La rèliquia, literatura catalana, Apuntes de Literatura

¡Descarga La rèliquia, literatura catalana y más Apuntes en PDF de Literatura solo en Docsity! Gemma Navarro Castellà Humanitats 2n cursLA RELÍQUIA DEL PARADÍS PERDUT • INTRODUCCIÓ Aquest poema s’anomena La Relíquia i pertany a l’obra mestra de l’escriptor català Joan Alcover (1854-1926), Cap al tard (1909), el primer poemari que va publicar en llengua catalana. Aquest poemari, al contrari del seu recull posterior Poemes bíblics (1908) no respon a una unitat concreta, el podem dividir en quatre parts: «Cançons de la Serra», «Elegies», «Endreces» i «Juvenils», a més a més de quatre poemes esparsos. La Relíquia pertany a les «Elegies», on el protagonista del relat és el temps passat, vist des del record que porta a l’enyorança i el dolor, com una perduda infinita de la felicitat vital. • L’AUTOR Joan Alcover neix a la Ciutat de Mallorca el 1854. Va cursar el batxillerat a l’Institut Balear i dret a la Universitat de Barcelona. Acabada la carrera obre el seu propi despatx a Palma i es casa amb Rosa Pujol. D’aquest matrimoni neixen tres fills. Després de la mort de la primera dona es casa amb Maria de Haro, amb qui té dos fills més. Tant la segona dona, com quatre dels seus cinc fills acaben morint, la qual cosa condicionarà tota l’obra del autor. En paraules del mateix poeta “Jo no tinc preferència pel dolor com a font d’inspiració; és el dolor el que ha tingut preferència en mi”. Tot i que al 1879 entra en política de la mà del seu amic Antoni Maura, acaba per abandonar aquest camp decebut, i fixa el seu camí cap a la literatura, la seva veritable vocació i interès. A casa seva organitza reunions amb diferents intel·lectuals, gent interessada en la cultura. Pel que respecta a la llengua, Joan Alcover va començar la seva producció poètica utilitzant tant el castellà com el català, però el seu entorn i les relacions que va establir amb la burgesia van fer que es s’acabés decantant pel primer idioma. Durant el canvi de segle, del XIX al XX la producció literària d’Alcover va passar a ser exclusivament en català. Tal com explica Andreu Gomila en L’home badoc. La representació de Mallorca en els poemes de ‘Cap al tard’ de Joan Alcover “els principals estudiosos de l’obra del poeta –sobretot Antoni Comas, Jaume Vidal Alcover, Maria Antònia Perelló i Josep Maria Llompart- consideren que el canvi es produeix per la confluència de dues crisis paral·leles: la de l’home –perduda dels familiars; i la de l’artista –escàs èxit literari i exhauriment dels recursos en una llengua de més projecció, però bàsicament aliena-. Altres, com Damià Pons o Baltasar Porcel, descarten totalment la primera crisi i apunten com a principal factor que induí el poeta a optar pel català no haver aconseguit un forat en el sistema literari castellà”. Sobre el qual no hi ha discussió segons Gomila és de que la creació en llengua castellana del poeta correspon a una literatura de caràcter més floralesc, “un poeta de saló falsament irònic”. Aquesta producció queda doncs emmarcada com una literatura més superficial, influenciada per Campoamor, i dista molt de l’obra creada en llengua catalana, que esdevé per Alcover d’un caràcter moral important, amb plena consciència de l’etapa històrica i el territori on viu. “Podríem parlar fins i tot de dos poetes diferents, d’un autor amb dues veus”. 1 Després d’introduir-se en la lírica catalana es presenta en els Jocs Florals de Barcelona i el 1909 es proclamat Mestre en Gai i Saber. Publica llavors, com ja hem esmentat, Cap al tard. La seva obra va ser escrita en l’època del Modernisme europeu, època on l’art es va passar un producte més basat en satisfer l’ostentació de la burgesia. Un grup d’artistes va defensar llavors l’art com un valor distingit, només apreciat per ells mateixos. El rebuig de la societat per haver quedat desproveïda de la seva identitat, la introspecció individual i la creació d’una realitat fictícia que substitueixi la real, és a dir, la creació de paradisos artificials, són elements comuns entre els autors d’aquest moviment, i ho podem observar en l’obra d’Alcover. Aquest escriptor va formar part de la primera generació de L’Escola Mallorquina, fenomen literari característic de l’illa d’entre 1900 i 1950, amb uns fonaments i circumstàncies pròpies que els 1 Gomila i Llobera, A. (2018). L’home badoc : la representació de Mallorca en els poemes de ‘Cap al tard’ de Joan Alcover. Recercat.cat. Retrieved 13 June 2018, from https://www.recercat.cat//handle/2072/41963 Tempus Fugit, el pas del temps. La soca "s'enfila / com més endins pot arrelar", és el poble, la pàtria, que avança cap a un futur partint de la tradició. Cal recalcar la contraposició que suposa que en aquesta part del poema, on recorda el temps passat, els verbs estiguin conjugats en tercera persona del plural (passàvem les hores millors de la vida, sentíem la música, guaitàvem els peixos, folgàvem i reiem…) mentre que en la primera i tercera parts els verbs estan conjugats en primera persona (l’hora que m’ha duit aquí, me fa plorar a mi, veig que no vessa…). Aquest canvi de persona intensifica la solitud del autor, que gaudia de companyia en altres temps i ara s’ha quedat aïllat i desolat. El lèxic que fa servir fomenta aquesta visió de mancança, quan parla del present "quan veig que no vessa / ni canta ni plora la font del jardí", sumant-li l'adjectivació "mutilat, eixut, desolat...". La segona part, un passat vital i dinàmic és replet de mots com "juventut, ombra florida", creixia la rama", beneïda l'hora", folgàvem i rèiem...", que connoten felicitat. Aquests camps semàntics de vida-mort conformen contraposicions i paral·lelismes constants. (Vers 33 - Vers 49) En la tercera part el poeta torna a caure en el dolor, essència i motiu principal de la peça, una vegada ja acabat de reconstruir el seu món esbucat. D’aquesta forma l’estructura tanca d’una manera cíclica, des del terrible present al passat utòpic/perdut, fins un encara més tràgic present, que segueix sent el mateix, però amb un dolor intensificat a causa de la consciència de que una determinada etapa de la seva vida va ser molt joiosa. La reconstrucció de la segona part, descripció gloriosa del paisatge contrasta aquest cop de manera més potent amb la desgràcia actual, que el fa lamentar-se no només del pas del temps (Trenta anys de ma vida volaren despresa), sinó de les ferides que aquest han causat en els seus sentiments, les quals l’impedeixen avançar i mirar cap a un futur, les quals el mantenen atrapat en un temps millor. Ferides que es remouen al recordar que no sempre la vida ha estat desgràcia i desolació, sinó que en un cert punt d’aquesta va conèixer la felicitat. “I encara no manca / penjat a la branca / un tros de la corda de l’engronsadora, / com trista penyora, / despulla podrida d’un món esbucat”. El tros de corda és la seva relíquia, prova del seu acompliment, la reminiscència de la felicitat en un món trencat, l’únic element que encara roman del paradís. El fòssil dels seus sentiments més bells. El paisatge de certa manera ha esdevingut etern en la seva memòria, al menys la idealització que té d’aquest, contraposant-se amb la fugacitat del món material. Immortalitza tot allò perdut mitjançant paraules. Atorga una gran força literària tornar a repetir els versos del principi, una vegada haver escoltat la història i seguit les etapes viscudes en l’espai poetitzat, perquè et situa en la seva mateixa condició: el dolor d’observar el clima escac de vitalitat, la deterioració d’allò que una vegada va ser perfecte, la perduda, l’abandonament. El paisatge ha perdut la seva vida, que ha anat en decadència. En teoria la naturalesa segueix un ordre natural, però l’autor la tracta d’una manera tan tràgica que sembla que ella mateixa tingui la capacitat de sentir dolor. Aquest recurs s’anomena transferència patètica. Cal destacar la sonoritat dels versos com un tret típic en l’Escola Mallorquina, ja que estan pensats per a ser cantats, per a que hi hagi una musicalitat inherent en ells. També es un tret de l’Escola Mallorquina el perfeccionament formal del que fa gala l’autor. • CONCLUSIÓ La Relíquia, segona elegia del recull de poemes Cap al Tard, és un clar exemple de com captar l'ànima a través de la col·lectivitat del paisatge, que és humanitzat i proclama un missatge d'afirmació vital. La mort i el pas del temps ens comuniquen el dolor que causen en el poeta experiències personals, i la poesia queda justificada com a salvació de l'oblit de tot allò que un dia li va produir felicitat, encara que ell hagi de pagar el preu del sofriment de la reminiscència. Tot plegat acaba per ser un manifest, una confessió de la condició humana en aquest món. La capacitat d’Alcover per transmetre tensió, dramatisme, enyorança i amor és una mostra de la qualitat de l'autor, com a escriptor consagrat i de la seva obra literària. La composició s’ha de considerar essencial dintre de la literatura mallorquina, per l’elegant i harmoniosa descripció que fa dels paisatges de la seva terra, transmetent uns valors i ideals tan íntims i purs. S’ha de considerar també patrimoni de la llengua catalana per l’excel·lent ús que fa d’un art essencialment humà i d’una intensitat sentimental excepcional. • BIBLIOGRAFIA Alcover, J. (1980). Cap al tard. 68th ed. Barcelona: Moll. Arenas Noguera, C., Carré, A., Ducròs, J., & Sala, T. (2010). SOLC 9 (1st ed.). Barcelona: Educaula. Gomila i Llobera, A. (2018). L’home badoc : la representació de Mallorca en els poemes de ‘Cap al tard’ de Joan Alcover. Recercat.cat. Retrieved 13 June 2018, from https://www.recercat.cat// handle/2072/41963 Arbós, J. (2008). [Ressenyes] Edicions i estudis recents sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Anuari Verdaguer, (16), 535-547. Retrieved from https://www.raco.cat/index.php/AnuariVerdag