Técnicas empatéticas en terapia: Aceptación, entendimiento y explicación, Ejercicios de Psicología

¡Descarga Técnicas empatéticas en terapia: Aceptación, entendimiento y explicación y más Ejercicios en PDF de Psicología solo en Docsity! HABILITAT PER ENTREVISTAR INFORMACIÓ OBTINGUDA DE LA LECTURA INFORMACIÓ OBTINGUDA D’ALTRES FONTS EXEMPLES DEL VÍDEO H. EMPÀTICA Acceptació incondicional del pacient per part del terapeuta, és a dir, mostrar sentiments positius, no manifestar sentiments negatius (ira, aversió, pena), controlar aquests sentiments. El terapeuta ha de saber identificar els sentiments positius i negatius propis en relació del pacient per ser empàtic. Acceptar-lo tal com és, sense prejudicis.  Segons l’aproximació psicodinàmica de Kohut (1981) hi ha dos passos a seguir: - Entendre: el terapeuta escolta i “entra a la vida” del pacient. El procés pot ser gradual, alguns pacients inicialment poden negar observacions del terapeuta que són encertades com a mecanisme de defensa, però a mesura que desenvolupa auto- consciència, la resposta i recepció a l’empatia del pacient millorarà.  - Explicar: recollir dades de l’experiència del pacient i explicar el perquè d’aquesta a partir de la teoria psicodinàmica (conducta és un acte amb sentit i finalitat, tot i que el pacient en sigui conscient, Freud).   Greenberg (1995), en canvi, mostra les següents pautes: 1. El terapeuta crea una connexió i un espai segur perquè el pacient pugui parlar i explorar emocions. El terapeuta explora, i el resultat d’això és una aliança terapèutica positiva, una comprensió de les emocions que poden causar-li percepcions errònies d’ell mateix o del món, i una regulació emocional.  2. Crea una narrativa coherent Fer que sí amb el cap Somriure Reforçar o donar l’enhorabona per algun mèrit aconseguit Riure quan li sembla graciós alguna cosa No jutjar Preguntes com: - Et resulta difícil? - No devia agradar-te, no? Frases com: - De totes formes, tothom ho pensa (no només ella) - Ha de ser molt difícil... diferenciant com les experiències del pacient tenen diferents significats i connectant amb l’experiència emocional del client. Les emocions caòtiques, negatives, s’organitzen i el client llavors és capaç de regular les seves emocions. 3. Ensenya al pacient a sentir compassió i tolerància per les seves pròpies emocions per a que pugui gestionar les experiències difícils.  Per altra banda, Ruiz i Villalobos (1994) afirma que l’empatia implica no només comprendre els pensaments i sentiments expressats pel client, sinó captar les implicacions emocionals, cognitives i conductuals que tenen a la seva vida, és a dir, comprendre el significat més enllà del que el pacient expressa. Entendre al client des del marc de referència d’aquest i saber-li-ho comunicar per a que se senti comprès.  És important per aquells clients que no venen a consulta per iniciativa pròpia.  El terapeuta ha d’anar en compte en no projectar les seves actituds i expectatives en el client per no distorsionar-lo, ha de buscar un equilibri entre la comprensió empàtica i la comprovació objectiva de les afirmacions del client.  H. NO VERBALS Els efectes que tenen en Quatre actes útils de la comunicació no Aguantar la mirada perquè la sentiments propis, ja que si l’entrevistador no es coneix i no sap com controlar-los, pot interferir en les altres habilitats que requereix l’entrevista. A més, que l’entrevistador es conegui a si mateix pot afavorir l’expressió de sentiments en els casos en que sigui adequat, i poder dibuixar una línia entre el que són els seus valors amb els que son del pacient.  tècnics. Les limitacions personals de l’entrevistador (por al fracàs, necessitat de control o aprovació…) poden provocar comportaments antiterapèutics, com per exemple: evitar aspectes conflictius o tractar els més superficials. L’autoconeixement ha d’anar lligat a l’autoregulació, per a que els propis problemes i dificultats no interfereixin en el tractament del pacient.  Una aplicació important de l’autoconeixement es que el terapeuta sàpiga detectar quan experimenta reaccions emocionals en resposta als seus pacients (contratransferència). L’entrevistador ha d’analitzar les pròpies motivacions internes i impedir que influeixin negativament. Si no es pot controlar, es pot derivar a un altre terapeuta.  H. PER A PREGUNTAR Preguntes obertes i tancades Les preguntes obertes (de resposta àmplia) inciten al pacient a parlar més, però tendeixen a donar informació més general. Llavors, per ampliar es faria una pregunta tancada, per donar dades específiques.  Cada entrevista és diferent i dona peu a diferents tipus i Preguntes obertes i tancades Les preguntes obertes es poden fer de forma indirecta. S’han d’evitar les suggerències de resposta.  Pautes aconsellables a l’hora de fer preguntes són:  - Tenir clar el propòsit de la pregunta (si és útil o simplement satisfà la curiositat del terapeuta),  - Emprar el mètode hipotètic-deductiu per generar més preguntes: De les hipòtesis es creen preguntes Frases com: - Explica’m més sobre això Preguntes com: - A qui truques quan necessites parlar? - Què hagués canviat si...? - A què et refereixes amb...? - Per què et fa gràcia/pena/etc? quantitats de preguntes. La majoria d’autors suggereixen fer preguntes obertes. Peticions d’aclariments i ampliació El terapeuta pot interrompre i demanar informació d’aspectes que li semblin rellevants o que no hagi entès (aclariments). Ampliació és útil al final de l’exposició d’un assumpte, donat que s’obtenen informacions omeses o oblidades pel pacient, que complementen allò que ja ha dit.  Altres consideracions sobre la formulació l ús de preguntes Les preguntes poden beneficiar o perjudicar l’obtenció de dades i la interacció terapeuta-pacient, per tant, es suggereix que siguin presentades d’una en una, de forma directa, precisa, breu, clara i intel·ligible, si pot ser amb el seu argot, i dins dels límits en que pugui respondre encaminades a confirmar-les o a refutar-les, i així es limita el perill de distorsionar la informació.  - Moderar l’ús de les preguntes que continguin un “per què”, ja que es poden entendre com a acusatòries i el pacient pot posar-se a la defensiva i contestar amb un “no sé”. En canvi, es pot reformular a “què li porta a fer/dir…” “a què creu que es degut…” - Resistir la temptació a fer preguntes intempestives → millor apuntar la idea per usar-la més tard, i evitar les interrupcions freqüents o amb poc tacte - Usar un llenguatge comprensiu pel pacient. Peticions d’aclariments i ampliació Si una persona mostra renúncia a clarificar alguna cosa, es pot restar-li dramatisme al tema fent referència al que altres persones amb el mateix problema comenten, o bé deixar el tema.  fàcilment. Quan es fa la pregunta, s’ha d’esperar a la resposta del pacient, sense interrompre’l, preguntes relacionades amb els objectius de l’entrevista i evitar fer preguntes que ja indiquin a una resposta o que indueixin al pacient a contestar el que el terapeuta vol sentir. S’ha d’evitar les preguntes amb to incriminatori o d’acusació. OPERACIONALITZA R INFORMACIONS Consisteix en ajudar al pacient a elaborar, amb les seves paraules, descripcions inequívoques del problema que està narrant. Després s’haurà de comprovar que tan pacient com terapeuta estiguin parlant del mateix quan es refereixen al mateix assumpte. Si és necessari que el terapeuta intervingui per tenir informacions clares i precises, es poden usar peticions d’aclaració, exemples i resums. Hi ha paraules que tenen diferents significats per moltes persones, per ex. “descontrol”. A vegades el pacient posa el focus del - A què et refereixes amb? - Què s’hagués resolt? estratègies no directives (que serien les habilitats que s’han exposat anteriorment). Per ex, si les preguntes són obertes, està fent ús d’un mètode no directiu, en canvi, si són tancades, sí que és directiu. Si l’entrevistador agafa un rol passiu, el pacient pot dominar l’entrevista, però segurament no sortirà bé i l’entrevistat no quedi satisfet.  producte del comportament propi (control intern) o de la sort, atzar, o altres (control extern). Quan més extern, més directivitat (almenys inicialment). - La llibertat d’elecció que el client creu que té: com menys llibertat es percebi que té el client, menys directivitat (si no ve per iniciativa pròpia, per exemple, convé ser menys directiu). Seligman recomana mètodes directius amb els clients que estiguin disposats a ser dirigits, motivats per assolir objectius específics, greument pertorbats o fràgils, en situació de crisi o amb dificultats per establir límits. MANTENIR LA INTERACCIÓ Continuïtat, coherència i harmonització entre la parla i els altres comportaments del pacient i del terapeuta. Es dona continuïtat a partir del que el pacient verbalitza i el seu llenguatge no verbal i la consegüent resposta del terapeuta. Alguns recursos poden ser emprar transicions (frases o preguntes adequades per canviar de tema) i sincronies Fer preguntes Repetir el que ha dit ella en forma de pregunta (el moment correcte per fer- ho). Per tant, hi ha dos aspectes importants: la pertinència de les preguntes o frases introduïdes i la intervenció del terapeuta per redireccionar al pacient cap a assumptes rellevants pels objectius de l’entrevista.  RESUM Síntesi de les principals informacions que ha ofert el pacient. Ha de presentar-se sempre la possibilitat de confirmar el seu contingut o bé reformular-lo. Al mateix temps, el pacient pot revisar la narració i recordar altres informacions, per tant, no només afavoreix correccions, sinó que estimula al pacient a parlar més.  Aquesta estratègia es pot utilitzar sempre que hi hagi determinada quantitat d’informació o indicis que el terapeuta pugui estar-se Els propòsits quan s’aplica aquesta habilitat són: unir múltiples elements (afectius, cognitius, interpersonals, etc.) que ha comentat el client per donar-los una estructura i clarificar la informació, identificar temes comuns que es posen de manifest després de diverses intervencions del client, fer resums d’aspectes importants i resumir el progrés aconseguit.  Pregunta per veure si ho ha entès bé: - Denunciaràs a l’asseguradora de la persona que et va pegar? - Per això has vingut? Perquè et digui que no estàs boja? equivocant. Per tant, es poden fer diverses vegades.  La diferència amb la reformulació és que aquesta només inclou continguts emocionals.  Referències: Bados, A. & Garcia, E. (2011). Habilidades terapéuticas. Facultad de Psicología, Universidad de Barcelona. http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/18382/1/Habilidades%20terap%C3%A9uticas.pdf Gongora, M. (2005). La entrevista de evaluación clínica con adultos. En V. E. CABALLO (Ed.), Manual para la evaluación clínica de trastornos psicológicos (pp. 47-54). Madrid: Piramide.