Historia d'Espanya Selectivitat (PAU), Apuntes de Historia de España

¡Descarga Historia d'Espanya Selectivitat (PAU) y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity! TEMA 1: LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA La Restauració va ser un llarg període, que es va estendre des del pronunciament de Martínez Campos (un general) fins al cop d'estat de Primo de Rivera el 1923. Es va restaurar la monarquia de la dinastia dels Borbons. 0. SITUACIÓ PRÈVIA Isabel II va haver d’abdicar i d’exiliar-se el 1870. Posteriorment, la monarquia d’Amadeu I de Savoia que la va succeir va fracassar. Es va instaurar la Primera República, que només va durar onze mesos i van haver-hi molts canvis de poder. Va tenir lloc la Tercera Guerra Carlina del 1872 al 1876, on els carlins van fracassar. També hi havia conflictes a Cuba, que era una de les últimes i més important de les colònies d’ultramar espanyoles. Aquests es van revoltar per la seva situació d’esclavitud. 1. PRIMER PERÍODE (1875-1898) El 1874 va haver-hi un cop d'estat del general Pavia i la Primera República es va dissoldre. El general Serrano va ocupar el poder i l’exercí de manera autoritària. El 19 de desembre del 1874, el general Martínez Campos va fer un pronunciament i proclamà com a rei d'Espanya a Alfons XII. El 9 de gener del 1875, Alfons XII va desembarcar a Barcelona. Cinc dies després, va arribar a Madrid. El nou govern va començar amb èxits. Es va produir la derrota dels Carlins i es van abolir els furs, que eren unes lleis territorials que hi havia al País Basc i a Navarra. Tot i això, es va establir un concert econòmic que donava una certa autonomia fiscal a les províncies basques, i per aquesta raó la major part dels carlins van reconèixer a Alfons XII com a rei, en veure que part de les seves demandes es complien. Avui dia segueixen vigents. La derrota dels Carlins va permetre desviar tropes i soldats a Cuba, on es va arribar a una pau momentània. Es va pactar l'evolució de l'esclavitud, la promesa de reformes polítiques i una amnistia (l'alliberament de presos polítics). Aquests acords es van incomplir i es van renovar els conflictes, que van acabar amb el desastre del 1898. El nou govern volia dotar al país d'una nova Constitució i d'uns nous principis per corregir el descrèdit que tenia la monarquia, que estava molt desprestigiada. Aquest nou sistema es va inspirar en el govern britànic., que es caracteritzava per: ➔ Model estable. ➔ Monarquia respectada. ➔ L'exercit no intervenia directament en la vida política. ➔ Sistema bipartidista (dos partits: el liberal i el conservador) amb cambres bicamerals. ➔ Hi havia eleccions. ➔ El rei o el monarca era un personatge clau, tenia un paper d'arbitratge en aquesta alternança de poder. El nou model espanyol el va introduir Cànoves del Castillo. Aquest era un sistema parlamentari liberal. Però a diferència del britànic, era escassament democràtic, ja que poques persones podien votar. Només hi havia dos partits, era un sistema bipartidista. Els socialistes, republicans, anarquistes i les formacions regionalistes no podien participar en la vida política. A Espanya hi havia molt analfabetisme, i per tant era molt fàcil manipular a la gent. Alfons XII residia a Gran Bretanya, a Sandhurst, per consell de Cànoves del Castillo (cap del govern conservador), on es dedicà a conèixer el sistema britànic i es va formar com a militar. Per tant, els militars el respectaven. Va escriure un manifest on expressava les seves intencions de recuperat el tron i instaurar una monarquia conciliadora i liberal. Aquest manifest va ser el Manifest de Sandhurst, de l'1 de desembre del 1874. El moviment obrer, que havia gaudit d’àmplies llibertats durant el Sexenni Democràtic, va ser durament reprimit pel govern de Cànoves. Es van declarar il·legals tots els sindicats i associacions. 1.2. La Constitució de 1876 Va ser una síntesi de les constitucions del 1845 (conservadora) i de la constitució del 1869 (progressista). Era una constitució genèrica i flexible. Donava molt marge d'interpretació. Reconeixia els drets i llibertats individuals i també el dret de reunió, dret d'expressió, dret d'associació… però amb moltes restriccions, sobretot quan governaven els conservadors. Establia una separació de poders: el judicial, l’executiu i el legislatiu. La sobirania compartida entre el rei o monarca, qui tenia dret a vet, protestat legislatiu, de nomenament de ministres i una funció arbitrària; i les corts, les quals tenien una funció legislativa i eren bicamerals (el Congrés i el Senat). Els sufragi no estava especificat d’una forma clara. Inicialment va ser un sufragi censatari, però amb el govern progressista va evolucionar cap a un sufragi universal masculí. L’estat era confessional, amb llibertat de culte en l’àmbit privat. L'Església catòlica tenia un gran poder, controlava l’educació i tenia una prestació econòmica per mantenir-la. Era una estat bipartidista, on l’alternança de poder es feia seguint un torn pacífic. Hi havia moltes maneres per anul·lar les lleis, i la població es va començar a adonar. El rei tenia molt poder. Era poc democràtic i molts grups polítics no podien participar en les eleccions. El desencant de gran part de la població va comportar a un gran abstencionisme. 1.3. El torn pacífic Es portava a la pràctica de la següent manera: 1. El rei feia de paper d’àrbitre i actuava de manera neutra, decidint quan s’havia de canviar de govern, aconsellat pels seus assessors. 1.5.3.1. Carlins Després de la Tercera Guerra Carlina, van ser derrotats (1876). Això no va significar que desapareguessin. El Carlisme havia triomfat en aquells llocs que prèviament havien tingut règims especials (al País Basc, Navarra i Catalunya). Entre ells estaven dispersos i dividits en diferents faccions, sense directrius polítiques clares. El 1886, amb la consolidació de la Restauració (havien fet el Pacte del Pardo), van perdre l'esperança d'aconseguir i d'arribar al poder. El 1888, va haver-hi una escissió (una divisió) i es va formar: ➔ Partit Tradicionalista de Ramón Nocedal, que tenien una ideologia antiliberal (volien un poder fort del rei, l'absolutisme), eren contraris al parlamentarisme, ultracatòlics i defensaven la tradició, en contra del progrés. Eren partidaris de defensar-ho amb armes si feia falta. ➔ Altres Carlins van renunciar a les armes i es van integrar en el sistema. Els alts càrrecs eclesiàstics catalans (jerarquia catalana, l'alt clergat) va fer pressió sobre el clergat per a abandonar el carlisme. 1.5.3.2. Republicans Van ser vençuts en un cop militar el 1874 fet pel General Pavia. Van patir repressió durant els primers anys de la Restauració. Amb l'ascens al poder dels liberals, van tornar a aflorar, podien formar algun partit polític. Estaven dividits en diverses branques: ➔ Possibilistes - Eren seguidors d’Emilio Castelar (que va ser elegit diputat per Barcelona, però era l'únic) - Estaven permesos a les eleccions. - Van optar per la negociació. - Eren oposats al radicalisme. - Partidaris d'un sufragi universal. ➔ Partit Republicà Progressista - El dirigent era Ruiz Zorrilla - Optaren per la via insurreccional. Van fer diferents aixecaments, però van fracassar. ➔ Republicanisme Centralista i Unitari - El dirigent era Salmerón - Volien un model centralista, que es decidís tot des del mig. ➔ Partit Republicà Federal - El dirigent era Pi i Margall - Eren autonomistes, partidaris d'un estat federal. Això vol dir que se li dóna molt poder de decisió a les diferents regions de l'estat. - Van tenir més suport a Catalunya. - També van tenir divisions internes (Valentí Almirall) - Partidaris de moltes reformes socials profundes. Per ser escoltats, disposaven d'un gran nombre de centres, ateneus i casals; així com una premsa pròpia, que estava menys o més permesa depenen de qui estigués al poder. Malgrat la seva derrota, van tenir força importància a algunes ciutats com Barcelona, Sabadell… També tenien el suport dels pagesos d'algunes zones, els rabassaires. Tot i les seves diferències i la fragmentació, coincidien en quatre punts: ➔ La República com a forma d'estat, sense rei. ➔ La necessitat de fer reformes socials. ➔ La fe en el progrés científic i educatiu, que en aquella època estava en mans de l'església. ➔ La laïcitat. Que Espanya fos un estat laic, no un de confessional. El 1893 es va crear la Unió Republicana, que aplegava als Federals, als Centralistes i als Progressistes. Però va haver-hi divisions internes i la seva expansió va ser limitada. Al mateix temps, el moviment obrer agafava autonomia i força pròpia, per la qual cosa els Republicans van anar perdent suport. 1.5.3.3. Socialistes L'any 1879, es va formar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). ➔ Dirigit per Pablo Iglesias. ➔ Es definia com a Marxista. ➔ Defensor dels obrers. ➔ Partidaris d'una revolució social, canvis en profunditat. ➔ Programa de reformes immediates: - Reducció de la jornada laboral - Prohibició del treball infantil - Dret d'associació, reunió i manifestació - Sufragi universal, que tothom pogués votar. ➔ Va tenir una implantació baixa, ja que Espanya era un estat poc industrial, i per tant no hi havia molts obrers que els recolzessin. A més, com que el sufragi era censatari, la gran majoria d'obrers no podien votar per la seva situació econòmica. ➔ Va rebre més suport al País Basc, Catalunya, Madrid, Astúries… i localitats industrials. ➔ Hi havia un diari on hi havia publicacions: El Socialista. ➔ Fins al 1910 no van entrar a les Corts. ➔ El 1888 es va formar el sindicat UGT (Unió General de Treballadors), que representava als treballadors i reivindicava la millora de les condicions laborals dels obrers. 1.5.3.4. Regionalistes i nacionalistes Totes van ser una reacció contra l'uniformisme i el centralisme de l'estat. Eren moviments burgesos, no proletari, ja que la majoria buscaven beneficis econòmics. Va haver-hi: ➔ El nacionalisme català - Fins a la Restauració (1874), els portaveus del catalanisme eren els federalistes. Els federals no volien la independència, volien molta autonomia pròpia. - Durant la dècada del 1880, Valentí Almirall va trencar amb el federalisme. Va definir un nou catalanisme. Va organitzar el Primer Congrés Catalanista i va fundar el Centre Català (el primer partit catalanista). Pretenia aconseguir l'autonomia catalana, no la independència. - En aquella època es veia que Espanya estava molt poc desenvolupada, i demanaven que l'estat Espanyol havia de canviar, que no hi hagués tanta corrupció, es modernitzés… - Va començar sent únicament burgès, després va anar cap a les classes socials més baixes, però aquestes estaven més centrades a treballar menys hores i tenir més drets. ➔ El nacionalisme basc - Reivindicaven el sistema foral, que s'havia abolit després de la Tercera Guerra Carlina, tot i que es va mantenir un cert concert econòmic. Un sistema foral vol dir que els territoris tenien unes lleis especials. - La burgesia era partidària del concert econòmic, ja que el seu estat tenia un privilegi econòmic. - Amb la industrialització, va arribar molta immigració. Amb això, es va afavorir a un corrent nacionalista que defensava la llengua, la cultura, la societat tradicional i la puresa racial dels bascos. - Sabino Arana va formar un partit polític el 1875, el PNB. Reivindicava la total restauració dels furts. ➔ El nacionalisme gallec - Era una societat molt rural, no hi havia indústria. - La burgesia era dèbil - Tenia poca consolidació social, ja que s'identificava amb la pagesia tradicional i amb l'endarreriment econòmic. - Fins a principis del segle XX va ser molt poc representatiu. 1.5.4. Fora del sistema 1.5.4.1.Anarquistes Estaven fora del sistema per voluntat pròpia. La seva estratègia adoptada era l'acció violenta. Eren atemptats contra els pilars bàsics del capitalisme: l'estat (els polítics), la burgesia i l'església. A Catalunya i a Andalusia, l'anarquisme va tenir més influència que el socialisme. ➔ Andalusia - No hi havia indústria. - El 1883, el moviment La Mano Negra va iniciar al camp Andalús i ser culpada d'una sèrie d'assassinats, i així es va iniciar una repressió contra els anarquistes per part de l'Estat. Això va fer que els anarquistes es radicalitzessin encara més i que portessin a terme accions encara més violentes. ➔ Catalunya - Estratègia anomenada propaganda pel fet, que van ser una sèrie d'actes: ● Bomba del Liceu a Barcelona, perquè era un lloc de reunió de burgesos i de gent molt influent. ● Bomba durant la processió del Corpus, era un acte religiós i representava al clergat. ● Atemptats contra Martínez Campos i Antonio Cánovas, que formaven part de la política. - Repressió indiscriminada per aquests atemptats. Es van fer els Processos de Montjuïc el 1896, que va ser un judici on van jutjar a molta gent, culpables i sospitosos. Va ser un judici sense garanties, i va tenir repercussió internacional. Això va provocar una onada d'atemptats i Barcelona va ser coneguda com la ciutat de les bombes. Hi havia moltes divisions internes entre els anarquistes: ➔ Sector antisindicalista (més radical). - Defensaven la via directament revolucionaria practicant una acció armada. - Grups clandestins, que s'amagaven i no podien sortir al carrer com a organització - Era principalment la via Andalusa (a Barcelona hi havia molts immigrants d'Andalusia) 1.7. Conseqüències del desastre del 1898 1.7.1. Crisi econòmica Anar a la guerra suposa moltes despeses econòmiques. A més, el comerç va disminuir, i això va ocasionar pèrdues econòmiques. El ministre d'economia Villaverde, va fer una reforma de la hisenda i va apujar els impostos. 1.7.2. Crisi política El sistema de la Restauració (el bipartidisme), encara funciona, però està debilitat per la inestabilitat. Va aparèixer un nou corrent polític: el Regeneracionisme. L'objectiu d'aquest és el d'intentar portar una sèrie de reformes polítiques a l'administració pública, amb la finalitat d'acabar amb la corrupció i modernitzar el país. Surten crítiques importants al bipartidisme, i sobretot, al Caciquisme. El poble estava fart de la gran influència que tenien els cacics. 1.7.3. Crisi moral La derrota militar també va ser de caràcter moral i psicològic. La població tenia moltes esperances posades en el seu país, i quan aquest va perdre es devaneixen. La imatge canvia i es veu que l'exèrcit i els polítics del país són incompetents. Hi havia la sensació que Espanya estava moribunda. 1.7.4. Solució Va sorgir el Regeneracionisme amb l'objectiu de sortir d'aquesta època de crisi. Durant el sexenni democràtic es va voler modernitzar Espanya, però amb la Restauració es va abandonar. Després de perdre la guerra, es va voler recuperar aquesta filosofia per modernitzar i fer avançar a Espanya. No hi havia llibertat de càtedra, els professors no podien ensenyar el que ells volguessin, i per tant, uns professors d'universitat van marxar d'aquestes i van crear la Institución de Libre Enseñanza. Aquests considerava que la societat era molt catòlica i amb una mentalitat molt tancada. Per aquesta raó, van agafar les idees del Regeneracionisme i van fer una crítica de la història d'Espanya, amb l'objectiu de regenerar la societat. Un dels intel·lectuals més importants va ser Giner de los Rios. Es basava més en l'educació. El lema del Regeneracionisme va ser "Escuela, despensa y siete llaves al sepulcro del Cid". Escuela perquè la gent ha de tenir accés a l'educació. Despensa perquè si la gent obté una educació, podrà omplir la seva despensa. Y siete llaves al sepulcro del Cid perquè volen deixar enrere la idea que Espanya és una gran potència, han de ser més realistes. Joaquín Costa va ser un intel·lectual aragonès que defensava la necessitat d'impulsar el país, modernitzar l'economia, la societat i la política. Es basava més en l'economia, l'agricultura. El Regeneracionisme era un corrent de pensament, però no va formar cap partit polític. Tot i això, aquests últims sí que hi van agafar algunes idees. Eren molt pessimistes, i veien que la situació d'Espanya era molt complicada i que necessitava reformes tan profundes que eren més aviat impossibles. A Espanya va entrar un corrent anomenat Krausisme, que defensava que l'educació havia de basar-se en l'aspecte científic i no ha de tenir cap relació amb l'església. Les classes s'haurien de basar en el rigor, no en les supersticions i les creences. Paral·lelament, en aquella època sorgeixen grans autors literaris, la generació del 98. I aquests tenen una visió pessimista i melancòlica, reflexionen sobre el que ha passat. 1.7.5. A Catalunya Als comerciants catalans se'ls va posar un impost, però aquest es van negar a pagar-ho. Va haver-hi un tancament de caixes. Sectors de la burgesia comencen a pensar que els partits dinàstics no serveixen per governar (no els beneficiaven de cap manera), i comencen a donar suport al catalanisme com a corrent polític. 1.7.6. Conseqüències de futur El desastre del 1898 va suposar la fi d'una època. Tot i que la Restauració continua, el cicle proposat per Cánovas acabarà fracassant. Comença a sortir una nova generació de polítics i d'intel·lectuals, que donen nous aires al nou regnat que vindrà, el d'Alfons XIII. 1.7.7. Ruptura entre l'exèrcit i els sectors més crítics de la societat Després de la derrota militar, molts d'aquests es van molestar perquè se'ls culpava de tot. Aleshores, van començar una línia més autoritària, ja que ells pensaven que els responsables eren els polítics, que eren ineptes i corruptes. Els militars van començar a tenir la consciència que han de tenir més presència en la vida política, que han d'intervenir més en ella. Retorna l'intervencionisme militar. Els nacionalistes (sobretot el català i el basc) van agafar molt poder, i l'exèrcit, que era més aviat d'ideologia centralista i unionista. La situació comença a ser inestable, i l'exercit busca tenir més poder. 2. SEGON PERÍODE (1898-1923) El desastre del 1898 palesar les deficiències del règim de la Restauració i va donar lloc a un reformisme polític basat en les idees regeneracionistes. Fins al 1902, per la majoria d’edat d’Alfons XIII (16 anys) va regnar la seva mare, Maria Cristina d’Habsburg. El 1902 Alfons XIII va agafar el poder. Aquest es divideix en dos períodes: ➔ Del 1902 al 1923 amb la Restauració ➔ Del 1923 al 1931 amb la dictadura de Primo de Rivera 2.1. El fracàs del primer govern regeneracionista El 1899 la reina regent, dona el poder als conservadors de Francisco Silvela (Cánovas havia estat assassinat i Sagasta havia mort de manera natural). Aquest govern va impulsar una política reformista que va posar en projecte una descentralització administrativa i una nova política pressupostària que apujava els tributs sobre els productes de primera necessitat i creava nous impostos per poder pagar els deutes concrets durant la guerra de Cuba. Això ho va fer el ministre d’economia Villaverde i el general Polavieja amb el govern de Silvela. A Catalunya es va imposar una política fiscal: forta protesta (Tancament de Caixes i Vaga general de comerciants el 1899). El govern va imposar una ordre d’embargament sobre els comerciants que no pagaven. Això va provocar moltes protestes i una Vaga general de comerciants. L’alcalde de Barcelona Bartomeu es va negar a dur a terme aquests embargaments i va dimitir. D’aquesta manera, el govern va decretar l’estat de guerra a Barcelona i va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona, que són un dret dels ciutadans. Amb aquesta situació d’inestabilitat i revolta, Polavieja va acabar dimitint. Es consolidà el Catalanisme com a alternativa a la caduca política de la Restauració, ja que va haver-hi un descrèdit dels partits dinàstics. Això també va posar fi a l’esperit de regeneracionisme. També va haver-hi un auge del moviment obrer i de la influència del republicanisme. 2.2. Les opcions del reformisme Alfons XIII va intentar, durant els seus primers anys de regnat, intentar destacar pels intents de reforma per posar fi al caciquisme i al falsejament electoral. Dins dels corrents reformistes es poden diferenciar diverses tendències: ➔ La dels partits del torn dinàstic, que van tenir una gran importància fins al 1912 i és basava sobretot en la crítica del frau electoral que abans exercien. Eren partidaris de la Revolució des de dalt. Van fer reformes des de les classes dirigents, els governants i els interessos de la burgesia, intentant deixar de banda a les masses populars del sistema. Se’n destaquen Francisco Silvela i Antonio Maura del Partit Conservador, i José Canalejas del Patit Liberal. ➔ La dels partits marginats del sistema (republicans, socialistes, regionalistes, nacionalistes...), a qui el sentiment de no haver sabut aprofitar la crisi del 1898 per posar fi a l’hegemonia dels partits dinàstics va col·locar les forces de l’oposició la necessitat de renovar profundament els dienaris, les organitzacions i els dirigents. El seu objectiu era el de fer fora el sistema actual bipartidista. Es va eliminar l’impopular sistema de quintes fent una nova llei del reclutament el 1912: la Llei de lleves. Aquesta es va convertir en obligatòria en temps de guerra, i es va suprimir la redempció en metàl·lic. Com a resposta a les reivindicacions regionalistes i nacionalistes, el govern va elaborar un projecte de Llei de mancomunitats, que permetia que diverses diputacions provincials s’unissin per gestionar serveis públics, i que va ser aprovada el 1914. També va millorar les condicions laborals de les dones i dels infants. L’assassinat de Canalejas en un atemptat anarquista l’any 1912 va posar fi a l’etapa regeneracionista promoguda des del mateix sistema. Tot i que es van fer reformes importants, no van ser suficients per millorar ni la situació econòmica ni la tensió social. Els burgesos sortien perjudicats per reformes com l’impost sobre les rendes, i el poble volia canvis més profunds. 2.7. Forces polítiques de l’oposició Durant la crisi de la restauració (1909-1923), van continuar governant els partits dinàstics, però les forces de l’oposició van anar agafant força. Aquestes estaven representades, fonamentalment, pel republicanisme, pel carlisme, pel nacionalisme català i basc i per les dues tendències del moviment obrer, l’anarquista i la socialista. Aquesta oposició, excepte la catalanista, no va aconseguir participar en el govern fins al 1930. 2.7.1. Els republicans Van ser el principal grup de l’oposició política i va constituir de manera permanent la minoria parlamentària més nombrosa al Congrés de Diputats. El nou republicanisme es va caracteritzar pel fet de ser un ampli moviment social, de caràcter reformista, que va agrupar sectors de les classes mitjanes i àmplies capes populars. La Unió Republicana es va crear amb la finalitat de donar unitat al republicanisme l’any 1903. Era una coalició que intentava agrupar els grups republicans al voltant de Nicolás Salmerón. Eren partidaris de restaurar la constitució de 1869 (Sexenni democràtic, de la primera república) i proclamar la república. A Barcelona, ciutat on va triomfar, va començar a destacar un dels seus candidats: Alejandro Lerroux. L'any 1907, la Unió Republicana es va acostar al catalanisme i una part es va integrar a la candidatura catalanista Solidaritat Catalana. Aquests rebutjaven als lerrouxistes, i per aquesta raó, el seu líder es va separar i va fundar, l’any 1908 el Partit Republicà Radical, el qual tenia una postura anticatalanista. El republicà Alejandro Lerroux, periodista i polític d’origen andalús establert a Barcelona, feia servir un discurs radical, demagògic i anticlerical, suposadament revolucionari, utilitzava una retòrica populista que va atraure amplis sectors de els classes populars barcelonines. Després de la Setmana Tràgica, aquest partit va perdre bona part de la seva influència a Catalunya, i Lerroux es va traslladar a Madrid cap al 1910. A València, Blasco Ibàñez, va impulsar el blasquisme, un moviment populista i anticlerical semblant al lerrouxisme. 2.7.2. Carlins L’any 1909 va morir Carles de Borbó i el nou pretendent fou Jaume de Borbó. Per una escissió interna, van fundar el Partit Tradicionalista el 1919. I posteriorment, l’any 1931 amb les demandes d’un ordre social i un govern autoritari va néixer la Comunió Tradicionalista, com una reunificació de carlins, integristes i tradicionalistes. Tenien en comú el fet de ser partidaris del tradicionalisme, l’ultra catolicisme… El 1907 van aparèixer els Requetès, que va ser una organització paramilitar (que no són soldats professionals, sense cap formació militar legal) que actuava a les ciutats com a força de xoc contra republicans i obrers. És a dir, d’extrema dreta. 2.7.3. Socialistes El PSOE va tenir un fort creixement en el nombre d’afiliats. Aquest, defensava l’acció política i era partidari d’aprofitar les aliances electorals amb els partits republicans. El PSOE s’havia fundat l’any 1879 amb Pablo Iglesias com a líder, i el 1888 van fundar la UGT. Però a partir del 1917 es va radicalitzar de manera creixent, a causa de la influència de la primera victòria del moviment obrer amb la Revolució Russa l’any 1917. La negativa a integrar-se a la Internacional Comunista promoguda per Lenin, va provocar una escissió el 1921, que va ser l’origen d’un nou partit anomenat Partit Comunista d’Espanya (PCE), que va tenir diversos líders com Dolores Ibárruri o José Diaz. 2.7.4. Forces polítiques a Catalunya Arran dels diferents conflictes, els partits catalanistes es van descompondre i es van crear de nous. ➔ Partit Republicà Català Aquest va ser fundat el 1917 per Francesc Layret i Lluís Companys ➔ Acció Catalana Va ser fundat el 1922 per intel·lectuals de la Lliga Regionalista, ja que no estaven d’acord amb la seva postura tan burgesa, tradicional i conservadora. ➔ Estat Català Va ser fundat el 1922 per Francesc Macià. Les seves reivindicacions i postulats foren de caràcter independentista. D’altra banda, els socialistes a Catalunya van fundar la Unió Socialista de Catalunya el 1923 2.8. L’obrerisme anarquista a Catalunya Per consolidar la difusió de l’anarquisme i abastar el conjunt del territori espanyol, l’any 1910 el sindicat barceloní Solidaritat Obrera va promoure la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb una ideologia basada en la independència del proletariat respecte de la burgesia i l’Estat, la intenció d’enderrocar el capitalisme, l’apoliticisme del moviment obrer, l’abstencionisme electoral i la necessitat de la unitat sindical. La CNT, amb líders com Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Joan Peiró, Ángel Pestaña… es va convertir en la principal organització obrera de Catalunya i també d’Andalusia. L’any 1918 en el Congrés de Sants, la CNT va reafirmar l’ideari i va acordar recórrer a l’acció directa només quan fos necessari. El 1919 va tenir lloc un important conflicte obrer, la vaga de La Canadenca, l’empresa que proveïa d’electricitat Barcelona i la seva zona industrial, va paralitzar-la i va deixar Barcelona sense electricitat gairebé dos mesos. Això va ser perquè aquesta va voler acomiadar a cinc obrers, i la resta de treballadors d’aquesta fàbrica es van unir a una vaga convocada per la CNT. En un principi el govern dels partits dinàstics ho va voler arreglar per la força, però van fracassar. A conseqüència d’aquesta dura repressió i de la poca importància que van donar des del govern central a les forces sindicals de Barcelona, es va aplicar la censura roja. Aquesta va ser una actuació per part dels treballadors de la indústria gràfica on no van publicar cap notícia que anés en contra dels interessos de la vaga o dels mateixos sindicats. El conflicte va acabar amb un acord entre obrers i patrons que incloïa la jornada laboral de vuit hores i l’augment dels sous. Aquest pacte el va dirigir Salvador Seguí, ja que en aquell moment era el líder de la CNT. Tanmateix, l’incompliment del compromís de readmetre a treballadors acomiadats va fer reprendre la vaga, que es va estendre per tota Catalunya. La patronal va respondre amb una dura repressió i amb la creació del Sindicat Lliure, per restar força i enfrontar-se a l’anarcosindicalisme. Amb la complicitat de les autoritats i la policia, es van organitzar en bandes de pistolers (pistolerisme) a sou per aturar les vagues i assassinar els dirigents obrers; es va reprimir els sindicalistes i es va posar en pràctica la Llei de fugues, que permetia disparar als detinguts que “intentaven fugir”. Finalment, després de quaranta-cinc dies (3 d’abril de 1919), el govern central va cedir en diversos punts. Per una banda, va aprovar una jornada laboral màxima de 8 hores, va igualar i millorar els sous entre homes i dones i es va prohibir el treball infantil. Per altra banda, va suposar la dimissió del governador civil de Barcelona i del comte de Romanones, qui era el cap del govern en aquell moment. Aquestes dimissions van suposar la caiguda de tot l’executiu. Les reivindicacions aconseguides en aquesta vaga es va considerar la primera gran victòria obrera a Catalunya, que havia agafat força amb la victòria del moviment obrer a la Revolució Russa. L’activisme obrer va degenerar en violència, i es va atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l’ordre. Aquesta situació es va allargar fins a l’any 1923, en el que s’anomena l'època del pistolerisme, que va causar morts com la de Francesc Layret l’any 1920 o la d’Eduardo Dato el 1921 a Madrid. 2.9. La crisi del 1917 2.9.1. La Primera Guerra Mundial L’any 1913 hi havia el govern conservador d’Eduardo Dato, i quan va començar la Primera Guerra Mundial el 1914 (fins al 1918), Espanya es va declarar neutral. D’aquesta manera, no formava part ni de la Triple Entesa (aka els aliats, que eren França, Anglaterra i Rússia) ni de la Triple Aliança (formada per Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia). Els partits polítics catalans van prendre partit cap als aliats (Triple Entesa), ja que representaven la democràcia i la defensa dels drets… El 1915, molts intel·lectuals i polítics catalans van elaborar el Manifest dels catalans, on prenien partit a favor dels aliats i fins i tot es va organitzar un batalló (voluntaris) per lluitar el front. Tot i això, oficialment ni Espanya ni Catalunya hi van participar. Al principi del 1917 a Espanya hi havia una situació de descontentament social que es va agreujar per la conjectura de la Primera Guerra Mundial, i va provocar una disminució del nivell de vida de les classes populars en un moment de grans beneficis empresarials. La neutralitat d’Espanya va afavorir l'expansió econòmica, ja que subministrava productes i béns als dos bàndols, que havien orientat les seves indústries a la guerra i necessitaven productes de consum (de primera necessitat). Aquest conflicte es va allargar tres anys, des del 1918 fins al 1921, al camp andalús, on la gran majoria de pagesos no tenien terres pròpies i vivien en una situació de misèria. Els anarquistes i els socialistes van ser els que van impulsar aquestes revoltes on van tenir lloc cremes de collites i l’ocupació de terres. La resposta del govern va ser declarar l’estat de guerra, il·legalitzar les organitzacions obreres i la detenció dels líders d’aquestes. 2.10.3. Conflicte dels rabassaires Aquestes revoltes ja van succeir al camp de Catalunya, el rabassaire era un tipus de pagès català que estava subjecte a un contracte amb els propietaris, aquest contracte es deia Rabassa morta, i consistia en el fet que el pagès només podia conrear ceps (la vinya) i el propietari de les terres només podia fer fora al pagès si el camp no produïa o en cas que morissin els ceps. Els ceps catalans van agafar una malaltia (plaga) que provenia de França, anomenada “la fil·loxera” i com a conseqüència va acabar matant a tots els ceps. En els pagesos se’ls va obligar a deixar el camp (marxar), però amb la intenció de defensar-se van crear la Unió de rabassaires l'any 1922. Després de molt diàleg, tensions i lluites entre propietari i rabassaires van arribar a un acord, a partir d’aquí, alguns rabassaires van decidir marxar i altres van decidir quedar-se i esperar. 2.10.4. La descomposició política i el primer projecte d’estatut La fragmentació dels partits dinàstics feia impossible la creació de majories parlamentàries estables. La divisió de les forces de l’oposició les feia incapaces de presentar-se com una alternativa al règim. La seva influència, però, va incrementar. La fórmula de governs de concentració, entre dinàstics, reformistes i la Lliga (passant per l’aro), es va provar diverses vegades sense èxit. El més important d’aquests governs de concentració va ser l’anomenat Govern Nacional, presidit per Maura i amb presència de Cambó el 1918. L’any 1921, després de la derrota d’Annual, Maura va tornar a intentar-ho, però també va fracassar. Entre 1917 i 1923 hi va haver 14 governs diferents, però cap va durar més de vuit mesos. Amb aquests governs inestables no es podien aprovar els pressupostos i havien de recórrer a governar a base de decrets-llei, suspendre les garanties constitucionals i dissoldre les Corts cada 2x3. A Catalunya, la Lliga, els republicans nacionalistes i la mateixa Mancomunitat van començar, a finals del 1918, una campanya a favot de l’autonomia i el 1919 es va presentar (a Madrid) un projecte d’Estatut que incloïa la constitució d’un govern propi (no independent), un parlament elegit per sufragi universal i atorgava àmplies competències a la nova administració catalana. A Madrid no va agradar-li i s’hi va oposar. El monarca no hi va donar suport i algunes diputacions castellanes van fer campanya en contra perquè consideraven que podria trencar la unitat d’Espanya. 2.10.5. El problema del Marroc: Annual El domini del protectorat del Marroc tenia el suport d’una part de l’exèrcit, dels anomenats militars africanistes, d’Alfons, i d’algunes empreses amb interessos. En canvi, l’opinió pública no entenia que Espanya intervingués en una zona tan pobra i s’arrisqués a començar una nova guerra. Després dels incidents del 1909, hi va haver un segon moment crític l’estiu de 1921, quan les tropes espanyoles van començar un avanç des de Melilla amb la finalitat de consolidar l’ocupació del territori. L’acció, mal dirigida i planificada pel general Silvestre, però amb el vistiplau del rei mateix, va acabar en l’anomenada derrota d’Annual (1921). Els atacs de les tropes espanyoles, inexpertes i disperses, van provocar una retirada massiva que va causar milers de morts en l’exèrcit espanyol, inclús el general. El desastre d’Annual va provocar un impacte terrible entre l’opinió pública, que ja era contrària, fent que es promoguessin grans protestes i la demanda de l’abandonament del Marroc, per part dels diputats socialistes i republicans. Es va constituir una comissió d’investigació, presidida pel general Picasso, que va posar en manifest grans irregularitats, corrupció i ineficiència en l’exèrcit espanyol destinat a Àfrica. El 1923 va haver-hi una forta discussió al parlament, i davant tota aquesta crisi, la solució va ser la imposició d’una dictadura militar. 3. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930) El sistema constitucional i parlamentari que va començar la Restauració monàrquica del 1874 es va acabar amb un cop d’Estat militar que va implantar una dictadura. L’argument per justificar el cop era que el règim constitucional estava desprestigiat i que hi havia un greu perill de revolució social. En realitat, però, es volia frenar la reforma constitucional i impedir que a les Corts es debatés l’expedien Picasso sobre les responsabilitats d’Annual. A Espanya hi havia una nova realitat, ja que aquesta era més urbana i industrialitzada per una emigració cap a les ciutats, i per tant els cacics tenien menys influència. El sistema de la Restauració estava molt decaigut, ja que havien tingut lloc les crisis del 1898 (pèrdua de les últimes colònies ultramarines), la crisi del 1909 (Setmana Tràgica i guerra del Marroc), i la crisi del 1917 (inflació per la Primera Guerra Mundial). A més, la Revolució Russa del 1917 va atemorir la burgesia i als grups conservadors. Els sistema democràtic havia perdut credibilitat a l’Occident i van començar a guanyar popularitat règims amb caràcter autoritari, com el feixisme. 3.1. La fallida del règim constitucional L’abril de 1923 un govern liberal presidit per García Prieto va fer un intent de reformar la Constitució i la Llei Electoral que era molt democràtic (volia treure influència a l’Església, limitar el poder del rei i fer nous marcs de relacions laborals) i tot i tenir una majoria a les Corts, el rei, l’exèrcit i l’Església s’hi oposaren, ja que els hi treia privilegis. D’aquesta manera, el setembre de 1923, el capità general de Catalunya Primo de Rivera, va impulsar un cop d’Estat Militar. Va demanar al rei el poder dels militars, i aquest va acceptar. En un manifest adreçat a la nació, el general colpista justificava la seva actuació i culpava de desgovern als polítics i partits tradicionals. D’aquesta manera, va declarar l’estat de guerra i els militars van passar a ser els encarregats de mantenir l’ordre públic. Declarava la seva intenció de regenerar la política nacional, eliminar el caciquisme i la corrupció, recuperar l’ordre públic, posar fi a la conflictivitat obrera i garantir unitat davant l’auge del catalanisme. Va justificar el cop d’estat com a solució als següents problemes: ➔ La conflictivitat social (vagues i pistolerisme) ➔ La corrupció política i el frau electoral. Els partits dinàstics havien perdut molt prestigi i les forces de l’oposició com els republicans, socialistes i nacionalistes bascs i català anaven guanyant força. ➔ El separatisme a Catalunya. La dictadura es presentava com una garantia de la unitat d’Espanya. ➔ La guerra del Marroc. Volia evitar que les Corts exigissin responsabilitat al rei del desastre d’Annual aturant l’expedient Picasso. Una part de la societat (burgesia, rei i exèrcit) van veure la dictadura com una solució a la crisi. La majoria de la població va reaccionar amb indiferència. Això no obstant, s’esperava que fos temporal i transitòria per posar fi a un sistema que no havia resolt els problemes dels ciutadans, i que després d’això abandones el poder. 3.2. Organització de l’estat 3.2.1. El directori militar (1923-1925) Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president d’un nou govern, conegut com a Directori, que estava integrat únicament per militars. Les primeres mesures van ser declarar l’estat de guerra a tot el país (el qual va ser vigent fins al 1925), la suspensió de la Constitució, la dissolució del Parlament i la il·legalització dels partits polítics i les organitzacions obreres. També va prohibir l’ús de símbols catalanistes (bandera i himnes) i va restringir l’ús de la llengua catalana. Va dissoldre els ajuntaments i les autoritats civils i les va substituir per juntes vocals. 3.2.2. El directori civil (1926-1930) Tot i que Primo de Rivera havia promès deixar el poder després d’aquesta fase transitòria, a partir de l’èxit d’Alhucemas, va quedar-se més temps en el poder. Va substituir el directori militar per un govern format principalment, per persones civils (no militars), nomenats per ell mateix. Inspirant-se en el feixisme italià, va crear la Unión Patriótica l’any 1924. Aquest era un partit únic, ja que només aquest estava legalitzat, i que no tenia un programa ideològic ni polític definit. Es governava per decrets, és a dir que es feia el que manava el dictador. La missió del partit era la de proporcionar suport social a la dictadura. L’any 1926 es va crear l’Assemblea Nacional Consultiva, un grup de persones que en teoria havien de representar la nació (al poble) i decidir sobre assumptes polítics. Tal com diu el mateix nom, només tenien una funció de consulta i estava integrat per persones triades per Primo de Rivera, per la qual cosa, no va ser un organisme de representació popular real, sinó que era una manera més de maquillar i emmascarar la dictadura. 3.3. Objectius Un dels objectius principals de la dictadura era acabar amb el caciquisme i la corrupció política, i per això va suprimir els ajuntaments (considerava que estaven corruptes) i va substituir les autoritats (els alcaldes) per unes juntes formades pels contribuents més importants i influents de les ciutats (els que tenien més diners), aquestes es deien juntes vocals. És a dir que va treure uns cacics i va posar uns equivalents nomenats per ell. Un altre dels objectius principals era el de solucionar el conflicte del Marroc. Per fer això v arribar a un acord amb França i va organitzar el desembarcament d’Alhucemas l’any 1925. Aquest va ser tot un èxit, ja que havia comptat amb l’ajuda de 3.7. La caiguda del dictador La situació econòmica del país empitjorava, i a partir del 1927 l’atur va començar a augmentar, i el 1919 el descontentament es va estendre a empresaris i inversors, provocant una fuga de capital cap a l’estranger. A més, alguns sectors de l’exèrcit no confiaven en Primo de Rivera, i el mateix rei va perdre la seva confiava en ell. El 28 de gener del 1930 Alfons XIII va retirar-li el seu suport i Primo de Rivera va haver de dimitir. Es va formar un govern provisional presidir pel general Dámaso Berenguer i Alfons XIII va triar als nous ministres, amb l’objectiu de restaurar el sistema de la Restauració, el que hi havia abans de la dictadura, un sistema bipartidista (torn pacífic) amb la Constitució de 1876. Es van anul·lar moltes mesures de Primo de Rivera, tot i que es va governar per decrets, sense votar les lleis. Això no agradava, ja que era poc democràtic, i d’aquesta manera, Berenguer es va convertir en un dictador. El règim irònicament, Dictablanda. Les forces de l’oposició es van ajuntar (els socialistes, anarquistes, republicans i nacionalistes catalans d’esquerres) per formar el Pacte de Sant Sebastià. Reivindicaven la convocatòria d’unes eleccions democràtiques, on no només poguessin participar els partits dinàstics, on tots els partits polítics es poguessin presentar; intentar arribar a una república; i mantenir l’autonomia de Catalunya, el País Basc i Galícia. Totes les forces polítiques d’esquerres en formaven part, però no van formar cap candidatura conjunta ni cap partit polític, era simplement un pacte. Berenguer va fracassar en un intentar fer unes eleccions generals, ja que els partits dinàstics s’hi van oposar. Aquestes es van oposar perquè volien un sistema bipartidista i que per tant, no poguessin participar tots els partits polítics. A banda d’això, es va produir la Insurrecció de Jaca, en la qual es van executar als caps (va haver-hi una dura repressió, aquests caps volien tornar a la dictadura), cosa que va desprestigiar al govern i la monarquia. Berenguer va ser incapaç de complir la tasca encomanada i l’any 1931 va dimitir. Va ser substituir per l’almirall Juan Bautista Aznar, qui va posar en marxa els comicis a tres nivells: municipals, provincials i legislatius. El govern va decidir convocar unes eleccions municipals (pels ajuntaments) perquè les considerava l’opció menys perillosa per la monarquia. Aquestes van tenir lloc el 12 d’abril del 1931 i es van convertir en un plebiscit a favor o en contra la monarquia. En el cas que guanyessin els partits d’esquerres aplicarien el Pacte de Sant Sebastià, i per tant, una república; i si guanyaven els partits de dretes, es mantindria la monarquia. Tot i que a moltes regions van guanyar els partits de dretes (en aquestes el caciquisme una influència als entorns rurals), a 41 de les 50 capitals de província van guanyar les forces d’esquerres, les republicanes (no hi havia presència de la presió dels cacics, les eleccions eren transparents). D’aquesta manera, el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la Segona República espanyola i Alfons XIII va haver d’exiliar-se, ja que havia estat massa compromès amb la dictadura (i perquè havien guanyat els partits republicans). TEMA 2: EL CATALANISME 0. SEGLE XVII 1701-1714 guerra de Successió a Espanya. L'any 1716 es va fer el Decret de Nova Planta. Va ser la prohibició de les institucions pròpies de Catalunya i prohibició del català en l'àmbit oficial. Els Borbons (Felip V) implanten un centralisme polític i administratiu i una uniformització de les lleis. 1. PRIMERA ETAPA. EL SEU ORIGEN. 1.1. A Europa Va tindre molta importància la Renaixença, que era un moviment cultural i literari. A Europa va donar lloc a dos moviments: el Romanticisme i el Nacionalisme 1.2. A Espanya El 1830 el Nacionalisme Cultural fa ressorgir el català en les obres literàries. Això és una renaixença literària. A partir de 1868 aquest Nacionalisme esdevé polític. La Renaixença era un moviment cultural i literari que aspirava a recuperar l’ús de la llengua i dels senyals d’identitat catalans. 1.2. Catalanisme cultural 1.2.1. Renaixença literària A partir de l'obra “Oda a la pau” d’Aribau, el català esdevé un símbol de la unitat de Catalunya. En uns inicis, es van potenciar els escrits en una llengua culta, diferent de la que es feia servir al carrer. Era una català arcaïtzant, com de l'edat mitjana. El 1859 es van restaurar els Jocs Florals, que era un concurs literari que servia per difondre la llengua catalana. Tenia el propòsit de popularitzar la llengua, ja que en un principi era molt culte, però el català literari va anar evolucionant cap a una llengua més popular (propera al poble) i col·loquial. Defensava un català més culte. 1.2.2. Renaixença popular Va tenir més força que la Renaixença literària, ja que defensava el català que es parlava quotidianament. Es va reflectir en obres de teatre populars i en obres literàries dramàtiques que tractaven sobre aspectes quotidians. Per tant, defensava un català més popular, quotidià. Els autors més importants foren Frederic Soler, qui feia obres de teatres sarcàstiques (utilitzava un llenguatge tant literari que ofenia a la burgesia) i Anselm Clavé "Pitarra", qui destacà en el món de la música 1.2.3. Altres autors Escrivien amb qualitat i van arribar al poble, van guanyar els Jocs Florals. Els més destacats van ser Milar i Fontanals, Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer. 1.3. Catalanisme polític Influenciat i potenciat per la Renaixença cultural. Les demandes que es feien a Catalunya eren sobretot menys centralisme i uniformització, que hi hagués més descentralització. En uns inicis, va ser impulsat principalment per la burgesia catalana. Aquests tenien més a guanyar, no volien pagar tants impostos. Tenia el seu origen en: ➔ Federalisme del segle XIX. Era de caràcter progressista i que es va materialitzar a la Primera República el 1874 (amb Pi i Margall). Quan aquesta República va fracassar, els federalistes van quedar relegats. ➔ Moviments populars. Contra el centralisme de l'estat liberal. - Bullangues. Eren tumults o avalots, protestes populars pel malestar social i polític contra les autoritats i el clergat, sense un objectiu fixe. A Barcelona hi va haver la Jamància, i van posar-li aquest nom perquè els hi donaven menjar gratis. Va ser un moviment progressista. - Carlisme. Va influir sobre un catalanisme conservador. Va tenir més fort en el medi rural, ja que era molt tradicionalista. ➔ Desigual desenvolupament econòmic i social a Espanya. Catalunya era una zona més industrialitzada i la resta d'Espanya era rural, menys desenvolupada econòmicament. 1.3.1. Catalanisme federalista Partidaris de fer un estat federal, amb més autonomia i una descentralització total. A la Primera República va haver-hi una pugua interna entre federalistes i els unitaris. Va haver-hi desacords entre Pi i Margall i Valentí Almirall. Tenien visions diferents, i al final Valentí Almirall va acabar trencant amb el partit de Pi i Margall Els ideals generals eren els republicans. Valentí Almirall va ser un personatge molt important. Pi i Margall va ser el seu antecessor. Per a Almirall, el catalanisme no havia de ser un moviment únicament cultural, també s'ha de convertir en política. Valentí Almirall era molt catalanista, i va proposar que aquest havia de fer un pas endavant. Va representar el pas cap al catalanisme polític, va definir les bases, la doctrina, les idees… També va fundar el Diari Català, el primer escrit únicament en català. Va promoure el Primer Congrés Catalanista (1880). Aquest volia aplegar totes les tendències polítiques catalanistes i poder participar en la política. Per fer això, van crear un nou partit polític anomenat Centre Català, amb Valentí Almirall com a president. Les seves reivindicacions eren la divisió comarcal; el dret civil, que eren una sèrie de lleis que regulaven les relacions econòmiques, socials i polítiques, i Catalunya en tenia de pròpies, però els partits dinàstics volien uniformitzar totes les lleis i amb el decret de Nova Planta es van eliminar totes aquestes; el proteccionisme econòmic; i la llengua i la cultura catalana. El 1881 Valentí Almirall havia trencat amb Pi i Margall (president del Partit Republicà Federal), ja que aquest estava davallat pel fracàs de la Primera República. A més, posteriorment el partit de Valentí Almirall va tindre més importància. El 1883 es va convocar el Segon Congrés Catalanista, on van criticar els partits polítics dinàstics (liberal i conservador). Demanen el vot pels partits propis de Catalunya (el Centre Català). Van discutir el programa polític del Centre Català. El 1885 el Centre Català va convocar un míting a la Llotja (que era un lloc simbòlic de l'economia i la burgesia catalana). Allà van redactar el Memorial de Greuges, que va ser la primera actuació conjunta de la burgesia catalana en el marc de la política catalanista i que va proporcionar gran popularitat al Centre Català. Aquest escrit denunciava l’opressió de Catalunya per part del govern d’Espanya i es veien reflectits els interessos de la burgesia (sobretot en el proteccionisme), però com que no afavoria al poble, no va tenir molt d’èxit i va acabar fracassant. Aquest també defensava la llengua i la cultura catalana. El Memorial de Greuges va ser presentat al rei Alfons XII, però aquest va morir aquell mateix any i va quedar sense cap resolució. Tot i això, va tenir un gran impacte a Madrid. L’any 1886 Valentí Almirall va publicar Lo catalanisme, on explicà les seves idees i assentà les bases del catalanisme. Aquest no era separatista, no buscava la independència, sinó que era regionalista. És un moviment que defensa allò que és particular L’èxit de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat política: la Lliga Regionalista (1901), un partit que va fer del diari La Veu de Catalunya el seu òrgan de difusió principal i que va consolidar la força electoral del catalanisme. Aquest era un partit monàrquic, però contrari a la monarquia absoluta. Dins del partit, però, hi havia divisions internes. Per una banda, els intel·lectuals i progressistes no volien participar en la política espanyola, ja que consideraven que fer pactes amb el govern espanyol els portava a cap lloc (no aprovava cap llei de les que presentaven) i volien aconseguir l’autonomia pel seu comte. Prat de la Riba va ser molt influent en aquest sector. Per altra banda, moderats i altres grups volien aconseguir l’autonomia mitjançant pactes, intervenint en el parlament espanyol. D’aquests, el més important va ser Cambó. A les eleccions municipals del mateix any, la Lliga va obtenir onze regidors a l’ajuntament de Barcelona; els republicans també onze, i els dinàstics quatre. Les victòries del 1901 van marcar una fita dins el corrupte sistema electoral de la Restauració, perquè fou el primer cop que candidatures “no dinàstiques” van guanyar a Barcelona. A partir d’aquell moment el joc polític a Catalunya ja no va passar per conservadors i liberals, sinó que l’hegemonia electoral es va disputar entre republicans i catalanistes, que es van convertir en les opcions polítiques majoritàries. A més, la Lliga va provocar la fi de la monopoli electoral dels partits dinàstics, va posar fi a la corrupció electoral, i va saber dotar-se d’una organització eficaç i moderna (afiliats, centres polítics, publicacions...). Inicialment, la Lliga va tenir influència entre els industrials, comerciants i professionals de Barcelona. Ara bé, gràcies a la seva expansió cap a la resta de Catalunya, sobretot a les comarques centrals i orientals, va esdevenir també un partit força dominant entre els propietaris agraris. El seu programa polític fou capaç d’aplegar la majoria dels sectors benestants del país disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç centralista de la Restauració i a favor d’un reformisme polític que atorgués l’autonomia a Catalunya. 2.2.3. Els fets del Cu-Cut i la Llei de Jurisdiccions Després d’aquesta important victòria a les eleccions municipals l’any 1905, es va celebrar en un banquet anomenat “el Banquet de la Victòria”, i que posteriorment va conduir als fets del Cu-Cut. Els fets del Cu-Cut van ser provocats per un acudit sobre els militars a una revista satírica amb aquest mateix nom, al qual els militars van considerar ofensiu i vans reaccionar de manera vandàlica contra les impremtes d’aquestes revistes. Això va provocar un moviment d’adhesió als assaltants. Davant la crisi provocada per l’incident, el govern de Montero Ríos va reaccionar castigant als militars. No obstant això, l’oposició d’Alfons XIII va motivar la seva dimissió, i se substituí per Segismundo Moret, que suspengué totes les garanties constitucionals a Barcelona i impulsà la Llei de Jurisdiccions. Aquesta va ser una llei que va ser vigent del 1905 fins al 1906 que permetia als militars jutjar totes les ofenses contra l’exèrcit o contra la unitat de la pàtria i els seus símbols, fossin fetes de manera oral o escrita. 2.3. Solidaritat Catalana Davant del rebuig contra la Llei de Jurisdiccions entre totes les forces polítiques catalanistes, es va gestar una gran aliança en defensa de les reivindicacions catalanistes. Aquest fou l’origen de Solidaritat Catalana l’any 1906, una coalició electoral que aplegava carlins, republicans federals o la Lliga. Tan sols els dinàstics i lerrouxistes no van sumar-s’hi. Les eleccions foren l’any 1907 i els partits de Solidaritat van presentar una candidatura conjunta i un programa comú anomenat Programa del Tívoli, el qual defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i dotació d’òrgans d’autogovern a Catalunya. Van triomfar a les provincials, i a les generals van aconseguir 41 dels 44 escons de la pugna. Les discrepàncies ideològiques com en el projecte de Llei de l’Administració Local, on la Lliga volien aplicar un sufragi corporatiu (es vota seguint el que deia un líder, no segons les conviccions pròpies), però que els republicans no ho veien com a prou democràtic. A més, uns volien la cooficialitat del català, el sistema de coeducació (sexes barrejats) i la neutralitat religiosa, però la Lliga, que era més conservadora, s’oposà. Finalment, amb els fets de la Setmana Tràgica l’any 1909 van dispersar el moviment solidari perquè la Lliga va veure amb bons ulls la repressió feta per part del govern central, mentre que els republicans, en canvi, van criticar fortament l’actuació governamental. Es van formar nous partits republicans, la Unió Federal Nacionalista Republicana, el Centre Nacionalista Republicà i la Unió Republicana (que va donar pas al Partit Radical de Lerroux), i la Lliga Regionalista tornà a anar sola. 2.4. La Mancomunitat de Catalunya La Mancomunitat va ser el primer òrgan administratiu català des del 1714 i la principal concessió d’autogovern aconseguida pel catalanisme fins a la creació de la Generalitat l’any 1931. Les quatre diputacions van presentar la proposta de mancomunar-se, sota la presidència de Prat de la Riba, al govern liberal de Canalejas. Amb això, l’objectiu era el de modernitzar Catalunya a partir d’una millora de les infraestructures, la reforma del sistema educatiu, i el fonament de la llengua i la cultura catalana. Aquest va ser un llarg procés dut a terme per la Lliga Regionalista, al qual Canalejas va acceptar la proposta i va tirar endavant un projecte de mancomunitats, que va ser aprovat per les Corts l’any 1912. Aquesta decisió va provocar l’oposició d’alguns sectors del mateix partit de Canalejas i del partit conservador, cosa que va dificultar el procés. Tot i això, el mateix any que el projecte va ser aprovat per les Corts, van assassinar a Canalejas i el projecte va quedar bloquejat pel Senat. Finalment, l’any 1913 el nou govern conservador presidit per Eduardo Dato, va publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials mancomunar-se, però per finalitats exclusivament administratives, és a dir, que no tenia autoritats polítiques ni econòmiques. La Mancomunitat es va construir l’any 1914 amb les mateixes funcions i pressupost que les antigues diputacions. El nou organisme constava d’una presidència i d’una assemblea, que designava un consell permanent; la Lliga Regionalista hi va tenir presència majoritària. La Mancomunitat va tenir tres presidents: Enric Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i Alfons Sala. Les actuacions del govern de la Mancomunitat va tenir dues direccions fonamentals: d’una banda, crear una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics per potenciar el desenvolupament econòmic; d’altra banda, el fonament de la llengua i la cultura catalana a partir de projectes culturals i educatius. Pel que fa al desenvolupament econòmic va impulsar, també un pla de millora de la xarxa viària i també dels sistemes telegràfics i telefònic, un pla d’acció agrària per modernitzar les formes de producció i augmentar la productivitat de modernitzar totes les formes de producció. Pel que fa a la cultura i l’ensenyament, va voler consolidar la llengua i la cultura catalanes. En aquesta direcció, l’IEC, creat per la diputació de Barcelona, va començar la tasca d’unificació ortogràfica i normalització lingüística, que va ser encarregada a Pompeu Fabra, i que va culminar amb l’elaboració del Diccionari l’any 1932. També va haver-hi una renovació pedagògica. TEMA 3: LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936) 1. NAIXEMENT D’UN NOU RÈGIM A les eleccions municipals que es van convertir en un plebiscit van concloure amb la victòria dels Republicans, i per tant Alfons XIII va dimitir i va proclamar la Segona República. Aquest sistema es caracteritza per: - És una democràcia amb unes corts i una constitució - Hi ha dos dirigents: el president de la república (el representant) i el president del govern (el que governa i té el poder executiu…). El president de la república va ser Alcalá-Zamora i el del govern Manuel Azaña. 1.1. Context internacional Va tenir lloc la greu crisi econòmica mundial del crac del 29. També, a molts països europeus, estava tenint lloc un ascens del feixisme. 2. LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA I LA CONSTITUCIÓ DEL 1931 El 12 d’abril del 1931 s’havien fet unes eleccions municipals convocades per l’almirall Aznar, que s’havien convertit en un plebiscit a favor o en contra de la monarquia i com que van guanyar les esquerres, el rei va haver d'exiliar-se. Es va proclamar la república el 14 d’abril de 1931 i es va constituir un govern provisional fins a les eleccions generals del juny. 2.1. El govern provisional Es va constituir un govern provisional amb els partits que havien signat el Pacte de Sant Sebastià (republicans, PSOE, Esquerra Republicana de Catalunya i nacionalistes gallecs), i va ser presidit per Niceto Alcalà-Zamora. La Lliga Regionalista i els nacionalistes bascos, que eren molt tradicionalistes i monàrquics, van quedar fora d’aquest govern. Els anarquistes tampoc van participar-ne, però la CNT va deixar llibertat de vot als seus membres, donada la situació del país. La dreta es va presentar molt dividida, ja que també hi havia partits republicans de dretes que no formaven part del Pacte de Sant Sebastià, com el Partit Radical de Lerroux. La divisió d’aquesta oposició a la república va afavorir que la Conjunció Republicanosocialista guanyés les eleccions. Hi havia els nacionalistes catalans amb Esquerra Republicana de Catalunya i els nacionalistes gallecs amb l’ORGA. 2.3.2. Dreta 2.3.2.1. Republicans Partit Radical de Lerroux. Estaven situats al centredreta i el seu discurs era més moderat. Va rebre el suport de persones conservadores però partidàries de la república. Partido Republicano Progressista, d’Alcalà-Zamora, penaven que la Constitució era massa progressista en els temes de la laïcitat de l’estat i el de deixar elaborar Estatuts d’Autonomies. Confederació Espanyola de Derechas Autonomas (CEDA). Defensaven els interessos dels propietaris i de l’església, tot i ser republicans. Eren conservadors i contraris a la descentralització de l’Estat, el seu líder va ser Gil Robles. 2.3.2.2. Contraris a la república Eren conservadors i monàrquics. Hi havia els que derivaven dels monàrquics, com Renovación Española, de Calvo Sotelo; i els autoritaris, com la Juntas Ofensivas Naicional Sindicalista (JONS), que era un partit de les joventuts feixistes, amb Ramiro Ledesama; o la Falange Española, amb Jose Antonio Primo de Rivera (inspirat en el feixisme italià, eren d’extrema dreta). Posteriorment, aquests dos partits es van ajuntar i van formar la Falange Espanyola de les JONS, un partit molt nacionalista que lluitava per la unitat d’Espanya. Els carlins formaven part del partit Comunión Tradicionalista, que era molt conservador i monàrquic. 2.3.2.3. Autonomistes Autonomistes com la Lliga Catalana (antiga Lliga Regionalista) amb Cambó o el Partit Nacionalista Basc (PNB), que també eren molt conservadors, tot i ser nacionalistes catalans i bascos, respectivament. 2.3.2.4. Obrers i sindicats Hi havia el Sindicat de Catòlics Agraris i la Solidaritat Treballadors Bascos. 3. LA GENERALITAT I L’ESTATUT D’AUTONOMIA DEL 1932 3.1. La Generalitat provisional i l’Estatut de Núria Les negociacions amb el govern provisional van comportar la desaparició de la República Catalana, que havia proclamat Lluïs Companys, i el reconeixement d’un govern autonòmic, que va prendre el nom històric de Generalitat de Catalunya. La nova institució assumia els recursos i les competències de les quatre diputacions catalanes i Francesc Macià va ser elegit president fins a l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia. El govern català va convocar una comissió d’experts per tal d’elaborar un projecte d’Estatut que definís el marc constitucional de l’autonomia catalana i les competències que havia d’assumir. Es van reunir al santuari de Núria i van redactar un avantprojecte d’Estatut. Finalment van entregar i va ser aprovat l’Estatut de Núria, que partia del caràcter federal de la República i de la sobirania del poble de Catalunya. Definia Catalunya com un Estat autònom dins de la República espanyola. La Generalitat assumiria les competències exclusives en ensenyament, cultura, política i ordre públic, sanitat, obres públiques, agricultura, dret civil, ordenació territorial, règim municipal i tribunal de justícia. Fou aprovat per un plebiscit popular en el qual va participar el 75% del cens amb 99% dels vots. 3.2. La discussió de l’Estatut d’Autonomia a les Corts espanyoles A Catalunya, el resultat de les eleccions generals del 1931 van ser favorables a les esquerres. Francesc Macià (que encara estava de forma transitòria) va decidir presentar l’Estatut de Núria a Madrid. En la discussió d’aquest estatut s’hi van manifestar tres posicions: 1. La del govern central, partidari de concedir a Catalunya una autonomia moderada. 2. La dels parlamentaris catalans, que reclamaven una autonomia àmplia. 3. L'oposició de les dretes, que consideraven que l’Estatut posava en perill la unitat d’Espanya. En aquest context, la ferma posició del president Manuel Azaña a favor de l’autonomia i el fort rebuig dels republicans a l’intent de cop d’Estat militar protagonitzat pel general Sanjurjo l’agost de 1932 (la Sanjurjada) van ser decisius per l’aprovació a les Corts de l’Estatut, ja que aquests fets van provocar que l’esquerra s’unís per fer front a un enemic comú. 3.3. L’Estatut de 1932 L’Estatut aprovat per les Corts era força diferent del de Núria tot i que conservava les institucions públiques. Segons el text aprovat, Catalunya constituïa en regió autònoma dins l’Estat espanyol, amb una sobirania limitada, i tant el castellà com el català eren declarats llengües oficials (cooficialitat). Les competències que es mantenien eren el dret civil propi i el règim administratiu intern, l’ordre públic i la justícia, el sistema de finançament (que era insuficient) i unes competències compartides amb l’Estat espanyol. Els conflictes entre la Generalitat i l’Estat espanyola s’havien de resoldre per mitjà del Tribunal de Garanties Constitucionals. També es va crear el Tribunal de Cassació per la justícia, i el poder emanava a les Corts espanyoles. Tanmateix, i malgrat les limitacions, l’Estatut fou molt celebrat a Catalunya perquè significà el primer sistema autonòmic contemporani. 3.4. Les forces polítiques d’àmbit català Amb la proclamació de la República una bona part de l’espai polític català va quedar ocupar per partits d’àmbit catalanista. Les forces conservadores, les de dretes, estaven representades per la Lliga Regionalista, que va acceptar la nova legalitat republicana i l’any 1933 va adoptar el nom de Lliga Catalana. Aquest estava format per empresaris i l’alta burgesia. Va ser la segona força política a Catalunya durant la República. El partit hegemònic era Esquerra Republicana de Catalunya, que agrupava nacionalistes independentistes, vells republicans històrics, petita burgesia, pagesos, obrers i petites formacions republicanes i nacionalistes. Els seus líders més importants van ser Francesc Macià i Lluís Companys. Aquests proposaven un programa de reformes polítiques i socials. Els socialistes estaven representats per la Unió Socialista de Catalunya (USC), tot i que els socialistes no tenien molta força a Catalunya, ja que hi havia molta presència de l’anarquisme i tenia més seguidors. Els partits comunistes i marxistes constituïen l’esquerra més radical, i hi havia petits partits que per separat no tenien gaire poder, però sí que la tenien quan s’unien. Hi havia el Bloc Obrer Camperol (BOC), l'Esquerra Comunista (EC), que es van unir posteriorment i van formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), un partit molt radical que va tenir molta importància durant la Guerra Civil. D’altra banda hi havia el Partit Català Proletari (PCP) i el Partit Comunista de Catalunya (PCC), que també es van unir i van formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que tot i també ser radical, ho era menys que el POUM. 3.5. Actuacions i reformes de la Generalitat Tot i que el període efectiu del govern autonòmic només va durar des del novembre del 1932 fins a l’octubre de 1934, quan l’Estatut i la Generalitat van quedar suspesos pel nou govern de centredreta, va dur a terme reformes i actuacions dins dels camps econòmics, polítiques socials, ensenyament i cultural. L’any 1933 Francesc Macià va morir i Lluís Companys va deixar el Parlament i va passar a ser el president de la Generalitat. En el camp econòmic, el qual va ser el primer, es van crear uns serveis d’estadística (Institut d’Investigacions Econòmiques) i caixes de dipòsits, es va promocionar la creació de cooperatives agràries, i es va fer un intent de solució dels pagesos arrendataris i rabassaires (arrendataris de vinyes) amb la Llei de Contractació de Conreu l’any 1934. Aquestes mesures no van agradar als propietaris, ja que es van reduir les rendes que havien de pagar-los els pagesos sempre que no se’ls morís la rabassa. En la política social, es va aprovar la Llei de basses (1934) per organitzar la sanitat i l’Assistència Social, també es va millorar la xarxa d’hospitals, vacunació i higiene pública. En el terreny de l’ensenyament, es van crear moltes escoles primàries i secundàries juntament amb una renovació pedagògica, es van millorar les condicions laborals i els salaris dels mestres, es va decretar l’Autonomia a la Universitat de Barcelona i es van crear biblioteques populars, arxius i museus. En l’àmbit cultural es va dur a terme la normativització i normalització del català, es van impulsar les condicions agràries i artístiques i es va implantar el bilingüisme. Amb totes aquestes mesures moltes persones van poder ser alfabetitzades, tot i que només van ser vigents durant els dos anys del bienni d’esquerres. 4. EL BIENNI D’ESQUERRES (1931-1933) 4.5. Proclamació de l’ensenyament i la cultura Educació unificada, liberal i laica, amb un model d’escola mixta, obligatòria i gratuïta. Per aquesta raó, es van construir noves escoles i noves places de mestres, que a més d’educar els nens educaven adults mitjançant la fundació de biblioteques, organització de cursos i conferències… Es volia una millora en el nivell cultural impulsant missions pedagògiques. D’aquestes en destaquen el grup teatral La Barraca, amb Federico Garcia Lorca, que anava de poble en poble fent obres amb fons educatius accessibles per a tothom. La reforma va ser mal rebuda per part dels partits conservadors, per les entitats educatives confessionals i per algunes associacions d’estudiants i de pares catòlics, els quals van organitzar protestes en contra. 5. LA CRISI DE LA COALICIÓ D’ESQUERRES La forta resistència al procés reformista per part de la dreta i dels grups de pressió (organitzacions patronals, l’Església i l’Exèrcit) van dificultar molt el procés d’un govern estable. Per altra banda, anarquistes i comunistes tampoc s’ajustaven al modus operandi de l’esquerra republicanosindicalista, fet que tampoc ajudava gaire. Als ja tradicionals problemes de l’economia espanyola s’hi van afegir les repercussions de la crisi del 29 d’estre altres factors que ho van dificultar tot més, com l’atur i la desconfiança empresarial i la inversió. El deteriorament de l’economia causat per la crisi generalitzada i el dèficit de la balança comercial causada per la destinació de massa recursos econòmics per dur a terme les reformes, va fer augmentar la conflictivitat social i les vagues, que sovint esdevenien molt violentes. A la CNT s’hi va sumar els sectors més radicals de la UGT. A Catalunya, l’any 1932 la CNT-FAI va promoure una insurrecció a l’Alt Llobregat. L’estat va haver de reduir la despesa pública per controlar aquest dèficit, però no van poder posar fi al problema. Tot plegat va comportar un increment de la violència política i una escalada de morts, ferits i detinguts. Azaña va haver de prendre mesures molt dures per restaurar l’ordre públic, i algunes vegades les forces policials es van acarnissar en la repressió. La pèrdua de popularitat i el desgast de la coalició de partits que donava suport al Govern va augmentar fins a l’estiu de 1933. Amb la dreta en procés de reorganització, les repercussions de l’escàndol de Casas Viejas del gener del 1933 (un dels fets catalitzadors) que era una localitat de Cadis on la població rural va intentar assaltar un Quartell de la guàrdia civil i quan van arribar els reforços, van morir dos guàrdies civils, cosa que va provocar una repressió indiscriminada que va produir la mort de 22 veïns i 3 guàrdies civils en total, els revessos a les eleccions municipals parcials de l’abril i els efectes de la crisi econòmica, la col·laboració entre republicans i socialistes es va anar fent cada vegada més dèbil. A més, l'agost del 1932 hi havia hagut l’intent de cop d’estat del general Sanjurjo que havia fracassat i va provocar l’aprovació de l’Estatut d’autonomia català. Els diferents alçaments anarquistes van consistir en l’ocupació de terres, assalts armats a ajuntaments i quartells de la guàrdia civil, incendi d’arxius on es guardaven informacions legals (sobre propietats…) i declaracions de comunisme llibertari, on es prenia el control del poble i es proclamava el comunisme amb un manifest. L’ús de la força va debilitar molt el govern d’Azaña, i el setembre del 1933, Alcalá-Zamora va retirar la confiança al Govern i va nomenar Diego Martínez Barrio president d’un nou gabinet, amb què va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals en què va guanyar el centredreta. 6. EL BIENNI CONSERVADOR (1933-1936) 6.1. Les eleccions del 1933 i el canvi de govern Les eleccions del novembre de 1933, les primeres en què a Espanya van poder votar les dones, van significar un tomb transcendental en la composició de les Corts. La dreta, coalitzada, va aconseguir format una única candidatura en moltes circumscripcions (la CEDA), mentre que l’esquerra, desunida, va decidir presentar-s’hi per candidatures separades, amb el PSOE per una banda i els republicans d’esquerres per l’altra. Es va incrementar l’abstenció dels anarquistes, ja que consideraven que les reformes fetes pel bienni anterior van mancar de profunditat i d’eficàcia, cosa que els va decebre. A més, la intensitat de la mobilització conservadora va guanyar el vot de centredreta i va quedar una dispersió del centreesquerra. A Catalunya també va aconseguir imposar-s’hi. L’adjudicació d’escons va atorgar tant la CEDA de Gil Robles com el Partido Republicano Radical de Lerroux, amb més d’un centenar de diputats, però no van poder governar en solitari. La sortida va ser formar un govern amb el suport dels radicals, format per l’extrema dreta de Renovación Espanyola de José Calvo Sotelo i la Falange Espanyola, que començaven a organitzar grups violents de paramilitars amb l’objectiu de desestabilitzar la República (camises blaves) i altres partits petits, que van encetar una política revisionista de les reformes del primer bienni, amb la supervisió de la dretana CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes). A més, a Europa s’estava donant la pujança del nazisme. El president de la república Alcalá-Zamora (tenia un mandat de 6 anys a diferència del president del govern, que només durava 4 anys) va nomenar Lerroux president del govern, tot i que el seu partit no va ser el més votat. La CEDA, que havia sigut el partit més votat, va acceptar a Lerroux com a president a canvi que ell acceptés el seu programa, és a dir, que canviés les reformes del govern anterior. 6.2. Reformes del govern de centredreta El nou Govern va ser presidit per Lerroux i va capgirar la política reformista del bienni anterior. Al camp hi va frenar la reforma agrària; es van retornar les terres a la noblesa, es va anul·lar la cessió de terres conreades als pagesos, reforçant el poder dels propietaris; i es va concedir llibertat de contractació (això genera una tendència a la baixa dels sous dels jornalers). També va intentar contrarestar la reforma religiosa aprovant un pressupost de culte i clero i establint negociacions amb la Santa Seu per signar-hi un concordat. Pel que fa a l’exèrcit, el govern va aprovar una amnistia per tots els que s’havien revoltat amb Sanjurjo el 1932 i el general va abandonar Espanya i es va instal·lar a Portugal. També es van començar a destituir els ajuntament que eren en mans de republicans i de socialistes, els quals van ser substituïts per comissions gestores formades per membres dels vells partits monàrquics, adscrits a Lerroux. Es va paralitzar la reforma militar i es va donar la direcció de l’exèrcit a Mola i Franco. Es va dificultar la reforma educativa reduint el pressupost per la construcció d’escoles i es va aturar el procés d’aprovació de l’Estatut Basc. D’altra banda, va haver-hi enfrontaments amb la Generalitat per la qüestió agrària arran de la Llei de Contractacions de Conreu, que va derivar en un enfrontament obert l’octubre del 1934 arran de la proclamació insurreccional del president Companys. 6.3. La radicalització obrera i la Revolució d’Octubre del 1934 El gir conservador i l’obstrucció de les reformes anteriors van tenir com a conseqüència una radicalització del PSOE i de la UGT, afavorida per Largo Caballero. El juny de 1934 es va declarar una vaga general agrària i manifestacions als carrers recolzada per socialistes i anarquistes, que van ser reprimides per la demanda d’endurir la posició de la CEDA, a més, aquesta va amenaçar al Govern (de Lerroux) en retirar-li el suport parlamentari si no li feia més cas. Lerroux va accedir a les peticions i l’octubre del 1934 va atorgar tres carteres ministerials a la CEDA. A Catalunya va haver-hi molts desacords entre el govern autònom d’Esquerra Republicana de Catalunya i el govern central, ja que el parlament de Catalunya havia aprovat la Llei de Contractes de Conreu, que era favorable pels rabassaires (els permetia convertir-se en els propietaris plens de les terres que conreaven amb una taxa raonable). En aquest conflicte, la Lliga Catalanista es va mostrar partidària del govern central, que era més conservador. Aquest últim va anul·lar la Llei de Contracte mitjançant el Tribunal Constitucional. L’esquerra va interpretar l’entrada de tres ministres de la CEDA al govern com una deriva cap al feixisme l'octubre de 1934, i l’endemà d’haver-se format nou govern hi va haver vagues i manifestacions. Sense el suport de la CNT (excepte a Astúries), amb les forces de l’ordre previngudes i en estat d’alerta màxima i mancada de transformar la vaga general en una insurrecció armada, la revolució d’octubre de 1934 va fracassar a gairebé tot arreu. A Astúries va durar dues setmanes, amb l’actuació conjunta d’organitzacions, com la UGT i la CNT; partits obrers; i la intervenció dels miners, que disposaven de dinamita i arsenals, va permetre controlar quasi tota la regió, incloent-hi Oviedo. Aquests es van armar i van assaltar quarters de la Guàrdia Civil. La insurrecció va ser sufocada pels generals Franco i Goded amb una repressió implacable, van enviar l’exèrcit (la Legió espanyola, que era una tropa africana que tenia molta experiència i els Regulars, que era una tropa mora) que va provocar uns 1100 miners morts i molts ferits. A Catalunya només va durar un dia i va ser de caràcter polític, ja que el govern d’Esquerra Republicana de Catalunya estava enfrontat a la CEDA perquè aquests últims volien anul·lar el govern autònom. Lluís Companys, president de la Generalitat, proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola (Companys pretenia obligar el govern central a negociar). Es va declarar l’estat de guerra i l’exèrcit, comandat pel general Batet, va ocupar el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament. L’autonomia va ser suspesa i els que havien donat suport al govern català van ser empresonats, entre ells Azaña i Largo Caballero. Lluís Companys i tots els seus consellers van ser detinguts i empresonats. TEMA 4: LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939) 1. LA INSURRECCIÓ El cop d’estat va ser planejat principalment pels generals Mola i Sanjurjo (Franco s’hi va afegir en el darrer moment). Aquesta insurrecció va començar al nord d’Àfrica (el 17 de juliol del 1936), dirigida per Franco. L’endemà (18 de juliol) es va produir a la Península. Va triomfar a la franja nord de Galícia, a Aragó i a algunes zones d’Andalusia. Dominaren Sevilla, Saragossa i Oviedo. També les Balears, Canàries i el Marroc espanyol (van dominar 1/3 del territori a l’inici de la guerra). Però va fracassar a les principals ciutats i àrees industrials: Barcelona, Madrid, País Basc, Llevant mediterrani. La resistència popular, alguns cossos policials (com els Guàrdies d’Assalt) i una part de l’exèrcit, van impedir el triomf dels sublevats. Els obrers dels sindicats i els partits polítics d’esquerres (comunistes, socialistes, anarquistes) van respondre ràpidament formant milícies armades, persones que no volien que guanyessin els militars i demanaven agafar les armes per lluitar i fer resistència. Per això el cop no va triomfar i va desembocar en una guerra. 1.2. Els colpistes Els colpistes van ser: José Sanjurjo Lisboa Cap Emilio Mola Pamplona Coordinador Juan Yagüe Àfrica Gonzalo Queipo de Lano Sevilla Manuel Goded Mallorca Francisco Franco Canàries Sanjurjo estava a Lisboa, i quan havia de tornar a Espanya (Sevilla) va tenir un accident d’avió i va morir. 1.3. El govern republicà En el moment del cop d’estat, el president de la república era Manuel Azaña i el president del govern era Casares Quiroga. Quiroga no va saber fer front a l’alçament militar (no li va donar la importància que mereixia) i va dimitir. El seu lloc el va ocupar José Giralt. L’exèrcit estava dividit en partidaris dels sublevats i fidels a la República. Per aquesta raó, Giralt va decidir donar armes als obrers, ja que volien defensar la República. Aquells que van agafar les armes es van organitzar de forma no professional en les anomenades milícies. Espanya va quedar dividida en dos blocs o bàndols: els nacionals i els republicans. A Catalunya el cop va fracassar, les dretes tenien poc suport a Catalunya. La Lliga no va donar suport complet al cop, però alguns membres es van unir al règim franquista (com Cambó, que va finançar la propaganda de Franco). El govern i els obrers es van mobilitzar contra les forces de Goded (havia passat de les Balears a Barcelona per fer la insurrecció). Però aquest no va obtenir el suport de la societat; es va trobar una forta resistència i es va acabar rendint. Van empresonar a Goded i posteriorment va acabar sent afusellat. La victòria es va veure com un triomf popular i va servir com a estímul moral per a la resistència espanyola. 2. ELS BÀNDOLS DE LA GUERRA 2.1. Els insurrectes o nacionals Defensaven la unitat d’Espanya. Consideraven al govern republicà com il·legítim i culpable de les tensions socials (assassinat del tinent Castillo). Tenien el suport de les classes altes, dels grans propietaris, de la Falange, dels monàrquics i dels carlins. Eren els grups que s’havien oposat a les reformes. D’aquesta manera, tenien més diners, és a dir, estaven millor finançats i estaven dirigits per militars professionals. També van tenir el suport descarat del feixisme italià i el nazisme. A Europa hi havia hagut un auge de les dictadures pel fracàs europeu de posar fi al Crac del 29. Volien instaurar una dictadura militar, per restablir l’ordre social i acabar amb qualsevol possible revolta. Van anomenar “rojos” als republicans de forma despectiva. Aquest sobrenom ve de la bandera comunista, que és vermella. 2.2. Els republicans Estava format pel govern oficial, que es va mantenir durant la guerra, fins al 1939, primer des de Madrid i després des de València. Quan Franco es va apropar a Madrid, es va traslladar a València, i quan Catalunya es va intentar independitzar a partir dels fets de maig del 1937, es va moure a Barcelona. Quan els nacionals van ocupar Catalunya, el govern republicà es va exiliar a França. Tenien el suport de les classes populars (obrers i pagesos), de la petita burgesia, dels intel·lectuals, dels artistes... Defensaven l’aplicació de les reformes republicanes. Tot i això, estaven dividits internament, amb els més radicals volien fer una revolució, al mateix temps que lluitaven per guanyar la guerra per una banda. Els altres, volien primer guanyar la guerra i després fer les reformes profundes o la revolució. No van rebre diners (per la neutralitat dels països democràtics) i van presentar un col·lapse econòmic. Els republicans anomenaven “rebels” al bàndol contrari. 3. LA INTERNACIONALITZACIÓ DE LA GUERRA La guerra va tenir molta repercussió internacional. L’opinió pública es va posicionar: ➔ A favor dels republicans: persones progressistes, demòcrates i d’esquerres. S’identificava amb la lluita per la llibertat. ➔ A favor dels nacionals: persones conservadores, de dretes i contraris al comunisme. Europa estava dividida entre països totalitaris (Itàlia, Alemanya, l’URSS...) i democràcies (Gran Bretanya, França...). A Espanya convergien les tensions entre aquestes dues ideologies. 3.1. Ajuda al bàndol republicà L'URSS: Largo Caballero (president després de Giralt) va enviar gran part dels diners de l’estat a l'URSS per la compra d’armes. Espanya tenia una reserva molt gran d’or que va enviar a Moscou, cosa que va proporcionar una ajuda interessada per part d’aquests. A més, en esclatar la guerra civil, molts nens van ser enviats a Rússia. La República va rebre també ajuda en qüestions tàctiques (assessorament militar). Gran Bretanya i França van adoptar una falsa neutralitat. Van crear el Comitè de no-intervenció. Tenien por a la reacció de Hitler si intervenien. Van impedir que arribessin subministraments (com armes o petroli) al govern republicà, però van tolerar que Alemanya i Itàlia ajudessin a Franco. El govern de França era socialista i partidari de la República, però no la van poder ajudar. Les Brigades Internacionals: eren grups de voluntaris d’arreu del món que van venir a lluitar per la República, però no eren militars. Es calcula que van venir uns 60.000 voluntaris. Van tenir un paper important en algunes batalles, com la defensa de Madrid. Aquestes lluitaven amb el cor, no amb les armes, ja que no eren professionals. 3.2. Ajuda al bàndol insurrecte Alemanya: governada per Hitler. Van enviar avions, tancs i armament. Van participar amb una divisió d’avions: la Legió Còndor (bombardeig de Guernica i més ciutats). Aquesta va ser l’ajuda més important; els nazis van utilitzar la Guerra Civil Espanyola com a camp de proves de les noves armes que havien desenvolupat i utilitzarien posteriorment en la Segona Guerra Mundial. Itàlia: va enviar una unitat de voluntaris i també armament. Portugal: amb el règim dictatorial de Salazar, també va donar ajudes, però menys significatives. 4. LA ZONA REPUBLICANA 4.1. La societat El govern central, que Largo Caballero havia traslladat el novembre del 1936 de Madrid a València, va ser traslladat a Barcelona arran dels fets de maig, amb Negrín com a president. El govern central havia vist que el govern de la Generalitat havia quedat afeblit amb aquests fets. 4.5. El govern de Negrín Arran dels fets de maig del 1937, Largo Caballero no va estar d’acord amb el govern central de la república que ell mateix presidia, ja que volien il·legalitzar el POUM (tot i ser socialista, ell era una mica radical i s’oposar a la prohibició). Per posar fi a aquestes tensions, Manuel Azaña, president de la república, va encarregar la formació de govern a Negrín, i aquest, que era un socialista del PSOE, va assolir el càrrec de l’últim president democràtic del govern fins al final de la guerra, el març de 1939. Amb el govern de Negrín, el POUM es va il·legalitzar i el seu dirigent principal, Andreu Nin, va ser empresonat i assassinat. L’objectiu principal de Negrín era el de guanyar la guerra, per després poder fer la revolució social. Per fer això, per guanyar la guerra, va aplicar les següents mesures: ➔ Concentració de la política i militar ➔ Reforçar l’exèrcit popular. ➔ Establir més control econòmic sobre la producció agrària i industrial. Després dels fets de maig, a causa de l’afebliment de la Generalitat de Catalunya i la seva postura sobre la centralització, Negrín va traslladar el govern central de València a Barcelona el maig del 1937. L’any 1938 els nacionals havien conquerit molts territoris, i Negrín va buscar negociar amb Franco, ja que veia que anaven a perdre. Per fer això, va fer el programa dels tretze punts, que proposava la finalització de la guerra i la continuïtat de la república, no una dictadura. Negrín confiava que si la república resistia, podrien guanyar la guerra, ja que a Europa la Segona Guerra Mundial era imminent i pensava que aquesta seria la fi dels diferents sistemes feixistes que havien sorgit a Europa (el moviment dels nacionals i de Franco inclòs), ja que creia que França i Gran Bretanya, que eren unes grans potències, s’havien mantingut neutrals a la Guerra Civil Espanyola, però en una guerra mundial intervindrien contra el feixisme. Per aquesta raó, Negrín va formular el lema “Resistir és vèncer”. Tot i això, cap d’aquestes dues potències van fer res enfront de l’expansionisme de Hitler, com per exemple, a l’ocupació del Sudest per part dels Nazis. Com que Franco no havia acceptat el programa dels tretze punts, Negrín els va reduir a tres punts, que eren: ➔ L’evacuació de les brigades internacionals. ➔ Absència de represàlies dels vencedors. ➔ L’establiment d’un règim democràtic Això s’ho va tornar a proposar, però Franco tampoc ho va acceptar, ja que només acceptaria la rendició incondicional. L’any 1939 els nacionals van entrar a Catalunya, i el govern de la república, que estava a Barcelona, es va haver d’exiliar a França. Per consegüent, Gran Bretanya i França van reconèixer el govern de Franco; Manuel Azaña, que era el president de la república en aquell moment, va dimitir. Es va formar un nou govern republicà amb el coronel Casado, que va fer un cop d’estat, és a dir, no va ser escollit, ja que va veure que el govern s’exiliava i es va posar a ell mateix com a president del govern. L’objectiu de Casado era el de pactar una pau honrosa amb Franco, però aquest no va acceptar. El 28 de març del 1939 les tropes feixistes van entrar a Madrid, que era l'última ciutat que resistia; i l'1 d’abril del 1939 Franco va comunicar que la guerra havia acabat (havia acabat la guerra, però no havia arribat la pau). 5. LA ZONA INSURRECTE O NACIONAL Sanjurjo, que havia estat empresonat durant el bienni reformista per fer l'intent de cop d’estat (Sanjurjada) i que havia estat posat en llibertat durant el bienni negre, havia de ser el líder de la insurrecció, però va morir en un accident d’avió quan venia des de Praga. Aleshores, el lideratge va quedar buit i es va crear una Junta de Defensa Nacional a Burgos l’any 1936 per dirigir la insurrecció. Aquesta estava dirigida per Cabanelllas, però no per altre motiu de què fos el més vell i amb més experiència. Quan els nacionals ocupaven una zona, suspenien la Constitució, abolien els partits polítics i suspenien totes les reformes republicanes com la reforma agrària (es tornaven les terres als terratinents). Franco es desplaçava amb les seves tropes cap a Madrid avançant des del sud, al començament de la guerra, però abans es va desviar i va passar per Toledo. Allà, el general Moscardó havia fracassat a dirigir la insurrecció des de Toledo i es trobava refugiat a l’alcàsser de Toledo amb les seves tropes, familiars i rehens republicans. Aquesta fortalesa estava assetjada pels republicans, que anaven en contra de Moscardó. L’atac a Madrid va ser endarrerit per Franco per ajudar al general Moscardó, tot i que es pensa que ho va fer per allargar la guerra i “netejar” Espanya de republicans durant aquesta. Franco necessitava guanyar popularitat per poder consolidar-se com a líder i imposar-se a altres generals que li feien competència; això li va anar molt bé. Després d’aquest fet, Mussolini i Hitler van reconèixer a Franco com a interlocutor, com a persona de referència, i la Junta de Defensa Nacional el va nomenar cap de l’alçament, substituint a Cabanellas. Aquesta darrera decisió es va fer oficial en un decret pel qual es nomenava a Franco com a cap de l’estat i generalíssim de l’exèrcit l’octubre del 1936. La Junta de Defensa Nacional es va traslladar a Salamanca, i es basava en el feixisme i el nazisme per formar el seu sistema. L’any 1937 va fer el decret d’unificació, amb el qual es creava un partit únic anomenat la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS (FET i de les JONS), que incloïa a tots els partits nacionalistes espanyols i carlins. Va adoptar l’uniforme de les camises blaves i una boina vermella (pels carlins), a més de la salutació a la romana. Les persones contràries a aquest partit van ser perseguides, i moltes d’elles, executades. Les mesures que va prendre aquest estat van ser: ➔ Suprimir la llibertat religiosa (només hi havia la catòlica, un estat confessional) ➔ Es destina un pressupost pel manteniment de l’església (a la Segona República hi havien tret) ➔ Es torna a instaurar l’educació religiosa (era laica a la república) ➔ No hi ha llibertat de premsa, s’imposa la censura ➔ Se suprimeixen els estatuts d’autonomia (el català i el basc) ➔ S’aboleix el matrimoni civil i el divorci ➔ Es crea “El Fuero del trabajo”, una llei que instaurava un sindicat vertical (agrupa empresaris i treballadors) i prohibia les vagues i altres tipus de reivindicacions obreres. Es va produir una repressió sistemàtica sobre el bàndol republicà, afusellant polítics i simpatitzants de la república. Aquesta estava ordenada i organitzada pel govern (a diferència del bàndol republicà, que ho feien de forma esporàdica i sense el suport del govern). Els nacionals volien imposar el terror per evitar qualsevol oposició al règim; molta gent va ser enterrada en les fosses comunes. 6. LES FASES DE LA GUERRA 6.1. La lluita per Madrid (juliol 1936 - abril 1937) El principal objectiu dels insurrectes era el de conquerir la capital (tot i que no ho van aconseguir fins al 1939). Durant el juliol i l’agost les tropes de Franco van creuar l’Estret de Gibraltar amb l’ajuda de l’aviació italiana i alamana (va anar del Marroc a Sevilla). Aquestes tropes eren de la Legió i dels Regulars, per la qual cosa estaven molt ben preparades. La insurrecció no tenia el suport de la marina, no disposaven de vaixells i va ser indispensable l’ajuda per part dels altres estats feixistes. El general Yagüe (insurrecte) va ocupar Badajoz i des d’allà es dirigiria amb les seves topes a atacar el nord d’Espanya. Al bàndol republicà, les columnes de milicians partien cap al front de la guerra. Franco va avançar cap al nord, en direcció a Madrid, però abans d’atacar la capital es va desviar a Toledo per ajudar les tropes rebels assetjades (general Moscardó a l’alcasser de Toledo). Finalment va ocupar Toledo, i aquest retard va fer que Madrid, que estava molt desorganitzada, tingués temps de fer-ho. Finalment Franco va entrar a Madrid sense cap resistència el 29 de març del 1939 i l’1 d’abril del 1939 comunica que la guerra ha finalitzat de forma oficial. 7. IMPACTE DE LA GUERRA CIVIL SOBRE LA POBLACIÓ La guerra va comportar moltes pèrdues humanes (morts, ferits i exiliats), pèrdues econòmiques i conseqüències ideològiques (repressió) i polítiques (dictadura). Hi havia una escassetat de menjar, que va provocar fam i malalties. De la mateixa manera, es va produir el racionament (una quantitat o ració d’aliments per a cada família). Es van crear les cartilles de racionament que indicaven la quantitat d’aliments que corresponia a cada família. Paral·lelament, va sorgir un mercat negre en el qual es podien comprar aliments. Hi havia una escassetat de blat, carn i carbó (que era la font d’energia principal en aquella època). També s’havien destruït moltes infraestructures, habitatges i fàbriques. A més, hi havia molt poca producció industrial, ja que tot s’havia adaptat a les necessitats de la guerra. La població femenina, sobretot la del bàndol republicà, es va dedicar a la producció d’armament i a l’aviament dels militars (van passar a treballar a fàbriques i camps). Els serveis de sanitat i educació no cobrien a tota la població. Moltes ciutats havien estat bombardejades per desmoralitzar a la població, i a Barcelona es van crear molts refugis antiaeris per protegir a la població en cas de bombardeig. Es van produir molts desplaçaments forçats de la població civil (refugiats); els nacionals que vivien al bàndol republicà fugien cap al seu bàndol, i viceversa. Quan va acabar la guerra molts republicans van marxar a l’estranger, sobretot a França (a Rússia també…). Però els francesos volien evitar que els refugiats tinguessin contacte amb la població d’allà. Per tant, van confinar als republicans en camps de concentració, on les condicions eren molt dolentes i la mortalitat era molt alta. A la rereguarda (espai que resta darrere del front de guerra, en el qual es duu a terme les operacions d’abastament i evacuació) hi havia els Quintacolumnistes, que eren opositors organitzats a la República, infiltrats. És per això que es va crear el Servei d’Intel·ligència Militar, que s’encarregava d’identificar els opositors (infiltrats); i també el tribunal d’alta traïció i espionatge, on es portaven als infiltrats per ser jutjats. A la rereguarda també vivien els emboscats, que eren persones que donaven suport a la república, però no volien anar a lluitar i s’amagaven als boscos (eren perseguits tant per la república com pel franquisme). TEMA 5: EL FRANQUISME (1939-1975) 1. PRIMER PERÍODE (1939-1959) També s’anomena període de la postguerra o autarquia. 1.1. Fonaments ideològics El franquisme va ser un règim inspirat en el feixisme, del qual va agafar algunes idees com ara la submissió total a un líder, que en el cas d’Espanya era el caudillo, qui concentrava tots els poders; l’exaltació al nacionalisme espanyol, i l'eliminació violenta de l’oposició política i social. Les mesures imposades per Franco s’anomenaren totalitarisme, aquestes van ser: ➔ Suprimir la Constitució del 1931 ➔ Es van il·legalitzar tots els partits excepte un: la Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS, del qual Franco era el líder (i per tant líder de l’estat) ➔ Espanya es constituïa com un estat unitari i centralista. No es permetien les autonomies, i tots els estatuts d’autonomia (el basc i el català) es van abolir. A més, no es permetien expressions de sentiments nacionalistes diferents de l’espanyol. ➔ Es va dur a terme una repressió implacable i planificada sobre els republicans o qualsevol que es mostrés contrari al règim. Per fer això, es va crear un aparell legislatiu. ➔ Es controlaven tots els mitjans de comunicació, es practicava la censura. ➔ Es va fomentar la pràctica del catolicisme. L’Església catòlica tornava a tenir la influència que havia perdut amb la Segona República. En resum, era una dictadura de caràcter totalitari per la voluntat de l’estat de controlar tots els àmbits de la vida social. 1.2. Els pilars del règim L’exèrcit era el suport més gran, i per aquesta raó, molts dels càrrecs polítics i administratius van ser militars, especialment a la primera etapa, ja que havien sigut els grans vencedors de la guerra. La Falange era el vertebrador polític del règim, ja que era el partit polític únic i va marcar la ideologia del règim, controlava els mitjans de comunicació. Si es volia participar en la política, calia afiliar-se a aquest partit. Una de les seves funcions era la de controlar la població. Per fer això, va crear el Frente de Juventudes per adoctrinar als joves universitaris. Per a la secció femenina, s’encarregava d’ensenyar a les dones la seva funció a la societat (ser una bona esposa, sotmeses a la voluntat i el corrent del marit) i a complir les bases del cristianisme. També van crear el Central Nacional Sindicalista per tenir controlats els treballadors (sindical únic vertical). L’Església havia justificat la guerra com a “cruzada” i va donar suport ideològic i social al règim, que es va declarar confessional catòlic i defensava l’església. L’estat la va finançar amb diners públics i li va donar el control de l’ensenyament (de tot el sistema educatiu). Es va fer una purga (discriminació, neteja) sobre els professors que eren republicans i altres docents van abandonar la professió perquè no tenia llibertat de càtedra. No es podia fer pública ni visibilitzar l'homosexualitat ni la prostitució. 1.3. Suports socials del règim Franco va rebre el suport de les elits polítiques, econòmiques i socials (les classes altes). Entre ells, es trobaven els grans propietaris, que amb la República havien perdut moltes possessions. Les classes mitjanes (la burgesia i els petits i mitjans propietaris) no volien una revolució sinó que buscaven una estabilitat general (política, econòmica, social…) Els grups populars (camperols, obrers i petits comerciants) majoritàriament havien sigut defensors de la república, però passada la guerra, volien que tornés l’ordre i així tenir més oportunitats (per poder treballar). Aquests grups estaven preocupats per la supervivència i la repressió del règim. Tot i tenir idees republicanes, prioritzaven el fet de tenir treball per poder sobreviure. A Catalunya els sectors més benestants van mostrar la seva adhesió (suport) al règim, però el nombre de catalans en els càrrecs (ministres…) de poder van ser escassos. Franco no volia catalans en el seu centre íntim de poder. Hi havia pocs catalans militants a la Falange. 1.4. Les “famílies” del règim El dictador es va envoltar d’una sèrie de grups d’influència o de poder anomenats famílies. Aquestes donaven equilibri al règim i és d’on triava alguns representants del seu govern. Aquests cercles de poder (famílies), a la primera època, van tenir molt poder els feixistes de la Falange (molts eren militars). Després de la Segona Guerra Mundial, el pes va passar als sectors ultracatòlics, aquesta va ser l’època del Nacionalcatolicisme. A finals dels anys 50, li va donar molta influència al grup religiós de l’Opus Dei. Aquests van ser els tecnòcrates, que volien modernitzar l’economia espanyola. 1.5. La repressió franquista La repressió ja es va generalitzar i institucionalitzar durant la guerra civil, i després, durant el franquisme, va continuar. La repressió pretenia eliminar a tots els contraris al règim: republicans, socialistes, comunistes, catalanistes i als maçons (la maçoneria era una secta secreta basada en les idees de la il·lustració, que eren totalment oposades a les del franquisme, eren més democràtiques i per la separació de poders i la llibertat i expressió) (eren persones que tenien diners i que s’ajudaven entre elles). Es van fer una sèrie de lleis per organitzar la repressió: ➔ La llei de responsabilitats polítiques (1939): perseguia a tots els que havien lluitat a favor de la república, havent tingut un càrrec polític ➔ Llei de repressió del comunisme i de la maçoneria (1940) ➔ Depuració de l’administració pública: funcionaris que fossin contraris al franquisme eren perseguits ➔ Repressió cultural Els dissidents eren jutjats per tribunals militars (són molt durs), i per tant, els judicis eren considerats consells de guerra o judicis sumaríssims. Però l'any 1963, aquesta situació canvia, ja que aquests tribunals passen a ser tribunals civils, anomenats Tribunal d’Ordre Públic (TOC). Entre el 1939 i el 1945, en l'època de la postguerra, van morir unes 50.000 persones jutjades per aquests tribunals de guerra (o militars). A Catalunya es calcula unes 4.000 persones, ja que la proximitat a la frontera va afavorir la fugida (en proporció són poques persones). Més de 300.000 persones estaven en presons i en camps de concentració (no d’extermini, però les condicions eren molt dolentes i dures (higiene, malnutrició, fred…) i la mortalitat era molt elevada). Molts d’aquests presoners van formar part de batallons de treball, un exemple va ser la construcció del “Valle de los Caidos”. supeditats a Franco, ell tenia tot el poder. Era el dictador el que triava els membres de les Corts. Era una Cort unicameral i estava formada pels procuradors, que eren alcaldes de les grans ciutats, rectors universitaris, alts càrrecs de l’Església… La Llei de Referèndum Nacional, que permetia a Franco fer consultes populars al poble. Es votava sobre una qüestió i s’havia de votar sí o no. En aquestes eleccions, el resultat estava molt condicionat, era segons els interessos del règim. Hi havia pucherazo. La Llei de Successió establia que Espanya era un regne i que un monarca (Joan Carles de Borbó, net d’Alfons XIII) seria el successor de Franco. Aquesta llei fou aprovada per referèndum. La Llei de Principis del Movimiento Nacional que establia els principis de l’estat i tots els funcionaris públics estaven obligats a jurar-lo, d’estar d’acord amb ell. 1.7.2. La Democràcia Orgànica A partir del 1947 (havia començat la guerra freda), es va denominar Movimento Nacional a les estructures polítiques del règim. La Falange ja no quedava bé públicament, ja que els feixismes havien sigut enderrocats. El règim es va disfressar d’una aparença democràtica, ja que l'única cosa que van fer va ser canviar-li el nom a la Falange. La Llei del referèndum i de les Corts li permetia fer aquesta disfressa. S’establia una democràcia orgànica que no es basava en la pluralitat de partits, sinó en un estat corporatiu (diferents grups que tenen influència i que Franco els hi dona veu). Les corporacions representaven la societat, i cada corporació tenia un vot. Les corporacions eren: ➔ Les famílies ➔ Els municipis ➔ Els sindicats Aquestes corporacions tenien representació en l’estat, però no hi havia un sufragi universal. El govern també estava compost per ministres, que tenien una funció executiva. També hi havia un control territorial; Franco designava als governadors civils (eren la màxima autoritat que hi havia a una província). Aquests nomenaven als alcaldes de forma arbitrària, a dit. A banda d’això, hi havia les capitanies generals, que controlaven militarment una àmplia zona. L’any 1940, es va promulgar la Llei d’Unitat Sindical, que establia: ➔ Només hi havia un sindicat vertical anomenat OSE (Organització Sindical Espanyola), que estava organitzat per branques de producció. Aquest estava controlat per la Falange (Movimiento Nacional) i determinava les condicions de treball (els sou, horari, vacances, assegurances…) ➔ No existia dret a la vaga ni a la manifestació. ➔ Els acords sempre eren favorables als empresaris L’any 1954 es va crear la figura de l’enllaç sindical, que eren els portaveus dels obrers davants dels patrons. 1.7.3. L’autarquia i el racionament El franquisme volia aconseguir l’autosuficiència econòmica, no dependre de l’exterior. Proposava un aïllament de l’exterior, reduint al màxim les importacions. Es va substituir el lliure mercat per la intervenció de l’estat. La política autàrquica va tenir tres àmbits d’actuació: 1. La regulació del comerç exterior (reduir importacions), això va provocar l’encariment dels productes d’importació, l’escassetat de béns de consum (la producció a Espanya era baixa) i la disminució de la producció industrial. 2. El foment de la indústria nacional. Es van fer lleis per afavorir la creació d’indústries nacionals, i altres empreses es van nacionalitzar (s’agafa una empresa i passa a ser càrrec de l’estat). Això es va fer mitjançant l’Institut Nacional de la Indústria (INI), creat l’any 1941. Es va prioritzar les fàbriques de caràcter militar. Altres empreses nacionals que es van fomentar van ser la RENFE, Telefònica, SEAT, Pegaso i Endesa. 3. La regulació estatal del comerç i dels preus (a nivell intern), que va afectar sobretot al sector agrari perquè es van posar uns preus màxims per productes de primera necessitat. Això va provocar un descens de la producció, ja que als agricultors no obtenien tants beneficis i no sortia rendible. Així, es va afavorir al mercat negre per part dels pagesos. Aquest conjunt de mesures va provocar l’increment dels preus, una inflació. Les conseqüències de l’autarquia van ser: ➔ Estancament econòmic (no hi havia competència). ➔ Col·lapse del comerç exterior. ➔ La disminució de la producció i del consum. ➔ El nivell de vida va baixar considerablement. Espanya va quedar endarrerida respecte d’Europa, i es va recórrer a les cartilles de racionament per garantir el proveïment d’aliments, que van durar dins l’any 1952. El mercat negre o estraperlo es va desenvolupar, cosa que va provocar escassetat, ja que en aquest només podien comprar persones amb diners. També va haver-hi malnutrició, salaris baixos, inflació, manca d’habitatges… Es va produir el fenomen del barraquisme. També van tornar a produir-se malalties com la còlera, el tifus o el raquitisme (aquest afectava més als nens). L’esperança de vida era molt baixa (50 anys aprox.) 1.8. Exili, oposició i resistència al franquisme 1.8.1. L’exili Al final de la guerra van marxar aproximadament 450.000 persones, principalment a França, en els camps de refugiats. A França hi havia una colònia important d’Espanyols, sobretot a les ciutats del sud (Tolosa, Perpinyà, Montpelier…), i la majoria van ser internats en camps de refugiats amb unes condicions molt deplorables. Quan França va ser ocupada pels alemanys, molts espanyols van ser perseguits, ja que eren considerats d’esquerres (republicans) i també prorussos. Uns van immigrar a Gran Bretanya, altres a Amèrica, i altres van lluitar contra els nazis a la resistència francesa. Alguns exiliats van ser internats en camps de concentració nazis quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Franco va prometre que no actuaria contra els exiliats que tornessin a Espanya si no havien fet cap crim, però va incomplir aquesta promesa. Un cop van tornar, van ser empresonats. Altres exiliats es van quedar a l’estranger indefinidament. També es va produir la pèrdua de personalitats importants (intel·lectuals, artistes, científics…) A l’exili també es van organitzar governs de la república en oposició al franquista. 1.8.2. L’oposició L’oposició ve marcada per tres etapes: 1. La primera etapa (1939-1944): la resistència a l’interior d’Espanya va ser molt limitada, ja que la repressió era molt dura. Per això, les organitzacions polítiques van actuar des de la clandestinitat (CNT, UGT POUM, PSUC, PSOE…) L’oposició més significativa en aquest període va ser la dels maquis, que eren guerrillers que continuaven la lluita armada. Van protagonitzar la invasió de la Vall d’Aran, però van fracassar. Els maquis van resistir fins al 1942. ➔ Quan va acabar la guerra, no es van resignar a perdre, es van amagar amb l’armament i van mantenir focus de resistència armada. ➔ Des de França organitzaven els seus atacs 2. La segona etapa (1945-1947): va acabar la Segona Guerra Mundial i el franquisme va quedar aïllat, això va suposar unes condicions bones per enderrocar el règim. Es van crear plataformes unitàries entre els opositors. Una d’aquestes es va dir “L’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas”, que buscaven una acció diplomàtica internacional (arribar a acords polítics amb altres països) i estaven formats per socialistes i republicans. Per altra banda, estaven els comunistes i els anarquistes, que volien una acció guerrillera, recolzaven una insurrecció popular. Altres van ser els monàrquics demòcrates, que recolzaven a Joan de Borbó (fill d’Alfons XIII). 3. La tercera etapa (1948-1951): es caracteritza per la desmoralització, provocada per la consolidació de la dictadura i perquè les potències internacionals no promovien la caiguda de Franco. També hi havia una dura repressió contra els opositors. També per la falta d’unió entre els opositors. També es va fer una oposició a l’exili, però cada vegada estava més separada de la realitat política que hi havia a Espanya. A partir del 1948, els anarquistes i comunistes van decidir abandonar la lluita armada (únicament quedaven petits grups de maquis). Anteriorment, a Catalunya s’havia produït l’execució de Lluís Companys i va succeir-lo Josep Irla en la presidència de la Generalitat. L'any 1946 aquest govern de la Generalitat estava a l’exili a Mèxic, i Irla havia dimitit l’any 1945, i els membres del parlament van elegir com a president a Josep Tarradelles, que també estava a l’exili. 1.8.3. La resistència al franquisme A finals de la dècada dels 40, ja que al principi no podien, van sorgir moviments de protesta. Es va produir una reorganització de l’esquerra. Es van produir protestes de grups comunistes i anarquistes. Els sectors catòlics també van protestar, sobretot el grup anomenar HOAC, que eren obrers catòlics que reivindicaven millorar les seves condicions. A poc a poc, els conflictes laborals van anar multiplicant-se, sobretot a Catalunya (la indústria tèxtil) i a Astúries i el País Basc (indústria metal·lúrgica). L’any 1951 es va produir la vaga general de tramvies a Barcelona. Aquest incident va començar perquè el govern va apujar el preu dels bitllets 20 cèntims, i la població va fer boicot que va acabar en una vaga general. El govern va destituir el governador civil de Barcelona i a l’alcalde. Finalment, es va tornar al preu original. També es va produir una resistència en l’àmbit estudiantil. S’oposaven a les normes del SEU (Sindicat Oficial d’Estudiants) i demanaven més llibertats polítiques i una reforma de la universitat. A Barcelona van tenir lloc els fets del Paraninf, on es van reunir els estudiants a aquesta sala de la UB per protestar, i la policia els va dissoldre. 2. SEGON PERÍODE (1959-1975) També s’anomena el període del desarrollisme o dels tecnòcrates, ja que va tenir lloc un desenvolupament econòmic i social. Característiques generals d’aquesta fase: ➔ Creixement econòmic ➔ Transformació de la societat (increment de la classe mitjana) ➔ Immobilisme polític del règim 2.2.2. Els moviments migratoris Moltes persones van emigrar dels camps cap a les ciutats (èxode rural), aproximadament uns 5 milions de persones van emigrar dintre d’Espanya. A les ciutats hi havia més oportunitats de treball i millors condicions de vida. Les zones que van rebre més migració van ser Catalunya, Madrid i el País Basc. A Catalunya van arribar 1,8 milions d’immigrants, que procedien principalment d’Andalusia, Aragó, Extremadura… Es van instal·lar al cinturó industrial (la perifèria) com per exemple Badalona, Terrassa i Sabadell. La manca de previsió del govern va provocar el fenomen del barraquisme. Les comarques agrícoles de l’interior van perdre molta població (èxode rural). Un milió de persones aproximadament van emigrar a l’estranger (migracions exterior), sobretot a França, Suïssa i cap a països iberoamericans. 2.2.3. L’estructura social i laboral El desenvolupament de la indústria, els serveis… va fer canviar l’estructura socioprofessional espanyola. ➔ Va disminuir el nombre de pagesos, als anys 60 i hi havia més nombre d’obrers que de pagesos. ➔ Es va incrementar el nombre d’assalariats (obrers). ➔ Es van incrementar els treballadors autònoms, funcionaris, de l’administració, professionals liberals i professionals de serveis. ➔ La classe mitjana va augmentar, cosa que va comportar uns canvis en les formes de comportament. Amb els canvis econòmics i socials, es va produir un canvi en el nivell de vida; es van millorar els sous, que van fer pujar la renda per càpita i familiar. Va augmentar el poder adquisitiu, les persones podien consumir més béns (electrodomèstics, automòbils…) i serveis. D’aquesta manera, es va entrar en la societat de consum. Es van reduir les despeses destinades a l’alimentació i es van incrementar les destinades a l’habitatge i altres activitats domèstiques o d’oci i activitats de lleure. També es va fer un canvi en l'educació, amb una Llei d’educació que va establir l'EGB, que permetia reduir l’analfabetisme. Les dones van començar a entrar en el món laboral. I en conseqüència es va iniciar un moviment feminista. L’església es va reformar a partir del Concili Vaticà II (amb Joan XXIII), que va ser molt progressista per l'època. El cardenal Tarancón es va posicionar a favor de les llibertats democràtiques, i això va provocar la irritació del govern franquista. 2.3. El reformisme polític 2.3.1. El govern dels tecnòcrates El govern dels anys 60 va estar sota la influència de Carrero Blanco (que era la persona de confiança de Franco) i va créixer el nombre de tecnòcrates i es va apartar dels misteris els falangistes i els militants (les famílies). Aquest era un sector vinculat a l’Opus Dei i estaven recolzats per Carrero Blanco. Els tecnòcrates volien impulsar reformes econòmiques per modernitzar l’economia. També volien fer algunes reformes administratives, però mantenint l’essència del règim polític franquista, camuflant els aspectes més autoritaris de la dictadura. Els seus objectius eren: ➔ Volien liberalitzar l’economia ➔ L’obertura comercial cap a l’exterior ➔ Salvar l’Estat de la fallida (col·lapse econòmic) Pensaven que el desenvolupament econòmic garantiria l’estabilització social i la continuïtat de la dictadura. 2.3.2. Les reformes legislatives Van ser un conjunt de lleis que van ser fetes pels tecnòcrates en la seva voluntat de modernitzar el país. ➔ Van crear el Tribunal d’Ordre Públic (TOP): L’any 1963 es va passar de tribunals militars a tribunals civils, que va comportar una reducció de les persecucions als opositors. ➔ Llei de Premsa i Impremta: es va suprimir la censura prèvia (abans de publicar) i es van donar permisos per publicar, però la llei era imprecisa i es posaven multes per determinats continguts. Va ser proposada per un ministre anomenat Fraga Iribarne. ➔ Llei de Bases de la Seguretat Social: ampliava la cobertura social (les assegurances de malaltia, vellesa, viduïtat…). Es va començar a construir un estat de benestar. ➔ Llei Orgànica de l’Estat (LOE) l’any 1967: es va aprovar per referèndum, però l’acta ja estava establerta abans del recompte electoral. Aquesta separava el càrrec del cap de l’Estat (Franco) i del cap del govern (Carrero Blanco). També introduïa algunes reformes en les lleis fonamentals (es volien desfer de l’aparença feixista i emmascarar la dictadura) ➔ Llei de Llibertats Religioses: dictava que Espanya tolerava qualsevol religió ➔ Llei de Successió l’any 1969: Franco va designar com a successor seu a Joan Carles de Borbó. Els tecnòcrates i demòcrates estaven a favor d’aquests canvis, però els falangistes no ho estaven. 2.3.3. Les relacions internacionals L’any 1956, Espanya va pactar la independència del Marroc (només la part del RIf) amb el seu rei, però encara li quedava la part del Sàhara al sud. Espanya no podia entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), ja que era una dictadura i un dels requisits era que els països havien de ser democràtics. L’any 1970 s’arriba a un acord amb la CEE per reduir els aranzels i afavorir així les exportacions. 2.3.4. Tensions entre immobilistes i reformistes Les reformes legislatives van incrementar les discrepàncies dins del franquisme; algunes lleis van ser criticades per persones del règim (sobretot la llei de premsa i la llei de bases de la seguretat social). Franco va confiar en Carrero Blanco per mantenir la pau entre les diferents famílies polítiques. L’any 1969 es va produir l’Escàndol Matesa, que era una empresa tèxtil que rebia subvencions del govern, però que en realitat no feien la producció i rebien aquestes subvencions. Aquesta empresa estava vinculada a l’Opus Dei. Aquest cas va ser aprofitat pel sector immobilista, ja que els tecnòcrates eren de l’Opus Dei. Aquest escàndol va sortir a la premsa (ja no s’aplicava la censura), i els reformistes van caure en el desprestigi, El cas de corrupció va ser difós per la premsa i els immobilistes es van queixar que hi havia molta tolerància informativa. Carrero Blanco va fer fora del govern a dos ministres: Fraga (havia promogut la llei de premsa) i Solís, que eren reformistes. A partir d’aquí Carrero Blanco va formar el que s’anomena un govern monocolor, un govern de caire immobilista però mantenint en els principals ministeris als tecnòcrates. Aquell govern monocolor va durar del 1969 al 1973. Carrero Blanco va endurir la llei de premsa perquè no tornés a sortir cap escàndol i va ordenar reprimir qualsevol manifestació d’oposició. Fins i tot es va declarar l’estat excepció diverses vegades. L’any 1970, el consell de guerra de Burgos va declarar 6 penes de mort contra etarres, i això va fer esclatar protestes contra la pena de mort. Els immobilistes eren coneguts comunament com a “el búnquer”. 2.4. L’oposició al franquisme 2.4.1. La ciutadania Aquesta oposició la componien: ➔ Treballadors: van provocar conflictes laborals, van fer vagues i reivindicacions obreres, principalment a les zones industrials. Eren persones que no havien viscut en la postguerra i no tenien tanta por al règim (no havien patit la part dura de la repressió del règim). També va ressorgir el sindicalisme (Comissions Obreres l’any 1964 de forma clandestina i va fer accions il·legals com manifestacions, però també accions legals com la introducció d’enllaços sindicals i d’aquesta forma en el sindicat vertical) (la Unió Sindical Obrera era una branca catòlica de CCOO). ➔ Estudiants: es va formar un sindicat clandestí (Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris de Barcelona (SDEUB)), ja que l’únic oficial que hi havia oficial franquista (SEU). Eren molt reivindicatius i van tenir la influència del maig del 1968 a França. ➔ Moviments veïnals: eren moviments importants i ben organitzats. Eren permesos pel règim (es reunien a les escales), però van patir la repressió policial si protestaven públicament. Amb el creixement de les ciutats moltes poblacions de l’extraradi de Barcelona, no tenien els serveis bàsics necessaris, i aquests veïns protestaven per millorar les seves condicions. Un exemple de la situació es donava a Bellvitge. També es protestava sobre actuacions d’ajuntaments feixistes i la cultura que promovien. 2.4.2. Església Després del Concili Vaticà II el vaticà i l’església va deixar de donar suport al règim. Pensaven que calia reformar la societat i denunciaven les injustícies socials i polítiques (criticaven la pena de mort, la repressió...). L’any 1966 es va produir una manifestació de capellans a Barcelona en la que es queixaven de la repressió, i molts d’ells van ser empresonats i torturats. 2.4.3. Exèrcit Una part de l’exèrcit volia que el règim d’orientés cap a la democràcia, i van crear la Unió Militar Democràtica (UMD). 2.4.4. Oposició política 2.4.4.1. Als anys 60 A l’exili hi havia una oposició moderada, ja que no havien patit la repressió de la postguerra. Aquesta estava formada principalment per republicans, monàrquics demòcrates i per altres grups independents. L’any 1960 es van produir els Fets del Palau; en un acte del Palau de la Música es feia un concert on hi havia personalitats franquistes, allà es va acabar l’himne de Catalunya en acabar l’acte i com a represàlia empresonar a un dirigent català (Jordi Pujol), que era democratacristià. L’himne de Catalunya estava prohibit. L’any 1962 es va fer una reunió a Munich amb tots els grups de l’oposició que estaven a l’exili. Van demanar que Espanya no entrés a la CEE fins que no hi hagués una democràcia. Aquests es van anomenar els Acords de Munich. ETA (que significa Euskadi i llibertat) era una organització independentista basca clandestina, d’una ideologia socialista. Van apostar per la lluita armada a partir del 1968. L’any 1973 van assassinar a Carrero Blanco. El PCE aglutinava quasi tota l’oposició d’Espanya (tenia molts afiliats i era el principal grup opositor) i patia una forta repressió policial, ja que es definia com a comunista. Aquest estava dirigit des de l’exili. El PSOE, que era un partit més feble, també estava governat des de l’exili. Estaven força desvinculats de la societat. L’any 1973 es va reorganitzar a partir del Congrés de Suresnes. 2.4.4.1.2. A Catalunya ➔ PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya): era la branca comunista del PCE, i era el partit més sòlid. Tenia estratègies per introduir-se en els conflictes socials de l'època (en els sindicats, les vagues, les manifestacions… ). ➔ FOC: Front Obrer de Catalunya. Tenia un caràcter més revolucionari ➔ MSC: Moviment Socialista de Catalunya ➔ CDC: Convergència Democràtica de Catalunya (de centre) ➔ UDC: Unió Democràtica de Catalunya (de centre) ➔ ERC: Esquerra Republicana de Catalunya. ➔ FNC: Front Nacional de Catalunya. Tots aquests partits excepte CDC (perquè es va crear més tard) es van agrupar a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya l’any 1969. 2.4.4.2. Als anys 70 Durant els anys 70 es van produir moltes protestes, sobretot entre els obrers i estudiants; principalment durant el 1973 i 1974. Hi havia una gran crisi mundial i Franco ja era molt gran. TEMA 6: LA TRANSICIÓ I LA DEMOCRÀCIA 1. LA TRANSICIÓ La transició és el procés de desmantellament del règim franquista i la consolidació del règim democràtic a Espanya. Aquest procés va començar amb la mort de Franco (1975) i va acabar amb la victòria electoral del PSOE (1982). Va ser un procés complicat, ja que hi havia una confrontació entre tres postures: ➔ Postura immobilista, volien la continuació del règim franquista (dictadura) ➔ Els reformistes (oberturistes), eren partidaris d’un lent moviment cap a una petita democratització, partidaris de canvis (que es pogués escollir petites coses). ➔ Rupturistes, volien trencar amb el règim anterior i arribar a la democràcia També, es van produir vagues i manifestacions i la policia actuava de manera molt forta (fortes actuacions policials). Hi havia una activitat terrorista, compost principalment per ETA i GRAPO. També hi havia grups violents d’extrema dreta, van ressorgir els nacionalistes i, a escala mundial, Espanya patia els efectes de la crisi econòmica mundial (la crisi del petroli). 1.1. Govern d’Arias Navarro El novembre del 1975, Joan Carles I és proclamat rei d’Espanya. I, Carlos Arias Navarro continua al capdavant del govern (des de la mort de Carrero Blanco). S’esperava un programa reformador per anar fent canvis cap a una progressiva democràcia, produint una lenta democratització. Carlos Navarro va fer un programa de reformes, però aquests canvis eren mínims, és a dir que va predominar la línia immobilista. Al govern hi havia immobilistes i reformistes, però va predominar la línia immobilista, la continuïtat del franquisme. L’oposició rebutjava aquests canvis i els sectors reformistes també van quedar decebuts, és a dir, que les mesures d’Arias Navarro no van agradar a ningú (no van convèncer). L’oposició va prendre la iniciativa i va definir un programa comú. Aquesta unió, rebia el nom de Junta de Coordinación Democrática (Platajunta). El que proposaven era la celebració d’unes eleccions lliures i l’acceleració de pas cap a un sistema democràtic. A Catalunya, es va formar l'Assemblea de Catalunya i el consell de Forces Polítiques de Catalunya (oposició a Catalunya). Aleshores quedava tota l’oposició junta i el franquisme dividit. Es van produir moltes mobilitzacions populars a Espanya (vagues, manifestacions...). Aquests demanaven llibertats democràtiques i amnistia pels presos polítics. També va haver-hi més conflictes laborals, aquests sobretot passaven a les zones més industrialitzades del país (Catalunya, País Basc, Madrid). Tot això va contribuir en el descrèdit (desprestigi) del projecte continuista (immobilistes) de Carlos Arias Navarro. El 30 de juny del 1976, Joan Carles I i els seus col·laboradors van forçar la dimissió d’Arias Navarro i van imposar a Adolfo Suárez, que era un polític reformista com a nou president. 1.2. Govern d’Adolfo Suárez Suárez va fer un ràpid procés de reformes i transformarà completament el règim franquista. Va aconseguir fer una transició pactada entre els sectors més moderats del règim i els partits de l’oposició. Adolfo Suárez era un jove reformista procedent del Movimiento Nacional (antiga Falange). Alias Navarro, en canvi, provenia dels immobilistes. El nou govern va proposar la Llei de Reforma Política (era una proposta, però no estava aprovada). Les reformes consistien en: ➔ Els drets fonamentals de les persones ➔ Legalització de partits polítics (excepte PCE i ERC, que van ser legalitzats més tard) ➔ Parlament escollit per sufragi universal: fer eleccions ➔ Amnistia (presos polítics) La proposta va ser aprovada per les Corts franquistes (immobilistes, als que els hi havia promès que mantindrien els privilegis, i reformistes) i després va ser sotmesa a referèndum el desembre del 1976. Les Corts franquistes van aprovar aquesta llei perquè la continuïtat d’un règim autoritari a Europa semblava força inviable. A canvi d’això van imposar a Suárez dues condicions: ➔ No demanar responsabilitats pel passat dels franquistes ➔ No legalitzar els comunistes D’aquesta manera, un cop aprovada la llei, va quedar desmuntada l’estructura franquista i es van fer una sèrie de decrets- llei. La política del govern va fer uns decrets-lleis que van permetre en els següents mesos: - Llibertat sindicat - Amnistia de presos polítics - Legalització dels partits polítics (excepte PCE i ERC) - Dissolució del TOP - Dissolució del Movimiento Nacional També es van convocar eleccións generals el juny del 1977. 1.3. El nou panorama polític Els principals partits que es van presentar a les eleccions van ser: ➔ PCE: liderat per Santiago Carrillo. Gràcies a la moderació del seu líder comunista, finalment va ser legalitzat. ➔ PSOE: liderat per Felipe González ➔ UCD (Unión de Centro Democrático): liderat per Adolfo Suárez → era un partit de centre moderat. Era el partit que garantia la continuïtat tranquil·la de les reformes (pactant). ➔ AP (Aliança Popular): liderat per Fraga Iribarne, que havia sigut un ministre reformista de Franco. → El partit agrupava la dreta franquista moderada. Recollia als antics tecnòcrates. ➔ PNB (Partit Nacionalista Basc) ➔ PSC i PSUC a Catalunya → partits d’esquerres a Catalunya ➔ EC (Esquerra Catalana) → Esquerra Republicana es va presentar sota aquest partit ➔ També hi havia algun partit d’extrema dreta (antiga Falange), però van tenir molt pocs vots i no tenien gaire importància 1.4. Les eleccions generals del 1977 Es van celebrar les eleccions el juny del 1977, van ser les primeres eleccions per sufragi universal en més de 40 anys a Espanya, i com a resultat va sortir un sistema bipartidista. Va guanyar la UCD (166 diputats), però no amb majoria absoluta; el PSOE era la segona força (118 diputats); després el PCE (19 diputats); i finalmenta la AP (16 diputats). D’aquesta manera, Adolfo Suárez va ser elegit president del govern, tot i no arribar a majoria absoluta. A Catalunya va ser diferent, els resultats van ser: - PSC: 28% vots - PSUC: 18% - CPD (Centristes i Pacte Democràtic) de Jordi Pujol: 16% D’aquesta manera, podem veure com a Catalunya era més d’esquerres. Era una zona molt industrialitzada i hi havia molts obrers. Uns resultats semblants es van obtenir a les altres nacionalitats històriques. EL setembre del 1977 es va restaurar la Generalitat amb Josep Tarradellas (ja soc aquí), d’Esquerra Republicana de Catalunya, com a president. Es va començar a redactar l’estat d’autonomia de Catalunya, i també el del País Basc. Adolfo Suárez va forma govern, va ser el primer govern democràtic després de la guerra civil. El seu objectiu principal era el d’elaborar una Constitució. Havia de buscar un consens polític, ja que les esquerres havien obtingut molts vots. 1.5. La Constitució del 1978 Es van designar set redactors de la Constitució triats en funció dels resultats de les eleccions, és a dir, la Constitució va ser un consens de diverses forces polítiques i és la segona més llarga de l’Espanya contemporània, després de la de Cadis. Aquesta Constitució era de caràcter progressista, tot i que representava una certa ambigüitat (moltes interpretacions d’una mateixa llei) perquè fos acceptada tant per la dreta com per l’esquerra. La Constitució va ser sotmesa a referèndum i es va aprovar a finals del 1978. Aquesta reconeixia: ➔ Espanya com una monarquia parlamentària i democràtica. El rei és el cap de l’estat, però només amb una funció representativa. ➔ Reconeix la separació de poders: administratiu, legislatius i judicial. També s’instaurava el Tribunal Constitucional com a instància suprema. ➔ El dret a autonomia de les nacionalitats i religions. Oficialitat del castellà a més de les llengües pròpies de les regions autònomes. ➔ Exèrcit supeditat al poder civil. ➔ Caràcter no confessional de l’estat, malgrat alguns matisos. A la pràctica, l’església va conservar molts privilegis. ➔ Es determina la majoria d’edat a 18 anys. ➔ Àmplia declaració de drets i llibertats ➔ Abolició de la pena de mort L’aprovació de la Constitució va implicar una reforma del codi penal (es va treure la pena de mort) i del codi de justícia militar (va desaparèixer el TOC). La Constitució va ser aprovada pel Parlament el mes de juliol, i el desembre del 1978, es va aprovar també en referèndum. 1.6. El segon govern de Suárez (1979-1981) Una vegada aprovada la Constitució, es van convocar eleccions generals i municipals. El març del 1979 es van fer les generals i va tornar a guanyar la UCD (Adolfo Suárez). Una vegada ja hi ha estatut, es van dur a terme una sèrie de mesures, ja que l’Estatut de Sau (1979-2006) que s’havia aprovat contemplava una sèrie de competències: ➔ Catalunya és una nacionalitat que es constitueix en comunitat autònoma (CCAA) ➔ El català és la llengua pròpia de Catalunya en cooficialitat amb el castellà ➔ El dret català té preferència sobre qualsevol altre. Té competència sobre el dret civil català ➔ La Generalitat és la institució que organitza l’autogovern de Catalunya a través de: ◆ El Parlament ◆ El president ◆ El Consell Executiu L’Estatut contempla com a òrgan judicial màxim dintre de Catalunya el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC) ➔ La Generalitat ➔ també té altres competències en : ◆ Cultura ◆ Turisme ◆ Investigació ◆ Obres públiques ◆ Assistència social ◆ Educació ◆ Ordenació del territori (crear comarques i fronteres…) ◆ Institucions penitenciàries ◆ Medi ambient ◆ Ports i aeroports ◆ Policia autonòmica ◆ … L’any 1983 es va promulgar la llei de normalització lingüística que buscava fer el català més present en la vida quotidiana, en el dia a dia. 2. LA DEMOCRÀCIA 2.1. Els governs socialistes Un cop acabada la transició, entre el 1982 i el 1996 es van succeir una sèrie de governs socialistes i el líder va ser Felipe González durant aquests 14 anys. La UCD i els comunistes va baixar en nombre de vots i va créixer molt el partit d’Alianza Popular (que era el segon partit) A Catalunya i al País Basc tenien molta influència i molts vots els partits nacionalistes i de caràcter conservador (CiU i PNB). A aquestes nacionalitats històriques, generalment guanyaven aquests partits En aquesta època i en els anys successius es va consolidar una alternança al poder, ja que després del PSOE va governar el PP (antiga Alianza Popular). Sovint, aquests partits necessitaven el suport d’altres partits minoritaris, com per exemple de CiU i PNB. Espanya va entra a la OTAN l’any 1982 amb Felipe González Les mesures dels governs socialistes van ser: ➔ Actuacions per garantir l’estabilitat financera, reduir la inflació i estimular la inversió privada. ➔ L’any 1986 Espanya va entrar a la CEE (l’any anterior es va signar el Tractat d’Adhesió). ➔ Reconversió industrial per adaptar-se a la CEE (s’incrementa l’atur a curt termini per tancament d’indústries, però a llarg termini l’economia espanyola augmenta per la inversió econòmica en infraestructures, equipaments i serveis, coses que també generen llocs de treball) ➔ Reformes educatives ➔ Regulació del finançament autonòmic (donar diners a les autonomies) ➔ L’any 1988 es va fer el Pacte d’Ajuria Enea per neutralitzar el terrorisme (totes les forces polítiques basques democràtiques), tot i que no va tenir gaire èxit. OTAN: Calvo Sotelo havia demanat l’ingrés a l’OTAN l’any 1982, però els partits d’esquerres és van possicionar en contra. Una vegada que els socialistes van guanyar les eleccions l’any 1982 el partit socialista canvia la seva postura i està a favor de l’entrada a la otan i fa un referèndum en el govern del PSOE en el que demanava el vot a favor. FInalment, va sortit que si i Espanya va entrar a l’OTAN.