Regulación Fisiológica del Sistema Cardiovascular y Digestivo - Prof. Belles Mateu, Apuntes de Fisiología

¡Descarga Regulación Fisiológica del Sistema Cardiovascular y Digestivo - Prof. Belles Mateu y más Apuntes en PDF de Fisiología solo en Docsity! FISIOLOGIA SISTEMA CARDIOVASCULAR Característiques generals de la sang - 8% del pes corporal (4.5-6 litres) - Coloració vermella - Fluid opac - Major viscositat que l’aigua - 38ºC de temperatura - pH 7.4 (lleugerament alcalí) Funcions generals de la sang Les funcions generals de la sang es poden dividir en: transport, regulació i protecció. 1. Transport: totes les substàncies del metabolisme són transportades gràcies al sistema circulatori. Aquestes substàncies poden ser respiratòries, glòbuls vermells o eritròcits que transporten O2 a les cèl.lules; nutritives que transporten els productes de la digestió absorbits i, excretores, els residues del metabolisme. 2. Regulació: regulació hormonal, la sang transporta les hormones fins al teixit diana i, la regulació de temperatura que transporta la sang dels vasos més profunds als més superficials i a la inversa. També regula el pH perquè en el plasma hi ha substàncies tamponants, regulació de l’equilibri hidroelèctric etc. 3. Protecció: la defensa es duu a terme gràcies als glòbuls blancs i la protecció per plaquetes. El sistema circulatori protegeix contra la pèrdua sangruínia per ferides així com microbis o toxines. Aquesta pot ser per coagulació, quan es produeix una pèrdua sanguinia per lesió dels vasos o bé per inmunitat, quan els leucòcits protegeixen contra agents patògens. Composició sanguinia Elements sanguinis Els elements sanguinis tenen una vida curta i necessiten reemplaçar-se. El procés de regeneració és l’hematopoesi i, es produeix durant el desenvolupament embriofetal (sac vitel.lí, fetge, melsa). Des de l’últim mes de l’embrió fins al llarg de tota la vida, l’hematopoesi es produeix a la medul.la ossia (ens els extrems dels ossos llargs i plans). Les cèl.lules mare pluripotencials es divideixen per mitosi i una part queda de reserva i les altres es diferencien per formar elements diferents (eritròcits, plaquetes...) i per maduració s’obtenen els diferents elements sanguinis.  Els limfòcits T es formen a la medul.la i s’alliberen cap al timus on acaben de madurar.  Els limfòcits B es diferencien a cèl.lules plasmàtiques que alliberen immunoglobulines.  Els limfòcits T i B es relacionen amb la inmunitat específica (actuen selectivament a un determinat agresor per eliminar-lo).  Els eritròcits (formes inmadures dels reticulòcits-sense nucli). Des de la medul.la s’alliberen reticulòcits que acaben de madurar i es transformen en eritròcits. Factors de creixement hematopoètic - Eritropoetina (EPO) segregada pels ronyons, estimula la formació de glòbuls vermells . - Trompopoetina (TPO) és una citoquina específica que estimula la proliferació de megacariòcits. - Citoquines (IL, CSF, IFN) estimula la producció de leucòcits. Es tracta de reguladors autocrins segregats per diverses cèl.lules del sistema immunitari. Eritròcits (glòbuls vermells o hematies) Són discs bincòncaus aplanats amb la finalitat de transportar oxigen; aporta una major superficie a través de la qual es pot produir la difusió de gas. Els eritròcits no tenen mitocondries ni nucli. La testosterona estimula la eritropoesi. La seva part proteïca està contituida per 280milions de molècules d’hemoglobina/eritròcit; això dóna el color vermell. Cada molècula d’hemoglobina està formada per quatre cadenes proteiques denominades globines, cadascuna de les quals unida a un grup hemo que conté ferro capaç de combinar-se amb l’oxigen en els pulmons i d’alliberar oxigen als teixits. Eritropoesi (requeriments nutricionals) - Vitamina B9 l’àcid fòlic ajuda en la producció de glòbuls vermells, síntesi d’ADN i traballa amb la vitamina B12 i C per ajudar al cos a digerir i utilitzar les proteïnes. El folat el trobem en: llegums, grans sencers, hortalisses de fulla verda, carn d’aus de porc, mariscs i fetge. - Vitamina B12 cobalamina és important per al metabolisme, la formació dels glòbuls vermells i el manteniment del sistema nerviós central que inclou el cervell i la mèdula espinal. La vitamina B12 la trobem als ous, carn d’aus, mariscs, llet i derivats. - Vitamina B6 (piridoxina) és important per a mantenir la salut del funcionament cerebral, per la formació de glòbuls vermells, la conversió de proteïnes i la síntesi d’anticossos (inmunitat). La piridoxina la trobem en llegums, nous, ous, carns, peix, pa i cereals. - Vitamina C fa passar de l’estat fèrrica a ferrós. tumorals) s’hi adereixen i alliberen porfidines que perforen la membrana del patògen alterant la seva permeabilitat, el líquid entra al interior i exclaten. Alteracions de la sèrie blanca - Leucopènia disminució de leucòcits - Leucocitosi leucocèmia – a nivell de la medul.la les cèl.lules mare pateixen mutacions que augmenten la formació de leucòcits anormals no funcionals. Inmunitat Quan no reconeixem un agent agresor, posem en marxa la inmunitat per eliminar-lo. Aquesta inmunitat pot ser: innata o adquirida. Innata o inespecífica es posa en marxa d’una manera no específica enfront d’un agresor. - Barreres físiques i químiques de pell i mucoses: epidermis, suor, suc gàstric i saliva. - Proteïnes antimicrobianes: IFN (infeccions virals), sistema del complement i transferrines. - Cèl.lules naturals assassines (NK) i fagòcits - Inflamació: vasodilatació i augment de la permeabilitat vascular (histamina, badicinina)per augmentar el fluxe de sang a la zona i pugui passar cèl.lules i liquid produit per basòfils i mastòcits, activitat fagocítica dels neutròfils i macròfags i reparació tissular. - Febre; resposta inmunitària a un agent patògen Adquirida o específica es posa en marxa selectivament enfront d’un determinat agent agresor. Propietats: tenen especificitat o memòria. El sistema inmunològic és el conjunt de teixits que generen inmunitat específica; els teixits limfàtics secundaris són la melsa, la mucosa, els budells, les amígdales, carnots i apèndix. Els antígens són qualsevol agent agresor que és capaç de desencadenar una resposta inmunitària específica sobre ell. - Inmunogenicitat és la formació d’Ac específics (Limfòcits T) i activació i proliferació de limfòcits T. - Reactivitat enfront ells. Els limfòcits T i B, a la seva superfície tenen proteïnes que funcionen com a receptors d’antigens.  Els limfòcits T8 (proteïnes CD8) són responsables de destruir antígens per citoxicitat, com a resposta cel.lular en cèl.lules infectades per virus o cancerígenes.  Els limfòcits T4 (proteïnes CD4) són limfòcits helper o col.laborador que ajuden a l’activació de limfòcits B i T8.  Els limfòcits T supresors expressen proteïnes CD8 però no se’ls engloba en CD8, actuen regulant l’activitat T8 i T4 (eviten la resposta inmunitària excessiva). La resposta humoral és produida pels limfòcits B i contra patògens extracel.lulars La resposta cel.lular (mitjançada per limfòcits T) contra patògens intracel.lulars, certes cèl.lules canceroses, teixits transplantats. Limfòcits T supresors. Molècules del complex d’histocompatibilitat major (HCM) Anticcossos (inmunoglobulines) IgG: més abundant. Pot creuar la placenta (protecció al fetus) IgA: protecció local a les mucoses contra virus i bacteris IgM: senyala invasió recent (1a classe d’Ig en aparèixer) IgD: participa en l’activació de les cèl.lules B (actuen en la superfície com a receptors antigènics) IgE: protecció contra cucs parasitaris. Participen en reaccion d’al.lèrgia i hipersensibilitat. La hipersensibilitat es dóna en reaccions al.lèrgiques mitjançades per IgE El cor Funcions generals del cor - Circulació pulmonar (menor) - Circulació sistemàtica (major) L’oxigen de la sang passa a les cèl.lules. els vasos que ja són venes porten Co2 cap al cor per la part dreta. La sang amb Co2 va als pulmons – alvèols pulmonars, i tornen s tenir sang oxigenada, que torna a la circulació sistemàtica. Tots els cirucuits han d’estar coordinats. El cor és un múscul estriat perquè té aparença de filaments clars i foscos d’actina i miosina. Entre l’aurícula i el ventricle dret, es troba la tricúspida i en l’esquerra, la mitral. Les vàlvules s’obren depenent si hi ha d’entrar o sortir sang. Quan la sang ejecta a la circulació s’obren vàlvules aòrtica i pulmonar per evitar la rejecció de la sang i es tanquen la tricuspide i mitral. Activitat elèctrica  Activitat intrínseca o migènica: automatisme. El miocardi té activitat elèctrica perquè no necessita estimulació perquè el múscul genera potencial d’acció i ho fan els propis miòcits de forma autònoma.  Nòdul sinoauricular o sinusal és on es produeix el potencial d’acció, que funciona com a marcapassos. Aquest està situat a la part superior de l’aurícula dreta i en l’obertura de la vena cava superior. El potencial d’acció es condueix fins al nòdul auriculoventricular -> Feix de Hiss -> feix purkinje. (ruta despolaritzant del PA).  Propagació dels potencials d’acció en aurícules-ventricles a través de gap-junctions  La resposta a l’activitat elèctrica és la contracció (auricular-ventricular). La resposta és la ejecció i l’emplenat la reabsorció. Nòdul sinoauricular (SA). Marcapassos del cor  Potencials d’acció diferents en les diverses parts del miocardi: respostes lenta i ràpida.  Potencials d’acció en nòdul SA i AV: resposta lenta (150-200 ms)  Potencials d’acció en aurícules, ventricles, his- purkinje: resposta ràpida (200-300 ms)  Miocardi: activitat elèctrica-mecànica gairebé de forma simultània.  En nòdul AV enlentiment conducció elèctrica: garantir contracció-relaxació auricular abans de l’excitació ventricular. - Resposta lenta en el voltatge inicial és -60mv i augmenta fins a un llindà proper a -50mv. En aquests valors no s’obren els canals de Na, sinó que s’obren els canals lents de Ca (SA i AV), ja que espontàniament és més permeable al Na que al K (membrana a voltatge -60mv). - Resposta ràpida en aurícules, ventricles i His-Purkinje. No existeix hiperpolarització en el múscul cardíac. A través dels canals de Ca també entra Na i per tant actua com a bomba. La freqüència cardíaca normal està en 70-80batecs. >60 freqüència braquicàrdia i <100 taquicàrdia. Electrocardiograma Ens dóna informació sobre el registre del flux de la corrent elèctrica a mida que el potencial d’acció es transmet pel miocardi. origen artèries Contingut O2 artèries venes Contingut O2 venes acabament Pulmonar VD A pulmonar baix pulmonars Alt AE Sistèmica VE Aorta i rames alt Cava superior, inferior i rames Baix AD Artèries En la circulació sistèmica les artèries transporten sang oxigenada del cor cap als teixits. Partim de l’aorta, descendeix cap a les cavitats abdominal i toràcica, després al arc aòrtic d’on anirà cap a la caròtida o subclavia i descendent cap al tronc. Classificació i característiques de les artèries Artèries elàstiques - són més grans (aorta, artèria pulmonar, caròtida, subclàvia i tronc braquioncefàlic) - abarquen molta sang, s’expandeixen i permeten una fàcil distribució; es retrauen quan es relaxen els ventricles - predomini de làmines elàstiques (propietat pulsàtil) i poc component muscular Artèries musculars o de distribució - tenen un diàmetre més petit (s’allunyen del cor i porten sang als teixits) - poc component elàstic i molt teixit muscular: regulació del flux sanguini - les artèries més petites “arterioles” amb molt component muscular: regulen la pressió sanguinia i aport de sang als capil.lars - les metarterioles són els vasos més petits sense component muscular. Connexió entre arteriola-capil.lar. microcirculació és el flux de sang a través d’arterioles, capil.lars i vènules. L’anartromosi arteriovenosa fa que la sang passi d’artèries a venes. La microcirculació permet l’intercanvi d’oxigen-nutrients/diòxid de carboni-metabòlits entre la sang i els teixits. Capil.lars O vasos d’intercanvi primari del sistema cardiovascular. Tenen una sola capa de teixit: intercanvi de substàncies entre sang (plasma dels capil.lars)- teixit (líquid tissular). Intercanvi d’O2-Co2. Venes En la circulació sistèmcia les venes transporten sang sense O2 des dels teixits fins al cor. Les vènules poden tenir intercanvi; es drena la sang cap a venes. Les venes tenen gran capacitat d’albergar grans volums sanguinis. Classificació i característiques de les venes - vènules són estructures de venes més petites. Té paret porosa i fina (intercanvi). - Venes a mida que augmenten de diàmetre tenen major distensibilitat i menys component muscular; vasos de capacitància. - Presència en les venes de vàlvles unidireccionals Pressió sanguinia La pressió sanguinia arterial està regulada per el volum sanguini, la resistència perifèrica total i la freqüència cardíaca. Els mecanismes reguladors ajusten aquests factors d’una manera de retroinhibició per compensar les desviacions que es produeixen. La pressió arterial augmenta i disminueix en les faces del cicle cardíac de sístole i diàstole. Així doncs, la pressió sanguinia arterial és la força que fa la sang contra les parets dels vasos on circula. Els mètodes per a la mesura són: - Mètode auscultarori (sorolls de Korotkoff) - Mètode palpatori Múscul llis Múscul llis monounitari o visceral: tub digestiu, úter, molts vasos sanguinis... - Activació miogènica; sense estímul poden generar PA - Contracció sincronitzada (gap junction) Múscul llist multiunitari: múscul piloerectors, múscul ciliar de l’ull.... - Activació neurogènica; necessiten estímul per fer PA - Contracció independent (no gap junction) Contracció en el múscul llist unitari - Activació i desactivació de canals de Ca+ (-50 i 60mV) (potencial de membrana) - Quan les ones arriben a nivell llindà (-35mV) genera PA. La despolarització és per canals de Ca+. - La membrana de la fibra muscular llista té un gran nombre de canals de Ca+ de porta voltatge. - Cèl.lules autoexcitadores (ritme d’ones lentes). Funció marcapassos. Hemodinàmica És l’estudi del flux sanguini (F) dins del sistema vascular. El flux sanguini és el volum de sang que circula per un punt del sistema circulatori en un temps determinat (ml/min). La conductància fa referència a que els vasos més petits tenen més resistència i per tant una conductància baixa. La llei de Poiseuille és la relació entre la velocitat de flux i el diàmetre dels vasos. El fluxe laminar té forma parabòlica per les capes superficials que tenen més força de resistència. En la pressió arterial es produeixen fluctuacions lligades al cicle cardíac; mínim en diàstole i màxim en sístole. Ex: 14/7 140mmH  Els sorolls de Karotkoff es produeixen quan un vas està tancat i l’artèria es torna a obrir de manera violenta.  La hipotenció arterostàtica o postural és quan baixa el retorn venós i baixa la pressió arterial.  El reflex baroreceptor envia senyals cap al SNC; nervi vagal i glassofaringi. Inhibició de vasodilatació. Regulació del flux sanguini: control instrínsec i extrínsec Els mecanismes de control del to vascular fan que l’estructura del vas mantignui el to dels vasos (contracció sostinguda). Control intrínsec (local) del to vascular - Factor estirament del múscul - Metabolisme dels teixits (Co2, K+, àcid làctic...) - Hormones locals (histamina, prostaglandines...) - Substàncies Vc i Vd de l’endoteli (endotelina, NO) Control extrínsec (general) del to vascular és més general, a nivell d’artèries i venes. 1. Control nerviós dels vasos (SNA): Vc/Vd - Les fibres simpàtiques vasoconstrictores: NA sobre Rα adrenèrgics. To vasomotor. Adrenalina i Noradrenalina. - Les fibres simpàtiques vasodilatadores: Asch sobre R muscarínics (Vd ???) - Les fibres parasimpàtiques vasodilatadores: Ach sobre R muscarínics (teixit erèctil, artèries coronàries i cerebrals) 2. Control hormonal dels vasos sanguinis: regulació de la pressió arterial. Control de la volèmia i to muscular. L’adrenalina (Rα) vasoconstricció i Noradrenalina (Rβ) vasodilatació. Pèptid... alliberat pels miòcits de les aurícules perquè actui sobre els tubs renals estimulant, per reduir la volèmia. La volèmia és la deshidratació, transfusió, desangrat. - Volèmia – pressió arterial. l’aparell juxtaglomerular allibera un enzim que converteix angioterminogen a angio(1) que anirà de la sang al pulmó i a angio(2). Aquest enzim converteix a angiotensina. La reducció de l’enzim no produeix angio(2) i això produeix menys pressió arterial. L’hormona antidurètica (ADH) produeix un augment de la volèmia i Vd. El pèptid natriurètic auricular (PNA) disminueix la volèmia i Vd. Circulació limfàtica Vasos limfàtics: drenatge o depuració dels teixits evitant edemes. - Augment de la pressió hidrostàtica (hipertensió arterial) - Augment de la permeabilitat dels capil.lars sanguinis (cremades) - Disminució pressió osmòtica intravascular (patologies renals o hepàtiques, malnutrició) - Bloqueig del drenatge limfàtic (traumatismes, filariasi): limfedema Funcions bàsiques del sistema limfàtic - Recollida i drenatge de l’excés de líquid acumulat als teixits - Resposta defensiva o immunitària - Relaxació del diafragma - Relaxació de músculs intercostals, paraesternals, escalens i esternoclidomastoïdals. Provoca una disminució toràcica i pulmons (Palv>Patm) Intercanvi de gasos en els pulmons L’intercanvi de gasos entre l’aire alveolar i la sang dels capil.lars pulmonars dóna lloc al increment de la concentració de l’oxigen i a la disminució de la concentració de CO2 en la sang que abandona els pulmons. Intercanvi de gasos per diferències de pressió: pressió aire inspirat-pressió aire alveolar Llei de Dalton la pressió total que exerceix l’aire és igual a la suma de les presions a que dóna lloc de manera independent cada un dels gasos de la mescla (aire). La pressió parcial és la pressió que exerceix indirectament un gas concret de la mescla. Patm= PN2+Po2+PCO2 = 760 mm Hg A nivell pulmonar: intercanvi de gasos per diferències de pressió En la zona de conducció, al augmentar l’altura disminueixen la pressió atmosfèrica i la pressió parcial dels gasos que constitueixen l’aire. Com que l’aire inspirat conté quantitats variables de vapor d’aigua, aporta la seva pressió parcial al la pressió atmosfèrica total. Patm= PN2+PO2+PCO2+PH2O l’intercanvi de gasos alvèols-sang : PO2atm>Po2 alv PCO2 atm < PCO2 alv Relació ventilació-perfusió - Ventilació (V): moviment d’aire en els pulmons - Perfusiño (Q): flux de sang en els vasos pulmonars Regulació de la respiració L’inspiració i l’espiració es deuen a la contracció i relaxació dels músculs respiratoris. Les neurones motores que estimulen els músculs respiratoris es controlen per dues vies descendents principals: una controla la respiració voluntària i l’altre la involuntaria o automàtica. El control rítmic inconscient de la respiració està influit per mecanismes de retroacció sensitiva originats en receptors sensibles a la PO2, el pH i la PCO2 de la sang arterial. El centre del ritme està constituït per grups de neurones interaccionants que s’estimulen durant la inspiració (neurones inspiratòries) o espiració (neurones espiratòries). Les neurones I es projecten sobre les neurones motores medul.lars que inverven els músculs respiratoris i les estimulen. L’espiració és un procés passiu que es deu quan s’inhibeixen les neurones I. Els quimioreceptors responen a les modificacions de la PCO2, el pH i la PO2 sanguinis. Aquests són els quimioreceptors centrals (estan al bulb raquidi) i els quimioreceptors perifèrics. Aquests últims estan dins d’uns nòduls relacionats amb l’aorta i les caròtides. Transport d’oxigen entre els pulmons i els teixits Desoxihemoglobina + O2 ↔ oxihemoglobina  Pulmons reacció de càrrega  Teixits reacció de descàrrega HB (75% de saturació)-. La resta d’oxigen dissolt en plasma (PO2) 15ml O2/100ml sang. HB (97% saturació). La resta d’oxigen dissolt en plasma (PO2) 20ml O2/100 ml sang  Desoxihemoglobina (Fe2+) sense O2 en estat ferrós  Metahemoglobina (Fe3+)  Carboxihemoglobina (CO unit al Fe2+) quan ingerim CO es troba unit al Fe2+ Corba de dissociació de l’oxihemoglobina (+)pH (-) DPG 2,3-difosfoglicerol producte anaeròbic (-) Tº Produeix quan fem exercisi intens, els 3 factors desplaçen la corba de dissociació cap a la dreta. CO2+H2O ↔H2CO3 ↔HCO3 + H- disminueix el pH per efecte de Bohr, disminuint l’afinitat d’oxigen per l’hemoglobina. El seu transport és gràcies a un enzim anhidrasa que fa la conversió en el plasma de H2CO3 HCO3+H-. Transport de diòxid de carboni entre els pulmons i els teixits FISIOLOGIA DE L’APARELL DIGESTIU Generalitats de l’aparell digestiu Es fonamenta en què a través de la dieta ingerim uns aliments, d’aquests n’extreiem els nutrients, que poden ser macronutrients (HC, proteïnes i lípids) amb funció energètica i estructural o micronutrients (vitamines, minerals i H2O) amb funció reguladora. La incorporació al organisme és gràcies a l’absorció. En el cas dels macronutrients, s’han de: trencar, hidrolitzar i digerir per transformar en més petits. Això implica una absorció en el tracte digestiu. La finalitat dels nutrients és: obtenir energia (combustible), estructural i reguladora. L’aparell digestiu està format per: el tub digestiu (de la boca fins l’anus). la boca, faringe, esòfag, estòmac, intestí prim i gruixut i l’anus. També hi ha teixits o òrgans com les dents, la llengua, glàndules salivals, fetge, vesícula biliar i pàncrees. La paret està formada per 4 capes. - mucosa: revesteix el llum intestinal; és la capa d’absorció i la principal capa secretora. És una capa muscular responsable dels nombrosos petits plecs. - Submucosa: relativament gruixuda, és una capa de teixit conjuntiu molt vascularitzada que sosté la mucosa. El plexe submucós de Meissner proporciona la innervació muscular de la mucosa. - Muscular: també muscularis externa. Responsable de les contraccions segmentàries i dels moviments peristàltics. El plexe mientèric o d’Auerbach està situat entre les dues capes musculars i proporciona la principal innervació del tub digestiu. - Serosa: completa la paret del tub digestiu. És una capa d’unió i protecció que consta de teixit conjuntiu areolar. Activitat elèctrica del múscular llis gastrointestinal La musculatura llista es caracteritza per les variacions del voltatge que són variacions d’ones lentes de forma rítmica (-80 i -50mV) o ritme elèctric bàsic. Aquestes variacions venen d’unes cèl.lules intersticials de Cajal que fan de marcapassos; canvien la permeabilitat dels dions i produeixen variacions del volatge. Les cèl.lules de Cajal són espontànies. Quan les fibres musculars reben estímuls, el voltatge arriba fins al llindà (-35mV) i es produeix  PA. Si no hi ha activació, no es produeix el PA, que es deu a l’obertura de canals de Ca+ de porta voltatge (com en el cor). El calci, que entra a la fibra muscular durant el potencial d’acció, s’uneix a la calmodulina i s’inicia la contracció. La resposta contràctil provoca una segmentació o barreja dels aliments amb els enzims i el peristaltisme (desplaçament) al llarg del tub digestiu. (funció motora). Funció motora del tracte gastrointestinal Moviments de barreja (segmentació) - Contraccions molt freqüents del múscul llis circular - Finalitat: barreja de l’aliment amb els enzims digestius Moviments peristàltics - Contraccions en forma combinada del múscul llist circular i longitudinal En la zona antral hi ha contraccions peristàltiques més potents (distenció de la paret al rebre el quim). Motilitat en l’estòmac La funció és el buidat del quim en sentit unidireccional i a velocitat adequada (evitar úlceres). El vòmit és l’expulsió del contingut gàstric i duodenal per la boca. Pot estar precedit per nàusees, taquicàrdia, mareig, sudoració, salivació, pal.lidesa... El vòmit és un acte reflex. Els estímuls mecànics, químics o dolorosos envien senyals al centre del vòmit (bulb raquidi). La respota motora provoca una contracció dels músculs respiratoris, abdominals, de l’esòfag i dels esfínters esofàgics. Després de la inspiració forçada segueixen les “arcades” i l’expulsió. 3. Trànsit del quim a través de l’instestí prim Absorció de nutrients (productes de la digestió) a través de la mucosa intestinal. - Activitat contràctil: segmentació i peristaltisme o propulsió (complex de motilitat migratòria). - Segmentació: barreja del quim amb els enzims digestius i contacte amb la superficie d’absorció (mucosa) 4. Trànsit del quim a través de l’intestí gros Activitat contràctil més lenta que en l’intestí prim: segmentació i peristaltisme. Encara hi ha absorció i es genera la femta. La defecació és un procés biològic d’eliminació de la femta (restes d’aliment no absorbit). L’olor és donat per els productes de degradació de les amines. Reflex de la defecació: - Augment de la pressió rectal: expulsió de la femta per relaxació dels esfínters anals. - Augment de la pressií intraadbominal: expulsió de la femta facilitada per la contracció dels músculs abdominals i pèlvics. Secrecions de la saliva - Solució aquosa (99% aigua) i hipotònica respecte al plasma (7-10 vegades menys Na+ i Cl) - Producció 800-1500mL/dia - pH 6.2-7.4 fins a 8 - secreció en la boca durant la masticació dels aliments funcions - lubricació de l’aliment (mucina) - ajuda a la parla (solució aquosa) - protecció de la mucosa bucal (agents bactericides com lisozima, IgA, lactoferrina) - protecció de l’esmalt dental (proteïnes riques en prolina) - acció digestiva: enzims αamilasa (ptialina) i lipasa salival - hidrolitzar el midó al trencar els enllaços glucosídics α-1,4 (maltosa, maltotriosa, dextrines) - òptima actuació a pH 6.9 - la barreja completa el bol alimentari amb els sucs gàstrics inhibeix l’activitat de l’enzim La saliva, glàndules salivals - produïda principalment per tres parells de glàndules - centre de control en bulb rquidi (aferències de l’escorça, de la boca i faringe) - centre de control de la secreció en bulb raquidi i innervació pel SNA. L’activació parasimpàtica augmenta la secreció salival i la simpàtica, la disminueix. Funció secretora de l’estòmac - epiteli superficial: cèl.lules secretores de liquid alcalí i moc. Funció de protecció. - Criptes gàstriques: depressions on desenvoquen secrecions glandulars. Glàndules gàstriques - Cèl.lules mucoses del coll: moc - Cèl.lules principals: pepsinògens - Cèl.lules parietals (oxíntiques): HCL i factor intrínsec - Cèl.lules enteroendocrines: gastrina i histamina... Suc gàstric: moc, pepsinògen, HCL, factor intrínsec, aigua i sals Paper del HCL en el suc gàstric - Proporciona acidesa al suc gàstric (pH 1-3). La barreja amb el bol alimentari forma el QUIM. - Conversió de pepsinògen a pepsina (enzim proteolític que trenca enllaços peptídics) - Ajuda a l’absorció de calci i ferro - Mecanisme de defensa enfront bacteris (salmonella, còlera...) Les pepsines, tenen un pH<3, digereixen o hidrolitzen les proteïnes en polipèptids i alguns Aa. Regulació de la secreció gàstrica La secreció d’àcid i pepsinògens té lloc en tres fases: cefàlica, gàstrica i intestinal. En la fase cefàlica un 30% de secreció abans que el bol entri a l’estòmac. Al bulb arriben senyals de l’escorça (visió, olor, sabor) i del centre de la ingesta. S’origina una resposta vagal (SNP) estimulant la secreció. Fase gàstrica un 60% de secreció quan el bol arriba a l’estòmac (distensió de la paret i el contingut químic dels aliments)  reflexs mientèrics i extrínsecs (estimulació secreció gàstrica): En la fase intestinal el 5% de secreció quan el quim entra al duodè (per efecte de la gastrina)  reflex enterogàstric (secretina, CCK, i GIP)  inhibició de la secreció gàstrica. Funció secretora en l’intestí prim - Zona del tracte GI on té lloc la major part de la digestió i absorció dels nutrients. - Es barreja el quim amb secrecions biliar, pancreàtica i secrecions intestinals. - L’absorció té lloc en les parts més proximals de l’intestí prim (duodé i jejú) - Les vellositats estan formades per enteròcits; cèl.lules especialitzades en l’absorció - Els capil.lars limfàtics, els vasos i els capil.lars sanguinis, són els quilifers - Entre els enteròcits hi ha unes unions més laxes perquè hi hagi més permeabilitat - Els plecs circulars fan que el quim agafi tota la superficie mucosa (facilitar absorció de nutrients) Secrecions de l’intestí prim 1. Secrecions amb funció protectora - Criptes de Lieberkünin (entre vellositats): secreció de líquid isotònic per l’arribada del quim àcid, hipertònic al duodè. - Glándules de Brunner (submucosa del duodè): secreció de líquid alcalí i moc (protecció química i mecànica de la mucosa per l’arribada del quim) 2. Secrecions hormonals (criptes i vellositats) - Duodè: CCK (en resposta a presència de productes de digestió de lípids) i secretina (en resposta a presència d’àcid) - Somatostatina: secretada en intestí prim, estòmac i pàncrees endocrí amb funció reguladora (inhibició secreció de gastrina, HCL, motilitat..) - Serotonina (5-HT): secretada en cèl.lules enterocromafines i neurones entèriques. Inicien respostes de vòmits, nàusees, peristaltisme... 3. Secrecions digestives Activitat enzimàtica a nivell de les microvellositats dels enteròcits. Els principals enzims són disacaridases. - Lactasa trenca la lactosa en glucosa i galactosa - Sacarasa: trenca la sacarosa en glucosa i fructosa - Maltasa: trenca la maltosa en 2 molècules de glucosa - Peptidases: trenquen enllaços peptídics - Fosfatases: eliminen grups fosfat dels substractes Funció secretora en l’intestí gros - Superfície de la mucosa sense vellositats i amb criptes - Cèl.lules calciformes que secreten moc (lubricant) METABOLISME ENERGÈTIC. TERMOREGULACIÓ Els animals poden ser: - Ectodèrmics com el llangardaix - Endodèrmics com els mamífers Les reaccions metabòliques estan catalitzades per enzims relacionats amb la temperatura. Productor de calor La superfície corporal, l’edat, el sexe i la secreció hormonal influeixen en la taxa metabòlica basal (TMB) i, aquesta a la taxa metabòlica. Els aliments, produeixen energia juntament amb la calor i ATP, necessari per dur a terme funcions vitals de l’organisme. Aquesta calor, interactua amb la taxa metabòlica produint: augment de l’activitat muscular, temperatura corporal i la ingesta d’aliments. La conducció és el mecanisme de tranferència de calor. El teixit adipós marró en nadons normalitza la temperatura. Mecanismes de tranferència de calor - Radiació: és la transferència de calor per emisió de radiacions electromagnètiques, que emeten una radiació. - Conducció: conducció del calor corporal cap al voltant (fred) - Evaporació El termostat es troba al hipotàlem (37º) i rep informació tèrmica de receptors a nivell perifèric i en el mateix hipotàlem des de la part anterior. Els receptors els trobem a la pell i als teixits profunds. En extrems de temepratura els receptors donen senyals de dolor, no de fred/calor. Respostes  La vasoconstricció cutània/piloerecció produeix una pèrdua de calor.  La tiritona/termogènesi química produeix producció de calor  Un augment de temperatura corporal produeix una sudoracaió, amb una pèrdua de calor que provoca vasodilatació cutània Alteracions, augment de la temperatura corporal - Febre els agents que augmenten el termostat . la suor és la resposta a l normalitzar la temperatura. - Hipertèrmia el termostat funciona bé el què fallen són les respostes termoreguladores (cop de calor, aclimatació, síncope de calor, hipertèrmia induïda per drogues i anestèsics) - Hipotèrmia és més difícil de que passi; es produeix quan ens desplaçem a llocs amb alçada i Tº molt baixes durant molt de temps. A valors de 35º fallen els mecanismes de termoregulació; el límit es troba als 28º produint la mort. - Hipotèrmia terapèutica en intervencions quirúrgiques perquè el teixit quedi viu durant unes hores en baixes Tº. Són mantes que recobreixen el cos i dins va circulant aire fred (32-34º) entre 12-24h FISIOLOGIA APARELL REPRODUCTOR Aparell reproductor masculí L’òrgan reproductor són els testicles i les seves funcions són: - l’espermatogènesi (formació d’espermatozous) - secreció d’hormones sexuals masculines (andrògens i testosterona) l’espermatogènesi comença en els túbuls seminífers a partir de cèl.lules precursores que s’anomenen esmperatogònies, que passaran a espermatozous, a l’epidídim, a les vesícules, es barrejaran amb el semen i s’eliminaran a través de l’ejaculació. La primera divisió és per mitosi (primari), la segona és una meiosi (secundari), la tercera es formen espermàtides per meiosi II i en la quarta ja s’han format espermatozoides. Un esperiograma analitza les característiques i composició del semen. La secreció d’hormones, la testosterona, sobre el teixit diana, produeix Dihidrotestosterona (DHT). Aquesta produeix: - formació i desenvolupament dels genitals en l’embrió; en la pubertat creixement del penis i testicles i desenvolupar caràcters sexuals secundaris. L’hipotàlem estimula l’alliberació de gonadotropina, canvis en la producció d’espermatozous (actua sobre l’adenohipòfisi). La folitropina actua sobre els testicles. La folitropina actua sobre cèl.lules de sertoli, proporcionen protecció, sosteniment i nodreixen el teixit espermatogònic. Eviten l’acció autinmune i tenen la capacitat de fagocitar les cèl.lules no viables. Sense la folitropina les cèl.lules de Sertoli no actuen. l’LH estimula les cèl.lules de Leydig per estimular la testosterona. Quan les cèl.lules de Leydig detecten un augment d’espermatozoides alliberen un inhibidor (feebback -) per normalitzar- ho. En el cas de la testosterona, es regula ella mateixa. Aparell reproductor femení L’òrgan reproductor són els ovaris (gònades femenines), que provoquen: - ovogènesi o formació d’òvuls - secreció d’hormones ovàriques en la dona l’hormona és l’estradiol en forma d’estrògen. Els estrògens s’encarreguen del desenvolupament i augment de tamany d’òrgans sexuals i caràcters sexuals secundaris. La progesterona s’encarrega de la preparació de l’endometri per implantació de l’òvul fecundat.