Felip III: El privado, la paz y la Monarquía Hispánica - Prof. Pérez Aparici, Apuntes de Historia Moderna

¡Descarga Felip III: El privado, la paz y la Monarquía Hispánica - Prof. Pérez Aparici y más Apuntes en PDF de Historia Moderna solo en Docsity! II. DECADÈNCIA I CRISI DE LA MONARQUIA 3. DECADÈNCIA I CRISI CONSTITUCIONAL 1. Felip III: el sistema dels privats i el pacifisme Felip III va ser definit com un rei cortesà, en contraposició al caràcter guerrer de Carles V i el burocràtic de Felip II i va introduïr la figura del privat en la Monarquia Hispànica. Este sistema dels privats o de valiment comportava deixar enrere el govern personal dels austries majors i es donava pas a la delegació de les potestats reials en mans del privat, que era una persona de confiança i propera al rei. L'historiografia tradicional ha considerat que la privança era resultat dels trets de Felip III, un monarca desinteresat de la politica i dedicat a la Cort i la caçera, però Tomas i Valiente considera que el motiu no és el desinterés, sinó que el privat es tractava d'un figura per millorar i agilitzar les tasques de la monarquia, a altres països europeus també hi havia privats, com Richelieu o Mazzarino a França. El valiment era un sistema de patronatge i de clientela que tendia a la corrupció i bon exemple d'allò va ser el primer privat de Felip III, el marqués de Dénia i després duc de Lerma, a la signatura del qual Felip III concedí plena validesa com si fora la seua pròpia. El duc de Lerma va defraudar 40 milions de ducats i es va afavorir del seu càrrec, deixant-lo el 1618. En general tots els privats del XVII s'envoltaren de familiars i persones de confiança. Felip III després tingué altre privat, el duc d'Uceda. Felip III inaugura el que es va denominar la generació pacifista del barroc, trencant amb la tradició militarista de Carles I i Felip II. Felip III donà un canvi de tendència cap a una actitut més pacifista i el seu regnat s'inicià amb paus, com la de Vervins signada amb França el 1598, la de Londres amb Anglaterra del 1604 o la treva dels 12 anys amb les Provincies Unides al 1609. 2. L'expulsió dels moriscos a) Motius L'expulsió dels moriscos va tindre tres motius principals: l'inassimilació, el perill que suposaven i el favorable panorama internacional per la Monarquia Hispànica. En primer lloc, els moriscos no s'havien assimilat, és a dir, les politiques de conversió havien fracasat, ja que seguiren mantenint els seus costums i practicant la seua religió originària. En segon lloc, suposaven un perill per la seguretat nacional, ja que estaven relacionats amb els pirates del nord d'Àfrica. En tercer lloc, l'expulsió dels moriscos es va plantejar en un context de tranquilitat internacional per la monarquia, ja que s'havien signat paus amb França, Anglaterra i una treva amb les Provincies Unides i l'operació d'expulsió només era viable durant un periode sense conflictes. A més, amb l'expulsió dels infidels la MH vullgué millorar la seua imatge internacional, ja que s'havia erigit com la defensora de la catolicitat i en canvi havia pactat amb els protestants a les Provincies Unides.el 1609 vullgué provocar una millor imatge per a la Monarquia Hispànica, expulsant els infidels del seu territori, ja que s'havia erigit com la defensora de la catolicitat i en canvi havia pactat amb els protestants als PB. La treva d'Anvers es signà el 9 d'abril del 1609 i eixe mateix dia Felip III va prendre la decissió d'expulsar als moriscos d'Espanya. provincies basques, ja que disposaven d'un règim fiscal especial i estaven excentes de millones i d'altres contribucions. La MH tract'a d'aplicar als diferents territoris una pressió fiscal que fracasà i que donà lloc a protestes. 4.2 El Gran Memorial En este context d'actuació de la JGR, Olivares elaborà el Gran Memorial, un document en el qual Olivares va proposar mesures politiques que, a grans trets, tractaven d'aconseguir l'uniformitat de tots els regnes que composaven la Monarquia Hispànica. En primer lloc, Olivares parla de la societat, primera de les classes dirigents i després del poble, diu que l'Esglèsia ha augmentat extraordinariament la seua riquesa i que la noblesa segueix tenint gran poder, per tant, proposa a Felip IV que cal restar-los poder. Pel que fa a l'alta noblesa, Olivares proposa rebaixar el seu poder politic i atraure-la a la Cort per a que abandonen així els seus lloc d'actuació, on tenen les seues clienteles, pel que fa a la baixa, proposa estimular-la i promocionar-la per a que puguen servir al govern de la monarquia. Per Olivares el poble ha de ser la primera prioritat del rei i ha de viure en pau i justicia i a més, actuant aixina, la monarquia s'estalviara rebel·lions. En segon lloc es parla del consells, proposa llevar a l'alta noblesa del Consell Reial de Castella, pel que fa al Consell d'Aragó Olivares esmenta tractar de tindre un major control de la monarquia sobre ell i pel que fa al Consell de Portugal diu que manté els mateixos problemes que el d'Aragó. En tercer lloc, Olivares parla dels diferents regnes de la monarquia, començant per Portugal, diu que els portuguesos ja no es senten governats pels seus reis, sinó per una dinastia que té al seu poder molts territoris i a més li recrimina al rei que no vaja mai a Portugal. A la Corona d'Aragó la situació era semblant i Olivares argumenta que la població d'estos dos territoris és fidel al rei però que el rei ha de mostrar respecte per ells. Olivares veia un error no visitar els territoris no castellans i no integrar-los en els òrgans de govern de la monarquia i esmenta que la solució passa per uniformitzar, centralitzar, tots els seus dominis, això en un context de crisi econòmica a Castella i d'una forta pressió exterior. Olivares volia que la MH tornara a tindre eixe paper hegemònic que estava perdent. Olivares procedeix dient que eixa homogenització es faria per sota un territori, Castella, el qual no disposa d'un sistema institucional fort, al contrari que els altres territoris, que limiten el poder del rei mitjançant eixes institucions. La proposta d'Olivares era anticonstitucional i el rei no podia acceptar-la, ja que havia jurat els furs i les lleis dels diferents territoris. Aleshores Olivares li va plantejar a Felip IV tres vies per aconseguir el seu objectiu: a) Proposa al rei apropar-se a la classe politica no castellana acordant alliances matrimonials o oferint càrrecs i favors, de manera que amb el pas del temps es desnaturalitzarien dels seus territoris d'origen i ja en seria possible parla d'unificació. Esta opció era la més pacifica però només donaria fruïts en dos o tres generacions. b) Es proposa al rei convocar Corts acompanyat d'un exèrcit i si les Corts no hi accepten les seues peticions entraria en joc l'exèrcit. És clarament anticonstitucional, ja que el rei no podia convocar Corts amb la presència de l'exèrcit. Es tractava d'una opció més violenta que la primera. c) Proposa que el rei visite un territori i provocar un avalot, de manera que este li donaria pretext per emprar l'exèrcit i ocupar el territori. La opció més beligerant de les tres. Estes eren les opinions d'Olivares, el qual també representava una part de la classe politica castellana. Altre punt de vista era el del Consell d'Aragó, present a la Cort, i a les Corts de Madrid guerra amb França i Catalunya era la primera linia defensiva, per tant, un gran nombre de soldats deurien estar allotjats en territori català, el qual suposava un problema per a la població catalana, que patia les desfetes i les usurpacions de l'exèrcit. D'esta manera, Olivares vullgué convertir Catalunya en un teatre d'operacions en la guerra contra França per a que els catalans contribuïren a les despeses de la guerra per a defensar el seu territori. Al 1640 va esclatar una revolta, l'anomenada dels Segadors, en el context de les revoltes europees del moment, com la revolució anglesa encapçalada per Cromwell, la qual va convertir a Anglaterra en una Républica o la Fronda a França. La revolta catalana es caracteritzava per tres punts fonamentals, era una revolta amb un fort component social, una revolta politica de les institucions catalanes contra la Monarquia i en darrer terme era una revolta secessionista. Podem explicar l'esclatament de la revolta per dos factors clau, en primer lloc, la desafecció de les classes populars i urbanes vers la Monarquia, les quals patien l'allotjament i les desfetes de l'exèrcit i en segon terme la desafecció de la classe politica catalana vers la Monarquia degut a les continues tensions entre les institucions i el monarca. La revolta va ser protagonitzada per segadors i membres de la Reial Audiència i el virrei foren assassinats. La revolta s'estengué arreu el territori i Felip IV va decidir enviar 30.000 homes d'armes, amenaçant, a més, amb llevar els furs i els privilegis si les poblacions catalanes no hi acceptaven l'exèrcit. Al gener del 1641 les institucions catalanes convocaren la Junta de braços i es possaren en contacte amb França per obtindre ajuda militar. Esta situació va donar lloc a la proclamació de la república catalana sota la protecció de França, Lluís XIII va ser proclamat comte de Barcelona i Catalunya va passar a estar sotmesa a la jurisdicció francesa, es nomenà a un virrei francés Per fer front a les tropes reials Catalunya necessita el suport de les tropes franceses, les quals entraren al territori català, generant els mateixos problemes que les tropes espanyoles. El 1644 Felip IV recuperà Lleida i jurà els furs de la ciutat, sense aplicar cap represàlia. Ja al 1652 Barcelona tornà obediència a Felip IV amb l'arribada de Joan Josep d'Àustria, fill il·legitim del rei. Es va promulgar un perdó general i JJ d'Àustria es va comprometre a intervindre davant del rei per mantindre les constitucions catalanes. Finalment Felip IV mantingué intacte el sistema constitucional català i deixà l'exèrcit per defensar Catalunya de França. A Catalunya les conseqüències de la revolta foren el partiment del territori amb el Tractat dels Pirineus del 1659, pel qual la Catalunya Nord passava a mans franceses, el que suposà la pèrdua de l'identitat politica d'eixe territori, diluïda dins de l'absolutisme francés, i l'aplicació de la repressió linguistica per part del govern francés. 5.2 Revolta a Portugal L'entrada de Portugal a la MH durant el regnat de Felip II va ser positiu per establir un gran imperi colonial, però a mesura que passà el temps Portugal anà perguent pes en la Monarquia i relegada a una segona fila. A més, des dels anys 20' del segle XVII, les colonies pertanyents a Portugal foren atacades per les Provincies Unides i Pernambuco passà a les seues mans, un gran colp. Els portuguesos consideraven que la MH marginava els seus interessos i a eixe malestar es va afegir un altre de caire politic, la substitució del consell de 5 persones, primer òrgan portugués, per una virreina, Margalida de Savoia. A més, Richelieu prometé el suport francés en cas que esclatara una revolta.