Guerra Civil Espanyola, Resúmenes de Economía de la Empresa

¡Descarga Guerra Civil Espanyola y más Resúmenes en PDF de Economía de la Empresa solo en Docsity! LA GUERRA CIVIL (1936 - 1939) CAUSES DE LA GUERRA CIVIL Profundes: - Grans desequilibris socials i econòmics a Espanya. - Oposició dels grups socials privilegiats al reformisme republicà. - Deriva de les classes privilegiades cap a solucions autoritàries (feixisme) davant el temor d’una revolució social. - Desengany dels treballadors per la lentitud de les reformes republicanes. - Radicalització de les forces polítiques i els sindicats d’esquerres. - Tradició intervencionista de l’exèrcit. Immediates: - Polarització social i violència política. - Conflictivitat social: deteriorament de l’ordre públic. Detonant: - Intenció d’acabar amb el govern del Front Popular: cop d’estat simultani el juliol del 1936. DEL COP D’ESTAT A LA GUERRA CIVIL Els insurrectes contra la República havien previst un pronunciament militar que els permetés apoderar-se dels òrgans de govern, decretar l'Estat de guerra i d'extingir els signes d'oposició. Havia de ser una operació ràpida, però al cap d'una setmana l'evidència que el cop militar no havia triomfat, i la divisió del país en dos bàndols, va originar una guerra civil. L’ESCLAT DE LA GUERRA CIVIL Després de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936, diferents alts comandaments de l’exèrcit amb la complicitat d’una part dels empresaris del país organitzen una conspiració que tindria com a objectiu portar a terme un cop d’estat i instaurar una dictadura de caràcter militar. Hi havia un fort clima de violència previ al cop d’estat en què es van cometre alguns assassinats: ❖ Assassinat del tinent Castillo, que col·laborava amb grups d’esquerres (12 de juliol). ❖ Assassinat de Calvo Sotelo, cap de RE, en mans de grups d’esquerra (14 de juliol). Davant d’això, el Front Popular va canviar de destinació alguns generals sospitosos que podien fer perillar la República. Tot i tenir-los separats, aquesta conspiració militar comptava amb el suport de les forces polítiques més de dretes. L’AIXECAMENTMILITAR El pronunciament anomenat Alzamiento Nacional, es va iniciar el 17 de juliol a Melilla. El dia 18 va arribar al Marroc el general Franco des de Canàries i va prendre el comandament de l'exèrcit d'Àfrica, el més preparat i més ben armat de la República. El mateix dia 18 es van revoltar uns altres caps militars: - Mola a Pamplona. - Queipo de Llano a Sevilla. - Goded a Mallorca. - Cabanellas a Saragossa. Als militars s'hi van afegir sectors falangistes i carlins. El govern de la República va trigar a reaccionar a la insurrecció. Malgrat els advertiments, ni Azaña ni el cap de govern Casares Quiroga van prendre mesures el dia 17 i 18 de juliol, i es va perdre temps 1 vital per a la defensa de la República. Casares Quiroga va dimitir i Azaña va nomenar José Giral cap de govern. La primera mesura presa el 19 de juliol va consistir a autoritzar el lliurament d'armes als anarquistes, republicans, socialistes, comunistes… Van ser ells, juntament amb una part de l'exèrcit lleial a la República i la Guàrdia d'Assalt, els qui van plantar cara, especialment a Madrid i a Barcelona, als colpistes i van impedir l'èxit del pronunciament militar. - Pronunciament triomfa a → Castella i Lleó, Navarra, Galícia, Balears, Canàries i algunes ciutats Andaluses. - Pronunciament fracassa a → Catalunya, València, Múrcia, franja cantàbrica, Castella-La Manxa, Extremadura i gran part d'Andalusia. Fracassa sobretot a Madrid i a Barcelona. LA INSURRECCIÓ A CATALUNYA Encarregat de dirigir la insurrecció a Catalunya: general Goded. El dia 18 de juliol va dirigir el pronunciament a Mallorca i Eivissa, que van quedar en mans dels insurrectes, i el 19 va desplaçar-se a Barcelona. Hi van trobar una forta resistència de les forces de l'ordre lleials al govern i de les organitzacions obreres. Durant el dia 18, les organitzacions d'esquerra havien demanat que els donessin armes. Aquests grups, juntament amb la Guàrdia d'assalt i la Guàrdia Civil, es van enfrontar, amb les unitats militars insurrectes. Goded en arribar a Barcelona va reorganitzar les tropes, però era massa tard. Al vespre, va ser assaltada la capitania general i el general es va rendir i va ser detingut. El cop havia fracassat. La victòria es va celebrar com un gran triomf popular, ja que el paper de les organitzacions d'esquerra havia estat decisiu. LA CONSOLIDACIÓ DELS BÀNDOLS Els insurrectes ocupaven una bona part del territori espanyol, el pronunciament no havia triomfat, però tampoc no va ser extingit totalment pel govern i la situació va derivar cap a un enfrontament civil armat, i va originar la formació de dos bàndols: - Insurrectes → formats per militars, conservadors, monàrquics de dretes, grups catòlics, falangistes, tradicionalistes (carlins) i els que s'havien oposat a les reformes de la República. Tenien com a suport i inspiració el feixisme i es definien com a “nacionals” (per la defensa que feien de la unitat d'Espanya) i catòlics. - Lleials a la República → eren bàsicament les classes populars (obrers i empleats), petita burgesia i pagesos sense terres. La majoria estaven afiliats o influïts per les organitzacions socialistes, comunistes i anarcosindicalistes i eren anomenats rojos per la dreta. A més, hi havia classes mitjanes republicanes i un grup abundant d'intel·lectuals i artistes. Tots defensaven la legitimitat republicana i havien fet costat al Front Popular, però representaven interessos molt diversos: des de sectors reformistes fins a grups revolucionaris. 2 derrota dels anarquistes més radicals i una crisi de govern molt profunda. El conflicte va servir com a pretext al govern republicà per intervenir a Catalunya amb 5.000 guàrdies d'assalt, amb l'objectiu de posar fi a la crisi. Cada cop es feien més evidents les tensions entre el govern republicà i l'autonòmic per les reticències del govern central sobre la capacitat de la Generalitat per governar, dirigir la guerra i controlar els sectors polítics i sindicals més radicals. GOVERN DE NEGRÍN. LA RESISTÈNCIA A ULTRANÇA Els Fets de Maig van disminuir la influència de l'anarquisme i van enfortir les posicions comunistes, sobretot per l'ajuda que la Unió Soviètica prestava a la República. Els comunistes espanyols van exigir la dissolució del POUM i la detenció dels seus líders. Largo Caballero es va negar i va dimitir. Es va constituir un nou govern presidit pel socialista Juan Negrín. El govern va deixar d'incloure els sindicats, CNT i UGT, i es va constituir només amb partits polítics, es va il·legalitzar el POUM i els seus líders (Andreu Nin) van ser detinguts. El govern de Negrín va romandre al poder fins a la fi del conflicte amb l'objectiu de guanyar la guerra. Per això, es va: - Reforçar el poder central. - Unificar la direcció bèl·lica. - Integrar totes les milícies en l'Exèrcit Popular. - Establir un control sobre la producció industrial i l'agrària. Al novembre el 1937, Negrín va traslladar el govern de València a Barcelona, on també s'hi havia refugiat el govern basc des de la caiguda del nord d'Espanya. El govern de Negrín va proposar una política de resistència de la República fins a la fi, tot i que mai no va deixar de cercar un acord amb l'enemic que salvaguardés la República i la democràcia. El seu programa dels Tretze Punts preveia la permanència de la República. El bàndol franquista no va acceptar entrar en negociacions. Negrín, amb gairebé l'única ajuda dels comunistes, insistia en la necessitat de resistir amb l'esperança que l'inici del previsible conflicte a Europa entre les potències democràtiques i les feixistes alleugerís la presència alemanya i italiana a Espanya. QUINES DUES OPCIONS ES VAN ENFRONTAR AL BÀNDOL REPUBLICÀ? Va ser la insurrecció militar el factor que va provocar que al territori fidel a la república s’hi estengués una revolució social. - Un sector dels fidels a la República, compost essencialment pels anarquistes (FAI-CNT), els comunistes del POUM i part de la UGT, defensava que les transformacions revolucionàries eren el millor mitjà per aconseguir una veritable mobilització popular contra el feixisme i per guanyar la guerra. Els seus propòsits eren clars: 1. Calia aprofitar el moment per imposar un nou ordre revolucionari que proposava canviar el sistema de propietat i destruir el poder de l’Estat. 2. Per això era necessari apoderar-se del control de les armes, no permetre la integració de les milícies populars en l’exèrcit regular i mantenir la iniciativa i l’autonomia al front bèl·lic. - Davant d’aquestes posicions, un altre sector extens i divers, força complex pel que fa a la composició ideològica, format per gran part dels republicans, els comunistes (PCE) i els socialistes (PSOE), mantenia una altra posició. 1. Acceptaven el protagonisme popular i la necessitat de canvis en la seva condició social i econòmica, però creien que era indispensable centrar-se a guanyar la guerra. 5 2. Per això eren partidaris de posar ordre a la rereguarda, controlar les experiències col·lectivitzades, reforçar els vincles amb les classes mitjanes i reconstruir un Estat fort concentrat en l’esforç bèl·lic. LA ZONA INSURRECTA MILITARITZACIÓ I COMANDAMENT ÚNIC La zona dominada pels insurrectes, s'anomenava zona nacional. El 24 de juliol es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional integrada per militars (Mola, Franco, Queipo de Llano...) i presidida pel general més antic, Miguel Caballenas. La missió era governar el territori ocupat i les primeres mesures que van prendre va ser la prohibició de l'activitat de tots els partits polítics, la suspensió de la Constitució i la paralització de la reforma agrària. Per a la direcció de la guerra va anar guanyant partidaris el general Francisco Franco. El seu lideratge en l'exèrcit es va imposar després d'aconseguir que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic interlocutor vàlid per negociar el seu suport a la insurrecció. Finalment, el dia 30 de setembre, els militars el van elegir cap de l'Alzamiento. L'1 d'octubre del 1936 es va publicar el decret que el nomenava cap del govern de l'Estat i generalísimo dels exèrcits espanyols. La Junta de Defensa Nacional va desaparèixer i es va establir una Junta Tècnica del Estado, amb seu a Valladolid i Burgos. El quarter general del generalísimo es va traslladar a Salamanca. LA CREACIÓ DE PARTIT ÚNIC A partir d'octubre de 1936, a diferència de la zona republicana, existia un comandament únic i incontestat, però no una uniformitat política. Els insurrectes havien prohibit tots els partits polítics que formaven part del Front Popular i tots els sindicats de classe; només eren legals la Falange Española i de las JONS, i la Comunión Tradicionalista (carlins). Franco, inspirant-se en el model d'Estat feixista italià i alemany, de partit únic i amb un cap amb poders plens, l'abril del 1937 va fer conèixer el decret d'unificació que establia la creació d'un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que comportava la unificació de falangistes i carlins, i en el qual s'havien d'integrar totes les altres forces “nacionals”. Franco esdevenia cap nacional d'aquest partit únic i concentrava així a les seves mans un altre poder. El nou partit va adoptar l'uniforme amb la camisa blava falangista i la boina vermella dels carlins, i la salutació feixista. EL GOVERN DE BURGOS (1938-1939) El procés d'institucionalització del nou Estat franquista es va iniciar el gener del 1938 amb la formació del primer govern de Franco. El nou Estat s'inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme i en el catolicisme. Tenia una ideologia nacionalcatòlica. Es va abolir la legislació republicana, es van suprimir les llibertats religiosa, política i sindical i es va imposar censura en la premsa. També es van suprimir els estatuts d'autonomia i es va restablir la pena de mort. La zona nacional havia esdevingut un Estat totalitari. L’EVOLUCIÓ DE LA GUERRA BATALLA DEMADRID El juliol del 1936, les tropes d'Àfrica, els legionaris i regulars liderats per Yagüe, travessen l'Estret i busquen l'enllaç amb els sublevats del nord, després d’eliminar la resistència de Badajoz. Al setembre del 1936, Franco va ocupar Toledo i va posar fi al setge de l’alcàsser d’aquesta ciutat. A finals d’octubre del 1936 eren a les portes de Madrid, el principal objectiu. El 29 d’octubre el govern de la República va decretar la mobilització general per salvar Madrid.: milers de persones 6 van fortificar els accessos i l’interior de la ciutat i s’agrupaven sota el lema “No passaran” i “Madrid, tomba del feixisme”. El 6 de novembre, el govern republicà es va traslladar a València. Malgrat els atacs aeris dels insurrectes, Madrid va resistir des del novembre al gener l’ofensiva de l’exèrcit rebel. Això va ser possible gràcies a l’arribada de les primeres Brigades Internacionals i d’una columna anarcosindicalista des de Barcelona, la Columna Llibertat. BATALLES DE JARAMA I GUADALAJARA Fracassat l’intent d’entrar a Madrid, els insurrectes van iniciar dues maniobres per aïllar Madrid i tallar les comunicacions que tingués amb VLC. - Batalla de Jarama (febrer 1937)→ els insurrectes van travessar el riu, però van ser detinguts pels republicans i no van aconseguir aïllar la ciutat. - Batalla de Guadalajara (març 1937) → les tropes feixistes italianes, aliades de Franco, van ser derrotats per l’Exèrcit Popular de la República. Va ser la 1a victòria republicana de gran ressò. BATALLA DEL NORD Franco va abandonar l’atac a Madrid i va canviar d’estratègia. La lluita es va traslladar a la franja cantàbrica. Els principals combats van tenir lloc entre l’abril i l’octubre del 1937, els combats van desplaçar-se d’est a oest. Els insurrectes de Mola van atacar a Biscaia a finals de març. A l’abril es va produir el primer bombardeig aeri del món sobre població civil (Guernica), realitzat per la Legió Còndor i l’Aviació Legionària, provocant moltíssimes víctimes. Bilbao va ser ocupada el juny del 1937. La República va atacar Brunete i Belchite per alleugerir la pressió militar al nord, però no van evitar l’entrada dels insurrectes a Santander i Astúries (set - oct 1937). FRACTURA DEL TERRITORI REPUBLICÀ L’exèrcit republicà es va reorganitzar el 1936, creant les Brigades Mixtes. L’objectiu era dotar l’exèrcit d’organització i eficàcia per capgirar el desenvolupament de la guerra. Es va proveir de comandaments professionals i s’hi van els quadres procedents integrar les milícies. El nou exèrcit va dirigir diverses ofensives. La més exitosa va ser batalla de Terol, on es va lliurar una gran batalla a l’hivern de 1937-1938. Els republicans van ocupar la ciutat, que es va mantenir fins al febrer. Llavors, Franco va fer la campanya d’Aragó que, a través del Maestrat, va arribar fins al Mediterrani (Vinaròs) a l’abril. El territori republicà va quedar dividit en 2 zones aïllades: una era Catalunya. Franco va continuar l’atac cap al sud i lliurar forts combats per Castelló i València. BATALLA DE L’EBRE. OCUPACIÓ DE CATALUNYA La batalla de l’Ebre va ser una de les grans batalles de la guerra i l’últim intent dels republicans per aturar les tropes franquistes, recuperar territori i unir les zones republicanes. Va començar el 25 de juliol del 1938 amb l’atac republicà entre Mequinensa i Amposta. Els republicans van avançar cap al sud i van ocupar Gandesa. Franco va enviar reforços, va aturar l’atac i va contraatacar. A la primeria de novembre, l’exèrcit republicà va replegar-se a l’altra riba del riu Ebre, mentre els insurrectes avançaven, ocupant tot el sud de Tarragona i travessaven l’Ebre. El 16 de novembre va acabar la batalla, amb molts republicans morts. Franco va iniciar l’ofensiva contra CAT. Tarragona va ser ocupada el 15 de gener i BCN el 26. El 4 de febrer va caure Girona i milers de refugiats van fugir cap a França. 7