Información joan fuster, Apuntes de Valenciano

¡Descarga Información joan fuster y más Apuntes en PDF de Valenciano solo en Docsity! 1 L’ASSAIG. JOAN FUSTER (apunts bàsics) ASSAIG. És un gènere literari caracteritzat perquè s’escriu en prosa; l’autor parla en nom propi; adopta una actitud persuasiva cap al lector: expressa la seua opinió sobre el tema que tracta; tracta sobre temes molt diversos, predomina, doncs, l’argumentació; el seu objectiu és el debat intel·lectual; exclou la ficció. L’assaig es pot plantejar des de dues perspectives (tipus d’assaig): L’assaig divulgatiu: el més important és el tema tractat, més que la personalitat de l’autor. Ex. El somni de Lucreci (2013) de Martí Domínguez, que reflexiona sobre la història del pensament i de la ciència. El descrèdit de la realitat (1955) de Joan Fuster, és un assaig sobre la història de l’art. L’assaig deliberatiu: el més important és la personalitat de l’autor, la seua visió del món independentment del tema tractat. Ex. Diccionari per a occiosos (1964) de Joan Fuster. L’assaig de postguerra Des de 1939 i durant els anys cinquanta, l’assaig en català és escàs a causa de la repressió del règim franquista i de l’absència de plataformes per a difondre aquest gènere literari. Tanmateix, sorgeix una producció d’exili i des de mitjans anys cinquanta comença una reflexió interna sobre la història pròpia i la identitat dels territoris. És sobretot en els anys seixanta quan creix la producció assagística amb un compromís creixent per la identitat cultural i social. L’assaig va estar molt perseguit en la primera etapa de la dictadura franquista (la literatura d’idees tenia difícil cabuda en la repressió i censura ideològica del règim de Franco). Així, els primers assajos publicats en aquesta època en català (anys cinquanta) eren obres de temes religiosos i històrics, que la dictadura considerava poc arriscats, sobretot perquè es dirigien a un públic minoritari. Entre els assagistes exiliats, cal esmentar Josep Ferrater Mora i entre els que no s’exilien destaquen Jaume Vicens Vives (Notícia de Catalunya), Josep Melià (Els mallorquins) i Joan Fuster (Nosaltres els Valencians) que reflexionen sobre la identitat i la història pròpia. Cal fer esment també d’assagistes com Gaziel (Agustí Calvet i Pasqual) amb les seues memòries Tots els camins duen a Roma. 1893-1914 (1958) o les memòries de Maurici Serahima (De mitja vida ençà)(1970) Ara bé, els dos assagistes principal són Josep Pla, ja des de la preguerra, i Joan Fuster: especialment destacat en la segona meitat del segle XX. 2 L’assaig a partir dels anys seixanta Amb l’apertura del règim franquista a partir dels anys seixanta (época del “desarrollismo económico” i entrada en el govern dels tecnòcrates que no havien “fet la guerra”), s’obrin noves possibilitats de publicació: apareix Edicions 62 que s’estrena amb la publicació de Nosaltres els valencians (1962) de Joan Fuster. Els assajos divulgatius sobre qüestions identitàries dominaran en aquestos moments, però, poc a poc, amb autors com Josep Pla El quadern gris (1966) o Joan Fuster Diccionari per a ociosos (1964), es publicaran assajos deliberatius on es tracten molts i diversos temes des de la personalitat de l’autor. Així, amb la posterior normalització del català en els mitjans de comunicació (diaris, revistes) es consolida l’article d’opinió com un altre espai per a la producció de l’assaig deliberatiu. A partir d’aquest moment destacaran també altres autors com Montserrat Roig, Quim Monzó o Joan Francesc Mira. En els darrers anys, els blog i les xarxes socials han desenvolupat formes d’escriptura semblants als dietaris i als aforismes i han destacat autors com Jaume Sobirana, Tina Vallés o Joan Garí entre d’altres. JOAN FUSTER Biografia - Naix a Sueca el 23 de novembre de 1922. - Fill d’una família conservadora de llauradors i artesans. - Entre 1943 i 1947 estudia la carrera de dret a València. En aquesta època comença a escriure i entra en contacte amb el món de la cultura valenciana. - Publica primerament obres de poesia: sobre Narcís (1948), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953), Escrit per al silènci (1954). - Deixa l’activitat d’advocat i es dedica a escriure com a professió. - Escriu per diversos diaris i revistes (sobretot en castellà). - Publica el primer llibre d’assaig El descrèdit de la realitat (1955) - Escriu molt i sobre tot tipus de temes. la seua obra es pot dividir en tres grups:  Assajos humanístics.  Diccionari per a ociosos (1964), Babels i babilònies (1967), Consells, proverbis i insolències (1968), Sagitari (1984).  Escrits sociopolítics.  Nosaltres els valencians (1962), Qüestió de noms (1962), El País Valenciano (1962), L’Albufera de València (1970), Punts de meditació (1985). 5 DICCIONARI PER A OCIOSOS Diccionari per a ociosos (1964) està escrit a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire (1764). L’integren un conjunt de reflexions ordenades alfabèticament, cadascuna sobre una qüestió concreta (l’amor, el nacionalisme, la mort, la llibertat…) i amb una extensió diversa: n’hi ha que ocupen unes quantes pàgines i d’altres que tenen forma d’aforisme. - Diccionari per a ociosos s’adreça a lectors sense urgències informatives, a lectors encuriosits, sense pressa, disposats a seguir “les excursions de pensament” que Fuster proposa. - El llibre emprén una sèrie de divagacions per la temàtica més diversa, amb al·lusions a lectures cultes i experiències personals de la vida. - L’autor parla de tot, condueix el lector per temes molt diversos; això sí, sempre amb un discurs racional, desmitificador i crític respecte a les visions establertes i tòpiques sobre el temes tractats.  Ex. El tractament de la Cadira. fa un plantejament personal i original que permet una visió historicocultural des d’una perspectiva diferent i particular. És una mostra de com per a Fuster l’interés està més en “els ulls que miren que en l’objecte mirat”. per a l’autor no hi ha temes més o menys importants si se sap tractar-los amb perspicàcia. - A Diccionari per a ociosos hi ha una sèrie de mots que són paraules clau per assenyalar el pensament humanista de Fuster: dignitat, llibertat, raó, dubte són els conceptes més usats per l’autor i ens indiquen la concepció del seu pensament. - Diu el mateix Joan Fuester a la Introducció de l’obra: […] «Els textos ací recollits daten d’èpoques molt disperses, I només a força de molta violència haurien tolerat una classificació per l’afinitat dels assumptes que tracto. Per això, doncs, i a fi de mantenir unes aparences qualssevol de regularitat, m’he decidit per una tercera solució, ben còmoda: la d’encapçalar cada nota amb una paraula clau, i disposar-les segons la gradació alfabètica d’aquestes paraules. El truc no es gens nou, naturalment; més aviat compta amb alguns precedents il·lustres. Millor. De tota manera per matisar l’indole del “diccionari”, i per reduir-ne tot presumpte ressò ambiciós, li arrodoneixo el nom amb una irònica indicació dels destinataris: “per a ociosos”. Que el lector no s’ho prengui malament. Al capdavall tampoc serà cap mentida. Perquè, ¿quan llegiria, sinó en una estona d’oci? D’altra banda, encara que els escriptors professionals afirmin que la literatura té unes finalitats excelses i transcendents, no hi ha dubte que també en té una altra de vulgar i efectiva: la d’omplir els ocis d’un hipotètics lectors. Almenys la mena de literatura que jo cultivo –literatura subalterna, marginal, d’anar per casa- no pot arrogar-se aspiracions de particular petulància. Són “assaigs”: poca cosa. Si, de vegades, presenten algun aspecte ampul·lós o doctrinari, és sense mala intenció: de fet, tracten problemes de cada dia –els meus, si més no-, precisament els mateixos que constituirien la matèria 6 d’una conversa familiar, cordial, en el cas que el lector i jo ens trobéssim cara a cara i ell s’interessés. Espero que una cosa o altra li interesarà. Ja em dono per satisfet si no li frustro l’oci: si ni l’hi frustro del tot.» Estructura - Diccionari per a ociosos es un recull de textos ordenats alfabèticament segons el títol, però és un fals diccionari perquè no recull les definicions dels conceptes com fa un diccionari a l’ús. - És una obra ordenada alfabèticament com un diccionari, però amb entrades d’extensió molt diversa: des de les que tenen una extensió notable (intel·lectual) fins a altres que semblen o són aforismes (Còmplice). - Aquesta estructura o disposició de les entrades facilita que el lector puga llegir en el ordre que vulga: el llibre no demana un itinerari continuat i determinat de lectura. L’estil - Bàsicament podem parlar de tres recursos més característics en l’escriptura de Fuster:  La tendència a la ironia, a la combinació contrastiva i xocant. Aquesta forma d’escriptura ve marcada per l’adjectivació inesperada, pels adverbis sorprenents: individu crematísticament famolenc, sinístrament famosos, tendrament arqueològica, estupenda aberració… De vegades el contrast entre dos paraules que es combinen es perquè una d’elles presenta un valor material o, fins i tot, fisiològic: “El quixotisme es sempre una supuració literària”.  Un altre tret característic es la seua sentenciositat. la contundència d’algunes expressions que semblen escrites per a ser fixades en la memòria. algunes entrades són pràcticament aforismes, però en altres es poden extraure frases d’aquest tipus: “La decadència del perdó és, en última instància, una decadència de l’odi”.  El tercer procediment estilístic de Fuster es el conversacionalisme. Ens referim a aqueste terme per la introducció d’interjeccions, frases fetes col·loquials o incisos que confereixen al discurs, de vegades, cert sentit de discurs oral o fins i tot de conversa entre amics.  Per exemple, l’article sobre la metafísica, presenta en el seu primer paràgraf dos incisos col·loquials: «Spengler –sí, el de La decadència d’Occident»; «el savi alemany –perquè savi, ho era, i tant!». NOTA: Aquestos apunts es completen amb les pàgines 167, 168 i 169 del llibre de text (NEXE 2- ed. Bromera). 7