L’ECONOMIA ESPANYOLA (1833-1900) I SOCIETAT I MOVIMENTS SOCIALS DEL SEGLE XIX., Apuntes de Historia de España

¡Descarga L’ECONOMIA ESPANYOLA (1833-1900) I SOCIETAT I MOVIMENTS SOCIALS DEL SEGLE XIX. y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity! TEMA 8. L’ECONOMIA ESPANYOLA (1833-1900). 1. L’AGRICULTURA, ENTRE LA REFORMA I L’ESTANCAMENT. 1.1 Els efectes de la reforma agrària liberal. * Durant la primera meita del segle XIX es va produir la reforma agraria liberal (abolició del règim senyorial, desvinculació de la propietat i desamortització eclesiàstica i civil)*. Aquestes reformes van transformar la terra en una mercaderia que podia ser venuda i comprada lliurement i van consolidar la propietat privada. El procés de privatització de la propietat de la terra va ajudar a pal·liar els problemes de la Hisenda Pública. *sobretot eclesiàstica: terres del clero regular (el que viu en monestirs i no entre la població). 1.2 L’augment de la producció agrària. La conseqüència més important de la reforma agrària liberal va ser l’augment de la rompuda de terres (més terres utilitzades per al cultiu). L’expansió més gran es va produir en els cereals, que el 1860 representaven el 80% del sòl agrícola. L’augment de la producció va permetre prescindir les importacions i va afavorir el creixement de la població. La vinya es va convertir en un producte d’exportació. També va millorar la venda d’oli d’oliva i de la taronja, a causa de l’augment de la demanda de països com a França i la Gran Bretanya. Mentre la ramaderia ovina i, sobretot, la de la llana van tenir retrocés notable com a conseqüència de la davallada de les exportacions de llana, de la supressió dels privilegis de la Mesta. 1.3 Una transformació insuficient. No hi va haver una modernització de les tècniques de culltiu, que van continuar endarrerides en relació amb les innovacionsque s’anaven produint en els països més avançats d’Europa. L’augment lent de la productivitat, degut a una estructura de la propietat que no fomentava les millores tècniques. Es el cas de les xicotetes propietats (minifundis), la producció de les cuals era insuficient per a alimentar una família. Per això, tota la producció es destinava a l’autoconsum. Com que no tenien posibilitats d’innovar o de vendre l’excedent al mercat, molts llauradors van haver d’emigrar. En l’altre extrem, la gran propietat (latifundi), tampoc no va ajudar a millorar la productivitat. La inmensa majoria dels grans propietaris estaven interessats a obtenir beneficis fàcilment. Aquesta situació va frenar la innovació agrícola. A més la nova estructura de la propietat va perjudicar encara més els petits llauradors i molts pobles van ser privats de les propietats comunals. 2. ELS INICIS DE LA INDUSTRIALITZACIÓ: EL SECTOR TÈXTIL CATALÀ. L’expansió de la indústria del segle XIX va començar a Catalunya amb el sector cotoner. Va ser un sector dedicat a produir per al mercat i no per a l’autoconsum. En la resta d’Espanya, l’activitat industrial no va experimentar el procés de modernització. 2.1 La indústria cotonera a Catalunya. Les raons per les quals es va produir l’inici de la indústria moderna a Catalunya foren: ▪ L’existència prèvia d’una manufactura dedicada a la producció d’indianes. ▪ Presència d’empresaris disposats a invertir. ▪ Capitals procedents de l’agricultura i del comerç. Els primers canvis van tenir lloc cap al 1780, en què van començar a introduir-se les noves màquines de filar angleses. Però la consolidació definitiva va aplegar el 1802 , quan a Espanya es va prohibir l’entrada de cotó filat, tot i que aquest impuls va ser frenat a causa de la Guerra de la Independència (1808 – 1814). El 1832 es va instal·lar la primera màquina de vapor i la mecanització va rebre un bon impuls, tot i que va ser més ràpida en la filatura que en la teixidura. El 1861 els fusos mecànics havien substituït completament els manuals. 2.2 Els límits de la indústria tèxtil. El desenvolupament de la indústria tèxtil va haver d’enfrontar-se amb dues limitacions molt importants: ▪ L’escassetat de carbó de la mineria catalana i les dificultats del transport per proveri-se d’hulla asturiana. Va ser aquesta mancança de carbó la que va estimular la proliferació de colònies industrials, que s’instalaven a les ribes dels rius per aprofitar l’energia hidràulica. ▪ La feblesa del mercat espanyol, format bàsicament per a camperols amb poca capacitat adquisitiva, cosa que comportava que la demanda fos molt dèbil. En aquest context, les industries tèxtils van exigir al govern la promulgació de mesures proteccionistes per a poder competir amb els teixits extrangers. Amb tot, a partir de l’any 1874 va començar una nova fase expansiva que va estar marcada per la mecanització dels teixits, renovació de l’estructura industrial i per l’aparició de nombroses colònies industrials. 3. MINERIA I SIDERÚRGIA. 3.1 L’expansió de la mineria. La legislació minera de 1868 (llei de mines) va permetre la liberalització d’aquest sector i el lliurament de concessions d’explotació a nombroses companyies. El cas més evident d’aquesta cessió a companyies estrangeres és el de les mines d’Almadén, on l’estat va oferir la concessió a canvi d’una quantitat important de diners, que va servir per a pal·liar la insuficiència de la Hisenda pública. 3.2 Carbó i ferro. L’augment de la demanda de carbó va ser afavorida per la màquina de vapor i pel desenvolupament de la siderúrgia. Va ser a Astúries on la mineria del carbó es va desenvolupar més. La mineria del ferro va tenir una expansió important sobretot al País Basc, on les carácterístiques del seu ferro eren poc freqüents en la resta d’Europa. El mineral biscaí va fer que la major part de la producció es destinés a l’exportació: Gran Bretanya, Alemanya, França i Bèlgica. 3.3 La indústria siderúrgica. En la segona meitat del segle XIX, la indústria siderurgica va estar molt lligada al desenvolupament de la mineria del ferro i del carbó, perquè les altes temperatures que els alts forns necessiten per a la producció del ferro laminat exigien grans qualitats d’aquest combustible. La indústria siderúrgica va tenir lloc a Màlaga, on durant trenta anys la producció siderúrgica va ser hegemònica, pero va fracassar a causa de l’ús de carbons vegetals que feia, que elevaven els costos i no podien superar la competència. Per tant, la siderúrgia va entrar en decadència definitiva a mitjan segle XIX. TEMA 9. SOCIETAT I MOVIMENTS SOCIALS DEL SEGLE XIX. 1. LA CONFIGURACIÓ D’UNA SOCIETAT DE CLASES. 1.1 La fi de la societat estamental. Amb la configuració de l’Estat liberal en el segle XIX, les noves lleis van imposar la igualtat jurídica de tots els ciutadans i es posava fi als privililegis. En el nou sistema liberal, el conjunt de la població constituïa una sola categoría jurídica, la dels ciutadans. El liberalisme censatari, però, limitava el dret al sufragi i a la participació política. A partir d’aleshores, les diferències socials es van establir segons la riquesa. 1.2 La situació de la noblesa i el clero. La petita noblesa, (els gentilhomes o hidalgos) va patir un procés de deteriorament econòmic i social. L’alta noblesa i la mitjana van conservar la importància social, econòmica i fins i tot política per damunt del que era habitual a altres països europeus. Es van canviar les lleis però es va mantenir el poder d’aquells que van acceptar integrar-se integrar-se en el nou sistema i formar part de la nova classe dominant: la gran burgesia. La situació va ser molt pareguda pel que fa a l’Esglèsia. Les fortes vinculacions amb la corona i amb les classes altes, van permetre a l’esglèsia recuperar la influència social, dominar l’ensenyament i participar en política. 1.3 La societat de classes. Els estaments van ser substituïts per una nova organització dels grups socials: les classes socials.D’aquesta manera, a l’espanya del segle XIX es van constituir dos grans grups: ▪ Les classes dirigents, formades per l’antiga aristocràcia (=noblesa), les altes jerarquies eclesiàstiques, de l’exèrcit o de l’administració i per l’alta burgesia, eren posseïdors de riquesa urbana, industrial o agrària. ▪ Les classes populars, integrades per tots aquells que només posseïen allò que obtenien amb el seu treball manual. S’hi va anar desenvolupant una classe mitjana, sense tanta riquesa com la classe dirigent, però que vivia en condicions molt millors que les classes populars. Aquestes noves classes socials eren grups oberts. 1.4 Un nou tipus de conflicte social. En un primer moment, els més desfavorits van començar a denunciar que el nou sistema econòmic, el capitalisme, era un sistema social injust. Van donar-se unes revoltes, no només desorganitzades contra la injustíca, sinó conflicte de classe en els quals es contraposaven ideologies noves (socialisme, anarquisme i democràcia) i formes noves d’organització (obrerisme i sindicalisme). 2. ELS NOUS GRUPS DIRIGENTS. 2.1 Una nova elit privilegiada. L’elit dirigent es va estructurar a manera de simbiosi entre l’antiga aristocràcia que, com hem vist, mantenia en part el seu poder, i els nous grups burgesos. Les dues classes constituïen una nova oligarquia. Tenien el poder econòmic i imposaven les formes socials i culturals. A més, la implantació d’un règim liberal de caràcter censatari, amb el dret a vot restringit a les classes riques, els va atorgar durant decennis el monopoli del poder polític. 2.2 L’alta burgesia. Juntament amb els grans propietaris agraris, procedents de la vella noblesa terratinent, el procés de la revolució liberal va anar conformant una alta burgesia vinculada als negocis. També gran part d’aquesta burgesia espanyola incipient es va sentir més atreta per la inversió en terres. Així va aconseguir propietats a costa dels béns de l’Església, i es van convertir en rendistes. El centre de negocis i la residència habitual d’aquesta alta burgesia va ser la capital, Madrid. 2.3 La burgesia industrial. La burgesia industrial, bàsicament catalana i basca estava arrelada als territoris respectius. Aquesta burgesia va ocupar un lloc secundari en l’organització de l’aparell estatal i essencialment es va preocupar per aconseguir de l’Estat la necessària política proteccionista. Pero aquesta burgesia va tindre dificultats per desenvoluparse un model de societat industrial diferent del capitalisme agrari que propugnava la burgesia terratinent. 2.4 Les classes mitjanes. Les classes mitjanes constituïen una franja intermèdia entre els poderosos i els assalariats. La migradesa numèrica – rics i pobres – és un reflex de la feblesa de la industrialització i de la urbanització. Aquest grup agrupava mitjans propietaris de terres, comerciants, petits fabricants, empleats de l’administració, membres de l’exèrcit, etc. La seua riquesa, el seu poder i la seua influència eren molt menors que els de l’èlit dirigent. Pel que fa a la ideologia, les classes mitjanes eren gran part conservadores i defensaven l’ordre i la propietat. 3. LES CLASSES POPULARS. 3.1 Artesans i treballadors de serveis. Els privilegis gremials van desaparéixer en la dñecada del 1830. Però a les zones rurals hi perdurava un sector artesà fort, que elaborava la majoria de productes manufacturats. El creixement urbà i la nova estructura de l’Estat liberal van comportar la concentració a les ciutats d’una sèrie de treballadors de serveis. Entre les classes més humils, hi predominaven les dones ocupades en el treball domèstic, seguides de mossos de comerç i dels petits venedors autònoms. Per sota d’aquests hi havia les persones sense faena o malaltes que no tenien cap més recurs que pidolar o fer treballets ocasionals. 3.2 El proletariat industrial. El sorgiment de la indústria moderna va comportar una organització del treball diferent a la de l’antic sistema gremial, caracteritzada per la utilització de mà d’obra assalariada. Els patrons (la burgesia) eren els propietaris de les fàbriques, les màquines, les matèries primers i els productes que s’elabooraven, i per a treballar contractaven els obrers. Aquests, el proletariat, no tenia cap més bé que la seua força de treball, que la venien a canvi d’un salari. A mitjan del segle XIX, el nombre d’obrers era encara molt reduït i la majoria treballaven en la indústria textil catalana. 3.3 El camperolat. La dissolució del règim senyorial i les desamortitzacions no van alterar de manera substancial l’estructura de la propietat de la terra. En tot cas, i malgrat que la reforma agrària liberal va permetre la compra de propietats per agricultors benestants , per tant la terra es concentrava novament en poques mans i, sobretot, en les dels qui no la treballaven. En general, els camperols continuaven sotmesos a un sistema en el qual el pes i la influència del ric eren enormes, a canvi d’una protecció mínima en forma de treball assalariat, d’arrerament de terres o gestions administratives. 3.4 El problema jornaler. Amb el procés de reforma agrària liberal es va formar un grup extens de llauradors sense terra o amb parcel·les menudes que van romandre al camp com a jornalers amb uns salaris molt baixos. La fam de terres va continuar i, mancats a més de les terres comunals, els jornalers patien condicions encara més dures. 4. ELS ORÍGENS DEL MOVIMENT OBRER. 4.1 El naixement del moviment obrer. En la dècada del 1820, la introducció de noves màquines noves que van ser considerades responsables de la pèrdua de llocs de treball i de la baixada de salaris, va provocar les primeres accions de protesta, i van cremar telers mecànics Alcoi 1821. Tot i que l’incident més rellevant fou l’incendi, a la fàbrica de Bonaplata de Barcelona, el primer vapor que va funcionar a Espanya. Aquestes accions violentes les coneguem amb el nom de luddisme. En la dècada de 1830, va sorgir la primera associació obrera a Catalunya. Aquestes organitzacions funcionaven com a societats de protecció mútua, on els treballadors pagaven una quota per a sostenir una caixa de resistència destinada a pagar el jornal en cas de malaltia, acomiadament o vaga. La primera d’aquestes associacions fou la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors del Cotó. Les vagues, que estaven prohibides, van ser un instrument utilitzat cada vegada més sovint per a pressionar els patrons i, mentre duràven, els obrers podien subsistir gràcies a les caixes de resistència. Ned Ludd = “luddisme”: trencar/cremar màquines com a mode de protesta. 4.2 L’expansió de l’obrerisme. L’associacionisme obrer es va estendre per molt llocs d’Espanya. Reinvindicava, sobretot l’augment dels salaris i la disminució del tems del treball. Les vagues van proliferar en les d’ecades del 1840 i 1850, fins que el 1855 es va produir la primera vaga general declarada a Espanya, com a conseqüència de l’introducció d’unes novs màquines, les selfactines,durant el