Examen escrito, 1r semestre, Exámenes de Historia del Arte

¡Descarga Examen escrito, 1r semestre y más Exámenes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity! Teoria de l’art Prova escrita1 Curs 2021-2022 Preguntes obligatòries 1. Expliqueu i desenvolupeu la història filosòfica de l’art de Hegel. La història filosòfica de l'art de Hegel es basa en les seves idees filosòfiques i en la seva perspectiva d'evolució històrica. Les seves idees sobre la filosofia de l'art van esdevenir les bases per a la historiografia artística dels segles XIX i XX. Per a Hegel, l'art és la manifestació sensible de la idea i aquesta idea, sempre és col·lectiva, ja que sorgeix d'un subjecte pensant que, tot i que al llarg de la història ha anat adquirint certa autonomia, sempre està travessat per unes categories i uns condicionants socials. L'art, doncs, és el resultat de la idea de l'esperit (el jo col·lectiu) i la matèria, allò formal que pertany a la dimensió sensible; d'aquesta manera, els objectes artístics al llarg de la història, són manifestacions sensibles de les idees dels pobles que els van crear. Totes les idees han tingut una manifestació històrica: la idea d'art es materialitza en la producció d'aquests objectes artístics al llarg de la història, però és una idea que va mutant, no es abstracte, sinó que canvia amb el temps a la vegada que es va materialitzant. Aquest subjecte pensant que té la idea, és fruit de la història, és a dir, sorgeix dels aprenentatges d'aquesta història. Al llarg del temps, el subjecte pensant cada cop assumeix més autonomia com a resultat de l'evolució cultural i social del col·lectiu. En les societats primitives, el subjecte pensant encara no està desenvolupat, encara és el col·lectiu i és un subjecte que encara pensa amb unes estructures comunes en el col·lectiu. Són aquestes estructures que comparteix el col·lectiu (la cultura, els valors, etc.) les que, al llarg de la història van evolucionant. D'aquesta manera, el subjecte pensant és fruit d'una evolució, és un subjecte que ha tingut un aprenentatge històric. Com que el subjecte pensant manifesta la seva idea en la materialització de l'art, les peces artístiques esdevenen les dipositàries d'uns valors que han anat canviant al llarg de la història. En el fons, són dipositàries de manifestacions de valors col·lectius, ja que les idees del subjecte pensant que és l'artista, és realitat són fruit d'un marc col·lectiu (al qual pertany l'artista) que va evolucionant i transformant-se. Per explicar com s'ha arribat fins al seu moment, Hegel "crea" la dialèctica hegeliana, un sistema que explica com han succeït els diferents canvis al llarg de la història. D'aquesta manera, també podem entendre com s'ha anat formant aquest subjecte pensant que posteriorment serà el creador de les obres d'art. Hegel defensa que la història és progressiva: el passat sempre serà pitjor que el present, i aquesta contínua evolució, es basa en un esquema format per tres factors principals. Dos d'aquests factors estan confrontats, hi ha un conflicte, i d'aquest enfrontament surt un tercer factor que sempre és millors que els dos factors anteriors. És a dir, la història, segons Hegel, avança a través de confrontacions, de dues realitats confrontades, sempre en sortirà una de nova que serà millor -haurà evolucionat- que les dues anteriors. 1 Totes les preguntes valen igual. La nota final surt de la mitjana. Aquest esquema s'exemplifica molt clarament amb la dialèctica de l'amo i l'esclau: tot i que l'amo mana i és capaç de pensar, tot el coneixement ja li ve donat per l'esclau que, com que ha de servir i treballar, ha hagut d'aprendre a pensar per ell mateix. D'aquesta manera, l'esclau ha adquirit una llibertat que l'amo no té. L'esclau esdevé un amo, però un amo millorat que sotmetrà a un altre esclau. Tot el procés torna a començar i la història va avançant, el present és l'esclau que s'allibera del passat per ser amo del futur. En el camp de l'art, aquest procés també es reprodueix. Per a Hegel, les tres manifestacions culturals de l'esperit col·lectiu més importants són l'art, la religió i la filosofia. Hem de recordar que la dialèctica de Hegel és jeràrquica, de manera que totes les altres manifestacions queden en una posició inferior a les tres esmentades. L'art és inferior a la religió i la religió és inferior a la filosofia. L'art és inferior a la filosofia perquè pertany en gran part al món sensible, es materialitza en el món sensible, en canvi, la filosofia està en el món conceptual. Com hem comentat anteriorment, l'art, en aquesta jerarquia, és la manifestació sensible de la idea, és la idea "transformada" en allò que es pot tocar i sentir. L'obra d'art és l'esforç del subjecte pensant artista que vol materialitzar una idea, d'aquesta manera, l'obra d'art fa de mediadora entre el món sensible i el conceptual. Per exemple, les sacerdotesses dels temples feien de mediadores entre la divinitat i el món dels mortals, eren les transformadores del missatge, de la idea intel·ligible en la paraula, d'allò sensorial que es materialitza en el món sensible. Al llarg del temps, l'evolució de les idees col·lectives ha anat vinculada als canvis que s'han produït en les formes d'expressió de l'art, aquesta evolució, també es pot veure amb els llenguatges artístics que han primat en cada moment. En una primera fase (simbòlica), l'arquitectura era el llenguatge principal, es necessitaven grans monuments, de molta matèria, per a expressar un contingut dèbil, uns valors encara en vies molt prematures de desenvolupament. En una segona fase (clàssica), l'arquitectura era el llenguatge principal. En aquest moment, hi havia una igualtat entre el contingut i la forma. Els escultors materialitzaven en dimensions humanes uns valors que s'equiparaven als resultats materials. La forma sensible era igual a la magnitud de la idea que es volia expressar. En l'última fase (romàntica) és quan l'art mor. La idea, els valors que es volen expressar són massa grans i complexes per materialitzar-los. En aquest moment, prima el llenguatge pictòric, formalment molt més reduït que l'arquitectura i la pintura. Segons Hegel, en la fase romàntica l'art es dissol en la filosofia, una filosofia que si que pot explicar aquella idea que l'art no és capaç. Aquesta forma de Hegel d'entendre i explicar els canvis en la història i en la història de l'art va tindre conseqüències a llarg termini, com la que hem comentat a l'inici (van esdevenir les bases per a la historiografia artística dels segles XIX i XX) però també a curt termini. El corrent positivista, institucionalitzat principalment amb l'Escola de Berlín van ser els principals detractors d'aquesta fórmula proposada pel filòsof alemany. complementaris externs a l'obra (fonts literàries, arxius, etc.), per a poder completar una correcta interpretació iconològica. És en aquest tercer nivell on s'interpreten els temes i conceptes identificats en el segon nivell com a símbols de l'univers al qual pertany l'obra. El nivell iconològic sintetitza els resultats iconogràfics combinant-los amb altres disciplines. Aquesta interpretació iconològica, és el grau més elevat del mètode iconològic. Panofsky va ser pioner en aquest mètode d'investigació interdisciplinari, on l'historiador ha de buscar testimonis complementaris a l'obra que aportin més varietat d'idees i referències. Així i tot, l'historiador continuava defensant que l'anàlisi del contingut de l'obra, no substitueix ni té perquè vincular-se amb els resultats de la interpretació prèvia, sinó que és més aviat complementària. Preguntes. Respondre’n 3 de 7 1. Explica com resolen Goodman i Danto la pregunta sobre la definició de l’art. Primer de tot, crec que és important recordar que tant Goodman com Danto viuen en un moment en el qual els artistes estan trencant amb la noció d'essència de l'art, atribuint, per exemple, la funció d'obra d'art a objectes de la vida quotidiana. Aquest trencament i noves perspectives, fan que la qüestió de trobar una possible definició d'art sigui un tema clau en l'època. Goodman canvia la pregunta, ja que creu que la pregunta que demana una definició d'art només es pot plantejar quan es crea el concepte, ell creu que cada present planteja preguntes diferents segons les seves necessitats. La pregunta que es fa Goodman no contempla un "què" sinó un "quan". Aquesta pregunta sorgeix perquè Goodman creu que és la manera correcta per a preguntar-se sobre l'art de la seva època. Quan Goodman es pregunta per "quan" i no per "que", ja està pressuposant que hi ha moments en què un objecte funciona com a obra d'art i d'altres moments en què no. L'objecte hi és sempre, en canvi, la possibilitat de la qualitat artística depèn del moment. Si preguntem "què és art", estem posant l'accent en aquella qualitat essencial que converteix un objecte en obra d'art, estem pressuposant que hi ha una essència, en canvi, amb la pregunta de Goodman, l'accent es posa en la temporalitat, és a dir, en la seva funció en un moment concret. Així doncs, Goodman defensa que hi ha art quan un objecte artístic pot funcionar artísticament, això, pot donar-se en alguns moments i en altres no. Danto, de la mateixa manera que Goodman, també "replanteja" la qüestió i prefereix parlar de noció d'art. Danto va inventar el concepte de "món de l'art", referint-se a aquest món on tot estava ordenat en funció d'unes teories. Així doncs, Danto posa l'accent en les teories que cada societat ha generat entorn del concepte d'art. Segons el crític, l'art és allò que en cada època ha estat objecte de reflexió dels teòrics, és a dir, és el marc teòric és el que dóna l'estatus d'obra d'art a un objecte. Igual que Goodman, ell també rebutja que hi hagui una qualitat essencial que converteixi un objecte en obra d'art. És en aquest punt que Danto justifica la seva atenció en el marc teòric, ja que, com que no hi ha cap qualitat essencial d'allò artístic, es necessita una definició d'allò artístic, i aquesta definició ens la pot donar la teoria. Tant Goodman com Danto van revolucionar, a finals del segle XX, la teoria de l'art en l'àmbit de la reflexió artística. 2. Expliqueu quins són els diferents discursos sobre l’art, quan neixen i com es desenvolupen. 3. Com interpreten l’anunciat “la invenció de l’art” José Jiménez a Teoría del arte i Larry Shiner a La invención del arte. Una historia cultural. 4. Explica i desenvolupa les diferents teories de la mimesi en la Grècia clàssica. En poques paraules, la mimesi és la imitació de la realitat. La teoria de la mimesi d'Aristòtil, va ser la principal i la sustentada pels humanistes, amb el seu origen anterior al segle IV aC a Atenes, abans, però, també hi havia altres teories. La mimesi aristotèlica defensa que aquesta imitació de la realitat, ens permet apropar-nos a la natura i a la realitat i conèixer-les millor. Per Demòcrit, la mimesi és aquella acció que imita el funcionament de la naturalesa, per exemple, la persona teixeix, està imitant a una aranya. El primer a definir la mimesi, així i tot, va ser Sòcrates, ell deixa que la mimesi era la reproducció de l'aparença de les coses, és a dir, que es basava en la semblança de la realitat. La teoria de Sòcrates va sobreviure fins al segle XVIII. A partir dels romàntics, el concepte de mimesis (imitatio) va es va veure reduït a una mera còpia. Abans del segle V aC, el concepte de mimesi no tenia una connotació de semblança, sinó, més aviat, era un terme vinculat a una mena de "conversió". A les festes i rituals religiosos, per exemple, la divinitat es mimetitzava amb la sacerdotessa, per un moment, les paraules de la sacerdotessa són les de la divinitat. En aquesta època, la mimesi era un terme més vinculat a activitats com la dansa o el cant. Actualment, en el teatre, els actors fingeixen ser, es converteixen en el que pretenen ser, es dilueixen, es converteixen en una cosa que no són. Plató, mestre d'Aristòtil, tenia un altre pensament sobre la mimesi. Ell també la veia com l'acció d'imitar la realitat, però no ho feia amb tants bons ulls com el seu successor. A la seva República Ideal, el filòsof no volia als poetes, ja que els considerava uns farsants per les seves representacions, que imitaven la realitat però sense ser-ho. Dins de la filosofia platònica, allò que imita, pertany al món sensible encara que imiti alguna cosa que està en el món intel·ligible. 5. Explica les polèmiques i les teories dels principals autors de la teoria humanista de les arts. 6. Relaciona la historiografia de l’art de Vasari i la de Winckelmann, què proposen cadascun i com entenen la noció d’història. Vasari durant molt temps va ser considerat el pare de la història de l'art. Tot i que posteriorment aquesta afirmació es va posar en dubte, sí que va ser el primer a incorporar la noció de desenvolupament artístic. Vasari considerava que la unitat expressada en una obra era la combinació de l'obra en si i la personalitat de l'artista, és a dir, l'essència de l'obra es troba en la realitat personal del seu autor. Aquesta i altres idees, les va plasmar en la seva obra més coneguda i a la que deu totes les referències actuals: "La vida dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes" (1550). L'escrit és un recull de biografies d'artistes, a partir de fonts molt variades -algunes fiables i d'altres no tant- i fets anecdòtics. Aquest recull d'autors es va veure distorsionat per la visió subjectiva i patriòtica de l'historiador, és per això que, tot i que és una gran font d'informació, no és del tot sòlida. Per a Vasari, el Renaixement (la seva època) va ser el punt culminant de la perfecció artística. És per això que tot i que la noció històrica que introdueix és molt original per al moment, no s'escapa d'una visió quartada per la seva pròpia experiència i situació personal. Una altra característica de l'escrit que és important ressaltar, és que Vasari també hi proposa una divisió de la història de l'art en etapes. Segons l'autor, el recorregut de la història de l'art es pot dividir en tres fases: la Manera Greca, moment de l'Antiguitat i moment de la infantesa del renaixement de l'art; la Manera Vella, moment de l'Edat Mitjana, joventut del renaixement i, per últim, la Manera Moderna, durant l'època renaixentista. Aquest és el moment en el qual, com ja hem comentat abans, es madura la perfecció, que arriba al seu punt de més esplendor. Segons l'autor, i tal com recull en la seva obra, s'arriba a aquesta perfecció gràcies a homes del Renaixement com Rafael o Miquel Àngel. A partir de la tercera fase, Vasari diu que comença la decadència, amb l'arribada a un accés de pathos (Barroc). Amb aquesta història que proposa, Vasari presenta l'art com un element orgànic que es desenvolupa. I tot i que aquest desenvolupament ell l'explica amb una perspectiva bastant limitada, es diferencia dels seus predecessors pel simple fet de voler explicar i mostrar aquest procés de desenvolupament, encara que ho faci per a justificar el "renaixement perfecte" que es viu, segons ell, a finals del segle XIV. Amb el seu escrit sobre la vida dels artistes, va marcar un punt de no retorn en el procés de desenvolupament de la historiografia artística i, a més a més, també en el procés d'autonomia de l'art. Winckelmann va ser també un partícip crucial en la creació de la història de l'art com a disciplina. L'alemany va crear una narrativa de la història, plantejant preguntes sobre com estudiar les obres d'art dins del seu context històric i que és el que aquestes peces artístiques ens poden explicar sobre el seu entorn. Fins a Winckelmann, els historiadors es preguntaven sobre la teoria des de la pràctica, ell, va ser el primer a canviar la fórmula i en preguntar-se sobre la teoria des de la interpretació de la pràctica. Winckelmann creia en la història com un discurs narratiu que parla del present, i que la reconstrucció del present ens ajuda a construir el futur. En una de les seves obres més importants, anomenada "Història de l'antiguitat" (1764), se centra en l'art d'una determinada època, investigant les causes, les formes i la seva evolució i llenguatge. L'autor ordena l'art antic per estils i l'organitza en quatre períodes amb relació a l'espai, el temps i la forma. Fonamenta així la seva proposta d'història de l'art. Aquesta proposta d'ordre cronològic de les obres i els estils que ell fa, es dóna gràcies a les fonts fiables amb les quals treballa, ja que va estar en contacte amb personalitats i col·leccions i institucions que li van donar unes eines sòlides per a la seva recerca i la creació del seu discurs.