació d'una sèrie de serveis socials amb caràcter universal: > Ensenyament. > Sanitat. >Subsidis per malaltia, incapacitat, atur i jubilació. Impostos directes- sobre la propietat, el sous o ingressos... Aument del impostos directes, reducció dels impostos indirectes. - Lʼestat del benestar sʼinicia a Alemanya a final del XIX i sʼimposa a partir de 1945. - Els estats recorren a la deuta. Expansió de lʼestat. - El colonialisme dels estats europeus va estendre, entre dʼaltres, el concepte dʼestat arreu del món. - No es fa una còpia dels models dʼestat europeus. > Al Japó, un modern estat constitucional podia conviure amb el mite de la divinitat imperial. > A Amèrica Llatina, la monarquia autoritària. > A Canadà, el sistema parlamentari. - En general, molts països colonitzats van conèixer lʼestat modern només de manera fragmentària: per reduir costos, només es van crear les institucions imprescindibles. - Amb lʼautodeterminació de les nacions, avalada per la Pau de Versalles, i accentuada per la fi de la segona Guerra Mundial, el procés de descolonització va afavorir la independència colonial i la formació dʼestats independents. En molts dels nous estats, el caràcter artificial ha estat notori: la formació de lʼestat ha precedit la formació de la nació. Resum. Fonaments de lʼestat modern: 1. Lʼobligació fiscal universal, amb una burocràcia creada, entre dʼaltres coses, amb la finalitat de cobrar els impostos. 2. Lʼobligació del servei militar universal, amb un exèrcit entès com lʼescola política de la nació. 3. Lʼensenyament obligatori universal, amb un cos de mestres que transferia als seus alumnes els valors del poder: la imatge de la nació, de la llengua i de la història. Crisi de lʼestat modern_______________________________________________ Norberto Bobbio, filòsof de la política, el 1984, assenyalava algunes mancances de la democràcia liberal: • Els grups i no els individus són els subjectes políticament rellevants. • La representació política no deixa al representant la capacitat de decidir conforme el seu lliure judici, sinó que el converteix en un autòmata al servei del partit, del grup dʼinterès o del sindicat. • La democràcia no ha assolit la identificació governants-governats i ha reconstruït una elit de professionals de la política. • La democràcia no ha arribat a àmbits on es prenen les decisions que afecten tota la comunitat: lʼeconomia, lʼempresa, lʼadministració, ... • La democràcia no ha eliminat completament lʼopacitat del poder, el “secret dʼestat”. • La democràcia no ha aconseguit estendre la virtut cívica, lʼinterès per la cosa pública, ha augmentat lʼapatia política. No obstants les crítiques, Norberto Bobbio declarava que era “preferible una mala democràcia a una bona dictadura”. En línia amb la frase de Winston Churchill: “La democràcia és la pitjor forma de govern, amb lʼexcepció de totes les altres que sʼhan intentat alguna vegada”. De manera semblant lʼhistoriador Josep Fontana expressa la necessitat dʼarribar a un nou contracte social entre governants i governats, obert “a la participació dʼuna societat que cada vegada està més cansada del paper passiu a què se la vol condemnar –limitat a poca cosa més que a triar cada quatre anys entre les diverses llistes tancades que els dirigents dels partits ens proposen- i sʼestà acostumant a sortir al carrer per fer-se escoltar”. Eliott – Monarquies Compostes Europa és un sistema competititu d'estats-nacions territorials i sobirans. Aquest fet es manifestà de forma dramàtica amb la 1a GM. L'historiador que estudii la política del s.XVII-XVIII està influenciat pel punt de vista acord amb el nacionalisme. Koeningsberger (1975) els anomena estats monarquics o monarquies compostes, el nom del qual prové degut a que el monarca posseix diverses unitats polítiques, amb instruccions, lleis, costums i dinàmiques diferents. Els juristes de l'època moderna definien els territoris d'una monarquia composta de dos tipus: Accessòries: el nou territori s'incorpora en el marc institucional del regne on va a parar Aeque Principaliter: igual d'importància. Exemple d'Aragó, València, Balears...aquest fou el més usat, ja que d'aquesta manera s'evitaven revoltes de la població disconforme, s'aconseguia un exèrcit permanent i s'integraven les elits dels espais conquerits al marc institucional. Degut al context de guerra i peticions fiscals, la realitat política de cada territori era diferent i hi havia problemes de càrregues fiscals ja que eren diferents uns territoris que en altres. Un altre perill manifest fou la lleialtat al rei. La lleialtat a l'església molts cops sobrepassava la del rei, i en un context on hi havia el conflicte religiós, generaren problemes de disgregació, com als països Baixos o Portugal. El problema ve degut quan els territoris ja tenen estructures fetes, polítiques i religioses, mantingudes amb una identitat que es veu en perill o alterat quan hi ha problemes. Tema 11: El món de la globalització. 1-Que és la Globalització? La globalització és un seguit de processos diversos en l'àmbit econòmic, polític, tecnològic i cultural simultanis a la major part de regions del planeta, amb efectes clars sobre la població mundial. Expansió del lliure mercat, relacions polítiques més intenses, tecnologies amb capacitat per potenciar la relació, diàleg i intercanvi d'informació entre persones... La globalització veu els seus inicis amb el descobriment d'Amèrica i les colònies lussitanes. Globalització_______________________________________________________ L'actual començà als '80 i és un fenòmen d'uniformització dels mercats. Les empreses posen en venta la mateixa cosa i la venen de la mateixa forma a tot el món. Són formes de gestió integrades a nivell mundial per les firmes multinacionals. És de caràcter tecnològic, lligat a les tècniques d'informació. Ex: Coca-cola. Amb l'aparició d'Internet i la desaparició del bloc de l'est i de la Guerra freda, neix un nou ordre de tipus internacional. • Internacionalització: Relacions que depassen els àmbits nacionals i estats. A partir del s.XX, els estats-nació perden pes. L'economia es torna internacional. • Globalització: Procés qualitatiu d'integració funcional de les activitats distribuïdes en un àmbit mundial. En alguns països es sol anomenar mundialització: Globalització no equival només a internacionalització i no és només econòmica, sinó que també financera, tecnològica, cultural...hi ha diferències en la distribució de recursos. • A lʼhora, la globalització ha fet més rellevants la geografia i les especificitats dels llocs; els avantatges comparatius de les empreses són els dels territoris. Alguns llocs, gràcies al seu emplaçament geogràfic, han guanyat importància. • La idea dʼun centre i unes perifèries. Aquest concepte ja havia existit en el passat, i ara sʼha tornat a posar de moda. Abans que Europa esdevingués centre del món, el centre es trobava a Orient. Sembla ser que poc a poc ho està recuperant, junt amb Brasil i altres països. Els intercanvis comercials en la història________________________________ • Els fenicis i Grecs ja van arribar fins al mediterrani oriental. • LʼImperi romà utilitzava una moneda pròpia en tot el seu mercat interior i mantenia relacions comercials de llarga distància, amb zones asiàtiques ben diverses. • Des de les costes de la Mediterránia oriental la Ruta de la seda creuava tot Àsia fins a Xina a la Xina, i més enllà fins lʼ Oceà Pacífic. Ruta de Marco Polo per aconseguir espècies, seda, laca, ... a la Xina. • Els vuit circuits del sistema mundial en el segle XIII. • Els principals viatges de lʼèpoca de les exploracions. La industrialització i la creació dʼuna xarxa mundial__________________ • Amb la colonització britànica dʼAustràlia, que comença el 1788, ja es pot parlar dʼuna xarxa mundial que integra totes les terres habitables del món. • Fins al 1820, la informació i les mercaderies encara circulaven molt lentament. - El 1914, les coses havien canviat espectacularment. - El vaixell de vapor, el ferrocarril, i el telègraf, havien revolucionat els transports i el sistemes de comunicació. - Les potències industrials (Europa, Usa, Japó,..) havien imposat el seu ordre econòmic a nivell mundial. Alguns historiadors parlen dʼuna primera globalització. • Després de 1914, amb la I Guerra Mundial, es produeix un replegament de les economies dels països industrials, que duraria fins la II Guerra Mundial. El crac del 1929, va suposar una crisi tan econòmica com política. • Després de 1945, la Guerra Freda condicionaria els intercanvis internacionals. • Fins al 1973, van ser els anys de major creixement econòmic, amb un gran paper de les empreses multinacionals, i de consolidació dels Estats de benestar. Després vindria la crisi del petroli del 1973. 1870-1914: una primera globalització?__________________________________ Les 3 onades de globalització. • Entre 1870 i 1914 va tenir lloc un conjunt de canvis demogràfics, polítics i econòmics, que van increment notablement la movilitat de les persones, de les mercaderies i del diner. Època marcada per una política imperialista i proteccionista. • Les migracions dʼeuropeus va tenir el seu màxim apogeu entre 1890 i 1913. La fi de lʼesclavitud també va provocar corrents migratoris. En els Usa, es va donar el cas que molts esclaus alliberats del sud van emigrar al nord ( on no hi havia persones de color, recordem que les plantacions estaven en el sud) per trobar treball. • En termes monetaris, el comerç mundial, tot i les polítiques proteccionistes, es va multiplicar entre 3 i 4 vegades entre 1870 i 1913. Industrialització va ser clau, hi havia gran necessitat de ferro i materies primeres. Ej: Ford, cotxes. • El capital dʼinversió també va circular lliurement, gràcies al telègraf i al patró or (creat oficialment el 1878). Época on es van originar les grans empreses. Els ferrocarrils també van ajudar. • Els moviments massius de persones, mercaderies i diner –molt més grans i més ràpids que abans- van fer que les depressions econòmiques i les crisis financeres s'estenguessin amb més rapidesa per tot el món. • El procés també va tenir dimensions culturals i ecològiques i va accelerar els processos de desaparició de religions i llengües. Lʼimperialisme colonial______________________________________________ Els grans imperis colonials establerts pels països més poderosos arreu del món. http://en.wikipedia.org/wiki/Colonialism Els grans imperis colonials establerts pels països més poderosos arreu del món. http://en.wikipedia.org/wiki/Colonialism Lʼetapa anterior a la globalització______________________________________ Va ser en aquest context, i fins la crisi de 1973 (també anomenada del petroli) que van tenir lloc: - Els principals índex de creixement econòmic. - La consolidació dels Estats de benestar en els països més industrialitzats. Roosvelt, president dels USA, va ser el creador de lʼestat del benestar, ja que tenia lʼexperiència del que havia passat en el crack del 1929. Això va fer que les desigualtats entre les persones riques i pobres disminuissin. - La descolonització de molts països del III Món, va afavorir també una disminució de les desigualtats socials entre països i en el si de molts països. Sobretot a lʼAfrica i la India. • Els analistes la descriuen com una “edat dʼor”. Què va passar i què va canviar? Importancia creixement del comerç___________________________________ El creixement del comerç és sempre superior al de la producció en tots els periodes, però sobretot en els anys 90, gràcies al liberalisme. Liberalització i desregulació dels fluxes internacionals de mercaderies______ Sobretot a partir dels 90ʼs es reforçà el procés de liberalització del comerç internacional, el que es traduí en un creixent grau dʼobertura de la majoria dels països. La pujada que experimenta la Xina és espectacular. Pel que fa a Europa, cal destacar que es té en compte no només el que Europa exporta en conjunt a lʼestranger, sinò també el que exporta entre els seus membres. Distribució geogràfica del comerç mundial______________________________ Cal destacar que la zona principalment més marginada és Àfrica. La globalització financera____________________________________________ • Interconnexió dels mercats financers nacionals i els sistemes monetaris, afavorida per les polítiques de desregulació des dels anys 1980s. • Abolició de les restriccions als moviments de capital. • Dissociació creixent capital - financer / capital productiu. • Bombolles especulatives i crisis financeres subseqüents. • Cessa la separació clàssica entre mercat a curt termini i mercat a llarg termini. • No calen intermediaris per accedir al finançament. Canvi radical en la funció dels bancs. Tal com es pot observar, hi ha dos salts a destacar: -1990-1995 -> de 2794 a 6018. -1995-2006 -> de 6018 a 21200. La riquesa real dʼun país no està en les accions. El caràcter de les inversions financeres________________________________ • 1870-1913: Inversions a llarg termini en obligacions, ferrocarrils o fàbriques. Ej: una empresa obria una fàbrica en un altre país i es convertia en una companyia multinacional. Les empreses multinacionals intentaven influir en els governs dels països, per tal dʼassegurar el comerç i els salaris baixos. • Després de 1980: - Les telecomunicacions i els ordinadors interconnectats havien canviat la manera de fer negocis i van permetre portar a terme transaccions instantànies a tot el món amb uns costos insignificants . - Una minúscula disminució de la taxa d ̓ interés podia provocar grans migracions de capital . - El valor del comerç sʼempetiteix davant de lʼ augment de les inversions financeres : els governs temen que el capital fugi del país. - Han dʼequilibrar els pressupostos per adaptar-se als mercats. Això volia dir acomiadar treballadors públics,retallar programes socials i altres mesures... El FMI prometia diners als governs que seguissin la nova ortodòxia. • Conseqüències: - Augmenten les desigualtats socials en lʼinterior de cada país i també les desigualtats entre els països. - Augmenta lʼatur en molts països. Es produeixen migracions, però el treball està molt més regulat que el comerç i el capital. Menys creixement i més inestabilitat: la crisi actual______________________ Quins son els riscos de la globalització financera? Tal i com es pot veure en el gràfic, hi ha dos parts que estan separades per la crisi del petroli de lʼany 1973. a) Primer periode (1951-1973) - Importants restriccions a la movilitat del capital. - Part que provee del estalvi del propi país.