EXAMEN educació intercultural - UOC, Apuntes de Ciencias de la Educación

¡Descarga EXAMEN educació intercultural - UOC y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity! PAC 1. Descripció objectiva: Reflexa les coses com són en realitat – descripció del que es veu – sense sensacions que donen ni emocions que ens provoquen al veure aquella imatge o situació. S’utilitzen molts adjectius. Finalitat informativa. Descripció subjectiva: Reflexa el que ens provoca aquella imatge a descriure, sensacions i sentiments que ens desperta. Del que podem pensar que és. PAC 2. 1. Els sis trets de la definició de cultura de Malgesini i Giménez amb exemples de la pròpia cultura de pertinença.  Aprenentatge: l’aprenentatge de la cultura bé adquirit a través de la transmissió de generació en generació. Tres modalitats d’aprenentatge – aprenentatge individual situacional, aprenem de la pròpia experiència i aquesta ens serveix per orientar el comportament futur. L’aprenentatge social situacional s’aprèn d’altres membres del grup, aquestes dues primeres les compartim tot esser animal. L’aprenentatge cultural es basa en la capacitat exclusiva desenvolupada per els humans d’utilitzar símbols i signes que no tenen una connexió necessària ni natural amb allò que representa. Es distingeix conducta instintiva i conducta apresa per recordar-nos del pes que té la biologia en la cultura. Les bases biològiques de la cultura semblen inqüestionables si pensem en la satisfacció culturalista de les nostres necessitats innates (menjar, beure, dormir, sexualitat...) o en els propòsits biològics per part de la conducta apresa. Ex: ens ensenyen i eduquen.  Pensament : idees, creences, valors subjacents a aquelles conductes. La cultura és també una forma d’interpretar la realitat (Malgesini; Giménez 2000). La cultura d’un poble o d’una persona no es compon només de conductes sinó, també de formes de pensar, d’interpretar i de ideologies. La enculturació o procés d’enculturació, homologa al de socialització, el procés mitjançant un determinat individu adquireix els elements essencials de la seva societat i cultura – ús, normes, valors, llenguatge). Els diferents agents de socialització són la família, l’escola, el grup d’iguals.... que influeix en cada etapa de la vida. Hi ha tres tipus de socialització: la primària, la secundària i la terciària. Per molts camins es produeix l’adquisició de la cultura. Ex: la religió, les normes per a relacionar-nos amb les diferents persones, les habilitats socials en si. 1  Símbol : S’estableix una diferencia entre els signes del regne animal amb la simbolització humana. Els signes són crits, crides, gestos i emissions químiques amb els quals els animals es comuniquen. Els símbols són coses arbitraries com per exemple una paraula utilitzada per representar una única cosa i tothom ho coneix per aquell nom. Els signes estan genèticament determinats i són inflexibles – no poden canviar el seu significat ni combinar-se amb altres per produir un missatge més complex. Els sistema simbòlic humà com pot ser el llenguatge, encara que està la comunicació no verbal que també produeix missatges – construïts a partir d’elements arbitraris, canviants, enormement flexibles i amb els que es poden combinar per produir missatges complexes i abstractes.  Pauta : sistema pautat i integrat, existeix una interrelació entre costums, institucions, valors i creences.  Diferenciació interna : cada societat es distingeix en grups i subgrups que poden ser categories d’edad, genere, posició socioeconòmica, religió... Cada grup viu la cultura común de forma diferenciada, donant el seu to particular.  Adaptació : Bona part de la conducta apresa i la forma d’interpretar-la es adaptativa a cada moment en que ha sorgit, mantenint-se com a resposta natural i social. En l’àmbit individual, el caràcter funcional es adaptatiu a la cultura observable. Les normes establertes en una determinada societat no es compleixen estrictament, sinó que són acomodades pels individus als contextos i circumstàncies concretes. Plogy Bates (1980) classifica els canvis o l’adaptació de com poden sorgir: 1) davant un nou desafiu, es busquen solucions enginyoses que al principi solen ser minoritàries o retretes. 2) el procés a acceptar-se com a bona es gradual. 3) es va generalitzant la pràctica i es va compartint. 4) és comença a transmetre a la següent generació. 5) és converteix en producte de la cultura. 6) es produeix la recerca de noves solucions. (Plogy Bates, 1980). Per altra banda, les cultures estan subjectes a influències, canvis de tota mena. A l’haver una adaptació també pot haver un fenòmen de la maladaptació. Per això la cultura es un fenomen viu i canviant. 2. Definició de fonamentalisme cultural i exemple. Els gitanos no som un col.lectiu. Pertanyem a la minoria ètnica amb més representació a Europa, Espanya i Catalunya, tenim una cultura pròpia i, per tant, sóm un poble i així és com 2 Amb tot això el que m’agradaria reflectir és deixar clar que, qui té les eines i les estratègies suficients per fer i dissenyar polítiques i accions basades en el fonamentalisme cultural és precisament la cultura majoritària, ja que és la que té el poder institucional , no pas, la minoritària. Recordeu, que, com diu Juliano (2003:55): "(...) hay quienes tienen el poder de decidir (que es también el poder de (...) evaluar a los demás) y hay quienes tienen que asumir opiniones y decisiones que les afectan, desde situaciones de vulnerabilidad estructural". 3. Classificació de Sant Román amb l’exemple donat a l’apartat “Etnocentrisme”: El primer que hem de tenir clar és que tots els enunciats són etnocentristes, és a dir , consideren que el propi repertori cultural és superior al d’altres grups. “Al meu poble l’arribada de famílies d'origen marroquí, fa que uns certs usos socials, o el propi aspecte dels nostres carrers s'estigui modificant Això descaracteriza el meu poble culturalment, i per això, seria millor que ells fessin les seves "coses de moros" en un barri allunyat, i que puguem visitar-los de tant en tant per a conèixer la seva cultura, permetent que els nostres valors propis romanguin.” És etnocentrisme autocomplaent i particularista. Queda reflectida la idea del desenvolupament d’allò propi i allò aliè per separat. “En l'activitat del diumenge del centre cívic on treballo es va proposar que els i les joves es pintessin les ungles de colors perquè deixessin de rebutjar tot allò associat al femení i... no va funcionar. Molts nois, entre els quals tots els nens de famílies pakistaneses, es van negar. Investigaré què passa amb aquest tema i si en la meva pròpia societat això és una conseqüència d’una societat més igualitària o, en realitat, és només és una moda.” És etnocentrisme crític. Implica la cerca conscient i el coneixement del propi referent cultural, que es contrasta amb el de les altres cultures i referents culturals aliens i amb la història de canvis de la pròpia cultura. “No puc comprendre com els serveis socials del meu barri han donat una ajuda a una família i que aquests l'hagin emprat per a celebrar un bateig. Una festa mai és una necessitat, l'haurien d'haver cancel·lat i comprat amb aquests diners aliments no peribles.” És etnocentrisme autocomplaent i universalista: pretén imposar la seva cultura. S’imposa la pròpia opinió (cultural), i la pròpia escala de valors, que s’universalitza. 5 “L'altre dia vaig veure que els meus veïns senegalesos celebraven la festa del xai menjant xai asseguts junts en una estora al terra, amb la mà d'un gran plat únic. Segur que ho fan perquè als seus països no tenen molts plats ni aigua per a rentar-los i així l’estalvien. Igualment, és bonic veure la seva humilitat.” És etnocentrisme càndid: es dóna innocentment, acríticament entre la gent, i no pretén imposar la seva projecció universal. “Tots els nens i nenes al voltant del món haurien d'anar a escola per a poder aprendre a llegir, escriure i alguna llengua estrangera. En el cas que les famílies no puguin, Europa i els EEUU, que són països rics, haurien d'assumir els costos, estandarditzar i afavorir la formació escolar, la qual cosa permetria un món amb iguals oportunitats per a tota la infància.” És etnocentrisme autocomplaent i universalista: pretén imposar la pròpia cultura. S’imposa la pròpia opinió (cultural), i la pròpia escala de valors, que s’universalitza. 4. Diferents models de gestió de la diversitat cultural – esquema amb les diferències més significatives. Carlos Giménez fa una distinció prèvia que la majoria heu entès, però que a alguns encara us causa confusió. Multiculturalitat o interculturalitat és el que realment hi ha en una societat, descriu l’existència de facto de diversitat cultural i les relacions entre persones diverses. Malgrat que la nostra societat sigui, de fet, una societat pluricultural, ja que hi ha una presència de grups culturals diferenciats, els models de gestió poden ser molt diferents. Però nosaltres estem preguntant per quin és el model de “gestió” de la diversitat (model polític, d’intervenció, educatiu...): en aquest cas dos models els multicultural o multiculturalisme i el model intercultural o interculturalisme. Tant el model multicultural com el model intercultural formen part del model del pluralisme cultural. En quant a les qüestions sobre el model multicultural i l’intercultural comparteixen els valors del pluralisme cultural i defensen una valoració positiva de la diversitat. El pluralisme parteix de la idea que la coexistència de diverses cultures en un espai geogràfic i social és positiva perquè és un enriquiment cultural. El pluralismo cultural es una proposta d’inclusió i per tant, s’oposa i es presenta com alternativa als sistemes, pràctiques i formulacions que en altres llocs. El model multicultural posa l'accent en cada cultura, en la identitat de cadascú com un pas pel seu reconeixement i valoració. Posa l’èmfasi en la diferència. El multiculturalisme s’orienta cap 6 a la coexistència cultural, entesa com la presència de cultures diverses que són reconegudes i no discriminades, en la línia dels principis pluriculturals. El model intercultural proposa creació d’una societat i una cultura comuna a partir de la negociació de valors, costums i creences de tots els grups socioculturals, amb un respecte absolut als trets de cada grup. Es basa en una perspectiva dinàmica de les cultures: si la cultura és dinàmica, en el procés intercultural es poden modificar aspectes de les cultures que interaccionen. Els grups i les persones de diferents orígens socials i culturals han d’establir relacions mútues i dialogant-se entre ells i amb les institucions, amb drets i deures compartits. Produeix un intercanvi i interacció, entre la cultura majoritària i la minoritària. Existeix una relació dinàmica entre les persones i els grups culturals que s'influeixen de manera recíproca , en un procés de construcció conjunta: aprenentatge mutu, cooperació i intercanvi. L'enfocament intercultural, pot dir-se que té 3 principis principals 1. Dret a la diferència + dret a la igualtat: aquest principi el comparteix amb el multiculturalisme. 2. Reconeix i valora la diferència: aquesta part del principi el comparteix amb el multiculturalisme, però a diferència del multiculturalisme posa l’èmfasi en allò que tenim en comú. 3. Tendeix ponts, fomenta el diàleg, la interacció, la convivència (més enllà de la coexistència). Aquest és l’element més distintiu de l’interculturalisme. PAC 3. SABER IDENTIFICAR: ELEMENTS DE LA SITUACIÓ CONFLICTIVA Identificar els elements de la situació conflictiva a la qual el projecte educatiu vol donar resposta. No havíeu de confondre amb quins eren els problemes o necessitats que realment existeixen, això us ho preguntem al darrer apartat, sinó quins són els que s’han identificat com a problema i, per tant, en els quals el projecte intentaré incidir. Aquí hi haurien diferents elements a destacar: Sorolls a la plaça per part de les persones joves que ho tenen com un espai d’oci. També incriminacions i suspicàcies, de part d’altres persones no-joves, que les persones joves no segueixen les normes sanitàries per prevenir els contagis de Covid-19 i desconfiança i acusació per part d’altres grups sobre el que fan les persones joves a la plaça: consumir, molestar. Per tant, podem parlar de que no hi ha una bona convivència en l’ús de l’espai públic (plaça) i que es retro alimenta amb una desconfiança entre grups (entre persones no – joves i persones joves; però també entre grups que tenen diferents pertinences culturals . 7 entre persones adultes i joves i també entre els diferents grups de joves. Si l’analitzem sota aquesta descripció adultocèntrica i la donem per vàlida, també poden ser el problema dels sorolls i i la manca de compliment de les normes per part de les persones joves . Pel que fa a les necessitats implícites, serien aquelles que juguen un paper important en les vides de les persones que l’habiten, però a les quals el projecte no pretén respondre. Serien totes aquelles necessitats d’un barri desafavorit en termes socioeconòmics, d’infraestructures, de comunicació, castigat encara més per les conseqüències econòmiques de les mesures per atacar la pandèmia. Pel que fa a la gent jove, moltes de les persones joves del barri es troben sense feina i molts d’ells han abandonat prematurament estudis (és a dir, no han continuat més enllà de la secundària obligatòria). Pel que fa al barri podem identificar necessitats que tenen a veure amb la seva millora i dignificació. Tal com diu de forma molt encertada una companya: “ La necessitat implícita vindria a ser tot allò que no es veu a simple vista , silenciós, però que no deixa de ser quelcom existent i rellevant, com ara la poca cohesió social i la falta d’interculturalitat entre els joves d’origen divers, etc. En el moment que trobem un barri segregat, amb un transport públic deficitari que impedeix que les persones es belluguin amb total normalitat per la ciutat, i uns joves que viuen tancats entre "murs"; que només compten amb una plaça poder compartir tot allò que els caracteritza, et fa entendre que tota aquesta munió de necessitats implícites a la llarga es tornin explícites.” 2.1. Com creieu que la cultura dels subjectes, grups i institucions implicats en la situació i en el projecte estan influint en les seva manera d’estar i de relacionar-se en el barri? La majoria heu respost, de forma encertada que sí. Molts/es de vosaltres parleu de la cultura dels subjectes, en referència a les persones joves, però obvieu reflexionar sobre la cultura de les persones adultes que, malgrat puguin pertànyer al mateix grup ètnic i/o grup d’origen, pot haver-hi diferències respecte a com la viuen els joves. Recordeu que “tothom” com a subjectes culturals, al llarg de la nostra vida participem en diferents processos d’enculturació que generen maneres de sentir, pensar i actuar determinades. Per tant, la cultura és apresa, és a dir, no és porta a la sang, sinó que és un constructe que s'ha anat elaborant al llarg de generacions i que està en constant transformació. La cultura és dinàmica i va canviat i adaptant-se, és un dispositiu d’adaptació i, sobretot, és compartida diferencialment. Per tant, no podem “pensar” les cultures com quelcom homogeni, sinó com una cosa viva i heterogènia. Aquest tret és fonamental per pensar les relacions interculturals perquè ens obliga a considerar permanentment que les cultures són internament diverses i no espais tancats o compartimentats. Alguns/es no parleu de la cultura de la pròpia institució, ni la dels propis 10 educadors socials, moltes vegades, no tant sols transmissors de la seva pròpia , sinó també purs transmissors de la cultura de l’Administració a la qual treballen. Qualsevol institució, i en aquest cas, Administració, té una cultura que la caracteritza, entenent per cultura, en aquest cas, una sèrie de valors, normes i formes de treballar que la caracteritzen. En aquest cas, es trobem davant una Administració que replica altre projecte que no té res a veure amb la realitat del barri, però que dona per bo i vàlid , sense tenir en compte les peculiaritats grupals i individuals d’aquests joves. “També és cert que el procés globalitzador i la cultura occidental fan que les institucions tendeixin a desenvolupar processos d’homogeneïtzació, d’assimilació o d’incorporació dels grups culturalment diversos a la cultura o societat d’acollida. De fet aquest projecte n’és una mostra. L’interès que suscita la possibilitat de convivència al barri està emmascarat per l’interès econòmic i polític de les institucions, però també pel poder potencial de la diferència, les relacions i el repartiment del poder (San Román, 1996b). 2.2. Creieu que els orígens culturals, migratoris, socials i el gènere de les persones implicades han pogut tenir algun efecte en que els resultats de la participació de les persones joves en les activitats no siguin les que s’esperaven? En aquest cas, alguns parleu dels joves i els etiqueteu amb estereotips i prejudicis que s’assignen als pares/mares/avis/es d’aquests joves. Per exemple; “ la cultura dels subjectes influeix en la manera de relacionar-se entre ells, ja que presenten complicacions amb la llengua, la manera d’entendre els fets, entre d’altres aspectes” Perdoneu però aquests joves han nascut “aquí”, s’han criat aquí i han anat a escoles d’aquí”, per tant, coneixen el nostre idioma, és a dir, coneixen el castellà i el català perfectament. I no tant sols això, sinó que fins i tot poden conèixer i parlar perfectament més idiomes que nosaltres, o que el meu cas concret. Per tant, perquè assignem etiquetes i prejudicis que no són propis? Perquè “arrosseguen” prejudicis i estereotips que també assignem als seus pares? Us poso un exemple per desmitificar aquests prejudicis sobre el coneixement de l’idioma. Durant la pandèmia vaig fer reforç a atenció ciutadana on treballo i moltes famílies migrants venien acompanyades dels seus fills/es, alguns d’ells infants que no adolescents, i eren precisament aquests infants els que feien d'intèrprets dels seus pares/mares. I aquests infants, no només tenien un coneixement de l’idioma excel·lent, sinó una capacitat d’entendre els diferents procediments que li explicàvem i traspassar aquesta informació de forma acurada als seus pares. Per tant, si us plau, deixem d’assignar etiquetes obsoletes. Altre aspecte molt important és el tema gènere. Malgrat molts/es de vosaltres ho heu treballat correctament, es torna a caure en el nefast món dels prejudicis i estereotips. I apareixen 11 reflexions tipus: “ Si ens centrem en trets culturals d’alguns d’ells, veurem que el fet que les noies no siguin les que formen grups o estan més a la plaça és perquè tant les noies marroquines com les gitanes culturalment estan més protegides per la religió i no són tan “lliures”.” Aquí no només hi ha prejudici respecte la cultura, sinó sobre la religió i confusió entre cultura/religió. “Les cultures del text són per norma general força masclistes, així que aquesta ja és part clau que modifica la relació entre membres”. El “masclisme” no es pot associar a una cultura determinada, ni molt menys, a la totalitat dels seus membres. “El marcador del gènere es mostra molt influent en uns joves les cultures d’origen del quals el masclisme i l’heteronomia té un pes més elevat que en els barris cèntrics d’on provenen els educadors escollits pel projecte” Compte, ni tampoc es pot associar a una classe social determinada. El que em sorprèn és que pocs parleu de com influeix, per exemple, el gènere de la Júlia, la seva pròpia cultura i la seva experiència en el disseny d’accions, com per exemple, la proposta de cinema sobre temàtica LGTBI. D’on surt aquesta proposta? De les necessitats dels joves o de la pròpia necessitat de la Júlia? Si surt de la necessitat de la Júlia, ja que als joves no els ha preguntat, a què es degut aquesta necessitat? Potser la proposta de la Júlia és el reflex de la seva pròpia mirada cap als joves del barri. Una mirada de “dona blanca, en una situació de privilegi, en el sentit que ella és la professional i decideix que es fa i que no”. Una mirada d’una dona que, “ha treballat molt qüestions de gènere, i forma part d’un grup feminista del seu barri, … ja que detecta que la majoria de col·lectius d’origen migrant, així com les persones gitanes, són força homòfobes” Us heu qüestionat en què es basa aquesta detecció? Si només han tingut una setmana per destinar a dissenyar i planificar el projecte, i ni tan sols han preguntat als joves, ni a les persones adultes del barri? en què es basa aquesta detecció de la Júlia? en la seva pròpia mirada amb certs matisos etnocèntrics? En la seva mirada de, potser, dona blanca privilegiada que diu a les altres dones que és el “feminisme autèntic”? En termes de gènere hem de ser molt curosos/es en fer afirmacions sobre les “altres dones”. Hem d’anar molt en compte en fer afirmacions sobre “el masclisme” i el “sistema patriarcal” dels altres. Abans de parlar i dissenyar accions hem de mirar-nos el “nostre propi melic”. Abans de fer afirmacions, dels altres jove, com per exemple “Encara que els joves han nascut aquí, són orientats sota la cultura de procedència dels seus progenitors, per tant hi haurà grups menys predisposats en intervenir en activitats del centre obert. “O, com per exemple, “el rap, trap, hip-hop fan lletres masclistes”, hem de reconèixer que fa relativament poc, en Manolo Escobar cantava “no me gusta que a los toros te pongas la minifalda”. I això, ho escoltaven els “nascuts aquí”, pares i mares dels joves “d’aquí” i que formen part del barri i dels quals ningú 12 acció o un projecte. Per tant, és impossible dissenyar un projecte intercultural en una setmana. També la interculturalitat ens emplaça a treballar més des de les semblances o allò que tenen en comú , i no tant des de les diferències. Per exemple, en aquest cas tots volen un barri millor on viure, i entre les persones joves tots comparteixen que no volen que els adults els estigmatitzin- etc. I per últim, i a molts/es ja us ho he comentat, compte amb les propostes “tallers de cuina” “danses”. Determinades propostes d’activitats poden ser igual d’estereotipades i amb els mateixos prejudicis amb els que han estat fetes les del Marcel i la Júlia, sota el paraigües d’un etnocentrisme càndid, que com diu Teresa San Román (1996:110) es dóna de forma innocent i acrítica, fer propostes estil “Setmana Cultural” amb una sèrie d’accions que ve podrien ser les típiques d’un parc temàtic com Port Aventura, però en aquest cas sense les atraccions que és el que més agrada a les persones joves. És a dir, la cultura no és només l’expressió artística o elements gastronòmics o folklòrics. A més a més, les activitats han d’estar totalment contextualitzades en el context social i econòmic del que sorgeixen. Per exemple, si dissenyem una acció musical i pensem “els llatinoamericans ens podrien mostrar algun ball o cançó tradicional”, es dona per fet que tots/es saben ballar la sueca xilena o la dansa paraguaià, per exemple? És com si ara diguéssim que els nens/es que han nascut a Saragossa ens han de ballar una jota aragonesa, quan potser ningú d’ells/es o de la seva família ho han ballat mai i ni tan sols els hi agrada i es senten representats. El mateix passa, si pensem amb els/les joves “catalans/es”. Tots els nens i nenes catalans/es fan “castells” a les estones lliures. Oi que no? Doncs perquè als “altres” si que pensem que ho han de fer? D’altres heu fet bones propostes on veritablement podem treballar des de la interculturalitat i que té com a principis essencials el treballar en xarxa amb diferents professionals i recursos del territori, treballar a partir dels punts en comú, com per exemple “el fet de ser jove”, i no des de les diferències i treballar fomentant la interacció positiva entre els grups. Recordeu sempre que la vostra feina com a educadors/es socials exigeix un posicionament professional que té una part d'activisme social antiracista. PAC 4: 1. Identificar els col·lectius colonitzats que menciona Ramon Grosfoguel: En referència a això, Gosfroguel, R. (2014) en fa un recorregut sobre el procés històric de la colonització que van patir molts pobles indígenes, pobles de l’al-Àndalus i pobles d’Àfrica, i identifica alguns col·lectius com a colonitzats, en concret els següents: 15 1r. Els musulmans del sud de la península Ibèrica (al-Àndalus) que van ser conquerits destruint els seus regnes (sultanats), i obligats a convertir-se al catolicisme sota la idea de crear un únic estat amb una única identitat i una única religió. 2n. Els moriscs són els musulmans que acceptaven convertir-se al catolicisme i eren vigilats constantment per a contrastar que realment feien honor a la religió catòlica. 3r. Els jueus conversos són els que es van convertir per obligació al cristianisme. 4t. Els pobles ibèrics són aquells que hi vivien a la península Ibèrica abans del colonialisme catòlic. 5é. Els indígenes americans, els quals, abans de l’aparició de Colon ja practicaven un comerç internacional relacionant-se de forma pacífica i productiva amb la Xina, els víkings o els musulmans, i en sabien molt d’astrologia, ciència, etc., en canvi els espanyols van difondre la calúmnia que havien trobat un poble sense religió i sense domesticar. 6é. Els africans que, quan els indígenes van passar a les encomandes, van ser segrestats i esclavitzats per a servir l’home “blanc”. Un altre col·lectiu que alguns/es no heu identificat, és el de les dones, tal i com comenta altre companya ;“Per altra banda, el racisme sexista s’imposa al continent europeu, perseguint les dones europees que transmetien coneixements indígenes europeus (bruixes). La relació existent està sobre la base de què el colonialisme va justificar l’esclavitud entenent que aquestes persones eren éssers inferior, sense capacitat de pensament ni reflexió. En aquest context “a ulls de déu” eren considerats com animals i com a éssers no racionals. El racisme, i la classificació (per la seva posterior explotació) de les persones en races tal i com la coneixem avui en dia, va néixer amb el colonialisme. La raça era el principal organitzador de l’economia capitalista colonial. La ideologia racista legitimitzava la relació jeràrquica entre persones que eren considerades de “races diferents”, i on la posició de superioritat era ocupada per les persones “blanques” Euro-occidentals i, per tant, l’explotació, espoli i fins i tot extermini que aquests darrers exercien sobre els altre. El racisme és la ideologia que justifica l’opressió d’aquests pobles: com que no són persones els podem exterminar, com que no tenen la religió correcta els podem convertir, com que no estan desenvolupats de la manera que creiem que s’ha d’estar els “desenvolupem”, en un context pluricultural ara diríem “els 16 hem d’integrar”. Integració, una paraula que a mi personalment no m’agrada gens, perquè amaga tot això que heu vist. Per tant, les relacions de poder, explotació econòmica i subjugació política s’han heretat fins avui en dia. Tot aquest pensament l’havíeu d’extrapolar als nostres dies, el pensament colonial encara està present en quant a què és el que predomina en qualsevol àmbit de coneixement, no es treballa sobre altre tipus de coneixement que no sigui euro-cèntric, sembla que és l'únic vàlid i correcte. Grosfoguel parla també d'epistemicidi, que es refereix a l'eliminació i deslegitimació dels sabers produïts per persones i grups des de llocs "perifèrics" i "subalterns" a l'Europa universal ubicada a l'Occident. Us posaré un exemple personal, que sempre poso i del que ja us he parlat, que em va passar just quan començava a estudiar antropologia, però que és mot representatiu. A l’assignatura d’etnografia ens encarreguen que comencem a fer propostes del nostre treball de camp. Jo, tota contenta i amb il·lusió vaig a la biblioteca de la meva universitat a buscar informació sobre etnografies que s’havien fet sobre la meva cultura, la cultura gitana. Malauradament (o afortunadament depèn de per qui siguin escrites) n’hi han poques, però volia saber que havien escrit “els altres” sobre “nosaltres”. I el primer que trobo és que, tots els llibres que feien referència a la cultura gitana estaven catalogats a la secció de “cultures primitives”, junt amb els meus companys “els massais”, “els trobiand”,... etc. La meva sensació d’indignació i impotència va ser molt gran. No només perquè la meva cultura estigui catalogada a una universitat “occidental i europea” com a primitiva, sinó perquè penso que el terme “primitiu” no és adequat per fer referència i/o definir cap cultura, ja que aquest terme “primitiu” és una herència històrica del que ens comenta Grosfoguel a la seva conferència. Aquí haig de fer menció a Achidie que connecta molt bé en aquest punt amb el relat sobre la “història única”. Alguns/es de vosaltres citeu a Achidie i ho relacioneu perfectament. Cal conèixer les múltiples històries, els diferents relats (diferents actors, des de diferents punts de vista) per a poder tenir una visió rica i realista, especialment quan parlem dels pobles ex-colonitzats. Aquest meu és un exemple de molts que deixen clar que, potser el colonialisme com a sistema de dominació política-militar d’un territori i la seva gent s’ha acabat, però la colonialitat, és a dir, el pensament colonial, les relacions colonials, etc. encara perduren, a vegades de forma subtil i a vegades de forma molt clara, però perduren. 2. Dinàmiques que puguin ser post Colonial Explica si observeu, en el cas de la PAC3, alguna dinàmica que pugui ser entesa com post Colonial? El primer que havíeu de tenir en compte, tal i com vaig explicar i aclarir al Tauler i al Fòrum, és que al corpus teòric de la PAC es parla de neocolonialisme i poder com un procés 17 4. Posa alguns aspectes de l'activitat proposada pels educadors socials que no estiguessin complint els principis de el model intercultural Independentment de l’acció que analitzeu. heu de tenir en compte que, moltes vegades no és tan important l'activitat que es planteja sinó el procés i el per què. Tampoc cal demonitzar certes activitats establertes des d’una visió genèrica, com per exemple el futbol, i per descomptat l'alternativa tampoc ha de passar per plantejar els esports de món, com alguns assenyaleu. Recordeu, que el reconeixement i la valoració de la diversitat no consisteix a folkloritzar la diversitat. Sobretot, i el més important, és que heu de tenir la capacitat per reconèixer i analitzar l'impacte de la pròpia identitat en el desenvolupament de la pròpia praxi professional, identificant correctament aspectes que no tenen en compte el model intercultural. 5. Model intercultural identificar algun aspecte important en aquest projecte que consideris que SÍ respon al model intercultural, justificant la teva resposta, Ara sabeu quins són els elements a tenir en compte per poder avaluar-lo, sabeu quins són els elements que no s’han tingut en compte, per exemple al cas de la PAC3, i per tant, visualitzant aquesta proposta amb joves de Salt, heu identificat correctament, quins són els elements que sí responen al model intercultural. Destacar que en projecte Després de l'Objectiu (2012) es dóna un reconeixement de les diferències culturals. I el més important, hi ha una interacció positiva tant interna (entre els mateixos participants i els educadors socials), com externa amb el propi entorn i el veïnat). Com a reflexió final, m’agradaria recordar que el dret a la igualtat no va renyit al dret a la diferència, perquè la igualtat el que suposa és la desigualtat de drets, d'oportunitats, de recursos... Però per assolir aquests drets igualitaris no s'ha de fer en detriment que la persona pugui mantenir les seves diferències, peculiaritats i identitats. Com diu Teresa San Román(1996:140)"Aquest dret a la diferència a mi em sembla que només pot significar dret a contar amb recursos igualitaris per a promoure la pròpia diferència en un marc de drets generals consensuats als que es subordina". Altre aspecte important i que hem de tenir en compte és que, quan treballem amb persones portadores de diversitat, no ho hem de culturitzar tot, és a dir, el dret a la diferència no ha de ser, de forma exclusiva, per la seva cultura. L’anàlisi de situacions socioculturas diverses exigeix treballar amb més categories i/o marcadors d’exclusió. S’han de tenir en compte quines altres particularitats o "diferències" de 20 persones i col·lectius ens poden portar a experimentar situacions de desigualtat. Hem de tenir la capacitat d’explorar com les diferències, diferents atributs humans (físics, psíquics, culturals) poden convertir-se en desigualtats. Al llarg de l’assignatura heu identificat altres diferències que poden esdevenir desigualtats com el gènere, les capacitats diverses, la classe social, l’edat, l’orientació o la preferència sexual...És molt important prendre consciència que totes les persones poden patir desigualtats en més d’un element i/o eix. D’això se’n diu interseccionalitat i és un paradigma del qual se’n parla molt actualment. Hem de tenir molt clar que la participació de persones portadores de diversitat (no només culturals) pot implicar modificar normes i renunciar a principis propis i/o institucionals. La pregunta és, estem disposats/des a fer-ho? Hem de ser conscients que les persones educadores som també portadores de cultura, i que a més, la majoria, ho son de la cultura majoritària, dominant i que creiem com epistemològicament correcte. Com molt bé apunteu alguns/es de vosaltres, un primer pas per reequilibrar els poders existents hauria de ser un procés de reflexió interna dins de l’equip educatiu dels principis i creences des dels quals es treballa i acompanyem persones i col·lectius. Hem d’incorporar aquesta acutoconsciència i pensament crític sobre les nostres concepcions al màxim, sobretot quan treballem en contextos de diversitat cultural. 21