Evolució Societats Humanes, Apuntes de Derecho

¡Descarga Evolució Societats Humanes y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity! 2. Els condicionants del medi físic El medi condiciona la vida humana, però l’home altera el medi excessivament. El medi no es pot regenerar sol per culpa dels humans. El canvi climàtic comença a partir de la Revolució Industrial, ara cal reduir la contaminació. El canvi climàtic es produeix perquè hi ha impactes ambientals locals que afecten a nivell global. Bases biofísiques per l’anàlisi del planeta La Terra funciona com un SISTEMA, amb una sèrie de COMPONENTS O PARTS interrelacionades, de tal manera que estan lligats o coordinats per unes lleis de funcionament que tenen una lògica interna i que s’anomenen PROCESSOS. I cada part té funcions determinades. Una alteració d’una d’aquestes parts pot crear un col·lapse general, inclús del sistema. La Terra necessita equilibri, i ara s’ha trencat aquest equilibri per l’acció antròpica. Cal saber què va passar i com canviar-ho, poc es pot fer de manera individual. Protocol de Montreal: es van reduir les emissions de CFC i això va fer que el forat de la Capa d’Ozó no creixés, s’ha aconseguit aturar. Això ens demostra que si tots hi posem de la nostra part es pot. Sistema ambiental: Conjunt de components o parts del medi natural units per algun tipus d’interacció o interdependència regular. Parts del sistema: Terra, aigua, aire i ésser vius. L’interior de la Terra provoca riscos naturals, un component clau. L’aigua és clau en la vida de la humanitat. La història del món ha estat marcada per l’aigua, i al mateix temps condicionada. Per exemple, Egipte va viure entorn de l’aigua, o el conflicte actual que hi ha entre Palestina i Israel és per qui es queda amb l’aigua del riu Jordà. Durant els últims 70 anys el consum d’aigua s’ha multiplicat per 6, i la població només per 3. Això vol dir que es consumeix cada vegada més aigua. A més 1/3 de la població no té accés a recursos hídrics. Del total d’aigua, només un 3% és d’aigua dolça, i d’aquest 3% nomes un 1% es troba en forma de rius, deus i llacs, i resulta de fàcil accés. La resta d’aigua dolça està a les glaceres, o són aigües subterrànies. 70 % agricultura AIGUA 22 % ús industrial 8 % ús domèstic i serveis Actualment a l’aire hi ha un excés de CO2 a l’atmosfera. A més, hi ha altres elements en suspensió per l’aire que provoquen la pluja àcida. L’aire pateix l’acció antròpica. Cal equilibri per facilitar la vida, i per evitar que es trenquin els processos. PROCESSOS DE LA BIOSFERA (capa exterior de la Terra) O també s’anomenen cicles, hi ha el: cicle de l’aigua (o hidrogràfic), cicle de l’oxigen, cicle del carboni i el cicle del nitrogen. CICLE DE L’AIGUA: L’aigua de l’oceà s’evapora i va a l’atmosfera on es condensa i es precipita altre cop a la Terra. Cal un circuit tancat, perquè cal que hi torni a haver la mateixa quantitat d’aigua. Però el que succeeix és que els homes es queden aigua o la contaminem. A més, no a la zona on es contamina més és la més afectada. CICLE DE L’OXIGEN: El carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen, el fòsfor i el sofre són elements que formen els teixits dels éssers vius. L’oxigen també té un cicle, el qual permet que les plantes facin la fotosíntesi a partir de la captació de la llum solar, i a partir de la fotosíntesi creen oxigen. CICLE DEL CARBONI: Les emissions de CO2 són bàsiques per la formació dels lípids, les proteïnes, els àcids nucleics...el que mengem. Però el CO2 excessiu, com és el cas actual, no és bo. El carboni es diposita sobretot a l’atmosfera i a l’oceà, i en menys quantitat a la Terra. El descobriment dels antibiòtics va ser el canvi més important del segle 20: va suposar grans canvis per la població i la salut pública. 1a: caçadors i recol·lectors Des de el punt de vista econòmic, hem passat per tres etapes 2a: societat d’agricultors i ramaders 3a: societats urbanes i industrials Etapa de caçadors i recol·lectors El medi condiciona completament la seva vida, fan crema de boscos per fer clarianes i poder així viure-hi. En aquesta etapa es van extingir espècies, ja que feien armes. També existia l’emigració a la cerca de supervivència, és adaptar-se i no modificar el medi com actualment. Etapa de la societat d’agricultors i ramaders En alguns llocs encara hi ha aquesta societat. És l’antropotització del medi. A mesura que la població augmenta, la població necessita més espai vital, i també per conrear la terra. En aquesta etapa s’artigaven les terres, i això provoca a la llarga problemes de desforestació i erosió del terreny. Equilibri entre espai i comunitat de vida. Adobar. No s’arriba igual a l’agricultura i la ramaderia. Va començar a l’Orient Mitjà. L’agricultura i la ramaderia és la simplificació per buscar elements. Totes dues pràctiques impliquen més conreu i desforestació. La ramaderia és molt més depredadora que d’altres. Etapa de la societat urbana i industrial La concentració de la població en nuclis urbans va començar al segle 13 i 14. La producció s’ha multiplicat actualment x 5. I al 1950 va començar aquest gran augment de la població (es va descobrir els antibiòtics). Els recursos més utilitzats són els combustibles fòssils, que substitueixen les energies com ara l’aigua, el vent...Els combustibles fòssils es tracta de l’extracció de minerals, això va provocar el canvi energètic. Recursos potencialment no renovables = fusta. Recursos potencialment renovables = aigua, de moment. Actualment hi ha una mala distribució dels recursos. a. 1780-1790: el recurs més utilitzat és el carbó. Indústria de béns de consum. REVOLUCIÓ b) 1870: Indústria de béns d’equipament. El petroli comença a difondre’s a INDUSTRIAL partir de la Segona Guerra Mundial. 1973: Crisi del petroli. c) És l’era nuclear, informàtica, robòtica...el que surt de la crisi del 1973. Actualment hi ha moltes energies i no una de sola. Problemes ambientals a escala planetària • Elements traça: són metalls pesants i normalment en poca quantitat, però poden ser mortals. S’han incrementat per la Indústria, el perill és perquè són tòxics. • Emissions de CO2 al món: ha augmentat en els últims anys. Tot i que s’ha signat el Protocol de Kyoto, l’any 1997 per evitar el creixement. A més, cada vegada els boscos es talen més, i això fa que es faci menys el procés de canvi del C02 a oxigen. • Contingut de carboni dels sòls: la vegetació cada cop absorbeix menys carboni, té absorció limitada. Hem arribat al límit. • Pluja àcida: provocada per sofre i nitrogen a l‘atmosfera, i produïda a causa dels processos industrials. Combinat amb aigua i oxigen creen àcid nítric i sulfhídric. A més, la pluja àcida no cau damunt les zones on es provoca, sinó que els vents fan que els núvols es moguin. S’hi cau en forma seca encara és pitjor. Efectes: destruccions, acidificació de l’aigua. Per això parlem d’acció local, efecte global. • Forat de la Capa d’Ozó: Es fa més gros. La capa ja existia, ens protegeix dels raigs ultraviolats. A l’Antàrtida és on més es nota el forat. Això fa que els rajos ultraviolats entrin més directes. La causa d’aquest forat són les emissions de CFC (dels aires condicionats, neveres...), però les conseqüències són per tothom. • Desforestació: a la selva tropical és on hi ha molta biodiversitat. El 70% de les espècies es troben a la selva equatorial. La massa arbòria s’extingeix a causa de la contaminació i el canvi climàtic, i això fa que es perdin espècies. Per viure necessitem més i el medi el fem més malbé. Actualment hi ha 3,6 milions d’espècies a la natura, i al 2050 es creu que un 20-25% de les espècies s’hauran extingit. Per això existeixen els Parcs Naturals, per la preservació del medi i per conservar espècies. Els aiguamolls també estan en perill. Petroli: NO és renovable, les reserves són esgotables. Costa molt d’aconseguir cada vegada més, actualment es busca petroli en les aigües profundes. Ara estem en un moment crític degut a l’excessiu consum. Estrés hídric: Actualment hi ha 1.100 milions de persones que no tenen accés a l’aigua. A l’Índia la mortalitat és molt alta per beure aigua en mal estat. No tenen sanitaris ( = lavabo ) a l’Índia. 2.400 milions de persones no tenen sanejament, i 1.600 milions de persones moren per veure aigua en mal estat. Pèrdua de sòl i desertització: La desertització també pot ser una causa natural, però també existeix la desertització feta per l’home. La desertització és un terreny cada vegada té menys biodiversitat, i posa en perill l’ecosistema. És la pèrdua d’un element, que pot alterar. Producció de residus: Al país més ric és on hi ha més residus. Petjada ecològica: És una hectàrea de terreny productiu, que es necessita per produir recursos i també per assimilar els residus d’una població. Sobretot Austràlia, EEUU, Canadà...i el que menys Àfrica. 11/10/2011 Què és l’efecte hivernacle? Sobretot el CO2 i altres metalls com el metà o l’ozó s’emeten a aquesta capa de la terra, que acumula gasos i cada vegada es va fent més gruixuda. El que passa és que els raig del Sol incideixen sobre la Terra, però els gasos que s’acumulen a aquesta capa evita que els raig retornin. Per tant, els raigs es queden a la Terra i retén la calor. Aquest efecte hivernacle s’ha accentuat a partir del segle 20. Cada vegada es noten més els efectes ja que cada cop hi ha més països industrialitzats. Conseqüències: • TEMPERATURA: Des de els anys 70 la temperatura ha augmentant 0,5 ºC, i es plantegen si per la regla de 3, cada vegada anirà augmentat la temperatura. Dependrà del que fem els humans. L’escalfament afecta les capes polars. Allà on més ha pujat la temperatura és on hi ha més emissions (a ciutats molt poblades), però afecta molt al Pol Nord i l’Antàrtida. Ara els pols s’estan desglaçant, i això fa que grans països com són Rússia o Canadà s’interessin per quedar-se amb aquestes terres, ja que hi ha molta riquesa del subsòl marí. • PRECIPITACIONS: Són més incertes ja que augmentaran, en general, però la seva distribució no serà igual. A la zona del Mediterrani hi haurà menys precipitacions i més irregularitat (seran precipitacions de caràcter torrencial). Per tant, la Terra absorbirà més aigua i la capa freàtica tindrà més problemes i menys aigua potable. DEBAT Espanya no estava ben industrialitzat quan a Europa la majoria de països sí. A Espanya va ser als anys 1960, però Cataluya i el País Basc ja havien fet el procés d’industrialització al ritme europeu. Va començar la Revolució Industrial a Anglaterra l’any 1780-1790. Respecte al canvi climàtic POSITIU NEGATIU SALUT La població més dispersa, i això significa menys contaminació ambiental, i més qualitat de vida A causa de la calor excessiva pot haver-hi problemes cardiorespiratoris, i suposar l’aparició de noves malalties tropicals Aquest és un mapa del 1899 que ensenya el grau de desenvolupament del territori i la desigualtat: Perquè hi ha desigualtat? Recursos: població extremadament irregular distribuïda. Clima: a la taigà, als pols i al desert no hi ha densitat de població. Això explica perquè hi ha baixa densitat. Raons històriques: Conflictes: Socials: Econòmics: No per si són o no desenvolupats, perquè hi ha països de l’Àfrica poblats. Però per exemple a l’Amazones o a Indonèsia tenen el mateix clima, i en canvi, Indonèsia està molt poblat. Hi ha altres casos excepcionals com els inques dels Andes. Hi ha molta població si els nuclis físics són favorables i l’economia és bona. Actualment les ciutats africanes i asiàtiques són les que més creixen. Èxode rural: anar del camp a la ciutat. 1914-1930: emigració de Catalunya a Múrcia, Aragó a treballar al sector industrial. És el moment de la riquesa de la indústria catalana. Hi ha fenòmens que han donat feina com ara al segle 20 la construcció del metro a Barcelona pel motiu de l’Exposició internacinal del 1929, propulsat pel dictador Primo de Rivera. Als anys 60 hi va haver el desarrollisme, i no només a Catalunya i al País Basc, sinó també a Madrid, Valladolid...molta gent va marxar del camp cap a aquestes localitats. El motiu de l’èxode rural va ser per la mecanització del camp (tractor), que substituïa els pagesos. Així, al segle 21, hi havia una forta atracció urbana per fugir de la misèria dels nuclis rurals i anar a treballar a les ciutats de sector serveis. LA POBLACIÓ URBANA Es dona a països on la ciutat no va tenir la importància anterior. Abans les ciutats més grans eren el focus de mà d’obra, ara són les ciutats africanes i asiàtiques on s’hi concentra molta població, i tenen més densitat que no pas els països de la vella industrialització. Barcelona perd població perquè viure a Barcelona és més car, i també hi ha més qualitat de vida fora de Barcelona. 20/10/2011 EVOLUCIÓ I DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ Transició demogràfica: evolució de la població. És el pas de la mortalitat i la natalitat alta a l’actual mortalitat i natalitat baixa. La transició demogràfica és un teoria demogràfica que pretén explicar, inicialment, la relació entre els canvis demogràfics i els canvis socioeconòmics que es van produir al segle 18 als països desarrollats d’Europa, i per tant, la relació entre la població, el desarrollament i el creixement demogràfic. La teoria de la transició demogràfica té els seus inicis als estudis iniciats pel demògraf d’Estats Units Warren Thompson l’any 1929. Thompson va observar els canvis que havia experimentat la societat industrialitzada en els últims 200 anys respecte a les seves taxes de natalitat i mortalitat. A partir del segle 20 hi ha la teoria de la transició demogràfica, un model a seguir. Existeix el règim demogràfic antic i el modern. El motor del desenvolupament econòmic és el moviment demogràfic. Warren Thompson va dividir tots els països en tres grups: Hi ha una separació de 3 etapes: GRUP A GRUP B GRUP C ESPAI GEOGRÀFIC Europa nòrdica i occidental i Estats Units Espanya, Itàlia i els pobles eslaus de l'Europa central Resta del món (70-75% de la població) PAUTA DEMOGRÀFICA Taxes d'increment natural en fort descens. En el futur estacionàries o decreixents Reducció de taxes de natalitat i sobretot mortalitat Sense canvis. Taxes elevades. Creixement determinat pels recursos Ha una separació de 3 etapes: LA TEORIA DE LA TRANSICIÓ DEMOGRÀFICA Etapa preindustrial o antiga. Règim demogràfic antic (fins al segle 18) • Nivells alts de fecunditat i mortalitat • Alta natalitat per compensar l’elevada mortalitat infantil • Mortalitat molt alta per: fam, epidèmies, guerres... • Creixement vegetatiu baix o nul L’esperança de vida no és superior a 25 anys. La mitjana de fills és de 6-7, però que arribin a l’edat adulta només la meitat. A la primera Guerra Mundial (1914-1939)es va matar més gent que en totes les guerres juntes que hi ha hagut. La mortalitat alta era produïda per la peste, epidèmies, rates, poca higiene...les guerres era secundari. La mortalitat infantil era molt alta, ¼ nens no arribava a l’any de vida. Mortalitat femenina alta al moment de parir. El creixement vegetatiu era baix o negatiu. Quant a la fertilitat, les parelles es cassen tard perquè cal dot (aportació que fa la muller al marit orientada al sotmetiment de les càrregues de matrimoni). Arribada de població francesa. La dona tenia uns 15 anys de fertilitat: això suposava una natalitat de 5-6 fills per dona. A l’Europa oriental la dona es casa més aviat (als 18-19 anys) ja que no ha de portar cap dot. Això implica poca solteria, i més temps de fertilitat, per tant, més fills per dona. Etapa de transició demogràfica (fins s. 20) • Degut a la bona alimentació i la higiene l’esperança de vida augmenta • Hi ha un control de la natalitat (ja no és tan alt) • Control de la natalitat per part de les famílies nombroses Fecunditat alta Descens de la natalitat Descens de la mortalitat Lent descens de la mortalitat Desacceleració del creixement Descens de la natalitat Descens de la mortalitat Màxim creixement A la primera fase (s.17-18) la natalitat es manté igual. A la segona sub fase la natalitat baixa, això explica el creixement natural. Hi ha progrés de conreus. Al segle 18 a Europa desapareix les grans epidèmies, hi ha millores en l’alimentació. L’última epidèmia és la Peste de Marsella del 1720. Hi ha millores en la higiene: la invenció del sabó, les xarxes de clavegueram, l’aigua potable (a principis del 20, tot i que actualment hi ha llocs que ni en tenen). hi ha un descens pronunciat al 1er terç del segle 20 de la fecunditat, una dona té 4 fills. A les guerres es té menys fills. Etapa evolucionada o moderna. Règim demogràfic modern • Creixement moderat o estancat • Alta esperança de vida • Mortalitat baixa • Control de la natalitat • Famílies menors El fet d’anar a caçar crea una relació amb la comunitat: col·lectiu. Aquest col·lectiu s’organitza per trobar aliment. Els humans saben informació que es transmet a la comunitat (com ara on hi ha molts animals o tècniques). Hi ha cooperació. Emigren buscant animals. Hi ha relacions de societat amb el medi i entre el col·lectiu, que fa que així s’assegurin la supervivència. TOT I LA REVOLUCIÓ L’home agrícola té una dieta menys variada. L’home necessita 45 nutrients, la dieta de l’home és molt complexa. Un dels aspectes pels quals la població es va mobilitzar va ser per trobar aliments per una dieta variada. Sedentarisme: l’home viu a base de l’agricultura i la ramaderia. Ha d’esperar la collita, i l’espera crea neguit, angoixa, incertesa. El fet de ser sedentaris fa que agafin malalties que amb la mobilitat no hi havia. El fet de ser sedentaris és la conseqüència final d’aquesta revolució neolítica. A més, l’home agricultor ha de treballar més que el caçador/recol·lector. Per tant: els canvis no són cap a millor. Per què, doncs, un canvi cap a pitjor? Això ho van tirar els propis homes. Va provocar: • Desequilibri entre més població i menys recursos, que eren més boques per alimentar. • Fet climàtic, etapa post-glaciar. El mar no estava glaçat i això feia que els animals s’extingissin i que els humans no poguessin travessar pel mar glaçat, com abans. Això va fer que la sabana fos rica en cereals i va permetre la vida humana. Això provoca canvis de tècniques de cacera, l’alimentació d’animals més petits. L’ésser humà és el centre del canvi, ell va voler passar de nòmada a sedentari. • Obertura del bosc, a través de clarianes i cremant bosc. • Degradació del bosc: que provoquen la màquia i la garriga actual. L’agricultura i la ramaderia és una invenció cultural, és un fet cultural i no pas biològic: un procés de decisió humana. Domesticació: es reu que va començar pel fet que era carn de reserva. A tot sistema agrari hi ha 4 elements importants. Cal un equilibri entre aquests 4 components: ▲ Silva: bosc ▲ Hortus: hort ▲ Saltus: prats/pastures ▲ Ager: terra de conreu Amb l’agricultura i la ramaderia deixen de banda la recol·lecció i la cacera. La diferència és que el caçador viu d’espècies orgàniques salvatges i el recol·lector viu d’espècies orgàniques no salvatges. SISTEMES AGRARIS Actualment la demanda d’agricultura és poc elàstica. Ara es compra una barra de pa, no 8 de cop. L’agricultura no pot créixer més perquè la demanda ja està feta. Per això hi ha menys gent que es dedica a l’agricultura: ara busquen altres sectors per ampliar, perquè aquest ja està cobert. També hi té a veure la mecanització del camp, que fa que es necessiti poca mà d’obra. Sistema agrari: Marc Bloch (1931) va escriure un manual d’història agrària francès, i fa la definició d’un sistema agrari. Diu que és la suma d’un component tècnic (rotacions, terres...) i hi ha uns principis d’organització social (drets de propietat, justícia...). Al 2002 Mazoyer i Roudart van definir-lo com complex a nivell social i econòmic, perquè hi ha d’haver equilibri entre l’explotació agrària i el medi, ha de ser sostenible, en harmonia: cal pensar en el futur. L’origen de l’agricultura va ser a partir de creuar matèria que van sorgir els adobs per sembrar i fer créixer la planta. Cremar i tallar medis boscosos Encara s’utilitza aquesta tècnica (a l’Amèrica central, equatorial i a l’Àsia). A vegades, la superfície es talla, es deixa que s’assequi i un cop ho està , es crema: l’objectiu és fer cendra de biomassa en adob (al barrejar-lo amb la terra), és una activitat manual. Durant 4 anys es pot fer aquesta activitat manual, però cada any va perdent fertilitat la terra. Al cap de 3-4 anys van a una altra zona a conrear. El problema ve que si augmenta la població, també cal una superfície més gran per conrear. I això acaba provocant la desertització, perquè el sòl perd nitrats. Això és el que va passar amb el desert del Sàhara (que és desert des de fa 4.000 anys), degut a fer un ús massa intensiu del sòl. Si es vol augmentar la població cal que aquest itinerari no existeixi, cal altres sistemes per tal de regenerar la terra per tal que recuperi els minerals. El guaret no és deixar descansar la terra, sinó que és no sembrar una terra, s’ha de treballar i cal llaurar la terra, cavar, treure les males herbes, adobar amb adobs orgànics la terra...s’ha de preparar el guaret. Per tant, no és deixar-lo estar, sinó preparar-lo. Per això, es va inventar el fet de fer rotacions en una mateixa parcel·la: Rotació biennal : Cereal Cereal D’hivern de primavera Guaret Sempre la mateixa rotació Cal tenir en compte que també s’ha d’equilibrar la superfície amb el bestiar, qui aporta adob orgànic i també és la força de tir per llaurar, però que també cal alimentar amb el mateixos cereals que es conreen als animals. Aquest sistema agrari produïa baixa productivitat. 15/11/2011 4.3. AGRICULTURA DEL SEGLE 21 Cal que la població, superfície de conreu i la ramaderia estiguin en equilibri. 3-4 anys POBLACIÓ cereal guaret En el segle XXI, l’agricultura segueix sent un instrument fonamental per al desenvolupament sostenible i la reducció de la pobresa. Tres de cada quatre persones pobres en els països en desenvolupament viuen en zones rurals i la majoria depèn de l’agricultura per a la seva subsistència. L’objectiu de l’agricultura actualment és que sigui un sistema de producció sostenible, i que es redueixi els nivells de fam i pobresa al món. Actualment, al segle 21, hi ha dos tipus d’agricultura: • L’agricultura industrial i de mercat: països industrialitzats, com ara Nordamèrica, Europa, Japó … • L’agricultura de subsistència • En països agrícoles: Àfrica subsahariana. • En països en processos de transformació: Àsia meridional i oriental, Pròxim Orient, Àfrica septentrional. • En països urbanitzats: Amèrica Llatina, Europa i Àsia central. L’Àfrica, Àsia i índia són els països més dedicats a l’agricultura. Agricultura en països industrials ■ Baix nombre d’actius agraris: 2-5% de la població activa. ■ Poca importància del sector agrari en el PIB. ■ Procés d’abandonament de l’activitat agrària. ■ Reptes: caiguda dels preus, poca competitivitat, renovació o abandonament, futur incert. Possibilitats: • Especialització. • Agricultura ecològica. • Cooperativisme. • Agents actius del medi rural. Funcionaris del paisatge? Agricultura en països agrícoles ■ L’activitat agrícola genera el 29% del PIB i utilitza el 65% de la força de treball. ■ Objectiu: revolució de la productivitat de les petites unitats productives centrades en la producció tradicional, però també per a l’exportació. ■ Hi ha diversitat d’agricultures. ■ Un problema és les condicions ambientals adverses, ja que molta població viu en zones àrides o semiàrides. Només el 4% de les terres dedicades a la producció disposa de sistemes de reg, i també té serioses dificultats per accedir al mercat. Agricultura de països en via de desenvolupament El problema que hi ha és la diferència d’ingressos entre la població rural i la població urbana. Hi ha una pobresa extrema a la zona rural (82% de la població pobre d’aquests països) i molts ingressos a la societat urbana. Les solucions: • Passar a un agricultura d’alt valor. • Descentralitzar les activitat econòmica que no siguin agrícoles també a les zones rurals. • Afavorir el pas de població agrícola a altres sectors d’activitat. Agricultura dels països urbanitzats El creixement agrícola pot ajudar a reduir la pobresa rural, les possibles opcions són produir per mercats moderns d’aliments, generar bones ocupacions a l’agricultura i l’agroindústria, o introduir-se als mercats per als serveis mediambientals. És a dir, donar un valor més important o innovador a l’agricultura. Xina té un paper central en l’economia des del 1434 fins el 1839. També es parla del miracle industrial de Xina, ja que molt abans ja tenien ferro, paper moneda, la revolució agrícola i la navegació molt avançada. Trenca el mite de l’aïllament de Xina abans, simplement ja els estava bé i era la resta de països qui havia d’adaptar-se a Xina. Definició de mercat: • Els mercats són llocs on es troben, per un costat, venedors que ofereixen les seves mercaderies a canvi de diners i, per l’altre, compradors que aporten els seus diners per aconseguir aquestes mercaderies. Hi ha, per tant, una oferta i una demanda. El que es paga és el preu. Això succeeix des de l’economia neoclàssica. • Com no sols s’intercanvien mercaderies, hi ha diversos tipus de mercats. Les borses també són mercats on es compren i es venen accions de societats i altres valors. Les places públiques dels pobles on es contracten jornals per treballar al camp, també són mercats, com també ho són les fires locals. • Hi ha, a més, una gran varietat de llocs de trobada entre ofertes i demandes per a operacions clandestines, com el tràfic de drogues, d’armes, d’articles il·legals o explotació de persones (immigrants, prostitució, nens, òrgans vitals, etc). El mercat al llarg de la història MÓN ANTIC • Prehistòria: s’ha troba peces de sílex escampades a llocs on no n’hi havia, això és una transacció (qualsevol operació que comporti un canvi de béns o de títols). • Grècia: va començar al segle 8 aC, com que no hi havia suficient blat van intercanviar artesania i mineria. Això va propiciar expansions pel mediterrani, però no pel territori sinó per comercialitzar. Empúries era un mercat de port per comerciar amb l’interior. • Roma: necessita controlar militarment per assegurar el comerç. Volien monopolitzar a través de l’extensió territorial. Per tal de fer-ho van instal·lar un exèrcit i una xarxa de carreteres que diuen a Roma. Roma no tenia l’oferta suficient com per comercialitzar, però sí que tenia la força per ser el nucli. Roma tenia el control polític i era el centre d’intercanvis entre Orient i Occident. Europa en el món EDAT MITJANA A partir de l’Edat Mitjana (que va del 5 al 10) el mercat es diu, segons Pirenne, que desapareix amb la caiguda de l’Imperi Romà. Les ciutats estan en decadència i és una etapa europea fosca. Parla Pirenne de “l’economia sense mercats”. Diu que ni l’or ni la planta circulen. • Però avui en dia se sap que no es va paralitzar la comercialització. Sinó que es va reduir en l’àmbit local i en l’intercanvi de productes luxosos, i també la sal (molt imprescindible per la conservació entre d’altres) però no hi havia inexistència de mercat, sinó menys comerç. L’Islam va tenir un paper clau perquè va fer de pont entre l’Orient i l’Occident, estaven més avançats que Europa, per exemple, en instrumental per la navegació, en l’ús del cuir, tèxtil. L’Occident posa l’or i la plata per comprar productes orientals. • Revolució comercial (segle 13-14) a les ciutats italianes, va produir-se un canvi en la manera de portar els negocis. Fins llavors el mercader transportava el producte d’un lloc a l’altre, però després van aparèixer els traginers (transportistes). Això implica comandes i sistemes comercials entre la mercaderia i el negoci: d’aquí sorgeix la llei de canvi que és també l’origen de la banca i els crèdits. Existeix el croat i el florí, que són monedes d’or i plata amb un símbol d’autenticitat. Apareixen grans societats i la repartició de beneficis. També les xarxes comercials. Caldrà fer balanços a partir dels llibres de compres (que ja es feia a Orient). Des d’Itàlia comercialitzen amb la Mediterrània i el nord d’Europa. Hi ha l’aparició de la banca i els banquers: els Medici, per exemple. • Cap al 1400 hi ha un sistema comercial policèntric: Europa, Àsia i Àfrica, són vincles econòmics pacífics. Però té molta importància la zona asiàtica. MAPA! IMPORTANTISSIM (pot sortir exam): globalització, tot connectat, policentrisme, el 3r és la ruta de la seda, Europa era la perifèria total, no calia forces militars, només comercialització. Mercats integrats, connectats. El món i els sistemes comercials, 1400 Hi ha vuit grans zones comercials, dividides en 3 subsistemes: A. El subsistema d’Àsia oriental: connecta Xina i les illes de les espècies amb Índia. B. El subsistema del Pròxim Orient i Mongòlia vinculava el Mediterrani oriental fins Àsia central i Índia. C. El subsistema europeu connecta les fires franceses i les ciutats - estat de Gènova i Venècia amb el Pròxim Orient i l’Índia. Conclusió: abans del 1500 (“del que se’n ha dit el sistema món”) ja hi havia una integració del sistema comercial mundial. 29/11/2011 Xina: llana Vincles econòmics i pacífics Índia: cotó Els europeus tenien poc a oferir, només llana i armes. La cruïlla del 1500: els portuguesos van fer comerç amb l’Índia, era l’entrada a Amèrica. Aquesta cruïlla és l’origen europeu del comerç internacional: el modern sistema mundial és la primera globalització. 1500: generalització del comerç mundial, però abans ja hi havia generalització entre Xina, l ´Índia i el Pròxim Orient, Europa era poc important: era la perifèria, que tindrà importància a partir de la Revolució Industrial. Europa al segle 16 Quan hi ha la integració d’Europa en el comerç internacional, i Europa arrossegarà Amèrica al mercat. Mercat mundial asimètric: • Centre • Perifèria D’Amèrica provenen els metalls pels esclaus i els esclaus per la mineria. També es comercialitza el cotó, sucre i després el cacau, cafè, etc. D’Àfrica provenen la mà d’obra esclava. Es comprava i es portava a Amèrica per treballar o en la mineria o per treballar amb el cafè, cacau, etc. Era molt important els esclaus. Comerç triangular: Europa era el centre receptor de cotó, sucre, tabac de zones tropicals...és treballat a Amèrica per esclaus africans, que es paga amb cotó, sucre, or i plata d’Amèrica. També es compra espècies i te de l’Índia oriental. Els efectes d’aquest comerç són la revolució dels preus, ja que hi ha més plata i or en circulació. Es produeix un procés d’inflació (pujada). I com que també hi ha més elasticitat en la demanda: puja menys els productes manufacturats perquè no són de primera necessitat, i l’alimentació puja més, per exemple. Comerç de les espècies: al segle 17, era molt car aquest producte. Camins de la plata: al segle 16 al 18. On va a parar la plata? Són deutes per guerres d’Europa. Ho van destinar al finançament de l’imperi hispànic: mercaders i financers holandesos, anglesos i italians. O la gran majoria de les tones d’or i plata anaven a través dels portuguesos cap a Àsia, per la compra de manufactures. Hi va ajudar molt que al 1571 es conquerís Filipines. Espanya portava la plata cap a Europa, però molt poca es quedava allà, sinó que ¾ parts anaven a Xina, a canvi de la compra de manufactures, també. La plata en el mercat global L’Espanya de finals de l’Edat Mitjana, amb els seus mecanismes de conquesta, ocupació i consolidació a l’Atlàntic Oest, va contribuir al creixement i desenvolupament del capitalisme comercial. L’entrada, primer d’or i després de plata, després de massives remeses de Perú i Nova Espanya (= Mèxic), va accelerar la producció i els intercanvis a Europa occidental, Europa septentrional, el Mediterrani oriental, Àfrica occidental, i el sudest i sud d’Àsia. Les mines de Potosí (Bolívia) van impulsar el creixement d’institucions basades en el mercat, que anaven de l’àmbit local a l’internacional. Van crear les primeres etapes del que en diem economia de mercat global, una economia que arriba a tots els recons. El mercantilisme, segle 17 Teoria econòmica que es va desenvolupar a Europa i va començar a França, l’objectiu és que els estats posseeixin el màxim d’or i plata per finançar-se. La riquesa d’un estat era proporcional a la quantitat de metalls preciosos que disposés, calia promoure el comerç exterior. Com es fa? • Reduint les importacions al màxim de productes manufacturats, per això hi ha aranzels duaners. No volen importacions, sinó exportacions. • Protegir la producció interna de manufactures. Incentivar els processos industrialitzadors. • Recolzar les companyies que comercialitzaven amb l’exterior. La teorització del lliure mercat, de finals del segle 18 Adam SMITH Principis bàsics del lliure mercat: • L’interès personal és el motor de l’economia, no el col·lectiu. • Els interessos individuals s’equilibren en el mercat, perquè els interessos són diferents. La mà invisible de l’economia. • Només el lliure joc de les activitats individuals assegura l’interès general. És a dir, la competència assegura i estimula la producció. • L’Estat ha de quedar al marge de l’economia. El que sí que ha de fer és el que no arriba a fer el lliure mercat (infraestructures, polítiques de mercat) Les expectatives són que Xina i Índia recullin els fruits de la globalització. Potser Àsia tornarà a estar al centre, com la primera onada globalitzadora. El que se sap segur és que serà la població més gran Xina. Índia està progressant molt últimament. Els 4 tigres asiàtics seran: Corea, Taiwan, Hong Kong i Singapur. (També són grans potències Xina, Índia i Japó). El fet que hi hagi en un futur aquests nuclis pot comportar que l’economia mundial es traslladi al Pacífic, Índic i Àsia. La bretxa Al segle 18 Xina estava tan o més desenvolupada que Europa, per què Europa va fer la Revolució Industrial? Hi influeix l’atzar i també fets accidentals: el carbó mineral (permet la superació del règim biològic antic). El colonialisme: Al segle 18 Anglaterra importa teixits de cotó de l’Índia. Al segle 19 Anglaterra exporta teixits a l’Índia, amb cotó en floca produït a Amèrica (d’EUA i les colònies del Carib), i a l’Índia es conrea l’opi que serà portat a Xina a canvi de te. Conclusió: sense carbó ni colònies, la dinàmica de l’antic règim biològic hauria fet que Anglaterra hagués hagut de destinar més terres i treball a la producció d’aliments, com Xina. L’imperialisme (1870-1914) Primers Anglaterra i després altres països d’Europa occidental, EUA i el Japó apliquen els objectius de la industrialització al poder militar per tal de colonitzar Àsia i Àfrica. Els objectius eren: • Disposar de mercats per als seus productes industrials. • Obtenir les primeres matèries per a la indústria. L’actual globalització S’inicia l’any 1991 amb la caiguda de la Unió Soviètica. Els EUA portarà el capitalisme arreu del món. Hi ha la mundialització de l’economia: • Defensors del liberalisme econòmic: la lliure competència en el mercat global estimula el creixement econòmic. • Resultat: el lliure mercat ha generat més desigualtat. • Dinàmica: centre – perifèria. • Intercanvi desigual. • Deute extern – deute etern. • Factors econòmics mundials: multinacionals, OMC... Fluxos del comerç mundial (mirar bé). Conclusió Existència de múltiples formes de mercat al llarg de la història. Hi ha hagut globalitzacions anteriors a l’actual. Confrontació d’interessos. Països de triada Països en via de desenvolupament: a canvi de què i a costa de què. Resultat: paràlisi de la ronda de Doha. Futur: aquesta o una altra globalització retornarà a Àsia (Xina i Índia) al centre de poder econòmic mundial? TEMA 6. INDÚSTRIA I INDUSTRIALITZACIÓ LECTURA El concepte de Revolució industrial: • Augment substancial de la renda per càpita real durant dècades. En el que suposa posar en relació la població i la producció (o com era possible superar el sostre maltusià). Sostre maltusià: pronosticació que la població augmentaria més ràpid que no pas el subministrament de menjar. • Creixement sostingut, fort i progressiu dels nivells de vida de la majoria de la població. Cronologia: més llarga de la convencional (1770 -1840); per Wrigley el procés de revolució industrial s’ha d’estirar en el temps i en últim terme suposa el pas d’una economia orgànica avançada (s. 17-18) a una economia inorgànica (s. 19). Els economistes clàssics no van escriure sobre la magnitud del canvi que estaven vivint. De fet, no van ser capaços d’entendre’l, consideraven que les primeres matèries de la indústria havien de provenir sempre dels recursos orgànics, fet que els abocava, en el seu raonament a la llei de rendiments decreixents. No es van adonar de la importància de l’economia basada en l’energia d’origen mineral. Canvis històrics que han transformat la vida de la humanitat: - La revolució neolítica. -La revolució industrial. La revolució industrial va implicar un important creixement econòmic: -Trenca el sostre maltusià: pronosticació que la població augmentarà però no el menjar. -Dispara el creixement sostingut de la població fins l’actualitat. La ciutat esdevé focus d’atracció (inevitable èxode rural) i d’activitat econòmica. Actualment, més de la meitat de la població mundial viu en nuclis urbans. Canvis en la relació de forces en l’economia i la política mundial: -Els països industrialitzats dominen el món, marquen els preus. -Els països no industrialitzats es converteixen en proveïdors de recursos dels industrialitzats i en mercats per als béns manufacturats. Teoria malthusiana (1798): va pronosticar que la població augmentaria molt més ràpid que el subministrament de menjar. La historiografia anterior a 1973 La revolució industrial britànica com a paradigma del creixement econòmic. ROSTOW, un economista americà, Les etapes del creixement econòmic, 1960. Deia les normes que s’havien de seguir per industrialitzar un país. Fases: 1. Societat tradicional. 2. La transició o les condicions prèvies per a l’arrencada. 3. L’arrencada o take-off. 4. Maduresa: augmenta la renda per càpita. 5. L’era del consum de masses. Els productors estandarditzen la producció per reduir costos i es generalitza el consum. Crítica a Rostow: GERSCHENKRON, un historiador, El retard econòmic en la seva perspectiva històrica, 1962. Hi ha moltes revolucions i totes són diferents, no tost els països han de seguir un camí igual, és important els bancs i l’estat. La Revolució Industrial és important perquè molta gent no es dedicarà al camp, sinó a altres coses; això és un creixement econòmic. Això el que permet és que es produeixi molt més del que és necessari per cobrir la subsistència. La ciutat acaba sent més important. 1750 a Anglaterra USA, a partir del 1840, comença a superar Anglaterra. Ja que molta població europea se’n va a Amèrica a fer feina, hi ha molt creixement de la població europea. També perquè un 25% de la població eren població africana (negres esclaus). La gent anava als EEUU per les seves terres, al principi. La idea era que als EEUU era un exportador de l’agricultura. També va haver-hi a EEUU un interès per la indústria. Producció de ferro als EEUU i cotó (al sud dels EEUU), tot i que a Anglaterra també en feien. La industrialització és dinàmica, va canviant. Per això van anar als EEUU molts europeus. Però la atracció no era la indústria, sinó les terres lliures per conrear. 1950: mètodes per augmentar la producció als EEUU, va aparèixer el taylorisme (divisió de tasques del procés de producció) i el fordisme (producció per cadena. Era un mètode de producció que no havia estat introduït a Europa). 1973: és un canvi gran, ja que és quan els països industrialitzats entre en crisi. També al 1929, però al 1973 creia la gent que no hi hauria més crisi, eren tots molt optimistes. Però no va ser així, sinó que ara hi continuen havent males temporades. Aranzelària producció Migracions des d’Europa EEUU Ferrocarrils Noves tècniques Molts recursos naturals (carbó, petroli) Entre el 1950 i el 1973 hi va haver molta eufòria. 1973 les dades comencen a baixar, tot i que molts països s’industrialitzen Revolució industriosa: industriosa es refereix a treballadora. Són canvis en la manera de fer de la gent, la gent treballava més perquè potser alguns treballaven més per poder viure més be, i comprar coses que abans no feien. L’estímul de treballar més era per no viure malament,. La gent volia comprar més coses. La població volia comprar coses iguals que els rics estímul. Són qüestions socials i també polítiques. La transformació econòmica L’agricultura baixa (el PNB). En guanya: indústria, mineria, construcció, etc. Al 1841 els altres països encara no han començat el canvi. Canvis de la població: la població menys dedicada a l’agricultura i més població de manufactura i mineria. El debat sobre el nivell de vida: En aquesta època també va haver-hi la desaparició d’algunes espècies i el desenvolupament d’altres, depenia de la capacitat de les espècies per adaptar-se a l’entorn i aprofitar els recursos naturals. Poc desenvolupament En aquesta època els humans van afectar poc al medi ambient ja que tècnic Poca població • No poder generar excedents d’aliments En aquest període el creixement - Competència amb altres espècies animals de la població va ser limitat a causa de • El clima La població del Paleolític i Neolític era d’1 milió a 5 milions, actualment al món som gairebé 7.000 milions d’habitants. El canvi del Paleolític al Neolític es va produir per l’evolució del mode de producció de la pedra tallada a polida. Al Neolític la població és sedentària, i ja no es desplacen constantment per buscar aliment, sinó que domestiquen els animals i plantes: agricultura i ramaderia. Apareixen eines adaptades ala vida agrícola i utensilis de ceràmica per emmagatzemar productes. El fet de tenir aliments regularment fa que la població augmenti, tot i que també van haver-hi males collites (fam) a causa de les inclemències meteorològiques que van fer disminuir la població. La població es va concentrar en petits nuclis (assentaments), això va suposar els primers impactes sobre l’entorn. Van transformar els terrenys en estat natural en camps per l’agricultura. Com que hi havia més població, es va explotar més els boscos. A l’actual Iraq va aparèixer les primers ciutats, fruit de l’agricultura, cada cop més productiva. Va aparèixer també el regadiu, i el control dels rius, com a l’antic Egipte, va possibilitar un increment de la producció i la productivitat dels conreus. I això també va fer augmentar la població, i alhora les ciutats es van engrandir. Per al desenvolupament de les ciutat són necessàries pedra i fusta, que s’extreuen de l’entorn. Les ciutats segueixen augmentant, i és en aquest moment quan hi ha la sobreexplotació de recursos. A partir d’aquest moment apareix la desforestació, erosió i salinització de sòls agrícoles (pels camps i regadiu), i apareix la contaminació de l’aigua. La caiguda de grans imperis com ara l’egipci o el romà, a més a més d eles causes socioeconòmiques, també tindrà un rerefons ambiental. Amb la fi de l’Imperi romà comença l’edat mitjana. Per Europa va suposar un retrocés o un estancament pel que fa a l’activitat comercial i econòmica i de l’evolució de la població, durant els sistema feudal, la incidència sobre el medi ambient no va augmentar. És a partir del segle 9 quan degut al es bones condicions climàtiques, milloren els rendiments dels conreus i això fa que la població creixi i es produeix la colonització de noves terres i l’expansió de l’agricultura (més desforestació dels boscos). Cada cop s’agafa més fusta ja que se’n fa carbó vegetal per fer-ne ferro. A l’edat mitjana també va haver-hi crisis de subsistència degut a els males collites, les guerres i les pandèmies (pesta negra, a la meitat del segle 14, i va haver-hi entre 20-25 milions de morts, això va aturar el creixement de la població). La caça i la pesca no va suposar cap alteració de l’equilibri ecològic. Al segle 14 és l’era dels descobriments i les millores tècniques i tecnològiques, sobretot de navegació, que van permetre descobrir noves terres (Amèrica, l’any 1492) i així, la incorporació de nous aliments. Les noves terres van ser molt explotades per la mineria. Com que es va millorar en navegació, era necessari la utilització de llenya/fusta, així els boscos eren explotats. La introducció de nous aliments va propiciar un creixement demogràfic i això va suposar major pressió sobre l’entorn. També van arribar d’Amèrica a Europa noves plantes i animals (entre ells rates i paràsits), que va comportar una gran mortaldat per l’aparició de noves malalties contagioses a les quals les poblacions autòctones no van poder fer front. A partir de la Revolució Industrial al segle 18 (va començar a Anglaterra entre el 1780-1790, i a la resta d’Europa cap al 1850-1870, com Catalunya. A Espanya va començar el 1960). La Revolució Industrial va produir-se per la revolució agrícola en què s’incorporen nous conreus, noves tècniques de conreu (rotació, el guaret), hi ha adobs, i això produïa excedents. • Factors polítics (monarquia liberal anglesa) • Classes socials emprenedores i amb empenta pels negocis • Liberalisme econòmic • Colònies i control marítim • Disposició de les primeres matèries (carbó mineral i aigua) Primer va aparèixer la indústria tèxtil i desprès la siderúrgica, amb maquinària que funcionava gràcies a l’energia hidràulica o la màquina de vapor. Molts pagesos van emigrar a les ciutats industrialitzades com a mà d’obra. Van aparèixer les primeres ciutats industrials, que es van concentrar en llocs propers a les mines o la indústria. També va augmentar la incidència de l’activitat humana sobre el medi ambient, que va provocar una degradació del medi ambient, tant en la qualitat de l’agua dels rius com en l’atmosfera, causat per les emissions contaminants de la combustió del carbó per les fàbriques. Es va substituir progressivament el carbó vegetal pel carbó mineral i això va comportar una menor pressió sobre els boscos. Les ciutats es van convertir en un cau de contaminació i l’aire era irrespirable, a més, hi havia poca higiene, i això va suposar una elevada mortalitat, degut al es males condicions de vida generades per la industrialització. La industrialització va significar el desenvolupament de països però també va generar més pobresa. Però no va ser un desenvolupament mundial, sinó que zones com l’Àfrica eren considerades font de primeres matèries (colònies). Els treballadors van augmentar el se nivell de renda, però les condicions de treball i la qualitat de l’entorn dels barris eren dolents. També va haver-hi el desenvolupament agrícola, amb la utilització de grans quantitats d’adobs, productes fitosanitaris i pesticides. Això va fer augmentar els rendiments (agricultura intensiva) per poder alimentar una població en creixent, però va alterar més el medi natural. A partir de la segona meitat del segle 20 la gent es va conscienciar dels impactes sobre el territori, per això es van millorar diferents processos de producció per així reduir residus i disminuir la quantitat de matèria primera necessària per produir un bé de consum. -Legislació ambiental poc restrictiva Es van enviar indústries a països - Poca consciència social Causes de l’aparició de la R. Industrial a Anglaterra subdesenvolupats per... -Sòl i mà d’obra més barata -Poca conflictivitat laboral Amb l’agricultura van prohibir algun pesticida pels danys que produïa sobre els sòls, la fauna i la salut humana. La consciència ve de fenòmens tan greus com: la pluja àcida, la desforestació dels boscos equatorials, la desertització, el forat de la capa d’ozó, la contaminació atmosfèrica a les ciutats, pèrdua de biodiversitat, contaminació de l’aigua, canvi climàtic... S’ha pres consciència gràcies a la legislació i la participació ciutadana, però encara falta, ja que a països importa més l’economia que no la conservació del planeta. Petjada econòmica: indica l’àrea en hectàrees de territori productiu o ecosistema aquàtic necessària per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població definida amb un nivell de vida específic. Manera de mesurar l’impacte que les societats humanes tenen sobre el planeta. El resultat global és de 2,36 ha/habitant, però hi ha moltes diferències entre països (quan més ric és un país, mes grossa és la petjada dels seus habitants, la que més és a Estats Units, Nova Zelanda i Noruega). Els nous reptes són la disponibilitat d’aliments i d’aigua i també la substitució del petroli i dels combustibles fòssils, aj que s’esgoten. El canvi climàtic: motor del canvi global Les principals causes del canvi global són: • Creixement demogràfic • Creixement econòmic • Desenvolupament tecnològic • Percepcions i actituds socials vers el medi ambient El medi ambient no havia estat alterat mai com ara, però ara som cada vegada més conscients del caràcter negatiu d’algunes de les nostres accions, i ara hi ha interès per trobar solucions. Canvi climàtic: variació estadísticament significativa en l’estat mitjà del clima, el qual persisteix durant un període de dècades o més gran. Les causes poden ser naturals o externes, fetes pels humans i que provoquen canvis persistents en la composició e l’atmosfera. Al llarg de la història hi ha hagut canvis climàtics, però en aquest cas és d’origen antròpic, amb un augment de temperatures que implica conseqüències negatives sobre els ecosistemes naturals. Aquest canvi climàtic està produït pels canvis en la composició del ‘atmosfera (gasos efecte hivernacle). L’any 1992 a Rio de Janeiro es va signar un conveni sobre el canvi climàtic. L’objectiu era l’estabilització de les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, per impedir el canvi climàtic. La disminució d’aquests gasos a l’atmosfera s’havia d’aconseguir dins un termini. S’hi van adherir 155 estats. L’any 1997 es va redactar el Protocol de Kyoto, un tractat en què les nacions industrialitzades es comprometien a reduir les emissions dels principals gasos d’efecte hivernacle o bé limitar-ne el creixement. Però ni els Estats Units ni Xina ni l’Índia s’hi ha compromès. Impactes del canvi climàtic Els impactes que el canvi climàtic afecten la salut de les persones, la disponibilitat d’aigua potable, la pèrdua d’hàbitats, els efectes sobre la biosfera, els recursos alimentaris i les diferents activitats socioeconòmiques: • Salut: Les onades de calor ocasionen més defuncions a causa de l’accentuació de les malalties cardiorespiratòries (sobretot en gent gran, infants i els malalts). També pot fer que, per exemple, malalties tropicals s’estenguin per altres sectors. • Disponibilitat d’aigua potable: Hi haurà una disminució de les reserves d’aigua potable, tot i el lleuger augment de les precipitacions en el conjunt del planeta, ja que al ser torrencial, hi haurà més escolament superficial, i per tant, menys aprofitament. • Pèrdua d’hàbitats: Augmentarà el nivell del mar degut al desgel dels pols, arribant inclús a afectar illes. També hi haurà una menor infiltració de l’aigua de pluja a causa de l’ocupació del sòl. Hi haurà més erosió i inundacions, i hi ha perill que les ciutats litorals perdin platges, pesqueries, esculls de corall, infraestructures, etc. • Efectes sobre la biosfera: La productivitat ecològica i la diversitat biològica es pot veure afectat pel canvi climàtic, ja que cada espècie animal i vegetal té uns llindars tèrmics i necessitats d’aigua per desenvolupar-se, i l’augment de la temperatura i canvis en les precipitacions poden provocar alteracions i fer que espècies es desplacin. Si això succeeix, només les espècies amb més capacitat d’adaptació tiraran endavant. A més, també pot haver-hi més risc d’incendis forestals a causa de les temperatures elevades i la poca humitat. • Recursos alimentaris: Cal tenir en compte que el clima és un factor determinant de la producció agrària. Pot ser que el sòl dels terrenys es modifiqui i en conseqüència el tipus de collita també. L’augment de la temperatura pot incrementar la mineralització de la matèria orgànica a curt termini i incrementar la productivitat de conreus, però a la vegada conduir a una disminució de la disponibilitat de nutrients al sòl. • Diferents activitats econòmiques: En l’agricultura el canvi climàtic té gran impacte, però també en el sector ramader, ja que pot augmentar la mortalitat, la reducció de la fertilitat, la pèrdua de pes i un descens de la producció. Per altra banda, l’augment de la temperatura del mar pot provocar canvis en la distribució i la quantitat dels productes marins. Depenent de l’activitat el sector industrial també es pot veure afectat pel canvi climàtic. Les que es veuran afectades seran aquelles que tinguin uns processo de producció que necessiten quantitats importants d’aigua. Una altra activitat que es pot veure afectada és el turisme, ja que zones tradicionals de turisme de sol i platja poden perdre capacitat d¡atracció si les temperatures són excessives, i per altra banda poden aparèixer noves zones. I també l’augment de les temperatures pot provocar una desestacionalització del turisme. Quant al turisme d’hivern, pot ser que costi cada vegada més mantenir la neu a les pistes d’esquí i se’n hagi de generar molta d’artificial. Solucions Primerament el que cal és evitar seguir fent aquests impactes o si més no reduir-los: control de les emissions, disminució de les emissions i aplicació de mesures d’adaptació. També s’ha de dur a terme un bon control de les emissions a escala global, estatal i sectorial. És a dir, cal fer un consum racional de l’energia. Actualment a la UE s’ha aconseguit reduir, tot i que també hi ha països que han augmentat les emissions, com ara Espanya (Catalunya també) o Xipre (que ha doblat des de el 1990-2007). El Regne Unit, França i Alemanya han reduït les emissions de CO2. Espanya està per sobre del límit que va es va proposar al Protocol de Kyoto. A Catalunya el sector dels transports es troba al capdavant de les emissions, després la indústria manufactureres i de la construcció, i en tercer lloc la indústria del sector energètic. També ha augmentat les emissions degudes al tractament i eliminació de residus. Per tant, cal potenciar l’ús del transport públic, tant per les mercaderies com per al desplaçament de persones. Per això cal un transport públic i col·lectiu adequat i eficient. Per complir a Catalunya els objectius de les emissions, hi ha una divisió entre les fonts d’emissió de gasos d’efecte hivernacle provinents d’instal·lacions regulades i sotmeses a la Llei (sectors industrials de refineria de petroli, ciment, vidre, ceràmica, paper, generació elèctrica, calç, combustió i acer) i la resta d’emissions que s’anomenen: difuses. Les emissions difuses són generades per la resta de fonts, sobretot les plantes de combustió de poca potència, l’ús de dissolvents, extracció i distribució de combustibles, agricultura, transport, i tractament i eliminació de residus. Hi ha molta més proporció d’emissions difuses. Per això l’any 2008 a Catalunya es va mirar de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle provinents del sector difús. Pel que fa a les emissions dels transports hi ha subvencions destinades als vehicles eficients, campanyes de conducció eficient, foment del transport de mercaderies per ferrocarril, millores de l’eficiència del transport col·lectiu o fonamentació de la bicicleta. Els impactes del canvi climàtic, tot i ser globals, no afectaran igual a totes les societats i regions del planeta uniformement. L’afectació dependrà de la sensibilitat del sistema, l’adaptació dels sistema i la seva vulnerabilitat, i també del grau d’intensitat. Per limitar els efectes negatius del canvi climàtic cal un canvi dels processos, i ja hi ha iniciatives, com ara: canvis en les varietats de conreus, la millora o la substitució de determinats processos industrials, la construcció d’edificis bioclimàtics, la millora del sistema sanitari, la protecció adequada de la zona costera, la planificació dels usos del sòl, la ordenació del territori... DOSSIER: EL CREIXEMENT DE LA POBLACIÓ MUNDIAL 8000 aC 8 milions de persones al món 17 dC 500 milions de persones al món 1 dC 300 milions de persones al món Durant la pesta del segle 14 es va reduir la població d’Europa i Xina a 1/3 part. A Europa es va recuperar al segle 16. Els humans existeixen com a mínim des de fa 1.000.000 milions d’anys, la taxa de població durant els primers 990.000 era baixíssim per l’alta mortalitat, va ser amb l’inici de l’agricultura que això va canviar per complet. Fa 10.000 anys un important creixement i s’ha anat accentuant de forma gradual. 1960-1970 va ser quan la població va tenir una taxa de creixement més gran: 2% anual. A partir del 1970 el ritme de creixement es va anar moderant fins al 1.1% actual. Al segle 18, a partir de la revolució industrial hi ha un gran descens de les taxes de natalitat. 1935 descens de les taxes de fecunditat va moderar el creixement de la població a Europa i Nortamèrica. Després de la Segona Guerra Mundial (1940-1945) a països en vies de desenvolupament com ara Àsia, Àfrica i Llatinoamèrica va permetre que descendís les taxes de mortalitat. Però la natalitat era molt alta, així que hi va haver molt creixement natural. Una població està en equilibri demogràfic quan té els seus nivells de mortalitat i de natalitat similars, i la seva taxa de creixement és pròxima a 0. La teoria de la transició demogràfica prové de l’observació de que tots els països industrialitzats han seguit la mateixa evolució demogràfica i econòmics: des de la fase agrària fins la industrial. A partir d’aquí, fan un model teòric. És un esquema teòric d’una realitat molt complexa, no hi ha països amb fases uniformes, per això a vegades s’ha criticat que en fessin una teoria. No serveix per parar del futur ja que depèn del context i dels factors. Primitiu: mortalitat i natalitat alta = estable Tipus d’equilibris demogràfics (creixement pròxim a 0) Modern: modernitat i natalitat alta = estable Fases de la transició demogràfica FASE 1 Va des del segle 17 a principis del 18: les taxes de natalitat i moratlieta eren estables a nivells alts i el creixement de la població nul. Hi havia oscil·lacions, ja que en temporades hi havia molta mortalitat per males collites, guerres, epidèmies... FASE 2 A Europa va passar entre el 1650-1750. Les taxes de natalitat són elevades, però les de mortalitat van disminuint, i això fa que hi hagi una taxa de creixement natural de la població. Després les taxes de natalitat comencen a baixar i la taxa de creixement natural es fa més petita.