Factors Productivos y Economía de Mercado, Apuntes de Economía

¡Descarga Factors Productivos y Economía de Mercado y más Apuntes en PDF de Economía solo en Docsity! Segons la seva teoria, un nivell superior de necessitats no passa a ser una preocu- pació fins que no estan satisfetes les necessitats del nivell anterior, encara que no cal tenir satisfetes totalment les necessitats de nivells inferiors per comencar a sentir les de nivells superiors. De fet, les necessitats totalment cobertes es poden tornar a sentir. Desenvolupament del potencial. Reconeixement, confianca, respecte, exit. Desenvolupament afectiu, associació,acceptacio, afecte, intimitat sexual. Necessitat de sentir-se segur i protegit, salut, habitatge, feina. Alimentació, respiracio, descans, higiene, sexe. Segons Maslow, aquestes necessitats són: - Nivell 1: Necessitats básiques. Són les necessitats fisiológiques bási- ques per mantenir la vida humana ¡ la supervivencia de l'espécie. A més, s'inclouen la necessitat d'evitar el dolor, mantenir la higiene ¡ tenir rela- cions sexuals. Per satisfer-les, són imprescindibles l'alimentació, la respiració ¡ la hidratació, entre d'altres. - Nivell2: Necessitats de seguretat i protecció. Apareixen un cop cobertes les básiques. Inclouen necessitats com la seguretat física, la salut dels individus, la prestació per desocupació, el manteniment d'ingressos o l'obtenció de recursos. Per satig- fer-les. cal disposar, entre d'altres, d'una llar ¡ de seguretat en el lloc de treball. - Nivell 3: Necessitats d'afiliació ¡ afecte. En aquest nivell es troben les neces- sitats afectives, com la d'associació ¡ la de participació en col -lectius, ja que l'ésser huma és un ésser social que ha de relacionar-se amb d'altres. Aquest grup de necessitats es cobreix mitjancant la realització de serveis ¡ prestacions que inclouen activitats esportives, culturals i recreatives, perque fomenten l'amistat, la companyonia, l'afecte ¡ llamor. - Nivell 4: Necessitats d'estima. Implica la necessitat de confianca i respecte envers un mateix, ¡ també el respecte dels altres envers un mateix. Es cobreixen amb atenció, estima, reconeixement, reputació, estatus, dignitat, fama, gloria i, fins i tot, domini sobre la resta dels individus. - Nivell 5: Necessitats d'autorealització. Aquest nivell engloba les necessitats més elevades, que se situen al cim de la jerarquia. A través de la seva satisfacció, es troba un sentit a la vida mitjancant el desenvolupament de totes les potencia- litats de l'individu. 3 El béns que satisfan les necessitats Un bé és tot alló que satisfá directament o indirectament les necessitats dels individus. Per produir un bé económic cal utilitzar recursos o factors productius que són limitats, de manera que la quantitat disponible de béns és reduida. Com que es considera que les necessitats són il limitades¡i creixents, no totes queden satisfe- tes; en aquest sentit els béns són sempre escassos. Quan el bé és il-limitat, és a dir, está disponible per a tothom de manera gratuita, no es veu afectat per l'escassetat, per la qual cosa no es considera un bé económic, sinó un bé lliure - Economia industrial. Sorgeix amb la capitalizació de l'economia, és a dir, amb l'increment de la dotació de capital arran del desenvolupament de la indústria. A Occident es va originar amb la Revolució Industrial. L'especialització es co- menca a generalitzar ¡ el comerc internacional fa que el intercanvis es multipli- quin. - Economia moderna. Es caracteriza per l'aparició de les institucions finance- res, la producció industrial a gran escala, les multinacionals i el desenvolupa- ment tecnológic. El sector de serveis o terciari adquireix el pes principal en l'economia. Les multinacionals ¡ les grans empreses produeixen ¡ venen per tot el planeta. Aquest procés sanomena globalització económica ¡ staccentua com a consequéncia de l'ús d'Intemeti la resta del mitjans de comunicació, i també per l'ús d'un idioma comú en els negocis: l'anglés. Avui dia hi ha moltes activitats que no es feien al segle passat. Contínuament apa- reixen nous tipus de treball com a consequéncia del desenvolupament tecnológic. A causa d'aixó, les persones estan cada vegada més especialitzades a fer una tasca determinada. 4.2. La divisió del treball ¡ l'especialització Per tal que els individus ¡ les empreses s'especialitzin, cal dividir el procés produc- tiu en tasques més senzilles. Amb aixo, la producció augmenta pels motius se- quients: - Es redueix el temps necessari, perqué es limiten trasllats, canvis d'eines, etc. - La maquinaria ¡ els equips s'utilitzen al llarg de tot el temps de treball. - S'assignen millor les qualitats innates de cada individu. - L'especialització afavoreix la introducció de millores técniques ¡ la incorporació de capital. A escala internacional, l'especialització del paisos permet aprofitar millor els avantatqes competitius ¡ el recursos. No obstant aixó, l'especialització comporta tres tipus de inconvenients: - Dependencia, perque els agents perden capacitat productiva en aquelles acti- vitats en que no s'han especialitzat, la qual cosa els fa dependre d'altres. - Més risc d'obsolescéncia*¡ exclusió del procés productiu si l'activitat en que l'individu o empresa s'ha especialitzat produeix mercaderies que ja no es dema- nen. En estar especialitzats, la necessitat d'adaptar-se al canvi és molt superior. - Alienació de l'individu produida per la monotonia, que pot derivar en proble- mes psicologics. L'especialització del paisos també comporta uns costos ambientals derivats de la contaminació pel transport de matéries primeres ¡i/o mercaderies a diferents punts del planeta. En aquest sentit, shaurá de comencar a valorar l'impacte de l'increment dels preus del combustible davant l'exhauriment de recursos energétics com el petroli. 4.3. la resta de les economies. Quan no considerem el sector exterior, diem que "economia está tancada. 2.1. Famílies Les families són les propietáries del factors de producció de l'economia: terra, capital, treball ¡ iniciativa empresarial. Per tant, reben les remuneracions que ob- tenen per aquests factors quan es dediquen a la producció de béns ¡ serveis. El conjunt de totes aquestes remuneracions o ingresos que reben les families s'anomena renda. La representarem amb la lletra Y. Per tant, podem dir que: Renda de les famílies = = Salaris + Lloguers ¡ altres rendes + Interessos + Beneficis La renda que reben les families té dues destinacions: - Consum: part de la renda que es dedica a l'adquisició de bénsi serveis destinats a satisfer les seves necessitats. Generalment, representarem el consum amb la lletra C. Per aixo, a les families també se les anomena unitats económiques de consum. - Estalvi: part de la renda que les families destinen al consum futur. S'acostuma a representar amb la lletra S. Les famílies també es poden anomenar unitats económiques d'estalvi. Renda = Consum + Estalvi = G + S= Y Les families intenten maximitzar la satisfacció que obtenen amb el consum, triant la combinació de béns ¡ serveis que més els satisfá. Hi ha una série d'aspectes importants per estudiar la renda de les families i la seva destinació: - La renda, el consum ¡ l'estalvi són variables flux, és a dir, s'ha d'especificar el període de temps en qué s'han generat aquestes variables (diari, setmanal, men- sual, anual, etc.). - No totes les families que tenen la mateixa quantitat de renda destinen la mateixa proporció al consum ¡a l'estalvi. Dependrá de les preferéncies de cada família pel consum actual davant el consum futur: consumir més avui suposa reduir posibilitats de consum futur. - Les combinacions de béns ¡ serveis que una família adquireix atés el seu nivell de renda dependran de les seves preferéncies en funció de la utilitat que obté amb aquests béns, que és el grau de satisfacció que li produeixen. - Quan una família destina una gran proporció de la seva renda a consumir es diu que té una elevada propensió al consum o una reduida propensió a l'estalvi. Evidentment, les famílies amb més nivell de renda tenen més propensió a l'estalvi que les families amb un nivell de renda reduit. a Si la renda és una magnitud constant, per tal que una família augmenti el seu consum cal que redueixi l'estalvi ¡, de la mateixa manera, per augmentar l'estalvi ha de reduir el consum. - L'única posibilitat d'augmentar el consum sense reduir l'estalvi (o augmentar l'estalvi sense reduir el consum) és augmentar la renda - La renda d'una família augmentara si ho fa la quantitati la qualitat de recursos que posa a disposició del sistema productiu (si incrementa el nombre d'hores que treballa o lloga part del seu habitatge a altres, per exemple), o augmenta la remuneració que n'obté (si 'incrementa el salari o els beneficis que li reporta el factor capital de la seva empresa, per exemple). | Si una família no rep renda de cap dels seus recursos productius, el seu consum no pot ser nul, ha de sobreviure! És a dir, hi ha un consum mínim que es fi- nanca amb el desestalvi (utilitzant l'estalvi d'altres períodes) o mitjancant l'endeutament (emprant l'estalvi d'altres famílies amb compromís de devolu- ció). També es pot consumir grácies a donacions de part de la renda d'altres families donada voluntáriament (per solidaritat) o de forma indirecta (mitjancant el mecanisme d'impostos ¡i transferéncies). Peró com que una família també pot tenir deutes, és a dir, obligacions futures de pagament o passius, el seu patrimoni net és menor. Per aquest motiu, és preferi- ble parlar de patrimoni net o riquesa neta de les famílies com la diferéncia entre els seus actius ¡ els seus deutes o passius. Patrimoni net = Patrimoni (actius) - Deutes (passius) En conclusió, les families, o unitats económiques de consum o estalviadores, han de prendre tres tipus de decisions: - Decisions d'oci-renda: quina quantitat de recursos posen a disposició de l'activitat económica. Per exemple: quants membres de la família treballen ¡ en quins períodes ho fan o durant quant de temps al dia. - Decisions de consum-estalvi: quina quantitat de renda destinen a consumir ¡ a estalviar. Dins d'aquestes decisions també han de decidir quina combinació d'actius adquireixen per materialitzar el seu patrimoni o quin endeutament (pas- sius) estan disposades a asumir per financar l'adquisició de béns, serveis ¡ ac- tius. - Decisions de consum: quina combinació de béns ¡ serveis adquireixen per satisfer les seves necessitats, decisió que depen de la seva renda ¡ de les seves preferencies. - Cre reci d'ac sita Cor fer con Les sór per An act ter Recorda Els avantatges de 'especialització ¡ els seus riscos s'han analitzat en el punt 4.2. de la unitat 1. 22. Empreses Les empreses són els agents económics encarregats de produir els bénsi serveis que es requereixen per satisfer les necessitats. Per a aixó han de gestionar els fac- tors productius (que són propietat de les empreses). Les funcions de l'empresa en l'economia són, genéricament, quatre: = Coordinen els factors de producció i dirigeixen el procés productiu. L'evolució de l'activitat económica ha estat posible grácies a la divisió del treball ¡a l'especialització del factors productius en determinades tasques, de manera que la necessitat de coordinar els recursos perque siguin eficients és cada vega- da més gran. - Assumeixen riscos. En general, el risc és la desviació que pot aparéixer entre l'obiectiu esperat ¡ el resultat obtingut. En el cas de l'empresa, el risc és la varia- bilitat que pot patir el seu resultat com a consequencia de factors económics ¡ factors financers. La incertesa hi és sempre present i obliga l'empresa a fer con- tínues previsions sobre la demanda, els preus ¡ els costos. Així, les empreses 'enfronten a dos tipus de risc: a) El risc económic: és el que es deriva del mercat; les empreses fan paga- ments ¡ assumeixen costos abans de tenir els cobraments. De fet, anticipen les retribucions als propietaris dels factors. Per tant, qualsevol retard o impaga- ment pot produir pérdues. Així, les fluctuacions que pateix la demanda del producte, els canvis d'estratégia del competidors, clients o proveidors i la seva estructura de costos són factors que determinen el risc económic que assumeixen les empreses. b) El risc financer: obeeix al nivell d'endeutament de l'empresa (quantitat de deute respecte a les inversions). Com més gran és el nivell d'endeutament, més ho és també el risc que té l'empresa de patir pérdues quan les condicions del mercat es modifiquen. Les empreses tracten de reduir el risc a que 'enfronten millorant cons- tantment les técniques de gestió ¡ informació, diversificant la seva activitat o intentant millorar la seva posició competitiva en els sectors on ja són pre- sents. = Creen o incrementen la utilitat del béns. Les empreses transformen els recursos en béns ¡ serveis, de manera que creen o incrementen la utilitat d'aquests béns ¡ serveis, és a dir, n'augmenten la capacitat per satisfer les neces- sitats humanes. Com saben, els béns no existeixen en la natura en la forma adequada per satis- fer les necessitats, de manera que cal fer-ne transformacions successives fins a convertir-los en béns capacos de satisfer-les. Les empreses, en crear utilitat, afegeixen valor als béns, ¡ a mesura que els béns són més útils per a les persones, augmenta el seu valor i, també, el preu que les persones estan disposades a pagar per disposar-ne. Amb el model de la cadena de valor es pot descriure el desenvolupament de les activitats de les empreses que generen valor per al client final. Les empreses trac- ten de maximizar aquest valor, minimitzant els costos necessaris per produir-los. Factors ¡ agents económics Recorda Els tipus d'utilitat que es deriven de la producció de béns ¡ serveis els hem estudiat en el punt 4 de la unitat 1. Mitjancant la creació de valor, augmenta el benestar de la societatja que s'obtenen més i millors béns ¡ serveis que satisfan les necessitats. - Creen riquesa i ocupació. En incrementar la utilitat dels béns i serveis, les empreses produeixen valor afegit. Púnic propietari és una persona física) o societats (un o diversos propietaris es constitueixen com a persona jurídica). 2.3. Sector públic El sector públic és el conjunt d'órgans administratius mitjancant els quals l'Estat compleix o fa complir la voluntat del individus que integren el país. Aquest sector inclou totes les institucions del poder legislatiu (parlaments), exe- cutiu (governs) i judicial (tribunals) i s'organitza en nivells. En general, podem distingir les empreses públiques* ¡ l'administració pública. Atenent a la clas- sificació de la comptabilitat nacional, dins de l'administració pública hi ha: - Administració local (ajuntaments o corporacions locals). Assumeix les funcions del sector públic en cada localitat (per exemple, l'enllumenat, la recollida de les escombraries, l'organització de les festes majors, la policia municipal, etc.). - Administració regional (comunitats autónomes a l'Estat espanyol, cantons a Suissa, regions i departaments a Franca, lánder a Alemanya, etc.). Engloba els Organs administratius que poden asumir les competéncies de l'Estat en funció del nivell de descentralització (per exemple, la sanitat o l'educació). - Administració central. Comprén el Govern (president del Govern i ministres) ¡ els organismes de carácter autónom (Institut Nacional 'Estadística, per exem- ple). - Administració de la Seguretat Social. S'encarrega de gestionar les quotes dels afiliats ¡ del pagament de les prestacions a tots els que tenen dret a rebre-les (pensionistes ¡ altres). El sector públic assumeix les seguents funcions en el sistema economic: - Funció assignativa: pren decisions respecte a l'assignació de recursos per pro- duir béns ¡ serveis que l'empresa privada no produiria, o no ho faria de manera eficient. - Funció distributiva: tracta de reduir les diferencies económiques entre rics ¡ pobres ¡ intenta disminuir el percentatge de pobres del sistema segons els crite- ris socials de justicia equitativa. - Funció estabilizadora i de creixement: tracta de reduir els cicles económics en intensitat i durada alhora que fomenta el creixement estable. Per dur a terme aquestes funcions, el sector públic disposa de mitjans legislatius i fiscals: - Marc juridicolegal: conjunt de normes que regulen l'activitat económica. Per exemple, la Llei de defensa del consumidor, l'Estatut dels treballadors o la Llei de patents. - Ingressos fiscals: els impostos o les taxes, que són pagaments exigits pel sec- tor públic a families i empreses per poder financar la despesa pública. - Despesa pública: on sinclouen les inversions del sector públic (ferrocarril, per exemple), la prestació de serveis públics (seguretat ciutadana), transferéncies ¡ subvencions (com les pensions dels jubilats) o els interessos del deute. Estructura del sector públic AS > Presidencia del Govern Ue Ministeris Organismes autónoms SS AS 3 Atiministració regional (comunitats autónomes) Administració territorial TES Administració local (ajuntaments) Espanya es divideix en comunitats autónomes Cada comunitat autónoma es divideix en províncies Cada provínda PRINCIPAT, (Catalunya es divideix també en comarques) es divideix en municipis. Ñ Mos E a TU LA? a na El sistema económic 1.1. Les questions básiques: qué, comi per a qui L'economia és la ciencia de l'escassetat perque els recursos són escassos ¡ les ne- cessitats es consideren il-limitades. Es indispensable prioritzar entre les necessi- tats que s'han de cobrir per saber com asignar els recursos entre el seus usos alternatius. Per aixó, s'ha de decidir sobre tres aspectes fonamentals: - Qué es produeix: cal determinar quin tipus de bénsi en quina quantitat es produeix cada un. Quan es tria una opció, se'n rebutgen d'altres. Per tant, cada tria té un cost d'oportunitat*; alló que es perd o es deixa de guanyar per no haver-ne fet una altra. Per exemple, les families poden destinar la seva renda disponible a l'estalvi o al consum: cada unitat monetaria que destinin a l'estalvi suposa un cost d'oportunitat, perque la família está renunciant a un consum present que li reportaria un cert nivell de satisfacció. - Com es produeix: suposa disposar les quantitats de recursos que sutilitzen ¡ les combinacions entre aquests, com s'organitzen aquests recursos ¡ com es gestionen. Aquesta decisió també implica asumir costos d'oportunitat per utilitzar uns processos productius i no uns altres. Per exemple, per produir cent tones d'acer es poden utilizar diferents tecnologies ¡ triar-ne una pot significar rebutjar la menys contaminant o la més barata. - Per a qui es produeix: implica decidir a qui es destinen els béns ¡ serveis produits. Per exemple, es pot optar entre repartir el mateix a tothom (individual- ment o per families), o en funció del que s'hagi treballat per elaborar els béns ¡ serveis o segons s'aporti treball o saporti capital. Les dues primeres questions, qué ¡ com, suposen decidir l'ús que es donará als recursos; és a dir, com es fará l'assignació de recursos. La resposta a la tercera questié, per a qui, depén de com es fara la distribució de la producció i de les rendes El sistema económic és la forma d'organització que adopten les economies per prendre decisions sobre l'assignació de recursos ¡ la distribució de la pro- ducció, és a dir, sobre qué, com i per a qui produir. Al llarg de la historia, les societats han recorregut a tres maneres diferents de decidir qué, com ¡ per a qui es produeix: - La tradició = La planificació mitjancant l'autoritat económica - El mercat mitjancant la interacció de l'oferta ¡la demanda Cal puntualitzar que no hi ha hagut mai un sistema pur: la tradició s'ha encavalcat amb l'acció de l'autoritat, el funcionament del mercat conviu amb la tradició ¡ les decisions de l'autoritat económica, ¡ aixó ha donat lloc a diferents formes d'organització económica ¡ social. 1.2. L'objectiu del sistema económic Tots els sistemes económics coincideixen en l'objectiu final: satisfer com més ne- cessitats millor perque així es maximitza el benestar de la societat. Quan aixó pas- sa, es diu que en la societat es produeix progrés económic. La tradició económica com a sistema 2.1. 1 Funcionament La tradició és el sistema económic que més ha perdurat: des de l'Antic Egipte fins a l'actualitat. Es caracteritza perque l'assignació de recursosi la distribució dels béns depenen de la cadena hereditaria: - Qué i com produir: es decideix per l'heréncia del pare al fill, el qual adopta el mateix ofici que el pare. - Per a qui produir: es determina pel costum. Actualment, moltes de les nostres decisions económiques tenen a veure amb la tradició ¡ no amb la racionalitat económica: les propines, les diferéncies salarials entre homes ¡ dones, l'allunyament de certs llocs de treball, el consum d'alguns béns en certes époques de l'any, etc. 2.2. Avantatges ¡ limitacions L'avantatge principal d'aquest sistema és l'estabilitat: una característica de les economies més primitives o basades en el troc, en qué les crisis només es generen per factors climátics. La limitació fonamental del sistema és que impedeix el creixement económic perque l'assignació de recursos és ineficient: la tradició no permet la innovació ni el desenvolupament. 3 L'economia planificada L'economia planificada es caracteritza per la intervenció de l'Estat en l'economia a través d'un comandament económic centralitzat que fixa els ob- jectius i decideix quins béns es produeixen, com ¡ per a qui. 3.1. Fonaments teórics La teoria marxista, davant l'existencia de fortes diferéncies entre rics propietaris del mitjans de producció ¡ pobres assalariats de la indústria ¡ l'agricultura, propo- En el sistema de mercat, l'assignació de recursos la distribució depenen de les decisions dels individus, els quals es guien pel seu propi interés: els consumi- dors tracten de maximitzar el seu benestar quan adquireixen béns ¡ serveis ¡ els productors tracten de maximitzar els seus beneficis. Les decisions estan descentralitzades ¡ depenen de la informació que se submi- nistra: la principal informació és el preu. Per aixo, per tal que el sistema de mercat funcioni eficientment cal que el preus reflecteixin l'escassetat (pugin) o l'excés de producció (baixin). D'aquesta manera es resolen les tres questions básiques del mercat: - Qué produir? Les empreses saben que han de produir més d'aquelles merca- deries el preu de les quals aumenta ¡ abandonar les produccions que els con- sumidors no adquireixen. Per tant, són els consumidors els que decideixen amb les seves compres qué necesiten ¡ qué no. - Com es produeix? La combinació de recursos ¡ la intensitat amb qué s'utilitzen depen de la decisió de les empreses, guiades per l'objectiu de maximitzar els beneficis: intentaran reduir els costos al mínim, és a dir, ser molt eficients, per- qué, si no, les empreses de la competencia guanyaran quota de mercati ame- nacaran la seva supervivencia. - Per a qui es produeix? Poden adquirir béns i serveis els qui poden pagar-ne el preu, és a dir, els individus que obtenen rendes per la seva participació en el procés productiu. Tots els que no posen els seus recursos al servei de la produc- ció la majoria de vegades perque no troben feina no obtenen ingressos o són insuficients i no poden consumir encara que ho necessitin; constitueixen l'anomenada demanda no solvent. Les nombroses decisions diáries que es produeixen en l'economia requereixen ser estudiades ¡ analitzades. Per aquest motiu cal una teoria económica que les ex- pliqui, les integri en una explicació més general ¡, en els casos en qué sigui possi- ble, les prevegi. 43 Avantatges ¡ limitacions El principal avantatge d'aquest sistema és que incentiva tots els agents a ser molt eficients, especialment les empreses. Per aquest motiu, la innovació és més elevada com més alt és el pes del mercat en les decisions, ¡ més elevat també ten- deix a ser el creixement económic. No obstant aixó, aquest sistema té importants limitacions: - El mercat no sempre assigna recursos de manera eficient perqué el mecanisme de preus no funciona correctament; és a dir, hi ha errors de mercat quan: a) Els consumidors o els productors no disposen de prou informació, o dit d'una altra manera, hi ha informació imperfecta sobre les condicions de la com- pravenda, de manera que les parts poden resultar perjudicades. b) Els costos o els beneficis totals de la producció no es reflecteixen en els preus: aquest és el cas de les externalitats*. Cc) El mercat no garanteix la producció adequada d'un bé o servei perqué no es pot pagar individualment: és el cas dels béns públics. d) El nombre de productors és reduit ¡ aleshores no hi ha prou competéncia per asegurar preus més baixos al consumidor: és el cas dels mercats de com- peténcia imperfecta com el monopoli (un sol productor), l'oligopoli (pocs productors) o la competencia monopolística (producte diferenciat en mar- ques a les quals els consumidors són fidels). - El mercat, encara que funcioni eficientment, produeix una distribució de la renda no equitativa: la demanda no solvent no queda satisfeta ¡ la diferencia entre rics ¡ pobres s'acostuma a incrementar de resultes que el primers poden posar a disposició del sistema productiu més quantitat de recursos (capital ¡ ter- ra, básicament) que els segons (treball, básicament), la qual cosa asegura al primers uns ingressos més elevats. Aixi, la seva capacitat de compra és superior i, com que també poden estalviar, acumulen més recursos que es tradueixen en més renda en el futur. Els rics tendeixen a ser cada vegada més rics, mentre que els pobres, amb rendes molt limitades, no poden estalviar ni crear una empresa ni invertir en la seva formació, per la qual cosa la posibilitat que surtin de la pobresa és reduida. - El mercat produeix cicles económics: fases d'expansió seguides per d'altres de recessió. Els cicles económics han estat ámpliament estudiats en la literatura económica i no hi ha una opinió unánime sobre les seves causes o sobre la du- rada del cicle. Pero les fases de recessió suposen un drama per a moltes families a causa de la desocupació que comporten, ¡les fases d'expansió provoquen pu- jades de preus, les quals erosionen el seu poder adquisitiu. Per aquestes limitacions, cap país no té un sistema de mercat pur, sinó que en tots l'Estat intervé, en més o en menys mesura, en les decisions d'assignació ¡ distribu- ció de la producció. 5 Les economies mixtes Les economies mixtes són aquelles en que l'Estat intervé per regular-ne el funcionament, pero l'assignació de recursos es resol segons el mecanismes del mercat. 5.1. Fonaments teórics Davant l'existéncia d'errors de mercat, especialment en el mercat de treball, la teoria keynesiana (de John Maynard Keynes) defensa la intervenció pública per complementar la iniciativa privada. Així, en €poques de crisi económica, 'Estat ha d'actuar com a principal motor de l'activitat, demanant a les empreses béns ¡i ser- veis, que financará mitjancant deute, ¡ augmentant la propensió del ciutadans al consum. 54 5.2. Funcionament Com hem vist a la unitat anterior, el sector públic assumeix les funcions se- guents en el sistema económic: - Funció assignativa: pren decisions respecte a l'assignació de recursos per produir béns ¡ serveis que les empreses, o bé no produeixen, o bé ho fan de manera ineficient, perque el mercat té errors ¡ el sistema de preus no garanteix la producció óptima. Llavors, l'Estat ha ¡implementar sistemes perque la infor- mació sigui adequada per a les parts, asegurar que els costos ¡ beneficis socials es reflecteixin en els preus i la provisió óptima dels béns públics, ¡ actuar per aumentar la competéncia en els mercats. - Funció distributiva: davant les diferéncies en els nivells de renda ¡ riquesa que produeix el mercat, 'Estat ha de reduir aquesta desigualtat i el percentatge de pobres del sistema segons els criteris socials de justícia. Per tant, en els sistemes d'economia mixta les decisions d'assignació ¡ distribu- ció les assumeixen tant el sector públic com el sector privat. A més, l'Estat ¡ els poders públics han d'assumir la funció d'assegurar un nivell minim de qualitat de vida als ciutadans, que és el que s'anomena Estat del benestar. - Funció estabilizadora ¡ de creixement: l'Estat ha d'executar una política anticíclica, és a dir, fomentar el creixement económic en els moments de crisi ¡ reduir el creixement excessiu dels preus en els moments d'expansió económica. 5.3. Pes del sector públic en l'economia Com més gran és la participació del sector públic, més gran és també 'intervencionisme de l'Estat en l'economia ¡ menor el del sector privat. Toti que no hi ha una mesura estadística universalment aceptada del que representa el sector públic en l'economia, són tres els indicadors o variables més utilitzats. Indicador de la despesa: despesa pública / PIB En la despesa pública s'hi inclouen totes les partides que representen pagaments des de l'Administració pública, la qual cosa inclou l'adquisició de béns ¡ serveis públics, els pagaments de pensions ¡ altres transferéncies, els interessos del deute públic ¡ els pagaments al personal que treballa en el sector públic. El producte interior brut (PIB) és una magnitud que expressa el valor monetari de tots els béns ¡ serveis produits per l'economia en un període determinat de temps, generalment un any. Així, la rátio despesa pública / PIB és el percentatge que representa el sector públic sobre el total de la producció. Com més gran és aquest percentatge, més gran és el pes del sector públic en l'economia i, per tant, está més intervinguda. La tecnologia es el conjunt de coneixements, instruments o metodes tecnics que permeten assolir un determinat nivell de producció amb una determinada quanti- tat de factors productius. La tecnologia indica les proporcions en que s'han d'utiliizar els factors productius ¡ estableix la intensitat amb que s utilitza cada factor. Aixi, podem dir que els béns es diferencien entre ells per la major o menor quan- titat de cada un dels factors que s'utilitzen en la seva produccio. La intensitat es un concepte relatiu perque, a preus identics dels factors, un be es intensiu en un factor si en el proces de produccio s utilitzen mes unitats d'aquest factor, per uni- tat emprada de qualsevol altre factor, que en un altre be. Per exemple, podem dir que la tela es relativament intensiva en treball respecte a l'acer si per produr-la es requereixen més unitats de treball per unitat de capital emprada que per produir lacer. D' aixo es dedueix que, per parlar d intensitat factorial, cal comparar un tipus de produccio amb la resta. En general, podem dir que hi ha bens intensius en treball (produccions manuals o escassament mecanitzades) 1 bens intensius en capital (produccions automatitzades que requereixen grans inversions en capital tIx). 1.2. Eficiencia técnica ¡ eficiencia económica "eficiencia és una característica del sistemes productius en qué es maximitza la producció per a un nivell determinat de factors productius o, dit d'una altra forma, es minimitza el consum de factors productius per assolir una determinada pro- ducció. Per saber si un sistema productiu és eficient, cal comparar-lo amb un altre: si uti- litza més recursos per assolir la mateixa producció, será ineficienti l'empresa no l'hauria d'incorporar. aquest cas es diu que el treball presenta rendiments marginals creixents. La raó d'aquest rendiment proporcional més elevat és que les tasques es poden dividir ¡ el factor treball es pot especializar, de manera que augmentará la seva productivitat. - Normalment, a partir de cert nivell de producció, aquest increment inicial de l'eficiencia desapareix i hi comenca a haver ineficiéncies. El pendent de la funció de producció va disminuint. L'augment de la producció obtingut en augmentar els factors productius utilitzats és cada vegada menor. Aquesta llei stanomena llei del rendiments marginals decreixents: com que només varia un factor, l'laprofitament dels factors que són constants és cada vegada menor, de manera que la producció no pot créixer al mateix ritme. - Pot arribar el cas que el creixement d'aquest factor fins ¡ tot perjudiqui el procés productiu; en aquest punt, la producció arriba al máxim técnic. 2 Les economies d'escala 2.1. Els costos a llarg termini ¡ l'escala de producció Allarg termini, tots els factors que utilitza una empresa poden variar. Per tant, els factors fixos no existeixen. Així, els costos totals es deuen tots al consum de factors variables: depenen de com augmenti el consum de tots els factors produc- tius, no solament d'un. Com explicavem al comencament d'aquesta unitat, quan varia un sol factor al sis- tema productiu ¡ els altres es mantenen fixos, parlem de rendiments marginals. Tanmateix, quan varien tots els factors del sistema productiu, ¡ a més ho fan en la mateixa proporció, parlem de rendiments a escala. Per tant, els rendiments mar- ginals només tenen lloc a curt termini ¡ els rendiments a escala, a llarg termini. El rendiment a escala mesura la variació del producte total quan augmenten tots els factors productius de l'empresa en la mateixa proporció. | podem trobar tres casos: - Rendiments a escala constants: quan la producció augmenta en la mateixa proporció que els factors, el cost mitja es manté constant. - Rendiments a escala decreixent o deseconomies d'escala: la producció augmenta en menor proporció que els factors necessaris, és a dir, el cost unitari de producció augmenta. Aixó passa quan l'escala és massa gran ¡ apareixen els problemes organitzatius; en conseqúencia, l'empresa és menys competitiva ¡ es parla de «sobredimensió» empresarial. - Rendiments a escala creixent o economies d'escala: quan la producció /aumenta en més proporció que l'increment dels factors, llavors els costos mit- jans o unitaris es redueixen, ¡ l'empresa obté un avantatqe competitiu com a resultat de ser més gran ¡ haver incrementat la seva escala de producció (pot haver augmentat el nivell de qualificació dels seus treballadors o el nivell tecno- lógic). 2.2. Tipus d'economia d'escala Les economies d'escala poden ser de dos tipus en funció de si el creixement de la producció és consequencia de la iniciativa de la mateixa empresa o de factors ex- terns. Economies d'escala interna Les economies d'escala interna es produeixen quan el creixement de la producció obeeix a la decisió de la companyia d'incrementar els seus factors productius. Encara que l'exemple que hem estat tractant és el d'una petita empresa, un restau- rant, aquest tipus d'economies d'escala afavoreixen fonamentalment les grans corporacions, que són capaces d'afrontar grans inversions per millorar el sistema productiv. Les economies d'escala interna atorguen a les grans empreses un avantatge de costos sobre les petites ¡ les posiciona molt millor al mercat. Aixó és perqué es donen en sectors que impliquen elevats costos fixos que només grans empreses poden assumir. És el cas de les indústries química, farmacéutica, eléctrica o de comunicacions. Per aquest motiu, aquests sectors tendeixen a estar dominats per poques empresesi de grans dimensions. Economies d'escala externa Les economies d'escala externa, o reduccions de costos unitaris a llarg termini, poden obeir a causes alienes a l'empresa particular. De vegades, la reducció del cost es deu al creixement del sector o nombre d'empreses que hi operen. La causa principal que l'activitat de moltes empreses es tradueixi en costos productius més baixos de cada una és que els factors que requereixen s'obtenen en millors condicions de preu o de qualitat pel fet de ser moltes: milloren les infraestructures, la má d'obra especializada també es concen- tra en aquesta área, hi ha més disponibilitat de serveis auxiliars, etc. Si en un sector les economies d'escala són externes, la gran empresa no té avan- tatges competitius sobre les petites: el sector tendirá a estar format per nombroses petites empreses ¡, en aquest lloc, els costos unitaris de fabricació d'aquest bé seran menors que en un altre lloc on no n'hi hagi tantes. 3 Els costos de producció El cost total de producció és el valor de tots els factors que tenen un preu i que són consumits per elaborar una determinada quantitat de producte. No tots els factors consumits tenen un preu. L'aire, per exemple, es considera un bé lliure. Utilitzar-lo no repercuteix en el cost, peró contaminar-lo, tampoc. La in- ternalització del costos de l'impacte ambiental derivat de l'activitat productiva encara és una asignatura pendent en moltes activitats económiques. En qualsevol cas, el cost va sempre associat a una producció determinada. Per tant, el cost té la mateixa dimensió temporal que la producció: si la producció és anual, els costos són anuals; si la producció és trimestral, els costos són trimestrals, etc. Per calcular el cost de producció cal conéixer la quantitat de factor que s'ha consu- mit i el preu que té aquest factor per a l'empresa que el consumeix. Les empreses recorren a la comptabilitat de costos o analítica per conéixer aquestes dades. 3.1. | Costos fixos ¡ variables Com hem vist, a curt termini, hi ha factors que romanen constants i no es poden modificar. Llavors, el cost de producció es compon de: - Cost fix (CF): valor del consum dels factors que romanen fixos a curt termini. És a dir, la part del cost de producció que no depén del volum de producció ni de les vendes. El cost fix de la producció q, será el mateix que el cost fix de la producció q2. Són costos fixos de producció el cost de l'amortització del capital immobilitzat (a causa de la depreciació de la maquinaria, els elements de transport, els ordi- nadors¡ el mobiliari, entre d'altres) ¡ les despeses financeres pels interessos que es paguen del deutes (depenen de l'endeutament de l'empresa, indepen- dentment del nivell d'activitat). Per aquest motiu, el cost fix també s'anomena cost del capital o costos d'estructura. - Cost variable (CV): valor del consum del factors que depenen del volum de producció. Així, el cost variable de la producció q será diferent del cost varia- ble de la producció q2. Són costos variables el consum de mateéries primeres (si no es produeix res, no es consumeix res ¡i, per tant, no hi ha cost) ¡ la despesa d'energia (si no es pro- dueix res, no es consumeix energia i no hi ha despesa). En la majoria dels casos, el cost de la má d'obra també es considera cost variable: com més es produeixi, més treballadors caldran. La suma del cost fix ¡ el cost variable és el cost total: CT = CF + CV. 3.2 Cost mitjá ¡ marginal El cost mitjá o unitari (CMi) és el cost per unitat produida. Per calcular-lo cal di- vidir el cost total (CT) entre la producció (q). CMi = CT/q El cost marginal (CMa) és l'increment del cost total en aumentar la producció. CMa = A CT/A q = (CT2- CT;) / (qnE 91) Conéixer el cost marginal és molt important per a les empreses que fan ofertes perque així poden saber a quin preu mínim poden llancar una oferta «cúltim mi- nut». Per exemple, imagina que una línia agria té venut el 90% de les places d'un vol ¡, amb aixo, té tots els costos coberts, peró encara li queden seients lliures. Així, si estima que cada passatger extra li suposa un cost de 30 €, aquest será el preu mínim a que ofereixi els seients lliures. Llavors la primera oferta podrá ser de 80 € ¡encara guanyará 50 € per passatger extra. Evidentment podrá seguir baixant el preu, peró mai per sota dels 30 € que li suposa cada passatger extra (perque lla- vors es reduiria el seu benefici ¡ aquest passatger extra li produiria pérdues). La línia agria pot fer aquestes ofertes perque té venuda la resta del passatge a un preu superior. En altres negocis, en fer l'oferta, el preu de totes les unitats es redueix ¡ no només el de les últimes); aquest tipus de promocions pot ocasionar moltes pérdues. Quan els costos marginals són inferiors als costos mitjans, els segons decreixen (si el cost «extra» de l'última unitat és inferior a la mitjana dels anteriors, el cost mitja incloent-hi aquesta última unitat es reduirá). De la mateixa manera, si el cost mar- ginal és superior al mitjá, el cost mitja posterior augmentará: cada vegada resulta més car produir una unitat adicional ¡ el cost mitja augmenta. Per tant, si el cost mitja primer baixa ¡ després puja, arribará a un mínim quan s'iguali al cost marginal: aquesta és la quantitat d'unitats que surt més barata a 'empresa. Aquest nivell de producció es coneix com a óptim técnic. Quan la producció és reduida, el cost mitja és molt alt perque els costos fixos es reparteixen entre poques unitats; quan la producció s'eleva, el cost mitjá es re- dueix, ja que els costos fixos per unitat són cada vegada més petits. 4.1. La funció d'oferta de l'empresa