Geografia T-12 Vicens Vives, Apuntes de Geografía

¡Descarga Geografia T-12 Vicens Vives y más Apuntes en PDF de Geografía solo en Docsity! GEO T-12: XARXES URBANES I PROBLEMÀTICA DE LA CIUTAT ACTUAL 1. LA CIUTAT ESPANYOLA DEL SEGLE XXI La globalització atorga un protagonisme a les ciutats que els exigeix cooperar i competir entre si. Per tant, existeix un interès per atreure inversions industrials, tecnològiques i de serveis per modernitzar els sistemes d’informació, de telecomunicacions i de transport 1.1 La desindustrialització de les ciutats La deslocalització de la indústria tradicional ha sigut una de les conseqüències del “capitalisme tardà o postfordisme”. Aquest fet ha significat la ràpida industrialització de determinades zones, per exemple, les ciutats del sud-est asiàtic o de la frontera nord mexicana i alhora la desindustrialització de moltes ciutats europees i nord-americanes. A Espanya, la desindustrialització de les ciutats es va produir a finals del segle XX i va significar el tancament de moltes industries de Barcelona, Madrid, Bilbao.. Malgrat aquest procés de desindustrialització, bona part de l’activitat econòmica que trobem avui a les ciutats occidentals continua estant vinculada a la indústria ja que és en aquests llocs on es localitzen els sectors d’alta tecnologia i de recerca i desenvolupament (parcs tecnològics). 1.2 El renovat protagonisme de les grans ciutats L’actual sector terciari està directament relacionat amb el sector industrial evolucionat (post industrial). Els serveis són el motor de l’economia de les ciutats i per controlar-ho es necessiten: bancs, assessories legals i financeres, empreses d’innovació i desenvolupament tecnològic, de disseny, d’estudis de mercat, de promoció i de publicitat, auditories i consultories.. També és necessari empreses dedicades a satisfer els nous hàbits de consum de la societat contemporània, centrades en l’oci, la cultura, la moda i la informació. Per poder rendibilitzar les inversions necessiten situar-se en llocs on la informació és abundant i decisivament important. Les grans metròpolis continuen sent els punts de màxima centralitat. A causa de les xarxes de telecomunicacions, el control, la propietat i les decisions sobre l’economia mundial globalitzada s’han centralitzat encara més en un reduït grup de grans ciutats o regions metropolitanes que assumeixen el nou rol de ciutats globals. 1.3 Les ciutats en un món global: la cooperació Avui en dia, que una ciutat evolucioni cap al progrés depèn de:  La capacitat d’innovació tecnològica  Les iniciatives en activitats que arrosseguen a altres activitats  L’articulació d’un teixit d’empreses locals  La potenciació de centres universitaris i d’investigació  La creativitat cultural  La preocupació ambiental  El dinamisme social Per potenciar aquestes capacitats s’han construït les xarxes i els “lobbies” de ciutats i regions a escala europea i mundial. administratiu de la gran majoria de capitals provincials ha exercit de pol d’atracció de la població i dels serveis.  Capitals comarcals: ciutats de 10000 i 50000 habitants que disposen d’equipaments i infraestructures bàsiques que els permeten influir en les localitats del seu entorn comarcal. 2.2 Les àrees metropolitanes i les conurbacions  Les àrees metropolitanes o regions metropolitanes És una zona d’influència considerable que la ciutat central s’estén a altres nuclis urbans propers de dimensions diverses que queden integrats de manera independent però condicionats per la importància d'aquesta ciutat central. Avui dia, la pràctica totalitat de la Comunitat de Madrid s’organitza en forma d’àrea metropolitana de gairebé 6.500.000 habitants (2015)  Les conurbacions És un teixit urbà continu on la trama urbana edificada supera els límits municipals de la ciutat central fins al punt d’incorporar diversos municipis: obliga a una gestió i una administració comuna. És el cas de Barcelona, en el seu municipi viuen 1.600.000 d’habitants però en la seva conurbació hi inclou 20 municipis i prop de 3.000.000 d’habitants dels 5.000.000 que integren la seva xarxa metropolitana. L’AMB ocupa una posició estratègica al sud d’Europa, al centre del corredor mediterrani que comunica Espamya amb la resta del continent. 2.3 Les xarxes urbanes Tot el continent europeu és un territori reticulat i organitzat per les ciutats. Més d’un 50% de la població europea viu en àrees metropolitanes i grans urbs. A l’interior de cadascuna d’aquestes ciutats hi segueixen persistint els desequilibris. El principal eix urbà del continent europeu (que per la seva forma sobre el mapa s’anomena banana) va del sud-est de la Gran Bretanya fins a la vall del Po, passant per Benelux, París i les conques del Rhin-Ruhr i Roine. També s’ha anat privilegiant una franja d’intensa urbanització que s’estén des de la Comunitat Valenciana fins al nord-est italià i que passa pel sud-est de França, aquest eix s’anomena l’arc mediterrani. El relatiu allunyament de Madrid, París, Berlín, o Roma en relació amb els eixos esmentats és compensat per múltiples inversions en infraestructures rebudes per potenciar les respectives capitalitats. Així mateix, la incorporació dels països de l’est d’Europa a la UE va fer que apareguessin passadissos d’urbanització i de fluxos entre la zona del Rhin-Ruhr, Berlín i Varsòvia cap a Praga, Viena i Budapest. 2.4 El sistema urbà espanyol Des de la dècada del 1960, l’evolució del sistema urbà espanyol ha traçat uns eixos de desenvolupament que coincideixen amb la localització de les principals activitats econòmiques i amb les xarxes de transports: - Àrea de Madrid: és la aglomeració urbana més important situat al centre de la Meseta - Eix Mediterrani: s’estén des de França fins Cartagena i inclou metròpolis com Barcelona i València. Embranzida del turisme  edificació per tota la costa - Eix cantàbric: des de la frontera francesa fins a l’aglomeració Oviedo- Gijón. En aquest eix hi destaquen Bilbao i Vitòria. - Eix de la vall de l’Ebre: uneix els dos eixos esmentats anteriorment i hi podem destacar Saragossa. - Eix atlàntic gallec: entre el Ferrol i Vigo passant per la Corunya i Pontevedra. - Eix andalús: es dividit en dos: La vall del Guadalquivir (Sevilla i Còrdova) i l’altre pel litoral (Màlaga i Còrdova) - Els arxipèlags balear i canari: integrats per la seva funcionalitat turística. Aquesta distribució territorial de les ciutats espanyoles s’explica per l’evolució econòmica recent, de la qual es poden distingir clarament per tres períodes: - Període 1960-1975: el creixement industrial accelerat i concentrat va fer que un gran nombre de població es veiés atreta cap a les províncies on s’estaven desenvolupant les activitats industrials i turístiques - Període 1975-1995: la quantitat de població no s’incrementa a causa de la crisi econòmica i l’augment del nivell de vida però es multiplica espectacularment l’àrea urbanitzada, donant lloc a les noves formes d’urbanització difusa o dispersa - Període 1995-avui: la millora de determinants eixos viaris van ajudar a consolidar els respectius eixos viaris i sistemes de ciutat. El tren d’alta velocitat obre noves possibilitats a ciutats intermèdies Han tingut molta competència amb els barris nous i un factor que els hi va en contra és el fet de no poder passar amb automòbil. Aquesta marca de conservació estructural ha comportat l’envelliment i la marginació dels residents, ja que normalment són gent gran sense recursos per traslladar-se. Com a conseqüència de tot això, sovint aquests barris s’han despoblat o convertit en guetos. Cal remarcar que el centre històric ha seguit mantenint la seva funció comercial especialitzada i els carrers centrals s’han revitalitzat, gràcies a la càrrega simbòlica. 3.3 De la ciutat funcional a la ciutat territori Aquest model urbà conegut com a ciutat difusa o dispersa, és una conseqüència de la generalització de l’ús de l’automòbil i de la cultura que hi va associada. La dispersió urbana ha implicat una acceleració en l’ocupació de l’espai ja que els models suburbans són altament consumidors del sòl. Evidentment, es tracta d’una fórmula que resulta molt costosa des del punt de vista ecològica (consum energètic, emissió de contaminants..) A causa de la dispersió en les localitzacions, el transport públic col·lectiu és car i molt poc rendible, de manera que l’automòbil privat es converteixi en el mitjà més pràctic: es genera un cercle viciós molt difícil de resoldre. Un territori organitzat així tendeix a l’especialització i a la privatització i implica l’aparició de grans zones d’usos especialitzats. 4. ELS PROBLEMES DE LA CIUTAT ESPANYOLA CONTEMPÒRANIA El fenomen de la globalització i de la internacionalització també ha introduït noves realitats i nous problemes socials a les ciutats. 4.1 La ciutat i la polarització social A principis de la dècada del 1980, la crisi de l’estat del benestar i el fi de l’estabilitat va suposar la destrucció de l’àmplia classe social i l’aparició d’una gran polarització social: les classes benestants cada cop ho eren més mentre la població pobra augmentava de manera exponencial. Això s’observa actualment, a la ciutat contemporània, amb l’aparició d’una ciutat dual, tant a escala mundial com en la configuració interna. 4.2 Els espais de la ciutat dual Les ciutats globals també es tradueix en una forta desigualtat interna, visualitzada en forma de segregació i fins i tot de guetització, situacions en les quals l’ètnia (origen), la procedència (immigració) o la classe social es converteixen en factors decisius d’una especialitat diferenciada. - Les àrees de sobrecentralitat Als espais de sobrecentralitat se situen les seus de les grans empreses industrials i financeres, com també les institucions públiques - Les comunitats tancades Les comunitats tancades són zones residencials exclusives, construïdes amb capital privat i que estan separades de la resta de la ciutat per mur i tanques, amb guàrdies de seguretat que controlen l’accés a les persones que no hi resideixen. Acostumen a tenir totes les prestacions, des de recollida d’escombraries fins a serveis de vigilància, la qual cosa fa que hi hagi un cost elevat. - La gentrificació S’anomena gentrificació el procés pel qual persones amb notables recursos econòmics i també activitats comercials i artístiques d’alt valor afegit s’instal·len en barris anteriorment degradats. Això provoca que els antics residents dels barris i les botigues es veuen desplaçades perquè no poden assumir els costos de vida. Quan es resisteixen a abandonar el barri, sovint observen episodis d’assetjament immobiliari o actes de pressió i extorsió. - Les perifèries degradades La major part dels processos d’empobriment es localitzen als barris perifèrics de les grans ciutats, molt dels quals no van ser dissenyats amb suficients criteris d’integració social i espacial. Aquests barris amb extraradis que havien estat la casa de les classes mitjanes, comencen a patir l’abandó per part de les administracions, la qual cosa implica entrar en processos accelerats de degradació. 5. L’EVOLUCIÓ DE LA CIUTAT A ESPANYA 5.1 La ciutat preindustrial fins al segle XVIII Abans del procés d’industrialització, les ciutats eren nuclis aïllats d’intercanvis comercials i de producció artesana, centres politicoadministratius i militars i nodes de comunicacions. Fins al segle XVIII, a la ciutat hi vivien comerciants, artesans, terratinents, funcionaris de l’exèrcit i funcionaris de l’administració. No obstant, la majoria de la població vivia al camp, atès que l’activitat agrària era la predominant. - La ciutat romana Roma va ser la que va crear la xarxa de ciutats i de camins més densa i jerarquitzada. - La immigració urbana i l’èxode rural La producció industrial requeria molta mà d’obra, fet que, juntament amb el canvi de les tècniques i els mètodes agraris, va generar un èxode rural cap a les ciutats industrials a la recerca de feina. La concentració de la població a les ciutats va iniciar el procés d’urbanització de la població. A Espanya, l’èxode rural es va produir de manera continuada entre els anys 1860 i 1936. La implantació d’una nova divisió provincial va representar la concentració en aquestes ciutats de nombroses funcions de tipus politicoadministratiu que van donar feina a moltes persones. - La expansió i la segregació de la ciutat L’enderroc de les muralles i el desenvolupament dels transports van permetre planificar el creixement de la ciutat a través dels eixamples, de manera que el fenomen de la urbanització es va estendre amb rapidesa. A vegades, es van obrir grans avingudes enmig de la ciutat preexistent. Com a resultat del conflicte d’interessos entre empresaris i treballadors, van començar a sorgir dues classes socials: el proletariat obrer i la burgesia industrial. A poc a poc, aquestes dues classes socials van quedar notablement diferenciades i especialment aïllades als seus barris respectius, separats entre si per nivells diferents de condicions de vida, de disponibilitat i qualitat de serveis, infraestructures i equipaments. El 1930, a Espanya hi havia dues ciutats (Mad i Bcn) amb més d’un milió d’habitants cadascuna. 5.3 La ciutat industrial del segle XX Al llarg de tot el segle XX, les ciutats espanyoles van continuar la seva expansió interrompuda a causa de la immigració com de l’increment de la natalitat. - El creixement desenvolupat El fracàs de la política econòmica autàrquica de la postguerra va portar moltes zones rurals del país a la misèria. Nombroses famílies es van veure obligades a emigrar cap a les ciutats industrials. La immigració es va accelerar a la dècada del 1950 i es va desbordar a partir del 1959. Ciutats com Madrid, Barcelona i Bilbao van augmentar la població, la qual cosa va provocar que s’agreugessin els desequilibris espacials que ja hi havia entre aquestes ciutats i la resta del país. L’augment de la població en aquests nuclis urbans van densificar els eixamples i els nuclis antics, sovint mitjançant la pràctica de subdividir els habitatges entre diverses famílies, a causa de la pobresa generalitzada. Al mateix temps que es densificaven els centres urbans, la perifèria de Madrid, Barcelona i Bilbao va créixer de manera anàrquica. Van aparèixer nous barris de barraques autoconstruïdes en les quals no hi havia electricitat.. - De la ciutat a l’àrea metropolitana Una altra part de la població immigrada es va establir en municipis propers a Madrid, Barcelona i Bilbao, els quals també van patir un creixement caòtic El creixement de la metròpolis o ciutat central com una taca d’oli va depassar els límits municipals i va enllaçar amb les zones de creixement de les ciutats properes, de manera que la idea de gran ciutat es va passar a la de conurbació o continu urbanitza, i d’aquí, a la àrea metropolitana. Aquestes noves àrees urbanes de vegades eren molt extenses, fet que va comportar la generalització dels mitjans de transport més ràpids. - La planificació urbanística i la participació ciutadana Es va generalitzar l’especialització funcional: van sorgir les ciutats dormitori, els polígons industrials i les zones comercials i d’oci. Van aparèixer moviments ciutadans i associacions de veïns que protestaven per les pèssimes condicions de vida de les grans ciutats i reclamaven la solució dels dèficits en serveis i equipaments. 6. LA CIUTAT SOSTENIBLE Des del Tractat d’Amsterdam del 1997, la UE té com a objectiu aconseguir un desenvolupament sostenible i mantenir una millor qualitat de vida també per a les generacions futures. La pressió humana en els sistemes urbans obliga a revisar models de gestió que governen les nostres ciutats, amb la finalitat de mantenir els equilibris amb l’entorn que ens assegurin el futur. Doc 1 Quin model de ciutat volem? Es considera que la massiva construcció d’habitatges aïllats o adossats dels últims anys ha generat patrons de vida vinculats a l’ús de l’automòbil privat en creixents grups de les classes mitjanes espanyoles. Aquest fet té un impacte ambiental molt superior al de la ciutat compacta tradicional i de difícil solució en el futur. Alguns estudis afirmen que el consum energètic total en un habitatge adossat és cinc vegades més gran que en un habitatge col·lectiu en un edifici de deu pisos, amb dos soterranis d’aparcament.