¡Descarga La conducta humana: adaptación y evolución - Prof. Guibourg y más Ejercicios en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity! La conducta humana La conducta animal, segons Darwin, és una adaptació al medi natural i es transmet per herència biològica. Es caracteritza pe tenir conductes reflexes on un estímul l’obliga a fer alguna cosa per satisfer-lo (resposta). El lleó surt a caçar quan té gana. També hi ha conductes adquirides, com per exemple quan obligues a la teva mascota a fer les seves necessitats a un lloc concret. Aquestes últimes es guien per condicionament, és a dir, es reforcen amb premis o càstigs. Depenen de l’aquí i l’ara. La conducta humana es caracteritza per moure’s per motivacions per que hi ha un estímul que ens fa pensar i podem optar entre varies respostes i triem la més adequada. Algunes de les nostres conductes són estímul -> resposta, però són molt primàries. El desenvolupament filogenètic de les espècies. La teoria de l’evolució segons Darwin diu que l’ésser humà és un animal més i que sobreviuen per selecció natural. HI ha una conducta d’adaptació al medi que pot ser el grau d’equilibri entre medi i espècie, o que la modificació del medi produeixi o evolucionar-se o extingir-se. El desenvolupament filogenètic humà té una fita important que és la posició erguida (alçada), fet que va suposar un augment cranial i per tant del cervell, l’alliberament dels braços i les mans, fet que va desenvolupar la psicomotricitat fina, i la reducció de la pelvis que va produir els naixements prematurs, que es prolongués el temps de dependència respecte els adults i que fóssim més influenciables per l’experiència exterior que les altres espècies. Les conductes heretades no ens garanteixen l’adaptació al medi, per tant, necessitem cooperar entre individus, tenir vida social i comunicació, hem de crear instruments per compensar les limitacions i per tant hem de fer servir una representació mental. Apareix la cultura gràcies al llenguatge. Hereta la cultura del seu grup social de pertinença. A mesura que ens adaptàvem, transformàvem el medi i també ens transformàvem nosaltres mateixos. L’espècie humana en el seu procés d’adaptació transforma el medi i el context cultural, i es transforma a ell mateix ja que controla les seves accions. La funció simbòlica és la capacitat de representar-se i organitzar la realitat a través de símbols i signes. Hi ha diversos llenguatges, el verbal, el musical, el gestual... la funció simbòlica ens permet comunicar-nos, transcendir l’aquí i el ara, anticipa i planifica, controlar la seva conducta. El significat és allò que volem transmetre, la definició d’un diccionari, el contingut semàntic (senyera, símbol feminista...) El significant és la seqüència de fonemes o grafemes que associem a un significat i constitueixen el símbol lingüístic. La funció del llenguatge en la conducta humana: és una element bàsic de la cohesió social, és un fondament de la identitat, té una funció coactiva ja que permet l’autocontrol i anticipar i planificar la conducta més adequada, i és el medi d’acumulació i accés a la cultura. La cultura és l’experiència acumulada per generacions al llarg de la història. Són conceptes, explicacions, raonaments, llenguatge, ideologia, costums, valors, creences, Desenvolupament – herència biològica Codi genètic: • Contingut tancat: conductes que no depenen de l’aprenentatge. No canviaran al llarg del tems i es mantindran constants. Conductes reflexes (unxó, vergonya...), característiques morfològiques (color ulls, cabells...), calendari maduratiu (pubertat, canvis que patim com a espècie...) • Contingut obert: capacitats potencials que impliquen el desenvolupament i l’aprenentatge. En els animals predomina el codi genètic tancat i en els humans hi predomina l’obert, ja que naixem immadurs. Desenvolupament • Capacitats potencials: herència biològica (codi genètic obert), producte del desenvolupament filogenètic. • Funció: transformació de l’individu. • Les capacitats potencials es desenvolupen gràcies a l’experiència de l’individu: interacció amb un altre subjecte més capacitat en un context d’activitat compartida. Aprenentatge • Interioritzar la cultura del grup social al que pertany. Adaptació al medi social i cultural. S’adquireix amb l’educació i el llenguatge. Representació subjectiva d’aquella realitat i me la representa a la meva manera. • Resultat de la concreció d eles capacitats potencials, però necessites la interacció amb altres subjectes socialitzats que en sàpiguen més qeu tu i ha de ser en contextos d’activitat conjunta. • Contextos d’activitat conjunta: tota acció humana té a veure amb una activitat. Des de que neix fins que ja participa en activitats amb l’adult. Factor constructivista Desenvolupament i aprenentatge estan en interacció. Una depèn de l’altre. Quan parlem d’una adquisició nova d’un nen és gràcies al desenvolupament i a l’aprenentatge. Necessitem un context d’interacció amb un subjecte més capaç en activitats compartides. L’aprenent és qui construeix el seu propi coneixement. És un subjecte actiu. Aporta una motivació, interès, coneixements previs, habilitats... i ha d’observar, fa, pregunta, s’identifica... El subjecte més capaç li facilita l’experiència a l’aprenent, li dóna temps, espai, objectes, i per una altra part valora l’acció, senyala aspectes rellevants... En la interacció es produeix la construcció conjunta de significats. Educació Fenomen de naturalesa social que té per funció crear i potenciar el desenvolupament en el marc de la pròpia cultura i oferir experiències d’aprenentatge. El grup social l’integra en activitats i pràctiques educatives que permeten fer seva aquella experiència. El converteix en un objecte creatiu i actiu de la seva cultura. Hi ha dos tipus: • Formal: es crea per afegir l’educació que no pot aportar la família (escola). • Informal: la que rebem a la família, comunitat. No hi ha objectius concrets, no metodologia, no activitats concretes per educar. El que explica l’escola està descontextualitzat, i el que explica la família, no. La professora té una intenció conscient d’educar. A casa no hi ha necessàriament aquesta intencionalitat. Desenvolupament ontològic Quan naixem som subjectes amb funcions psíquiques elementals (com els animals) i la nostra conducta depèn d’estímuls, són automàtiques, no són conscients. Aquestes funcions les rebem per part biològica i herència genètica i són producció del desenvolupament filogenètic. Tenen com a condició que són necessàries però no suficients. Això ens porta a les funcions psíquiques que es regulen de forma voluntària. Està intervinguda per símbols i signes. El seu origen és social i biològic. S’adquireix mitjançant l’herència cultural. És producte del desenvolupament ontogenètic. Necessita la interacció social. Aquestes conductes aniran avançant i canviat. Interacció en contextos d’activitat compartida: tota activitat està pautada per la cultura, té uns objectius, procediments, seqüència d’accions i objectes. El nen té sempre interacció amb un subjecte més capaç i un objecte.
